Una preciosa miniatura grega

Títol: Crònica d’una ciutat
Autor: Pandelís Prevelakis
Editorial Univers
Barcelona, 2021
Trad. d’Eusebi Ayensa
158 pàgines

  L’edició de Crònica d’una ciutat, de l’autor cretenc Pandelís Prevelakis, ve embolcallada amb tota mena de paratextos (com diuen els qui en saben). Potser la brevetat del relat en qüestió ha fet aconsellable acompanyar-lo d’altres escrits, o potser simplement l’editorial volia remarcar la vàlua especial d’aquesta bella història.
  Siga com siga, l’obra s’enceta amb una presentació de Rafel Nadal, inclou després un pròleg de Khrissa Damianaki (professora d’Història de l’Art a Salento), una completa introducció del traductor Eusebi Ayensa i un epíleg de Maria Àngels Anglada. L’autora de També a tu, Cleanòrides (novel·la que reconeix deutora de Prevelakis) explicita amb paraules ardents l’enamorament que va experimentar per la ciutat cretenca de Réthimno després de llegir la traducció al castellà de Crònica d’una ciutat. Podem estar orgullosos, en aquest sentit, de comptar amb la versió catalana de l’obra, gràcies a Eusebi Ayensa. No tinc ni idea de grec modern, però les frases girades per Ayensa tenen una bellesa que convenç.
   Ja va observar Josep Pla, un dels primers admiradors de Prevelakis (a qui degué llegir en anglès o en francès al seu moment), que aquest “descriu simplement una ciutat d’ara, però en realitat arcaica, plena de vincles comunitaris i platònics, amb una humanitat que dialoga, que es coneix pels seus noms, pels seus costums i per un esperit integrat per una mitologia de les coses intercanviables”. I afegeix: “Aquest petit món és l’única cosa que es pot oposar avui radicalment als immensos, tentaculars formiguers deshumanitzats de les metròpolis actuals”.
  Aquesta és la clau del llibre. Prevelakis traça un panorama diacrònic i sincrònic d’una petita població de Creta atent no a les grans meravelles arquitectòniques o paisatgístiques (que, segurament, hi són), sinó al dia a dia dels seus pobladors, els d’ara i els d’abans, retratats amb estima i amb parsimònia, sense deixar d’usar mai una llengua rica i formosa. Així descriu una simple somera: “Ensellada, resplendia com una núvia sota la corona nupcial. La sella havia estat encarregada al millor baster de la contrada i explicar com era seria com narrar un conte. Els seus arçons eren de fusta d’olivera, la coberta d’un cuir finíssim, les corretges i els estreps de pell daurada recoberta de lluentons. I no parlaré del feltre de la sella, del fre i de l’alabarda -qui no es moriria d’enveja de tenir un dot així?-, perquè ningú no em creuria”.
  Sentor d’espècies, fum de narguil, ecos de Les mil i una nits: Réthimno, narrada per Prevelakis, enamora i perdura.

Joan Garí

Publicat en Ara, 17-12-22

Tots els poemes són poemes d'amor

Títol: Antologia cordial

Autora: Marisol González

Neopàtria

Alzira, 2022

155 pàgines

 

 Avui he tingut el plaer de presentar a la Fira del Llibre de Borriana el compendi de tota una vida fent versos: l'Antologia cordial de Marisol González Felip. 

  El plaer venia de múltiple bandes: per retrobar-me una bona amiga i per poder parlar d'un conjunt de magnífiques composicions davant un públic atent i interessat. El volum recull composicions des de Les hores breus (1988) a Contratemps (2014), més un grapat de peces inèdites. Més de tres dècades de dedicació incessant a la poesia que la seua autora ha volgut cloure així, editant-ne un llibre-resum. El que vindrà després serà una nova etapa de la vida, amb noves aventures literàries i vitals, una vida pròpia i també fructífera, quin dubte hi cap.

  La primera cosa que hi he pogut dir és que sempre m'han fascinat els títols dels llibres de Marisol. L'edat deserta, La tendresa dels freixes, Aprenc la separació, Afegiràs abril, Crònica de llunes, Papallones de dilluns, Paral·lelament a la fosca, Epigrafia del buit... Són rètols sensacionals, d'una gran potència literària. Un bon llibre comença inequívocament amb un bon títol. I aquests llibres són bons llibres.

  Tota una altra cosa és qui llig poesia avui dia. Es comenta sovint, un poc malèvolament, que els llibres de poesia només els lligen els propis poetes. Això és una exageració relativa, però és ben cert que la poca gent que llig habitualment sol triar novel·les. Novel·les que entretinguen i no facen pensar massa, la veritat. I això és injust i malsà. L'equivalent, en gastronomia, seria menjar només carn de pollastre. Carn de pollastre per desdejunar, per dinar, per berenar i per sopar. Una dieta pobra, esquifida, gens saludable.

  I és que la poesia és insubstituïble. Ens aporta nutrients que cap altre gènere proporciona. La mena d'aliment que en Antologia cordial trobem en abundància. Perquè Marisol és una poeta poderosa i subtil. 

  Molts poemes d'aquest llibre són d'amor. He dit molts? Volia dir tots, es clar. Perquè poema d'amor es, en essència, una redundància. Es pot fer poesia des de l'odi, la repugnància o la violència? Es pot, indubtablement. Però això és el revers de l'amor. L'amor sempre hi és, ni que siga en negatiu. La poesia és l'amor portat a la màxima potència. Per això requereix un estat emocional especial, en escriure's i en llegir-se. 

  Feu la prova. Llegiu els poemes d'aquesta Antologia i observareu un crescendo amorós, que culmina probablement en Pasqual, el volum dedicat a l'avi de l'autora, que no va conéixer. Les estrofes d'eixe llibre tenen una rara densitat emocional, es lligen amb el cor en un puny, no poden deixar indiferent ningú. Molts tenim un avi que no vam conéixer i Marisol ha fet l'homenatge a aquests ancestres invisibles, que ens condicionen i formen part del nostre sistema limfàtic encara que no ho sospitem. 

  Llegir poesia, en un món convuls, és un salconduit al benestar, a la salut i al trellat. Deixeu-vos de psicoteràpies i practiqueu més la lectura -i l'escriptura- de versos. És un secret a veus, per a qui vulga escoltar-lo...

Joan Garí

L'emoció més genuïnament masculina

Títol: Reunió de batxillers
Autor: Franz Werfel
Edicions de 1984
Barcelona, 2022
Trad. de Ramon Monton
220 pàgines

 Aquest és un llibre peculiar (entre parèntesis: un llibre, si no és peculiar, no té el més mínim interès). Tracta d’un sentiment de culpa que s’arrossega al llarg de la vida i, de retruc, tracta doncs de la vida. El protagonista de la història és el jutge d’instrucció Ernst Sebastian. Som a Àustria, després de la Guerra i de l’Imperi. Un dia Sebastian ha d’ocupar-se d’un estrany subjecte, sospitós principal en el cas de l’assassinat d’una prostituta. L’acusat s’anomena Franz Adler. Aquest nom reviu en el jutge un episodi de la seua adolescència: creu reconèixer en Adler un antic company amb qui es va veure involucrat, quan ambdós estudiaven el Batxillerat, en un fosc afer de falsificació.
  Casualment, Sebastian ha estat convidat a una reunió d’antics alumnes, la promoció del 1902. Hi va, tot i que no guarda gaire bon record dels seus anys d’institut. No era un bon estudiant. Son pare el blasmava per les males notes, tot tenint en compte “les escasses exigències de l’escola moderna” (sic). Com a molts dels seus companys, el que realment motivava Ernst Sebastian era mirar de propiciar la companyia femenina. Precisament aquest relat és també una estranya paràbola de la repressió sexual a la societat burgesa centreuropea, que tants rèdits proporcionaria al senyor Sigmund Freud. Les dones són, per al jovent de l’època, o dames etèries inabastables o aquests éssers llenguts i vulgars que fan la viu viu al Gran Canon, l’abocador sexual.
  Tot ho recorda el jutge després del sopar amb els antics col·legues. Hi retorna “L’emoció més genuïnament masculina: la mirada sobre la pròpia joventut”. Però el que el trasbalsa és haver retrobat Franz Adler, perquè llavors tot es precipita a convertir-se en la “història d’una culpa juvenil”.
  No desvelaré al lector més detalls d’aquest pecat adolescent. El propi autor, quan el relat encara les últimes revoltes del camí, juga amb l’ambigüitat i el control de la informació (amb l’el·lipsi com a recurs central) de manera magistral.
  Algunes coses, però, mai sabrem del cert com s’han esdevingut. Perquè la memòria té les seues pròpies lleis i el tribunal on ens jutja s’assembla massa a una fabulació kafkiana. El jutge Sebastian, en un rampell, ha escrit tots els seus records en fulls rebregats. Hi ha esmerçat tota la nit. Aquests fulls, tanmateix, resulten ser il·legibles. L’episodi de Franz Adler, tan central en l’evocació del jutge, se li escapa de les mans com un grapat d’arena. Què és real, què és imaginari? Literatura, en fi...

Joan Garí

Publicat en Ara, 17-10-22

Sota el volcà

 

Títol: Alma inmarcesible

Autora: Laura Ventura

Autoeditat (Amazon)

  Cal un estat emocional específic per a escriure un poema? I encara, la poesia requereix immersions emocionals diferents a les d'altres gèneres literaris? La resposta a la primera pregunta és sí i a la segona depèn. Escriure literatura és una activitat que requereix una disposició mental i -diguem-ne anímica- una mica especial, en tot cas diferent dels usos més prosaics de la llengua. Però dins de les funcions pròpiament literàries és en el fet poètic on la tempesta emocional resulta decisiva. Com diu Martin Amis en la seua magistral i divertida autobiografia (Des de dins), "Els poetes han de dur els estats d'ànims fins a les últimes conseqüències".

  Cap lector que acabe de llegir Alma inmarcesible dubta, ni per un instant, que la seua autora s'hi ha vessat tota. Completament. La temperatura d'ebullició d'aquests versos depassa els 100 graus. La lectura d'un llibre així, vos ho assegure, provoca moltes sensacions en el lector. Totes, excepte la indiferència. 

  El tema és l'amor. En podia ser cap altre? L'amor viscut, correspost, anhelat, perdut, combatut i enyorat. Un itinerari dantesc (no va ser Dant el qui va dir allò de

L'amor che move il sole e l'altre stelle, a la Commedia?) que l'autora borrianenca recorre amb els sentits a flor de pell.

  Hi ha moltes coses que sorprenen en aquest llibre. La primera, la persistència amb què l'autora identifica l'amor amb una droga: la cocaïna, l'heroïna, la marihuana. "He vuelto a escribir -apunta en "Juro que eras tú". Lo digo como el que saborea la cocaïna después de meses de desintoxicación. Lo digo porque me duele, por eso escribo. Por eso te escribo". No sabem si el tu poètic es refereix sempre a la mateixa persona. Segurament sí. I és algú que fa escalar el jo poètic als cims de la passió però també l'estimba, des del pic, inexorablement.

  Hi ha una certa atmosfera adolescent en aquest llibre. Al capdavall, l'autora el publica amb 24 anys, i cal presumir que l'ha escrit en els mesos o anys anteriors. "Adolescent" no vol ser un terme pejoratiu. Adolescens, en llatí, identificava les persones d'edat inferior a 25 anys. A partir d'ací, fins els 40, s'era iuvenis. Però l'adolescència entre nosaltres, simplement evoca l'etapa en què ja s'ha deixat de ser infant i encara no s'és irreversiblement adult. Potser per al tsunami emocional que convoca la poesia vinga bé la posició adolescent, aquesta terra de ningú on amb una mà subjectem el xiquet que fórem i amb l'altra ens estirem cap a una adultesa una mica paorosa.

  Laura Ventura, en tot cas, ha decidit despullar completament la seua ànima i ensenyar-nos quina mena de cicatrius deixa l'amor quan un cos s'hi llança disposat a un combat a ultrança. El resultat a mi em sembla notable. Una cosa que m'agrada molt d'aquest llibre és la freqüència amb què t'hi topetes amb frases memorables, sentències de sabor apodíctic, aforismes larvats. Com quan es diu, al final del poema "No soy increïble, pero sé cuidar":

 

"Y supongo que al final

siempre se enamoran los que necesitan amor

de los que no saben darlo"

O en aquesta inquietant definició de l'adultesa ("Crecer"):

"Supongo que madurar

significa escoger ser tortuga

antes que camaleón.

Preferimos encerrarnos bajo un caparazón

que aprender a cambiar de color

cuando las cosas empiezan a volverse grises"

O com quan, en "El grito de una canción", explica:

"Sé que llegará el día en que le contaremos

a nuestros hijos

que eran los monstruos

los que miraban debajo de la cama

por si estábamos nosotros"

  Precisament moltes d'aquestes composicions podrien ser lletres de cançons per als seus admirats (i compartisc el gust) Sabina, Leiva o Extremoduro. En realitat, en un món on ja quasi ningú llegeix poesia, no deixem d'escoltar-la de llavis dels nostres cantants preferits...

Una escriptora així, amb eixa força verbal (que també bolca al seu compte de Twitter), només corre en perill: que les grans frases queden ofegades, ocultes, en un excés de paraules. En diverses ocasions, llegint aquest poema, m'ha semblat trobar una verbositat que perjudicava el resultat final. Si la bona poesia és alguna cosa, aquesta cosa és la contenció expressiva, dir molt amb pocs mots. Si Laura m'admet un consell, condensarà més la seua escriptura, reescriurà més, hi eliminarà fulles mortes.

  Ella, que és un volcà latent, sabrà a què em referisc. La seua vocació literària està fora de tot dubte. Ara cal abandonar l'amateurisme i passar a ser un astre més en el firmament de les lletres.

 

Joan Garí

Literal

Títol: Anorrear

Autor: Michel Houellebecq

Anagrama

Trad. d'Oriol Vaqué

Barcelona, 2022

587 pàgines 

  "Contràriament a la majoria dels seus competidors, la Solène creia poc en la necessitat d'ocupar terreny a internet. Internet, li agradava dir, només tenia dues utilitats: descarregar porno, insultar els altres sense cap risc; en realitat, només una minoria particularment plena d'odi i vulgar s'expressava a la xarxa. Internet, però, constituïa una mena de passatge obligat des d'un punt de vista fictici, un element necessari de la trama: però li semblava suficient, i fins i tot preferible, fer saber que es gaudia de popularitat a la xarxa sense que això correspongués a cap realitat. Es podien anunciar sense por xifres de centenars de milers, fins i tot de milions de visualitzacions; no era previsible cap verificació" (p. 98)

  "En totes les civilitzacions anteriors -va dir finalment- el que determinava l'estima, fins i tot l'admiració que es podia tenir per una persona, el que permetia jutjar-ne la vàlua, era la manera com s'havia comportat al llarg de la vida; fins i tot l'honorabilitat burgesa només s'atorgava amb un acte de confiança, a títol provisional; seguidament s'havia de merèixer per a tota una vida d'honestedat. Atorgant més valor a la vida d'un infant, tot i que no sabem de cap manera en què es convertirà, si serà intel·ligent o estúpid, un geni, un criminal o un sant, neguem tot valor a les nostres accions reals. Els nostres actes heroics o generosos, tot el que hem sigut capaços d'acomplir, les nostres realitzacions, les nostres obres, res de tot això ja no té el més petit valor als ulls del món; i ràpidament en deixa de tenir per a nosaltres mateixos. Així li traiem tota motivació i tot sentit a la vida; és, exactament, el que en diem nihilisme. Devaluar el passat i el present en benefici del futur, devaluar la realitat per preferir una virtualitat situada en un futur vague, són símptomes del nihilisme europeu molt més decisius que tots els que Nietzsche va poder revelar" (p. 365)

  "Ell va assentir amb resignació, va decidir buscar un nou dentista. En Paul encara es recordava del dia que el seu dentista li havia anunciat que es jubilava. En aquell moment encara no havia trobat en Bruno, les seves relacions amb la Prudence eren inexistents, la seva solitud era quasi absoluta. Quan el vell dentista li havia anunciat el cessament de la seva activitat, a ell l'havia embolcallat una onada de tristesa desproporcionada, terrible, havia estat a punt d'arrencar a plorar amb la idea que es moririen sense tornar-se a veure, quan la relació no havia estat mai particularment estreta, no havia sobrepassat mai la de metge i pacient, ni tan sols recordava que haguessin tingut una conversa de debò, que haguessin abordat mai temes no dentals. El que no suportava, se n'havia adonat amb inquietud, era la no-permanència en si mateixa, era la idea que una cosa, la que sigui, s'acaba; el que no suportava no era sinó una de les condicions essencials de la vida" (p. 419)

 

  "No tan sols preferia dormir de costat, també havia preferit sempre fer l'amor de costat, i particularment amb la Prudence.  Segons ell, hi havia poca diferència entre la posició del missioner i la del gosset, en tots dos casos era l'home qui, amb els moviments del maluc, controlava el ritme i la força de l'encaixada. En tots dos casos, la dona, separant les cuixes o aixecant el cul, es col·locava en posició de submissió, cosa que representava un argument fort en favor d'aquestes posicions, però en constituïa igualment el límit, pel fet de ser manllevada directament del món animal, sobretot en el cas de la penetració per darrere. La posició en què la dona és damunt de l'home li semblava, en canvi, massa solemne, posava la dona en la posició d'una divinitat femella que es lliuraria a una mena de cerimònia d'homenatge al fal·lus; ni ell ni el seu fal·lus no li semblaven justificar una grandiloqüència com aquella. La posició de costat, sobretot, era l'única que li permetia, tot penetrant la Prudence, abraçar-la, acaronar-la, i especialment acaronar-li els pits, cosa que a ella li havia agradat des de sempre; de totes les posicions sexuals, aquesta era als ulls d'en Paul la més amorosa i sentimental, la més humana" (p. 544)

  Houellebecq. Literal.

