Retorn a l'infern primigeni

Títol: Tot és possible
Autora: Elizabeth Strout
Edicions del 1984
Barcelona, 2017
Trad. d’Esther Tallada
275 pàgines

  En la novel·la Em dic Lucy Barton (2016), Elizabeth Strout dibuixava amb gran mestria la relació entre una dona i la seua mare mentre la primera es refeia d’una apendicitis mal curada al llit d’un hospital de Nova York. Mare i filla eren originàries d’Amgash (Illinois). Els Barton van ser una família pobra que es coïa en el caldo de la misèria moral de l’immens rerepaís que s’estén entre Nova Anglaterra i Califòrnia. La Lucy no va superar mai els traumes d’una infantesa dissortada, enmig de la caixa de trons que suposava la vida amb una pare traumatitzat per les vivències de la guerra a Europa i una mare ostatge de les seues pròpies rareses. En la penombra de l’habitació d’hospital, mentre a fora pampalluguejava la ciutat que no dorm mai, Lucy i sa mare reviuen la seua penosa història i, per primera vegada, s’arbora entre elles un indici de relació possible, mentre la primera, que s’ha refugiat en l’escriptura per fer front a les seues múltiples inseguretats, no deixa de fer-se una pregunta fatídica: “¿com ens ho hem de fer per no sentir-nos inferiors a ningú altre?”.
  Ara, en el recull de contes Tot és possible, Strout reprén la munió de personatges que havien brollat espontàniament en la conversa maternofilial, començant per Tommy, el conserge de l’escola, que deixava que Lucy es quedara després de classe per estudiar a l’escalfor dels radiadors. De sobte, el món d’Amgash es fa present en el que té d’un escenari embrutidor, la trampa perfecta on Lucy Barton no va voler tornar més. Però en el relat “Germana”, Lucy no pot evitar retornar, dèsset anys després d’haver-ne fugit, al seu lloc natal. Allí l’esperen els seus germans, Pete i Vicky. L’experiència és completament decebedora. Lucy té un atac de pànic mentre Vicky rememora obssessivament aquella infantesa desolada de tots tres, i no té més remei que demanar als seus germans que la porten a Chicago.
  Aquella seguretat que havia conquistat -precàriament- als anys d’escriptora a Nova York de sobte cau a plom. La ferida del passat, que no s’havia tancat mai, comença a supurar de nou. Tot un món d’infortuni i malastrugança es fa present com el primer dia i Amgash es revela un parany tan perfecte com Tupelo (Mississipí), aquell altre cul del món on havia nascut l’any 1935 Elvis Presley. El rei del rock és sovint citat en tots dos llibres, perquè els personatges s’hi senten estranyament emmirallats: també Elvis procedia de la white trash, la classe baixa blanca que, suara, ha portat Donald Trump a la presidència dels Estats Units.
  Ara Lucy ja no tornarà. En carn pròpia, ha aprés definitivament la lliçó.

Joan Garí

Publicat en Ara, 18-11-2017

A favor del pensament bell

Títol: Memòria de la inquietud
Autor: Carles Camps Mundó
Editorial Afers
Catarroja, 2017
305 pàgines

  Explica Carles Camps, en la "Nota de l'autor" que prologa el conjunt d'aforismes i sentències que és Memòria de la inquietud, que aquests textos s’han infantat, entre els anys 2010 i 2016, en paral·lel a la seua activitat poètica. "Naixien -explicita- d'idees en principi poètiques que no trobaven l'adequada formalització poemàtica, però que per a mi tenien prou entitat reflexiva per conservar-les". Ens trobem, doncs, amb el quadern de notes escadusseres d'un poeta. Escadusser, ja ho podeu comprendre, no pretén tindre un sentit despectiu: és als marges, en la lateralitat, on sovint es troba el bon pensament, el pensament fructífer.
  Amb aquest plantejament, Camps Mundó recull tot un seguit de frases que no només tenen la literatura com a objecte, sinó tota classe d'interessos filosòfics i socials. És així com ens trobem amb un llibre on es parla de Marx, de Lacan o de Dickens, però també dels Rolling Stones o de Max Mad. Res escapa al profund sentit inquisitiu de l'autor, però sempre amb una divisa imperible: rebutjar la "frase aguda" en favor de la "frase fonda", és a dir, lluitar contra "la liquidació de la literatura i l'entronització de la publicitat".
  Els objectius d'aquest programa es compleixen amb escreix en Memòria de la inquietud. L'aforisme, amb paret mitgera per un costat amb la poesia i per un altre amb la filosofia, es converteix amb Camps en un instrument de precisió, sempre atent a crear bellesa però amb un rerefons fermament conceptual. O, en les seues paraules, "L'única manera de crear bellesa és crear pensament". Dotat per a la concisió i l'expressió austera (si un concepte és resol en una frase curta, per què ens hauríem d'estendre més?), Camps aprofita el seu breviari per vehicular una ideologia radical (en el sentit clàssic d'atent al batec de l'arrel dels problemes). Conscient que el perill és substituir el coneixement per l'ensinistrament, el seu ideari és inflexible: "Només és coneixement allò que porta en si la capacitat de desmentir-se". Per això "la paraula més important en un debat és però", com en aquella huracànica adversació de la cançó de Raimon "Però nosaltres al vent...".
  Ara que es postula, com el reclam d'una sucreria, l'imperi desorbitat de les emocions (fins i tot, si cal, a frec de l'oxímoron: la celebrada "intel·ligència emocional"...), Camps Mundó reivindica la raó, una raó poderosa i no entesa com una maledicció sinó com una oportunitat. La raó, a través de la seua suprema servidora, la sintaxi, és el que ens acaba de fer humans, és a dir, éssers inquiets. I d'aquí la necessitat de la memòria.

