Com en els vells bons temps

Títol: La gran marxa
Autor: E. L. Doctorow
Edicions de 1984
Barcelona, 2007
Traducció de Julià de Jòdar
339 pàgines

Heus ací una narració d’ample alè èpic, concebuda, pastada, i resolta com en els vells bons temps. Quan parlem de la crisi de la novel·la, quan abundem en la manca de sentit dels patrons narratius tradicionals en un món on l’antic empirisme s’ha convertit en una epilèpsia pampalluguejant, quan ironitzem sobre tans escriptors que segueixen escrivint com si en els darrers cent anys no haguera passat literàriament res, oblidem potser el plaer cert que s’extreia de les faules dinovesques, la sòlida, pautada i exhaustiva novel·la burgesa. E. L. Doctorow, escriptor nordamericà conegut arreu per obres com Ragtime (1975) –amb una més que correcta adaptació cinematogràfica-, assaja en La gran marxa (The March) una història de sabor tradicional a propòsit de l’expedició del general William Sherman a través de Geòrgia i les dues Carolines, al final de la guerra de Secessió nordamericana.
És difícil no fruir amb pàgines d’una fervorosa intensitat narrativa; empreses a l’estiu, a les vesprades de calitja inclement, em van proporcionar un lenitiu amable i ceguerós, la medecina exacta per a aquest temps zero, aquesta peculiar suspensió general d’activitats anomenada “vacances” i, més concretament, “agost”. Era endinsar-se en la faula i veure la desfilada d’uns personatges que de seguida es convertien en inoblidables. Alguns eren rigorosament històrics; d’altres, productes de la imaginació del novel·lista. Entre els primers, sobresortia la figura del general Sherman, altiu i impertorbable, heroic i foll a parts iguals. Com a contrapunt d’aquest, retrats de secundaris perfectament adients, com ara l’Arly i el Will, dos desertors sudencs que es fan passar per soldats del Nord i van pautant la narració amb la seua odissea còmica de supervivència. En topar-se amb el retratista Josiah Culp (perquè la guerra civil nordamericana va ser la primera àmpliament fotografiada), Will ocuparà el seu lloc i, fent-se passar per ell, acabarà intentant un frustrat atemptat contra Sherman.
Altres tipus van apareixen i desapareixent de la narració, motivant la seguida en la lectura. És el cas del recte i inhumà cirurgià Wrede Sartorius, que protagonitza una breu i desconcertant història d’amor amb la seua infermera Emily (una sudenca que es va afegir com a voluntària a l’exèrcit nordenc). O de Pearl, una negra de pell blanca que es fa també infermera i té l’ocasió de salvar el seu germà (fill legítim del pare que la va engendrar a ella gitant-se amb l’esclava negra que era sa mare). L’encadenament de personatges i de situacions –el gran actiu del llibre- converteix la marxa militar en una cadència narrativa indeturable, que amarra el lector com si hi estigués també present.
El llibre conclou amb la capitulació de Robert E. Lee i el posterior assassinat de Lincoln (al qual assisteix Wrede Sartorius en haver estat assignat per Sherman a Washington al servei del propi president o, més concretament, de la seua neurastènica esposa). Quan n’acabem la lectura, tenim la sensació d’estar encara en ple segle XIX, a la vora d’alguna plantació cremada –el cotó fa una olor dolça i pesada- del vell sud. A alguns això li diuen “novel·la històrica”. Jo li diria, simplement, un exercici vigorós i lúcid de bella anacronia.

Joan Garí

La malaltia del present

Títol: El món no se'n surt
Autor: Tony Judt
Edicions La Magrana
Barcelona, 2010
Traducció de Miquel Izquierdo
190 pàgines