 

Joan Garí

L'equilibri entre elegància i brutalitat

Títol: Les paraules jutes

Autora: Milena Busquets

Amsterdam

Barcelona, 2022

Trad. de L. Serramià

140 pàgines

 

  Aquest llibre fa companyia.  L'autora s'hi ha aproximat a això que molts escriptors busquen tota la vida i, de vegades, no troben mai: la perfecta conjuminació del que es vol dir i la manera de dir-ho. El resultat és un exercici d'estil enlluernador, gairebé màgic. Quan un lector troba un text així, no pot més que adorar-lo i santificar-lo, com en una festa sacra de les d'abans.

  No sé fins a quin punt l'aparent facilitat amb què escriu Milena Busquets és realment facilitat o la conseqüència d'una baralla terrible amb les paraules.  Ni ho sabré mai, supose. Sí que vull constatar que jo he llegit la traducció al català del volum original, que l'autora va redactar en castellà. Els motius per a l'elecció de l'idioma també se m'escapen, però en català sona molt natural, com un guant, i això és mèrit de la traductora però potser també de quin siga l'idioma amb què pensa Milena. 

  Les paraules justes és un diari, escrit al llarg de l'any 2021.  No hi ha massa referències, però, a l'actualitat d'aquells mesos. Tot just algun apunt molt sentit, com la constatació de la mort d'Oriol Bohigas. Del que parla el llibre en realitat és del que va opinant l'autora sobre les coses que li passen, que són sobretot petites catàstrofes domèstiques (com l'amor), els fills (i l'amor als fills) o, sobretot, l'ofici d'escriure. Es tracta, en aquest darrer cas, d'un conjunt d'observacions molt interessants, fetes contra els tòpics i contra les modes. 

  Una dona que escriu en 2021 i no sent la necessitat de fer cap discurs feminista ni cap diatriba apocalíptica de pa sucat amb oli és un fet extraordinari. Del feminisme se'n riu lleument, de l'apocalipsi potser pensa que està bé, sempre que vaja a joc amb el seu esmalt d'ungles.

  Sí, en efecte: Les paraules justes és una barreja irònica de frivolitat i lucidesa, tot emmetxat en un exercici d'estil captivador. La literatura d'algú a qui li importa un rave l'opinió aliena, i que viu una certa fama amb deseiximent i bon humor. Impagable, en aquest sentit, la descripció dels diferents tipus de lectors que es va trobant quan l'exposen a la signatura pública en Sant Jordi.

   Milena Busquets té alguns clàssic al seu altar particular. Es tracta de noms que fan sospitar d'un extrem bon gust: Proust, Txékhov, els moralistes francesos. Constatació: ningú que haja sigut un lector constant de Proust pot ser una mala persona -ni potser un mal escriptor. Milena n'ha aprés coses essencials (és a dir, paradoxals): "Escriure fent servir el menor nombre de paraules possibles, com Proust". 

  Milena té una alta opinió de l'amor. "O estàs enamorat i et corresponen o estàs sol, no hi ha més categories", confessa. Això no li impedeix adoptar una actitud una mica frívola -quan parla dels seus ex-, amb un cert aire gauche divine -però més divine que gauche, és clar. "Només els rics diuen que estan arruïnats", explica, i u esperaria que això fora el preàmbul a una altra sentència inapel·lable (que jo solc repetir al meu club d'amics de la Vilavella): "Només els rics som ja d'esquerres".

  Es pot ser frívol quan s'escriu un dietari si l'alternativa només pot ser el dramatisme i les catàstrofes ideològiques amb què s'empedra el camí de la mala literatura. Per a Busquets l'única via és l'equilibri entre elegància (cerca de la bellesa, autocontrol, distància amb un mateix) i brutalitat (honestedat, veritat, valor). Diria que en aquest llibre ho ha aconseguit.  Enhorabona.

Joan Garí

  

Un escriptor a la recerca de si mateix

 

  David Miró escriu, al diari Ara, sobre el dietari que acabe de publicar en l'editorial Afers. Amb el seu permís, reproduiré ací el seu text:

  "El dietarisme és un gènere especialment fecund al País Valencià, on tots els escriptors en català són fills de Joan Fuster , que vol dir que són fills de Montaigne i dels il·lustrats francesos. Hi ha exemples de tot tipus, des de l’esmentat Fuster i la seva exhibició d’erudició, fins al lirisme d’un Enric Sòria passant pel costumisme, barrejat amb literatura de viatges, d’un Toni Mollà. Ara ens arriba el volum de Joan Garí (Borriana, 1965), un escriptor de ploma àgil i incisiva, amb una curiositat infinita i un bagatge cultural prou sòlid per atrevir-se amb totes les grans qüestions que la humanitat afronta en aquest turbulent segle XXI.

  L’autor, però, no se situa en l’actualitat, sinó que ens fa retrocedir una mica en el temps, fins als anys 2015 i 2016, just durant el període de 365 dies en què ostentarà el títol de cinquantenari. Ser persona. Diari de l’escriptor als 50 anys (Editorial Afers) ens planteja el joc d’alternar les vivències del dia amb les reflexions sobre el que significa arribar a aquesta edat: "La vida és un vi que no millora amb el temps: és l’expectació que desperta recuperar-lo del celler el que enganya els nostres sentits. [...] Tothom que té vint anys somia en el final de les carreteres tortuoses. I aquest final arriba i hi ha el camí pla. La vida, llavors, ha perdut tota emoció...", escriu a l’entrada del 16-04-15.

  El dietari és un gènere difícil perquè s’ha de mantenir un difícil equilibri en l’escriptura: ha de ser prou bona per merèixer el premi de la lletra impresa, i alhora mantenir un cert grau de naturalitat, d’improvisació no forçada. Ens hem de creure que aquelles línies han estat escrites, efectivament, aquell dia d’aquell mes d’aquell any. Garí, que ha fet incursions exitoses en el món del periodisme i ha llegit molt Pla, aconsegueix l’efecte buscat. El lector es creu la convenció que se li proposa. I així veiem un Garí moderadament il·lusionat amb el canvi de govern al País Valencià (ell es considera un "conservador d’esquerres" i l’únic que demana és tenir un president civilitzat i llegit, cosa que Ximo Puig acompleix amb escreix) o que ens explica les adversitats sanitàries del seu gat Humphrey o el destí fatal d’un plat de ceràmica que s’estavella contra el terra un dia de tempesta. Tot ben amanit amb retalls de lectures, de converses de cafè, de música o de cinema.

Aforismes i Breaking bad

  Com a bon fusterià, no defuig el repte de l’aforisme, fins i tot el metaliterari: "Per a escriure amb dignitat un dietari no s’ha de ser ni exageradament feliç ni exageradament infeliç. La bona prosa raja d’una aurea mediocritas emocional". L’escriptor també troba paral·lelismes entre Shakespeare i Breaking bad, demostrant que és algú que, tot i mantenir una prudent distància amb el món dels seus alumnes adolescents, als quals intenta il·lustrar de manera infructuosa, no renuncia a allò que té de bo la cultura de masses. I, finalment, Garí se’ns apareix com algú que parla, amb una sinceritat poc habitual, del drama de ser escriptor, de l’alt preu familiar que es paga i que en cap cas és recompensat a nivell monetari en el món de la cultura en català. Això, però, no és cap impediment per continuar el gran manament de Montaigne a qualsevol escriptor: persistir en la recerca de si mateix".

David Miró

Publicat en Ara, 9-7-2022

El bacallà i la salsitxa

Títol: Diari d'una escriptora

Autora: Virginia Woolf

Viena Edicions

Barcelona, 2022

Trad. de Dolors Udina

460 pàgines

 

  L'any 1953, dotze anys després de la mort de Virginia Woolf, el seu marit Leonard va fer una tria dels 27 quaderns inèdits del diari de l'escriptora. Aquest material és el que ara veu la llum en català, traduït per Dolors Udina, gràcies a l'editorial Viena.

