"Diguem no!" una altra vegada

Títol: Al vent de Raimon
Autor: Xevi Planas
Acontravent
Barcelona, 2010
114 pàgines

Som en l'era de Raimon. A setanta anys, el cantant de Xàtiva està vivint una segona joventut, i un seguit d'homenatges li van reconeixent -per si encara calia- la seua extraordinària contribució artística i social. Si l'any 1959 va escriure "Al vent" en un viatge en moto entre Xàtiva i València, l'any 1962 la va cantar per primera vegada en una cèntrica taverna que hi havia a València (Casa Pedro, al voltant de la plaça Rodrigo Botet) i, a l'any següent, la va editar en disc. 1959, 1962 i 1963 són, doncs, les fites d'un itinerari del qual ja podem commemorar el mig segle d'existència (així ho hem fet l'any 2009 i així ho farem l'any 2012 i l'any 2013, sense dubte).
En aquest precís moment, a més, el cantant ens ha regalat nou disc: Rellotge d'emocions, que podrà presentar sense problemes a tot arreu excepte a la ciutat de València, on les autoritats competents (militars, por supuesto), s'encarreguen de vetar-lo de manera fa(s)tigosament exhaustiva. La pura casualitat ha volgut que l'aparició d'aquest disc haja coincidit amb l'aniversari de l'intent de colp d'estar del 23F i l'apagada coactiva dels repetidors que possibilitaven la recepció del TV3 al País Valencià. El lector intel·ligent lligarà, si cal, els diferents caps que s'hi ofereixen al seu abast. Paquito Gürtel Camps ha tret els tancs als carrers de València per a assegurar-se que es quede sense senyal l'única televisió plural, moderna i íntegrament en català que gaudíem els valencians. De sobte, la Història ens ofereix bucles inquietants, i els motius pels quals es va aixecar la poderosa veu de Raimon ara fa cinc dècades tornen a estar en vigor. Cal dir "No!" una altra vegada i cal dir, també, "Nosaltres no som d'eixe món". La qüestió és: ¿serà tan generós el poble valencià en la seua resposta com ho va ser cinquanta anys enrere?

Però no plorem encara. Si ens en venen ganes, haurem de recordar que no estem pitjor ara que a l'any 1962. Recapitul·lant, podem comprovar com l'obra de Raimon és el compendi de tots els anhels i les esperances que s'han covat al llarg de mig segle. I això ja és indestructible. El periodista Xevi Planas ha realitzat, en Al vent de Raimon, una feliç antologia de frases raimonianes, extretes de les lletres de les seues cançons. Algunes d'aquestes frases (com ara "Qui perd els orígens perd identitat" o "Al meu país la pluja no sap ploure") han passat ja a la memòria col·lectiva i ho han fet pel que tenen de simplicitat complexa, de barreja entre eslògan i poesia estricta. S'ha parlat a bastament de la poesia realista (la dels anys 60), però és evident que el millor realisme és el que van fer Raimon i els xicots de la Nova Cançó. Ells van saber polsar el cor de les multituds amb la seua "raó oprimida", amb versos propis i d'altres manllevats (March, Espriu). El resultat és un tresor de sensibilitat que és tot just nostre. Podem conservar-lo, augmentar-lo o dilapidar-lo. Perquè és nostre.
Llegiu, doncs, els versos de Raimon. Però no us oblideu, alhora, de participar en les protestes pel tancament de TV3 (que no creguen els censors que poden ser salvatgement impunes). El que m'abelleix, ara, és proposar públicament la il·legalització del PP. Ells estan molt espavilats a l'hora de decidir qui pot estar o no dins els marges de la llei: els seus amics corruptes -Camps, Fabra, Ripoll- no hi tenen problemes; els seus enemics, han de ser forçosament "il·legals". Doncs il·legalitzem la gavina d'una vegada. Motius no en falten (saqueig dels eraris públics, negar-se a condemnar el franquisme, anorreament del valencià al seu propi territori...). Llegiu-ho com un desfogament o llegiu-ho, si preferiu, com la darrera subversió. Paquito Gürtel Camps i Rita Vuitton Barberà no; Raimon sí. És la consigna.

