Un projecte insòlit

Títol: El vicecònsol

Autor: Xavier Serra

Afers

Catarroja, 2022

194 pàgines

  El lector que haja seguit amb paciència els llibres que ha anat publicant Xavier Serra en l'editorial Afers des de l'any 2009 (quan va eixir al carrer el primer volum de les seues Biografies parcials) s'haurà adonat d'una cosa: el caràcter absolutament insòlit del seu projecte literari. No hi ha, en català, un esforç semblant per fer literatura de no ficció en els termes en què els planteja Serra. Amb el concurs d'un estil informat per una sòlida pulcritud planiana, l'escriptura d'aquest autor -una prosa que flueix d'una manera constant i estable- tradueix la realitat sense cap concessió a la bagatel·la ni a la imaginació desbocada. Tot el que ens conta Serra als seus llibres és estrictament real, un gran reportatge que abraça el País Valencià del segle XX, especialment el dels seus anys més decisius: els 60 i els 70. L'herència de Fuster, a Sueca, ha motivat l'existència d'escriptors singulars -cadascú a la seua manera, com les famílies infelices de Tolstoi-, siga en el vessant de l'assagisme conspicu (Josep Palàcios), del desbordament autoficcional (Manuel Baixauli) o, el que m'ocupa ara, del realisme més impàvid.

  El vicecònsol, en aquest sentit, és un altre pas de rosca en un projecte literari rectilini i perfectament homogeni. L'objecte del nou llibre és contar la història de Timothy Towell en ocasió, a la València dels anys 60, del seu pas pel consolat nordamericà. 

  Acabat de nomenar vicecònsol, Towell (un republicà moderat) s'ocupa, en una València amb una tímida efervescència antifranquista, de contactar amb els opositors no comunistes. És així com descobrirà el Partit Socialista Valencià. Guiat per les seues informacions, el cònsol dels USA a València, Robert F. Follestad, escriu una carta a Joan Fuster, interessant-se per les seues activitats i prometent-li una lectura detallada del volum El País Valenciano. 

  Tot aquest esforç culminarà en dues activitats diferents però complementàries: el viatge -pagat pels americans- d'una selecció d'opositors valencians als Estats Units i la publicació (en part ordida per Thomas Glick, hispanista estudiós dels sistemes de regs de la València islàmica) del número 24 de la revista Identity Magazine. 

  Al viatge al cor de l'Imperi se'n va una expedició valenciana on destaquen uns joveníssims Eliseu Climent o Ricard Pérez Casado. Per a la revista, Towell busca complicitats en Lluís Alpera, Lluís Aracil o Manuel Ardit. El propòsit de la publicació és oferir un tast de poesia realista local, però com no vol participar-hi Vicent Andrés Estellés (massa ben col·locat a Las Provincias) al final l'única peça realista d'interés és el text d'una cançó de Raimon. 

  Recorde bé aquell número d'Identity Magazine. Als anys 80, quan estudiava Filologia a la Universitat de València, el meu professor de Sociolingüística Lluís Polanco me'n va passar una fotocòpia. Llegir aquelles pàgines, d'un exotisme una mica irreal, va ser una experiència colpidora fonamentalment per un dels seus col·laboradors: Lluís Aracil. La intel·ligència d'aquella rara avis va trobar una manera efectiva de dir el que calia dir sense despertar les suspicàcies de la censura: oferint, en la versió anglesa, un text substancialment diferent del de la versió catalana. El resultat era un diagnòstic demolidor sobre la situació de la llengua sota la bota franquista, miraculosament intacte per al fruiment dels lectors anglòfons a tots dos costats de l'Atlàntic.

  Ara que tot això són fulles ja esgrogueïdes i que la formidable intel·ligència d'Aracil ha implosionat fins convertir-lo en una caricatura d'ell mateix, és oportú que algú ens rescate uns anys irrepetibles. Era l'etapa que anys a venir Miquel Martí i Pol segellaria en un vers massa usat, però que conserva la rara saviesa de les sentències precises: "Tot està per fer i tot és possible".

  Assignat a l'ambaixada de Madrid, Towell després participaria en la gestió de l'incident nuclear a Palomares. És així com els americans es relacionaven amb nosaltres: donant-nos veu i, a la mínima, deixant-nos caure una bomba atòmica. Coses de l'Imperi.

