Breviari del patiment

Títol: Albertine desapareguda, I
Marcel Proust
Viena
Barcelona, 2020
Trad. de Josep M. Pinto
174  pàgines

  Com Albertine ha fugit sense acomiadar-se –molt pròpiament “a la francesa”-, el narrador viu submergit en un estat de perpètua sotsobra. “Ha demanat les seves maletes” i “se n’ha anat”: les frases tallants de Françoise, la múrria criada (“pagesa medieval”, segons el seu amo) que mai ha estimat l’antiga noia en flor, violenten el seu amant, en el que tenen de precisament i dolorosament taxatives. Traïció? El narrador no en té cap dubte i hi desembeina la seua llegendària capacitat aforística, sempre al servei de la metàfora somàtica: “Cadascun té la seva manera pròpia de ser traït, com té la seva manera de refredar-se”; “El dolor és un modificador tan potent de la realitat com ho és l’ebrietat”.
  La jove ha volat, això és un fet. El seu nom –el fetitxisme del seu nom- obsedeix l’amant abandonat, el cervell del qual acaba convertit en un mur qualsevol, on grafiters passavolants es diverteixen a fer gargots, i el deixen tot “enterament cobert pel nom mil vegades reescrit d’aquella a qui estimem”. Però el narrador no es resigna: envia el seu amic Saint-Loup a la Turena, on creu que hi ha Albertine, per mirar de convèncer-la perquè torne a París. Quan la noia s’assabenta de la jugada, li escriu: si em necessites, confessa a l’amant abandonat, només has de dir-m’ho. Però aquest, orgullós, li retruca que no li fa cap falta, a pesar que la seua absència el crema per dins. “Com més avança el desig –reflexiona- més s’allunya la possessió veritable”. Després s’ho repensarà i voldrà fer-la tornar, però llavors ja és massa tard: un telegrama de la senyora Bontemps informa que Albertine –neboda seua- ha mort com a conseqüència d’una inesperada caiguda del cavall durant una passejada. I em disculparé poc per revelar aquest punt neuràlgic de l’argument: qui s’haja disposat a llegir aquesta obra com una novel·la d’enjòlit hauria de buscar d’altres maneres de fer el ridícul...
  Entrem llavors en un dels moments més desconcertants de la Recerca. El narrador rep la notícia amb una fredor estranya. La seua prosa, habitualment convulsa, a penes s’altera. Es limita a constatar l’existència d’una última carta de la finada on li anunciava la voluntat de retornar al seu costat.
  La desaparició d’Albertine, doncs, és completament irreversible. I llavors el volum s’endinsa en una operació d’estimulació sensorial de la memòria i el temps congelat s’articula en una immensa i meravellosa redundància. La prosa es resol en un lirisme acendrat, una epifania cosmogònica. L’home, aquest “ésser amfibi” que es troba simultàniament submergit en el passat i en el present més vívid, sap com ordir la trama necessària perquè la memòria mantinga “la vida real”, que és purament mental. Tot és dins el nostre interior en flama, per això no té importància la mort: l’amant restant continua amb les velles obsessions referides al caràcter i els gustos d’Albertine. Tenia realment apetències sàfiques? Envia missatgeres a esbrinar-ho, indaga en les seues amistats. Aimée li diu que sí i li refereix alguns torbadors episodis d’Albertine als banys públics de Balbec, l’antic paradís perdut de la parella, allà on la jove tristament traspassada es va revelar al narrador amb tota la seua màgia de “noia en flor”. Andrée, al seu torn, ho nega tot. La vida és un gran mirall rotatori, que no pot deixar de reflectir una realitat ambigua.
  És llavors quan ens adonem que som davant d’un monument funerari però no a una dona sinó a la llengua francesa. Proust ha construït, amb l’excusa d’Albertine, un gran cadafal on dipositar les flors més belles per a aquest idioma que excel·leix per ell i en ell mateix, com una nau encesa brillant al lluny dins un oceà de vulgaritat.  Després d’això es podrà seguir usant aquest idioma per fer literatura, però res serà ja igual.

Joan Garí

Publicat en Ara, 30-1-2021

El llibre maleït de Josep Pla

Títol: Història de la Segona República Espanyola

Autor: Josep Pla

Destino

Barcelona, 2020

439 pàgines

 

  La Historia de la Segunda República Española, publicada en plena postguerra en quatre volums, és el títol maleït de Josep Pla. No es va reeditar mai, ni es va incloure en l'Obra Completa de l'escriptor (que sí que hi rescatava, convenientment traduïts al català, molts altres articles i llibres en castellà del de Palafrugell). Els motius no estan clars. Va abjurar Pla, finalment, d'aquella opus magnum del revengisme ideològic? Considerava que no estava a l'altura literària de la resta dels seus escrits? El descobriment de l'original català parcial d'aquest títol ens permetrà afinar-ne millor la interpretació.