Joan Garí

Sense Gueràssim

Títol: Una història avorrida
Autor: Anton Txékhov
Editorial Minúscula
Barcelona, 2011
Traducció d’Àngels Llòria
113 pàgines

Una història avorrida és un conte d’Anton Txékhov amb el sabor, la consistència i la intemporalitat de la millor literatura de tots els temps. És, en efecte, això que se’n diu un clàssic. A Thomas Mann li semblava un relat sense parangó possible. És difícil no estar-hi d’acord.
La trama és simple, fins i tot podríem dir que ens resulta estranyament familiar quan la llegim per primera vegada. Nikolai Stepanòvitx, un vell professor de la facultat de medicina, veu acostar-se els seus últims dies enmig d’un procés d’estranyament però també de sorprenent indiferència per part seua. Li agradaria pensar que s’ha convertit en més savi amb la suma dels anys, però ha de constatar que no és així. Les classes a la facultat –abans tan estimulants- li suposen una tortura. I aquell “consell excel·lent” que el reptava des del fons de les edats (Coneix-te a tu mateix) no li ha servit de res, puix que venia sense instruccions d’ús.
Gira la ullada cap a la família i tampoc troba motius de satisfacció. La dona ha envellit al seu costat i només ha aprés –suprema ensenyança- a anomenar el seu sou “el nostre sou” (sic). La filla, Liza, té un pretendent que a ell no li agrada. És tutor, al seu torn, d’una noia apassionada pel teatre, Kàtia. Ella li demana ajuda, consell i orientació en la vida constantment, però ell és incapaç d’aportar-li res positiu en aquest camp. No li queda ningú més. Els col·legues de la universitat no li aporten res i els estudiants… N’hi ha massa tallats amb el mateix patró: quan suspenen sempre es defensen adduint que “han estudiat aquesta asignatura amb diligència i se la saben a la perfecció. Han suspès a causa d’algun malentès inexplicable”. I tanmateix Nikolai arriba als seus últims dies creient “que la ciència és el més important, el més vell i necessari de la vida; que sempre ha estat i serà la més gran manifestació de l’amor i que només gràcies a ella l’home serà capaç de vèncer la natura i a si mateix”.
En el fons, Nikolai Stepanòvitx està convençut que tot continuarà igual quan ell desaparega i que la seua fama no li estalviarà ingressar al regne de la soledat més absoluta. En això, invariablement, ens recorda al protagonista de La mort d’Ivan Ilitx, el gran conte de Lev Tolstoi (en català en l’edició de la Universitat Pompeu Fabra i l’editorial Destino) aparegut només tres anys abans d’Una història avorrida. La magistralitat del relat tolstoià raïa precisament en relatar la mort del seu heroi com una notícia sense importància o que només n’assolia per al propi interessat. Com Nikolai Stepanòvitx, Ivan Ilitx se sent ofegat i incomprés fins i tot per la seua família. Només un criat, Gueràssim, li serveix d’ajuda i consol. Nikolai Stepanòvitx ni tan sols té un Gueràssim. Es nega, però, a convertir-se en un amargat ni tan sols a les portes del no-res. “Si un jove científic o escriptor –assegura- comença la seva activitat queixant-se amb amargor dels científics i escriptors, significa que ja està esgotat i no serveix per a l’ofici”. I després afegirà: “Sóc vell, porto trenta anys de servei i no noto que la joventut tingui menys nivell, ni falta d’ideals, ni trobo que ara les coses siguin pitjors que abans”.
Així és, en efecte: ell se n’anirà i tot seguirà el seu curs, indiferent i exacte. I això serà tot.

Joan Garí

El país al seu espill

Títol: De mar estant
Autors: Tono Fornes, Juan Gargallo
Editorial Tàndem
València, 2007
304 pàgines

