Un escriptor a la recerca de si mateix

 

  David Miró escriu, al diari Ara, sobre el dietari que acabe de publicar en l'editorial Afers. Amb el seu permís, reproduiré ací el seu text:

  "El dietarisme és un gènere especialment fecund al País Valencià, on tots els escriptors en català són fills de Joan Fuster , que vol dir que són fills de Montaigne i dels il·lustrats francesos. Hi ha exemples de tot tipus, des de l’esmentat Fuster i la seva exhibició d’erudició, fins al lirisme d’un Enric Sòria passant pel costumisme, barrejat amb literatura de viatges, d’un Toni Mollà. Ara ens arriba el volum de Joan Garí (Borriana, 1965), un escriptor de ploma àgil i incisiva, amb una curiositat infinita i un bagatge cultural prou sòlid per atrevir-se amb totes les grans qüestions que la humanitat afronta en aquest turbulent segle XXI.

  L’autor, però, no se situa en l’actualitat, sinó que ens fa retrocedir una mica en el temps, fins als anys 2015 i 2016, just durant el període de 365 dies en què ostentarà el títol de cinquantenari. Ser persona. Diari de l’escriptor als 50 anys (Editorial Afers) ens planteja el joc d’alternar les vivències del dia amb les reflexions sobre el que significa arribar a aquesta edat: "La vida és un vi que no millora amb el temps: és l’expectació que desperta recuperar-lo del celler el que enganya els nostres sentits. [...] Tothom que té vint anys somia en el final de les carreteres tortuoses. I aquest final arriba i hi ha el camí pla. La vida, llavors, ha perdut tota emoció...", escriu a l’entrada del 16-04-15.

  El dietari és un gènere difícil perquè s’ha de mantenir un difícil equilibri en l’escriptura: ha de ser prou bona per merèixer el premi de la lletra impresa, i alhora mantenir un cert grau de naturalitat, d’improvisació no forçada. Ens hem de creure que aquelles línies han estat escrites, efectivament, aquell dia d’aquell mes d’aquell any. Garí, que ha fet incursions exitoses en el món del periodisme i ha llegit molt Pla, aconsegueix l’efecte buscat. El lector es creu la convenció que se li proposa. I així veiem un Garí moderadament il·lusionat amb el canvi de govern al País Valencià (ell es considera un "conservador d’esquerres" i l’únic que demana és tenir un president civilitzat i llegit, cosa que Ximo Puig acompleix amb escreix) o que ens explica les adversitats sanitàries del seu gat Humphrey o el destí fatal d’un plat de ceràmica que s’estavella contra el terra un dia de tempesta. Tot ben amanit amb retalls de lectures, de converses de cafè, de música o de cinema.

Aforismes i Breaking bad

  Com a bon fusterià, no defuig el repte de l’aforisme, fins i tot el metaliterari: "Per a escriure amb dignitat un dietari no s’ha de ser ni exageradament feliç ni exageradament infeliç. La bona prosa raja d’una aurea mediocritas emocional". L’escriptor també troba paral·lelismes entre Shakespeare i Breaking bad, demostrant que és algú que, tot i mantenir una prudent distància amb el món dels seus alumnes adolescents, als quals intenta il·lustrar de manera infructuosa, no renuncia a allò que té de bo la cultura de masses. I, finalment, Garí se’ns apareix com algú que parla, amb una sinceritat poc habitual, del drama de ser escriptor, de l’alt preu familiar que es paga i que en cap cas és recompensat a nivell monetari en el món de la cultura en català. Això, però, no és cap impediment per continuar el gran manament de Montaigne a qualsevol escriptor: persistir en la recerca de si mateix".

David Miró

Publicat en Ara, 9-7-2022

Dos amics valencians rodant pel món

Títol: Cosmopolites amb arrels

Autor: Joan Garí

Editorial Onada

Benicarló, 2021

158 pàgines

 

  El col·lega i amic David Miró, subdirector del diari Ara, ha escrit aquesta crítica sobre Cosmopolites amb arrels, que reproduiré amb el seu permís.

 

  Joan Garí i Ramón Usó van néixer el mateix any al mateix poble, Borriana, capital de la Plana Baixa, i des de sempre van compartir el neguit de contar coses: el primer a través de la paraula i el segon amb la imatge. Des de 2008 tots dos han format una parella simbiòtica d'escriptor i fotògraf que ha viatjat per tot el món per deixar constància de la seva particular mirada en uns reportatges que en el seu dia van ser publicats a mitjans com la revista El Temps i els diaris Público, El País i l'Ara. Lamentablement la mort d'Usó quan el llibre estava a impremta fa que l'aventura que es recull a Cosmopolites amb arrels (Onada, 2021) sigui ja irrepetible.

