Terenci com a excusa

Títol: L’última carícia, Terenci
Autor: Manel Guitart
Edicions Proa
Barcelona, 2010
251 pàgines

Aquest és un llibre estrany. És un llibre que es ven com una mena d’aproximació a la figura de Terenci Moix –d’aquí el títol i l’explícita fotografia de portada- però que, immediatament després d’ensenyar la llebre, ens serveix, fet i fet, un autèntic gat. Entenguem-nos: no dic que el llibre no siga interessant. Ho és i, a sobre, està molt ben escrit. El que no s’entén molt bé és quina necessitat tenia l’autor, si volia confegir un volum memorialístic, d’oferir-nos com a esquer la figura de Moix, i més quan aquesta presència desapareix quasi completament de l’obra passades les primeres vuitanta pàgines. És com si Manel Guitart haguera volgut fer un llibre a propòsit del seu encontre a Londres amb l’autor d’El dia que va morir Marilyn però, en adonar-se que amb aquest material no tenia suficient, va decidir continuar escrivint sobre altres coses, per poder omplir un volum de mides normals.
S’aduirà, segurament amb raó, que les altres històries que es conten en L’última carícia, Terenci guarden alguna mena de connexió amb la relació de Guitart amb Moix –bastida tot al llarg d’una única jornada; única, però intensa i reveladora. Quan abandona Terenci, el llibre ens parla de la figura de la Teresa Planesas, de Camprodon (el poble de l’autor), una de les mares “edípiques” a què fa referència en parlar de la mare del Terenci i de la seua pròpia. La Teresineta va conduir l’autor cap a “persones interessants, persones amb molts replecs íntims i agafades a l’existència per llaços veritables i falsos”. Una altra de les fèmines que puntegen la narració és la Montse, companya d’institut i afectada per una greu malaltia. I després apareixerà, aquest sense funcions maternes (almenys aparentment), el Pau, un poeta de bona família amb qui el narrador va mantindre una relació de ben jovenet.
Tot plegat es tracta d’unes memòries empreses després de travessar “il mezzo del camin”, un balanç provisional on la figura de Terenci és només una excusa, un salconduit literari. Al final, el llibre acaba descrivint les sessions de teràpia psicoanalítica del narrador, on coincideix amb una colla de “deprimits, els qui havien naufragat, els qui ens miràvem amb temor i aprensió tots aquests indrets de supervivència on sentíem clarament que no encaixàvem”.
Tot correcte i d’interés evident però, ¿per a què es necessitava la figura de Terenci Moix? És el que no hi acabe de veure clar. Al final, aquestes pàgines queden com un intens exorcisme homosexual –i això les dota també d’un valor afegit, sense dubte-, un exercici terapèutic on la literatura és una excusa per bussejar en profunditats d’altres densitats. “Una quimioteràpia moral a través dels mots”, diu l’autor. Doncs això mateix, però la força de la seua escriptura fa esperar volums més rodons, amb excuses o sense. Serà una alta vegada.

Joan Garí

La fatalitat de l'epigrafia

Títol: Un nu
Autor: Josep Palàcios
Universitat de València
València, 2010
165 pàgines

