El vertader secret del Camí

Títol: Desviació a Santiago
Autor: Cees Nooteboom
Editorial Bromera
Alzira, 2010
Traducció de Mariona Gratacòs
331 pàgines

Escric aquestes ratlles dissabte, 24 de juliol. Demà diumenge és el Dia de l'Apòstol a Santiago de Compostel·la. Com estem en ple Any Sant, s'espera un devessall humà que, en dens i atapeït peregrinatge, omplirà la catedral compostel·lana arribat des de tots els punts imaginables. Cada vegada, en efecte, apareixen més punts de partida -des de dins d'Espanya o des de fora- amb idèntica destinació. El ja celebèrrim camí de Santiago és un riu de gent, a peu, amb bicicleta o fins i tot a cavall, que va cap a Galícia intentant emular l'espertt d'aquells peregrins medievals. L'únic problema de tot plegat és que aquells que pretenguen dur-hi a terme una experiència si no mística si, almenys, passablement indivualitzada es trobaran com enmig de la graderia d'un camp de futbol. El "turisme", de nou, fent malbé tot el que toca.
Com saben els meus lectors, jo també he fet el meu trosset de camí de Santiago. Fou l'any passat i vaig optar per l'anomenat "camí del Nord", que naix a Irun i recorre tota la cornisa septentrional de la península. Tot i que els albergs eren més pobres i precaris, l'experiència valia la pena. La costa basca és d'una bellesa primitiva. Recórrer-la és retallar-se contra una mar malva i grisa, esquerpa i altiva -tan diferent del nostre domesticat Mediterrani. Vaig començar a Irun i vaig acabar al monestir de Ziortza, a prop de Gernika. No vaig arribar a Santiago tot i que hauria de dir, en realitat, que encara no hi he arribat. No descarte fer algun tros més de camí, però mai en en ple Xacobeo ni entre riuades de gent amb pantalons curts i vares llargues. A mi m'agrada caminar per la muntanya en lapses morigerats, avarant sovint en algun racó ombriu a descansar i meditar, i no oblidant recalar al capvespre en una bona butaca on es puga encendre un havà reglamentari. La meua experiència, més que mística, és simplement civilitzatòria.
Amb una curiositat llèpola, doncs, vaig emprendre la lectura de Desviació a Santiago, de Cees Nooteboom. Ja coneixia, del mateix autor, Perdut al paradís, i tot i que no aconseguia recordar res memorable d'aquella lectura, m'interessava accedir a les opinions que Notoeboom havia recol·lectat dels seus viatges per Espanya. Perquè Desviació a Santiago fa ben bé honor al seu títol: no és una peregrinació típicament compostel·lana. L'autor hi viatja, però es desvia constantment -va amb cotxe. És l'any 1981 i comença el periple per Barcelona. Conforme abandona la costa i penetra en els misteris de l'interior s'adona, com qualsevol viatger mínimament intel·ligent, que la desgràcia turística d'Espanya és la costa -massificada, tipificada, aborregada, tristament sobreexplotada. Endinsar-se per l'interior d'Espanya és també endinsar-se en la seua història i en la seua psicologia col·lectiva, que Nooteboom demostra conéixer tan bé. Adduir simplement un parell de les seues frases (que alguns polítics espanyols, nostàlgics d'unitats i d'homogeneïtats que només existeixen en la seua pròpia calentura, haurien de gravar-se al front), tan lapidàries com exactes: "Espanya és salvatge, anàrquica, egocèntrica, cruel (...) Va conquerir el món i no va saber què fer-ne" i és "un país que mai no estarà d'acord amb si mateix perquè mai no ha estat una unitat". Per a reforçar les seues impressions, no s'està de recordar una cita de Gerald Brenan, l'anglés que sabia interpretar més més el cor hispànic que la majoria dels soi-disants espanyols: "Espanya és el país de la patria chica. Cada poble, cada ciutat és el nucli d'una intensa vida social i política. Com en l'època clàssica, les persones deuen lleialtat en primer lloc a la població de naixement, a la família i al grup social al qual pertanyen" (The Spanish labyrinth).
Al final, potser Nooteboom arribe a una conclusió kavafiana i sospese amb saviesa que el millor del viatge ha estat el viatge en si. No importa l'arribada a Santiago (la nostra Ítaca més occidental). El que importa són tots els tresors interiors que ha anat descobrint. Conforme s'allunyava de la costa era com allunyar-se de la crosta buida de les coses. "Si Albarrasí fos a la Costa Blava -mastega- estaria ofegat pel turisme". Albarrasí és la metàfora. En el viatge, trobarem molts d'aquest castells a les altures. També Ziortza és un monestir semisecret que no té res a veure -és l'antídot exacte- del passeig marítim de Zarautz. La lliçó de tot plegat és que cal posar-se a caminar cap a Santiago, però potser no convé arribar-hi mai. Cal construir un Santiago interior i retre-li culte amb cada petita caminada diària.