  Quin és el fet diferencial que aporten Garí i Usó a la literatura de viatges convencional? Doncs uns mirada pròpia marcada per les seves arrels i la seva cultura, la catalana del País Valencià. Els autors tenen preferència per Europa i les civilitzacions clàssiques, i fins i tot quan van al Carib s'entretenen a buscar la minoria jueva de Cuba. La distància emocional i periodística converteix els seus reportatges en estampes vívides que conviden el lector a la reflexió lluny dels apriorismes ideològics i el dogmatisme a l'ús. Com a bon seguidor de Joan Fuster, Garí practica el vici del dubte permanent i de la comprensió sobre la debilitat de la condició humana.

  "La Història, en el fons, no és més que una taca d'humitat al soterrani. Sovint els cellers més acuradament construïts deixen aflorar, en una paret qualsevol, una fosca imperfecció que fa malbé l'arrebossat i delata, amb un horror gloriós, una antropologia prèvia". Garí proposa un viatge per Moscou agafant el metro com a referència geològica armat amb les lectures de Josep Pla, Andreu Nin i Juan Valera, i de la mà de "dues moscovites catalanoparlants", Tatiana Pigarova i Natalia Beneditxuk. El mateix esquema, lectures i contactes locals, fa servir per explicar altres realitats com la dels Països Baixos, la ciutat de Weimar, Txernòbil, Jerusalem o Egipte.

  Especialment remarcables resulten els reportatges sobre la connexió entre el barri valencià del Cabanyal i l'Havana o el relat sobre un viatge a l'Alger per rememorar l'últim vaixell que va abandonar Alacant al final de la Guerra Civil i que duia a sobre les restes de la República espanyola. Els viatges no són només geogràfics sinó a través del temps, a través dels testimonis i a través de lectures dels autors que hi van anar abans i van ser capaços de captar l'essència d'un paisatge determinat, l'ànima d'un poble, la veritat oculta rere les parets dels edificis. Periodisme i literatura són, en aquests textos, una mateixa cosa. I les imatges de la càmera fotogràfica de Ramon Usó acaben per acostar al lector curiós aquelles llunyanes realitats.

 

David Miró

Publicat en Ara, 25-12-21

El testament de la masculinitat irredempta

Títol: La Germandat. Complot contra les dones
Autor: David Miró
Onada
Benicarló, 2018
157 pàgines

  Fins i tot un vell masclista com jo (i permeteu-me la generositat de la hipèrbole, tant en matèria de substantius com d’adjectius) ha de reconéixer l’oportunitat d’un llibre com La Germandat. Les dones del món, alçades a l’uníson, demanen ja treure totes les faves de l’olla i això, com és de justícia, ha de ser celebrat.
  S’ha dit i repetit –i, a pesar d’això, no deixa de ser rigorosament cert- que l´única de les revoltes ideològiques que torbaren i destorbaren el segle XX destinada a triomfar és la del feminisme. Les dones s’han cansat de ser contemplades com el sexe dèbil i han passat a exhibir la seua musculatura. Han reclamat que els homes deixen de decidir per elles. La primera decisió va marcar ruta: a l’alba de la humanitat, a les fogueres al voltant de les quals s’arraïmaven els sàpiens, es prengué el primer acord tàcit que va decidir el futur de les femelles. Com aquestes parien les cries humanes, es quedarien a les coves cuidant-les i, de passada, fent el dinar. Des d’ací fins a la bretxa salarial i la violència de gènere actual hi ha una paràbola com la de Kubrick en el proemi de 2001: A Space Odyssey. Només és que l’os ja ha tocat terra i això ha tingut conseqüències.
  David Miró planteja el seu llibre com el dietari fictici d’un vell malalt terminal que confessa al seu fill l’existència d’un antic complot per evitar que les dones prenguen consciència del seu poder i vulguen exercir-lo. “La lluita de classes és una cortina de fum. La veritable lluita és la de gèneres”, explica el protagonista. Aquest rampell de sinceritat reescriu una idea especialment estimada per alguns sectors del feminisme (i que obsedeix el gran escriptor i malèvol ciutadà Arcadi Espada): que les dones són, en realitat, una classe social.
  Emparat per aquesta motxilla marxiana, el gènere femení autoconscient ha anat superant tots els paranys que els ha disposat el patriarcat. Miró fa referència a algunes d’aquestes trampes perfectes, com ara l’Operació Margie (l’elecció de Margaret Thatcher per fer creure les dones que una de les seues havia arribat al capdamunt del poder a Gran Bretanya) o el “fals feminisme” d’un moviment com Femen, que caricaturitza la reivindicació de gènere exhibint cossos perfectes amb les mamelles a l’aire.
  La Germandat, diu el vell patriarca del llibre, funciona “a l’estil d’Al-Qaeda” i no té més missió que impedir l’empoderament femení. El propòsit, òbviament, sembla singularment i clarament inútil. Les dones mereixen la seua oportunitat. Si el món, regit pels homes, ha resultat un lloc ple de soroll i fúria, potser elles en facen un de millor. I els qui sospitem que, en realitat, no hi haurà tanta diferència (perquè el poder sempre restarà igual, independentment del sexe de qui l’exercisca, es diga Margaret Thatcher, Indira Gandhi o Soraya Sáenz de Santamaría...), podem ben bé passar sense ser escoltats.
  Miró ha escrit un llibre amb un acusat to didàctic (de vegades, i per això mateix, amb matisos inadvertidament naïfs), una redacció pulcra i clara i un mètode narratiu que dosifica la informació per afavorir la lectura d’aquells que hi necessiten alguna mena d’enjòlit. Com que és evident que el segle XXI serà de les dones, aquest podria ser el manual que ens recordara que, en la seua lluita, no tot van ser flors i violes. Una vasta conspiració, bastida amb semen i feromones, ha intentat ocultar, tergiversar o impedir l’accés de les fèmines al ple domini de la terra. La Germandat serviria, en aquest sentit, com a testament col·lectiu d’una masculinitat irredempta.

