Autobiografia de Madrid

Títol: Madrid

Autor: Andrés Trapiello

Destino

Barcelona, 2020

554 pàgines

 

  Res més lògic, per a un escriptor, que fer la crònica de la ciutat on viu en forma d'autobiografia. Al cap i a la fi, la ciutat és el correlat objectiu del que ens passa a dins, com la mar o com l'oratge. Per això Andrés Trapiello ha emprès la colossal aventura de contar Madrid a partir de les seues pròpies vivències, les d'aquell monyicot que va arribar des de León amb una mà al davant i l'altra al darrere, mentre Franco pudia ja a cadàver i tot estava per fer, però tot era possible.

  El Madrid de Trapiello és un volumàs de més de cinc-centes pàgines on hi ha de tot, des de la fundació fins a la pandèmia. No esperem una postal turística. Trapiello no hi estalvia mossegades de sinceritat: "La incuestionable fealdad de Madrid es parte de su belleza". Des de l'aire li sembla "un corral de cabras" però fa molts anys que viu al mateix carrer, Conde de Xiquena (al rovell de l'ou), i, probablement, ja no sabria viure enlloc més. 

  La capital de Trapiello és la de Galdós, perquè ja no pot ser la de Cervantes. Enamorat del segle XIX (romàntic però no "decimonónico", remarca), el seu món consisteix a conjuminar la distància mental entre el Rastro i El Prado. Francisco Umbral hi va veure una disjuntiva, però el nostre autor no hi creu. Ell, que ha omplit casa amb tota mena de troballes al gran basar popular dels carrers madrilenys, es deleix refutant Umbral o Cela -els seus predecessors immediats-, però en canvi reivindica Baroja i Azorín. I, el que és més important, no s'està de dir que, al Quixot, "li sobren cinc-centes pàgines" (com a tota novel·la llarga, afegiré jo).

  Tots els mantres de Trapiello travessen aquestes pàgines, dels més nobles als més qüestionables. Quan aborda la Guerra Civil (amb un eco del seu Las armas y las letras, que va sentar càtedra),  es manifesta partidari de la Tercera Espanya (ni roja ni blava), oblidant potser que aquesta, existent realment, es va nodrir sobretot de figures republicanes. No hi ha , en efecte, terceristes al bàndol de Franco, que era monolític (amb excepcions posteriors a la contesa, com va ser el cas notable de Dionisio Ridruejo; però Ridruejo va deixar de ser feixista després que s'acabaren els tirs, mentre Chaves Nogales, per exemple, va tindre el valor de manifestar-se demòcrata tout court en plena carnisseria).

  Si he de ser sincer, a una obra monumental com aquesta només li sabria trobar un defecte greu: els comentaris d'actualitat política. No entenc molt bé com Trapiello s'atreveix a criticar la suposada ocultació de les xifres oficials de morts per part del Govern en plena pandèmia i en canvi no faça cap comentari, per exemple, sobre els ja tristament famosos protocols de la Comunitat de Madrid per no derivar els infectats de les residències d'ancians als hospitals (una actuació criminal que només espera la possible sanció penal).

  Trapiello, naturalment, té dret a tindre la ideologia que vulga. Ja va dir Gaspar Llamazares, molt abans de Vox, que a la ciutat de Madrid hi havia, pel cap baix, mig milió d'ultradretans més o menys colèrics, i supose que és difícil escapar a aquest malèvol efluvi. Però dir, com es diu a les pàgines de Madrid, que aquesta ciutat és la suma de tots els espanyols, excepte catalans i bascos (a propòsit precisament d'un text de Josep Pla, tan poc sospitós de trotskista...), em sembla  una deformació ideològica molt poc liberal. Ja se sap, però, que liberal, a Madrid, és tot l'arc ideològic comprés entre la Fundació Francisco Franco i el carrer Ferraz.

  Com a valencià, en fi, no voldria deixar passar una última afirmació del llibre que glosse: "Lo primero que hicieron algunos -escriu Trapiello-, en cuanto se proclamó el estado de las autonomías, fue entronizar campanas que hablaran catalán, valenciano, castúo o vascuence".

   Si el que vol suggerir aquest senyor és que:

A) Català i valencià són dos idiomes diferents [i ho són, clar, com el castellà i l'espanyol...]

B) El "català" i el "valencià" tenen el mateix rang i la mateixa dignitat que el castúo o dialecte extremeny

C) "Català'", "valencià" i "castuo" són llengües inventades per a enterbolir la gloriosa vida constitucional espanyola,

  hauré de concloure que és inconcebible que una personalitat d'una certa cultura es revele, en matèria lingüística, com un perfecte analfabet. 

