28/3/09

El fascinador discurs del ressentiment

Títol: L’origen

Autor: Thomas Bernhard

Edicions del Salobre

Port de Pollença, 2008

110 pàgines


Qualsevol edició d’un llibre de Thomas Bernhard en català és sense dubte un esdeveniment. El millor prosista en alemany del segle XX –descomptant-hi Kafka- bé que s’ho mereix. Edicions del Salobre, però, ha fet una cosa encara millor: ha iniciat, amb L’origen, l’edició sistemàtica de la coneguda pentalogia autobiogràfica d’aquest autor, en una nova demostració de l’arriscada i encertada política de traduccions de les editorials illenques.

L’origen busseja en l’etapa d’escolarització del jove Thomas, sotmés primer a l’adoctrinament nacional-socialista i després al catòlic (“a la paret on hi havia hagut el retrat de Hitler, ara hi penjava una gran creu”). L’escenari és l’internat de la Schrannengasse, a Salzburg. L’opinió de Bernhard a propòsit de Salzburg no té res a veure amb les postals al·lusives. “La meva ciutat natal –confessa- és en realitat una malaltia mortal”. No hi ha cap record de l’internat que el mobilitze seriosament. Es reconeix amb talent per a l’art, però sense cap interés en les nocions de disciplina que volien inculcar-li els seus mestres. L’únic que sembla acostar-lo a l’educació artística és, en realitat, l’opinió del seu avi, que l’influeix positivament. Sempre preferirà, en tot cas, l’art a l’esport, perquè “qui està a favor de l’esport, té les masses al seu costat, qui està a favor de la cultura, ho deia el meu avi, les té en contra, per això tots els governs estan sempre a favor de l’esport i en contra de la cultura”.

Odia Salzburg perquè és l’origen; pel mateix motiu, arribarà a estimar Nova York. En El malaguanyat (editat en català per Proa) hi ha un bell cant d’amor a la ciutat dels gratacels, la ciutat edificada per a la gent de la seua estirp. Fins allí aniran a raure Glenn Gould, Wertheimer i ell mateix, els tres misantrops incompresos del Mozarteum de Viena: “Nova York és l’única ciutat del món on un intel·lectual respira sense destorb des del moment que la trepitja”. A Nova York es desfà la maledicció de l’origen.

Seguint la lliçó de Montaigne (“adorava Montaigne i aquest amor el comparteixo amb el meu avi”), Bernhard es proclama “rei de la matèria que tracto”. I això ho substancia amb el seu característic estil, fet de repeticions, amb un període elegant, obsessiu i precís, una melopea sinuosa que acarona o agredeix el lector, però no el deixa indiferent. Tot un seguit de sintagmes memorables destinats a edificar el fascinador discurs del ressentiment.

En realitat, tot escriptor, si és un autèntic escriptor, té un Bernhard a dins. La relació entre l’escriptor i el seu lloc de naixença és una relació plena de suspicàcies, de recels i de greuges impalpables. L’escriptor odia la seua ciutat –la seua terra- en allò que aquesta té d’amable per a l’ull inadvertit, i és aquest el sentiment que projecta també sobre els seus compatriotes. Cap escriptor autèntic se sent reconegut en l’afalac fàcil dels seus contemporanis, perquè intueix que la veritat literària requereix la brutalitat del décalage. Però Bernhard va anar més enllà. Ell va convertir el greuge i el recel en un gènere literari, en un estil que en apariència és fàcil d’imitar però que, en allò substancial, és irrepetible.

Amb aquests vímets es construeix, sense dubte, un clàssic. Un clàssic de la literatura autobiogràfica –i de la literatura tout court.