Recorde, fa alguns anys –aviat en farà deu- una visita a casa de Josep Palàcios, a Sueca. M’acompanyava Manuel Baixauli, pintor i escriptor. Dic “m’acompanyava” i volia dir, realment, que em feia de guia, perquè penetrar als dominis de Palàcios s’assemblava molt a entrar en una mena de castell en què, com a la tanca del palau de Charles Foster Kane, hi ha un cartell explícit que avisa que el dret d’admissió és reservadíssim.
Josep Palàcios ja era, en aquell temps, allò que probablement sempre havia volgut ser: un escriptor secret. No feia vida social, i feia anys que no es preocupava per donar difusió comercial a la majoria dels llibres que escrivia. Es limitava a seure en una primorosa butaca en la penombra i rebia els visitants amb la cara molt pàl·lida, com si haguera suspés només momentàniament una vida submergida entre pàgines de llibres molt antics, molt grossos i molt polsosos. Allí mateix em va fer lliurament d’un dels seus magnífics i clandestins volums d’aforismes (El laberint i les nostres ombres en el mur), allà on desenvolupava millor la seua escriptura concentrada, paradoxal, multiforme (“..i confiar bonament que alguns d’aquests aforismes ja m’estalviaran haver d’escriure algun Crim i càstig i algun Parmènides”).
L’escena, la tinc vivíssima. Palàcios semblava el negatiu absolut del seu mestre, amic i benefactor Joan Fuster, que a pocs metres d’allí havia convertit el mític casalici del carrer de Sant Josep en un centre de reunió multitudinària. En acomiadar-nos vaig pensar que se li estava posant pinta de Miquel Bauçà. Com el de Felanitx, també el de Sueca era un anacoreta afable i havia convertit la literatura en un jeroglífic per a lectors molt selectes.
Anys després Manuel Baixauli –el meu guia en aquella jornada particular- convertiria Palàcios en un personatge (“Escriptor”) de la seua novel·la L’home manuscrit: no en podia fer major elogi.
Ara la Universitat de València publica un llibre del nostre ermità i ho fa a la manera de Salinger: sense nota de contraportada, sense fotografia de l’autor, ni clau biogràfica, ni resum, ni res. Un text a pèl. Un nu, n’és el títol, i el joc especular que estableixen les paraules ja dóna la mida de les intencions de l’autor. Com ell mateix afirma: “Cal saber convergir la paraula i l’espill, i si pot ser allò/ que intentes dir, que segurament és no res”. Siga no res o siga alguna cosa, Un nu s’ha de llegir com es lligen les tirallongues del vell i malaguanyat Bauçà, però més atents, si cap, a la intensitat aforística, i al desplegament d’una personal metafísica irònica.
Per què donar a publicar aquest llibre a la Universitat de València? Podria haver estat un altre text secret manufacturat “A la Ribera del Xúquer”. Per algun motiu, però, l’autor ha decidit proporcionar-li una vida comercial (si “comercial”, en aquest cas, no és un adjectiu ostensiblement pretensiós). Com deixà dit en El laberint…, “JO, JOsep [sic], l’únic pecat capital que practique, i per pura fatalitat, és l’epigrafia”. Doncs ací queden aquests traços sobre el mur, aquestes frases lapidàries que semblen versos perquè no arriben a final de línia i on l’autor ha llançat el seu crit de guerra: “”Vull portar la retòrica fins l’infinit/ perquè amb el gest arribi a esclafar la raó/ amb imatges que us llancin de genolls en la terra aspra”. Queda dit.

El Temps, núm. 1.370

Joan Garí

La clau econòmica

Títol: La Commonwealth catalanovalenciana
Autor: Josep Vicent Boira
Editorial L'Arquer
Barcelona, 2010
253 pàgines

