17/2/18

La més bella prosa hipotàctica


Título: Páginas escogidas
Autor: Rafael Sánchez Ferlosio
Random House
Basrcelona, 2017
398 pàgines

  Rafael Sánchez Ferlosio passa per ser el millor prosista contemporani en llengua espanyola (i no seré jo qui ho desmentisca).  Ara que Random House ve publicant les seues obres completes, el crític Ignacio Echevarría n’ha preparat una selecció de textos sota el títol de Páginas escogidas, amb la intenció d’acostar a un públic més ampli els penetrants assajos de l’autor. Com Josep Palàcios –un altre prosista formidable-, Ferlosio ha acabat sent un model d’intel·lectual per a l’època de la fi dels intel·lectuals: suggerint sense destorb una plètora d’idees des de la seua confortable talaia domèstica, un refugi moral inexpugnable.
  Páginas escogidas abarca des de les primigènies i mítiques narracions dels anys 50 (Industrias y andanzas de Alfanhuí, El Jarama) fins tota la panòplia d’assajos de curta o mitjana extensió, allà on el geni sintàctic de Ferlosio té difícil competència. Si alguna cosa demostra l’autor de Babel contra Babel és que tot autèntic assagista és, en realitat, un narrador. És en la creació del relat narratiu on el practicant de la prosa d’idees demostra ser un escriptor, i no un mer segregador de textos acadèmics o semblant (el que ara passa per assaig entre els inacauts i els amics del confusionisme interessat).
  Totes les etapes d’aquest esquerp pensador estan representades al llibre: de l’interés per la parla a l’estudi sistemàtic de la llengua. La seua “prosa hipotàctica” –períodes llargs, informats per una erudició de molt bona llei- ofereix un model eficaç del punt exacte en què les idees s’aparten de la ideologia –i s’hi oposen. Les primeres amoblen la vida intel·lectual; la segona no és sinó un paquet d’idees mal descongelades, aptes per als curts de mires o per als ineptes.
  De tota manera, d’entre tots els textos ferlosians, jo sempre em quedaré amb els “pecios”, que és la seua manera d’anomenar els aforismes. Així defineix, per exemple, la españolez: “Uno de los rasgos característicos de la españolez es el de que los españoles nunca oyen nada que les merezca decir: “Es falso”, sino tan sólo cosas de las que decir: “Es total, absoluta y rotundamente falso”.” I el meu favorit: “Lo más sospechoso de las soluciones es que se las encuentra siempre que se quiere”.
  Ell mateix, en una pruïja d’insubornabilitat moral, ens demana que desconfiem dels autors d’aquesta mena de frases, que s’autoeximeixen “de tener que dar razón de sí”. Però, no és aquesta fortalesa sintàctica i semàntica allò que ens les fa inevitablement i fatalment atractives?

Joan Garí
Publicat en Ara, 17-2-2018

10/2/18

Una pau com un oli brut

Títol: El mar
Autor: Blai Bonet
Club Editor
Barcelona, 2018


  El mar és un d’aquestes llibres que, quan el llegeixes per primera vegada, deixa en el teu ànim una marca inesborrable. La publicació, ara, d’una nova edició d’aquest clàssic modern de Blai Bonet, propicia una relectura pausada i saborosa. En aquesta operació de relectura, les pàgines que ens havien commòs quan érem més joves tornen a imprimir-se en algun plec de la nostra ànima, però la figura resultant ja no és la mateixa. El lirisme metafísic, la sensualitat malaltissa que m’havien sorprès fa tants anys retornen de nou i Manuel Tur torna a matar Andreu Ramallo  i després se suïcida a la banyera, davant el mirall (tot sempre davant un mirall), mentre recorda la primera vegada que va fumar, a la vora del mar.
  La nova edició de El Club Editor inclou nou capítols inèdits procedents del mecanoscirt enviat a la censura i un esclaridor epíleg de Xavier Pla on aquest estudiós infatigable precisa com El mar és un precursor del textualisme i també és la menys obscura –i la més bella, afegiria jo- de les novel·les de Blai Bonet. Pasolini, Antonioni, Camus: el més brillant de la cultura europea de l’època conflueixen en una història que transcorre en un sanatori de tuberculosos. Thomas Mann, Salvat-Papasseit, Màrius Torres: la tuberculosi ens resulta literària perquè els seus pacients se’n van a dalt d’una muntanya i allí, amb el món als seus peus, la vida passa amb un ritme tràgic que no pot deixar de ser poètic.
  El text de Bonet conjumina, en tot cas, les misèries de la postguerra (els afusellaments a la llum de la lluna) amb les misèries pròpies d’unes existències al límit, engabiades en una mena d’adolescència tràgica. Una col·lecció de frases superbes va jalonant la narració, per recordar-nos que Blai Bonet era un conceptualista líricament formidable: “Em mirava amb una mirada lluent i bruta com la mirada dels animals a la tarda”; “El regne de Déu ha tornat agre dins mi com, de vegades, torna agra la llet, a l’estiu”; “No em sentiu a mi quan el tedi vos devora. Sentiu la vostra netedat. Experimentau el centre pur de la vostra innocència submergida dins una pau com un oli brut”; “Quan un està sol estima les coses. Perquè les coses tenen una claror que no depén del sol i que és com la claredat dels camins que menen a un poble, a un alzinar, anc que cap viatger no vagi al poble ni a l’alzinar”.
  Agustí Villaronga, aquest colossal gestor d’ombres, va realitzar una versió cinematogràfica de la novel·la exactament com s’havia de fer: redefinint, redibuixant i redimensionant els personatges per convertir una obra mestra verbal en una explosió visual de primera categoria. I això –tot això- és El mar. La mar...
Joan Garí
Publicat en Ara, 10-2-2018