   Com a persistent dietarista, era obvi que jo havia de sentir curiositat  per aquest volum. Vaig llegir fa molts anys Al far (que, per cert, ara es reedita amb doble traducció al nostre idioma), en la vella sèrie taronja de Proa, i no necessite, per tant, que em convencen l'excel·lència literària de Woolf. Els diaris d'un escriptor són sempre documents impagables no només de les seues interioritats personals, sinó del temps i la societat que retraten. Escriu Virginia Woolf:

 

  "He decidit amb tota sinceritat no ser popular i, per tant, considero la indiferència o l'insult com a part del tracte. Escriuré el que vulgui i els altres ja diran el que els agrada. Començo a veure que el meu únic interès com a escriptora rau en una individualitat singular, no en la força, ni en la passió ni en res enlluernador (...) La gent que té aquest do continua sonant molt temps després que la vigorosa música melodiosa hagi esdevingut banal"

 

   Heus ací una divisa que hauria de ser la pròpia de tot creador que crega en ell mateix. Assentades les bases imprescindibles, ja podem fruir de les pàgines del Diari d'una escriptora com mereix.

  En realitat, un quadern d'escriptor privat és un calaix de sastre que, ben gestionat, fornirà material per a altres llibres, però sobretot ajudarà a ordenar el pensament del seu autor. Fora del quadern, en la vida pública, hi ha els coneguts paranys. "El pitjor d'escriure és dependre tant dels elogis", confessa Woolf. I després, més endavant, continua: "Escriure fa disminuir la melancolia. Per què no escric més sovint, doncs? Bé, m'ho impedeix la vanitat".

  Per a una dona sotmesa a tanta pressió emocional com l'autora de Les ones, el diari havia de ser necessàriament una vàlvula d'escapament. Un lloc on contar la recepció que anaven tenint els seues llibres (i els guanys que li reportaven) i també un espai on disseccionar les emocions per poder analitzar-les, exactament com suggeria Maupassant:

  "En lui [en l'escriptor] aucun sentiment simple n'existe plus. Tout ce qui'il voit, ses joies, ses plaisirs, ses souffrances, ses désespoirs, deviennent instantanément des sujets d'observation. Il analyse malgré tout, malgré lui, sans fin, les coeurs, les visages, les gestes, les intonations"

  Cirurgià d'ell mateix i dels altres, res escapa al bisturí del creador. S'analitza el teixit propi com l'aliè: sense pietat. Per això no ens ha d'estranyar l'opinió que té Woolf de l'Ulysses, de Joyce, mentre el llegeix: "M'he sentit confosa, avorrida, irritada i desil·lusionada", davant les seues pàgines, confessa. I després conclou: "He acabat l'Ulisses i el considero un llibre fallit". Millor opinió té de l'altre gran gegant coetani, Marcel Proust. En tot cas, la conclusió de tot plegat és òbvia: "És probable que la bellesa definitiva d'un text no la vegin mai els seus contemporanis". 

  La dona que ha escrit "l'única vida emocionant és la imaginària" es va suïcidar en 1941, ofegada en un riu. Quatre dies abans d'aquesta fatídica data, va tancar així l'últim dels seus quaderns:

 

  "I ara, amb cert plaer, m'adono que són les 7 i he de fer el sopar. Bacallà i salsitxa. Em sembla que és veritat que s'adquireix cert domini sobre la salsitxa i el bacallà si es posa per escrit".

  

  S'ha escrit molt sobre aquest teló. Res més pertinent, però que acarar la mort com una més d'aquestes coses petites, potser insignificants, que construeixen una vida. La vida -la literatura- no són els grans temes. "These things, my dear, are life", com li fa dir a Meredith Mercè Rodoreda al frontispici de La plaça del diamant. La vida és el bacallà i la salsitxa (i anar-se'n a la piscina el dia que Alemanya declara la guerra a Rússia). I després, la mort.

Joan Garí

 

 

  

Un llibre és amor o no és res

Títol: Hi ha un país on la boira

Autora: Gemma Gorga

Tushita edicions

2021

296 pàgines

 

  "Certes persones establim amb els llibres una relació eròtica que requereix uns preliminars i que ens impedeix entrar de dret al contingut sense fer-li violència. Quin plaer retardar la trobada amb la primera pàgina, sabent que hi és, que, fidel, ens espera i que no fugirà. Però abans cal esmolar l'atenció amb aquestes minúcies que tant signifiquen. Com una preparació, una propedèutica amorosa".

  Aquestes paraules de Gemma Gorga en Hi ha un país on la boira expliquen molt bé  els motius pels quals s'estima un llibre. Els qui llegim molt, els practicants de la sagrada promiscuïtat de la literatura, sabem bé que perquè un llibre t'arribe a l'ànima te n'has d'enamorar. De seguida o a poc a poc. Amb una primera lectura, o en escomeses posteriors. Des de la primera pàgina o quan portes molta estona dubtant de si el temps invertit en aquell flirteig realment paga la pena. Un llibre és amor -Eros- o no és res. I amb els anys, amb la saviesa, l'escepticisme i els desenganys, aquest colp d'efecte a primera vista segueix sent tan meravellosament necessari i desconcertant com sempre.

  No coneixia Gemma Gorga, ni crec que ella em conega, a mi. Tot i ser escriptors de la mateixa generació, vivim separats per una mateixa llengua. Nadem en les aigües amniòtiques de la mateixa literatura, però, com en els submarins, algú ha tancat una porta de ferro movent una manovella circular que impedeix, en una catàstrofe, que l'aigua hi penetre. Però, com no hi ha mai aquesta mena de catàstrofes, el que no hi pot penetrar és la vida, el coneixement i la paraula.

  Hi ha un país on la boira  és la crònica d'una estada a San Francisco. San Francisco és la ciutat de Vertigo, probablement la més depurada de les pel·lícules d'Alfred Hitchcock. Gorga fa cap a Misión Dolores, l'edifici més antic de la zona, un dels pocs que van resistir el cèlebre terratrèmol del 1906. Però Misión Dolores és, sobretot, el lloc on Madeleine (Kim Novak) diposita un ram de flors a la tomba de Carlota Valdés, sense saber-se observada pels ulls escrutadors de Scottie (James Stewart). 

  Els qui sentim la passió dels llibres solem també cremar en la de les pel·lícules. Per això comprenc Gorga: en la meua odissea americana jo també em vaig delir per visitar els escenaris dels meus films predilectes. Però l'autora fa més que això. Converteix el seu viatge en un recorregut minuciós per totes les llibreries disponibles, que a San Francisco en són moltes i extremadament generoses.

  Sota l'advocació d'un joc de paraules profitós d'Enric Iborra (Carpe librum!)  i tenint sempre al cap la vella reflexió de Bohumil Hrabal, segons la qual els llibres ens expliquen alguna cosa de nosaltres mateixos que encara desconeixíem, Gemma Gorga s'hi aplica a escenificar un tòpic de la pintura occidental: l'Anunciació. Una dona, al quadre, crea en si "un espai buit que serà omplert per la paraula fecundant". I encara: "Durant la lectura acollim, i les mans obertes que sostenen el llibre tradueixen visualment aquest gest de disponibilitat i d'obertura".

  Literatura, cinema, pintura (i, encara, fotografia). Un país on la boira és la demostració que per a viatjar no cal eixir de casa, però, posats a fer-ho, és la nostra mirada la que ho determinarà tot. Hi ha qui fa la volta al món i no ha comprés ni comprendrà mai res sota cap mena de circumstància. Crec que, d'això, en diuen turisme...

Joan Garí

 

  

Una veu suculenta i troncal

Títol: L'estiu dels brivalls/Infant d'hivern

Autor: Francesc Viadel

Vincle/Neopàtria

 

   Francesc Viadel acaba de publicar dos llibres. L'un, L'estiu dels brivalls, és una novel·la antiga que ha recuperat l'editorial Vincle i s'ha endut el Premi Teodor Llorente de la Pobla de Vallbona. L'altre, Infant d'hivern, és un aplec de versos que va guanyar l'any passat el Premi Vila de Nules, i que ha editat Neopàtria.  

  Francesc Viadel és un escriptor prolífic ( benvingut al club...). A més dels seus llibres, també fa articles per als diaris, amb un estil particularment combatiu, sense pèls a la llengua. El problema que té  l'escriptor prolífic -que tenim- és que viu en un país substancialment bibliòfag. Ací no llig ni Déu: s'entén millor així? 

  Aquesta apreciació, per punyent i realista que siga, però, no busca descoratjar ningú. Al cap i a la fi, L'estiu dels brivalls ja va per la segona edició. Algú llegeix -alguns-, al capdavall. El qui ho faça regularment, li recomanaria que es fixara en la prosa i els versos de Viadel. 

