La més bella de les ficcions

Títol: HHhH
Autor: Laurent Binet
Edicions de 1984
Barcelona, 2011
Traducció d'Anna Maria Corredor
329 pàgines

Aquest no és un llibre sobre l'atemptat que va acabar amb la vida -l'any 1942, a Praga- de Reinhard Heydrich. Aquest és un llibre sobre com fer una novel·la -li direm així: "novel·la"- a partir de materials tots ells extrets escrupolosament de la realitat històrica. Feia molt de temps que Laurent Binet volia escriure un llibre sobre aquest episodi central de la vida dels territoris ocupats pels nazis. I volia escriure'l "sense fer literatura o, si més no, sense ganes de fer-ne", per usar les seues pròpies paraules. Però, què és la literatura? Tot el que s'aparta de la ficció ja no hi pertany? Tractar uns elements reals amb estratègies narratives, és literatura, és Història o què és? La resposta a tots aquests interrogants -que sovint es formula amb una altra pregunta- va informant aquest llibre. Diguem que l'autor no vol moure's en el terreny de la versemblança -com el Jonathan Littell de Les benignes-, sinó en el dels fets provats. Té la sensació, per això, d'escriure una "infranovel·la" (sic).
L'al·lusió a Littell és oportuna. ¿Recordeu Les benignes? Se'n va parlar molt no fa ni tres anys. Les benignes, per si algú encara ho ignora, és la història d’un buròcrata nazi, Maximilien Aue, a qui anem acompanyant tot al llarg dels principals escenaris de la segona guerra mundial i la destrucció dels jueus d’Europa: les sanguinàries activitats dels einsatzgruppen a Ucraïna, l’agonia del VIè exèrcit de Paulus a Stalingrad, la Polònia dels camps d’extermini i el Berlín sotmés a la medecina cruel dels bombardejos aliats. És, però, una obra de ficció. Basada en fets reals, però amb un argument inventat. HHhH, en canvi, és la minuciosa reconstrucció d'alguns passatges de la vida de Reinhard Heydrich i la dels seus executors fins l'atemptat de Praga. Res del que ací s'aporta és inventat ("Hi ha res més vulgar -es pregunta Binet- que un personatge inventat?"). Hi va passant la joventut de Heydrich (amb la sospita que l'acompanyarà sempre de tenir ascendència jueva), la seua afecció musical (li agrada amb deliri el violí, com en un passatge de Jo confesso de Jaume Cabré), la seua progressiva ascensió dins la burocràcia nazi. A ell, al capdavall, es deuen algunes de les creacions més llegendàries de la història del tercer Reich: els Einsantzgruppen (que tant de joc donaran a Littell), el Saló Kitty (el bordell muntat per les SS per a espiar a personalitats) o la mateixa Solució final, per a la qual va convergir amb un altre buròcrata despietat: Adolf Eichmann.
Per a què inventar res si tots aquests vímets ja configuren un argument colossal? Això és el que pensa Laurent Binet i, al meu entendre, ho encerta. Ha triat una via i hi és coherent. Jonathan Littell -aquesta mena d'"Huoellebecq entre els nazis", tal com el defineix irònicament Binet- barrejà ficció i realitat amb un resultat que, com ja vaig dir (vegeu El Temps, núm. 1.236, p. 85), no em fa el pes. En canvi empatitze millor amb els propòsits d'aquest jove autor, l'opera prima del qual ha merescut el premi Goncourt a la primera novel·la.
Ja coneixem el final de la història: Reinhard Heydrich morirà de septicèmia a conseqüència de l'atemptat (perquè els nazis no disposen de penicilina), els seus executors es suïcidaran i Hitler, en represàlia, destruirà el poble de Lidice amb tots els seus habitants i posarà en marxa l'Aktion Reinhard, és a dir, la Solució final. En algunes novel·les se sol situar al frontiscipi la llegenda "Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència". En aquesta, però, és ben bé al contrari: la semblança s'ha procurat al màxim. I, tanmateix, passatges com els llargs minuts de l'atemptat en aquell revolt de Praga tenen la consistència de la millor ficció.
Hi ha fets reals i fets ficticis. I després hi ha una cosa molt millor: la realitat tramada com la més bella de les ficcions. Je vous salue, Binet.