3/2/18

El misteri profitós dels pares

Títol: Entre ells dos
Autor: Richard Ford
Empúries
Barcelona, 2018
Trad. de Josefina Caball
152 pàgines


  Després de moltes i ben valuoses pàgines de ficció, Richard Ford –com s’esdevé amb molts novel·listes- s’ha enfrontat finalment a la consignació memorialística de les seues vivències més íntimes. I l’objecte d’aquesta initimitat l’ha focalitzat en la figura dels pares. Al capdavall, hem inventat la família com el petit laboratori on fer créixer les persones, i a vegades la fórmula funciona i a vegades no. Ford assegura que la seua infància va ser feliç, i d’aquesta felicitat ha extret motius per a la seua escriptura. D’altres escriptors han abandonat el laboratori amb traumes i horrors dignes de millor causa. I igualment  han fet, amb tot això, literatura.
  Richard Ford ha escollit, per construir aquest llibre, dos retrats independents, un de sa mare (escrit poc després de la seua mort, en 1981) i un altre de son pare (realitzat trenta anys després). Ell mateix verbalitza aquesta necessitat que va sentir d’abordar les dues figures per separat a partir de la constatació que pare i mare són dos universos paral·lels, ni que, d’alguna manera, resulten a la vegada inextricables. Els seus pares, de tota manera, tenien una relació ben peculiar: s’estimaven de debò. “Allò que era més íntim, més important, més satisfactori i necessari per al pare i per a la mare tenia lloc gairebé exclusivament entre ells dos” –escriu el fill. No és que no estimaren també la seua criatura. Ho feien, però eren afectes que, per dir-ho així, circulaven per canals diferents. Ambdós –pare i mare- venien de passats no excessivament afalagadors, i havien sabut construir un refugi on el petit Richard va poder desenvolupar-se dignament.
  La mort prematura del pare va marcar la deriva de la família. L’any 1948, Parker Ford té un atac al cor. Des d’aquell moment, fins la seua mort definitiva (en 1960), Richard va ser conscient que tenia un pare. Aquest lapse d’una dotzena d’anys aferma la relació amb el seu progenitor, però no és suficient. Quan Parker mor, el seu fill només té setze anys. El buit que s’instaura llavors té conseqüències en la vida del futur escriptor. Com ell mateix confessa, no va poder fruir d’una relació “d’adult a adult” amb el seu pare (però, es té mai una relació així amb el teu propi pare?). Aquesta frustració, de tota manera, no va ser inútil: de retruc, això li va permetre escriure –l’esvoranc pavorós deixat pel pare el va omplir la literatura.
  Després li va quedar sa mare, Edna Akin. La seua relació també és peculiar: “Nosaltres –la mare i jo- no vam estar gaire lligats pels vincles típics, com el sentit del deure, la recança, el sentit de culpabilitat, la vergonya, el decòrum. L’amor, que mai no és típic, ho arrecerava tot. Donàvem per fet que era fiable, i ho era”. La família havia quedat coixa amb la defunció de Parker, però el fill va poder concentrar la seua cura en una mare malalta de càncer en els seus últims anys de vida. Tot això ara és només una condició per a la memòria i un motiu per a excitar l’escriptura. Si Richard Ford no fos un escriptor, hauria protagonitzat una indagació psicològica com aquesta sobre els seus pares? Aquest, naturalment, és un privilegi dels literats. Només ells, entre tots els fills, poden extraure lleis universals allà on d’altres simplement observarien costums privatius: “Els nostres pares, aïllats com estem en la nostra existència, ens lliguen estretament a una cosa que no som, i es forja una distanciació estant junts i un misteri profitós, de manera que fins i tot quan estem amb ells també estem sols”.
  Per investigar aquest misteri Richard Ford ha escrit el seu llibre. Com reconeix, hi tenia un deure moral com a escriptor. No pots ocupar-te sempiternament de vides inventades sense fer una ullada a l’arqueologia de les raons de la teua soledat més desassossegadorament sòlida.
Joan Garí
Publicat en Ara, 3-2-2018