  Es publica ara, en efecte, el manuscrit trobat entre els papers de Pla, amb un pròleg de Josepa Gallofré i amb edició de Xavier Pla. Els fragments fins ara inèdits abasten tot el primer volum de l'obra publicada en castellà als anys 40 i gran part del segon (des del 1929 fins abril del 1933). És el text que Pla va escriure a Roma durant la Guerra Civil amb una subvenció de Francesc Cambó, que n'és l'inductor. Pla hi aborda els antecedents, la proclamació de la República, (que ell va viure a Madrid i va cobrir periodísticament per al diari La veu de Catalunya) i els primers anys del nou règim, amb les iniciatives legislatives més transcendents: la nova Constitució, la Reforma Agrària, l'Estatut de Catalunya...

  Aquestes pàgines es llegeixen com una novel·la d'acció en què el narrador (omniscient) sap de sobres el destí de l'heroi (la República) i no hi estalvia pistes per al lector. Tècnicament,  el que hi du a terme Pla és un Quod erat demonstrandum. És a dir, que des de les primeres pàgines hi ha la voluntat explícita de demostrar que el nou règim no podia funcionar. El Pla més cínic, el que no s'està de recordar que "les revolucions no són més que un canvi de personal", contempla horroritzat (amb l'horror del kulak que -segons la "collonada marxista" de Fuster- no deixava de ser) com l'abandó de la monarquia propicia un devessall de desordres públics que culminaran en l'alçament de Franco. 

  No hi falten, però, els moments de clarividència, com quan escriu, a propòsit de la Carta Magna republicana:

  "Generalment una Constitució escrita si ha, sobretot, de durar, és un compromís entre les forces de conservació d'un país i les forces d'innovació i de progrés. Aquest compromís es troba a la base de la Constitució espanyola de 1876, que és la que ha durat més. La Constitució de 1931 conté elements de compromís escassíssims perquè és l'obra d'una majoria momentània que s'imposa sobre una minúscula, insignificant minoria"

  Personalment, m'ha sorprès sense dubte que aquest siga en general el to d'aquest llibre. No és un exabrupte antirepublicà, no és una pedra més en el lapidari franquista incipient: pretén més explicar que destruir. S'entén pitjor, així, que Pla renegara -sí és que ho va fer- d'aquest títol. S'hi troba a faltar, potser, el Pla més literari, més profund, més ple de matisos. Xavier Pla creu que l'autor no hi presenta "una clara voluntat estilística" però a mi em sembla que Josep Pla hi projectava, més bé, un clar esforç didàctic, potser un salconduit moral, i tot -fins i tot l'estil- s'hi supedita. En definitiva, hi exposava els motius pels quals ell i tota una classe social -la burgesia catalanista conservadora- es va passar amb armes i bagatges al bàndol insurrecte.

  L'error comés seria identificat de seguida. El propi manuscrit original de Pla -ara editat- es va haver de traduir al castellà i va ser rebaixat en el seu to "catalanista" per poder ser publicat a l'Espanya imperial (on no tenien lloc llengües regionales). Un altre tema és si Pla, en el fragor de la memòria urgent, realment creia que la República no havia fet cap aportació positiva. En un moment donat, per exemple, escriu:

  "Hom veu que la República, seguint el camí de la francesa, s'organitzà, electoralment, en els pobles, al voltant del mestre laic, considerat com a element d'oposició al rector, i això fa que els mestres es posin de moda i siguin objecte de l'admiració general".

  L'apunt, caçat al vol, no té més comentari ni continuïtat. Aquesta moda dels mestres laics, aquesta admiració que susciten, què li sembla a Pla?  Ell, que tanta incidència fa en els episodis de violència anticlerical d'aquells anys, és el mateix home que escriurà (en la reelaboració de El quadern gris):

  "He entrat a l’església. Desagradabilíssima sensació de mala olor inconcreta –d’aire respirat i tornat a respirar, esgotat, devastat, d’un aire com si n’haguessin separat l’oxigen i hagués quedat reduït a una concentració microbiana antiga i densa –d’una qualitat dolça, fada, llepissosa, desagradable–, una qualitat que fa posar pell de gallina".

  El kulak, però, no pot tolerar l'espectacle del desordre, ni la desvaloració constant de la pesseta respecte a la lliura esterlina...

    En el capítol de les anècdotes, em referiré al que anota Pla a propòsit del canvi de bandera dels republicans:

  "La bandera bicolor -escriu- fou instaurada a Espanya com a nacional per Carles III per Real Decret de 28 de maig de 1785 després d'haver fet, aquest rei, estudiar llargament la qüestió amb el criteri, diu el Real Decret, de que en la bandera que se li proposés "no entrase el color de su casa" [la casa de Borbó]. Carles III escollí, com a bandera, la que portà a Nàpols Alfons d'Aragó, el Magnànim, presa per la meitat. Era, doncs, la bandera catalanoaragonesa presa per la meitat la que a través de Nàpols havia tornat a Espanya i esdevingut bandera nacional".