Oportunament ens arriba aquest llibre, pocs mesos després de la mort del seu autor per culpa d'una variant de l'esclerosi lateral amiotròfica. És (juntament amb les seues memòries, la publicació de les quals també anuncia La Magrana) el testament de Tony Judt, historiador lloat per la seua singular lucidesa. Perquè el món, és clar, no se'n surt, ni de la crisi econòmica, ni de la crisi de valors, ni de la ranera obscena del capitalisme, però tots estem paralitzats perquè tampoc no s'albira una alternativa en l'horitzó. Judt ho té molt clar: l'única alternativa viable és tornar al model socialdemòcrata. No podem deixar que els neoliberals que han provocat la crisi vinguen ara, amb la seua espantosa diligència cínica, a explicar-nos com ens n'hem de lliurar. Condorcet ja va retratar íntimament aquests tipus en referir-se al fet que "la llibertat, als ulls d'una nació àvida, no serà cap altra cosa que la condició necessària per assegurar operacions financeres". Com en la sàtira rusiñoliana de L'auca del senyor Esteve, l'única llibertat que interessa els "liberals" és la llibertat d'aranzels -i encara gràcies.
És curiós com Judt identifica els orígens de la malesa del present en dos moments històrics molt determinats: els anys 60 i els anys 80. És difícil no estar d'acord a retratar el thatcherisme i el reaganisme -a l'ensems a tots dos costats de l'Atlàntic- com la punta de llança d'un moviment letal que, amb la seua desregulació dels mercats financers i la seua insistència que "no existeix res anomenat societat, només hi ha individus i famílies" (Margaret Thatcher dixit), va posar fermament les bases d'allò que l'any 2007 esclataria en una espiral que encara no ha trobat la seua fi. La visió pejorativa dels anys 60, en canvi, em sembla un tòpic en què s'ha caigut massa reiteradament en els darrers anys, i amb massa facilitat. Per a Judt els 60 són sinònims de la fallida del concepte d'autoritat, i de la seua substitució per un caos abusiu que es va endur per davant la possibilitat de consolidar les conquestes del benestar de la postguerra. Com el protagonista de Pastoral americana, de Philip Roth (novel·la de què parlaré més endavant en aquest Ofici), Judt ha mirat al seu voltant i només ha vist una generació presa per unes ànsies incomprensibles de capgirar-ho tot, de subvertir-ho tot i -sovint- de destruir-ho tot. I és obvi que als 60 es van cometre excessos imperdonables, i s'assajaren relats simplement delirants (com el que denunciava l'amic Ferran Sáez en el seu magnífic assaig Els bons salvatges), però també seria injust no rescatar els impulsos generosos de canvi que van esventar una societat on la rivalitat capitalisme/comunisme havia fet nàixer l'Estat del benestar, però no havien estat capaços de substituir la lògica militarista i economicista per un model de vida simplement a l'altura de les més nobles aspiracions de la Humanitat.
Quan Judt vindica el model socialdemòcrata clàssic i afirma que "Ens falta un relat moral", jo crec que aquest relat podria ben bé conjuminar les aspiracions igualitaristes dels socialistes de postguerra amb els anhels d'un nou horitzó vital que es van aixecar en els anys en què es podia creure en la possibilitat d'eliminar el racisme (Luther King), d'acabar amb les guerres (Vietnam), de no considerar cap lògica política com una llosa granítica i definitiva (Dubcek). Ja sabem com va acabar tot això. Però la culpa del final del somni no és mai de qui somia. I la solució per a què els somnis no s'esclafen contra la realitat no pot ser extirpar la capacitat de somiar.
Benvinguda la proposta de Judt per a guarir la malaltia del present. Ell sabia ben bé de què anava tot això de les malalties. Els alifacs morals, però, són de vegades els més difícils de diagnosticar, els més difícils de tractar, els més difícils de contrarestar. ¿I no és el propi Judt el qui acaba el seu llibre fent l'ullet alhora a Marx i a John Lennon (i disculpeu la boutade, ben bé seixantina)?: "Fins ara, els filòsofs -com bé sap tothom- només han interpretat el món de diverses maneres; la qüestió és canviar-lo". Doncs endavant les atxes.

