Cap al moviment destituent

Títol: La rebel·lió catalana
Autor: Antonio Baños
Labutxaca
Barcelona, 2013
251 pàgines

  Aquest és probablement, el llibre que faltava sobre el tema ara tan candent de la independència de Catalunya. La singularitat del cas rau, potser, en el fet que el seu autor, el periodista Antonio Baños, és "un català de tota la vida", això és, "amb els quatre avis de fora" (sic). Ara sí que la "Brunete mediàtica" pot començar a tremolar, doncs: no són els de la ceba els qui se sumen al projecte amb entusiasme, sinó gent que, en principi, caldria esperar que se'n mantingueren al marge amb un silenci més o menys expectant.
  En realitat, La rebel·lió catalana és un llibre molt intel·ligent. I ho és, en primer lloc, perquè posa el dret a decidir -pla col·lectiu- en el mateix nivell que el dret a la felicitat -pla individual-, clarament inspirat en la literalitat de la Declaració d'Independència dels Estats Units contra la metròpoli anglesa. És un llibre, en efecte, desenfadat i alegre, que no reclama tant una utopia (un lloc encara no existent) com una eutopia (un bon lloc). Per a l'autor, en efecte, la independència de Catalunya no té cap sentit si no és per a construir una realitat política republicana que vaja molt més enllà de l'actual realitat del Principat dependent i immers en el marasme crític peninsular. Recull, així, unes paraules d'Isaac Rosa en El Diario: "Estoy seguro -deia el novel·lista madrileny- de que la mayoría de catalanes no quiere salir de España: quiere salir de esta España, que no es lo mismo. Pero es que de esta España somos muchos los que queremos salir". Baños recull el guant: "És aquesta una idea -afegeix- que trobo especialment excitant: fer de la República catalana un tema d'orgull i refugi per a totes les forces de l'Espanya rebel que també volen, com nosaltres, fugir de la tronada monarquia".
  Entronca així, conscientment, amb aquella Catalunya-símbol del final del franquisme i la primera Transició, quan les aspiracions nacionals de les altres nacionalitats hispàniques no eren vistes pels demòcrates ibèrics com una amença, sinó com un far que il·luminava el camí correcte. La independència, doncs, com un dels formants d'un "moviment destituent" molt més ampli, que inclou també el 15M, els afectats per les hipoteques o el Sindicato Andaluz de Trabajadores. En la línia, per tant, del "postnacionalisme" que va verbalitzar al seu moment aquest monstre tan simpàtic al barri de Salamanca que es deia Josep Lluís -aquí o a la Xina Popular- Carod Rovira.
  Amb aquests vímets, ja podem imaginar que el text que glossem es dedica, amb un estil desimbolt i fresc, a desemmascarar els tòpics que s'han aixecat contra les aspiracions majoritàries del poble de Catalunya. Per exemple, allò que el "dret a decidir" no pot afectar només els ciutadans del territori català, sinó que ha d'incloure la totalitat del cens electoral espanyol. De seguir aquest peculiar esquema, reflexiona Baños, Amèrica del Nord encara seria una colònia anglesa. I encara existiria, podríem afegir, l'Imperi Austrohongarès, o Iugoslàvia, o l'Imperi Britànic...
  A partir de la coneguda idea de Renan -que ja va explicar apodícticament que "una nació és un plebiscit permanent"-, l'autor ens recorda que, per a ser útil, l'independentisme català s'ha de desempallegar de l'etnicisme i el culturalisme. Més enllà de les certeses més o menys arnades, ha d'aixecar el penó del qüestionament constant, el dubte permanent. Un projecte hamletià que haurà d'enfrontar-se a enemics poderosos, com ara l'Estrella de la Mort. Amb aquest nom identifica l'oligarquia espanyola tradicional, responsable d'alguns dels disbarats més antològics dels últims anys -com ara un AVE que no connecta amb Europa-, i autèntica fàbrica d'independentistes perifèrics...
  Al capdavall, alguns dels motius que s'exhibeixen desacomplexadament en aquest llibre per a la independència de Catalunya són difícilment refutables. "Per poder criticar la cultura catalana sense pietat (quan calgui) sense semblar un traïdor", per exemple. O "Perquè ser català sigui tan avorrit com ser qualsevol altra cosa". Si algun dia la nau arriba a bon port, potser podrem desempolsegar aquest llibre i veure si la realitat s'assembla als nobles ideals que ha generat. I si no, sempre es podrà tornar a començar...