Joan Garí

L'emperadriu de l'obscenitat

Títol: Gelosia
Autora: Catherine Millet
Empúries, 2010
Traducció d’Oriol Sánchez i Vaqué
180 pàgines


Catherine Millet va saltar a la fama a principis de segle amb el volum La vida sexual de Catherine M. Aquella peça autobiogràfica, impúdica i desinhibida, s’afegia a una tradició llibertina molt francesa (Sade, Louÿs, Le Pettit, De Nerciat), però no feia pensar que estiguérem davant d’algú amb una vocació literària irrevocable. Era l’època en què Michel Houellebecq havia convertit el cinisme i l’acne estilístic en una marca de la nova literatura francesa. Les revelacions de la Millet rimaven estranyament amb aquest desvergonyiment adolescent.
Gelosia, ara, no suposa ben bé una segona part de La vida sexual. N’és un complement, sense dubte, però és sobretot un nou tour de force estilístic, una immersió en fondàries literàries de molt major calat. El que emergeix en aquest llibre és una escriptora amb un món propi i un instrument perfeccionat per a expressar-lo. Com el personatge d’una novel·la divuitesca, C.M. llegeix d’amagat el diari íntim de la seua parella habitual i això desferma els cavalls desbocats del seus cels. I aquests cels són precisament el motor de tot plegat.
L’experta ingènua que s’havia definit en La vida sexual com una mestra consumada a l’hora d’”arrodonir un francès”, ara es nodreix de les seues elaborades pràctiques masturbatòries. C.M. és, en efecte, una masturbatriu constant i multifantasiosa i el seu llibre, de retruc, també és un poc onanista, el resultat de les elucubracions mentals d’una consumada exploradora del seu propi cos. L’estil consegüent no podia deixar d’amotlar-se en períodes llargs i suaus, amb meandres constants i amb detallismes arramassats fins el deliri. L’empremta proustiana s’hi deixa sentir com un antecedent inevitable.
Jacques, una de les seues parelles estables, porta Catherine a Illiers-Combray. El poble de Proust li sembla “una gran cruïlla de significacions i d’emocions” però l’experiència s’enterboleix quan, a l’hora que troba en la Recherche estímuls per al seu projecte literari, descobreix que Jacques ha visitat també aquest lloc mític amb una altra dona...
Literatura i realitat es donen la mà, doncs, i ho seguiran fent quan Catherine acabe visitant un psicoanalista tres vegades (!) per setmana. No m’imagine que pot anar a raure-hi una “sufraguista del llibertinatge” d’aquest calibre, però també és cert que, sense els francesos, hauríem deixat de creure ja en Freud i Lacan, en el cinema avorrit i en la prosa de llargs períodes sintàctics.
Al final, C.M. descobrirà –¡i hi necessitarà vint anys!- que la psicoanàlisi no acaba, sinó que hom se n’escapa. Alliberada d’aquest esclavatge, trobarà en la literatura un instrument per a esventar no els seus traumes sinó una noció molt comuna als gran amants de tots els temps: la radical separació entre amor i plaer sexual. I, en un altre pas de rosca, la consideració definitiva, que ve a resumir a la perfecció el seu projecte literari i vital: “¿Hi ha plaer, per a l’ésser humà, fora de l’obscenitat?”.
De vegades cal deixar l’escena per a les castes dives, i concentrar-se a imperar en la rebotiga. A això deu referir-se sense dubte Catherine Millet quan confessa que no es considera “bella” sinó una cosa molt millor: se sap (i disposeu-vos a entendre l’adjectiu obscenament) “versàtil”. Doncs com a escriptora mereix un judici molt semblant.