Joan Garí

Cap a una nova definició d'assaig

Títol: Vides improbables
Autor: Ferran Sáez
Editorial Acontravent
Barcelona, 2010
153 pàgines

Quan Michel de Montaigne va inaugurar això que ara s’anomena la “literatura del jo” –tot enarborant aquesta sensacional divisa: “Je suis moi-même la matière de mon livre”- començava en realitat una llarga marxa en les lletres occidentals cap a una concepció del fet literari on la ficció es veia embridada i subordinada a les necessitats de les digressions estrictament biogràfiques. El fet viscut, llavors, adquiria carta de naturalesa davant les fabulacions de tot ordre i rang. Durant segles, tanmateix, la faula semblava haver guanyat la partida a les elucubracions de l’autor dels Essais, culminant tot plegat amb l’apoteosi de la novel·la del segle XIX. Només uns anys més tard, però –Joyce, Musil, però sobretot Proust- el realisme de la narració dinovesca forçava un estrany bucle amb el punt de partida, i els assajos de Montaigne venien a maridar-se amb els meandres proustians amb una perfecta naturalitat. És obvi que la Recherche és una “novel·la”, però ja no té tant a veure amb Balzac com amb aqueixa literatura segregada directament dels porus del “moi-même”.
Siga el que siga el segle XXI en termes literaris, m’atreviria a pronosticar que tindrà més a veure amb Montaigne que amb qualsevol altre clàssic. Però l’assaig actual –l’assaig com a gènere literari i no els refregits més o menys doctorals que solen aixoplugar-se sota la seua generosa etiqueta, per si cal especificar-ho- ha afegit, a la vella pulsió confessional, l’herència desacomplexada de tota mena de ficcions. Avui el gènere rei de la literatura estrictament contemporània és el resultat de l’empelt d’una escriptura assagística amb una fabulació novel·lística. Assaig i novel·la, així, intenten un maridatge fecund, en el benentés que és la segona la que ja no pot sostenir-se sobre les seues bases tradicionals.
En aquest context, les Vides improbables de Ferran Sáez em semblen un exercici d’altíssima qualitat a l’entorn d’aquesta nova literatura del nostre temps. Sáez, assagista notable i montaignenc irreprotxable, ens planteja un text que proposa llegir com “una veritable novel·la d’intriga, on res no acaba sent el que semblava”. Formalment, però, hi descobrim una mena de tractat acadèmic –amb citacions multilingües i acurades notes a peu de pàgina- a l’entorn de quatre personatges estrafolaris (“heterodoxos”, en diu) pouats de quatre amagatalls de la història (o, si ho preferiu, de quatre sinapsis de l’autor). Aquests quatre fracassats són el rossellonès Antoni Bech (“fals cronista i mal poeta”), Joan Francesc de la Roca (“místic i assassí”), Jesús de la Santacreu (jueu convers originàriament anomenat Moshe ben Jaffuda) i Joan de Sau (o Johann Dessau, músic i luthier d’origen alemany). Les seues vides –improbables o ondulants, con les qualifica Sáez- són reseguides minuciosament amb un aparell bibliogràfic impressionant i amb l’ajut d’un altre personatge enigmàtic, Samuel Carasso Cohen, jueu algerià de qui Monsieur Google no té cap notícia…
Tot plegat, aquestes Vides improbables –que haurien fet la delícia de Jorge Luis Borges- revelen un autor en la maduresa de la seua escriptura, decidit a fer una passa més en la seua passió assagística per a incardinar-se en aquest nou gènere on la ficció i la no ficció (Julio Caro Baroja i Samuel Carasso Cohen) es donen la mà per il·luminar nous terrenys literaris. No deixeu de llegir aquest llibre. És el producte d’una proterviosa intel·ligència. I tan real com només la vida ho pot arribar a ser.

El Temps, núm 1.374

Joan Garí

El perill i la vida sublim

Títol: Juan Belmonte, matador de toros
Autor: Manuel Chaves Nogales
Libros del Asteroide
Barcelona, 2009
343 pàgines