Joan Garí

Informe rutinari d'un notari de l'aire

Títol: L'últim métar
Autor: Víctor Gayà
Editorial Lleonard Muntaner
Palma de Mallorca, 2013
123 pàgines

  Un observador de meteorologia s'enfronta al seu últim dia laboral. Després de quatre dècades fent de "notari de l'aire", el protagonista d'aquest relat ha d'enviar un darrer métar. I què és un métar? Un "informe meteorològic rutinari per a l'aviació". Envoltat de tots els seus dilectes aparells -radiòmetre, fotòmetre, termohigrògraf- i fent giravoltar dins el seu cervell no menys dilectes jocs de paraules, el jubilat in pectore acara el seu últim dia com un joc. Ara s'adona, potser, que la vida és una pura inclemència meteorològica. I així passen les hores més lentes de tota la seua carrera de funcionari atmosfèric.
  Amb aquests vímets ha construït Víctor Gayà aquesta cosa que ja és tan difícil de veure: una narració original. I encara que el relat resulte una mica fred -a risc de fer-se antipàtic per a determinat tipus de lector- en la seua ultraprecisió terminològica, la novetat temàtica el fa destacar inequívocament.
  Hi ha ecos de Kafka o de Musil en aquesta narració, que té definitivament alguna cosa de centreuropea. Alternativament, i com si fora un personatge de Bohumil Hrabal, el protagonista ens confessa que "per a un observador de l'aire, estar als núvols és la forma correcta de fer feina". Aquesta manera elegant de badar, des del lloc de treball, li haguera agradat especialment a l'autor de Trens rigorosament vigilats.
  El nostre meteoròleg, però, no té tendències etíliques, ni divaga més del necessari per a les necessitats narratives. És un tipus informat per una cultura científica que vol portar fins a les últimes conseqüències, i per això potser es resisteix inconscientment a passar a ser un "funcionari passiu" (aquesta colossal redundància, com li fa notar un amic mordaç).
  L'estil de Gayà és eixut, conceptista, precís i pulcre. Les paraules han estat pensades i repensades abans de dipositar-se en el full i vessar-se en el motle sintàctic:

"Elaboro l'últim métar com qui diposita una corona lunar en el monument eteri a l'observador desconegut. Amb lentitud, amb gest expressiu, componc els llaços on s'inscriu la traça del vent. Em quedo uns segons quiet, en posició de ferms i amb actitud recollida. I em retiro. Definitivament; val a dir, sense girar la vista endarrere"

  Hi ha, a més, altres personatges en L'últim métar. Alguns prenen nom -en una altra aclucada d'ull- de l'alfabet fonètic aeronàutic: Zulu, Yankee, X-Ray. Tot plegat abunda en el caràcter cientifista d'aquesta història, que podria considerar-se una faula de ciència ficció purament per l'obvietat definitòria: la ciència (meteorològica) s'hi ha convertit en ficció.
  Al final, aquest últim métar que se'ns anuncia des del títol patirà algunes dificultats. Però llavors el lector ja haurà conclòs la classe magistral de meteorologia, eixirà al carrer i contemplarà els núvols. Segur que, llavors, li suggeriran coses radicalment noves.

Joan Garí

Del naufragi sense pàtria interior

Títol: El vell rei a l’exili
Autor: Arno Geiger
Editorial Proa
Barcelona, 2013
Traducció de Ramon Monton
199 pàgines

  No hi ha dos malalts d’Alzheimer iguals. Cadascú dels afectats per aquesta malaltia fa aflorar diferents facetes adormides de la seua personalitat. Poden esdevenir violents o bé pacífics com corderets (no hi ha malalties, sinó malalts). El que tots tenen en comú, però, és la sensació d’estar en un lloc que no és el seu, i la mirada de perplexitat davant d’un mirall. Al pare d’Arno Geiger se li va manifestar aquest trasbals de la vellesa quan el fill ja era escriptor. De sobte, pare i fill es van situar en un ring com a contraris absoluts: l’un estava afectat pel desordre més terrible de la memòria; l’altre era l’encarregat, professionalment, de posar ordre i convertir en literatura aquesta mateixa memòria.
  Naturalment, la temptació era excessiva per a l’Arno. Fer-hi un llibre era el més natural del món. I, amb aquesta excusa, bussejar en el passat i la biografia del pare, i fer també la crònica dels avatars de la seua dolència. Si Ovidi va dir que la pàtria és el lloc on entenen la teua llengua, és obvi que per a un malalt d’Alzheimer tots parlen llengües estrangeres: el món és una Babel insuportable. I malgrat això, no hi ha tanta diferència entre els sans i els malalts, com remarca Geiger: “El món és prou confús per a tothom i, si ho analitzem amb objectivitat, la diferència entre una persona sana i una de malalta es manifesta sobretot en la capacitat de dissimular la confusió a nivell superficial, mentre a sota bull el caos”.
  Les anècdotes del pare van puntejant la narració. Tot és confusió, però amb la seua pròpia sintaxi. El fill el veu com un personatge de Kafka i, tanmateix, potser el lligam amb Ionesco fos més oportú. Al fill li agrada recordar que l’únic llibre que ha llegit son pare al llarg de la seua llarga vida és Robinson Crusoe. L’excursió metafòrica és inevitable, perquè un malalt d’Alzheimer també és un nàufrag reclòs en una illa deserta, presoner de l’amfibologia de senyals molt misteriosos.
  Aquest llibre acaba amb el pare encara viu, però portat a una residència. L’exili pitjor, però, no és exterior, sinó pavorosament interior.