  L'estiu dels brivalls és una recreació de la vida quotidiana d'un grapat de joves sense ofici ni benefici, en un ambient rural - que podria ser l'Algemesí natal de Viadel- i on la desesperació i els anhels habituals de l'espècie -diners, sexe, reconeixement- informen unes vides brutes i obscures. El que hi destaca, però, és la poderosa prosa de l'autor, un estil vigorós, de vegades encabritat, sempre efectiu:

 "Nòmades, delinqüents de duro, conspicus amants de l'absenta, insaciables libadors de conys gastats o de lloguer, joves de molts segles..."

  Infant d'hivern, al seu torn, es l'evocació lírica d'un amor  i d'un paisatge moral d'adolescència. Un conjunt de versos i proses poètiques un poc més irregular que la novel·la però on sura, quan menys ho esperes, una poderosa veu poètica. Aquesta veu naix de l'evocació dels sentits, del rècord punyent del foc, de la nostàlgia per un amor esvaït que Viadel ha volgut fixar negre sobre blanc, perquè el món no l'oblide:

"Ara mateix,

mentre penses aquells

bells monstres alats,

mentre dorms o mors,

cacen mig nus encara

(en aquell paradís de vora riu

que mai més ja no sabràs trobar)

una ferotge tribu de xiquets

o d'ombres escanyolides

que res no saben

del seu destí

de rars insectes

atrapats en el flascó

d'una farmàcia d'espant"

  Contra el vici de no llegir, senyores i senyors, Francesc Viadel. Una veu suculenta i troncal que no podem ignorar.

Joan Garí

La gran aventura subterrània

Títol: Diari 1965-1977
Autor: Josep Iborra
Institució Alfons el Magnànim
València, 2022
951 pàgines

 

  Josep Iborra (1929-2011) és un escriptor valencià amb poca obra publicada en vida: tot just el volum de narracions Paràboles i prou (1955) i els assajos Inflexions (2005) i Breviari d’un bizantí (2007), entre altres. Ara sabem, però, que durant anys i panys va escriure pacientment uns quaderns dietarístics que la Institució Alfons el Magnànim ha donat a conèixer.

  Diari 1965-1977 és la clau de volta d’aquesta literatura subterrània. Era el producte d’un esforç colossal, certament insòlit en les lletres del moment i fruit d’una autodisciplina detallista que –sospitava el seu autor- segurament restaria inèdit per sempre més. Per sort, Enric Iborra, fill i hereu de l’escriptor, es va adonar de seguida de la importància d’aquells apunts de diari. Aquella hemorràgia verbal indeturable havia d’arribar als lectors en forma de paper pòstum, i és això el que ha passat.
  Josep Iborra no és un estilista melós, de lectura afalagadora i gratificant. Les seues notes exploren la sempre porosa frontera entre l’assaig i la filosofia, i s’estenen pels viaranys d’uns pocs temes predilectes: la contraposició natura/cultura, la dissociació entre el cos i la consciència, la novel·la del XIX i el XX, la possibilitat d’una cultura i una crítica antiburgesa... Iborra s’acull al clàssic clau, en aquestes disquisicions: Montaigne. Com molt bé diu (en 1973!) en matèria assagística les anomenades “ciències humanes” ens volen donar gat per llebre: “avui el tractat està de moda i l’esperit de l’assaig, en decadència”. El “galimaties pedant”, la “nova escolàstica” provocada per la puixança universitària –adverteix- està convertint el quart gènere literari i “l’esperit del lliure examen” en una caricatura tecnocràtica.
  En lluita contra això –i com reprotxar-li-ho-, Iborra dedica gran part dels seus esforços silenciosos a glossar els grans autors del seu segle i del segle precedent. Reputa Lacan, Foucault o Derrida d’”extravagants”, de la mateixa manera que jutja amb severitat les conseqüències de la revolta francesa del Maig del 68. En canvi, la lectura de A la recerca del temps perdut li provoca tot de sensacions meravellosament contradictòries. Quan comença a llegir aquest obra mestra absoluta no s’està d’exclamar-se: “La literatura de Proust és la vida, la verdadera vida”. Després, mentre la lectura continua (li durarà anys), hi afegeix matisos: “Aquest teixit cancerós de mots”; “Potser no hi ha cap escriptor, en cap literatura, que tinga la impertorbabilitat de Proust. Cap que escriga, com ell, sense pressa”;  “Proust embafa. Pla sembla un Proust, a vegades. Però un Proust robust”.
  La lectura de Josep Pla, en efecte –especialment del primer volum de la seua Obra Completa, El quadern gris-, el convenç potser de la seua inferioritat de condicions. “Pla –defineix-, el Baedeker de la cultura catalana”. És probable que la figura de Joan Fuster (a qui va dedicar la seua tesi doctoral) li provocara emocions semblants. Davant aquells gegants muntanyencs, els quaderns d’Iborra s’empetitien.
  Ara, recuperada aquesta superba aventura intel·lectual, podem avaluar-la en els justos termes que mereix.

Joan Garí

Publicat en Ara, 4-6-2022

Un projecte insòlit

Títol: El vicecònsol

Autor: Xavier Serra

Afers

Catarroja, 2022

194 pàgines

  El lector que haja seguit amb paciència els llibres que ha anat publicant Xavier Serra en l'editorial Afers des de l'any 2009 (quan va eixir al carrer el primer volum de les seues Biografies parcials) s'haurà adonat d'una cosa: el caràcter absolutament insòlit del seu projecte literari. No hi ha, en català, un esforç semblant per fer literatura de no ficció en els termes en què els planteja Serra. Amb el concurs d'un estil informat per una sòlida pulcritud planiana, l'escriptura d'aquest autor -una prosa que flueix d'una manera constant i estable- tradueix la realitat sense cap concessió a la bagatel·la ni a la imaginació desbocada. Tot el que ens conta Serra als seus llibres és estrictament real, un gran reportatge que abraça el País Valencià del segle XX, especialment el dels seus anys més decisius: els 60 i els 70. L'herència de Fuster, a Sueca, ha motivat l'existència d'escriptors singulars -cadascú a la seua manera, com les famílies infelices de Tolstoi-, siga en el vessant de l'assagisme conspicu (Josep Palàcios), del desbordament autoficcional (Manuel Baixauli) o, el que m'ocupa ara, del realisme més impàvid.

  El vicecònsol, en aquest sentit, és un altre pas de rosca en un projecte literari rectilini i perfectament homogeni. L'objecte del nou llibre és contar la història de Timothy Towell en ocasió, a la València dels anys 60, del seu pas pel consolat nordamericà. 

  Acabat de nomenar vicecònsol, Towell (un republicà moderat) s'ocupa, en una València amb una tímida efervescència antifranquista, de contactar amb els opositors no comunistes. És així com descobrirà el Partit Socialista Valencià. Guiat per les seues informacions, el cònsol dels USA a València, Robert F. Follestad, escriu una carta a Joan Fuster, interessant-se per les seues activitats i prometent-li una lectura detallada del volum El País Valenciano. 

  Tot aquest esforç culminarà en dues activitats diferents però complementàries: el viatge -pagat pels americans- d'una selecció d'opositors valencians als Estats Units i la publicació (en part ordida per Thomas Glick, hispanista estudiós dels sistemes de regs de la València islàmica) del número 24 de la revista Identity Magazine. 

  Al viatge al cor de l'Imperi se'n va una expedició valenciana on destaquen uns joveníssims Eliseu Climent o Ricard Pérez Casado. Per a la revista, Towell busca complicitats en Lluís Alpera, Lluís Aracil o Manuel Ardit. El propòsit de la publicació és oferir un tast de poesia realista local, però com no vol participar-hi Vicent Andrés Estellés (massa ben col·locat a Las Provincias) al final l'única peça realista d'interés és el text d'una cançó de Raimon. 

  Recorde bé aquell número d'Identity Magazine. Als anys 80, quan estudiava Filologia a la Universitat de València, el meu professor de Sociolingüística Lluís Polanco me'n va passar una fotocòpia. Llegir aquelles pàgines, d'un exotisme una mica irreal, va ser una experiència colpidora fonamentalment per un dels seus col·laboradors: Lluís Aracil. La intel·ligència d'aquella rara avis va trobar una manera efectiva de dir el que calia dir sense despertar les suspicàcies de la censura: oferint, en la versió anglesa, un text substancialment diferent del de la versió catalana. El resultat era un diagnòstic demolidor sobre la situació de la llengua sota la bota franquista, miraculosament intacte per al fruiment dels lectors anglòfons a tots dos costats de l'Atlàntic.

  Ara que tot això són fulles ja esgrogueïdes i que la formidable intel·ligència d'Aracil ha implosionat fins convertir-lo en una caricatura d'ell mateix, és oportú que algú ens rescate uns anys irrepetibles. Era l'etapa que anys a venir Miquel Martí i Pol segellaria en un vers massa usat, però que conserva la rara saviesa de les sentències precises: "Tot està per fer i tot és possible".