  Havia sentit parlar d'aquesta teoria però desconec quina és la font que hi utilitza Josep Pla (el llibre no té bibliografia). Realment la bandera d'Espanya prové de la senyera? De ser cert això, m'imagine els desconsol íntim que embargaria alguns nacionalistes espanyols...

  Fet i fet, la lectura de La Segona República Espanyola ha sigut ben interessant. Supose que Pla, amb els anys -adonant-se progressivament que els vencedors de la Guerra Civil eren també vencedors contra la llengua i la cultura catalanes-, va anant redefinint les seues consideracions sobre l'etapa republicana. La dictadura acabaria fent bona tota etapa anterior...

Joan Garí

 

 

La redempció de la bellesa

Títol: La bèstia en què cavalquem

Autor: Ferran Garcia-Oliver

Aila Edicions

Altea, 2020

297 pàgines

 

  Per què s'escriu un diari? La pregunta és insidiosa, però perfectament pertinent. Algunes persones, de ben joves, ja senten necessitat de posar per escrit les seues vivències i els seus pensaments més íntims. La majoria d'aquests diaris acaben soterrats, perduts, esvaïts. Només una part dels papers privats que la gent escriu veuen la llum, això és un fet. En el cas dels escriptors professionals, però, el dietari es converteix en un gènere o subgènere literari i, convenientment esporgat si cal d'intimitats abrusadores, acaba negre sobre blanc amb lletres d'impremta. La major part d'aquestes pàgines té un interès relatiu. Vull dir que són importants per a l'autor o l'autora però no solen interessar el lector (i ho dic jo, que n'he publicat alguns volums i n'amenace amb algun més). A un lector hipotètic (i encara a un lector "literari", aquesta espècie en extinció) només el captivaria un dietari d'un personatge públic -ostentosament públic- amb una biografia fora mida, algú de qui faria goig assaltar-ne el cofre dels tresors ocults. I tanmateix és en aquesta mena de llibres on sura millor l'esperit d'un temps, allà on es deposita la veritat crua d'un home o d'una dona, d'una generació. Per això en les literatures madures i assentades (l'anglosaxona, la francesa), és un gènere constant i popular, mentre en la nostra literatura encara és una raresa amb tiratges ridículs.

  Ferran Garcia-Oliver no escriu amb La bèstia en què cavalquem el seu primer diari. És ja, diguem-ne, un dietarista professional. El títol, amprat a Sant Vicent Ferrer, fa referència al temps. És un tòpic presentar un diari literari com un àncora contra el pas del temps, però tots els tòpics contenen un àpex de veritat. El text de Garcia-Oliver recorre un espai comprés entre l'any 2018 i el 2019. L'autor té un hort, i sap que la cultura només és una derivació de l'agricultura. Totes les seues pàgines estan amerades de ruralitat i això forma part del seu encant. Precisament els millors moments de La bèstia en què cavalquem són els dedicats a l'evocació de la infància de l'autor a Beniopa, i després les ramificacions amicals de les relacions establides en aquesta infància. En realitat, aquest llibre és bàsicament un producte gregari i això pot generar algun dubte (un escriptor de raça és, en essència, un antigregari). Cadascú, però, dedica la seua literatura al que li dóna la gana, i Ferran Garcia-Oliver ha volgut celebrar en el seu diari l'amistat, la complicitat i la companyonia. Bé està.

  L'escriptura de Garcia-Oliver fa la sensació d'una gran contenció emocional. De vegades l'embarga una profunda intenció notarial, de voler atresorar moments, dites i sensacions que no mereixen desaparèixer com un grapat d'arena. És un quadern dels vius però també, certament, un quadern dels morts. Els vells però també alguns companys de generació van fent mutis. La sintaxi pulcra i eficient de Garcia-Oliver ("la sintaxi -deia Valéry- és una propietat de l'ànima") va consignant tot això. Cerca la beutat allà on es trobe -en un llibre, en una ciutat, en una dona, en una simple conversa- i, quan la troba -com en una jornada particular a Santiago de Compostel·la-, escriu: "La bellesa redimeix la malenconia". 

  De tant en tant emergeixen a les pàgines del seu llibre notícies de les seues investigacions professionals (és catedràtic d'Història Medieval). Les veus del passat l'intriguen tant com les del present, les voldria rescatar i explicar, les vol resguardar al seu quadern, deixar-ne constància definitiva. Però el temps -la bèstia-, que tot ho destrueix, el sotja amb un rellotge d'arena a la mà, impertèrrit, esdentegat i sorrut.

  Personalment, em fa la sensació, després d'acabar aquest llibre, que Ferran Garcia-Oliver és un home que estima profundament la literatura, que estima profundament la seua llengua i que estima profundament el seu país. I això, en els temps que corren, em sembla el petit luxe que només els millors -els happy few de què parlava aquell altre- es poden ja permetre.

Joan Garí