Joan Garí

Pamflet contra la melangia postprogressista

Títol: El intelectual melancólico
Autor: Jordi Gracia
Editorial Anagrama
Barcelona, 2011
101 pàgines

Aquest llibre té com a subtítol "Un panfleto". I un pamflet és, segons el diccionari, un "llibre imprès de molt poques planes, especialment en què s’ataca violentament algú o alguna cosa". El volum, en efecte, té poc de gruix. A qui s'ataca, però? Les fuetades van adreçades a certa mena d'humanistes ja amb una edat, que van ser "progres" a la seua joventut, i ara, a les velleses, contemplen el món -del del seu "reaccionarisme postprogressista"- com un lloc incomprensible on es valora i es celebra més Carlos Ruiz Zafón que no Xenofont. Segons confessa l'autor, el títol que ell hauria volgut plantificar a la portada del seu opuscle era "Panfleto contra el prestigio de la melancolía entre los intelectuales afectados por el síndrome del narciso herido". Quan vas passant-hi pàgines, t'adones que l'autor té en ment alguns noms que exemplificarien perfectament la seua teoria, però s'absté d'esmentar-los. Sent com és professor universitari, no costa imaginar eternes querelles intra o interdepartamentals per a les quals aquestes pàgines serien una munició preciosa. Gracia, però, no vol convertir el seu pamflet en un atac ad hominem. Pudorós, es limita a confessar que l'epítom dels intel·lectuals melancòlics podria ser George Steiner, però fins i tot es pot rastrejar en el Tony Judt de El món no se'n surt.. I busca qui t'ha pegat.
Gracia veu en la "postura" melancòlica una falta d'humiltat i una desmesurada enveja. Segons ell, és un estat que sol embargar autors que no han aconseguit l'èxit que esperaven. Autors, ras i curt, que veuen amb desesperació la llista de best-sellers (i fins i tot la de long-sellers!). El retrat és brillant i, com totes les caricatures, té un punt de realisme desbocat. Aquesta figura que menysprea els autors joves, que no llegeix res posterior a Goethe (excepte Benjamin o Kafka, però sense eixir de la literatura alemanya) i que considera que el món va indefectiblement cap a la destrucció se'ns fa de sobte familiar i, segons com, esdevé fins i tot simpàtica. Però a Gracia no li fa cap gràcia. Recorda -i qui li podria llevar la raó- que ja Montaigne (II, 13) va advertir contra els vells que lloaven el temps passat i exageraven la importància del lloc que ocupaven en l'univers. I és així. Se m'ocorre, però, que la melancolia és un estat massa important com per a deixar-lo en mans dels melancòlics "professsionals". Posar-se trist -o cabrejar-se- perquè la gent preferisca llegir novel·letes de lladres i serenos abans que la Divina comèdia és una emoció estrictament inútil. I, tanmateix, per què hauríem de liquidar el dret a denunciar l'adotzenament i la vulgaritat de la massa? Hi ha llibres porqueria igual que hi ha televisió porqueria o política porqueria. I apartar-ne el nas no és un necessàriament un símptoma d'aristocratisme. N'hi ha prou amb tenir una miqueta de bon gust.
A mi, que no sé si sóc intel·lectual però que em reivindique com a melancòlic (d'una melancolia armada i activa, això sí), el llibre de Gracia m'ha agradat. M'ha resultat estimulant fins i tot quan hi discrepava -o especialment en eixos casos. En el fons, i més enllà de la querella entre antics i moderns que també hi batega, el que se substancia en aquest pamflet és quin lloc ha d'ocupar l'escriptor i l'intel·lectual en el món d'avui. Resignar-se a ser irrellevant, a ocupar un lloc inferior en la societat que un concursant de Gran Hermano... O no trobar ningú amb qui parlar de Xenofont perquè tothom està llegint Ruiz Zafón! Ah la melancolia! Quants crims es cometen en el seu nom...