Joan Garí

Publicat en Ara, 13-7-13

La caiguda de les races nobles

Títol: El gabinet dels antics
Autor: Honoré de Balzac
Edicions de 1984
Barcelona, 2013
Traducció d’Anna Casassas
188 pàgines

  Le Cabinet des Antiques va aparèixer com a fulletó al diari Le Constitutionnel l’any 1838. A l’any següent es publicà en forma de llibre. Forma part de les Scènes de la vie de province de la Comédie Humaine de Balzac. La història que conta ens retrotrau a l’enfrontament entre la vella aristocràcia supervivent de la Revolució i el nou poder burgès. A pesar de la restauració borbònica, els nobles que van retornar a França amb Napoleó, esvaït el suprem esglai del Terror, eren llavors criatures miserables que enarboraven el seus títols mentre llanguien, a províncies, lluny de la comprensió de la cort reial.
  El marquès d’Esgrignon és un d’aquests aristòcrates vinguts a menys. A ca seva es reuneix un pansit estol d’alcúrnies periclitades que els seus enemics burgesos anomenen El gabinet dels antics. L’hereu del marquès és el jove comte Victurnien. El marquès es deleix perquè el seu fill puga fer vida a París, lluny de la mediocritat provinciana. Victurnien, però, resulta ser un hereu escampa: arriba a la capital amb 2.000 francs de renda (clarament insuficients) i el primer mes se’n gasta 50.000. Hi coneix la senyora de Maufrigneuse, que l’arruïna moralment i econòmicament. El pare no en sap res i l’entorn familiar el disculpa (“Si França té deutes, ¿per què Victurnien no n’hauria de tenir?”).
  La trama del relat s’entreté en l’odissea inversa del jove comte, que passa dos anys fabulosos gastant el que no té. Entre la casa dels Esgrignon i París no hi ha seixanta llegües, sinó “una distància d’uns quants segles”. Entra així en dansa un dels temes predilectes de l’autor: la contraposició entre la vida rutilant a París, el melic del món, i el sopor ignorant de la província. En realitat, Balzac té la imaginació d’una vella xafardera. Ens l’imaginem, grassonet i perspicaç, rere la cortina de la finestra, espiant els passavolants. Ja dirà després Flaubert que “a províncies, la finestra substitueix els teatres i el passeig”. ¿I què és Madame Bovary (1857) sinó la condensació genial d’aquesta miserable vida provinciana en la figura d’una dona còsmicament avorrida i incapaç de fruir de cap meta aconseguida, sepultada en l’inaprehensible territori mental on “els millors petons només ens deixen als llavis l’ànsia irrealitzable d’una voluptuositat més alta”?
  El gabinet dels antics abunda precisament en retrats de “personatges curiosos enterrats a províncies com les velles medalles en una cripta”. La província hi és l’epítom de totes les catàtrofes, de tots els avatars biogràfics envernisats pel fracàs.
  Era lògic que Victurnien acabara caient en mans dels seculars enemics de la casa d’Esgrignon. Du Croisier, el rival liberal de son pare, té en les seues mans l’execució dels deutes del comte. Un vell notari, Chesnel, addicte als vells valors aristocràtics, maniobra per salvar-lo sense que ho sàpiga el marquès. Al voltant del vell s’ha teixit una densa malla de silencis però Armande, la seua germana, no s’ha estat d’exclamar, en assabentar-se de la disbauxa econòmica del seu nebot: “Hi ha fatalitats terribles per a les races nobles que cauen”.
  Victurnien se salvarà, però el preu serà terrible: haurà de tornar a la província i a ser pobre. En morir el marquès, Du Croisier es venjarà. Casarà la seua filla amb Victurnien, aportant-hi una dot de tres milions de francs. S’assegura així l’entrada triomfal al gabinet dels antics. Victurnien transigeix i després se’n podrà anar a París a fer vida de ric. Però les races nobles ja han caigut irrevocablement.