Sota un títol com a mínim curiós, aquest llibre vol demostrar la següent tesi: que durant el segle XX el País Valencià i Catalunya han protagonitzat tot un seguit de relacions econòmiques en el context del pol de desenvolupament constituït pels territoris de l'antiga Corona d'Aragó. Josep Vicent Boira, el seu autor, s'ha destacat precisament en els darrers anys per la defensa de l'anomenat "eix mediterrani", una macroregió europea que aniria des de Múrcia -com a mínim- fins al sud de França -també com a mínim- i que té la virtut d'abraçar allò que, en terminologia més política i cultural, s'ha anomenat els Països Catalans. Boira, però, s'està molt d'abundar en aquesta denominació. Prefereix parlar de commonwealth entre València i Catalunya (és a dir, de relació entre iguals).
Les seues tesis són indubtablement suggestives. Segons ell, l'eclosió de les intenses relacions econòmiques valencianocatalanes és l'Exposició Regional del 1909. De llavors ençà aquestes relacions no fan sinó incrementar-se. De fet, la clàssica oposició entre el lliurecanvisme agrari vlencià i el proteccionisme industrial català no se sustenta; Boira conclou, en aquest sentit, que el País Valencià també és un país industrial ("malgrat les interpretacions agraristes ja superades" diu, en una referència indirecta a Joan Fuster), més enllà del mite taronjaire (basat, naturalment, en una realitat certa). El que sí que és incompatible amb el model agrícola valencianocatalà és el proteccionisme dels ceralistes castellans. D'això se'n diu, amb permís, contar la pel·lícula de tota una altra manera.
Parlava de l'Exposició del 1909. És curiós que, a l'endemà d'aquesta (com qui diu), Ignasi Villalonga demane (1918) un tren d'amplada internacional que connecte València amb Europa. El seguiren en la vindicació, ja als anys 30, Lluís Lucia (de la Dreta Regional Valenciana) i el Centre d'Estudis Econòmics Valencians, del qual era secretari una figura clau: Romà Perpinyà. Villalonga i Perpinyà són els màxims exponents a la seua època d'aquell sector de la societat valenciana (no precisament els blasquistes) convençut de la necessitat de fer més estrets els lligams amb Catalunya. Caldrà esperar als anys 60, però, amb l'adveniment de Joan Fuster, per a què aquest corrent sempre existent en la societat valenciana cristal·litzara en un ampli moviment social. "Més cultural que no tècnic", afegeix Boira en referència a aquest ressorgiment, sense ocultar la seua ambició de refundar el "catalanisme" valencià (¿i el "valencianisme" català?) sobre una base exclusivament econòmica.
Tot açò em mou a dues reflexions: en primer lloc, m'encantaria que les teories de Boira estigueren ben orientades i arrelaren de manera ferma, però veig que parteix de la ingenuïtat de considerar que ja no queda anticatalanisme a València (p. 189). L'anticatalanisme de la dreta valenciana -que és com dir de la classe dirigent d'aquest país- és profund i inequívoc, i encara ha de donar molt de joc, per la senzilla raó que és la manifestació d'un espanyolisme primari, perfectament adequat per a empestar-hi el cos electoral d'una societat desarticulada i amb notòria tendència cap a l'antiintel·lectualisme. Que aquest anticatalanisme actua en contra dels propis interessos de l'esmentada classe sembla evident: com explica el propi Boira, "el flux comercial entre Catalunya i València ultrapassa entre sis i tres vegades el que s'estableix entre Madrid i València". No obstant això, els autors, per exemple, del Pla Estratègic de la ciutat de València consideren prioritari l'AVE Madrid-València (!). Tant de bo la defensa de l'eix mediterrani (inclòs en la reforma de l'Estatut valencià del 2006) poguera ajudar a canviar la perspectiva d'aquesta classe ridículament subalterna, sempiternament genuflexa en direcció a l'única Meca que coneixen: Madrid.
La segona relfexió té a veure amb la qüestió de la llengua. Bé està que Boira considere que les propostes de Fuster tenen un excés de culturalisme. Eren eficaces, però, a l'hora de reivindicar la llengua comuna d'aquesta Commonwealth i els altres territoris on, si dius Bon dia, et contesten Bon dia (per usar la coneguda frase planiana). El nou mot d'ordre economicista, però, assegurarà la supervivència del català/valencià? Faríem un pa com unes hòsties si, després d'aconseguir que els empresaris valencians (i, a remolc seu, els seus polítics) vagen del bracet dels seus homòlegs catalans, aquests seguiren usant el seu català, mentre els primers usen sense complexos la llengua de Castella.
Llevat d'aquests objeccions, confessaré que el llibre de Josep V. Boira m'ha resultat estimulant i, en alguns aspectes, fins i tot apassionant. M'ha arribat al cor, a més, la doble referència a l'europeisme de l'Agrupació Borrianenca de Cultura encara dins el franquisme (com a exemple d'una actitud sempre present en els sectors més lúcids de la societat valenciana) i l'al·lusió als "dos camins" de València segons l'escriptor també borrianenc Artur Perucho. Els camins són, respectivament, el del Cid o el de Jaume I. O ens n'anem Castella endins i fem ruta cap a Europa, venia a dir Perucho l'any 1930 a la revista Acció Valencianista. Un altre precedent, ves per on, de "l'eix mediterrani"!

