Periodisme sense metàfores

Títol: Aquella porta giratòria
Autor: Lluís Foix
Editorial Destino
Barcelona, 2016
273 pàgines

  Es parla sovint, en la política actual, de les "portes giratòries". Els qui utilitzen aquesta expressió metafòrica fan referència al costum, tan habitual en tot Occident, dels polítics que, immediatament després de deixar el càrrec públic, troben una acomodació confortable al consell d'administració d'alguna benèfica multinacional. Es dóna la circumstància que les empreses en qüestió havien estat sovint beneficiades per l'acció del govern on pertanyia el seu nou fitxatge. Basculant sobre la seua ben engreixada polleguera, la porta feia, doncs, una funció imprescindible, tot i que -ara, amb les carasses de la "nova política"- òbviament antipàtica...
  Quan Lluís Foix va emprendre les seues memòries d'una vida treballant per al diari La Vanguardia, va triar aquest títol amb un cert aire desmenjadament entremaliat. La "porta giratòria" a què fa referència era la barrera física que permetia l'accés a la mítica redacció del carrer Pelai, 28. Una simple fita arquitectònica però, també, alguna cosa més: "el símbol de l'adequació del diari a les modes, als poders i als canvis d'una ciutat i d'un país". En mans d'un estilista ferotge o simplement d'un periodista que no crega que "la metàfora és un gènere antic, desfasat i caduc" (com pensa Foix), aquesta porta real haguera donat un gran joc literari, fins i tot filosòfic. Foix, però, és un home tan plàcid i neutral com el diari que ha dirigit i subdirigit en diferents etapes d'una llarga trajectòria. Una porta és una porta, doncs. I la resta -deu pensar- és poesia lírica...
  Amb aquest frontispici, tenim clar de seguida quina mena de llibre de records ha escrit el senyor Foix. Un d'amable, pacífic i apaivagat. De fet, en un text així el periodisme apareix retratat com un ofici gris, moderadament excitant a vegades, més sovint la font d'una tirallonga inesgotable d'anècdotes. De fer cas del seu relat (i no tenim per què no fer-ho), des de La Vanguardia s'hauria dut a terme, més que una indagació avaluadora de la realitat, un exercici continuat de relacions públiques... Cinc generacions de la família Godó hi han esmerçat "un estil patriarcal sense complexos", no oblidant-se mai de fer caixa: "Els diners -rememora Foix- entraven a dojo".
  Fidel reflex del caràcter del país que l'havia fet possible, La Vanguardia va propiciar un periodisme mesell, mansoi, pactista, possibilista i quan ha calgut -només quan ha calgut- alternativament covard o audaç.
  L'autèntic objectiu de l'autor, però, sembla ser inventariar tot un seguit d'anècdotes sobre la gent que va conèixer al carrer Pelai, quan el seu hall era ple de conserges, a la redacció només s'escoltava el rumor mecànic del tèlex i els gasetillers sortien a les 2 de la matinada (alguns, encara sobris) amb el diari sota el braç.
  L'estil de Foix  s'acobla perfectament a la seua filosofia de l'ofici: és d'una neutralitat pasteuritzada. Resulta correcte des del punt de vista periodístic però, en un llibre que ha guanyat el premi que porta el nom del nostre més insigne prosista, fa la sensació d'estar, més que escrit, simplement redactat.
  Potser en el fons tot forma part d'una mateixa estratègia. L'autor evoca una etapa irrepetible de conxorxa entre la premsa i el poder, de corresponsals amb vides còmodes i fins i tot prestigioses, de meritoris que podien esperar un ascens -perfectament funcionarial- per etapes, de corresponsals de poble ben pagats i ben tractats per la direcció... Quasi tot això s'ha acabat (bé: la conxorxa...), però les portes continuen girant. Podrien deixar de fer-ho?