Joan Garí

  

Fuster en la seua salsa

Títol: A casa Joan Fuster. Les tertúlies de Sueca

Autor: Salvador Vendrell

Onada

Benicarló, 2022

120 pàgines

 

 Ara que estem immersos en l'Any Joan Fuster (trenta anys de la seua mort, cent del seu naixement), tothom vol dir-hi la seua. Ja se sap que el gran intel·lectual era tremendament generós amb el seu temps: el compartia amb tota mena de passavolants. El número 10 del carrer de Sant Josep, a Sueca, va ser el refugi dels qui volien escoltar de llavis del mestre la bona nova, en forma de dicteri, de frase lapidària, de diagnòstic polític, de recomanació literària o d'exabrupte etílic. Són molts els qui en conten anècdotes. Un d'ells, fusterià de primera hora, és Salvador Vendrell.

  Vendrell va freqüentar Fuster en aquells anys gloriosos en què la dictadura acabava i la democràcia no acabava de nàixer. Quan tot just era un monyicot de Fortaleny a la recerca d'emocions fortes, va descobrir a ca Fuster els aforismes i el whiskey com un contínuum gnoseològic que obria la porta a un univers de saviesa infinita. A casa Joan Fuster és la crònica d'aquells anys en què tot estava per fer i tot -encara- era possible.

  El número 10 de Sant Josep era un laboratori d'idees on Fuster "manava faena" als joves escriptors i/o estudiosos: quins llibres s'havien de llegir, quins llibres s'havien d'escriure. Envoltat de llibres, de caixes d'alcohol i de caixetes de tabac ros, aquell catau era el bar més barat de la rodalia i el que tancava més tard. 

  He de dir, en aquest sentit, que jo no vaig participat en aquella comunitat catacúmbica. El Fuster que vaig conéixer era un postFuster. A finals dels 80, l'escriptor ja s'havia retirat de la vida pública i passava el temps fora de casa a la facultat de Filologia de la Universitat de València, a l'avinguda de Blasco Ibáñez. Allí el vaig tractar profusament. Va fer de president del tribunal de la meua tesi de llicenciatura (sobre els grafitis del barri del Carme) i després vam coincidir sovint al seu menudíssim despatx del departament de Filologia Catalana (on tots el tenien en un altar però no li feien el menor cas...). Jo hi acudia a consultar-li la matèria d'alguns articles d'investigació. En recorde un, especialment, sobre la ideologia lingüística de Sanchis Guarner. Fuster m'escoltava amb paciència, s'encenia un cigarret i després em feia alguns comentaris i suggeriments sempre neuràlgics. No era el Fuster domèstic de Sueca, el més plenament al seu aire, però em va servir.

  Vendrell, per contra, va tindre la sort d'assistir, en primera fila, als actes del Fuster més autèntic. Sovint confessa que era present, a la vora del llegendari tendur, mentre el mestre dialogava amb polítics, artistes i intel·lectuals de renom. Una posició certament privilegiada. D'entre tots els convidats, en destaca un: Ciprià Ciscar. Naturalment, Fuster era ciscarista, a diferència de molts dels seus seguidors. Les raons són molt naturals: Fuster era molt més intel·ligent i pragmàtic que la majoria dels seus followers. Ell va entendre de seguida que la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià era revolucionària, el primer estri legal favorable a la llengua des dels Decrets de Nova Planta...

  "Molts pocs han llegit un llibre sencer de Fuster, com a molt han intentat llegir Nosaltres, els valencians o els pamflets, de circumstàncies, que va haver d'escriure en un moment determinat", escriu Vendrell com a colofó del seu relat. Com a conclusió, deixa un cert regust amarg a la boca. La crònica de Vendrell és vaga, imprecisa i una mica volàtil. La memòria actua així, és comprensible. El passat se'ns escapa entre els dits però... i el futur?

  No sé qui llegeix ara Fuster ni qui el llegirà despús-demà. Corre el perill de convertir-se en la Concha Piquer de la cultura catalana: tothom sap qui és però ningú escolta ja les seues velles cançons...

  És massa aviat per tancar Fuster dins el bagul dels records. La santificació que n'han operat alguns -o la demonització d'altres- no ajuda, és clar. Fuster necessita llum i taquígrafs. La seua obra és d'una modernitat esborronadora. N'estarem a l'altura?

Joan Garí