Amb retard -espere que no imperdonable- vull parlar-vos d'un llibre molt especial. Es tracta del volum que resumeix moltes singladures de Tono Fornes i Juan Gargallo -ambdós deniers d'adopció- al llarg de la costa del País Valencià. El llibre es titula, a la manera planiana, De mar estant i no cal que m'esforce a remarcar que es tracta d'una de les aproximacions més singulars a la visió del nostre país que s'ha fet en les darreres dècades. Jo mateix, que estic ara embarcat en la redacció d'un llibre de viatges al llarg de la geografia valenciana, m'he emocionat i he gaudit una cosa de no dir en les pàgines d'un text que s'obri amb dues invocacions perfectament definitòries. L'una és d'Èsquil, i fa així: "No vull que mai pugues dir que tens un amic més fidel que la mar". L'altra és de Josep Pla, que ens fa aquesta confessió: "De vegades sospito que el que representa per algunes persones l'esperit de la música, per a mi ho representa el mar". La música de la fidelitat incorruptible, en efecte, amera la narració d'un llarg viatge que comença al delta de l'Ebre i acaba a la Mar Menor. Entremig, la navegació -ara a rínxol de costa, ara a mar obert- ens transporta de nord a sud per tots aquells indrets de la nostra geografia que mereixen un comentari. Literatura i navegació es fonen així en un únic esperit, potser per confirmar aquell adagi que Plutarc posava en boca de Pompeu: "Navigare necesse, vivere non necesse" (Cal navegar, no cal viure). Difícil destacar, en aquest recorregut, fites aïllades. I tanmateix n'hi ha, i a bastament. Hi ha passatges inoblidables, com la descripció de la vida marina a les illes Columbretes i l'evocació consegüent de l'arxiduc Lluís Salvador, que va ser el primer a descobrir la meravella insular. Aquesta desembarcament exaltat es tornarà a reproduir al sud del país, a l'illa de Tabarca, on els viatgers espien els grafitis gravats a les figues paleres (sic) de camí al cementeri marí on els Parodi, Sevasco, Chacopino o Marcenaro de les làpides revelen l'origen dels primitius pobladors de l'antiga Illa Plana. La Nova Tabarca els sembla la Stromboli de Rossellini, "però sense Ingrid Bergman" (ai las!). En una singladura tan dilatada, hi ha temps, òbviament, per a la reflexió. El llibre en conté alguna molt atinada, com ara la referència a aquells escassos autors que, tan en la literatura espanyola com en la catalana, han establit un "diàleg amb la mar". Escrivint en castellà -però valencià fins la medula-, hi destaca clarament Blasco Ibáñez. Per a l'autor de Flor de Mayo el millor del nostre passat sempre té alguna cosa a veure amb la mar: mentre els llauradors que descriu són sorruts i venjatius, els marins gaudeixen d'un esperit lliure (i entre parèntesis: Rita Barberà, que vol aterrar el barri mariner del Cabanyal, no pot ser hereva més que del primer grup). A la literatura catalana, al seu torn, destaca amb nom propi Josep Pla, que ha descrit la mar com ningú, però també Baltasar Porcel. Una altra reflexió de viatge que ha adquirit justa fama és la lectura del poema "Veles e vents" d'Ausiàs Marc. Si el meu amic Robert Archer (màxim especialista mundial en Marc -poca broma!) va conjecturar que la primera estrofa de la composició es referiria a una ruta entre Gandia i València, Fornes i Gargallo demostren convincentment que la definició dels vents favorables i desfavorables només pot al·ludir a una travessia de Sicília a València: el xaloc i el llevant li són favorables, el mestral i el ponent el destorben:

"Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d'ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn".

I si m'he de quedar, finalment, amb una experiència que els envege sanament, potser la d'eixir una matinada del port de Dénia, a bord de la barca de ròssec Lola Soriano, i poder contar les meravelles que ixen a la superfície per obra d'aquesta fabulosa arada submarina:

“El peix, rar a aquestes fondàries quasi abissals, és molt poc aprofitable: quatre fures d’espantats ulls exhorbitats i ventre inflat, uns pocs crancs escarlata de potents i agressives pinces, una dotzena de lluços de bona mida, uns pocs bacallans i algunes moixes –espècie de tauró raquític, llarguerut i desdentat, que una vegada despullat de la coriàcia pell i passat per la flama és saborosíssim (…) La resta, el rebuig, constitueix la col·lecció més rica, exòtica i monstruosa de formes i dimensions que puga imaginar-se: selacis de pell escatosa i ulls fluorescents, petits peixos amb llargíssimes mandíbules i estirades antenes de reclam, cefalòpodes minats de pigues –roges, grogues, violetes, carmesines- , sabres flàccids de color de plata i de boca desmesurada, excèntrics titulots, minúsculs tauronets color de cendra d’ivori anomenats negrets, quimeres d’ull verd, peixos trípode i d’altres criatures encara, pròpies totes del disseny d’un demiürg ebri i delirant”.