El Temps, núm. 1.293

21/3/09

Amor francés, fredor japonesa, final belga

Ni d'Eva ni d'Adam
Amélie Nothomb
Empúries, 2009
Traducció de Ferran Ràfols
188 pàgines


Després de molt de temps, torne al món d'Amélie Nothomb. Diuen els mai ben ponderats textos de contracoberta que Ni d'Eva ni d'Adam és un dels seus millors llibres. Dir això d'una autora que escriu compulsivament i només publica la cinquena part del que redacta és dir molt. Sent una gran tendresa pels escriptors prolífics, potser perquè tinc por que jo mateix no en siga un d'ells. La tendresa, en aquest cas, seria una plausible estratègia per al conreu de l'autoestima. La proliferació només és una cortina de fum.
En el fons, els autors que escrivim amb totes les nostres forces tenim una especial prevenció davant l'horror vacui. "Horror vacui" és una fórmula que serveix per a tot: per al mur curull de grafitis, per a les obres completes dels autors empordanesos, per als fills de puta que només estimen la voràgine (això ho entendrà Pérez Reverte), per al món, per al dimoni i per a la carn. Especialment per a la carn.
Nothomb és una escriptora a tomba oberta. S'assseu vora el seu passat japonés (!ah, qui haguera tingut una granja a Tòquio!) i comença a llargar indolentment. Els bucles de la seua memòria es van succeint com granets d'arròs agafats amb palets. És una història inacabable, però, si agrada als lectors, què n'hem de fer, nosaltres? En Ni d'Eva ni d'Adam és interessant la forma en què parla de l'amor. Segons creu aquesta autora de barret alt, l'amor és una cerimònia un poc absurda que, en tot cas, ha d'evitar ser verbalitzada. Ací s'emparella amb un japonés -Rinri- com un element més de la seua curiositat pel país on va passar la primera infància. Paradoxalment, Rinri resulta més bé un amant a la francesa, mentre ella s'amera de la fredor nipona. Al final, tot es resoldrà a la manera belga (però no contaré el final).
Diu Nothomb, per cert, que els francesos inventaren l'amor. No, carinyo, l'amor és un invent dels trobadors occitans. Però això no li ho tindrem en compte.
Una cosa que sura en aquest llibre és la sensació que l'autora/narradora no pot respondre a l'estereotip d'amant francesa (que és potser el que voldria Rinri) perquè resulta que és belga. Quina cosa és ser belga això no ho podem saber (sospite que ni els propis belgues ho saben). Potser siga alguna mena d'esquizofrènia permanent que s'evacue, al remat, mimetitzant-se en la fredor japonesa.
És curiós, en tot cas, com la protagonista guarda la seua sensualitat per a dedicar-la...als mosquits! Li tenen tal querència, que ella es deixa penetrar a gust: "La sang em feia pessigolles de plaer: hi ha una voluptat, darrere les fiblades". I és que "ser amant de mil insectes nipons tenia conseqüències". Aquesta estranya desviació libidinal descriu molt bé la seua literatura. Supose que hi rau també el fonament de l'estrany entusiasme que desperta en milers de lectors. Els lectors/lectors no busquen la precisió, ni tan sols la bellesa. Als lectors/lectors (lectors al quadrat, potser) els agrada, sobretot, l'excentricitat. I Nothomb els la suministra empaquetada al buit, dins recipients higiènics i pràctics. I fa bé, clar.

14/3/09

Un músic i un bulevard (i una furtiva llàgrima)


