De la vida extrema

Títol: Sukkwan Island
Autor: David Vann
Editorial Empúries
Barcelona, 2010
Traducció de Francesc Rovira
169 pàgines

  Si he de ser-vos sincer, aquest llibre m'ha proporcionat un plaer lector com feia temps que no fruïa. Deia la nota de contracoberta que Sukkwan Island es considerava "un dels debuts literaris més impactants de la dècada". Per una vegada, veig que la propaganda fa justícia al text en si. Un argument simple (un pare, que ha arruïnat dos matrimonis per les seues infidelitats, se'n va amb el seu fill de tretze anys a passar un any a una illa remota i deshabitada d'Alaska) està al servei d'un llenguatge precís i eixut, desproveït de qualsevol retòrica (perfectament adequat, doncs, a la vida que narra i al lloc on es desenvolupa). La duresa de l'existència en el medi escollit és l'escenari perfecte per a què el pare segregue els seus humors variables. Es penedeix de com li ha anat la vida, té uns vagues anhels religiosos i, al final, tot ho resol amb una certa brutalitat: "No ho sé, tenim l'oceà, i una muntanya, i els arbres, però és com si els arbres no hi fossin de debò si no m'estic follant una dona".
  Les tendències autodestructives d'aquest pare amb mala consciència acabaran portant l'argument cap a giragonses dramàticament insospitades (que no desvetlaré). A les nits, a la cabana que comparteixen, el pare plora invariablement i es confessa al seu fill. Se sent sol, i el fill no comprén com pot sentir-s'hi, si és amb ell. La duresa de la vida en aquelles condicions extremes (amb un ós que, gairebé el primer dia, els entra a la caban i els fa malbé totes les provisions) posa a prova ambdues personalitats. Però el fill, que és més feble -és més tendre- té les de perdre.
  És fascinador, en qualsevol cas, com David Vann és capaç de contar el fets més terribles introduint-los amb un simple punt i seguit. Aquesta impavidesa antiretòrica dota de versemblança el relat i fa la lectura ceguerosa. Realment estàs desitjant saber què passarà després (el gran mèrit de tot bon novel·lista). L'aire de la narració -i també l'estil- recorda bastant el Cormac McCarthy de La carretera, de què ja m'he ocupat ací. Però no hi ha caníbals en aquest cas, ni escenaris postapocalíptics. I, tanmateix, la peripècia argumental és, si cap, més terrible i dramàtica.
  Difícil dir res més si no es llegeix el llibre. Contar l'argument en detall és llevar-li gran part de la seua gràcia. Cap lector, però, restarà igual després d'haver acabat aquest llibre. Hi ha una lliçó sobre la soledat, sobre el desig, sobre les contradiccions de la vida moderna que pugna per revelar-s'hi. I de vegades cal anar en una illa completament deserta per a aprendre-la.

Joan Garí

Viatge a l'illa de la calma

Títol: Un hivern a Mallorca
Autor: George Sand
Edicions 62
Barcelona, 2009
Traducció de Marta Bes
297 pàgines

  Revisant alguns clàssics, li ha arribat el torn a aquest relat ben conegut en què Amantine Lucile Aurore Dupin -la futura baronessa Dudevant- explica els detalls de l'hivern (1838-39) que va compartir amb el seu amant Chopin en terres mallorquines. A la senyora Dupin, és clar, tots la coneixen millor pel seu peudònim masculí, George Sand. Amb ell signa Un hivern a Mallorca on, per cert, en cap moment s'identifica pel seu nom el seu cèlebre amant pianista, que sol ser identificat -no sé si pudorosament- com "un de nosaltres".
  Cal dir, d'entrada, que Mallorca i els mallorquins no queden molt ben parats en aquest llibre. O, millor dit, Mallorca sí, però els mallorquins no. A George Sand no li fa gens de gràcia el primitivisme dels seus amfitrions. Es riu de les enciclopèdies que els consideren "molt afables" i no s'està de blasmar el seu primitivisme i el seu retard. Com a molt, està disposada a acceptar que "no són de maneres gens esquerpes ni hostils", però els adjudica un lema hilarantment oprobiós -"molta calma" (sic)- per a la seua mentalitat septentrional: "Sempre hi ha algun motiu -es queixa- perquè el mallorquí no tingui pressa. La vida és tan llarga! S'ha de ser francès, és a dir, extravagant i boig, per voler que us facin una cosa de seguida".
  Tot té una lògica. Al capdavall, per a una francesa de maneres aristocràtiques, recaure a la Mallorca dels anys 30 del segle XIX devia ser com aparèixer de sobte enmig d'una selva amb tot de natius amb tapalls. Els seus fills, confessa, s'admiren de les parets de pedra seca que puntuen el paisatge i ella mateixa no s'està de lloar una natura que, tot i que al primer colp d'ull li va recordar Àfrica, després la captiva i l'emociona. El problema, doncs, no és el paisatge, sinó el paisanatge, al qual atribueix una parsimònia paralitzant. Fins i tot a Palma observa la decadència dels costums i se'n fa creus: "No hi hagué cap interior -escriu- on, en penetrar-hi, no quedés amb el cor oprimit de disgust i de desplaer només de veure-hi els murs nus, les lloses tacades i polsoses i els mobles escassos i bruts. Tot i demostrava la indiferència i la inacció; mai cap llibre, mai cap labor de dona. Els homes no llegeixen, les dones ni tan sols cusen. L'únic rastre d'alguna ocupació domèstica és l'olor d'all que traeix les feines culinàries; i els únics indicis d'alguna distracció íntima són les puntes de cigar que hi ha escampades pel terra".
  L'all la disgusta, però la resta de la cuina mallorquina no està en millors condicions. La seua base primordial és "el porc en totes les formes i en tots els aspectes", cosa que no deixa de ser curiós per a una illa. Tot això podria ser passat per alt, però li resulta difícil quan ho troba conjuminat amb un caràcter general que la trau de polleguera. En les seues paraules:
  "El camperol mallorquí és afable, bo, té uns costums pacífics i un temperament calmat i pacient. No li agrada el mal, no coneix el bé. Es confessa, prega, pensa contínuament que mereix el paradís, però ignora els veritables deures d'humanitat. No resulta més odiós que un bou o un xai, perquè no és gaire més home que els éssers adormits en la innocència de la bèstia bruta. Recita pregàries, és supersticiós com un salvatge, però es menjaria el seu semblant sense cap remordiment si fos el costum del seu país i si no hi hagués porc a discreció. Enganya, roba, menteix, insulta i estafa sense que la consciència l'amoïni gens. Per a ell un estranger no és un home: més enllà del mar, la humanitat només existeix per proporcionar, segons els designis de Déu, petits beneficis als mallorquins".
  Amb alguns d'aquests "salvatges" va haver de conviure a la cartoixa desamortitzada de Valldemossa, en un hivern mític amb el rerefons de la mala salut de Chopin. Tot plegat, una història ja llegendària i un llibre de viatges convertit en clàssic on no falta l'eco de les predicacions de Sant Vicent Ferrer a la localitat i referències tòpiques a la "dolcesa" de la llengua mallorquina, que és el mateix llemosí del predicador valencià.
  Un títol, doncs, de lectura ineludible en què l'autora ens dóna la pauta de per què es viatja -i per què s'ha de relatar invariablement el viatge: "No es tracta tant de viatjar com de marxar: qui de nosaltres no té algun dolor per distraure o algun jou de què deslliurar-se?". Et voilà.

