La vida és una caserna

Títol: El fill del coronel
Autor: Joan Daniel Bezsonoff
L’Avenç
Barcelona, 2017
133 pàgines

  Joan Daniel Bezsonoff ve publicant, des de Una educació francesa (L’Avenç, 2009), unes memòries fragmentàries, en còmodes fascicles. Si en aquest títol –o potser ja en Els taxistes del tsar (Empúries, 2007), on al·ludia a la seua ascendència familiar d’origen rus- ens explicava les seues vivències en el sistema escolar francès, successius títols han anat construint una mena d’autobiografia calidoscòpica, sempre personalíssima. En Un país de butxaca (Empúris, 2010), Bezsonoff fa una evocació sentimental i preciosista dels records lligats a la figura del seu padrí Jean. Com he explicat en un altre lloc, anomena "padrí", òbviament, al seu avi, con en tants altres llocs del nostre domini lingüístic. Per als nordcatalans de la seua generació, el català és la llengua dels avis. Amb el seu pare parlava francès. La relació paternofilial, a més, no sembla especialment boiant, i això resalta la complicitat amb l'avi Jean, i també amb l'àvia Lucienne, per a qui els autèntics catalans són els de França (els de més avall dels Pirineus són simplement "espanyols").
  Posteriorment, en Les meues universitats (L’Avenç, 2012), l’autor evocava la Khâgne i l'Hypokhâgne (els cursos preparatoris per als estudis d'Humanitats), cursats al Liceu Masséna de Niça, a l’època en què ell era un jovenàs atent a conèixer les dones, les llengües i les ciutats.
  Ara, finalment, El fill del coronel ens proporciona un mos de la vida que duia Bezsonoff mentre feia el servei militar al país més jacobí del món (allà on el jacobinisme té el prestigi inviolat de la cultura i la política republicanes). Qualsevol maó serveix per a construir aquest edifici: les anècdotes hilarants, les coneixences personals, els llibres llegits a l’època... Els trajectes en metro o en tren podien fer-se més o menys llargs segons la lectura triada: Gaziel (Tots els camins duen a Roma) els feia curts; Pous i Pagès (La vida i la mort d’en Jordi Fraginals), llargs. París, llavors –i, mes concretament, Montparnasse-, podia ser una excusa per trobar postals interessants de Samantha Fox. I a cals militars, al final, s’està prou bé, perquè l’exèrcit francès és un exèrcit com cal, sense tradició colpista, i alguns dels seus membres tenien una cultura molt remarcable.
  Bezsonoff té la gràcia de fer creure, a través del seu estil assaonat, que la vida és com una caserna: una successió de bells gestos d’amistat viril, grans coneixences femenines, anècdotes simpàtiques i merdes com un piano. I ja pot ben bé ser així.

Joan Garí

Publicat en Ara, 23-9-2017

La prosa valenciana després de Fuster

  Vint-i-cinc anys després de mort, Joan Fuster continua tenint una presència gens negligible a la societat valenciana. Els amics de Posdata em demanen quins són els contorns d’aquesta presència i quina és la principal empremta cultural de l’influx fusterià. Curiosament, no són els aspectes ideològics –aquells que el de Sueca resumí en un parell de frases apressades i alguns textos urgents- els que han sobreviscut millor l’absència del mestre. Si Fuster ha influït en un sentit cultural profund ha sigut amb lliçons purament literàries. Ell mateix va escriure, en una carta a Josep Pla: “No voldria morir-me sense haver deixat en funcionament i ‘en forma’ al País Valencià uns quants equips d’intel·lectuals i de no intel·lectuals capaços de remoure –o almenys d’intentar-ho– aquesta societat en perpètua somnolència digestiva…”   Com a resultat d’aquesta tasca de mestratge intel·lectual, s’han format desenes d’universitaris en molts camps diferents a l’empara de les idees fusterianes. Singularment, però, Fuster era assagista, i s’acollia al model d’un clàssic imperible: Michel de Montaigne. Ell, al capdavall, ens va ensenyar a llegir Montaigne i en va fer d’intèrpret, adaptant-lo a la sempre inhòspita –per reàcia a la cultura culta- realitat de la societat valenciana. Vint-i-cinc anys després que un infart acabara amb la vida de Fuster (mentre rellegia, i així ho testimonià la disposició de la seua tauleta de nit, els Essais), l’assaig manté, al País Valencià, una presència saludable i rellevant. Per primera vegada, un seguit d’autors, amb millor o pitjor voluntat, amb èxits més o menys destacables, polsa quotidiament la prosa literària de no ficció i produeix aforismes (com els excel·lents de J.J. Conill), dietaris (com els que ha antologat Joan Borja en Àncora del temps, 3i4, 2014), memòries (on destaquen títols com El tramvia groc, de Joan F. Mira), prosa purament especulativa... Com passa a les literatures europees de més ranci aboleng, ara ja comptem amb una tradició pròpia d’aquesta prosa apegada a la realitat, perfectament singularitzada dins la literratura catalana. És obvi que la ficció sempre té una vistositat més llépola –de cara al lector- que la no ficció. Això, que és un producte –encara- d’una concepció reduccionista de la literatura i, per què no dir-ho, d’una escassa educació literària, no té més transcendència que la que hi volguem atorgar. Ficció i no ficció són com dues cares d’una mateica moneda que els escriptors més desproveïts de manies usem indistintament, com ha de ser.
    Haruki Murakami, en De què parlo quan parlo d’escriure (2017), explica d’una manera molt amena la diferència entre gèneres. Escriu:

  “De petit vaig llegir en algun llibre la història de dos homes que anaven a veure com era el mont Fuji. Cap dels dos no l’havia vist mai. L’home intel•ligent es va limitar a quedar-se a la falda, es va mirar el Fuji des de diversos angles, es va dir: “Ah, o sigui que el Fuji és així; ja veig que és una muntanya magnífica”, i va girar cua. Va ser molt eficient. Va acabar en un tres i no res. L’home que no era gaire intel•ligent, però, incapaç d’entendre el mont Fuji tan fàcilment, es va quedar enrere i va voler pujar al cim ell mateix, amb les seves pròpies cames. Per fer això, cal temps i esforç. Et vas cansant fins a quedar exhaust. I al final penses: “Ah, o sigui que el Fuji és això”. L’acabes entenent, o almenys et quedes satisfet”.

   Per a Murakami els novel·listes són de l’estirp del segon home (“de la raça dels poc intel·ligents, si se’m permet l’expressió”): necessiten pujar al capdamunt de la muntanya per fer-se’n una idea clara. En canvi, el primer home podria representar bé la mentalitat assagística. Tot i que aquest apòleg està en un context d’ironia subtilment divertida contra els crítics literaris, que van maltractar sovint l’escriptor japonés al seu propi país, la història és útil. A mi m’ha recordat invariablement Joan Fuster al davant del Penyagolosa, en El País Valenciano. Els gairebé dos quilòmetres en vertical d’aquest pic emblemàtic impressionen el suecà que, de tota manera, es confessa poc avesat a “muntanyes frenètiques”. “Caldria pujar al cim –ens confessa-. Des d’allí, mitja geografia valenciana es distingeix reduïda a l’escala d’un pessebre de saló. M’ho asseguren i ho crec: jo, sedentari i més aviat temorenc, desisteixo de comprovar-ho per mi mateix”. Fuster, intel·ligentíssim, estava condemnat a ser només assagista…
  Al cap i a la fi, l’assaig –l’assaig autèntic-  és un gènere tan minoritari com la poesia però, com la poesia, proporciona a escriptors i lectors un ordre de satisfaccions tan peculiar i complet que, els lectors avesats només a novel·letes de lladres i serenos (ara que ja gairebé totes les novel·les són de lladres i serenos), cas de fer-ne un tast, sentirien la mateixa deliciosa i pessigollejant sensació del comensal habituat a hamburgueses ianquis de vedella el dia que prova per primera vegada la dieta mediterrània. Però l’hamburguesa fascina, atrau, sadolla, això és un fet. I el nivell de colesterol subsegüent n’és un altre. I de tots els colesterols, el literari és el més inexorablement nociu...

Joan Garí

Publicat en Posdata, 23-9-2017

La mort del crític literari

Títol: L’assassí que estimava els llibres
Autor: Martí Domíngez
Proa
Barcelona, 2017
315 pàgines