  Assignat a l'ambaixada de Madrid, Towell després participaria en la gestió de l'incident nuclear a Palomares. És així com els americans es relacionaven amb nosaltres: donant-nos veu i, a la mínima, deixant-nos caure una bomba atòmica. Coses de l'Imperi.

Joan Garí

  

Fuster en la seua salsa

Títol: A casa Joan Fuster. Les tertúlies de Sueca

Autor: Salvador Vendrell

Onada

Benicarló, 2022

120 pàgines

 

 Ara que estem immersos en l'Any Joan Fuster (trenta anys de la seua mort, cent del seu naixement), tothom vol dir-hi la seua. Ja se sap que el gran intel·lectual era tremendament generós amb el seu temps: el compartia amb tota mena de passavolants. El número 10 del carrer de Sant Josep, a Sueca, va ser el refugi dels qui volien escoltar de llavis del mestre la bona nova, en forma de dicteri, de frase lapidària, de diagnòstic polític, de recomanació literària o d'exabrupte etílic. Són molts els qui en conten anècdotes. Un d'ells, fusterià de primera hora, és Salvador Vendrell.

  Vendrell va freqüentar Fuster en aquells anys gloriosos en què la dictadura acabava i la democràcia no acabava de nàixer. Quan tot just era un monyicot de Fortaleny a la recerca d'emocions fortes, va descobrir a ca Fuster els aforismes i el whiskey com un contínuum gnoseològic que obria la porta a un univers de saviesa infinita. A casa Joan Fuster és la crònica d'aquells anys en què tot estava per fer i tot -encara- era possible.

  El número 10 de Sant Josep era un laboratori d'idees on Fuster "manava faena" als joves escriptors i/o estudiosos: quins llibres s'havien de llegir, quins llibres s'havien d'escriure. Envoltat de llibres, de caixes d'alcohol i de caixetes de tabac ros, aquell catau era el bar més barat de la rodalia i el que tancava més tard. 

  He de dir, en aquest sentit, que jo no vaig participat en aquella comunitat catacúmbica. El Fuster que vaig conéixer era un postFuster. A finals dels 80, l'escriptor ja s'havia retirat de la vida pública i passava el temps fora de casa a la facultat de Filologia de la Universitat de València, a l'avinguda de Blasco Ibáñez. Allí el vaig tractar profusament. Va fer de president del tribunal de la meua tesi de llicenciatura (sobre els grafitis del barri del Carme) i després vam coincidir sovint al seu menudíssim despatx del departament de Filologia Catalana (on tots el tenien en un altar però no li feien el menor cas...). Jo hi acudia a consultar-li la matèria d'alguns articles d'investigació. En recorde un, especialment, sobre la ideologia lingüística de Sanchis Guarner. Fuster m'escoltava amb paciència, s'encenia un cigarret i després em feia alguns comentaris i suggeriments sempre neuràlgics. No era el Fuster domèstic de Sueca, el més plenament al seu aire, però em va servir.

  Vendrell, per contra, va tindre la sort d'assistir, en primera fila, als actes del Fuster més autèntic. Sovint confessa que era present, a la vora del llegendari tendur, mentre el mestre dialogava amb polítics, artistes i intel·lectuals de renom. Una posició certament privilegiada. D'entre tots els convidats, en destaca un: Ciprià Ciscar. Naturalment, Fuster era ciscarista, a diferència de molts dels seus seguidors. Les raons són molt naturals: Fuster era molt més intel·ligent i pragmàtic que la majoria dels seus followers. Ell va entendre de seguida que la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià era revolucionària, el primer estri legal favorable a la llengua des dels Decrets de Nova Planta...

  "Molts pocs han llegit un llibre sencer de Fuster, com a molt han intentat llegir Nosaltres, els valencians o els pamflets, de circumstàncies, que va haver d'escriure en un moment determinat", escriu Vendrell com a colofó del seu relat. Com a conclusió, deixa un cert regust amarg a la boca. La crònica de Vendrell és vaga, imprecisa i una mica volàtil. La memòria actua així, és comprensible. El passat se'ns escapa entre els dits però... i el futur?

  No sé qui llegeix ara Fuster ni qui el llegirà despús-demà. Corre el perill de convertir-se en la Concha Piquer de la cultura catalana: tothom sap qui és però ningú escolta ja les seues velles cançons...

  És massa aviat per tancar Fuster dins el bagul dels records. La santificació que n'han operat alguns -o la demonització d'altres- no ajuda, és clar. Fuster necessita llum i taquígrafs. La seua obra és d'una modernitat esborronadora. N'estarem a l'altura?

Joan Garí

  

Nostàlgia del futur

Títol: Tot el que el cor s'estima

Autor: Agustí Colomines

Afers/Lleonard Muntaner

Catarroja 2022

259 pàgines

 

  L'historiador Agustí Colomines publica un diari escrit durant la seua estada de recerca a la Universitat de Stanford. Hi remena l'arxiu de Joaquín Maurín, un d'aquests personatges imprescindibles de l'exili republicà. És una etapa delicada en la vida de l'autor, quan mastega entre dents la cita preliminar de Baudelaire, "Estic sol, sense amics, sense amant, sense gos i sense gat". El dietari sembla un subterfugi obvi, perquè vol comunicar aquest particular estat d'esperit, però alhora també vol fer-nos saber els resultats de la seua cerca.

  Tal com confessa: 

 

  "Sempre dic que tinc, com deia el cartellista Josep Renau, "nostàlgia del futur", que és una manera de resumir l'anhel de saber, d'aprendre, de compartir amb qui estimes i aprecies el que encara no has viscut i saps perfectament que no podràs viure per pura llei de vida".

 

  Em sembla un bon eslògan vital, una actitud que s'ha de compartir. Tota una altra cosa és si el llibre funciona com a dietari. De vegades tendim a pensar que qualsevol vida és interessant per se. No hi estic d'acord. Qualsevol vida mereix ser expressada, això sí, perquè és un dret personal inalienable. Però el dietarisme és un (sub)gènere literari que té les seues lleis pròpies. A mi no m'interessa qualsevol vida: només les ben contades. I és que, al final, tots els processos humans s'assemblen (qui no ha amat, qui no ha patit un dol, qui no ha sigut víctima o botxí, qui no ha experimentat dolor, qui no ha covat esperances...?). L'únic sentit de tot plegat, segons això, és emmotlar-ho en forma literària. Si no, correm el risc de reproduir aquella anècdota d'un premi Nobel a qui un periodista li va demanar un "argument potent" per escriure un llibre. L'escriptor va contestar: "Un xic estima una xica, però els pares s'oposen al seu amor". El periodista, després de rumiar uns instants, va retrucar, "Això és una xorrada". "No, amic -va concloure l'autor-. Això és Romeo i Julieta".

  Efectivament. Qualsevol història, si no està ben contada, esdevé una historieta, vàlida per passar l'estona mentre esperes tanda a la perruqueria, i poc més. El problema que he detectat en Tot el que el cor s'estima no és la mala qualitat de la informació que s'hi proporciona, sinó una mala gestió literària. Coromines, que és un home de gran formació i de gran nivell intel·lectual, emboteix al seu text massa cites i massa digressions llibresques. El relat s'hi ofega, no discorre. És un pecat en què també incorre Toni Mollà als seus diaris (com el darrer, El tercer toc). I no és una crítica gratuïta: el propi Mollà en fa esment, tot i que no li concedeix major importància. D'altra banda els llibres de Mollà sempre són interessants, d'això no en tinc dubte.

  Un dietari és, en un 75%, forma literària. L'altre 25% és gestió de la intimitat. Quan ens posem a contar la nostra vida, hem d'estar disposats a fer literatura i hem de prendre una decisió transcendental: quins hi seran els límits de la nostra intimitat. És una decisió delicada: massa poca intimitat convertiran el nostre llibre en un text impersonal. Massa intimitat ens acostaran a l'exhibicionisme més impúdic. D'on la necessitat dels límits.

  Un exemple de dietari que no funciona literàriament, per massa impersonal: el Diari 1952-1960, de Joan Fuster. M'explicaré (sempre calen precisions, al País Valencià, si has de criticar Fuster!): és un llibre molt ben escrit, que serveix com a contenidor d'articles varis, de reflexions múltiples, un gran assaig ideològic. Però, com a diari (que és el que vol ser!), és decebedor... En comprenc els motius, òbviament: quina mena d'intimitat havia de gestionar un homosexual en l'etapa encara extrema de vida sota el franquisme? 

  Aquestes coses es poden dir quan no tens por a les reaccions dels seguidors de Fuster, la majoria dels quals l'han convertit en una mena de sant laic. Però no hi ha res més antifusterià que no exercir-hi la crítica, ja ho podeu comprendre.