Joan Garí

El Temps, núm, 1.361

La soledat de l'escriptor de fons

Títol: Diario (1935-1944)
Autor: Mihail Sebastian
Destino
Barcelona, 2003
703 pàgines

Mentre la canícula estival ho va envaint tot, quan el llarg temps aturat comprés entre Sant Joan i les pluges ambígues de setembre propicia les lectures i les relectures que necessita el nostre esperit, és el moment d'anar a la nostra biblioteca i collir amablement aquells volums gruixuts que havíem tot just fullejat en temps més apressats i donar-los ara la seua gloriosa oportunitat. De Mihail Sebastian ja he parlat ací, i m'agradaria haver comunicat fefaentment l'entusiasme que em va despertar la seua obra de ficció. És el seu diari, però, el que ens interrogava al prestatge dels llibres desitjats -dels llibres necessaris. És el seu diari escrit intermitentment entre 1935 i 1944 per un jueu que no feia bandera de la seua diferència, però que patia -i com!- les conseqüències de l'odi despertat contra els de la seua classe en una Europa convulsa.
És molt il·lustratiu començar a llegir aquestes pàgines i trobar-se, de bell antuvi, amb el que sembla un frívol intel·lectual romanés d'ascendència jueva. Un homme à femmes (segons definició pròpia) que col·lecciona amants amb una indolència elegantíssima -tan elegantíssima, almenys, com col·lecciona llibres i músiques. Un escriptor que no oculta l'horror incipient davant les mostres d'antisemitisme ambiental, però sembla voler autoconvéncer-se que tot això no acabarà tan malament com alguns signes s'obstinen a indicar. De l'home que confessa al seu diari que "ací només escric quan em causa plaer" al que es veu obligat a abandonar-lo durant els anys de la guerra per pur cansament vital -per pur fàstic davant la realitat- hi ha un bon tros. Aquest espai és el que converteix Sebastian de l'escriptor frívol per a senyores influenciables i enamoradisses que podria haver estat en un testimoni trasbalsat d'uns anys de ferro.
La seua lucidesa desenganyada li permet deixar constància del rosari de prohibicions amb què es va avassallant els jueus romanesos -des de vetar-los el telèfon a, en el grau màxim, deportar-los-, mentre s'obstina a mantindre l'amistat amb col·legues com Mircea Eliade o Cioran, tots dos llavors fervents partidaris de la Guàrdia de Ferro, la truculenta organització feixista romanesa. A Sebastian portar un diari íntim li pareix "artificiós" i "fals"; tanmateix, és gràcies al seus atinats judicis i observacions que coneixem des de dins com es va desenvolupar el fanatisme i la intolerància a la Romania aliada de Hitler.
Ell podria haver sobreviscut a tot això i convertir-se també -com Eliade, com Cioran- en un intel·lectual de talla europea reconegut universalment. La mala sort, però, va voler que morira poc després d'acabada la guerra. El 29 de maig de 1945, quan anava cap a la Universitat Lliure Democràtica (acabada de fundar per les noves autoritats postfeixistes), un camió el va atropellar. Tenia trenta-set anys. El 7 d'abril del 1935 havia escrit: "Si u renuncia a estar sol tot està perdut". Llavors estava sol, definitivament sol, dissolt en la penombrosa soledat de la mort. S'acabava amb ell un altre més de la noble estirp dels intel·lectuals jueus europeus, aquella raça que el nazifeixisme gairebé va anihilar. Gairebé.