Manuel Chaves Nogales (1897-1944) és un dels grans periodistes espanyols del primer terç del segle XX. El seu estil depurat i precís el va portar a escriure per als principals diaris dels anys 20. Amb la proclamació de la República va arribar a director del diari Ahora, de tendència azañista. Amb la guerra civil es posa al servei de la causa democràtica, però no s'està de retratar els crims comesos als dos bàndols (al volum A sangre y fuego. Héroes, bestias y mártires de España). Aquesta objectivitat insubornable l'ha convertit, a hores d'ara, en una bandera per a aquells intel·lectuals de dreta que enarboren l'equívoca divisa segons la qual els dos bàndols de la guerra foren equivalents. Aquesta ximpleria emfàtica, no cal dir-ho, no se sosté de cap manera, perquè si bé es van cometre barbaritats tant al territori controlat per la República com al controlat per Franco, en el primer cas es tractava de crims comesos per elements al marge de la legalitat, mentre que en el cas feixista els crims constituïen la legalitat fundadora del nou estat en embrió. No, xicots, no és igual la democràcia que la dictadura, i ja li podeu pegar voltes al nano.
El llibre que ens ocupa ara és considerat l'obra mestra de Chaves Nogales. Publicat en successius lliuraments per la revista Estampa l'any 1935, Juan Belmonte, matador de toros estava concebut com un "folletín-reportaje" però ha acabat sent una de les més extraordinàries biografies publicades en espanyol durant el segle XX. En una llengua i en una literatura on el gènere biogràfic ha estat mirat sempre per damunt dels muscles, Chaves se situa en aquest llibre a l'altura de campions del gènere com poguera ser Josep Pla en la literatura catalana.
No cal evidentment, ser partidari de la tauromàquia per a fruir amb aquestes pàgines. Personalment, professe un odi elaboradament intel·lectual contra tot allò que tinga a veure amb la noció de "festa" relacionada amb bous. No he comprés mai aquells contemporanis que associen la diversió festívola amb l'exposició davant un animal de quatre-cents quilos o -cosa moralment pitjor- amb el maltractament ritual i la mort d'aquest animal aprofitant els elements de superioritat disposats en la cerimònia per a la bèstia humana. Cal abolir els bous, eixò és una evidència, però comportaments com el de la classe política catalana (prohibint les "corridas" en plaça però blindant legalment els correbous) no hi ajuden gens. No és cert que siga més entranyable, més tradicional ni més tolerable el correbou (o bou per la vila, com diem a Borriana) que l'espectacle taurí amb toreros professionals. Tant espantosa és una cerimònia com l'altra. O, si he d'escollir, gairebé em quede amb el torero professional, que considera art el seu ofici (com pot haver art en el canibalisme, en la boxa, en l'assassinat i en general en qualsevol violència sotmesa a una pauta prèviament assajada), i no amb aquesta turba maldestra d'aficionats que persegueixen un bou per carrers asfaltats i no paren fins que l'han humiliat, l'han vexat, l'han encegat, l'han malferit i -sovint- l'han matat. Així és com ho veig.
Què hem d'esperar, doncs, de Juan Belmonte, matador de toros? Un llibre d'una intel·ligència excepcional, on el torero Belmonte és retratat (en primera persona) com un heroi ambigu, algú que mai no està segur del seu ofici ni de la seua vàlua a pesar del seu èxit reiterat i de l'entusiasme que desperta en el públic. Belmonte ens parla del "placer de torear, que tan pocas veces siente de veras el torero", ens detalla sense ambages la ferotgia d'un públic amb exigències i apetències inhumanes i confessa candorosament com sent ell "un torerillo semianalfabeto" se va sentir subjugat pel món de la cultura, que l'admirava incondicionalment. Entre els intel·lectuals que el festejaven, hi havia l'"eximio escritor y extravagante ciudadano" Ramón María del Valle-Inclán (la definició és de Primo de Rivera), que solia mirar-lo de fit a fit i li deia, amb una dicció emfàtica:
-¡Juanito, no te falta más que morir en la plaza!
I Belmonte responia:
-Se hará lo que se pueda, don Ramón.
Aquest torero humil, que es va guanyar a pols la fama i el reconeixement, que estimà les dones tant com les dones l'estimaren, que pensava -a la manera de Buffon- que "l'estil és el torero", es pertorbava íntimament davant d'una frase de D'Annunzio: "El perill és l'eix de la vida sublim". Ell, que va viure tan perillosament, que en una bona temporada podia matar tranquil·lament dos centenars de toros (la qual cosa equivalia a exposar-se a la seua pròpia mort dues-centes vegades en un any!), va acabar amb la seua vida suïcidant-se un dia d'abril del 1962 al seu cortijo de Gómez Cardeña. No va morir a la plaça, doncs, com pretenia Valle Inclán. Va viure, però, com va voler. I Chaves Nogales el va fer literàriament immortal.