  Des que es va donar a conèixer com a escriptor amb Les confidències del comte de Buffon (1997), Martí Domínguez (Madrid, 1966) ha anat bastint un edifici novel·lístic caracteritzat per l’adhesió al món de la Il·lustració i els valors de la cultura francòfila. En aquest primer títol i en altres com El secret de Goethe (1999) o El retorn de Voltaire (2007), Domínguez ha pouat en un imaginari construït a partir d’un ampli coneixement de la cultura humanística i la cultura científica. Biòleg de formació, ha aportat a la literatura catalana una visió naturalista d’arrel acadèmica, cosa que ha contribuït a renovellar un gremi massa poc atent, sovint, a les novetats del món sempre decisiu de les ciències.
  Si descomptem l’assaig El somni de Lucreci (2013), escrit amb un estil descurat i apressat (però de contingut ben interessant, si és que és factible separar forma i fons), l’itinerari d’aquest escriptor valencià fa un tomb singular a partir de La sega (2015). Dues dècades després del seu primer llibre, Martí s’allunya de cabòries historicistes, però no de la pulsió naturalística. Ara, però, la seua visió d’amant de la natura es concreta en una història popular al voltant del món dels masovers i la tragèdia viscuda per aquests robinsons rurals en la dura postguerra espanyola. Aquesta nova trajectòria s’ha vist refermada, amb altres horitzons temàtics, amb L’assassí que estimava els llibres.
  Fart que els editors li retragueren que, a les seues novel·les, “no passava res”, Domínguez ha decidit prémer l’acelerador dels esdeveniments argumentals. Els grans editors d’ara, és clar, no són com els d’abans: volen que als llibres, sobretot, “passen coses”, perquè és així com fan caixa. Ja no els interessa la Literatura: només els diners. Però aquesta és una altra història.
  L’assassí que estimava els llibres s’adscriu –el títol és prou revelador- al gènere dels lladres i serenos, això que també s’anomena “novel·la negra”. Deixem les coses clares: no tinc el més mínim interès en aquesta mena de llibres. Massa sovint és un refugi on escriptors mediocres troben un niu suficientment càlid on posar els ous d’inquietuds més o menys tòpiques, que fan les delícies dels lectors poc exigents. Però no és el cas de Martí Domínguez, òbviament. Ens trobem davant un bon escriptor, que deambula per la trama que ha escollit amb una prosa cisellada, on salten, de tant en tant, imatges suggerents, comparacions i retrats notables: “Cuca li va mantenir la mirada i va creure distingir, sota un fullatge ben atapeït, el seu cor, com un préssec, pengim-penjam. Després va somriure, un somriure desafectat i lluminós, com una fletxa”.
  És aquesta prosa el que fa que un tipus com jo continue aquest relat fins al final. Crec que Martí volia divertir-se fent una crònica del lil·liputenc i esquifit món cultural d’una ciutat –València- bàsicament hostil a la cultura culta. El reportatge, incloent les vegades que fa l’ullet a personatges reals (a través de l’onomàstica, per exemple), ha complert els seus objectius. “En aquella ciutat –escriu- se vivia totalment al marge del món intel·lectual. Possiblement en pocs llocs del món els creadors tenien menys crèdit i menys influència que en aquella urbs”.
  En aquesta Nínive provinciana, la mort d’un crític literari inicia una peripècia que és l’excusa perfecta per desemmascarar les misèries d’un grapat d’éssers corpresos en la xarxa de les motivacions habituals: el sexe, la fama, l’estatus. El crític duia al damunt el llibre de Thomas de Quincey L’assassinat entès com una de les belles arts, ocasió de moments d’hilaritat antològics: “Si algú és permet un cop un assassinat, ben aviat li sembla poc robar, i de robar passa a beure i a no observar el Dia del Senyor, i d’aquí a les males maneres i la deixadesa. Un cop iniciat aquest camí de baixada, no es troba aturador. Molts han iniciat la seva ruïna amb algun assassinat que en aquell moment els semblava poca cosa”.
  Martí s’hi ha divertit i nosaltres, ara, ens podem divertir amb ell.