Joan Garí

Diu que Joyce i els escriptors "locals"

Títol: En la ciudad sumergida
Autor: José Carlos Llop
Editorial RBA
Barcelona, 331 pàgines

José Carlos Llop és un autor mallorquí en llengua espanyola, de qui he llegit algunes obres dietarítiques no exemptes d'interés (recorde gratament, per exemple, La escafandra). Com a novel·lista, a més, sembla que ha fet forat a França, on el públic li ha dispensat l'acollida que potser s'esperava al seu propi país (sol passar). Amb aquestes credencials, és obvi que Llop cercarà la mena de camaraderia bastida a part iguals per l'admiració i una complexa comunió literària amb un autor també mallorquí que és referència inexcusable: Llorenç Villalonga. I, en efecte, l'autor de Mort de dama (una obra que sempre m'ha agradat més que la massa afectada Bearn) compareix sovint en aquest llibre.
¿Què és, en essència, En la ciudad sumergida? Un llibre polièdric, dens, difícil de definir. Es ven -si hem de fer cas de la nota de contraportada- com un retrat de la Palma dels anys 60 i 70, quan la joventut de l'autor bastia el canemàs del que ara exaspera la memòria. La literatura no és res més que això: viure i després contar-ho. Llop es posa mans a l'obra. Comença parlant dels seus pares i dels seus avis, comme il faut. Ell procedeix d'una família de l'alta burgesia castellanitzada de l'illa. Això provoca que contemple els escriptors "locals" (com si hi hagués escriptors -fins i tot els que s'han projectat en l'universal- que no hagen estat, abans que res, "escriptors locals"!) amb una indissimulada sensació de superioritat, com un àguila entre gallines. En la seua lectura de la tradició literària illenca -on al capdavall s'insereix- suggereix, sense atrevir-se a defensar-ho obertament, que el canvi de llengua del castellà al català en Miquel dels Sant Oliver o Llorenç Villalonga no afegeix res d'essencial a la seua literatura (com si això de la llengua materna fora una collonada inventada pels "nacionalistes").
Tot i això, no diria que aquest és el típic producte d'un esnob sense consciència. M'agrada i m'interessa la defensa que fa dels xuetes, sobre els quals sempre ha hagut, a les Balears, un pesat mantell de silenci. L'any 1980 va ser escollit batle de Palma Ramon Aguiló, un socialista xueta. Llop diu honorar-se amb l'amistat d'Aguiló. Els xuetes s'assemblen més als sefardites que als askenazis i no hauríem d'oblidar la recent polèmica aixecada a Israel quan el Tribunal Suprem ha obligat uns pares jueus ultraortodoxos a què els seus fills compartisquen aula amb els sefardites, que segons els askenazis no abracen la Torah amb prou convicció. Les imatges de cent mil ultres sionistes omplint els carrers d'indignació contra el seu sistema judicial -una maror de barrets negres- són difícils d'oblidar. La intolerància té mil rostres: aquest n'és un.
En una Mallorca on tothom "vol ser botifarra" (deformació de "botifler", per cert), Llop està ben orgullós de ser burgés. És, com potser sempre va voler ser Villalonga, un francés nascut a Mallorca. Però Villalonga fou Yeats i Llop preferiria ser Joyce (quan, en realitat, caldria aspirar a una solució intermèdia: ni quedar-s'hi totalment ni anar-se'n definitivament). Em sembla, però, que no és un assumpte que haja resolt a plena satisfacció. Al capdavall, quan es refereix al País Valencià utilitza repetidament l'expressió "Levante" (sic), però qualsevol dels seus conciutadans li explicaria molt gustosament que el "Llevant" de les Balears és... Sardenya (o, vist des d'una perspectiva paneuropea, Terra Santa).
Llop, fet i fet, no em sembla un autor desorientat. Em sembla un autor que sap perfectament el que vol però té una certa mala consciència. La seua Palma s'assembla molt no a una ciutat que ja no existeix, sinó a una ciutat que no ha existit mai (fora de la ploma de l'autor). El llibre es llegeix bé, tret d'alguns passatges excessivament farragosos. A Villalonga li hauria interessat.

