La ciutat de la bellesa discreta

Títol: Guia sentimental de Perpinyà
Autor: Joan Daniel Bezsonoff
Editorial Pòrtic
Barcelona, 2015

141 pàgines

  Si França és bàsicament una llengua, Perpinyà és sobretot l’absència d’una llengua. Joan Daniel Bezsonoff, català de França, francès a pesar seu, amb ascendents russos, sense descendents coneguts que no siguen de paper, escriu una guia de Perpinyà, la seua ciutat, i ho fa involucrant-hi un adjectiu desarmant, una càrrega de profunditat en les procel·loses aigües de la subjectivitat. Sentimental (és el mot) és un horitzó d’expectatives útil per a un escriptor, sobretot quan ha d’escriure de llocs inserits cruament en la seua memòria. A partir d’ací, ja es pot fer, per exemple, una definició cinematogràfico-musical de la ciutat, en termes antològics:
  “La bellesa de Perpinyà no us saltarà a la cara com les primeres notes d’una melodia de Mozart. Perpinyà no és pas una noia guapa que desitges tot seguit com Jane Russell. No té la classe de Deborah Kerr, els misteris asiàtics i melangiosos d’una Gene Tierney, els pits de Serena Grandi, els ulls de Liz Taylor, el cul de Brigitte Bardot, la gràcia d’Audrey Hepburn, la vulgaritat intel·ligent de Jane Mansfield. No! Perpinyà té la bellesa discreta d’Olivia de Havilland, la Melanie d’Allò que el vent s’endugué. No t’enamores de Perpinyà a primera vista com a les cançons de Frank Sinatra, sinó de mica en mica com els personatges de Joan Manuel Serrat”.
  Sí, és clar, Perpinyà és una starlette d’una bellesa no evident, però que potser t’encise irreversiblement. De la mà de Bezsonoff, resseguim el cos imperfecte però estranyament atractiu d’aquesta xicota. Anem a uns carrers, a uns hotels i restaurants, a botigues que l’autor recomana no amb cap pruïja objectiva, sinó precisament excedit per la seua implicació personal amb els seus pobladors o propietaris.
  És una guia sentimental, ja ho sabem, així que Bezsonoff no s’està de recordar-nos que el que el lliga a la ciutat són llocs, persones, menges, fites de la memòria. Comprèn que el lector voldrà saber on s’hi parla català. Als soterrars –explica, entre irònic i melancòlic- i al Barri de Sant Jaume, entre els gitanos, allà on s’aprèn que “el pintoresc és la cortesia de la misèria”.
   Potser un escriptor no estima realment una ciutat o un país, sinó els records que hi projecta, com el de Maryse, bona amiga de Joan Daniel, vençuda pel càncer, però passejant en aquest llibre –viva!- pels carrers de Virà.
  Una ciutat també és, abans que res, literatura. I la de Bezsonoff és intensa, desbordant, engrescadora.

Joan Garí

Publicat en Ara, 26-9-2015

El millor i el pitjor dels temps

Títol: Una història de dues ciutats
Autor: Charles Dickens
L’Avenç
Barcelona, 2015
Trad. de Jordi Arbonès
423 pàgines
 
“It was the best of times, it was the worst of times, it was the age of wisdom, it was the age of foolishness, it was the epoch of belief, it was the epoch of incredulity, it was the season of Light, it was the season of Darkness…” [“Era el millor dels temps, i era el pitjor; era l’edat de la saviesa i la de la ximpleria; era l’època de la fe i l’època de la incredulitat; l’estació de la Llum i la de les Tenebres…”]. Heus ací el celebèrrim principi d’una de les grans novel·les de tots els temps, que L’Avenç ha tingut la feliç pensada de recuperar en la prodigiosa traducció de Jordi Arbonès.
  Llegir Dickens sembla un propòsit raonable enmig de la canícula estival, quan certes ments no especialment preclares fan córrer la brama que només és suportable algun best-seller desnerit i lleuger. El vell Charles té tot allò de què pot presumir qualsevol trapatroles literari actual (emoció, suspens, intriga, entreteniment), però servit amb un estil d’una puixança inigualable i un savoir-faire narratiu de bona llei.
  Aquesta novel·la comença, simbòlicament, amb un grafiti escrit amb vi (sic) en un mur del faubourg Saint Antoine de París, allà on el proletariat més misèrrim somia amb coltells i amb sang –molta sang. Després, es resol –sempre en el terreny del símbol- amb l’espill i el problema que suscita: la identitat individual, la identitat de classe. En un mirall es contempla Charles Darnay a l’Old Bailey londinenc, el tribunal que el jutja per espia. La prodigiosa semblança amb el furtamantes Sydney Carton el lliura de la forca, i el llança en braços de Lucie Manette, la filla d’un metge represaliat per l’injust odi social de la França pre-revolucionària. En un altre mirall es mira també –primer a Londres, després a París- Carton, que molts anys després tindrà l’ocasió de salvar Charles de la guillotina gràcies de nou a la semblança facial.
  Darnay és en realitat un aristòcrata francès, descendent del marquès d’Évremonde (l’home que encunya la divisa que explicarà la revolució: “Detestation of the high is the involuntary homage of the low”, o, com tradueix Arbonès, “”L’odi és l’homenatge involuntari que els de baix reten als de dalt”). Però, és culpable? Ho és individualment i també com a membre d’una classe social, ni que n’haja abjurat?
  Dickens no s’està de retratar les injustícies socials que expliquen l’esclat de la fúria tricolor, però no té gens de simpatia per l’acció de la massa encolerida i salvatge. En realitat, tants anys després, els motius d’un novel·lista burgès i magnànim ja no importen gaire, mentre que allò perdurable és la literalitat d’una narració d’un vigor i una tensió excepcionals: “Quan a la casa Tellson, de Londres, contractaven un empleat jove, l’amagaven en algun lloc fins que es feia vell. El mantenien en un indret ben fosc, com un formatge, fins que adquiria la flaire peculiar de la casa i es recobria del verdet característic”.
  Al Banc Tellson s’ensuma la revolució que es cova a l’altre costat del canal de la Mànega perquè augmenten els depòsits francesos. Totes les revolucions són, abans que res, fuites de capital. I després un novel·lista benintencionat que ordeix una història fantasiosa que ha de sotmetre a la credulitat del lector. Sidney Carton: “Estem vivint en una època desesperada en la qual es juguen partides desesperades amb apostes desesperades”. Ell juga i guanya. És a dir, perd. El cap, concretament. La guillotine…