  Al dietari de Coromines el fons s'apodera de la forma. És un text macrocefàlic: massa cap, massa poc cos. I és una llàstima, perquè la personalitat que s'hi revela és atractiva: un autor progressista ("liberal d'esquerra", s'autodefineix) però allunyat de les sectes, filosemita, independentista crític... "Els polítics amb llibertat de pensament -escriu-, van desaparèixer en 1939". 

  Normal que senta "nostàlgia del futur". El temps per als lliurepensadors, que van inaugurar els enciclopedistes francesos i va ser clausurat de seguida per la guillotina, encara no ha tornat. Caldrà seguir escrivint dietaris, doncs. Però un consell per als seus autors: no cal portar ni la gavardina perfectament cordada ni totalment despassada. Suggeriu, mostreu un poc, oblideu tot el saber que heu acumulat. Fins i tot els més grans intel·lectuals han de viure una vida corrent, com tots. I el seu diari n'ha de ser el testimoni més punyent i inalienable.

Joan Garí

 

Un vademècum per a la vida

Títol: Cuina! o barbàrie

Autora: Maria Nicolau

Ara llibres

Barcelona, 2022

268 pàgines

 

  Sempre he pensat que la gastronomia només és un gènere literari. Ho pensava quan vaig escriure La memòria del sabor (l'evocació de la meua cuina materna) i ho continue pensant ara. Al capdavall, no importa estrictament què menges (i perdoneu l'exabrupte), sinó d'on prové la recepta, quins records et porta, amb qui ho comparteixes, quina mena d'estrats temporals i espacials s'hi interconnexionen... Tot això m'ha vingut al cap mentre llegia Cuina! o barbàrie, de Maria Nicolau.

  Maria és cuinera i,  a més, és una cosa molt més efectiva: comunicadora gastronòmica. El seu llibre és una delícia, no per la saviesa alimentària que hi atresora (que també), sinó per la manera de contar-la. Diu unes coses molt entenimentades que es refereixen a la cuina però podrien referir-se a qualsevol altre àmbit de la vida. Aquest és el secret. Mireu com parla, per exemple, de la seua col·lega Núria:

 

  ""Ella no cuina des de la perspectiva del cuiner professional. Ella cuina pensant que no és cuinera (...)  Això connecta la Núria fondament amb les cuineres de generacions anteriors a la nostra, cuineres de casa que feien fricandós excelsos, cuineres que ho feien bo no perquè hi posessin més o menys amor, sinó perquè, els agradés o no cuinar, feien el que s'havia de fer quan s'havia de fer i com s'havia de fer, sense donar-se mai permís per abandonar-se a la peresa o per fer el ronso. Encara que ningú les veiés. Sabent que ningú les mirava."

 

  Llegint això sobre Núria (però no ho diu també Maria d'ella mateixa?) he pensat en ma mare. Tot el que sé de cuina (que no és molt...) ho he aprés d'ella. No dels grans cuiners estrella que s'estilen ara, sense menystindre la seua vàlua, per descomptat. Com diu l'autora, "Vivim en un món ple de restaurants farcits de cuiners que volen ser cuiners però a qui els fa mandra cuinar".

  Això és la clau de volta d'aquest llibre. Contra la cuina espectacle, contra els restaurants -alguns de luxe- que fan patates fregides a partir de patates congelades (sic), s'alça el geni rabiüt de Maria Nicolau. El que ella diu algú ho havia de dir. Simplement.

  Tot el que ve després en aquest llibre m'ha enllaçat de manera instantània amb la meua memòria emocional (que és el secret de la gastronomia). Maria hi parla del pa de pessic (com el que li va fer la mare de Josep Pla el dia que aquest feia 21 anys, a la llegendària primera entrada del dietari El quadern gris). Al País Valencià, nosaltres l'anomenem bescuit. I conté una varietat ("coca d'ametlla", al llibre) que a casa sempre n'hem dit tortada, l'únic secret de la qual és batre les clares i els rovells dels ous per separat i després ajuntar-ho tot. Tinc una foto del meu primer aniversari amb aquest dolç suprem, emblema de la sucreria casolana.

  I què dir de l'escudella catalana? A casa sempre hem fet l'olla de cardets, que n'és una varietat (o la d'allà és una varietat de la nostra, no sé). Tot això està contat a La memòria del sabor. Són secrets a viva veu, per als qui els vulguen escoltar. Com diu Nicolau: "A algunes persones ens suposa un grau d'exposició i intimitat més elevats compartir taula que llit". Perquè la cuina o és íntima i familiar o no és res. I encara: "el que ens fa humans i ens diferencia dels animals és, a part de la cuina, la nostra capacitat d'explicar històries". A part de la cuina.

  Cuina! o barbàrie és una història que són moltes històries, i totes estan ben contades.  Quan s'hi parla del verat (que al País Valencià anomenem cavalla), em ve de seguida al cap quan acompanyava ma mare la port de Borriana, a les cinc de la vesprada. Era l'hora en què arribaven les barques amb la captura del dia. Per vint duros (sic), ens omplien un llibrell amb sardines i cavalles, que aleshores eren considerats productes negligibles. Ara el peix blau forma part de la nova religió de la "dieta mediterrània", que hem començat a adorar al mateix temps que la majoria de la població l'abandonava...

  Maria Nicolau no és només una bona cuinera. És també una escriptora eficaç. Per això aquest llibre no parla només de fogons: és un vademècum per a la vida. O, com diu Josep Roca, en l'epíleg, "un llibre històric, suculent i bestial". Amén.

Joan Garí

 

Educar llauradors, no "emprenedors"

Títol: Educar per al col·lapse

Autor: Jordi Marín

Onada

Benicarló, 2022

205 pàgines

 

  Amb els llibres sobre educació, passa com amb els llibres sobre cuina: n'hi ha inflació. Però, de bons, en sol haver pocs. En la qüestió educativa (deixem la gastronomia per a la pròxima vegada), m'agrada escoltar la veu de l'experiència. Normalment les lleis educatives les solen fer pedagogs primmirats que no han xafat un aula en sa vida. Els resultats estan a la vista. L'experiència, contràriament, proporciona una perspectiva insubstituïble. 

  Jordi Marín fa més de vint anys que fa classes en Secundària. És un tipus amb el cap ben moblat, així que és recomanable escoltar-lo quan parla del seu ofici. I això és precisament el que ha fet en Educar per al col·lapse. 

  El col·lapse a què fa referència no és només l'educatiu: és civilitzatori. Si no orquestrem alguna mena de decreixement (és una de les tesis del volum), ja podem veure les orelles de la catàstrofe. En aquest context, quin sentit té modernitzar i actualitzar el sistema educatiu? I, sobretot, cap a on s'ha de modernitzar i actualitzar?

  Marín hi aplica, a l'hora de respondre, el menys comú dels sentis: el sentit comú. El seny, el senderi, el trellat, el coneixement: la riquesa sinonímica hi és inversament proporcional a l'abundància de la matèria en qüestió. Ell no creu en el futur digital que ens volen vendre: fins i tot alerta que els mòbils poden acabar convertint-se en un luxe per a les elits. Quan tot -i tot és tot- sembla bolcat en la digitalització i informatització de la tasca docent, ell rema en sentit contrari. Per això escriu:

 

  "Què hem de fer a l'escola? Hem de seguir apostant desacomplexadament per la tecnologia? Hem de renunciar, els docents, a la nostra condició de transmissors de coneixements? Cal seguir apartant l'ús de la memòria del procés d'ensenyament-aprenentatge? S'ha de continuar amb el discurs neoliberal de l'emprenedoria a les aules? Hauríem de recuperar coneixements que fa temps que es van fer fora de l'escola?"

  Aquestes preguntes són i no són retòriques. Les preguntes retòriques ja contenen les seues respostes. Les preguntes de Jordi Marín, per contestar-les, cal llegir el seu llibre.

  Ara que diuen que ja no cal aprendre res de memòria perquè tot està a la Viquipèdia, és emocionant que Marín reivindique el llibre en paper. Un invent, per cert (com deia Umberto Eco i repetia Irene Vallejo en L'infinit en un jonc) a la mateixa altura que el foc, la cullera o la roda...

  Al final, Marín acaba concloent que, si es vol millorar realment l'educació, només caldria convertir en "matèria troncal" l'hort escolar. Fer que els alumnes dobleguen l'espinada i hi caven: quina innovació més revolucionària! "El motiu és senzill -rebla-: l'alumnat del segle XXI ha de saber com produir el seu propi aliment (...) A més, de manera subsidiària o col·lateral, tindrà l'oportunitat de treballar aspectes d'aquelles habilitats o capacitats que sempre posem al calaix de la transversalitat, com ara la paciència, la resiliència, l'esforç, l'autoestima..."