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1661

Una casa on sempre hem viscut

 

Títol: Atlàntic

Autor: Francesc Mompó

Voliana Edicions

Argentona, 2016


  Recorde bé la meua primera visita al Chelsea Hotel. Això era l'any 1990 i jo vivia a Nova York, que és l'única ciutat on realment es pot viure fora del lloc on has nascut. Ho he contat en Història d'Amèrica, em sembla. Això era el carrer 23 i em ve a la memòria un hall bigarrat, ple de pintures i objectes artístics. En aquest hotel Jack Kerouak va escriure On the road, i Leonard Cohen va santificar una apassionada història d'amor amb Janis Joplin. D'aquí ve aquella cançó, Chelsea Hotel, que diu això (i que jo he traduït amb la màxima fidelitat de què he sigut capaç):

    I remember you well in the Chelsea Hotel

    You were talking so brave and so sweet 

    Giving me a head-on in an unmade bed

    While the limousine was waiting in the street

    Those were the reasons amb that was New York

    Etc.

    [Et recorde bé al Chelsea Hotel

    Parlaves decididament i dolçament

    Mamant-me-la al llit desfet

    Mentre les limusines esperaven al carrer

    Aquestes eren les raons i això era Nova York]

Aquestes eren les raons, certament -i això era Nova York, l'única  ciutat que no n'imita cap altra. Tants anys després, el poeta Francesc Mompó  ha escrit un llibre en forma de cor, on la sístole s'esdevé a Amèrica, i la diàstole a Europa. Un amor així, partío, necessita còmplices: a l'un costat Patti Smith i Jack Kerouak (qui, si no?). A l'altre, Baudelaire i Lautréamont. Quatre punts cardinals per formar un quadrilàter perfecte, on escenificar un bell combat. Mompó hi parla, amb intensitat i eficàcia, de l'únic sentiment que, al seu torn, no n'imita cap altre: l'amor. "T'odie tant com t'estime", li fa -com si fora Catul- a una bella anònima. I des de l'altre costat se sent com una veu d'ultratomba afirma: "He rebut la vida com una ferida".

  Sí, amics, la ferida és el propi amor, i també certa clivella sagrada, la seua més preci(o)sa metonímia. Perquè Atlàntic, ara ja ho podem dir, és un llibre d'amor, un opuscle que podria haver estat ideat per un trobador del segle XIII, amb la condició que hagués llegit -o simplement somiat-, en un ràpid viatge al futur, "Lesbos" de Charles Baudelaire:

    Mère des jeux latins et des voluptés grecques,
    Lesbos, où les baisers, languissants ou joyeux,
    Chauds comme les soleils, frais comme les pastèques,
    Font l'ornement des nuits et des jours glorieux,
    Mère des jeux latins et des voluptés grecques


    Etc.

 Aquests dies gloriosos passats a la carretera, escoltant Patti Smith, han de concloure necessàriament amb una sentència lapidària: "Seràs fill de la follia". La ferida, que és l'origen del món, mena a aquesta mena de conclusions.

  He llegit aquest llibre amb un bourbon a la mà mentre escoltava Me and Bobby MacGee, que té la màgia de les cançons agòniques, com han de ser tots els himnes dedicats a l'amistat. I després Carles Duarte, al pròleg, sentencia que "Atlàntic és un llibre que ens obre les portes d'una casa on potser no sabíem que ja havíem viscut". Aquesta casa es diu Literatura i Francesc Mompó és el seu preclar majordom. Escolteu Atlàntic. Després, llegiu-lo. L'ordre de la bellesa segueix aquesta direcció (A la carretera sempre...).