Joan Garí

Publicat en Ara, 11-11-2017

Una paràbola torbadora

Títol: 2084. La fi del món
Autor: Boualem Sansal
Edicions 62
Barcelona, 2016
Trad. de Ferran Ràfols
279 pàgines

  Boualem Sansal és un escriptor fermament compromés amb els valors laics al seu país, Algèria. Lector atent d’Orwell, no és estrany que haja volgut construir una faula sobre un inquietant futur possible sota l’amenaça del totalitarisme religiós. D’aquest impuls naix 2084. La fi del món, paràbola postapocalíptica on el planeta ha caigut en mans d’una secta fanàtica que adora un déu anomenat Yölah del qual Abi és el “delegat”, es regeixen per una doctrina anomenada Gkabul i parlen una llengua coneguda com abilang.
  Sota estrictes preceptes religiosos, la nova societat ha esborrat tot rastre de civilitzacions anteriors. Hi ha hagut almenys tres guerres santes i, per bé que n’ha perviscut un Enemic perfectament invisible, no està clar que hi haja cap frontera que permeta accedir a res que no siga l’Abistan, el país i el règim únic. En una d’aquestes guerres, va ser derrotat un “dictador sonat” que es deia Big Brother…
  No és difícil reconèixer, sota les impactants imatges de Sansal, l’al·lusió al fonamentalisme islàmic. En aquest terrible Abistan, la misèria és el pa de cada dia i les dones estan ocultes a la mirada pública. Es tracta d’una societat propera al món medieval, amb restes d’infrastructures modernes però un tipus de vida bàsicament primitiu. En aquest context, un personatge, l’Ati, es veurà colpit per l’existència d’un misterios informe que dibuixa el món perdut a partir d’unes troballes arqueològiques. En el seu intent de comprensió extrema, Ati s’endinsarà en el complex governamental, a la Ciutat de Déu, i entrarà en contacte amb conspiradors del sistema que l’ajudaran a intentar abandonar un país i un règim que l’ha decebut completament.
  La imaginació de Sansal s’acobla molt bé amb el seu estil ric i precís. Deutor d’Orwell, com he dit, però també de Kafka i Dino Buzzati, hi ha ecos de El procés o de El desert dels tàrtars en aquesta formidable novel·la. Tampoc hi desentona l’herència d’un altre clàssic de la ciència ficció, Un món feliç, d’Aldous Huxley, només és que, a l’Abistan, no cal consumir a tothora soma (“el cristianisme sense llàgrimes”, tal com el defineix un personatge de Huxley) per assegurar l’estabilitat emocional global i tot recorda, en realitat, a aquest Malpaís reservat als salvatges, és a dir, els “inhumans”. A l’Abistan tots són un poc inhumans però per deferència de la religió omnipresent: no són feliços, però estan controlats, que és una virtut social major…
  El tipus de societat a què aboca la pràctica extrema de la religió (aquest “remei que mata”) es fonamenta en una rígida preceptiva que se’ns fa intranquil·litzadorament familiar:

  “La inspecció periòdica era una mena de sagrament, per dir-ne d’alguna manera, ocupava un lloc assenyalat en la vida del creient, era un acte litúrgic dels més essencials, tan important com la Cesura per als nois o la Ressecció per a les noies, com les nou pregàries quotidianes, com la gran Imploració dels Dijous, com el Siam, els vuit dies sants de l’Abstinència absoluta, o el Joré, els Jorns de la Recompensa que distingien els creients emèrits, tant com l’Expectació prolongada o el Jobé, l’increïble Jorn Beneït en què els feliços escollits per al pelegrinatge emprenien el camí dels Llocs Sants”.

  En aquesta atmosfera de fanatisme punxegut, l’abillament nacional el constitueix el burni, l’uniforme dels creients, que va començar sent una capa pluvial improvisada i va acabar distingint les diferents capes socials, en un estrany igualitarisme on alguns eren –de nou Orwell- més iguals que uns altres:

“Per poder saber qui era qui, la part baixa de la capa es va decorar amb tres bandes paral·leles de colors diferents: la primera en funció del gènere, blanca per als homes i negra per a les dones; la segona segons l’ofici de cadascú, rosa per als funcionaris, groga per als comerciants, gris per als controladors, vermella per als religiosos; i la tercera en conseqüència amb el rang social, inferior, intermedi o superior”.

  2084 és una paràbola torbadora, una ciència-ficció excessivament arrelada al nostre present. I s’entén massa bé.

Joan Garí

Publicat en Posdata, 11-11-2017