Joan Garí

La vida mentrimentres

Títol: Odissea
Autor: Homer
Editorial Proa
Barcelona, 2011
441 pàgines
Traducció de Joan F. Mira

Han passat anys, molts anys, però recorde perfectament quan vaig llegir per primera vegada l'Odissea. Eren els anys agredolços del final de l'adolescència i la versió triada fou, naturalment, la del senyor Carles Riba. Conserve molt acuradament aquell venerable volum de l'editorial Alpha, de la col·lecció "Clàssics de tots els temps". El vaig comprar en una llibreria que ja no existeix (3 i Ratlla era el seu nom i el carrer Carcaixent de Castelló la seua efímera localització) potser també perquè ja no es fan llibres així -perquè ja no hi ha poetes com Carles Riba. Llavors pregonàvem l'orgull de comptar amb la millor versió que s'havia fet dels vells versos d'Homer a cap llengua. I el gegant Riba, des del seu proemi ("Uns mots del traductor"), ens explicava -i jo subratllava- que "és en l'home el misteri, no en l'obra d'art: ella dura, exercint el seu simple imperi, exigint sempre uns nous ulls que contemplin i que hi vegin més d'actual".
Més de mig segle després, el també hel·lenista Joan F. Mira ha emprés una nova traducció dels 12.000 versos de l'Odissea i la primera cosa que ha hagut de deixar clar és que no pretén competir amb Carles Riba. És un advertiment raonable. Al capdavall, Mira ha hagut de passar alguns anys de la seua vida en aquest seu propòsit i només això ja mereix un profund respecte. Si Riba va fer d'Homer un poema propi, Mira pretén ajudar el lector actual a entendre el poema d'Homer. Aquesta humilitat l'honora. Jo no sé grec. La meua formació filològica només inclogué el llatí en l'apartat de llengües clàssiques. Ho consideraré un forat més en la vertiginosa cadena de buits insondables que constitueixen la meua colossal ignorància. Precisament per això, no puc jutjar ni la traducció de Riba ni la de Mira. Sé, això sí, quina mena de calfred em recorre l'ànima quan l'autor de les Elegies de Bierville signa aquesta celebèrrima invocació:

"Conta'm, Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim
errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre;
de molts pobles veié les ciutats, l'esperit va conèixer;
molts de dolors, el que és ell, pel gran mar patí en el seu ànim,
fent per guanyà' el seu alè i el retorn de la colla que duia..."

Joan F. Mira ens proposa, al seu torn, aquesta nova versió:

"Parla'm, oh Musa, d'aquell de mil cares, que féu mil viatges
quan arrasà el castell i la vila sagrada de Troia.
Moltes ciutats visità, conegué el pensament de molts homes,
però també va patir per la mar, dins del pit, moltes penes,
sempre lluitant per salvar els companys, pel retorn i la vida".

Estic absolutament segur que l'hexàmetre homèric, en mans de Mira, es converteix en una màquina girada amb enorme precisió: un vers entre tretze i dèsset síl·labes, sempre amb final femení, amb sis peus (accents) rítmicament rellevants, el cinqué dels quals és dactílic, és a dir, amb una síl·laba tònica i dues àtones (tal com es pot comprovar en les negretes de la primera frase, si no vaig errat). I posaria la mà al foc que l'autor de Borja papa ha interpretat fidelíssimament el text original. No crec pas fer-li cap greuge si ara afirme que, tanmateix, els versos de Riba continuaran suggerint-me un món potser més ribià que homèric, com només ho poden fer els versos genials d'un llibre llegit en una època clau de la vida i comprat en una llibreria que ja no existeix.
Dit tot això, també m'agradaria explicar que, en la traducció de Riba o en la de Mira (i per què no amb totes dues?), l'Odissea és un d'aquell llibres que s'han de llegir, i s'han de rellegir sovint. Totes aquests peripècies d'Ulisses formen ja part del fons més sòlid de la nostra cultura i el viatge es constitueix -d'ençà d'Homer- en la manera que tenim d'entendre el nostre pas per la vida. Ja sé que -el propi Mira ho ha recordat- l'essencial de l'Odissea no és el viatge en si, sinó el retorn a casa. Aquest retorn, però, és la constatació d'un final que clou l'aventura i inaugura potser una etapa d'avorriment conjugal indigna d'algú com Ulisses. Què ha de fer Odisseu amb Penèlope una vegada junts i tots sols a Ítaca? El bo d'Ítaca -Kavafis ens ho va ensenyar, en aquell superb poema que també traduí Carles Riba- és que és un horitzó que no es materialitza mai. En temps de crisi, però -¡aquests temps!-, és lògic que alguns albiren la restitució de l'ordre com una perspectiva afalagadora. Doncs no ho és: és, en realitat, un conyàs, el final de la partida, la mort de la literatura i la mort tout court.
La lliçó d'Homer és que no cal pensar en el final. La vida és l'anar fent mentrimentres. La vida -com va dir aquell- és tot allò que passa mentre hi penses. I les aventures poden ser amb lestrigons, cíclops i deesses igníferes o amb els contertulis del bar de Leopold Bloom, el nostre irònic Odisseu contemporani. Tots els dies eixim cap a Ítaca sense saber-ho. I l'Odissea ens recorda, acabe com acabe la nostra jornada, que ningú ens podrà llevar tot el que hem atresorat fent-hi via.