Joan Garí

L'altra (i mítica) Catalunya

Títol: Viatge involuntari a la Catalunya impossible
Autor: Quim Torra
Editorial Proa
Barcelona, 2010
297 pàgines

Aquest llibre és el resultat d'una profunda fascinació: la que experimenta l'autor (i tants amb ell!) pel període d'excel·lència cultural que va experimentar la cultura en general i el periodisme en particular fets a Catalunya durant els anys 20 i 30. És el món, sí, de Josep Pla, Eugeni Xammar, Just Cabot i tantes altres plomes llogades que van donar el millor d'elles mateixes publicant en capçaleres mítiques com La Publicitat, Mirador o D'Ací i d'Allà. Quim Torra, especialista en Xammar, fa un viatge que anomena "involuntari" a partir del que va descobrint d'altres autors de l'època en les seues perquisicions xammarianes. Com Enric Vila, de qui ja he parlat ací, parteix d'una indignació sincera perquè alguns vulguen destacar la qualitat periodística dels autors d'aquell temps fascinador menystenint o amagant la pulsió catalanista, tan evident en gent immersa en plena efervescència nacionalitària. Tot quedaria esborrat i gairebé anihilat amb el teló forçat del final de la Guerra i per això ara cal indagar en arxius, memòries i hemeroteques a la recerca d'or autèntic, amagat sota tones de pols i oblit.
Torra opta per un sistema molt actual, però que a ell li dóna resultats dispars. Aplica a l'assaig els mecanismes de l'autoficció i es va inventant successius documents suposadament obra d'autors de l'època: una carta de Lluís Capdevila a Just Cabot, una obra de teatre d'Àngel Ferran i la suposada autobiografia de Paco Madrid. Capdevila, Ferran, Madrid: tres autors de "segona fila" que tanmateix al seu temps foren estrelles indubtables en un firmament que no es nodria només dels noms mítics que han arribat fins a nosaltres, sinó que necessitava, alimentava i admetia una gernació d'activistes en absolut negligibles.
La "carta" de Capdevila a Cabot està resolta amb molt bona tensió estilística. El seu contingut, a més, és d'extraordinari interés, perquè recupera un món literari alternatiu al de la Institució de les Lletres catalanes i les tertúlies de l'Ateneu. Capdevila és més del Bar del Centro i prefereix, a les capelletes literàries, l'ambient prostibulari i popular. Com a dramaturg, a més, va aconseguir, "que el català regnés al Paral·lel en lloc de Lerroux". S'enorgulleix d'haver escrit en L'esquella de la torratxa o La campana, i mai en La publicitat o La Veu de Catalunya. La recuperació de la seua veu, ni que siga impostada, és un dels grans actius d'aquest llibre: no debades l'autor es considera "un especialista en l'exhumació de restes escrites de periodistes oblidats".
L'operació es continua amb Àngel Ferran i, especialment, amb Paco Madrid, un fosc escriptor en castellà -fill de murcians i seduït inicialment pel lerrouxisme- especialitzat en el Districte Vè, més conegut amb l'apel·latiu que ell mateix va propiciar amb gran èxit: el Barri Xino.
Heus ací, doncs, el negatiu de la Catalunya de Xènius i del Pla en braços de Cambó. Es comprén que Torra hi manifeste una admiració sense límits. En el fons, es pregunta -com tots- que hauria estat Catalunya si no se li hagués entravessat la guerra i la revolució. Una hipòtesi, potser: els Vázquez Montalbán, Mendoza o Marsé consegüents no hagueren escrit en castellà...
D'altra banda, cal dir que Torra s'arrisca molt en presentar-se com a "alt executiu reciclat en arqueòleg" i fer pivotar l'argument del llibre sobre la seua periècia personal. A aquest canemàs autobiogràfic li falta entitat i densitat i això perjudica el material consegüent, que ja he dit que em sembla bo. Tot això ha merescut un premi rutilant -el Carles Rahola d'assaig- i tal dia i tal any serà, també, arqueologia. Sic transit gloria mundi i etcètera.