  Dit tot això, ara m'agradaria explicar -precisament perquè jo si que sóc de veritat liberal i estic alfabetitzat mínimament- que he gaudit llegint sencer Madrid. Com a obra literària, és magnífica. Punt final.

 

Joan Garí

  

 

   

El viatge íntim i miniaturitzat

València. Els habitants del riu

Joan Garí 

(Fotografies: Joan Antoni Vicent)

Edicions Alfons el Magnànim

València, 2020

201 pàgines

  Emili Piera, viatger sensorial, ha escrit sobre València. Els habitants del riu, on el fotògraf Joan Antoni Vicent i jo mateix ens vam fer companyia recorrent el fantasma del Túria quan era el Túria. Ací teniu la seua crònica, escrita com si fora un passatge més del seu Diari de la plaga, que he comentat ací mateix:

 

"Viatjar és un estat d’ànim. Trobe que la meta té només el sentit de fer-nos arrancar. La Patagònia o Katmandú no són temptacions viatgeres superiors al barranc de l’Infern o el Puig Campana. I, prescindint de commocions geodèsiques, no són els solcs dels xufars d’Alboraia –pura poesia euclidiana– inferiors al pebre perfumat de Kampot.
  El llibre Valencia. Els habitants del riu pertany a un gènere de viatge molt peculiar: introspectiu. Una panoràmica sobre les persones, el patrimoni i els paisatges que ens han fet amb una mirada irònica i civil, i sense  pretensions d’inventari. L’escriptor –Joan Garí –, el fotògraf –Joan Antoni Vicent– i el prologuista de luxe, Manuel Vicent (que traça un mapa olfactiu de la seua València) semblen dir-nos que en cada visita nova als llocs familiars patim una refutació o som dolçament confirmats. El paisatge, sobre tot urbà, ens reflexa  i som traduïts, de nou, en cada  visita fins que –privilegi de l’edat– tot el passat reposa con una preciosa confitura en el pot de la memòria ple de tonalitats rosades i blaves, com el capvespre.  Com aquell Tranvía a la Malvarrosa.

Un riu fantasmagòric

  Quan el riu cau, fi com un pensament, sobre la plana al·luvial de València, el Túria ja només és un concepte blindat pels carreus, tallamars i murs dels seus ponts de pedra. No és el Moskova o el Danubi, ni tan sols el Tíber, però en temps dels romans tindria un poc més de prestància.
  Aquesta nova visita a València s’inicia al Bioparc, on un assut envasa les aigües que creuen les barquetes: “Al seu davant –escriu Garí– milers de pins, de palmeres, camps de futbol, pistes esportives, instal·lacions per als menuts i els majors...”
 En efecte, la història pròxima del llit del riu es un somni de civisme,  un argument ben cosit. I amb un final feliç.
  La visita de Garí segueix un trajecte en espiral orientada cap a l’esquerra –el sentit de l’evocació, del ensimismamiento– i per això va saltant d’una vora del riu a l’altra a partir de Ciutat Vella. Les passes del narrador s’han d’adreçar segons un plànol familiar, però –marca de la casa– l’escriptor ens sorprèn amb un adjectiu enlluernador o una descripció molt precisa de la portada del palau del Marqués de Dosaigües: “La força inexorablement tel·lúrica d’aquestes imatges entortolligades, envoltant com una marabunta assedegada la fornícula de la Merededéu del Roser”.
  Sorprèn que no hi haja al llibre ni una sola foto de persona en primer pla. Les persones pul·lulen, quasi sempre en grup, sovint d’esquena, com jubilats o compradors, com runners o gimnastes, com turistes, manobres o escolars entre magnífics volums arquitectònics i perspectives rotundes, com si els edificis més lluïts ens recordaren que van a durar molt més que els seus autors.

Emocions compartides

  No és la façana de Dosaigües –la seua pedra de mantega i lluna– l’únic moment emocionat del trajecte. Garí es deixa arrossegar per la tentacular pulsió de vida dels ficus del Parterre o del jardí de la Beneficència amb “un pati de bella insolència vegetal”. Per no parlar del vestíbul de l’estació del Nord: la meua ànima moruna mai no l’ha considerat inferior al palau de les sirenes, un palau de cristall, maragdes i aiguamarines.
  Potser la rotunditat dels volums i ombres, el classicisme de les composicions de J.A. Vicent són un bon contrapunt en imatge de l’estil feraç i un tant fàustic de l’escriptor.
  Garí i J.A. Vicent ja coincidiren en un projecte anterior –Viatge pel meu país– que, a més, era un retorn als llocs i temes d’El País Valenciano de Joan Fuster. Una cosa similar –l’actualització de les Observaciones de Cavanilles en complir-se els dos segles de la seua publicació– és el que feren Julio Lacarra i Ximo Sánchez. Encara existia Bancaixa i la seua obra social.