Joan Garí

L'Algèria amb els ulls d'un lector de L'Avenç

Títol: La melancolia dels oficials
Autor: Joan Daniel Bezsonoff
Editorial Empúries
Barcelona, 2011
141 pàgines

És prou evident que l’escriptor nordcatalà Joan Daniel Bezsonoff s’ha afiançat en els darrers anys dins la nostra literatura amb la ferma combinació d’un estil personal i un univers argumental que n’ha eixamplat l’escenografia i l’imaginari. Si li dieu que això és per la seua ciutadania francesa –i la seua irreprimible admiració per la literatura en aquest idioma-, ell us retrucarà que és obvi que és francès, però “se n’està curant”. En realitat, Bezsonoff és un escriptor que llegeix en francès, escriu en català i viu enmig del fotut engolidor de l’univers. El secret del seu èxit rau en la barreja estimulant de tradicions simultànies, allà on Proust fa una encaixada amb Fernandel, Josep Maria de Sagarra no té un nivell inferior a Luis Mariano i tota la tradició russa –les maleïdes i fascinadores novel·les de mil pàgines- es concentra en un cognom que podria ser el d’un poeta contrarevolucionari, però es queda molt dignament en llinatge de taxista.
La melancolia dels oficials, el seu nou llibre, és un retorn a l’escenari colonial que ja havia tractat en La presonera d’Alger. Els protagonistes són militars gavatxos, aquesta casta que l’autor jutja cultíssima i que, en tot cas, si no saben guanyar guerres excel·leixen a l’hora “d’organitzar aperitius”. El narrador és el comandant Daniel Valls, que forma part de les tropes ocupants enmig del desert del Sersou. Entre setmana combat els insurrectes i els diumenges llegeix els “llibres catalans” de L’Avenç que li envia sa mare.
Sincerament, m’interessa i m’entusiasma molt més el Bezsonoff memorialista que el narrador de ficció. Els meus lectors ja sabran de què parle. Tanmateix, La melancolia dels oficials és un Bezsonoff en estat pur i això és un regal que no podem rebutjar. El seu estil sec i auster, de frases simples (subjecte, verb i predicat, com en l’escola periodística, però de la rama etílica i gastronòmicament desaforada), la guerra declarada a les subordinades, el vocabulari especiat i aromàtic (esbramegar, secallí, apregonar-se, guimbar, repetell, ximar, traïnya, olendra, estregina…): el català de Bezsonoff serva l’equilibri entre la llengua del nord i la llengua del sud, els registres col·loquials i els pròpiament literaris. Els seus paisans, quan el llegeixen, diuen que “espanyoleja”. En canvi, al sud dels Pirineus engatussa els lectors amb el seu exotisme i la seua francofília irònica.
Els seus personatges són espies que admiren Luis Mariano i noietes que experimenten el mateix sentiment envers Napoleó. A De Gaulle el jutja benignament, tal com feia ma mare, la qual, en veure el seu rostre de corredor d’assegurances (assegurances heroiques, òbviament) en algun vell documental televisiu, hi experimentava una difusa simpatia.
De Gaulle, d’alguna manera, era un autoritari soft moralment exonerat per la glòria bèl·lica. Per a això es guanyen les guerres. El pare de Bezsonoff –militar francès- feia burla de la condició d’escriptor en català del fill. Els pares –tots- tenen els seus mites i és als fills que ens toca redimir-ne el llegat i introduir una ironia terapèutica. Algèria no és el nom d’un país: és el nom d’un territori de la memòria subordinat a les necessitats d’un narrador que necessita ordenar els seus fantasmes. I riure-se’n un poquet, amablement i orgullosament.

Joan Garí

El Temps, núm. 1429