Joan Garí

La lògica entre les coses

Títol: Bilbao-New York-Bilbao
Autor: Kirmen Uribe
Edicions 62
Barcelona, 2010
Traducció de Pau Joan Hernàndez
192 pàgines

¿Es pot continuar escrivint novel·les com si encara estiguérem en ple segle XIX i no hagueren existit ni Joyce, ni Proust, ni Musil, ni Mann ni tants d’altres autors transcendentals de la nostra primera centúria? Si fem una ullada a les llibreries i observem el comportament de la gran majoria d’escriptors en llengua catalana, la resposta hauria de ser afirmativa. I tanmateix, és completament innegable que tots –fins i tot la gran majoria d’escriptors en llengua catalana- saben o intueixen que, encara que la història de l’art no és progressista (no se li pot aplicar la noció de progrés), certes conquestes i conclusions estètiques són irreversibles.
¿Qui, avui dia, renunciaria a l’electricitat per dotar sa casa d’alguna mena d’atmosfera suggeridora i enigmàtica? ¿Qui va a Nova York en vaixell si no és per rememorar experiències del passat (potser Josep Pla badant al davant d’un quadern a la coberta de proa)? Podem comportar-nos com si la novel·la de matriu realista encara tinguera sentit, aprofitant que amb tota seguretat el té per a una gran massa de lectors interessats en l’entreteniment, i no en la literatura.
Les raons del triomf d’un autor com Enrique Vila-Matas (en castellà, of course) cal buscar-les en la necessitat de trobar escriptures que ens interroguen des de l’estricta contemporaneïtat, i no es limiten a reproduir models que ja eren obsolets ara fa cent anys. En aquesta onada de convergència de la ficció i la realitat, Vila-Matas excel•leix per la seua capacitat associativa: “¿Cuál es la lógica entre las cosas? Realmente ninguna. Somos nosotros los que buscamos una entre un segmento y otro de vida?” (Dublinesca, pàgina 102).
Aquest és el sistema, mutatis mutandis, que ha permés l’escriptor biscaí Kirmen Uribe construir la seua aclamada novel·la Bilbao-New York-Bilbao. ¿Quina relació hi ha entre Bilbao i Nova York? La que estableix l’escriptor, que fa un viatge en avió i aprofita el lapse transoceànic per contar-nos el cúmul d’històries contingut en aquest llibre. ¿De què va Bilbao-New York-Bilbao? De res en particular. És un contenidor literari que permet Uribe –pels viaranys de l’autoficció- parlar-nos dels seus ancestres immediats, de les petites contalles que conformen tota tradició familiar. Així, per exemple, ens parla dels seus avis. Un d’ells, Liborio, va donar suport a l’alçament franquista; l’altre, Hipólito, és dels qui van haver de fugir quan els “nacionales” van entrar a Ondarroa. Uribe confessa que sent més curiositat per la figura de Liborio –que gairebé no sabia parlar castellà- que per la d’Hipólito, però no som davant d’un altre exercici més o menys complex de “memòria històrica”. En realitat, aquest llibre no és una novel·la, sinó un quadern que replega les operacions necessàries per a construir-la. I s’inspira –segons confessió pròpia- en el moment de la història de la pintura en què apareix el pintor incorporat a l’escena que pinta (com Velázquez en Las meninas).
Jurats prestigiosos han vist en aquesta novel·la un prodigi que jo no he sabut reconéixer. Simplement m’ha semblat un exercici de contemporaneïtat estricta. Que això encara passe per nou potser només retrata com és d’indigent el present literari més avall dels Pirineus.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.357

Mig segle després

Títol: Nosaltres els valencians
Autor: Joan Fuster
Empúries (La Butxaca)
Barcelona, 2010
286 pàgines