  Chapeau! Com diu Martí Domínguez al pròleg, "aquest llibre és extraordinari". Com el col·lapse que podria evitar.

Joan Garí

Joan Fuster i la seua posteritat

Títol: Figura d’assaig
Autor: Joan Fuster
Comanegra
Barcelona, 2021
487 pàgines

  Aquest any celebrem els 100 anys del naixement de Joan Fuster i el 30 aniversari de la seua mort. Fuster va morir d'un infart i, tal com es va dir de Humphrey Bogart, de 50.000 wiskys.  És oportú, doncs, que l'editorial Comanegra haja volgut avançar-se a la commemoració d’aquesta efemèride amb l'edició d'un complet volum amb textos de diferents assajos de l’autor, a càrrec d’Antoni Martí Monterde.
  Si hi ha un assagista emblemàtic a la literatura catalana contemporània és precisament Joan Fuster. El gènere ja existia, però l’escriptor de Sueca el va dotar de la seua essència característica, de les formes i la disposició definitives. De llavors ençà, tots en som hereus, els qui fan o fem dietaris, assajos a la manera de Montaigne, (auto)biografies, articles de premsa o crítica literària. En conservem el “Informe autobiogràfic” (la primera peça del recull de Comanegra) que va proporcionar a Josep Pla perquè aquest l’afusellara sense contemplacions per a bastir un dels més cèlebres dels seus “Homenots”. Allí explica Fuster que la font original de la seua escriptura va ser Eugeni d’Ors. Va descobrir Xènius en una vella edició del Glosari furtat (sic) a Lo Rat Penat. Aquells textos enlluernadors li van obrir els ulls. Després de certs temptejos com a poeta (un gran poeta, per cert, a pesar que després abominara dels “versets” de la seua joventut), es va dedicar per complet a la literatura d’idees. I d’ací, al Panteó.
  El vell gènere fundat per Montaigne va assolir, en mans de l’autor de Diccionari per a ociosos, uns graus d’excel·lència inèdits en la nostra cultura. Fuster en va provar amb èxit tots els subgèneres: l’aforisme, l’article de premsa, la divagació erudita, el dietari...
  Diari 1952-1960 és precisament una de les claus de volta de la seua obra. Una peça monumental que, paradoxalment, establia els contorns de les seues limitacions. Si Gabriel Ferrater va deixar dit de Josep Pla que “la seva reticència quant a la intimitat és el que li impedeix ser un gran autor a nivell europeu”, no sé què pensaria del dietari de Fuster. El Diari va ser esporgat de tota “intimitat” amb aquesta taxativa frase: “Dubto que un “escriptor” arribi mai a produir un sol paper que sigui “íntim” de debò”. Els motius d’aquesta prevenció estan explicats al meu llibre L’única passió noble (que és, per cert, una frase de Fuster). Vaig tindre la sort de tractar-lo en vida: em consta que era, sense pal·liatius, una de les intel·ligències més preclares que haja conegut mai.
  D’una manera o altra, però, Fuster es va convertir en un creador i ideòleg indefugible. Els avatars polítics al País Valencià van contribuir a exalçar la seua figura, que era exactament tot el contrari al que aspiraven els seus nombrosos enemics polítics. La posteritat, en tot cas, té les seues pròpies lleis. No contribueix al consens postmortem tant el que Antoni Martí anomena “l’articulació antifusteriana del camp editorial i acadèmic a Catalunya” com el fet, una mica patètic, que la memòria del gegant haja sigut monopolitzada al País Valencià per una petita colla d’autoproclamats hereus que rendibilitzen –reservat el dret d’admissió- la seua memòria.
  Trenta anys després, la figura de l’homenot de Sueca no fa més que créixer. Com el seu gran amic Josep Pla, va bastir un model literari en perfecta consonància amb el tipus de vida que va triar. Un escriptor engagée que, desenganyat de tots els compromisos, va acabar els seus dies en solitari a la casa on va nàixer, la seua torre –el seu mas- particular.
  Llegir-lo ara, simplement, és el major homenatge que li podríem fer.

Joan Garí

Publicat en Ara, 9-4-2022

Vida literària, literatura vital

Títol: Escriure a pessics 

Autor: Emili Piera

El petit editor

València, 2022

  El periodista, escriptor i vividor Emili Piera tenia una columna diària al periòdic Levante. En 2019 la va perdre, després de tres dècades, i aquesta pèrdua, com la de la Granja a l'Àfrica d'Isak Dinesen (i passeu-me la comparació) va motivar una exacerbació de la seua grafomania. L'obliguen a callar i ell, naturalment, s'hi revolta. El resultat és aquest dietari, però també un d'anterior, Diari de la plaga, escrit en plena pandèmia però publicat amb anterioritat a aquest.
  Emili és un home de coneixements enciclopèdics. A més, té un avantatge: està convençut que, el que no és cultura, és agricultura (i viceversa). Sempre té, doncs, una bella metàfora rural per portar-se a la ploma. Després de molts anys, a més, ja ha descobert la diferència entre periodisme i literatura, eixe gran tema per als cursos d'estiu de les universitats: "A l'escriptor el mou la voluntat de perdurar; al periodista la relativa garantia de cobrar a final de mes".
  Perdurar, doncs. Un consell: si eixe és el propòsit, no estaria de més evitar els solecismes i les errades producte de la manca de la mirada sàvia d'un corrector. Un propòsit molt factible si l'editorial fera la seua faena. Com va dir Fuster (i cite de memòria), l'únic pecat és, en realitat, fer faltes d'ortografia. I no és un mal aforisme.
  Llevat d'aquests defectes de forma, però, és impossible no estar d'acord amb la cosmovisió de l'autor, i més quan hi he compartit, com és el cas, alguns dels episodis o de les sensacions que evoca al seu llibre. És el cas de la seua devoció per El doctor Givago. La pel·lícula, és clar, que és molt millor que la novel·la. I ho dic amb la més absoluta certesa: sempre he considerat el cicle de films èpics de David Lean (El pont sobre el riu Kwai, La filla de Ryan, Lawrence d'Aràbia i, per descomptat, la que ens ocupa) un vuit mil artístic de la segona meitat del segle XX.
  A propòsit de les motivacions de Pasternak, però, Emili no s'està de llançar alguna càrrega de profunditat: "El comunisme és una idea magnífica per a qualsevol espècie que no siga la humana". Caldrà recordar, en aquest sentit, una assenyada observació de Svetlana Aleksiévitx, que, de dictadures del proletariat, en sabia un poc: "El comunisme és com la llei seca; és una bona idea, però saps que no funcionarà".
   Més coincidències. El comú amic Segon Plavi ens embarca cap a Godella i fem cap al Museu Pinazo i al d'Andreu Alfaro. Piera admira un nu femení, i no s'està de reportar l'observació que li fa un amic, a cau d'orella: "No és per casualitat que la figa té forma de vidriola". I és que hi ha fons d'inversió que poden ser insondables...
  En maig del 2019 el dietarista va a un concert de Bob Dylan a la Plaça de Bous. Diu que el de Minnesota els fa "un magnífic present" tocant-hi alguns dels seus clàssics. Hi discrepe. Jo també he vist Dylan en directe, als Vivers, portat per Bancaixa (la vidriola...). I des de llavors, per les raons que conte en Història d'Amèrica, em vaig prometre no tornar a contemplar com l'autor d'algunes de les cançons més emblemàtiques de la meua memòria sentimental les destrossava sense pietat -i sense ganes- a dalt d'un escenari.
  Més enllà d'aquest joc de matches, però, cal reconèixer que Emili Piera és un cisellador de frases brillants, una habilitat que sempre s'agraeix en un dietarista de raça. És així quan defineix un gat com "la major quantitat d'àngel que cap en una bèstia", O quan assegura que "morir-se, segons com, és fàcil: t'ho donen tot fet". I encara: "A mi m'agradaria morir-me i després sopar".
  El seu dualisme materialista (en el millor sentit de la paraula de tots dos mots), el seu hedonisme moderat (li agrada la bona vida però fa ioga), la seua prosa barroca i benhumorada converteixen aquest llibre en una lectura plaent i entretinguda.
  Hi ha qui no llegeix dietaris perquè té por d'avorrir-s'hi, però està tot el dia escoltant si el veí del quart torna a discutir a crits amb la dona. A mi em passa al revés: no m'interessa per a res la rutina conjugal del veïnat, però em deleix assistir a una vida ben contada, a una vida empeltada irreversiblement de literatura. I després hi ha qui no entén els dietaris aliens -tot i que diu que en fa de propis- no perquè tinga una vida insubstancial (cap ho és), sinó perquè no està dotat per a les belles lletres. Vida, doncs? No, vida literària, literatura vital. La resta és xerrameca o xafarderia.

Joan Garí