El músic del bulevard Rossini
Autor: Vicent Usó
Proa, 2009
188 pàgines


És començar la nova novel·la de Vicent Usó i trobar-se, a la segona pàgina, una imatge farcida de suggeriments. Diu que Filibert i Lupe, la seua esposa, seuen davant el televisor i miren una vella pel·lícula. No en diuen el nom (és un bon recurs narratiu). Lupe, invariablement, hi plora. Filibert, a la seua vora, espera. Lupe, identificada amb les peripècies de l'actriu del film, va depositant mocadors mullats -mocadors de paper- a la butxaca del batí de Filibert. Aquest, després, provarà d'esprémer aquests depòsits arrugats "amb l'esperança de destil·lar-hi ni que siga una gota procedent dels llagrimals de l'estimada".
He de reconéixer que m'ha colpit aquesta bella metàfora. Després el llibre fluctuarà com fan totes les novel·les -com fan tots els rius. Però aquesta gota impossible, aquesta destil·lació anhelant perdurarà en la imaginació del lector -d'aquest lector. No he pogut evitar pensar en Cioran, l'odorant aforisme de Des larmes et des saints: "Au Jugement dernier on ne pesèra que les larmes".
El vell mestre té raó, i per això Filibert s'escarrassa. Però és en va. A vegades el silenci, la incomunicació, l'esperança, prenen aquest nom. A l'espera del Judici Final -que no l'impartirà, precisament, un crític literari, per si n'hi havia cap dubte.
Usó ha demostrat novament el seu talent per a fabricar novel·les. La seua habilitat, entre altres, per a retratar microcosmos locals amb detallisme i morositat. Saber veure, en un bar de poble, "la varietat de novel·les possibles". S'hi ha quedat, és cert, novament de finalista del Sant Jordi. Sospite que Vicent té alguna cosa personal amb aquest premi i fa bé: ara ja sabrà que a la tercera va la vençuda. Si és com el Planeta, per cert, podem pensar que els finalistes són els llibres literàriament bons (però tampoc vull fer aquest lleig al Baulenas!).
No sé què em passa, tanmateix: fa temps que no crec en les novel·les. Ja no dic les novel·les dels altres. La suspicàcia comença amb les meues pròpies novel·les. Tota aquesta famèlica legió de llegidors àvids de submergir-se en les ficcions reparadores. Diu Pla que, a partir dels quaranta anys, no s'haurien de llegir novel·les. Entenguem la boutade: hi ha un temps per a la ficció, i la joventut sembla l'època propícia. Al capdavall, amb menys de 40 encara podem ser crèduls, innocents i anhelosos d'alguna cosa inaprehensible que té el rostre de la Karenina i la signatura nerviosa de Tolstoi. Però que ningú em malinterprete: cal seguir escrivint narrativa imaginària. Al cap i a la fi, és la més ben dotada per les editorials... Continua, Vicent, fins el premi gros. Sense dubte te'l mereixeràs (i amb tu, Hisenda). I no et preocupes quan, en el teu lloc, li'l donen a un altre. La Literatura no hi té res a veure. La Literatura sempre és això que està en un altre lloc. No el cel ni l'inferm sinó, més aviat, el cel de l'infern. La terra de ningú on van a parar els llibres que els lectors pudorosos menystenen i els escriptors candorosos odien. La llera natural de totes les llàgrimes del món.

7/3/09

Més sobre "El lector" (i prou)

En realitat, com més hi pense, més abominable se'm fa aquest llibre. És la paràbola que hi subjau el que em revolta, al marge de la intenció conscient de l'autor. La Hanna analfabeta, diguem-ho així, la pobra SS inadvertidament còmplice i executora -ni que siga indirectament- d'un règim brutal, es redimeix aprenent a llegir i llegint precisament la literatura de les víctimes. A través seu, són els alemanys coetanis els qui són exonerats. Ells també serien "pobres illetrats" ensarronats per aquella rabosa amb bigot. No tindrien culpa: serien candorosament innocents. Només és que ningú els hauria ensenyat a llegir (ells, connacionals de Goethe, de Kant, de Mann!).
L'estil del llibre és fred -ja ho vaig dir-, però la faula és consistent i ceguerosa. El lector -el lector real- hi cau de quatre grapes, em tem.