Pareu atenció a les següents frases: "No sé si dir-ne complex d'inferioritat fóra just. Es tracta d'una sensació d'inestabilitat "nacional", que no és fàcil de guarir. El "provincià" és "provincià": ex-cèntric. Vaga pels afores de l'Estat i pels afores de la mitologia estatal. Ha intentat d'assimilar-s'hi, i ho ha aconseguit en part. Però els fets de cada dia li demostren que l'altra part d'ell segueix inassimilada: inassimilable. No li val res d'apropiar-se la llengua, la cultura, l'estil que li brinda el centre; ni l'abandó "sucursalista" no li val de res. Mentre viurà a la província i formarà en la seva societat, serà un provincià. La seva reacció, en general, és l'anticentralisme; anticentralisme administratiu, és clar. Protesta contra l'aparell burocràtic de l'Estat jacobí. És una protesta limitada, no cal dir-ho. Ell està infeccionat per la retòrica patriotarda de l'Estat: se'n sent "patriota". No és això el que posarà en qüestió. Si li repugna el centralisme, no és pas pel que té -o amaga- de coacció nacionalista, sinó pel seu mal funcionament com a sistema de govern. (...) L'anticentralista s'excita per una fricció econòmica o per un desencant pseudo-polític: per res més. Hi ha valencians que, anticentralistes rabiosos, serien feliços amb una descentralització castellanitzant. Aquesta és la posició conseqüent del "sucursalisme". Allò seria per a ells un remei al complex d'inferioritat. La cosa és estúpida, però inevitable."
¿Reconeixeu l'estil? Sí, ja sé que sembla una anàlisi perfectament lúcida de la política del nostre estimat president Francisco Gürtel Camps (el seu victimisme regionalista, la seua banderia eterna contra el "Madrid" de Zapatero, el seu valencianisme de pacotilla). Però no. Aquestes paraules van ser escrites fa gairebé mig segle i pertanyen a la tercera i última part de Nosaltres els valencians, de Joan Fuster. He volgut parlar-vos-en ací perquè el grup 62 ha volgut repescar el volum dins la col·lecció La Butxaca i m'ha semblat oportú rellegir-lo. El grup 62 que, precisament, deu el seu nom al fet que en aquell any es va fundar, i Nosaltres fou el primer llibre que va editar. El cercle es tanca. En dos anys, aquest incendiari assaig farà cinquanta anys de vida. I el més sorprenent és que, en la seua major part, continua servant una peculiaríssima vigència. Caldrà lamentar-ho -o ocultar-ho, si molt convé-, però la diagnosi de Fuster està tan fresca com quan va acabar de redactar-la "amb l'ajuda de Tabacalera i de la casa Magno", com confessava -si no recorde malalment- en l'edició que vaig tirar-me a la cara per primera vegada fa ja tants anys.
Naturalment, és ben coneguda la irada reacció que va suscitar el llibre entre les "forces vives" de la societat valenciana de l'època, sobretot de la ciutat de València. El que van trobar intolerable van ser les propostes nacionalitàries de Fuster, i en concret la pretensió de rebatejar els valencians com a "autèntics catalans", en atenció al seu origen majoritari. Vist en perspectiva, la reacció va ser grotesca (una altra manifestació de "provincianisme", per cert), però l'actitud de Fuster també cal avaluar-la amb ulls crítics. Al capdavall, el nacionalisme és aquell aspecte de la política més influenciat per les emocions. I els valencians, és clar, no volen ser "catalans". Espanyols sí -a mans besades-, però "catalans"...
També se li ha retret, amb més formalitat i substància, que menysvalorara la industrialització del país, que quan ell escriu ja no és tan marginal. Però tot això, sincerament, em semblen qüestions menors. L'essència del seu escrit, el que li dóna un valor perdurable avui dia, és l'extraordinària capacitat d'anàlisi i de síntesi, mai abans no assajada per cap autor coterrani. Feu la prova: rellegiu ara Nosaltres els valencians i feu-ho críticament -com li hauria agradat al propi Fuster. Descobrireu, a poc que tingueu un punt de vista desprejudiciat i perspicaç, que continua notant-se l'absència d'aquell gran intel·lectual. En el seu lloc, tenim polítics massa espavilats -en un cantó- i massa poc espavilats -en l'altre. "No crec en els miracles polítics, però sí que crec en l'eficàcia d'una o d'unes poques persones sagaces, quan les circumstàncies són propícies" Amb aquest curiós comentari es clou Nosaltres els valencians, com aquell qui diu. Mig segle després, quan tornaran a ser "propícies" les circumstàncies? Doncs no ens vindria gens malament.

Joan Garí