Autoretrat del solitari amb dones

Títol: Temps d’estiu
Autor: J.M. Coetzee
Edicions 62
Barcelona, 2010
Traducció de Dolors Udina
244 pàgines

Summertime. Part 3 of scenes from provincial life és la tercera part de les memòries de l’escriptor sudafricà J.M. Coetzee. Unes memòries, tot s’ha de dir, empeltades de ficció, però on ressona, com una pedra llançada dins un pou, alguna cosa punyentment verdadera de la consciència d’aquest autor exigent i ferotgement autocrític. Per a la tercera part de la trilogia Coetzee ha decidit canviar de registre: el llibre pren la forma d’una sèrie d’entrevistes que un suposat biògraf de l’escriptor realitza a les principals dones que van compartir la seua vida als anys 70. Se suposa que l’escriptor ja és mort (va morir a Austràlia, lluny de la Sudàfrica que va aprendre a estimar i a odiar a parts iguals), i les dones l’avaluen amb un realisme precís, no exempt de crueltat, si cal. Són tres personatges: Julia, una dona casada que s’hi embolica amb poc d’entusiasme; la seua cosina Margot, amb qui recorre el Karoo; Adriana, una brasilera que en realitat l’odia, perquè sospita que a qui pretén és a la seua filla; i finalment Sophie, una col·lega universitària, professora de literatura francesa.
Aquest és el paisatge emocional del llibre. El que diuen aquestes dones d’ell se suposa que és sincer, i per això resulta xocant. No queda en molt bon lloc. El retraten com un home solitari, empedreït, incapaç de grans efusions sentimentals. Algú que, parafrasejant un conegut acudit, prefereix la masturbació a fer l’amor, tot i que amb aquesta darrera pràctica es coneix força gent.
Per a completar l’escena, no pot faltar el pare vidu. L’escriptor viu amb ell en una casa atrotinada als afores de Ciutat del Cap. Potser Coetzee no se sent un autèntic sudafricà, però el seu sentiment de pertinença a Ciutat del Cap està fora de tot dubte. Una cosa és ser sudafricà (¿què és, per cert, ser “sudafricà”?) i una altra de molt diferent és ser de Ciutat del Cap. El problema amb els sudafricans balncs que no són estrictament racistes ni feixistes és que tenen aquest sentiment d’estar en aquell lloc –la punta rica d’Àfrica- de manera postissa. Són, exactament, una excrescència colonial. Coetzee, però, no és un defensor abrandat de la causa dels aborígens. Els admira. Els reconeix com els únics “sudafricans” verdaders, però la seua guerra és una altra. Hi té els sentiments ambivalents que ja va explicar en Infantesa. Escenes de la vida a províncies (2006), i que vaig explicar així al seu moment:
“Potser Coetzee no podia identificar-se amb el seu país –i disculpeu si faig un poc de psicoanàlisi de pà amb tomaca- perquè en el fons odiava son pare. Ell li havia proporcionat un cognom afrikaner; el fill, d’altra banda, parla afrikaans sense accent, però es considera anglès, com sa mare. De fet, vol ser anglès (vol assemblar-se a la mare i no al pare). Observa amb desconfiança la terrible societat racista que l’envolta, i només pot identificar-se amb una certa pulsió tel·lúrica, també per via materna (“Té dues mares. Nascut dos cops: nascut d’una dona i nascut d’una granja. Dues mares i cap pare”) i una simpatia difusa pels natius, els desheretats i desclassats (“Són hotentots, purs i incorruptes. No solament vénen amb la terra, sinó que la terra ve amb ells, és d’ells, sempre ho ha estat”).”
De totes les dones que inclou en l’enquesta, només amb una no va tindre res a fer. És Adriana, la brasilera. Però ell, en canvi, quan imagina un futur possible per al seu país, no pot imaginar res de millor que un futur mestís: africans i europeus, negres i blancs inextricablement mesclats. Un futur, exactament, brasiler. I després hi ha aquest comentari de passada sobre un tema recurrent dels seus llibres: la dona que no s’enamora de l’home. Amb tot això, feu-ne si voleu alguna plausible composició psicològica. No estic segur que això siga el que Coetzee pretenia, en realitat, però, ¿se sap mai fefaentment què és el que pretén un escriptor amb el seu llibre?

Joan Garí