Joan Garí

Faula moral peruana

Títol: Cinco esquinas
Autor: Mario Vargas Llosa
Alfaguara
Barcelona, 2016
314 pàgines

A les eleccions generals de l’any 1990, al Perú, el ja celebèrrim novel·lista Mario Vargas Llosa (Arequipa, 1936) s’enfrontava a Alberto Fujimori, un enginyer agrònom d’ascendència asiàtica. Contra el que feien creure les primeres enquestes, Fujimori va acabar sortint-se’n: va vèncer-lo en segona volta amb el 60% dels vots. Vargas Llosa, que tenia el suport dels partits tradicionals de centre i de dreta, va viure aquesta derrota com una humiliació, sent com és un home que no està avesat a fracassar en cap dels seus propòsits biogràfics.
  Un quart de segle després d’aquells fets, l’escriptor -quan ja era premi Nobel- va ordir la trama d’un relat ambientat a la Lima sota l’imperi de Fujimori. Si llavors els moviments Sendero Luminoso i Túpac Amaru projectaven la sanguinària amenaça del terrorisme sobre la societat peruana, el fujimorisme hi responia amb mà dura i les dubtoses arts politicopolicials de Vladimiro Montesinos, àlies el Doctor, l’home que manejava tots els fils de la guerra bruta del règim contra l’oposició. És evident que Montesinos va col·laborar sinistrament en la desfeta de Vargas Llosa, i per això resulta natural que l’autor de La ciudad y los perros (1963) el faça aparèixer en la seua última narració transparentat rere el seu pseudònim més conegut
  Cinco esquinas, ara ja ho podem revelar, és de fet una curiosa història de moralitat ambigua a l’entorn d’un afer periodístic en aquells anys de plom. Enrique Cárdenas, un respectat empresari de la capital, és víctima d’un xantatge. Rolando Garro, director de la revista Destapes (una miserable capçalera del periodisme groc local), vol que l’empresari hi invertisca per afavorir la respectabilitat de la publicació, amenaçant-lo amb unes compromeses fotografies de la participació de Cárdenas en una tèrbola orgia. Com que aquest s’hi nega, Destapes revela les imatges en qüestió, amb tot luxe de detalls, descobrint la part més fosca de Cárdenas: “Magnate colato haciendo chucherías” (és a dir, traduint del peruà, “Magnat nu [enganxat] fent porcades”). 
  Paral·lelament, la dona de l’empresari, Marisa, té un afer lèsbic amb la seua millor amiga. Una escena intensament eròtica entre elles obre precisament el relat. Amb la paciència dels vells rellotgers, Vargas Llosa va organitzant la seua novel·la. Sap on va cada peça i pot ser tan magistral com calga. Naturalment, els qui han cavalcat dracs, si ara els sorprenem a cavall d’un vulgar pura sang ens semblen menys audaços, però en realitat això és injust. No podem, cada vegada que Vargas no escriu un llibre com Conversación en la catedral (1969), acusar-lo de falta d’ambició, de viure de rendes. En volums com el citat, el peruà volia rivalitzar amb Déu -segons confessió pròpia-. En un combat així, s’abandona el camp de batalla exhaust, molt debilitat, totalment desproveït de forces. I, en definitiva, quantes obres mestres admet una vida d’escriptura, per llarga que siga? 
  És per això que s’ha de jutjar Cinco esquinas sense comparar. És una novel·la molt ben construïda, amb un domini del llenguatge notable, atent al motle clàssic (estil indirecte lliure, escenes paral·leles) que Vargas va aprendre fa molts anys de Gustave Flaubert, el gran mestre de tots els contadors d’històries. Una cosa diferent és quin és el sentit d’aquesta faula. Els protagonistes de classe alta se’n surten molt bé, de tots els tràngols; els de classe baixa només hi tenen dues vies: la mort (o el seu equivalent, la reclusió perpètua) o la redempció. Aquesta segona via és la que escull Julieta Leguizamón, la successora de Garro en Destapes. Traint el Doctor, desemmascarant la seua xarxa de corrupció, blanqueja una vida professional abjecta, demostrant potser que un periodista de raça (ni que siga un periodista groc) sempre acaba ensenyant l’esperó.
  Diu Iñaki Uriarte, al seu diari: “Vargas Llosa podria haver-se dedicat a qualsevol altra cosa i sempre hauria arribat molt amunt”. L’afirmació és ben exacta, però si haguera guanyat les eleccions del 1990 potser hi hauria hagut un polític mediocre més i s’hauria perdut un bon escriptor.

Joan Garí

Publicat en Ara, 2-4-2016