Títol: Cosmopolites amb arrels
Autor: Joan Garí
Editorial Onada
Benicarló, 2021
158 pàgines
El col·lega i amic David Miró, subdirector del diari Ara, ha escrit aquesta crítica sobre Cosmopolites amb arrels, que reproduiré amb el seu permís.
Joan Garí i Ramón Usó van néixer el mateix any al mateix poble, Borriana, capital de la Plana Baixa, i des de sempre van compartir el neguit de contar coses: el primer a través de la paraula i el segon amb la imatge. Des de 2008 tots dos han format una parella simbiòtica d'escriptor i fotògraf que ha viatjat per tot el món per deixar constància de la seva particular mirada en uns reportatges que en el seu dia van ser publicats a mitjans com la revista El Temps i els diaris Público, El País i l'Ara. Lamentablement la mort d'Usó quan el llibre estava a impremta fa que l'aventura que es recull a Cosmopolites amb arrels (Onada, 2021) sigui ja irrepetible.
Quin és el fet diferencial que aporten Garí i Usó a la literatura de viatges convencional? Doncs uns mirada pròpia marcada per les seves arrels i la seva cultura, la catalana del País Valencià. Els autors tenen preferència per Europa i les civilitzacions clàssiques, i fins i tot quan van al Carib s'entretenen a buscar la minoria jueva de Cuba. La distància emocional i periodística converteix els seus reportatges en estampes vívides que conviden el lector a la reflexió lluny dels apriorismes ideològics i el dogmatisme a l'ús. Com a bon seguidor de Joan Fuster, Garí practica el vici del dubte permanent i de la comprensió sobre la debilitat de la condició humana.
"La Història, en el fons, no és més que una taca d'humitat al soterrani. Sovint els cellers més acuradament construïts deixen aflorar, en una paret qualsevol, una fosca imperfecció que fa malbé l'arrebossat i delata, amb un horror gloriós, una antropologia prèvia". Garí proposa un viatge per Moscou agafant el metro com a referència geològica armat amb les lectures de Josep Pla, Andreu Nin i Juan Valera, i de la mà de "dues moscovites catalanoparlants", Tatiana Pigarova i Natalia Beneditxuk. El mateix esquema, lectures i contactes locals, fa servir per explicar altres realitats com la dels Països Baixos, la ciutat de Weimar, Txernòbil, Jerusalem o Egipte.
Especialment remarcables resulten els reportatges sobre la connexió entre el barri valencià del Cabanyal i l'Havana o el relat sobre un viatge a l'Alger per rememorar l'últim vaixell que va abandonar Alacant al final de la Guerra Civil i que duia a sobre les restes de la República espanyola. Els viatges no són només geogràfics sinó a través del temps, a través dels testimonis i a través de lectures dels autors que hi van anar abans i van ser capaços de captar l'essència d'un paisatge determinat, l'ànima d'un poble, la veritat oculta rere les parets dels edificis. Periodisme i literatura són, en aquests textos, una mateixa cosa. I les imatges de la càmera fotogràfica de Ramon Usó acaben per acostar al lector curiós aquelles llunyanes realitats.
Quin és el fet diferencial que aporten Garí i Usó a la literatura de viatges convencional? Doncs uns mirada pròpia marcada per les seves arrels i la seva cultura, la catalana del País Valencià. Els autors tenen preferència per Europa i les civilitzacions clàssiques, i fins i tot quan van al Carib s'entretenen a buscar la minoria jueva de Cuba. La distància emocional i periodística converteix els seus reportatges en estampes vívides que conviden el lector a la reflexió lluny dels apriorismes ideològics i el dogmatisme a l'ús. Com a bon seguidor de Joan Fuster, Garí practica el vici del dubte permanent i de la comprensió sobre la debilitat de la condició humana.
"La Història, en el fons, no és més que una taca d'humitat al soterrani. Sovint els cellers més acuradament construïts deixen aflorar, en una paret qualsevol, una fosca imperfecció que fa malbé l'arrebossat i delata, amb un horror gloriós, una antropologia prèvia". Garí proposa un viatge per Moscou agafant el metro com a referència geològica armat amb les lectures de Josep Pla, Andreu Nin i Juan Valera, i de la mà de "dues moscovites catalanoparlants", Tatiana Pigarova i Natalia Beneditxuk. El mateix esquema, lectures i contactes locals, fa servir per explicar altres realitats com la dels Països Baixos, la ciutat de Weimar, Txernòbil, Jerusalem o Egipte.
Especialment remarcables resulten els reportatges sobre la connexió entre el barri valencià del Cabanyal i l'Havana o el relat sobre un viatge a l'Alger per rememorar l'últim vaixell que va abandonar Alacant al final de la Guerra Civil i que duia a sobre les restes de la República espanyola. Els viatges no són només geogràfics sinó a través del temps, a través dels testimonis i a través de lectures dels autors que hi van anar abans i van ser capaços de captar l'essència d'un paisatge determinat, l'ànima d'un poble, la veritat oculta rere les parets dels edificis. Periodisme i literatura són, en aquests textos, una mateixa cosa. I les imatges de la càmera fotogràfica de Ramon Usó acaben per acostar al lector curiós aquelles llunyanes realitats.
David Miró
Publicat en Ara, 25-12-21