Viatges pel propi país

  Per a viatjar a Patraix o a Groenlàndia és imprescindible un cert estranyament, reclamar la condició d’observador encuriosit, no jutjar (massa), i agrair els dons. Hi ha un moment particularment feliç del llibre que comente en el qual Garí, amb una prudència i equanimitat que em sembla molt meritòria, ajusta els comptes amb els diversos elefants blancs que Calatrava va erigir en la llera del riu, paquiderms  que han canviat la postal predominant de la ciutat –diu– tot i que els volums espectaculars semblen “la imatgeria pròpia d’un còmic japonès”. Potser perduren com sembla que va a perdurar la Sagrada Família de Gaudí tot i que Boadella la titllà de “mona de Pasqua de dimensions vertiginoses”.

Un subgènere en expansió 

  Dins de la literatura de viatges, desplaçar-se al que ja és conegut, fins i tot familiar, en el pla físic o en l’anímic, refer un viatge clàssic com Kapuscinski seguint a Heròdot,  és un subgènere en expansió. De vegades, el viatge és una victòria post mortem, no hem d’oblidar que estem a la València del Cid. Alvaro Cunqueiro viatja per Galicia gràcies a la recopilació temàtica de César Antonio Molina. Com ho fa Julio Camba gràcies a una antologia preparada per Francisco Fuster.  A Viagem a Portugal Jose Saramago canvia la seua novel·lística, una miqueta espessa, per la guia de viatges. No res tan divertit com la València de Kenneth Tynan. Al remat jo també en vaig fer una guia (més d’una, en realitat) –Descubrir España– de la CV per a RBA, de la maneta de Josep Vicent Marqués, que ja estava molt malalt".

Emili Piera

Publicat a Posdata, 26-12-2021

A propòsit del silenci

Títol: La vida aèria
Autor: Ferran Sáez
Editorial Pòrtic
Barcelona, 2019
349 pàgines

  Heus ací l’obra d’un autor que fa gala de tocar diferents instruments antics (i hi compon), llegeix Montaigne i altres clàssics en l’endimoniat francès del segle XVI i és un professor i articulista de llengua esmolada i esmoladíssima. Qualsevol lector, en obrir el seu llibre, podria sentir-hi una certa prevenció. Petulància? Suficiència intel·lectual? No cal patir-hi gaire, en realitat: Ferran Sáez és un tipus dur, sí, però d’aquells que, després, a l’hora de la veritat, amaguen un fons una mica –només una mica, ep!- tendre.
  És una llàstima que els dietaris tinguen tan pocs lectors. La gent, òbviament, prefereix llegir novel·les, sobretot d’aquella mena de les que no fan pensar, i que s’engoleixen com les farinetes (“Apreta i engul”, ens hi deia ma mare, amb la cullera davant la boca).  Però els bons dietaris, com ocultar-ho, poden ser tan divertits, tan amens, tan variats argumentalment com un relat de ficció. La vida àeria, el nou diari públic de Ferran Sáez, n’és un, d’aquests. Són notes preses entre els anys 2016 i 2018, però sense cap referència a l’actualitat política. I de què s’hi parla? Doncs només de les coses importants: de les sensacions atresorades per un cos que es fa vell, de les idees pròpies i alienes (més enllà de les simplificacions ideològiques), d’alguns records punyents de la infància i la joventut, de les persones que vas coneixent –o desconeixent- cada dia, de la vida ondulant...
  L’anterior dietari de Sáez va ser Estranya forma de vida  (2016) i el vaig definir com “un dic sòlid contra el devessall sentimental de la civilització de l’espectacle”. La vida àeria està escrit en el mateix idioma –la ironia- i abunda en les obsessions de l’autor, però amb inflexions absolutament noves: hi emergeix, de sobte, el Sáez més íntim, el més evocatiu, el més mossegat pels efectes del pas del temps. No és un home de mitges tintes: el que li agrada, li agrada molt; el que no li agrada, no li agrada gens. 
  El món de Ferran Sáez és un món d’interiors, et pour cause. Atacat pels acúfens immisericordement, alhora va perdent oïda a poc a poc. “Un sord –escriu- envoltat per la col·lecció privada d’instruments musicals més important de Catalunya”... Potser algunes de les obsessions –la bondat, la fe- que darrerament el neguitegen són només epifenòmens del silenci impossible, o del silenci com a amenaça final.
  Aquestes marrades, aquestes petites febleses sense importància, però, no han deixat que Ferran Sáez deixe d’estar en forma com a assagista. De sobte, al fil d’una argumentació, et sorprén amb comparacions d’estirp estellesiana: el ressentiment “com una bafarada de borratxo”, el fracàs “com un oli brut de xurreria”. Té també detalls planians (d’un Pla ben digerit, cosa no tan habitual com sembla) i segueix amb la seua croada contra els tòpics i contra els imbècils. La seua prosa acerada no perdona. I després ja, si cal, ens confessa que prefereix, a Nietzsche, l’Evangeli de Sant Joan (té pebrots, el paio!).
  Estar de tornada de tantes coses, però, li permet projectar una mirada inèdita cap als seus orígens: els primers anys a la Granja d’Escarp (el Segrià), la pèrdua –o la reabsorció- del dialecte, el convenciment íntim que l’única pàtria possible és la cuina materna...
  La “vida àeria” és la vida dels falciots (que dormen mentre fan cercles i no toquen terra mai) i també la de les flautes, que són els instruments més espirituals. Una divisa lògica n’emergeix: “Intel·ligència, música, passió”. Tota la resta és soroll, és a dir, l’assassinat irreverent del Silenci.