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.632

El drama de l'incest

Títol: La maledicció dels Palmisano
Autor: Rafel Nadal
Columna
Barcelona, 2015
 373 pàgines

Rafel Nadal, que ja havia assolit el favor del públic a la peça memorialística Quan érem feliços i després en la narració Quan en dèiem xampany (ambientada entre Catalunya i la Xampanya francesa), ens ofereix ara una novel·la localitzada al sud d’Itàlia –a la vall d’Itria- entre la Primera i la Segona Guerra Mundial.
  L’excusa argumental s’enceta quan el narrador descobreix, en un petit cementiri, vint-i-una tombes amb el mateix cognom, Palmisano. Són tots morts, en efecte, de la mateixa família. Un vell que hi seu li explicarà la història d’aquell llinatge maleït.
  Al llarg de la Primera Guerra Mundial van anar morint tots els Palmisano. Donata, la viuda de l’últim, tindrà un fill –un Palmisano pòstum-, però el criarà com un Convertini, per evitar la maledicció. Aquest és el cognom de l’home de Francesca, una altra viuda de la guerra. Donata i Francesca pareixen alhora un fill i una filla –Vitantonio i Giovanna-, que Francesca criarà com a germans.
  Més tard, Francesca morirà i Donata serà instituïda, en el seu testament, marmessora de l’herència i tutora legal dels dos infants. És així com ambdós es criaran junts, però sentint-hi una instintiva atracció. Després, amb els anys, la narració anirà dotant d’una densa biografia a cadascun dels dos, a l’altura dels temps en què han de viure. Si van ser engendrats al final de la Primera Guerra Mundial, quan Itàlia venç, pràcticament, per incompareixença del contrari, la Segona els enxamparà en plena joventut, i hauran de prendre decisions irreversibles.
  Giovanna se sumarà als combatents internacionals a favor de la República Espanyola. Llavors, però, ja haurà descobert que Vitantonio no és el seu germà, sinó un Palmisano. Aquest, al seu torn, no es compromet políticament, però té més simpatia pels pagesos oprimits que pel truculent feixisme imperant. Quan Itàlia entra en la Segona Guerra Mundial –descabdellant els inconsistents somnis de glòria d’un Duce de cartró pedra-, Vitantonio s’oculta per no haver de lluitat. Més endavant, farà costat als partisans que combaten el feixisme a l’espera d’una victòria aliada.
  És llavors quan els germans, que ja no són germans, es retroben i els esdeveniments posteriors (que no desvelaré al lector) demostraran que res està escrit i que la maledicció dels Palmisano podia ser conjurada.
  Aquesta història intensa i turbulenta és empresa per l’autor amb una notable tensió narrativa. Tornarà a tindre èxit de públic, això li ho puc augurar, perquè el seu relat té l’aire dels drames familiars que triomfen a les telenovel·les i que ja ho feren abans als antics serials radiofònics. Nadal és un escriptor amb tremp, que domina la narració de tall tradicional i costumista, i sap construir una novel·la. En aquesta, a més –com ell mateix ha explicat-, hi ha una documentació prèvia exhaustiva per aconseguir que l’escenari italià i el temps bèl·lic siguen versemblants. Així, l’autor s’ha informat bé sobre alguns dels episodis que recull al seu relat, com ara la revolta de Matera, el bombardeig de Bari o l’explosió del vaixell John Harvey. Les seues vivències a la vall d’Istria, d’altra banda, li han fornit els elements suficients per a inventar el poble de Bellorotondo –on situa l’acció principal-, que és un compendi de detalls reals de Cisternino, Martina Franca, Altamura i, sobretot, Locorotondo.
  En el fons, sembla que Rafel Nadal haja trobat la fórmula per construir llibres destinats a l’èxit: estil clar, personatges rotunds, ambientacions moderadament exòtiques. Endavant les atxes, doncs.

Joan Garí

Publicat en Ara, 19-9-2015