Joan Garí

La moral de la infelicitat

Títol: A l'ombra de les noies en flor, I
Autor: Marcel Proust
Editorial Viena
Barcelona, 2012
Trad. de Josep M. Pinto
262 pàgines

  Continua la sempiterna saga proustiana. Josep Maria Pinto, amb el bon ofici habitual, ens serveix ara la traducció de la primera part de A l'ombra de les noies en flor. Per als lectors que vinguen seguint la lectura de la Recherche tal com la publica Viena serà com retrobar-se amb els sabors i els aromes que ja coneixien, que ja s'han fet irrevocablement familiars. Ací retrobem els personatges d'Un amor d'en Swann. De nou coincidim amb un narrador enamorat de Gilberte, la filla de Swann i d'Odette, l'antiga cocotte. En realitat, el narrador es cita amb Gilberte, però sembla que amb qui es trobe més a gust siga amb Odette. De fet, es diria que s'hi sent tan gelós com el propi Swann.
  Als salons parisencs el narrador coneix el famós escriptor Bergotte, la literatura del qual li sembla, alternativament, una genialitat o "un mediocre divertiment d'un home amb barbeta". Al final, però, el salva de la pobra impressió que li havia causat la seua apariència. D'alguna manera, s'hi veu com en un mirall: "Sobretot era un home a qui, en el fons, només agradaven veritablement certes imatges i (com una miniatura en el fons d'un cofre) compondre-les i pintar-les sota les paraules". De nou l'argumentació entorn de Bergotte és ocasió per a què Proust duga a terme les seues característiques giragonses discursives: està parlant de l'escriptor i, de sobte, es posa a descriure Gilberte i a divagar sobre si s'assembla o no a sa mare. Com el corrent d'un riu, que dibuixa formes capricioses, desviant-se del curs establert que semblava tan ferm, la prosa de Proust no deixa de fluir, però no segueix mai cap itinerari previst d'avantmà.
  "Com el corrent d'un riu"? En realitat, la Recherche és un autèntic oceà, quan en tants llibres que llegim no passem de xipollejar en un toll. Conec bons lectors que no poden amb Proust, és superior a les seues forces. Hi ha el pànic a Proust com hi ha el pànic a enlairar-se amb un avió o a veure's sol, nàufrag d'un mateix, enmig de la mar.
  Al final, Gilberte se'n va amb un altre i el narrador, ferit, se'n va de putes (sic) i refusa seguir freqüentant els salons. Si haguera anat a casa dels Bontemps, però, hauria coincidit amb la seua neboda Albertine, que després jugarà un paper important en el seu futur sentimental. Tot plegat ho resol Proust amb aquesta màxima: "Esdevenim morals quan som infeliços".
  No és l'únic aforisme que es pot rastrejar al llarg del llibre. Tot ell està farcit de cites immortals i felices, com ara aquestes:
  -"Tot allò que és d'una mateixa època s'assembla; els artistes que il·lustren els poemes d'una època són els mateixos a qui donen feina les societats financeres. I no hi ha res que faci pensar més en alguns fulletons de Notre-Dame de Paris i d'obres de Gérard de Nerval, tal com apareixien penjades a l'aparador de la botiga de queviures de Combray que, en la seva orla rectangular i florida, suportada per divinitats fluvials, una acció nominativa de la Companyia d'Aigües".
  -"Per uns quants focs d'artifici que llança agradablement un escriptor de seguida proclamem l'obra mestra. Les obres mestres no són pas tan freqüents!".
  -"Cadascú anomena idees clares a aquelles que estan en el mateix grau de confusió que les seves pròpies".
-"Davant els pensaments i les accions d'una dona que estimem, estem tan desorientats com ho podien estar els primers físics davant els fenòmens de la naturalesa (abans que la ciència s'anés constituint i posés una mica de llum en el desconegut)".
  Et caetera... I després alguns diuen que Proust és avorrit!

Joan Garí