Joan Garí

L'amor és la ferida

Títol: Sempre és tard

Autora: Maria Josep Escrivà

Proa

Barcelona, 2020

109 pàgines

 

 És molt habitual, en molts llibres de versos, trobar com a epíleg llargues i prolixes pàgines dedicades a explicar els deutes amb altres poetes de cada peça concreta, de vegades la filiació d'un simple versicle. En Sempre és tard, el poemari de Maria Josep Escrivà que ha guanyat l'última convocatòria del premi Miquel de Palol, aquesta secció es titula "Reconeixements, agraïments, deutes" i ocupa les últimes deu planes del volum. 

  Sovint s'assenyala, no sé si amb un punt de malícia, que els únics lectors de poesia són els propis poetes, que s'entrellegeixen i es celebren els uns als altres, davant la indiferència del respectable. No seré jo qui hi faré broma: als dietaristes ens passa igual o pitjor! La poca gent que estima els llibres en aquest país nostre prefereix de totes totes les novel·les (i, si pot ser, les novel·les que siguen faciletes de llegir...), així que no hi ha més cera que la que crema.  

  En Sempre és tard, però, he trobar una circumstància deutora particularment emotiva:  l'autora recorda, amb paciència i constància, l'obra d'Antonio Cabrera, el poeta gaditanovalencià que va morir al juny del 2019 després d'una penosa malaltia. Vaig dedicar un record per a Antonio amb motiu del seu decés en aquesta columna del diari La Veu. 

   No m'estranya que Escrivà trobara inspiració en tants passatges de la curta però intensa i suggeridora obra de Cabrera. Era un poeta concentrat i substancial, i també un prosista intuïtiu i colpidor. El seu amor per l'ornitologia sura al llarg d'aquest poemari com una ala gràcil i perduradora: "Después, e incomprensiblemente,/más allá de nosotros, sin nosotros".

   Al llarg de les pàgines de Sempre és tard els ocells són importants. Són un motiu poètic i, doncs, vital, contraposat potser a aquesta fosca que la poeta evoca com una extensió del cos, quan tot s'assembla massa a un sudari de mots: "Entre al llit com qui entra en una matriu estèril". Però el cos, això és un fet, també sabrà reaccionar, perquè per a la mort sempre és enjorn: 

 

"Pletòrics, els mugrons

evoquen l'avidesa

d'uns dits inèdits.

 

Ressuscitem"

  Sempre és tard és un llibre que, més enllà de l'eco de Vinyoli (del Vinyoli d'Ara que és tard) es planteja les grans preguntes tot proposant-hi respostes d'una simplicitat complexíssima: "L'amor no redimeix de la ferida/L'amor és la ferida". I encara: "Hom comença a morir quan tem que haver estimat ha estat una exhibició de ridícula candidesa". 

  Hi ha un alè de metafísica beckettiana en aquestes pàgines dolgudes, que vénen a demostrar l'esplèndida maduresa creativa de Maria Josep Escrivà, quan ja es té l'edat de saber que el món no era cap resposta, però que s'ha d'haver après a fer-li les preguntes correctes.

  "L'únic lloc on mai no és tard és el poema". Amb aquesta sentència lapidària es clou aquest volum. A Antonio li hauria agradat. 

 

Joan Garí