22/8/09

Un llibre per al camí


Títol: El sec i l'humit
Autor: Jonathan Littell
Traducció de Pau Joan Hernàndez
Quaderns Crema
Barcelona, 2009
143 pàgines




He passat uns dies, a mitjan mes, recorrent la costa guipuscoana tot fent l'anomenat Camí de Santiago del Nord. Aquest camí, a diferència del Francés -el més transitat i conegut-, naix al pont internacional que separa Hendaia d'Irún. Si l'emprens sense pressa i disposat a aprendre tot allò que el propi camí t'ensenye pots arribar, indubtablement, a Santiago de Compostel·la, mentre coneixes unes gents hospitalàries i uns paisatges bellíssims. El Cantàbric, fins i tot en agost, és un mar fred i suau, més indicat per a la serena contemplació que per a qualsevol plaer banyista. Pujar i baixar les muntanyes basques mentre es van descobrint els pobles costaners -Pasaia, Donosti, Orio, Zarautz, Getaria, Zumaia- és una delícia a l'abast de butxaques molt foradades, però d'ànimes una mica corretjoses -tan corretjoses, almenys, com la sola de les sabates.

Per acompanyar el camí vaig triar aquest llibre de què parle avui. La selecció no fou casual: necessitava un exemplar no massa voluminós (has de carregar amb tot a coll de poble a poble, en una severa disciplina autoimposada) i el llibre de Littell, amb el seu format de butxaca, em va semblar perfecte. Feia temps, a més, que sentia curiositat pel seu contingut. Quan vaig llegir Les benignes, el seu títol més ambiciós i conegut, em vaig quedar un poc despagat. Venia de la gran fama francesa (els gavatxos, ja se sap, són -en termes literaris- uns entusiasmats), però a mi no em va enganxar. Un volum correcte i prou. Com immediatament després vaig llegir Vida i destí, de Vasili Grossman, la comparança que vaig establir-hi no era massa afalagadora per a l'opus de Littell.

El sec i l'humit, en canvi, és una petita delícia, un breu assaig en què l'escriptor nordamericà d'expressió francesa es dedica a analitzar el llenguatge de Léon Degrelle (Bouillon, Bèlgica, 1906- Màlaga, Espanya, 1994) i en concret un dels seus llibres més coneguts, La campagne de Russie, 1941-1945. Degrelle, feixista belga, és un pinxo que es va refugiar a Espanya després de la segona guerra mundial i es va dedicar a passejar-se amb uniforme de la SS i a reivindicar la memòria dels voluntaris belgues -flamencs i valons- al front oriental. Encara recorde haver-lo vist participar, amb la seua xuleria característica, al programa La clave de José Luis Balbín, aquell llarguíssim debat televisiu -emblema de la Transició democràtica espanyola-que els qui ja pentinen cabells blancs recordaran perfectament.

Littell es dedica a disseccionar les curioses metàfores degrellianes, tan sucoses com un aiguamoll. És així com ens assabentem, per exemple, que "el feixista treballa sense descans sobre el seu cos per purificar-lo de tot el que és humit, tant si pren forma de "fangar oficial" com de les humitats de l'erotisme" [d'on s'explica el títol d'aquest opuscle]. Al final, ens quedem amb la sensació que hi ha molt a raure en l'anàlisi del llenguatge feixista (és a dir, de la seua psicologia), tan imprescindible per a entendre -encara- el nostre món.

A les nits dels albergs, mentre els caminants de tots els països s'acotxaven ràpid per a aprofitar les hores de son, jo llegia El sec i l'humit. El vaig acabar al monestir de Ziortza, a Biscaia, just al final del meu viatge -i mentre uns amables monjos cistercencs ens regalaven els seus càntics. Jo també, d'alguna manera, m'havia mantingut dins la nòmina del sec. Però no era feixista.

1/8/09

El porc de Josep Pla


Títol: El nostre heroi Josep Pla

Autor: Enric Vila

Editorial A Contra Vent

Barcelona, 2009

403 pàgines


No he dubtat mai que Josep Pla és un autèntic porc: tot se n'aprofita. Heus ací un llibre, però, que actualitza la lectura política de l'empordanés i la posa al dia d'acord amb el que ara s'estila. Un Pla independentista és el retrat que Enric Vila construeix al llarg de les 400 pàgines d'aquest llibre certament peculiar, una mena de dietari on l'autor desenvolupa, com en una conversa -a estones un monòleg- les seues tesis sobre Pla.

Fart que certs autors hagen creat el mite del Pla "periodista bilingüe" per a fer-lo simpàtic en alguns cenacles de Madrid, Vila invoca el contramite del Pla resistent i menyspreador de la cultura castellana. No hi ha cap mal, tanmateix, a ser bilingüe (ni tan sols a ser periodista!): jo també ho sóc, perquè els meus fills (com els de Pla) no em pregunten d'on trac els diners amb què els alimente i els vestisc. És cert, però, que s'havia abusat massa d'aquesta idea del Pla a qui li era igual tot: un tipus no escriu vint mil pàgines en català si resulta que no li importa la cultura catalana. Vila furga en aquesta nafra, i ho fa a la manera d'un "Traieu les vostres brutes mans del damunt del Josep Pla". El resultat és interessant, i no està desproveït d'una certa amenitat. Perjudiquen el conjunt, però, la tendència de l'autor a fer frases redones sense concessió als matisos, com ara quan afirma que "Pla és el nostre Pujol de la literatura".

La idea d'un Pla patriota grinyola una mica, perquè ataca el fonament de la seua estructura política: l'ambigüitat. És obvi que Pla era conservador, és obvi que suportava malament les arbitrarietats del règim franquista, és obvi que s'estimava el seu país (els límits del qual -com passa amb tots els escriptors de raça- coincidien amb els de la seua llengua), però no és menys cert que sentia una animadversió profunda pels nacionalismes. Ell era català i prou. O, per a dir-ho amb una frase del propi Enric Vila: "L'ocultació forma part de l'encant literari de Pla. L'escriptor sempre va saber fins on havia de mostrar-se per alimentar el misteri". Feu una lectura política d'aquest comentari i ja ho teniu resolt.

El nostre heroi Josep Pla, tanmateix, té valors tangencials que no hauríem de deixar passar per alt, com ara les converses reportades amb gent com Amadeu Cuito, o les referències a la mítica generació de periodistes d'abans del 39 (amb Pla i Xammar al capdavant). Vila té idees i bon estil, però el seu to de "buen rollito" constant enerva una mica.

Alguna cosa ha de tenir Pla quan pot ser reivindicat alhora per José María Aznar i Josep-Lluís Carod Rovira. Potser, simplement, és que es tracta, irreversiblement, d'un clàssic.