Publicat al diari Ara, 6-7-13                                                                                        Joan Garí

Una ressenya modèlica

   Els qui escrivim de llibres sabem el pa que s'hi dóna. El gremi hauria de reservar el dret d'admissió només per a aquells que senten realment amor pel seu objecte d'anàlisi i que volen i saben comunicar-lo. No hi ha res més trist que haver d'engiponar una crítica sobre un llibre en què no creus, o que no t'ha agradat -o que, pitjor encara, ni hi creus ni t'ha agradat, però no tens el suficient coratge com per a deixar-ho clar. Ës difícil fer una bona ressenya, tan difícil almenys com per a un fuster fer una bona cadira o per a un jutge dictar una bona sentència. Per això, quan en pots llegir alguna d'aquestes, el cel s'obri. I si, a més, tens la sort que te la facen sobre un llibre teu, això és mèl de romer. És el que m'ha passat amb el que va publicar Simona Skrabec dissabte passat (29-6-2013) al diari Ara, a propòsit de la meua novel·la El balneari. Deixeu-me simplement que la reproduïsca ací i podreu assistir al seu festival de matisos, a la seua indagació en profunditat, al seu bon ofici de lectora. I perdoneu l'autoreferència, però volia celebrar-ho amb vosaltres. A la salut de la literatura!

On se’ns deu haver perdut Kant?

Joan Garí, El balneari. València: 3i4, 2013

El balneari, novel·la de Joan Garí, és una confrontació amb la pregunta ineludible: Qui sóc jo, de fet? El narrador es troba en la incòmoda posició d’haver consumit la meitat de la seva vida. El trencament de la relació amorosa l’obliga a sospesar tot allò que havia viscut i el que encara l’envolta. Per fer el balanç, s’encamina cap a les muntanyes, abandona conscient ment la «terra baixa» i com en Solitud de Víctor Català, el desplaçament a un ambient més esquerp, trenca els costums adquirits, no hi ha cap recer, cap distracció per poder esquivar la responsabilitat.

    Vista des d’aquesta òptica, la vida és certament poc engrescadora. El narrador acaba de perdre l’Eva: la convivència amb ella li havia donat uns anys de respir i de placidesa, però reconeix que mai l’havia pogut comprendre del tot. I ara es troba aïllat a la seva talaia de muntanya i confrontat amb el pes de la solitud. La mare va morir quan era petit i les úniques dones amb les que encara aconsegueix establir alguna relació són de pagament. Una mestressa maternal li neteja el pis, de tant en tant fa l’escapada furtiva als prostíbuls de la plana —i aquí són també les germanes bessones, gairebé idèntiques, molt joves i misterioses, vingudes de lluny com una alenada fresca en aquest un poble d’aigües termals, poblat només amb els vells.

    En aquest context d’incomunicació, el narrador es proposa un exercici arriscat, però conduït amb molta destresa. El model d’home mascle ha caducat i no serveix, potser, ni per seduir una immigrant romanesa. Però alhora la societat ja s’ha empescat un altre estereotip que resol taxativament tots els casos inadaptats —l’homosexualitat. Joan Garí desemmascara amb humor àcid que fàcil que és caure en explicacions rígides i convertir el respecte per la diferència en un simple reclam comercial.

El seu protagonista solitari i il·lús, que es nega a assumir cap mena de model preestablert, narra no només la desfeta personal, sinó que mostra com el món sencer s’està escrostonant. A les planes d’El balneari cap mena d’ideal no sembla possible. L’únic interlocutor aprofitable en aquesta solitud resulta ser un altre insubmís, el capellà del poble, que també serà derrotat perquè el dogma avui se segueix més cegament que mai. Ni tan sols la citació d’Immanuel Kant «el cel estrellat damunt meu i la llei moral dins meu», sembla que es pugui imposar. Com creure en la integritat dels valors humans si hi ha lloc només per a les màscares previstes i es castiga amb duresa qualsevol intent de bondat, compassió, justícia o honradesa?

    La solitud del narrador és sobretot la solitud de la seva mirada desencantada. Ningú sembla disposat a seguir el seu camí tortuós cap a la muntanya, cap als marges, cap als residus d’un encegament produït per l’activitat frenètica. La muntanya àrida, la lletjor d’un pis llogat, la desolació d’una carretera secundària, no són espais aptes per l’èpica. Thomas Mann, ens explica Garí, allà on la mirada del lector s’hauria d’estremir, construïa una el·lipsi, hi deixava simplement un espai buit. El balneari no admet aquest joc. L’autor ens presenta una realitat il·luminada des de dins on tot resulta visible. L’autor no busca ni la facilitat de les respostes ni intenta ocultar res, sinó que confia trobar en la vida fragmentada i imperfecta, algun vestigi de bellesa. Joan Garí fuig així de tota grandiloqüència i trena un personatge que és capaç de contemplar a si mateix, que aguanta la mirada, que no només admet els errors i les febleses, sinó que els explica amb una deliciosa ironia.

 Simona Skrabec