A propòsit del silenci

Veintinueve maneras de concebir el silencio
Mary Farrell i Manolo Dos (coord.)
Servei de Publicacions, 2008
Diputació de Castelló


Més oportú que mai, heus ací que la bona amiga Mary Farrell i Manolo Dos ens forneixen un llibre col·lectiu amb reflexions sobre el silenci. Vint-i-nou aportacions, concretament. De la pintura a la música, de la filosofia a la tauromàquia, la ciència, l'economia, la literatura: des de tots els camps possibles s'analitza l'inefable -i si se li han de dedicar 434 pàgines és precisament perquè no hi ha res tan difícil d'explicar com el silenci.
El llibre té múltiples atractius, com es pot comprendre fàcilment. És curiós, per exemple, que un dels col·laboradors responga al nom de Fray Ignacio de la Palabra, arxiver del convent de carmelites descalços del Desert de les Palmes. Algú que es diu així, i té aquest ofici, pot considerar-se plenament autoritzat per a parlar del silenci -a dedicar-hi fins i tot, la vida sencera. Més curiós encara pot resultar que el proemi del volum vaja a càrrec de Carlos Fabra, en virtut del seu càrrec de president de la Diputació de Castelló (el Servei de Publicacions de la qual s'ha fet càrrec de l'edició). Ni fet aposta els autors del llibre haurien trobat un prologuista més adient.

Ningú més autoritzat que Fabra per a parlar de silencis. Seu és el regne redundant dels sobreentesos, els rumors i les suspicàcies. Ell és l'amo d'algunes de les preguntes sense resposta més sucoses de la política espanyola, i no precisament per allò que deia Juan Ramón Jiménez: "El que més indigna el xarlatà és algú silenciós i digne", sinó més aviat d'allò altre de Wittgenstein: "Sobre el que no es pot parlar s'ha de callar".

Crec que haurien de llegir aquest llibre aquelles persones que, vivint com vivim en un país i en un estat on el soroll és la música dels qui no saben de solfa, han aprés que en el silenci hi ha la clau que ens explica. Després de la vindicació de la lentitud -amb derivacions tan imprescindibles com el moviment de la slow-food-, és el moment adequat per a retornar als purs poders d'allò tàcit. Som animals amb llenguatge, sí, però som especialment, animals que sabem el valor de callar (perquè, sense temps per al silenci, el llenguatge només és aldarull). No callem per a sorprendre en la caceria, ni per ignorància, ni per abatiment: callem perquè així el que hi ha d'humà en nosaltres es feny i es pasta -i només així podem oferir aquest present delicat en la festa de la convivència.
I després hauríem de saber que, al final -com molt bé diu Joan M. Marín- "el silenci sempre té l'última paraula". Com ha de ser.

5/3/09

De la redempció a través de la lectura


El lector
Autor: Bernhard Schlink
Editorial Empúries, 2008
Traducció de Carme Gala


Passa una cosa: després d'haver llegit Primo Levy, Jean Améry, Paul Steinberg, Imre Kertész i els altres inoblidables autors de la literatura de l'Holocaust, El lector desconcerta. Desconcerta si el que pretenia és aportar el punt de vista dels altres: dels botxins però també -i especialment- dels alemanys corrents -els alemanys perplexos. La faula és literàriament sòlida: un llibre, doncs, que mereix l'èxit que ha tingut. No he vist el film, però no sé per què, sospite que em provocarà un desconcert semblant.
El llibre és políticament correcte, i per això acaba com acaba. És interessant, en tot cas, la sinceritat de l'autor, quan ens presenta un protagonista que no se sent solidari amb la seua generació, la que va tirar en cara als pares la seua responsabilitat pel nazisme. Resposabilitat per participar-hi, responsabilitat per assistir-hi calladament i resignadament. La paràbola sobre el poder de la lectura també pot resultar convincent: Hanna , l'SS redimida a força de llegir els autors de l'Holocaust. Supose que és exactament el que els agradaria llegir a una generació d'alemanys disposats a tot per a desempallegar-se de la culpa i creure en la possibilitat, finalment de la redempció.
Bernhard Schlink no és un autor pel qual senta una especial devoció. He llegit altres llibres seues i sempre se m'acaba enganxant al paladar la seua prosa funcionarial, asèptica, gèlida. Què esperaríem d'un jurista alemany? Doncs això.