Joan Garí

Publicat en Ara, 24-3-2018

Eunucs, voyeurs i cavallers jedi

Títol: Periodisme samurai
Autor: David Miró
Editorial UOC
Barcelona 2016
173 pàgines

  David Miró, subdirector de Política del diari Ara, compagina aquest càrrec amb el de professor de periodisme a la UPF. Aquesta doble condició –des de la pràctica i des de la teoria- el situa en una molt bona posició per pontificar sobre “les claus per a ser un bon periodista polític”, que és com se subtitula el seu llibre. Posat en el tràngol d’haver d’escriure-hi, és molt comprensible que Miró es veja en la necessitat d’explicar, gairebé en la primera pàgina, que “la confusió entre política i periodisme és un dels principals càncers que afecta la professió d’informador”. En un món –en uns mitjans- on “persones que són presentades a l’espectador com a informadors imparcials” apareixen en televisió recitant argumentaris de partit, advocar per una separació radical entre política i periodisme és com participar en una orgia cada setmana i aspirar a seguir sent verge…
  David Miró, que és un bon professional, es desplaça al terreny de la metàfora per resultar didàctic: contra aquesta mena de reporters amb ínfules que reben consignes a tothora del poder que els amamanta i els nodreix, s’aixeca, llustrós i inexpugnable, el “periodista samurai”. Aquests “cavallers jedi de la veritat” exerceixen el seu ofici sense deixar-se subornar i no es contaminen mai dels contactes amb el poder. La seua qualitat impol·luta prové exclusivament de forçar al màxim i amb exclusivitat el seu caràcter d’observador, de tercer en discòrdia: “Som com eunucs –escriu Miró-, no podem tenir sexe (…) Som més aviat uns voyeurs incòmodes i indiscrets”.
  El problema rau, òbviament, en l’escàs respecte pràctic que senten els polítics per aquesta mena de professionals. Al polític li interessa la veritat en la seua justa mida: bàsicament, en allò que puga perjudicar el seu rival. N’hi ha polítics de molts tipus, però no n’hi ha cap que siga tonto: n’hi ha de desvergonyits, de lladres, de procaços, de fantasiosos, d’idealistes, d’embolicadors… Cap, però, es tira pedres sobre la seua pròpia teulada. Per això, davant un periodista com cal –insubornable, imparcial, il·lusionat amb la seua faena- els embarga la coneguda sensació de trobar-se davant un perill indeterminat, però real.
  Un xoc aquest –entre polítics i samurais- que desperta afuades tempestes elèctriques. Un dels dos no ho podrà suportar i el més dèbil sol ser el gasetiller. Per això tan sovint es passa al “costat fosc”: els gabinets de premsa. Allí el periodista és castrat químicament i, com el vell gat de l’àvia, fa vida de funcionari (dels de Galdós).
  En el fons, crec que aquest llibre s’ha escrit per demanar una mica de respecte cap a una professió amenaçada per molts interessos diferents (ideològics, empresarials, burocràtics…) contra els quals ha de xocar sovint. I, en aquest xoc, és a la vegada la part més forta i la part més feble.
  Quan s’ha de renunciar al món –a la societat- per a poder explicar-lo, quan es perden parelles, salut, vida per culpa d’un ofici absorbent i sacerdotal, és comprensible que la perspectiva mobilitze un grapat de jóvens idealistes. Molts d’ells, amb el temps, acabaran enviant comunicats des del gabinet del conseller o del ministre. Però Darth Vader també va ser, un dia, un cavaller jedi.
  Samurai ve de servir i fa referència a un tipus característic de guerrer japonés anterior a la industrialització. Ara els nous samurais, en temps d’internet, han de lluitar contra la postveritat i els fets alternatius. No porten espasa, sinó 1984 d’Orwell sota el braç (i alguns, els més cultes, Homenatge a Catalunya). D’ells depèn tot.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.710