Joan Garí

El factor autobiogràfic (Proust, Leone, Pàmies)

Títol: La bicicleta estàtica
Autor: Sergi Pàmies
Quaderns Crema
Barcelona, 2010
141 pàgines

El nou llibre de contes de Sergi Pàmies afegeix, al seu món de ficció ben pastat i perfectament rodat, un element inèdit: el factor autobiogràfic. Diu la contraportada del llibre -servit amb l'elegant sobrietat habitual a can Vallcorba- que La bicicleta estàtica tracta dels "naufragis de la maduresa". Haurem d'entendre, doncs, que el naufragi a què es fa al·lusió es també el de l'autor, col·locat ara al centre de la seua ficció. De sobte, emergeix el passat, i ho fa amb la insidiositat esperable: els pares engendrant el petit Sergi després de veure, a París, la pel·lícula de Fellini La notte di Caribia (tota una marca fundacional, en aquest cas al conte "Quatre nits") o la infantesa menada per aquests mateixos carrers parisencs ("El mapa de la curiositat"); o després, en un suau bucle, les sensacions d'algú que ha de tancar el pis dels pares i decidir què llançar ("Les cançons que li agradaven a Lenin"), o les difícils relacions amb el progenitor, heroi de la clandestinitat i de més coses ("Bèlgica" i "Cent per cent seda natural"). Haurem d'entendre, doncs, que el plus de jo d'aquest llibre és un indici de la maduresa literària d'un autor molt foguejat, però a qui segurament faltava fer aquest pas per introduir una gravetat definitiva a les seues pàgines. No és, però, l'al·lusió als pares l'únic litigi amb el pas del temps d'aquest opuscle. En "Anar a dormir d'hora" ens parla de com aquesta cadència cronològica es veu reflectida en els fills d'un divorciat (¿ell mateix? No conec tant la seua vida com per a poder contestar-me). Interessant, per cert, el títol del conte. Em recorda, per aquells viaranys de les sinapsis cerebrals, al principi de la Recherche proustiana ("Longtemps, je me suis couché de bonne heure": "Durant molt de temps, me'n vaig anar a dormir d'hora")) i també -per què no- la frase que mastega el Noodles envellit (Robert de Niro) en Once upon a time in America, la gran pel·lícula de Sergio Leone. Noodles, en efecte, torna a Brooklyn trenta anys després d'haver hagut de fugir-ne, perseguit pel retruny odiós d'una traïció. O, tal com s'explica promocionalment el film: "A former Prohibition-era Jewish gangster returns to Brooklyn over 30 years later, where he once again must confront the ghosts and regrets of his old life" (és a dir: "Un antic gàngster jueu de l'època de la prohibició torna a Brooklyn trenta anys després, i una vegada més hi haurà d'enfrontar-se als fantasmes i les renúncies de la seua antiga vida"). La cara de Robert de Niro, envellit i engreixat, baixant del tren i acudint a l'antic local de la banda és tot un poema. Allí li pregunten què ha fet "tots aquests anys". I ell contesta: "Anar-me'n al llit d'hora" ("What have you been doing all these years?". "Been going to bed early").
Les nits maternoangoixoses de l'infant proustià, el temps robat al gàngster de Leone, les reflexions de maduresa del Pàmies situat entre els seus pares i els seus fills. Què tenen en comú aquestes referències tan distants? Doncs una mateixa manera, potser, d'enfrontar-se a la realitat (d'acceptar-al com quelcom inevitable dins una obra de "ficció"), amb brutalitat en el cas cinematogràfic, com una sinuositat mil vegades filtrada a can Proust i com una nova estratègia literària en el cas de Sergi Pàmies. Sí: de sobte, la memòria, la imaginació i la vivència es confabulen per a construir un espai únic, que només pot prendre rellevància dins la Literatura. Pàmies ha volgut fer una incursió en aquest nou espai. Esperem que no en siga l'última. De moment, ha assolit un estat molt interessant. Una mena d'embaràs de realitat, que no sabem què infantarà en el futur. Però hi estarem molt atents, no cal dir-ho.

Joan Garí