Joan Garí

Publlicat en Ara, 9-9-2017

Notes -estrictament- per a adults

Títol: Cafarnaüm
Autor: Jaume Subirana
Bromera
Alzira, 2017
245 pàgines

  Després de Suomenlinna i Adrada, Jaume Subirana torna amb els seus refinats “llibres de notes”, en aquest cas amb un conjunt d’apunts presos fa deu anys. Ha merescut el premi d’Assaig de la Mancomunitat de la Ribera Baixa que organitzava Bromera en 2016 i, com cada vegada que un guardó etiquetat com a “Assaig” es dóna a un autèntic “assaig” (i no a un resum de tesi doctoral, a una investigació acadèmica o a un llibre d’autoajuda), els escriptors sense complexos de dedicar-nos a aquest massa sovint adulterat i baquejat ofici de la literatura estem d’enhorabona.
  De Subirana m’agrada, d’entrada, la seua vindicació de la prosa de no ficció –la prosa específicament adulta. En aquest sentit, vol inserir el seu text –a propòsit d’un malentès amb/contra els novel·listes- en un vector literari que comença en Llull, es continua en les Cròniques i esclata en ple segle XX en un esplet d’autors tan poc menyspreables com Pla, Carner, Espinàs, Fuster, Sagarra o Gaziel. L’articulisme, l’assaig especulatiu, les correspondències, les memòries, el fan sentir més còmode com a lector que la “novel·la convencional” i això, dit en públic en el delicat moment en què detenia l’honor –o el que siga- de ser el director de la Institució de les Lletres Catalanes li va causar algun problema menor de caràcter periodístic, que després, a la nit a casa, dóna joc per al quadern privat.
  Ara ja podem entendre, doncs, que Cafarnaüm és un llibre atípic, una barreja de dietari i col·lecció de petits assajos lliures, un d’aquests volums que, publicat en anglès en alguna d’aquestes literatures per on Subirana es passeja amb admiració expectant esdevindria una petita troballa editorial. En català, però, pot ben bé esperar una clandestinitat més o menys rescatada pels amics i per algun escriptor fora d’òrbita (com ara el qui açò escriu), perquè el país és així, i no cal fer-hi més voltes.
  L’autor ens ha proveït d’una obra delicadament cosmopolita, atent a les altres literatures del món, on el jo es fa present, però no es mostra en excés. D’alguna manera, s’hi privilegia l’observació sense forçar el protagonisme absolut de l’observador, i això –potser- el diferencia d’un dietari clàssic. Subirana ens va informant d’algunes preocupacions gremials d’interès –del gremi dels poetes, el més pròpiament seu- i adopta un to que és particularment engrescador: una mirada detallista, líricament involucrada, motivada per una curiositat d’ampli espectre que sovint es refugia en una humilitat entranyable, que pot funcionar bé com a captatio benevolentiae.
  Les seues opinions sobre el nacionalisme, sobre el futur del català o de la nostra cultura (impagable l’apòleg del dit trencat d’Abbas Kiarostami) s’empiulen molt bé amb tot el devessall de tinta que va fer córrer la participació en la ja famosa Fira de Frankfurt, una ocasió impagable per a què les autoritats i els autors competents i algunes i alguns dels incompetents estiraren més el braç que la màniga. L’anècdota de Kiarostami ja la va explicar Subirana al seu blog Flux, que bivaqueja brillantment per la xarxa des de l’any 2003. Fa així:

“A El gust de les cireres, d'Abbas Kiarostami, es conta una història estupenda sobre un home que va a veure el metge i li diu:
–Doctor, em fa mal tot el cos. Quan em toco el cap amb el dit, em fa mal. Quan em toco aquí a la panxa, el mateix. Si em toco el genoll, igual. Si em toco el peu, em fa mal. Què puc fer?
El metge l'explora, i finalment dictamina:
–Miri, el seu cos està bé. Però té el dit trencat.

Quan llegeixo les enardides filípiques d'algun(e)s comentaristes de l'actualitat cultural catalana (assenyaladors compulsius enderiats a fer servir una bombeta de 25W i a dir que no s'hi veuen, a avisar de tempestes i després lamentar-se si no plou, a llistar greuges i oblits per tot el cos de les nostres lletres) no em sé treure del cap aquesta història. Una pila de dits trencats, això tenim”.

  Molt bé Cafarnaüm, doncs, i només una petita objecció, dissortadament massa habitual en molts dels nostres prosistes actuals: hi he llegit sentències redones (“Hi ha poques autopistes més còmodes que el menyspreu”, “Som una nació adversativa”), al costat de peces francament evitables (“La poesia dóna per a tot. I tot ho aguanta. Més que nosaltres, de vegades”). El perill d’un aforisme –o d’una simple frase- no és la superficialitat, sinó la banalitat: la distància curta és massa delicada per deixar-la a l’albir de la primera inspiració…
  Llevat d’això, aquesta és una mena de literatura poc “popular” destinada paradoxalment a perdurar quan s’apaguen les espelmes de tots els entusiasmes de broc gros. La vella lliçó de Txèkhov continua surant en l’aire: “El descobriment de Copèrnic o, posem per cas, el de Cristòfor Colom, ¿no va semblar, llavors, inútil, ridícul, mentre, en canvi, qualsevol ximpleria escrita pel primer idiota passavolant semblava la pura veritat?” (Les tres germanes, acte I).
  Tan simple com això.

Joan Garí

Publicat en Posdata, 9-9-17