I si encara no esteu convençuts que heu d'aconseguir com siga aquest llibre i llegir-lo, ja no puc fer definitivament res més.

Joan Garí

L'estranyament dels llocs

Títol: Bécon-les-Bruyères
Autor: Emmanuel Bove
Editorial Minúscula
Barcelona, 2010
Traducció d’Anna Casassas
64 pàgines

Heus ací una curiosa i preciada miniatura. El relat breu amb què Emmanuel Bove va satisfer la revista Europe que li demanava un relat de viatges per a la col·lecció Portraits de la France. Sense eixir de casa (ja que hi vivia), Bove escriu la peça reclamada. El lloc escollit és Bécon-les-Bruyères, una banlieue de les rodalies de París en principi desproveïda d’atraccions monumentals o turístiques. Un lloc vulgar, anodí. Un lloc entre tants. Aquest fou el repte que decidí assumir l’escriptor de raça.
No diré que és fàcil escriure sobre un espai privilegiat per la mirada dels visitants. Dir alguna cosa nova sobre París, sobre Manhattan, sobre Roma: d’això prou en saben els escriptors que s’hi han enfrontat. Més difícil encara, però, em sembla descriure d’una manera plausible el lloc on vius habitualment, el lloc que veus cada dia. Aquest és el repte que es va traçar Emmanuel Bove. Aquest és el repte que hauria d’assumir qualsevol persona que volgués dedicar-se professionalment a l’escriptura.
“Llegir” el nostre lloc natal o vivencial requereix d’un procés previ d’estranyament. Hem de desaprendre a veure les coses òbvies –les cases, els carrers, el mobiliari urbà, les persones amb qui habitualment ens hi topetem- i aprendre a veure-ho tot amb uns ulls nous. Els ulls –necessàriament- d’un estrany. L’estrany que hi ha en nosaltres ha de mobilitzar-se per a reinaugurar un espai que probablement ja no suscita en nosaltres –si no és que professem alguna mena d’estúpid patriotisme local- l’emoció incomparable del descobriment.
Recorde perfectament la primera vegada que vaig veure Venècia. Jo anava a dalt d’un vaporetto i la ciutat va emergir de la llacuna com una estranya planta sensible al primer aire del matí. Jo era molt jove, llavors. És aquesta mena de sensacions a què em referisc. Emmanuel Bove s’endinsa pels carrers de Bécon-les-Bruyères (bruyères vol dir brucs) i ens va parlant d’un lloc que no té res de particular com si es tractara del descobriment d’una ciutat mítica. “El beconenc –diu- estima la seva ciutat amb discreció. En parla poc, igual que un pare seriós d’un fill pallasso”. El fill és del ram de la faràndula, sí, però no l’hem vist maquillar-se acuradament al camerino. HI ha entrat com un home normal i n’ha sortit fet –ni més ni menys- un pallasso. Aquest és el miracle.
Inútil buscar arreu emblemes de cap grandesa. “Sempre sorprén que els edificis públics siguin més modestos que les cases privades. Instintivament, desitjaríem que fos al revés, que el castell més vistós fos la casa de la vila”. Però això serà a París. Açò és Bécon-les-Bruyères. El lloc on paren alguns trens –d’altres no. Cap problema: “No tots els trens de Versalles i de les valls s’aturen a Bécon-les-Bruyères. Els viatgers que hi van tenen la sensació que els beconencs fan tard, quan els veuen a les andanes llegint el diari. Aquesta suposició els produeix una mena de satisfacció. N’hi ha tans que senten això que, durant un segon, sembla que sigui aquest sentiment el que passa per la via”.
En aquest lloc no passen tots els trens, però tampoc s’admet qualsevol veí. “A cada ciutat hi ha gent estranya que sembla que només hi visqui d’una manera provisional, que ve de llocs desconeguts, que ha viscut aventures. Però no n’hi ha cap que visqui a Bécon”.
¿Existeix Bécon-les-Bruyères? Sense cap mena de dubte. Però mereixeria ser un producte estricte de la imaginació d’un escriptor. D’un bon escriptor.

Joan Garí

El Temps, núm. 1390