29/11/09

Per la provocació fins l'evidència


Títol: Els bons salvatges. El fracàs inevitable de les utopies polítiques modernes
Autor: Ferran Sáez Mateu
Editorial L'Arquer
Barcelona 2008
188 pàgines


Ferran Sáez és un conegut polemista que es prodiga als nostres mitjans de comunicació. L'he seguit intermitentment i em resulta estimulant que duga a terme, en la millor línia fusteriana, el paper d'algú disposat permanentment a posar entre interrogants qualsevol dogma. En les seues paraules, es tracta de desemmascarar "els llibrots que mai no va llegir ningú però que van convéncer tothom". Potser per això ell no aspira simplement a convéncer, sinó a introduir dubtes racionals en el diàleg. Per a això adopta un to pedagògic que no defuig la profunditat, però que sap conjugar la bona prosa amb un nivell de documentació impecable. M'agada, d'altra banda, la manera diguem-ne ambulatòria amb què construeix els seus assajos. Va circulant a través del discurs manejant autors i arguments amb la desimboltura d'un malabarista, sense defugir elements autobiogràfics quan és pertinent. I amb bon estil, cosa que els lectors sempre li hauran d'agrair.
Els bons salvatges és una mostra perfectament aconseguida d'aquest tipus d'assaig. Es tracta, per simplificar, d'una mirada desmitificadora i una mica irònica sobre les temptacions rousseaunianes de l'esquerra occidental. Rastreja el mite del "bon salvatge" fins Montaigne, de la visió del qual al text "Dels caníbals" parteix una certa fascinació occidental per aquestes figures exòtiques farcides de plomes que venien de l'Amèrica tot just descoberta. És Rousseau, però, qui dóna carta de naturalesa al bon salvatge tal com el reprendran el marxisme i l'anarquisme. En aquesta filiació és on Sáez detecta el problema. Tots els totalitarismes, ens diu, han volgut construir un "home nou" a partir de l'essència d'un "home natural" ancestral. Això és el que tenen en comú Lenin, Hitler o Pol Pot, però Sáez no atura l'anàlisi, i fa derivar el mite fins esdeveniments més actuals i aparentment més innocus, com la distribució del "Libro rojo del cole" durant la Transició o l'exaltació de la figura del hacker o de l'okupa ara mateix.
Creieu-me si us dic que he passat una bona estona llegint aquest llibre. Al capdavall, ara es fa passar per "assaig" tota mena d'artefactes defectuosos: refregits de tesis o tesines i d'altres rajoles acadèmiques, divagacions aproximadament periodístiques, manuals d'autoajuda (que el que solen evidenciar és que el seu autor, en efecte, necessita molta, molta ajuda) i un llarg etcètera. Sáez no enganya: per a ser antidogmàtic cal ser literàriament sòlid. I ell ho és. Demostra indirectament, a més, una cosa que alguns ja sabíem: que l'esquerra volteriana i no la rousseauniana és la que té possibilitats de perviure en un món on els dogmes del capitalisme "liberal" (¿per què s'obstinen a embrutar un concepte tan bell?) escenifiquen la ficció de la seua idíl·lica i incontestada supremacia.
Al final, no ens oblidem d'una gran veritat: val més l'Estat del Benestar que totes les promeses acabades, bocaterrosa, al Gulag. Això no és cap provocació: és una humil evidència. I Sáez és ací per a recordar-nos-ho.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada