tag:blogger.com,1999:blog-15070079998661687872024-03-18T14:02:06.204+01:00Ofici de lectorSenyals de fumhttp://www.blogger.com/profile/04086442549415828906noreply@blogger.comBlogger542125tag:blogger.com,1999:blog-1507007999866168787.post-8250045452792366542024-03-18T14:01:00.000+01:002024-03-18T14:01:12.781+01:00Literatura per a llegir amb una sola mà<p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEguE8j-P-erXAt7ehfTpMN6VpFEYCGVTKUAtUqowFm3JA8DzuAXX5KeDq2MuNFp8-bcISVuZa_eJjfi84PistZ4AjQf8Azc7wRKuUiwYg1iw6358sNcR9EpnqKNfZwIJSbZlsXE8tmMTqQ4Jc2nnyIZ2HVRp_5Ks4e8y47DKX4tTPExwnIiOOntl0dZtys/s614/9788412676631_400_614_WE-KGv_Ugc.png" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="614" data-original-width="400" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEguE8j-P-erXAt7ehfTpMN6VpFEYCGVTKUAtUqowFm3JA8DzuAXX5KeDq2MuNFp8-bcISVuZa_eJjfi84PistZ4AjQf8Azc7wRKuUiwYg1iw6358sNcR9EpnqKNfZwIJSbZlsXE8tmMTqQ4Jc2nnyIZ2HVRp_5Ks4e8y47DKX4tTPExwnIiOOntl0dZtys/s320/9788412676631_400_614_WE-KGv_Ugc.png" width="208" /></a></div><span style="font-size: x-small;">Títol: <i>Delta de Venus</i><br />Autora: Anaïs Nin<br />Ela Geminada<br />Girona, 2023<br />Trad. d’Anna Carreras<br />352 pàgines</span><p></p><p style="text-align: justify;"><a href="https://assets.elageminada.cat/web/xRbzQLWS7411zzzb25kN/9788412676631_400_614_WE-KGv_Ugc.png" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"></a>Guarde molt bons records de La Marrana. Era una col·lecció de literatura eròtica de l’editorial La Magrana que, a cavall entre els anys 80 i 90, ens va oferir una vintena llarga de títols d’aquells que, segons diuen, s’han de llegir amb una sola mà. Es tractava, majoritàriament, de traduccions de clàssics universals, del Marquès de Sade a Apollinaire o Pierre Louys. Eren volumets de mida morigerada, molt comportables, i hi destacaven unes portades explícites, suggerents i provocadores. Encara ocupen un lloc d’honor a la meua biblioteca.<br /> El cas és que han hagut de passar trenta anys perquè una nova iniciativa editorial –en aquest cas la d’Ela Geminada, de Girona- pose a l’abast dels lectors actuals nous títols del més prohibit dels gèneres. No sé si aquesta dilació temporal diu res de bo de la nostra literatura, però, siga com siga, hem de donar la benvinguda a la iniciativa. La Col·lecció Idil·lis, de què parle, s’ha obert amb dos títols potents: <i>Delta de Venus</i>, d’Anaïs Nin i <i>Obres púbiques</i>, de Manuel de Pedrolo. I se n’anuncien textos molt més impactants, que ja s’aniran revelant.<br /> Delta de Venus naix, si hem de fer cas a la seua autora, d’un encàrrec a Henry Miller als anys 40. Un misteriós “col·leccionista de llibres” va oferir cent dòlars mensuals a Miller perquè escrivira contes eròtics. Però l’autor de <i>Tròpic de càncer</i> no s’hi veia amb cor. L’encàrrec, així, va passar a la seua amant, Anaïs Nin. Ella s’ho va agafar amb entusiasme. Va veure-hi, diu, una excel·lent oportunitat per parlar d’erotisme des d’una perspectiva inusitada: la de les dones.<br /> Va posar mans a l’obra i va anar lliurant els seus relats al col·leccionista. I la cosa anava funcionant, tot i que aquest no deixava de lliurar notes a Nin amb un missatge contundent: “Concentri’s en el sexe. Deixi’s de poesia”. Anaïs Nin, òbviament, no en feia cas, dels dicteris del misteriós mecenes. I ho explica així:<br /></p><p style="margin-left: 40px; text-align: justify;"> “El sexe no prospera enmig de la monotonia. Sense sentiments, sense invencions, sense l’estat d’ànim adequat, al llit no hi ha sorpreses. El sexe s’ha de barrejar amb llàgrimes, rialles, paraules, promeses, escenes, gelosia, enveja, totes les varietats de la por, viatges a l’estranger, cares noves, novel•les, relats, somnis, fantasies, música, dansa, opi i vi”.<br /></p><p style="text-align: justify;"> Amb aquest bagatge, Anaïs emprèn el primer dels seus relats, que titula “L’aventurer hongarès”. Conta la història d’un home que pinta amb “una bellesa sorprenent, un atractiu infal·lible, dots d’actor entrenat, cultura, coneixement de moltes llengües i maneres aristocràtiques”. Aquest hongarès superb, que s’erigia sempre en “centre d’atracció per a les dones”, es casava amb comares riques per anar passant casa, i després les abandonava. “Aventurer lliure i inaprehensible”, va creure trobar l’estabilitat amb la ballarina brasilera Anita. Ella es va enamorar d’ell però ell no la va correspondre. Li va fer dues filles i va marxar.<br /> I, en aquesta història, on és l’erotisme?, es preguntarà el lector. L’erotisme sempre ve, però no on se l’espera ni de la forma que se l’espera. L’hongarès és a Roma, al Gran Hotel. A l’habitació del costat s’allotja l’ambaixador espanyol amb dues filles petites, una de deu i l’altra de dotze anys. Als matins, les nenes tenien el costum d’assaltar el llit de l’hoste contigu que, “com els passa a molts homes”, “sempre es despertava amb la polla particularment sensible”. Les xiquetes juguen i salten sobre l’home, i li acaben provocant desastres libidinosos que haureu de llegir per a comprovar...<br /> Estimulat per aquests jocs infantils, l’aventurer retorna a la llar i inicia maniobres igualment enjogassades amb les seues pròpies filles. L’episodi consegüent s’anomena tècnicament incest i no serà apte per a ànimes sensibles. Però és literatura eròtica, què volíeu?</p><p style="text-align: justify;"></p><p style="text-align: right;"><b>Joan Garí</b></p><p style="text-align: justify;">Publicat en <i>Ara</i>, 9-3-24<br /></p><p style="text-align: left;"><br /></p>Senyals de fumhttp://www.blogger.com/profile/04086442549415828906noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1507007999866168787.post-48921152029177003872024-01-28T17:42:00.004+01:002024-01-28T17:42:54.745+01:00Crim, perversió i metamorfosi<p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://www.amsterdamllibres.cat/wp-content/uploads/por-de-la-bestia-coberta-768x1196.png" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="800" data-original-width="514" height="283" src="https://www.amsterdamllibres.cat/wp-content/uploads/por-de-la-bestia-coberta-768x1196.png" width="182" /></a></div><span style="font-size: x-small;">Títol: <i>La por de la bèstia</i><br />Autora: Anna Moner<br />Amsterdam<br />Barcelona, 2023<br />253 pàgines</span><br /><br /> Anna Moner ocupa un lloc una mica insòlit en la nostra literatura. Des que va publicar <i>Les mans de la deixebla</i> (Bromera, 2011) ens ha obert de bat a bat el seu gabinet privat, un univers de parets vellutades poblat per criatures estranyes i inaudites, sempre depassant qualsevol frontera moral que hi poguérem sospitar.<br /> Aquell primer llibre contava la història de Brunel·la, deixebla del cirurgià Frabrizzio Scarpa. Som al segle XVIII. Scarpa ensenya a Brunel·la els secrets de l'anatomia. A l'hora de la mort, li llegarà un llibre molt especial, on es descriuen aquestes pràctiques. Brunel·la necessita aprendre l'ofici. Amb Scarpa mantenia una relació ambígua, que incloïa pràctiques sexuals a la mesura d'un vell al límit de les seues forces. Es configura així un món propi, el d’Anna Moner, caracteritzat per l’interés en les aberracions anatòmiques, en totes les desviacions de la sexualitat humana i en l’exploració de tota mena de paradisos artificials.<br /> Aquesta particular cosmovisió es va refermar en els dos següents títols de Moner, <i>El retorn de l’hongarès</i> (2015) i <i>La mirada de vidre</i> (2019). El primer d’aquests volums ens traslladava al París de finals del segle XIX, en un relat superb poblat de forenses, vampirs i dames voluptuoses. El segon se situava a la Barcelona de principis del segle XX; allí, en ple sanatori de Sant Gervasi, un peculiar doctor duia a terme experiments amb dones histèriques d’alt voltatge sensual.<br /> Amb aquest historial, era obvi que <i>La por de la bèstia </i>ens forniria una nou lliurament de les obsessions d’aquesta autora, ara en forma de les històries paral·leles de dos personatges extraordinaris obcecats pel crim i la metamorfosi. Emily Amherst (un nom d’ecos molt literaris), la protagonista femenina, és una adolescent reclosa en un casalot que experimenta amb la morfologia dels insectes i animalons que captura. El Minotaure, el protagonista masculí, assassina prostitutes per disposar les escenes del crim segons la coreografia de determinats quadres renaixentistes.<br /> Tots dos, Emily i el Minotaure, acabaran trobant-se en una agònica escena final. I Moner ens ho narrarà, com sempre, amb la seua llengua barroca, rica i sensual, sempre recreant-se en la literalitat perversa de la malignitat desviada i corrupta de la raça humana.<br /> Llegir Moner no defrauda: és un experiment sensorial de primer ordre. Amb la nova novel·la, s’hi ha superat. El neguit provocat per algunes pàgines inquieta fins i tot un lector experimentat, com ara jo. Objectiu complert, doncs.<p></p><br /><p></p><p style="text-align: right;"><b>Joan Garí</b></p><p>Publicat en <i>Ara </i>el 27-1-2024<br /><br /><br /></p>Senyals de fumhttp://www.blogger.com/profile/04086442549415828906noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1507007999866168787.post-17001020747922763462024-01-22T18:14:00.001+01:002024-01-28T17:36:51.944+01:00Estat de la nació (emocional)<ul style="text-align: left;"><li><span style="font-size: x-small;"><i>Lat: 39° 54' 01:98'' N, Long: 0° 20' 32,86" W</i></span></li><li><span style="font-size: x-small;">Josep Lluís Abad i Bueno.</span></li><li><span style="font-size: x-small;">Edició digital</span></li></ul><p> </p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh_XJHyT_78d9kVPB4avwmPc3uE4XirwPzRxDPm-iQ1tzERCFISkUer6-rr-r52v1EREfqoKvfzB9DjiflPg9zFiR0WOjZY6iDhh6UtnShZ7qvS9MsLWlMuYVvsivDECwzG7khUJwShIiC8xQSJ7GbRWfl06DhFoDVxscbANSaL_XJNp_E5kTzbGEOzDQY/s1683/0001.jpg" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="1683" data-original-width="1190" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh_XJHyT_78d9kVPB4avwmPc3uE4XirwPzRxDPm-iQ1tzERCFISkUer6-rr-r52v1EREfqoKvfzB9DjiflPg9zFiR0WOjZY6iDhh6UtnShZ7qvS9MsLWlMuYVvsivDECwzG7khUJwShIiC8xQSJ7GbRWfl06DhFoDVxscbANSaL_XJNp_E5kTzbGEOzDQY/s320/0001.jpg" width="226" /></a></div><p></p><p> Com ve fent d'uns anys ençà, el poeta Josep Lluís Abad publica un nou llibre exclusivament en edició digital. El podeu descarregar ací: https://www.elpontdeleslletres.cat/2024/01/10/latitud-longitud-josep-lluis-abad/</p><p> Amb aquest nou llibre, <i>Lat: 39°54'01:98"N , Long: 0° 20' 32,86"W</i> (2023), Abad tanca la trilogia dedicada a la "dona dels núvols". Les dues obres anteriors són: <i>Petites necessitats</i> (2020) i <i>Flors d'aniversari</i>,(2021).</p><p> No sabem si eixa enigmàtica "dona dels núvols" es dona per al·ludida de tot aquest devessall poètic. Potser el poeta ha soterrat el seu cor en un lloc molt concret (les coordenades del títol?) i espera que ella o alguna altra princesa blava vagen a tornar-lo de nou a la vida. Escriu Abad:</p><p>"Despasse el forrellat dels desitjos i un color nocturn ve de<br />l'absència teua cap a la mirada feta carn.<br />Com soterrar aquesta tristesa, els acords de tanta solitud con-<br />tinguda que escapar-se volen? On s'adreçaran si no hi ha cap<br />oceà que encercle tan profundes melodies?<br />Quanta desesperació tatuada en la sang que no s'atura!"</p><p>I per si el missatge dins l'ampolla no arriba als seus destinataris, hi inclou fotografies i cançons en Spotify, perquè tota pedra fa paret. Al fons, la sempiterna Serralada d'Espadà. Més ençà, les passes cansades d'una gossa -fidel companya, a qui no li cal pujar a cap núvol- que es diu Jana.</p><p> La nació que postulen aquests poemes és un minúscul territori fet de capvespres, nuvolades, bancals, flors, misticisme i un amor <i>soi-disant</i> bidireccional. Dins un llac d'eterna tranquil·litat, el poeta escolta Bach (té bon gust, el bandarra) i observa la dansa de les papallones dalt d'un lledoner. I després no s'oblida de fer el seu manifest:</p><p>"I les sargantanes ballaran un fox-trot sota la pluja.</p><p>I el punt G. Pons vessarà tan sols veritats per la boca.</p><p>I dues papallones esquarteraran amb l'espiritrompa un bou de carrer.</p><p>I el creixement econòmic serà el nou mannà social.I els ametllers despertaran amb monedes a les branques.</p><p>I acceptaran prohibir l'amor de les meduses.</p><p>I tothom sospitarà per abraçar-nos als arbres.</p><p>I folrats de patriotisme els pals de la llum es fondran.</p><p>I els discursos polítics penalitzaran els poemes.</p><p>I diran alhora negre i blanc i blanc i negre: i tothom somriurà feliç.</p><p>I la misèria per vindre ens faran creure que és riquesa.</p><p>I ens adobaran els dies amb corregudes i les nits amb pasdobles intransigents.</p><p>I allò dit filo-criminal d'antuvi transmutarà filo-humanista per la boca dels qui parlen. </p><p>I ens diran que les roses són negres i tots assentiran.</p><p>I la veritat serà una, espúria i sincronitzada.</p><p>I la buidor i negació d'abans esdevindrà més buidor i colèric control.</p><p>I engabiaran les paraules titànics cenobites. Però sempre hi haurà un horitzó i l'aigua trobarà clavills/;</p><p>i sempre floriran clavells de veu per enlairar l'esperança."<br /></p><p>Amén.</p><p><br /></p><p style="text-align: right;"><b>Joan Garí</b><br /></p><p> <br /></p><p><br /></p><p><br /></p>Senyals de fumhttp://www.blogger.com/profile/04086442549415828906noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1507007999866168787.post-8949279359395447122024-01-10T14:44:00.005+01:002024-01-10T14:44:39.561+01:00Una paràbola dins un bosc<p> <!--[if gte mso 9]><xml>
<w:WordDocument>
<w:View>Normal</w:View>
<w:Zoom>0</w:Zoom>
<w:TrackMoves/>
<w:TrackFormatting/>
<w:HyphenationZone>21</w:HyphenationZone>
<w:PunctuationKerning/>
<w:ValidateAgainstSchemas/>
<w:SaveIfXMLInvalid>false</w:SaveIfXMLInvalid>
<w:IgnoreMixedContent>false</w:IgnoreMixedContent>
<w:AlwaysShowPlaceholderText>false</w:AlwaysShowPlaceholderText>
<w:DoNotPromoteQF/>
<w:LidThemeOther>ES</w:LidThemeOther>
<w:LidThemeAsian>X-NONE</w:LidThemeAsian>
<w:LidThemeComplexScript>X-NONE</w:LidThemeComplexScript>
<w:Compatibility>
<w:BreakWrappedTables/>
<w:SnapToGridInCell/>
<w:WrapTextWithPunct/>
<w:UseAsianBreakRules/>
<w:DontGrowAutofit/>
<w:SplitPgBreakAndParaMark/>
<w:DontVertAlignCellWithSp/>
<w:DontBreakConstrainedForcedTables/>
<w:DontVertAlignInTxbx/>
<w:Word11KerningPairs/>
<w:CachedColBalance/>
</w:Compatibility>
<m:mathPr>
<m:mathFont m:val="Cambria Math"/>
<m:brkBin m:val="before"/>
<m:brkBinSub m:val="--"/>
<m:smallFrac m:val="off"/>
<m:dispDef/>
<m:lMargin m:val="0"/>
<m:rMargin m:val="0"/>
<m:defJc m:val="centerGroup"/>
<m:wrapIndent m:val="1440"/>
<m:intLim m:val="subSup"/>
<m:naryLim m:val="undOvr"/>
</m:mathPr></w:WordDocument>
</xml><![endif]--><!--[if gte mso 9]><xml>
<w:LatentStyles DefLockedState="false" DefUnhideWhenUsed="true"
DefSemiHidden="true" DefQFormat="false" DefPriority="99"
LatentStyleCount="267">
<w:LsdException Locked="false" Priority="0" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" QFormat="true" Name="Normal"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="9" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" QFormat="true" Name="heading 1"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="9" QFormat="true" Name="heading 2"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="9" QFormat="true" Name="heading 3"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="9" QFormat="true" Name="heading 4"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="9" QFormat="true" Name="heading 5"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="9" QFormat="true" Name="heading 6"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="9" QFormat="true" Name="heading 7"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="9" QFormat="true" Name="heading 8"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="9" QFormat="true" Name="heading 9"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="39" Name="toc 1"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="39" Name="toc 2"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="39" Name="toc 3"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="39" Name="toc 4"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="39" Name="toc 5"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="39" Name="toc 6"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="39" Name="toc 7"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="39" Name="toc 8"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="39" Name="toc 9"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="35" QFormat="true" Name="caption"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="10" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" QFormat="true" Name="Title"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="1" Name="Default Paragraph Font"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="11" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" QFormat="true" Name="Subtitle"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="22" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" QFormat="true" Name="Strong"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="20" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" QFormat="true" Name="Emphasis"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="59" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Table Grid"/>
<w:LsdException Locked="false" UnhideWhenUsed="false" Name="Placeholder Text"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="1" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" QFormat="true" Name="No Spacing"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="60" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light Shading"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="61" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light List"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="62" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light Grid"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="63" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Shading 1"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="64" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Shading 2"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="65" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium List 1"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="66" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium List 2"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="67" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 1"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="68" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 2"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="69" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 3"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="70" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Dark List"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="71" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful Shading"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="72" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful List"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="73" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful Grid"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="60" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light Shading Accent 1"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="61" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light List Accent 1"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="62" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light Grid Accent 1"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="63" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Shading 1 Accent 1"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="64" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Shading 2 Accent 1"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="65" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium List 1 Accent 1"/>
<w:LsdException Locked="false" UnhideWhenUsed="false" Name="Revision"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="34" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" QFormat="true" Name="List Paragraph"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="29" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" QFormat="true" Name="Quote"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="30" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" QFormat="true" Name="Intense Quote"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="66" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium List 2 Accent 1"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="67" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 1 Accent 1"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="68" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 2 Accent 1"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="69" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 3 Accent 1"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="70" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Dark List Accent 1"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="71" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful Shading Accent 1"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="72" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful List Accent 1"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="73" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful Grid Accent 1"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="60" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light Shading Accent 2"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="61" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light List Accent 2"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="62" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light Grid Accent 2"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="63" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Shading 1 Accent 2"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="64" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Shading 2 Accent 2"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="65" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium List 1 Accent 2"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="66" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium List 2 Accent 2"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="67" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 1 Accent 2"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="68" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 2 Accent 2"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="69" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 3 Accent 2"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="70" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Dark List Accent 2"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="71" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful Shading Accent 2"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="72" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful List Accent 2"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="73" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful Grid Accent 2"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="60" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light Shading Accent 3"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="61" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light List Accent 3"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="62" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light Grid Accent 3"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="63" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Shading 1 Accent 3"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="64" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Shading 2 Accent 3"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="65" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium List 1 Accent 3"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="66" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium List 2 Accent 3"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="67" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 1 Accent 3"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="68" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 2 Accent 3"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="69" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 3 Accent 3"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="70" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Dark List Accent 3"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="71" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful Shading Accent 3"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="72" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful List Accent 3"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="73" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful Grid Accent 3"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="60" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light Shading Accent 4"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="61" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light List Accent 4"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="62" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light Grid Accent 4"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="63" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Shading 1 Accent 4"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="64" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Shading 2 Accent 4"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="65" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium List 1 Accent 4"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="66" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium List 2 Accent 4"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="67" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 1 Accent 4"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="68" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 2 Accent 4"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="69" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 3 Accent 4"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="70" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Dark List Accent 4"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="71" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful Shading Accent 4"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="72" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful List Accent 4"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="73" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful Grid Accent 4"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="60" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light Shading Accent 5"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="61" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light List Accent 5"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="62" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light Grid Accent 5"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="63" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Shading 1 Accent 5"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="64" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Shading 2 Accent 5"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="65" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium List 1 Accent 5"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="66" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium List 2 Accent 5"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="67" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 1 Accent 5"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="68" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 2 Accent 5"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="69" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 3 Accent 5"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="70" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Dark List Accent 5"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="71" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful Shading Accent 5"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="72" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful List Accent 5"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="73" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful Grid Accent 5"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="60" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light Shading Accent 6"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="61" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light List Accent 6"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="62" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light Grid Accent 6"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="63" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Shading 1 Accent 6"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="64" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Shading 2 Accent 6"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="65" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium List 1 Accent 6"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="66" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium List 2 Accent 6"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="67" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 1 Accent 6"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="68" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 2 Accent 6"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="69" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 3 Accent 6"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="70" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Dark List Accent 6"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="71" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful Shading Accent 6"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="72" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful List Accent 6"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="73" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful Grid Accent 6"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="19" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" QFormat="true" Name="Subtle Emphasis"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="21" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" QFormat="true" Name="Intense Emphasis"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="31" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" QFormat="true" Name="Subtle Reference"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="32" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" QFormat="true" Name="Intense Reference"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="33" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" QFormat="true" Name="Book Title"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="37" Name="Bibliography"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="39" QFormat="true" Name="TOC Heading"/>
</w:LatentStyles>
</xml><![endif]--><!--[if gte mso 10]>
<style>
/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:"Tabla normal";
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:"";
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:10.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:"Calibri","sans-serif";
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:"Times New Roman";
mso-fareast-theme-font:minor-fareast;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:"Times New Roman";
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;}
</style>
<![endif]--><!--[if gte mso 9]><xml>
<o:shapedefaults v:ext="edit" spidmax="1026"/>
</xml><![endif]--><!--[if gte mso 9]><xml>
<o:shapelayout v:ext="edit">
<o:idmap v:ext="edit" data="1"/>
</o:shapelayout></xml><![endif]-->
</p><p class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;"></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://www.galaxiagutenberg.com/wp-content/uploads/2023/11/Cub_Blancor-1040x1536.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="800" data-original-width="542" height="380" src="https://www.galaxiagutenberg.com/wp-content/uploads/2023/11/Cub_Blancor-1040x1536.jpg" width="258" /></a></div><span style="font-size: x-small;"><span lang="CA">Títol: <i>Blancor</i></span></span><p></p><p class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;"><span style="font-size: x-small;"><span lang="CA"><i> </i>Autor: Jon
Fosse</span></span></p>
<p class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;"><span style="font-size: x-small;"><span lang="CA">Galàxia
Gutenberg</span></span></p>
<p class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;"><span style="font-size: x-small;"><span lang="CA">Barcelona,
2023</span></span></p>
<p class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;"><span style="font-size: x-small;"><span lang="CA">Trad. de
Carolina Moreno</span></span></p>
<p class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;"><span style="font-size: x-small;"><span lang="CA">92 pàgines</span></span></p>
<p class="MsoNoSpacing"><span lang="CA" style="mso-ansi-language: CA;"> </span></p>
<p class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-size: 16.0pt; mso-ansi-language: CA;"><span style="mso-spacerun: yes;"> </span></span><span style="font-size: medium;"><span lang="CA"><span style="mso-spacerun: yes;">
</span>Jon Fosse és un autor noruec que escriu en nynorsk. El nynorsk
(literalment “nou noruec”) és la llengua habitual del 12% de la població de
Noruega, és a dir, de poc més de sis-centes mil persones. La resta de la
població hi parla la llengua majoritària, el bokm</span><span lang="CA">å</span><span lang="CA">l. </span></span></p>
<p class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;"><span style="font-size: medium;"><span lang="CA"><span>
</span>Se suposa que el nynorsk és la llengua més autènticament noruega, perquè
el bokm</span><span lang="CA">å</span><span lang="CA">l s’assembla massa al danès
(Noruega i Dinamarca van estar unides durant 400 anys, fins 1814). Serà
autèntica, però també és petita, rural i, segons com, “poc útil”. Però a pesar
de tot això Fosse, que sempre escriu en nynorsk, s’ha endut el Premi Nobel de
Literatura del 2023. I és el primer escriptor noruec en nynorsk que aconsegueix
aquest guardó.</span></span></p>
<p class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;"><span style="font-size: medium;"><span lang="CA"><span>
</span>Dic tot això perquè el lector en traga les conseqüències oportunes. En
realitat, tractant-se del màxim premi literari mundial, no hauria d’importar
gaire ni la llengua, ni el país, ni el gènere, ni la raça de qui l’aconsegueix.
I seria així, en un món ideal, és clar. En tot cas, a l’hora de confrontar-nos
amb l’obra d’un autor amb Nobel l’únic que ens hauria d’interessar és “la seua
obra està a l’altura del premi rebut?”.</span></span></p>
<p class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;"><span style="font-size: medium;"><span lang="CA"><span>
</span>La resposta a aquesta pregunta no és fàcil. Jo he vingut ací a jutjar
només un petit relat de 90 pàgines (amb un cos de lletra més que generós). Sé
que Fosse és l’autor de més de quaranta llibres, traduïts a seixanta idiomes, i
específicament de les seues peces teatrals se n’han fet més de mil produccions.
En català, però, tot just acaba d’aparèixer la traducció de <i>Blancor</i>.</span></span></p>
<p class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;"><span style="font-size: medium;"><span lang="CA"><span>
</span>La primera impressió que fa aquesta obra curta és que el seu autor vol
arribar a la complexitat a través de la simplicitat. M’agrada la idea,
d’entrada. Un home s’endinsa de manera impensada en un bosc, d’on ja no pot
eixir, i hi troba els seus pares, en forma de presències una mica espectrals.
Seguint-los, s’endinsa més en la boscúria, fins dissoldre’s, d’alguna manera,
en la blancor de la neu...</span></span></p>
<p class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;"><span style="font-size: medium;"><span lang="CA"><span>
</span>Hi ha ecos en aquest relat de la filosofia existencialista i el teatre
de l’absurd. Podria ser una història escrita perfectament als any 50, en aquest
sentit. De fet, un aire intemporal la sobrevola. <span> </span>La voluntat parabòlica hi és evident. A Fosse
li agrada la reflexió sobre la vida i la mort (com en <i>Mañana y tarde</i> la traducció al castellà d’un altre dels seus
relats, en Nórdica Libros). Per a això vehicula una prosa elemental, gairebé
naïf, tan extremadament arriscada que a alguns els semblarà genial i a uns
altres una espècie de broma injustificada:</span></span></p>
<p class="MsoNoSpacing" style="margin-left: 40px; text-align: justify;"><span style="font-size: medium;"><span lang="CA"><span>
</span>“Ara la veig amb nitidesa, sí, ara veig que és blanca. La blancor. En
contrast amb la negror és ben visible. D’un blanc resplendent. Una blancor
resplendent. M’estic quiet. Intento no moure’m. Només estar quiet. Una blancor
resplendent. La silueta d’una persona. Una persona a l’interior d’una blancor
resplendent. Sí, potser és això. I s’acosta cada vegada més. O se’n va. No, no
se’n va, o almenys no és el que està fent ara. La blancor resplendent no para
d’acostar-se’m cada cop més”.</span></span></p>
<p class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;"><span style="font-size: medium;"><span lang="CA"><span>
</span>No és pot jutjar un autor amb un sol relat de poques pàgines, amb
l’avaluació d’una única obra, o de dues a tot estirar. Cal pensar que els
insignes membres de l’Acadèmia sueca n’han llegit moltes més, convenientment
traduïdes del nynorsk al suec. I després, santament, han emès el seu veredicte.</span></span></p><p class="MsoNoSpacing" style="text-align: right;"><span style="font-size: medium;"><span lang="CA"> <b>Joan Garí<br /></b></span></span></p><p class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;"><span style="font-size: medium;"><span lang="CA">Publicat en <i>Ara</i>, 6-1-24 <br /></span></span></p>
Senyals de fumhttp://www.blogger.com/profile/04086442549415828906noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1507007999866168787.post-60184397611236643302023-12-27T18:21:00.000+01:002023-12-27T18:21:07.107+01:00Homer i família ensenyen Història<div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;">Titol: <i>Los Simpson y la Historia</i></span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;">Autor: J.V. Faet Rufanges</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;">Universo de letras</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;">2023</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;">376 pàgines</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj86cmC6OaPJ3gYOeU5Fvvv_rPDdJGb2hLsxSCrCaJNt6oDyuqZLCHaJrpPOJ2ole_pIrMBW1a0w0gmqM2X4sT5luflc3SwUUuTLklWdlLKOfIu8i3OEG-xzWMU0XbqBTWZpQIWj3uFesW2dllsuuQsLrpZoxtOvlbIQUY7CDDkdje06OnQru4ubSdoFW4/s2697/Los%20Simpson%20y%20la%20historia.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="2697" data-original-width="1798" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj86cmC6OaPJ3gYOeU5Fvvv_rPDdJGb2hLsxSCrCaJNt6oDyuqZLCHaJrpPOJ2ole_pIrMBW1a0w0gmqM2X4sT5luflc3SwUUuTLklWdlLKOfIu8i3OEG-xzWMU0XbqBTWZpQIWj3uFesW2dllsuuQsLrpZoxtOvlbIQUY7CDDkdje06OnQru4ubSdoFW4/s320/Los%20Simpson%20y%20la%20historia.jpg" width="213" /></a></div><br /> </span></div><p><span style="font-size: medium;"> Jo tenia un nebot polític que assegurava. impertèrrit, que tota la seua educació sentimental -i la seua educació <i>tout court</i>- l'havia aprés mirant cada dia <i>Los Simpson</i>. La sèrie de la Fox arribava a Espanya després de dinar, en capítols repetits una i mil vegades per Antena 3. I encara ho fa. Els qui hem tingut fills en l'edat adequada hem conviscut amb una extrema familiaritat amb les peripècies de Homer, Maggie, Bart, Lisa i la resta de la tropa familiar. Com sol passar amb molts dibuixos animats, aquests capítols anaven farcits amb picades d'ullet constants a situacions, fets i gestes de tota mena, que passaven per alt als infants però no a un espectador adult. </span></p><p><span style="font-size: medium;"> Ara José Vicent Faet, que és professor titular d'Història a l'IES Honori Garcia de la Vall d'Uixó, ha bastit un volum que explica, precisament, totes les al·lusions històriques de la sèrie. El volum té més de 300 pàgines, cosa que dona una idea de l'hipertextualisme de les aventures de Homer i companyia.</span></p><p><span style="font-size: medium;"> El llibre es divideix en aquestes seccions: Orígens, Història contemporània, Panorama Mundial i Altres. Un exemple:</span></p><p><span style="font-size: medium;"> La família Simpson i els Flanders visiten una exposició sobre l'evolució humana. Flanders s'horroritza en saber que els humans descendeixen dels micos i que, per tant, el que conta el Gènesi és un mite. Després voldrà convéncer el reverend Lovejoy i el director de l'escola Skinner que hi ensenyen el creacionisme. Això dona peu a Faet a explicar fil per randa les teories de Darwin i de Lamarck, i fer una marrada sobre l'ensenyança de la teoria de l'evolució a les escoles nordamericanes. En ple segle XX, alguns estats com Tennesse van prohibir explicar Darwin -i no sé si ara mateix no hi haurà municipis o comtats especialment retrògrads on els pares més sensibles hagen aconseguit que la teoria de l'evolució siga absent dels programes educatius. </span></p><p><span style="font-size: medium;"> Lisa és l'abanderada, a la sèrie, de les teories científiques, cosa que la fa xocar amb Flanders sovint. Aquesta controvèrsia és només un exemple de la llibertat i la franquesa amb què molts polèmiques vives als Estats Units tenen el seu reflex als <i>cartoons</i>. Amèrica del Nord és un país on la gent sent el mateix amor per la Bíblia que per les armes, un còctel certament perillós. No sabem tot açò quin efecte té en els espectadors americans. Tenint en compte que una proporció abassegadora dels estatunitencs creuen en Déu i en els àngels (sic), les conclusions no poden ser optimistes. Però els espectadors europeus potser se senten reconfortats de contemplar uns dibuixos animats amb referents històrics, filosòfics i ètics, i així, de passada -com el meu nebot-, s'eduquen.</span></p><p><span style="font-size: medium;"> Siga com siga, fa anys que no mire <i>Els Simpson</i>, però recorde amb plaer l'etapa en què constituïa el menú de cada dia dels meus fills i, per tant, de mi mateix. A Faet li ha donat peu per a escriure tot un llibre. Doncs alabat siga Déu.</span></p><p style="text-align: right;"><span style="font-size: medium;"><b>Joan Garí<br /></b></span></p><p><span style="font-size: medium;"> </span><br /></p><p><br /></p>Senyals de fumhttp://www.blogger.com/profile/04086442549415828906noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1507007999866168787.post-76163296049558293572023-12-06T13:32:00.000+01:002023-12-06T13:32:33.670+01:00Una posteritat de paper<p><span style="font-size: x-small;">Títol: <i>I morir deu ser deixar d’escriure</i><br />Autor: Enric Sòria<br />Editorial Afers<br />Catarroja, 2023<br />308 pàgines</span><br /></p><p style="text-align: right;"><a href="https://editorialafers.cat/botiga/1056-large_default/i-morir-deu-ser-deixar-d-escriure-joan-fuster-o-l-escriptura-com-a-autoretrat-en-moviment.jpg" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="458" data-original-width="458" height="258" src="https://editorialafers.cat/botiga/1056-large_default/i-morir-deu-ser-deixar-d-escriure-joan-fuster-o-l-escriptura-com-a-autoretrat-en-moviment.jpg" width="258" /></a><br /></p><p> Queda alguna cosa per dir sobre Joan Fuster? Trenta anys després de la seua mort, i amb la celebració encara calenta de l'Any Fuster en ocasió del centenari del seu naixement, sembla que no. En les últimes tres dècades, s'han publicat una caterva de llibres per avaluar la seua figura des de totes les perspectives imaginables. Gairebé cada un dels seus autors, ipso facto, ha trobat un amic sol·lícit que l’ha proclamat “el nou Fuster” (sic). Específicament sobre l’activitat com a escriptor de l’autor de <i>Judicis finals</i> (estil, temes, singularitat com a assagista...) no crec que quede cap aspecte per tractar ni cap pàgina per editar. "La meua posteritat serà de paper", va escriure el propi interessat: i així ha sigut. En aquest sentit, ha sigut un autor amb sort. Si resta algun vessant de la seua figura per dilucidar té a veure amb problemes extraliteraris, com ara el sentit final de la seua identificació nacionalitària entre valencians i catalans ("Dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans"). ¿Això, ha ajudat a incrementar el sentiment autoctonista d'un poble mossegat per l'autoodi o l'ha entrebancat? Són coses que només se sabran amb molts més anys en perspectiva. Quant a la meua generació (i no diguem les anteriors), crec que ja no podem afegir res més a la intel·lecció del que ha representat Joan Fuster. Ara seran les generacions posteriors (les que no el van conèixer personalment i sobretot les que encara no han nascut...) les que el situaran en la posició històrica que li correspon. <br /> Enric Sòria és un fusterià impertèrrit i empedreït. Ha seguit el camí de l'assaig, com el mestre, i ha dedicat al de Sueca alguns estudis valuosos. Ara, després de comissariar a Catalunya l'any Fuster, ha publicat un altre llibre al·lusiu. El volum no és original: reuneix papers de diferents anys i procedències, entre 1987 i 2022. El mateix autor, al pròleg, hi fa el diagnòstic correcte: es pregunta si no hauria d'haver aprofitat tot aquest material per bastir un llibre nou, unitari i coherent. Diu que no s'hi ha vist "amb cor". Com a conseqüència d'això, ens ha fornit un volum que li serà útil, a ell, perquè reuneix notes i articles dispersos però, li és útil al lector? Entre la fornada de novetats fusterianes d’última hora, per exemple, trobem un volum de pretensions literàries més modestes, però que al capdavall resulta més pràctic: <i>Fuster instantani</i>, de Josep Ballester (3i4), una introducció ordenada i discreta al món fusterià.<br /> No m'entengueu malament: un llibre d'Enric Sòria no està mai desproveït d’interés. El seu estil pulcre i detallista resulta sempre agradable i les seues observacions solen ser pertinents. Però, com a colofó de l'Any Fuster: no haguera sigut esperable un esforç major? Com que el que faig sempre és una crítica constructiva (no tinc caràcter per a les destructives, ho sent) crec que pot ser interessant verbalitzar el que he pensat llegint aquestes pàgines, més enllà de neutralitats diplomàtiques o asèptiques que acaben donant gat per llebre i no beneficien ningú (ni observador, ni autor, ni lector).<br /> Fer un altre llibre sobre Fuster per a explicar que podria haver sigut un gran poeta, que suposa un abans i un després en la literatura i les ciències socials valencianes, que basteix la proposta assagística més important de la literatura catalana contemporània... Si no tenim res nou a dir, tenim dret a seguir parlant d'un tema? Després ens queixem, amb raó, que hi ha pocs lectors en català. Però, els donem coses que els burxen i els remoguen per dins (com feia Fuster, sí)? És l’única pregunta pertinent.<strike></strike></p><br /><p style="text-align: right;"><b>Joan Garí</b></p><p style="text-align: left;">Publicat en <i>Ara</i>, 11-11-23<br /><br /></p>Senyals de fumhttp://www.blogger.com/profile/04086442549415828906noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1507007999866168787.post-4040193456106595442023-11-01T13:48:00.000+01:002023-11-01T13:48:41.721+01:00En un món sense normes<p>[L'escriptor Manel Alonso parla del meu nou llibre, <i>En un món sense norme</i>s, a Diari Gran. Reproduïsc el text ]</p><p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgtIbKWnwN1ZIr_eulBDZbPoWKwBrKcFCC3oHtAv712EnnF-n7LGvvCWKsM-vXVUNsLKDAJTy6p9jY0ehfWpl4md9oSVTYFvbP6-WsgWCRB3cKG8odyT1FdhFYBBOHY94wgxujH7Hs8dIR7T37X1guEaeaF_F9sny5pcP1Vwe3Xow_0ofArBdHN7N01Gx4/s2717/Coberta%20EN%20UN%20M%C3%93N%20SENSE%20NORMES.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="2717" data-original-width="1808" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgtIbKWnwN1ZIr_eulBDZbPoWKwBrKcFCC3oHtAv712EnnF-n7LGvvCWKsM-vXVUNsLKDAJTy6p9jY0ehfWpl4md9oSVTYFvbP6-WsgWCRB3cKG8odyT1FdhFYBBOHY94wgxujH7Hs8dIR7T37X1guEaeaF_F9sny5pcP1Vwe3Xow_0ofArBdHN7N01Gx4/s320/Coberta%20EN%20UN%20M%C3%93N%20SENSE%20NORMES.jpg" width="213" /></a></div><br />Després de més de vint anys, l’escriptor de Borriana (la Plana Baixa)
Joan Garí torna a la poesia amb la publicació, dins de l’editorial
Neopàtria, del llibre <em>En un món sense normes</em>.<p></p>
<p>Joan Garí és un escriptor conegut i reconegut sobretot per la seua
vessant d’assagista i articulista, encara que també ha publicat
novel·la, llibres de viatge, de gastronomia i de crítica literària. Un
autor amb una veu personal, escèptic, valent i amb una gran capacitat
expositiva i reflexiva.</p>
<p>La poesia de Joan Garí, recollida fins ara en dos llibres, <em>Poema d’amor en dos temps </em>(1999) i <em>Física dels límits </em>(2001),
és discursiva, naix de l’experiència vital o del diàleg amb si mateix i
amb l’entorn amb l’objectiu d’entendre i comprendre, explicar-nos i
explicar-se tot allò que l’envolta o el preocupa.</p>
<p><em>En un món sense normes</em>, amb el qual va obtindre la Flor
Natural dels LXXVIII Florals de Nules, és una col·lecció de poemes
d’amor: «He dit amor? / Diguem-li comunió, conjuncions / copulatives,
teodicea, / epifanies». Digueu-li seducció per la joventut i la bellesa
que l’acompanya, sensualitat, erotisme, cant a la vida per damunt de les
normes socials establides.</p>
<p>L’esclat que provoca del no-res el poema, com un <i>bing bang</i>, és
l’enamorament. Un home madur que redescobrix la màgia d’enamorar-se
d’una xica jove. Entre ells, diverses generacions de diferència i la
mirada inquisidora del món.</p>
<p>Els poemes estan escrits des del punt de vista de l’home madur, un
individu que ha viscut l’encant, la domesticació, el desencant i el
final d’una llarga relació amorosa. Un home que de colp i volta es veu
atrapat per l’amor, un amor que li injecta dosis gegantines d’energia i
vitalitat, pel desig, i es deixa arrossegar per ells i pel magnetisme
que li produïx la bellesa d’un cos jove, per la seguretat, la rebel·lia i
la maduresa d’una xica filla d’un temps diferent al seu.</p>
<p>Escrit amb versos lliures, és aquest un llibre diàfan, on les imatges
estan carregades d’un lirisme lluminós. La passió per la bellesa la
transcriu Joan Garí amb més bellesa. Els versos tenen un ritme intern
que els fa àgils. De vegades empra la tècnica de la repetició constant
de l’inici del primer vers i això l’acosta a la cançó: «Et vaig regalar
la ploma / i tu volies un fòssil. / Et vaig regalar la Terra / i tu
volies Mercuri».</p>
<p>Un llibre sobre el qual sobrevola el mite de <em>Lolita</em>, de
Nabokov. Trobe que l’autor, en un temps en què s’ha instaurat entre
nosaltres la dictadura moral del políticament correcte, aposta fort i
ens obsequia una obra realment delitosa. Garí demostra la seua capacitat
per a descriure fins i tot el detall més mínim i imprescindible, la
seua capacitat per a recrear atmosferes, reproduir escenaris i situar-hi
els personatges, i ho fa amb una mirada reptadora. Tinc la sensació que
l’escepticisme que falta en aquests poemes és arraconat per l’impacte
que li ha produït la joventut com a sinònim de bellesa, com ho feu amb
Humbert Humbert, l’emigrant europeu de mitjana edat de la novel·la de
Nabokov, no debades en el llibre trobem dos poemes que són dos suposats
monòlegs d’Humbert Humbert.</p>
<p><em>Un món sense normes</em> —un món de llibertat, de sensualitat, de
passió—, ens oferix quaranta poemes més una propina amb cinc estampes
parisenques, tots ells d’una factura impecable, d’una intensitat lírica i
emocional com feia temps que no havia trobat. Un llibre per a llegir i
gaudir i on trobarem alguns versos que ens acompanyaran durant anys. El
recomane també per als que no lligen poesia.</p><p> </p><p><b>Manel Alonso</b>, <i>Diari Gran del Sobiranisme</i>, 24-10-23 <br /></p><p></p><p><br /></p>Senyals de fumhttp://www.blogger.com/profile/04086442549415828906noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1507007999866168787.post-84125694285887325862023-10-07T12:20:00.001+02:002023-10-07T12:20:50.699+02:00La tardor del dietarista<p><span style="font-size: x-small;">Títol:<i> Casa dividida</i><br />Autor: Valentí Puig<br />Proa<br />Barcelona, 2023<br />373 pàgines</span><br /></p><p style="text-align: right;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjqGUWGd4tk21T2jpmzAMPuUSYry9ZaUzEU7HbAJYaj4QTVUhMa1j3q499EB5z3dWI_y4tDcBo-dzet_6NrEypvScAYmbYhq2xtWwiDhWlohDEJ1_vgRRZesdW3V0xv2tf40bVMA0jLvYreiw0fWPhBhA85YeFjb-Jzuby4SZM-NhW6FpqNPi5kNZA-gPU/s857/Casa%20dividida.jpeg" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="857" data-original-width="552" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjqGUWGd4tk21T2jpmzAMPuUSYry9ZaUzEU7HbAJYaj4QTVUhMa1j3q499EB5z3dWI_y4tDcBo-dzet_6NrEypvScAYmbYhq2xtWwiDhWlohDEJ1_vgRRZesdW3V0xv2tf40bVMA0jLvYreiw0fWPhBhA85YeFjb-Jzuby4SZM-NhW6FpqNPi5kNZA-gPU/s320/Casa%20dividida.jpeg" width="206" /></a><br /></p><p><span style="font-size: medium;"> Finalment, Valentí Puig ha assolit la situació ideal per a un dietarista: viu a Centelles -a més de 50 quilòmetres per carretera de Barcelona-, ja ha depassat els 70 anys i no ha de demostrar res a ningú. De tornada de totes les batalles, emprén un diari sistemàtic al llarg del l’any 2022, que ara publica Proa. El moment exacte que retratava en un dels poemes de Els prats lluminosos, el seu anterior llibre: “Tenir prou anys per entendre la <i>sprezzatura</i>/ dels mestres a punt de la darrera pinzellada/ o del lied lluminós que tanca una vida”.<br /> La <i>sprezzatura</i>, amic lector és –segons el diccionari Treccani- “l’actitud d’estudiada despreocupació per part de qui se sent molt segur d’ell mateix i dels seus propis mitjans”. Un gest definitiu, en efecte. Després de tots els dietaris anteriors, les novel·les, els contes, la poesia, els articles de premsa... què queda per fer? Doncs tornar a mirar el món amb uns ulls nous, com si fora la primera vegada. El resultat és aquesta <i>Casa dividida</i>, en què l’autor comença establint una veritat incòmoda: “Mai havíem tingut tant accés a una nova Il·lustració ni mai havíem viscut tan al marge de la raó raonable”. <br /> El món, en efecte, s’encamina a una deriva inevitable i l’autor, amb aquella fesomia seua d’òliba sàvia, hi ha d’adoptar necessàriament el punt de vista del moralista. D’un moralista que sap que “tot és immoral encara que, presumptament, la vida és un acte moral”. En aquest temps d’intensa pornografia emocional podria abrigar-se la temptació de tancar-se en casa i resguardar la raó pròpia com qui cova un tresor extingible. Però Puig no està disposat a deixar de dir la seua. A pesar dels desenganys, de les xacres de la vellesa, i de la pregona sensació que seria millor haver viscut al segle XVIII (abans de la Revolució, això sí), no s’està de jutjar amb la severitat que calga la política actual en tots els ordres. Llança, en aquest sentit, una mirada de profunda desaprovació envers el procés català i una altra de furibunda envers el sanchisme, però reserva finors d’analista vell –anglòfil, al capdavall- per a l’escenari internacional.<br /> “No soc tradicionalista: senzillament crec en la tradició cristiana”, ens confessa. La fe, però, ha de ser un mal consol quan ja no es poden fumar havans i el sexe es veu des de la barrera: “Del desig –satisfet o no- en prové molta més bona literatura que de la consumació”. I si de vegades, en aquestes pàgines, em feia la sensació que Valentí havia perdut un poc de tremp en el seu llegendari pugilat estilístic, de seguida m’assalta un directe rotund, com quan exhibeix de nou la seua capacitat de síntesi a l’hora de definir què és ser vell:<br /> “Els pèls hirsuts del nas; fer massa sacra la memòria de nin; perdre la sobirania de tallar-se les ungles dels peus; mirada cardíaca; tenir por de relliscar a la dutxa; pigues noves a la pell marcida; fer-se un rànquing d’hospitals; l’artefacte per posar-se els calcetins; no saber si és dimarts o divendres; el dosificador de fàrmacs a la butxaca; temor i tremolor quan minven els estalvis; cansar-se de mirar el despertador; suplantacions de la libido; indiferència a les tergiversacions; enyorar la litúrgia; beure el whisky amb molta aigua; defensar la prohibició de fumar; predisposició de radiografia urgent; atonia facultativa; deixar llibres mig llegits al bidet; ja no voler ser impertorbable i lacònic...” <i>And so on.</i><br /> Recorde fa uns anys un encontre amb Valentí. Em va citar al Majèstic de Barcelona, on en els temps gloriosos corria l’alcohol i el pianista el rebia amb notes acordades. Ell va demanar aigua i jo una tònica. Vaig anotar al meu propi diari: “La vida és molt fotuda”. És aquesta sensació.</span></p><br /><p style="text-align: right;"><span style="font-size: medium;"><b>Joan Garí</b></span></p><p><span style="font-size: medium;">Publicat en <i>Ara</i>, 7-10-2023<br /></span><br /></p>Senyals de fumhttp://www.blogger.com/profile/04086442549415828906noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1507007999866168787.post-68463557843373801272023-08-12T12:55:00.001+02:002023-08-12T12:55:28.359+02:00El sacrifici inútil<div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;">Títol: <i>Tess dels d'Urberville</i></span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;">Autor: Thomas Hardy</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;">Viena editorial</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;">Barcelona, 2023</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;">Trad. de Xavier Pàmies</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;">527 pp.</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;"> </span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> Amb les grans calorades d'agost, mentre es mira de sobreviure a recer de la calitja i el punt d'ebullició ambiental, és un gran moment per emprendre una novel·la victoriana. Fa dos o tres anys recorde amb gran plaer la lectura de <i>Lluny del brogit del món</i>, un clàssic de Thomas Hardy. Les sensacions atresorades en aquell títol m'han fet recalar en aquest altre, <i>Tess dels d'Uberville</i>. Els dos volums que esmente han estat traduïts per Xavier Pàmies i editats per Viena. La doble marca de qualitat que suposa això no cal remarcar-la. <div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjNDjabon90i8-jbgSU2HOhVm6eimWkqN8MYnSgMnIepbGa0Ro7JHzef5kZhysQSYMF1kobGLe4YZ3XLuQuWTvBIY-MaE-gWVV1FZvTyW8FInl4uXeBOE85KBAswB2c9TKalnb4myGgDTIADobNmUwThTkZgbBbGCwznBqdmPreCak0mZknNnt1f3BOkuA/s272/tess_dels_durberville.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="272" data-original-width="180" height="272" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjNDjabon90i8-jbgSU2HOhVm6eimWkqN8MYnSgMnIepbGa0Ro7JHzef5kZhysQSYMF1kobGLe4YZ3XLuQuWTvBIY-MaE-gWVV1FZvTyW8FInl4uXeBOE85KBAswB2c9TKalnb4myGgDTIADobNmUwThTkZgbBbGCwznBqdmPreCak0mZknNnt1f3BOkuA/s1600/tess_dels_durberville.jpg" width="180" /></a></div></span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> El "tema" de <i>Tess </i>és l'honor maculat. L'honor d'una dona, és clar. Tess és violada per un suposat parent i això li porta la desgràcia en vida. Tots dos, violador i violada, es reclamen de l'estirp dels d'Urberville, però tots dos saben que aquesta presumpció és improbable. Si l'autor ha volgut alliçonar-nos amb la seua desconfiança envers els gran títols nobiliaris queda tot oportunament consignat.</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"><i> </i>El problema de Tess és que, havent tingut un fill (que mor sense ser batejat, per a més inri), ja no es pot casar. Però ho fa, amb un bonànima que li diuen Àngel. Aquest, quan descobrirà el passat de la seua dona, l'abandonarà. I llavors Tess vagarà sense rumb basculant entre els dos hòmens de la seua vida, fins un desenllaç de caire tràgic.</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"><i> </i>El sacrifici de Tess, per dir-ho d'alguna manera, resulta ser inútil. S'ho passa malament, però això no repercuteix en cap millora ni d'ella, ni de la seua família, ni de les dones ni del gènere humà. En aquest sentit, resulta molt diferent al missatge de Hawthorne en <i>La lletra escarlata</i>: Hester Prynne ha de suportar la humiliació per haver sigut adúltera, però el seu sacrifici no serà debades. El de Tess sí.</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhbAoYwPxfHafDnmrWiFtPKIyZK_LMib8tJNLVHRDnlYqgf8z5j2sMtfu4EDGmG7FwtM90AsN-8JwHXMQDF3PZmrzwMnIjGZDS_cELppUuWSGhvdAAIdtAw93JHmyEpY_y4tkkqFAYLDhoiWeSwfoW0dnS0WUnvFOkGeg5UDOrd-ZLUeLYx6J0z3yHNriY/s680/vlcsnap-2023-08-12-12h14m27s119.png" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="280" data-original-width="680" height="132" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhbAoYwPxfHafDnmrWiFtPKIyZK_LMib8tJNLVHRDnlYqgf8z5j2sMtfu4EDGmG7FwtM90AsN-8JwHXMQDF3PZmrzwMnIjGZDS_cELppUuWSGhvdAAIdtAw93JHmyEpY_y4tkkqFAYLDhoiWeSwfoW0dnS0WUnvFOkGeg5UDOrd-ZLUeLYx6J0z3yHNriY/s320/vlcsnap-2023-08-12-12h14m27s119.png" width="320" /></a></div> Hardy sembla adelitar-se subratllant, si voleu de vegades subreptíciament, la naturalesa sexual del conflicte. Un personatge recomana a la mare de Tess que vaja amb compte que la seua filla no faça "Pasqua abans de Rams". És així com Pàmies tradueix l'expressió original: "<i>Joan Duyberfield</i> [la mare de Tess] <i>must mind that she don't get green malt in floor</i>".</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> Fer Pasqua abans de Rams fa referència a les parelles que tenien relacions sexuals abans del matrimoni. És una expressió que té el geni i la nervadura jocosa de les invencions populars, però també la seua miraculosa exactitud metafòrica. Tess hi caurà, vaja que sí, tot i que no per voluntat pròpia (si interpretem correctament les vaguetats retòriques de Hardy en l'episodi de la violació). <div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgnnruHxGEQksFCxFxW0_teo9SckUx_FtsrQ67grX6xLXgEQgj5JGRRJOFQSMSo9DOeTCwD5wGZf77BQHwK58AwFASPKCyxXKve_3FYXhZrLavxDcXt_qcJrXn1LGWdXQdTg0YiTzWP2SjBhGzwjdG4VNkiQ2FH3YfjoY__HH6pAUQ-0dMROvKJPelpy9Q/s680/vlcsnap-2023-08-12-12h14m50s509.png" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="280" data-original-width="680" height="132" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgnnruHxGEQksFCxFxW0_teo9SckUx_FtsrQ67grX6xLXgEQgj5JGRRJOFQSMSo9DOeTCwD5wGZf77BQHwK58AwFASPKCyxXKve_3FYXhZrLavxDcXt_qcJrXn1LGWdXQdTg0YiTzWP2SjBhGzwjdG4VNkiQ2FH3YfjoY__HH6pAUQ-0dMROvKJPelpy9Q/s320/vlcsnap-2023-08-12-12h14m50s509.png" width="320" /></a></div></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: medium;"> Els qui hem llegit el doctor Freud apreciem detallets divertits com ara els diferents oficis que ha de dur a terme Tess en la seua penitència: munyidora de vaques o collidora de naps. El primer cas resulta obvi, però és que en el segon el propi autor no s'està de remarcar que molts d'aquests naps tenien "formes fàl·liques" (sic). Coneixent Polanski, m'estranya que en l'adaptació cinematogràfica de la novel·la que va dur a terme en 1979 no remarcara més irònicament aquestes detalls... La pel·lícula, això sí, destaca per la bellesa de la protagonista, Nastassia Kinski, potser un poc allunyada de l'opulència amb què Hardy imagina la Tess original.</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;">[Els fotogrames que inserisc són d'aquest film]</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> La moralitat d'aquesta història és que, per a la mentalitat victoriana, una dona quedava marcada de per vida si tenia sexe fora del matrimoni. Era el manament de Déu, deien, com si Déu, cas d'existir, no tinguera cap altra faena més important que anar ensumant les braguetes del veïnat...</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"><br /></span></div><div style="text-align: right;"><span style="font-size: medium;"><b>Joan Garí<br /></b></span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"><i> <br /></i></span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> </span><br /></div>Senyals de fumhttp://www.blogger.com/profile/04086442549415828906noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1507007999866168787.post-15260013326321637972023-08-03T17:52:00.000+02:002023-08-03T17:52:44.885+02:00L'adolescència és un país influenciable<div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;">Titol: <i>Santander, 1936</i></span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;">Autor: Álvaro Pombo</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;">Anagrama</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;">Barcelona, 2023</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;">327 pàgines</span></div><div style="text-align: left;"><br /></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> L'últim llibre d'Álvaro Pombo es recrea en la història real d'un oncle seu, falangista, assassinat en 1936. Aquest oncle, Álvaro Pombo Caller, desaparegut tres anys abans que el propi escriptor nasquera, formava un d'aquests mites que pesen en els relats familiars i supuren literatura pels quatre costats. Més de 80 anys després, el Pombo supervivent ha creat finalment la novel·la que li devia. Es tanca un cercle. <div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg_c_44baGuhQS6Z-eMkxH0NqDUqZYKtm-kXaue_kqCkort7Gc37HtiGUQr6n8plZyUe68MNrLW9rr2kOfPmNW7Cgd9XQQC0x1ydQCxxa3jr0RJdH9ELB22sBXrjPCwG_6k_dWIdprjo5NAbrGvQu_OzVo-tCeISyIjRAE8CfvZRA6n9DdZKDhhLGNKUqE/s565/Santander,%201936.jpeg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="565" data-original-width="360" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg_c_44baGuhQS6Z-eMkxH0NqDUqZYKtm-kXaue_kqCkort7Gc37HtiGUQr6n8plZyUe68MNrLW9rr2kOfPmNW7Cgd9XQQC0x1ydQCxxa3jr0RJdH9ELB22sBXrjPCwG_6k_dWIdprjo5NAbrGvQu_OzVo-tCeISyIjRAE8CfvZRA6n9DdZKDhhLGNKUqE/s320/Santander,%201936.jpeg" width="204" /></a></div><br /></span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> Els Pombo de Santander, als anys 30, són una família burgesa arruïnada que, tot i comptar amb tres criats al seu servei, no es pot dir que naden en l'abundància. El pare -i avi de l'escriptor-, Cayo Pombo Ybarra, és un liberal partidari de don Manuel Azaña. La seua dona viu a París, entre <i>varietées</i> disperses. El jove Pombo Caller s'afilia a Falange perquè és el que toca en un adolescent de bona família, un <i>señorito </i>que, per contrast amb els descamisats d'esquerres, sent la crida per un propòsit marcial i rotund en la vida. La "dialèctica dels punys i de les pistoles" de José Antonio Primo de Rivera el subjuga, com a tants dels seus contemporanis. Segons el seu nebot no és especialment bel·ligerant ni té una formació ideològica ferma, però el cas és que l'Alçament feixista el sorprén en territori republicà. I la República el reclou en un mercant-presó, el <i>Alfonso Pérez</i>, fins que, en represàlia per un bombardeig de la Legió Còndor, hi entrega la seua ànima a Déu o al dimoni -això mai se sap!</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> Naturalment, Álvaro Pombo construeix el personatge del seu oncle bussejant en el seu interior, intentant comprendre les seues més íntimes raons. El discurs falangista, en realitat, no era sinó una forma radical d'indefinició (això em sembla que ho va dir Ian Gibson en un llibre que vaig llegir fa mil anys, <i>En busca de José Antonio</i>). Per això estaven en contra del "<i>frente torvo, oriental</i>" del marxisme però a favor de la reforma agrària, per exemple. </span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> Totes aquestes consideracions m'han retornat l'etapa de la meua vida en què em va interessar la figura del fundador de Falange. <div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiq5Qot6MOHCaj1dX1Go2idGdK7FdvG7W4l-ygMxUMmpzlVAUkGwaDqbI9kIzYetCwPBEXVxhlyKAXxITUdL5KokyYY-9BsBwrZwbfYcIjWBtW1xn2-9oNEkr5uBq-pWbpGcQePARCDhkiIgWoXRwZ42MOwmyNjKhCQdMuPSTEKzJJ9kMiCKUYGjoPYAVI/s3990/Portada%20Obres%20Jos%C3%A9%20Antonio.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="3990" data-original-width="2859" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiq5Qot6MOHCaj1dX1Go2idGdK7FdvG7W4l-ygMxUMmpzlVAUkGwaDqbI9kIzYetCwPBEXVxhlyKAXxITUdL5KokyYY-9BsBwrZwbfYcIjWBtW1xn2-9oNEkr5uBq-pWbpGcQePARCDhkiIgWoXRwZ42MOwmyNjKhCQdMuPSTEKzJJ9kMiCKUYGjoPYAVI/s320/Portada%20Obres%20Jos%C3%A9%20Antonio.jpg" width="229" /></a></div><br /></span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> Tenia jo 16 anys i vaig encomanar en una llibreria del Pla de Borriana els <i>Textos de doctrina política</i> de José Antonio. El lloc era conegut com "la impremta de Marco". El regentava Emilio Marco Miranda, germà de Vicent (exalcalde de la València republicana i exdiputat d'Esquerra Valenciana a Madrid). Emilio tenia una mirada trista i fugissera -la mirada dels eterns represaliats- però era un gestor eficaç. Amb el volum a les mans -ho recorde perfectament, 42 anys després...- em va preguntar: "Eres falangista?". "No", vaig contestar jo, secament. Jo no sabia res d'ell, de la seua família i de les seues circumstàncies. Però José Antonio estava en l'ambient -molts dels meus companys dels Salesians s'hi referien contínuament- i jo era un adolescent curiós.</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> Poc després a la Llibreria La Mercé (que fa molts anys que va passar també a millor vida), vaig adquirir l'<i>Obra revolucionaria</i> d'Ernesto Che Guevara. El llibre de José Antonio em va costar 500 pessetes. El del Che, 700. Encara els conserve. La peripècia i les paraules del de Falange em va interessar un parell de mesos. Les de Guevara, un parell d'anys.</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> Em vaig llegir les 1.100 pàgines doctrinàries de José Antonio i les 663 del guerriller. Com a adolescent, ja ho heu entés, jo era una mica intens. Em van fascinar aquelles històries -falsament- paral·leles de dos líders jóvens el sacrifici dels quals va propiciar l'accés al poder de dos personatges més tèrbols i, en tot cas, més poc donats a qualsevol altre incaut romanticisme. Parle, òbviament, de Francisco Franco i Fidel Castro. <div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgvSrTJF1tE83wo-jIsqZbKfSwufFIn92vy7TIpHGoD0fXoUqL_ACZJhY9phVjkqCAfsPiYLUoFpi-4eGp-AD0ckqtLZyduUlYIm2DrUB_SI-4oVSphZkvjSilTzLmD0ZmJmWyIt0bsOHrjYA5alwGCKW8rb39Hdx3M6eYui0kHE9S2RkH-pLNSOg3Q35w/s4671/Portada%20Obres%20Che%20Guevara.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="4671" data-original-width="3540" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgvSrTJF1tE83wo-jIsqZbKfSwufFIn92vy7TIpHGoD0fXoUqL_ACZJhY9phVjkqCAfsPiYLUoFpi-4eGp-AD0ckqtLZyduUlYIm2DrUB_SI-4oVSphZkvjSilTzLmD0ZmJmWyIt0bsOHrjYA5alwGCKW8rb39Hdx3M6eYui0kHE9S2RkH-pLNSOg3Q35w/s320/Portada%20Obres%20Che%20Guevara.jpg" width="243" /></a></div><br /></span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> Com a producte d'aquelles lectures, vaig començar a escriure el que seria el meu primer assaig: una divagació d'unes 40 pàgines, inacabada, la tesi principal de la qual era quetant Primo com Guevara van dur a terme una aventura revolucionària (negativa la del primer, positiva la del segon) que va acabar propiciant la instauració de les dictadures de Franco i Castro, cada una al seu costat de l'Atlàntic. </span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> Aquell paper fa anys que l'he perdut de vista. M'agradaria rellegir-lo ara, podeu comprendre'n el morbo. A canvi, m'ha tornat a la memòria llegint <i>Santander, 1936</i>. De Pombo m'agrada la manera que té de manejar el llenguatge, saber contar una història quasi aliena a tot context. Paraules i més paraules. Cartes, diàlegs, elucubracions. Què li passava pel cap a un jove falangista a l'Espanya agònica de la Guerra. I què li passava al meu propi cap emmirallant-se en joventuts expiatòries i heroiques en els anys convulsos de la Transició. No lluny de la impremta de Marco, al quiosquet de davant del cine Viciana, prompte començarien a penjar fotogrames explícitament divulgatius de les pel·lícules "S", l'altra revolució de l'època. Però això és ja una altra història.</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"><br /></span></div><div style="text-align: right;"><span style="font-size: medium;"><b>Joan Garí<br /></b></span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> </span><br /></div><p><br /></p>Senyals de fumhttp://www.blogger.com/profile/04086442549415828906noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1507007999866168787.post-16829002680227158832023-05-22T19:06:00.003+02:002023-05-22T19:06:54.329+02:00El final del principi<p><span style="font-size: x-small;">Títol: <i>El temps retrobat, II</i><br />Autor: Marcel Proust<br />El cercle de Viena<br />Barcelona, 2022<br />Trad. de Josep M. Pinto<br />233 pàgines</span></p><p><span style="font-size: x-small;"></span></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="font-size: x-small;"><a href="https://vienaedicions.com/sites/default/files/el_temps_retrobat_ii_-_coberta.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="2048" data-original-width="1375" height="522" src="https://vienaedicions.com/sites/default/files/el_temps_retrobat_ii_-_coberta.jpg" width="350" /></a></span></div><span style="font-size: x-small;"><br /> </span><br /><p></p><p><span style="font-size: medium;">La <i>Recerca </i>arriba al seu final. Amb el segon volum de <i>El temps retrobat</i> l’editorial Viena clou un projecte editorial inèdit que, durant dotze anys, ens ha proporcionat aquest text inacabable traduït amb mestria per Josep Maria Pinto. Inacabable? Tot el que comença ha de cloure’s, això és llei de vida. Proust, conscient del final, s’hi va apressar a bastir unes pàgines que havien de servir de colofó al relat però alhora, no sé si inadvertidament, en constataven la seua prolongació eterna. <br /> Convidat pel príncep de Guermantes, el narrador fa via cap al seu saló. En aquest saló, en realitat, passa ben poca cosa. Mentre s’hi adreça, porta al límit el recurs característic de la <i>Recerca</i>: l’amplificació es dilata fins arribar a un cert paroxisme. A penes hi ha història, tot és relat. Els motius essencials i primigenis del que constitueix tota la sèrie retornen a la memòria de Marcel, començant per la magdalena desfeta en la tassa de te, a Combray. Conscient que “els veritables paradisos són els paradisos que hem perdut”, en la seua ment el sabor d’aquell bescuit es barreja amb l’estranya sensació provocada per una llamborda mal col·locada al pati dels Guermantes, que el transporta instantàniament a una situació semblant viscuda al baptisteri de Sant Marc, a Venècia. A aquestes dues sensacions desiguals se suma el soroll inadvertit que fa un servent entrexocant una cullera contra un plat. <br /> La magdalena, la llamborda, la cullereta. La ment del narrador s’evadeix. Ja no importa el saló, ni els severs prínceps i les princeses primmirades que el poblen. Convençut que tot gran escriptor és un traductor del seu llibre interior i, alhora, de la impossibilitat d’una literatura “realista”, Marcel Proust congela l’escena davant els nostres ulls estupefactes. La societat que l’ha convocat es desintegra. El Faubourg Saint-Germaine ja no és el que era. Ell mateix se sent vell. Res més oportú, doncs, que una llarga divagació sobre la vellesa.<br /> La presència de la mort el sorprén mentre evoca les dones de la seua vida, “les dones boniques que em podien fer patir”, tal com les triava sempre. Pels conductes de la memòria retornen Swann, Odette, Albertine. Per alguna escletxa, en aquest temps glaçat, s’escola el senyor de Guermantes, que ha abandonat la duquessa en favor de l’amor de la senyora de Forcheville. Aquesta rauxa tardoral serveix el narrador d’espill del seu propi amor per Albertine, com antany havia fet la mateixa funció la passió de Swann per Odette. <br /> L’escriptor s’endinsa en la redacció d’aquestes pàgines amb la consciència d’haver-s’hi estat preparant tota la vida. Tanmateix, l’assalta el temor a la malaltia, a no tindre temps d’acabar el seu herculi projecte. “Quantes grans catedrals queden inacabades!”, s’exclama. Però després es consola: el seu text, en definitiva, serviria, complet o no, perquè els lectors es llegiren ells mateixos. El seu text seria, en definitiva, el mirall pefecte. <br /> Ell aspira a una obra tan llarga “com la de <i>Les mil i una nits</i>, però ben diferent”. El protagonista, això ho té clar, hi serà el Temps. Però aquest Temps no té res de cronològic i sí d’emocional. Forma part inextricable de la nostra consciència: aquesta és la lliçó suprema de la <i>Recerca</i>. <br /> L’últim pensament del protagonista és per al petó de bona nit que li va fer sa mare al principi del relat. I per a Albertine. El complex mare-amant en el llindar de la desaparició.<br /> “Al cap de cent anys els nostres llibres ja no hi seran”, vaticina. I s’equivoca, clar. Cent anys després de la seua mort, ara seguim llegint Marcel Proust. Perquè el final d’aquesta obra formidable convida a un principi interminable. Un bucle prodigiós que ha canviat la història de la literatura i ens ha fet llegir d’una altra manera. Aquest és el triomf d’una mirada singular dins el Temps.</span></p><span style="font-size: medium;"><br /></span><p style="text-align: right;"><span style="font-size: medium;"><b>Joan Garí</b></span></p><p><span style="font-size: medium;">Publicat en <i>Ara</i>, 20-5-2023</span><br /><br /></p>Senyals de fumhttp://www.blogger.com/profile/04086442549415828906noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1507007999866168787.post-13429134706304055922023-02-26T16:44:00.000+01:002023-02-26T16:44:17.346+01:00La vida de Fuster contada a un nen del veïnat<p style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;">Títol:<i> Joan Fuster. D’un temps, d’un país</i><br />Autors: Salvador Ortells i F. Pérez Moragon<br />Institució Alfons el Magnànim<br />València, 2023 500 pàgines<br /></span></p><p style="text-align: right;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEieclr7znIToIZt9G86KaxJnF5ogEd8diF_7cj7QZ5YVAq2HZ9uRhT9dQe9E5-w-tk0zSHnDCa-6w-8t8ItsEGWSqUl0NHEM36OrE3AJgROG41Mhr1-W_sVBcxERfl0h_1FGwVK3kkP0reI66-MpCb3ss18924gqixTZRzwSG1xAFAlrQ-6KrpKetE4/s702/Fuster%20bio.jpeg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="702" data-original-width="559" height="300" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEieclr7znIToIZt9G86KaxJnF5ogEd8diF_7cj7QZ5YVAq2HZ9uRhT9dQe9E5-w-tk0zSHnDCa-6w-8t8ItsEGWSqUl0NHEM36OrE3AJgROG41Mhr1-W_sVBcxERfl0h_1FGwVK3kkP0reI66-MpCb3ss18924gqixTZRzwSG1xAFAlrQ-6KrpKetE4/w238-h300/Fuster%20bio.jpeg" width="238" /></a></p><p><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEieclr7znIToIZt9G86KaxJnF5ogEd8diF_7cj7QZ5YVAq2HZ9uRhT9dQe9E5-w-tk0zSHnDCa-6w-8t8ItsEGWSqUl0NHEM36OrE3AJgROG41Mhr1-W_sVBcxERfl0h_1FGwVK3kkP0reI66-MpCb3ss18924gqixTZRzwSG1xAFAlrQ-6KrpKetE4/s702/Fuster%20bio.jpeg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"></a><span style="font-size: medium;">Com a resultat de l’Any Joan Fuster (que es va cloure el passat desembre), la Institució Alfons el Magnànim i d’altres organismes públics valencians han donat a conèixer una majúscula biografia de l’escriptor de Sueca. Es tracta d’un volum molt bellament editat, amb un gran aparell gràfic i un meritori treball bibliogràfic. El resultat, però, és desigual.<br /> L’obra té dos autors, Salvador Ortells i Francesc Pérez Moragon. Ortells s’ha ocupat dels primers quaranta anys de vida de l’assagista, entre el seu naixement, l’any 1922 i el punt d’inflexió biobliogràfica que s’esdevé l’any 1962. Es tracta de les millors pàgines del volum. Ortells corona exitosament la difícil aproximació a la infància, l’adolescència i la primera etapa de la carrera literària del biografiat. Com la resta dels llibres al·lusius, però, passa de puntetes per la seua intimitat, més enllà d’evocar “certes pulsions covades en la intimitat del silenci” i d’explicitar que el destinatari gramatical del cicle poètic “Criatura dolcíssima” hi revela necessàriament una “relació homoeròtica”. Algun dia sabrem quina importància va tindre la condició d’homosexual de Fuster, mastegada en la duríssima postguerra, en la seua identitat literària i intel·lectual (vid.<i> L’única passió noble</i>, editorial Onada). Però aquest dia encara no ha arribat. Com a resultat d’això, tota aproximació biogràfica resta obligatòriament insuficient.<br /> La segona part del llibre comença amb els esdeveniments del 1962. Aquesta va ser la data en què Fuster passa a ser un autor polèmic i, literalment, perseguit. La seua taxativa identificació dels valencians com a “catalans” (d’acord amb el pensament d’arrel romàntic que ja va formular Fernando Pessoa: “<i>A minha pátria é a língua portuguesa</i>”) va excitar fins l’exasperació els sectors més espanyolistes de la societat valenciana. L’odi subsegüent es va transformar en explosius durant l’accidentada Transició a la democràcia. No cal menystindre, però, el paper de la Goma 2. Si Fuster fora un escriptor jove actual, sense bombes passaria completament desapercebut... Tal és el paper que reservem a hores d’ara a la clarividència i l’excel·lència en gèneres que no siguen la novel·la.<br /> Aquesta segona part és obra de Francesc Pérez Moragon. El text resultant és més dispers i desllavassat que el d’Ortells. Crec sincerament que Moragon no era l’home indicat per a aquesta empresa. La seua honestedat i la seua exigència estan fora de tot dubte, però està massa implicat emocionalment i biogràficament en la peripècia fusteriana per conduir el relat amb un mínim d’equanimitat i de <i>savoir faire</i>.<br /> El cervell de Fuster –realment fora de sèrie- va enlluernar de tal manera tants dels seus seguidors que els ha inhabilitat per a entendre mínimament l’autèntic paper que el de Sueca ocupa en la història de la nostra literatura. Probablement passaran anys fins que poguem fer-nos-en càrrec amb un mínim de distància. Mentrimentres, queda el diagnòstic amb què el va avaluar Josep Iborra al seu Diari: “Una gran intel·ligència al servei d’una merda de país”. Sic!.</span></p><br /><p style="text-align: right;"><span style="font-size: medium;"><b>Joan Garí</b></span></p><p><span style="font-size: medium;">Publicat en <i>Ara</i>, 25-2-2023<br /></span><br /></p>Senyals de fumhttp://www.blogger.com/profile/04086442549415828906noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1507007999866168787.post-52994994405018838582023-01-02T11:28:00.000+01:002023-01-02T11:28:12.703+01:00La dignitat de la memòria<p><a href="https://m.media-amazon.com/images/I/4176uQZSI6L._SY264_BO1,204,203,200_QL40_ML2_.jpg" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="266" data-original-width="170" height="357" src="https://m.media-amazon.com/images/I/4176uQZSI6L._SY264_BO1,204,203,200_QL40_ML2_.jpg" width="228" /></a><span style="font-size: x-small;">Títol: <i>Shoah</i><br />Autor: Claude Lanzmann<br />Editorial Flâneur<br />Barcelona 2022<br />Trad. de David Cuscó<br />210 pàgines</span></p><p></p><p style="text-align: justify;"><span style="font-size: medium;"> Estrenat en 1985, el documental <i>Shoah</i>, de Claude Lanzmann, és una de les obres mestres indiscutibles del cinema de no ficció del segle XX. Com probablement sabrà el lector, s’ocupa de recollir tota mena de testimonis de la barbàrie nazi contra els jueus en la Segona Guerra Mundial. Ara l’editorial Flâneur ha tingut la feliç idea de transcriure el text del film i traduir-lo al català. Una llàstima que l’edició no compte, també, amb una bona introducció per contextualitzar i explicar el guió.<br /></span></p><p><span style="font-size: medium;"> Recorde perfectament la primera vegada que vaig veure <i>Shoah </i>al complet. La passaven per televisió en horari de matinada, com per no molestar. Van ser deu hores inoblidables. Tot començava amb Simon Srebnick, el supervivent de Chełmno. El seu pare va morir al gueto de Lodz; la mare, gasejada al mateix Chełmno. Ell va sobreviure, amb tretze anys i mig, per la seua agilitat i per la seua bona veu. Als nazis els agradava escoltar-lo cantar cançons poloneses mentre navegava pel riu Ter més enllà de Chełmno, cap a les praderies on creixia l’alfals amb què alimentaven els conills del camp. <br /> Veure Srebnick travessar de nou el riu Ter o la bellíssima praderia polonesa, no és res comparat amb el fet d’acompanyar-lo a contemplar el lloc on s’alçava el camp. I descobrir que, en el seu lloc, hi ha un immens buit. On havia d’haver un element de sentit, només hi ha el signe d’una gran absència. Després vindran les entrevistes amb els polonesos de Grabow, que ara viuen en les cases que van ser dels jueus. Interrogats llargament, minuciosament, revelaran a la fi la suspicàcia tradicional, l’antisemitisme tan característicament polonès. I Simon Srebnik ha de sentir les paraules nefandes de boca dels seus antics conciutadans –com aquest que recorda que els jueus foren culpables de la mort de Jesucrist-, a la porta de l’església on tancaven les víctimes abans de gasejar-les.<br /> I un segon rostre per a l’inventari: el del granger polonés Czeslaw Borowi. L’home que travessava cada dia la via del tren que descarregava els jueus, el testimoni distant i privilegiat, la presència més o menys sensible que anava a treballar amb una constància cega i immemorial, observava l’activitat criminal dels nazis i només l’inquietava si hi havia cap perill que això li poguera passar a ell. Quan l’entrevistador li pregunta si temia també pels jueus, Czeslaw Borowi ha bellugat un cos que ja no és esvelt, ha contrafet un gest fastiguejat –com suportant la gran recança d’haver de contestar una pregunta així- i ha donat una resposta simple i exacta: “Si vosté es talla un dit, no em fa pas mal a mi”.<br /> Tot Shoah és una galeria estupefacta de rostres, cadascú amb la seua història. I d’altres cançons que no aconsegueixen superposar-se a la de Simon Srebnick. No hi falten els testimonis dels botxins, com ara l’Unterscharführer Franz Suchomel, a qui Lanzmann entrevista amb una enginyosa càmera oculta. Aquest antic SS, que sembla un honrat mestre d’escola jubilat, hi canta la cançó de Treblinka, la melodia que feien aprendre’s als jueus el primer dia que desembarcaven al camp. “No en queda cap que la conega”, diu Suchomel, i mentre li tremola la barbeta d’una estranya satisfacció sardònica nosaltres descobrim, amb horror, que ell mateix s’ha convertit, insospitadament, en la memòria dels assassinats. <br /> A cara descoberta, Franz Grossler –adjunt del doctor Auerswald, comissari del districte jueu de Varsòvia- assegura recordar millor les excursions per la muntanya que els “tristos” moments de la guerra. I també diu que al Comissariat feien el possible per a alimentar el gueto, com si els nazis hi hagueren actuat com una mena de Creu Roja desbordada per les circumstàncies...<br /> La gran majoria –tots?- dels qui protagonitzen el documental ja no són entre nosaltres. Per això precisament té sentit una obra com aquesta.</span></p><br /><p style="text-align: right;"><b><span style="font-size: medium;">Joan Garí</span></b></p><p><span style="font-size: medium;">Publicat en <i>Ara</i>, 30-12-22 </span><br /><br /></p>Senyals de fumhttp://www.blogger.com/profile/04086442549415828906noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1507007999866168787.post-18341051555719143432022-12-18T12:20:00.000+01:002022-12-18T12:20:28.279+01:00Una preciosa miniatura grega<p><span style="font-size: x-small;">Títol: <i>Crònica d’una ciutat</i><br />Autor: Pandelís Prevelakis<br />Editorial Univers<br />Barcelona, 2021<br />Trad. d’Eusebi Ayensa<br />158 pàgines</span></p><p><a href="https://m.media-amazon.com/images/P/B09G5C9524.01._SCLZZZZZZZ_SX500_.jpg" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="500" data-original-width="313" height="309" src="https://m.media-amazon.com/images/P/B09G5C9524.01._SCLZZZZZZZ_SX500_.jpg" width="194" /></a><span style="font-size: medium;"> </span><span style="font-size: medium;"> </span><span style="font-size: medium;">L’edició de <i>Crònica d’una ciutat</i>, de l’autor cretenc Pandelís Prevelakis, ve embolcallada amb tota mena de paratextos (com diuen els qui en saben). Potser la brevetat del relat en qüestió ha fet aconsellable acompanyar-lo d’altres escrits, o potser simplement l’editorial volia remarcar la vàlua especial d’aquesta bella història. <br /> Siga com siga, l’obra s’enceta amb una presentació de Rafel Nadal, inclou després un pròleg de Khrissa Damianaki (professora d’Història de l’Art a Salento), una completa introducció del traductor Eusebi Ayensa i un epíleg de Maria Àngels Anglada. L’autora de <i>També a tu, Cleanòrides </i>(novel·la que reconeix deutora de Prevelakis) explicita amb paraules ardents l’enamorament que va experimentar per la ciutat cretenca de Réthimno després de llegir la traducció al castellà de <i>Crònica d’una ciutat</i>. Podem estar orgullosos, en aquest sentit, de comptar amb la versió catalana de l’obra, gràcies a Eusebi Ayensa. No tinc ni idea de grec modern, però les frases girades per Ayensa tenen una bellesa que convenç.<br /> Ja va observar Josep Pla, un dels primers admiradors de Prevelakis (a qui degué llegir en anglès o en francès al seu moment), que aquest “descriu simplement una ciutat d’ara, però en realitat arcaica, plena de vincles comunitaris i platònics, amb una humanitat que dialoga, que es coneix pels seus noms, pels seus costums i per un esperit integrat per una mitologia de les coses intercanviables”. I afegeix: “Aquest petit món és l’única cosa que es pot oposar avui radicalment als immensos, tentaculars formiguers deshumanitzats de les metròpolis actuals”.<br /> Aquesta és la clau del llibre. Prevelakis traça un panorama diacrònic i sincrònic d’una petita població de Creta atent no a les grans meravelles arquitectòniques o paisatgístiques (que, segurament, hi són), sinó al dia a dia dels seus pobladors, els d’ara i els d’abans, retratats amb estima i amb parsimònia, sense deixar d’usar mai una llengua rica i formosa. Així descriu una simple somera: “Ensellada, resplendia com una núvia sota la corona nupcial. La sella havia estat encarregada al millor baster de la contrada i explicar com era seria com narrar un conte. Els seus arçons eren de fusta d’olivera, la coberta d’un cuir finíssim, les corretges i els estreps de pell daurada recoberta de lluentons. I no parlaré del feltre de la sella, del fre i de l’alabarda -qui no es moriria d’enveja de tenir un dot així?-, perquè ningú no em creuria”.<br /> Sentor d’espècies, fum de narguil, ecos de <i>Les mil i una nits</i>: Réthimno, narrada per Prevelakis, enamora i perdura.<br /><br /></span></p><br /><p style="text-align: right;"><span style="font-size: medium;"><b>Joan Garí</b></span></p><p><span style="font-size: medium;">Publicat en <i>Ara</i>, 17-12-22 </span><br /><br /></p>Senyals de fumhttp://www.blogger.com/profile/04086442549415828906noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1507007999866168787.post-53932238679143166582022-10-22T18:38:00.001+02:002022-10-22T18:38:34.581+02:00Tots els poemes són poemes d'amor<div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;">Títol: <i>Antologia cordial</i></span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;">Autora: Marisol González</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;">Neopàtria</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;">Alzira, 2022<br /></span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;">155 pàgines</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;"> <div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi49siiF1pXjEijxaNreUR5zChbw9pRfGhlZIduAN9s56rufxVsmNfjKMQMlU5iB9NMtbOk1Cottpupxs8a1jIQiyn977gHVfJZtH70RPTEbJLE9ocqdaAHD9ZV1VulKNXJJdmGmoN03pO1EVYo0VpMYIPKzTmicrD2ywxwdf_goESTeR8D54gT-vow/s5437/Portada%20Marisol.jpg" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="5437" data-original-width="3552" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi49siiF1pXjEijxaNreUR5zChbw9pRfGhlZIduAN9s56rufxVsmNfjKMQMlU5iB9NMtbOk1Cottpupxs8a1jIQiyn977gHVfJZtH70RPTEbJLE9ocqdaAHD9ZV1VulKNXJJdmGmoN03pO1EVYo0VpMYIPKzTmicrD2ywxwdf_goESTeR8D54gT-vow/s320/Portada%20Marisol.jpg" width="209" /></a></div><br /></span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> Avui he tingut el plaer de presentar a la Fira del Llibre de Borriana el compendi de tota una vida fent versos: l'<i>Antologia cordial</i> de Marisol González Felip. </span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> El plaer venia de múltiple bandes: per retrobar-me una bona amiga i per poder parlar d'un conjunt de magnífiques composicions davant un públic atent i interessat. El volum recull composicions des de <i>Les hores breus</i> (1988) a <i>Contratemps </i>(2014), més un grapat de peces inèdites. Més de tres dècades de dedicació incessant a la poesia que la seua autora ha volgut cloure així, editant-ne un llibre-resum. El que vindrà després serà una nova etapa de la vida, amb noves aventures literàries i vitals, una vida pròpia i també fructífera, quin dubte hi cap.</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> La primera cosa que hi he pogut dir és que sempre m'han fascinat els títols dels llibres de Marisol. <i>L'edat deserta</i>, <i>La tendresa dels freixes</i>, <i>Aprenc la separació</i>, <i>Afegiràs abril</i>, <i>Crònica de llunes</i>, <i>Papallones de dilluns</i>, <i>Paral·lelament a la fosca</i>, <i>Epigrafia del buit</i>... Són rètols sensacionals, d'una gran potència literària. Un bon llibre comença inequívocament amb un bon títol. I aquests llibres són bons llibres.</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> Tota una altra cosa és qui llig poesia avui dia. Es comenta sovint, un poc malèvolament, que els llibres de poesia només els lligen els propis poetes. Això és una exageració relativa, però és ben cert que la poca gent que llig habitualment sol triar novel·les. Novel·les que entretinguen i no facen pensar massa, la veritat. I això és injust i malsà. L'equivalent, en gastronomia, seria menjar només carn de pollastre. Carn de pollastre per desdejunar, per dinar, per berenar i per sopar. Una dieta pobra, esquifida, gens saludable.</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> I és que la poesia és insubstituïble. Ens aporta nutrients que cap altre gènere proporciona. La mena d'aliment que en <i>Antologia cordial</i> trobem en abundància. Perquè Marisol és una poeta poderosa i subtil. </span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> Molts poemes d'aquest llibre són d'amor. He dit molts? Volia dir tots,
es clar. Perquè poema d'amor es, en essència, una redundància. Es pot fer poesia des de l'odi, la repugnància o la violència? Es pot, indubtablement. Però això és el revers de l'amor. L'amor sempre hi és, ni que siga en negatiu. La poesia és l'amor portat a la màxima potència. Per això requereix un estat emocional especial, en escriure's i en llegir-se. </span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> Feu la prova. Llegiu els poemes d'aquesta Antologia i observareu un crescendo amorós, que culmina probablement en <i>Pasqual</i>, el volum dedicat a l'avi de l'autora, que no va conéixer. Les estrofes d'eixe llibre tenen una rara densitat emocional, es lligen amb el cor en un puny, no poden deixar indiferent ningú. Molts tenim un avi que no vam conéixer i Marisol ha fet l'homenatge a aquests ancestres invisibles, que ens condicionen i formen part del nostre sistema limfàtic encara que no ho sospitem. </span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> Llegir poesia, en un món convuls, és un salconduit al benestar, a la salut i al trellat. Deixeu-vos de psicoteràpies i practiqueu més la lectura -i l'escriptura- de versos. És un secret a veus, per a qui vulga escoltar-lo...</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"><br /></span></div><div style="text-align: right;"><span style="font-size: medium;"><b>Joan Garí</b><br /></span></div><p><br /></p><p><br /></p>Senyals de fumhttp://www.blogger.com/profile/04086442549415828906noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-1507007999866168787.post-54575267322430656412022-10-17T18:02:00.000+02:002022-10-17T18:02:12.793+02:00L'emoció més genuïnament masculina<p><span style="font-size: x-small;">Títol: Reunió de batxillers<br />Autor: Franz Werfel<br />Edicions de 1984<br />Barcelona, 2022<br />Trad. de Ramon Monton<br />220 pàgines<br /></span></p><p></p><p><a href="https://imagessl8.casadellibro.com/a/l/t7/78/9788418858178.jpg" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="800" data-original-width="533" height="306" src="https://imagessl8.casadellibro.com/a/l/t7/78/9788418858178.jpg" width="204" /></a><span style="font-size: medium;"> </span><span style="font-size: medium;">Aquest és un llibre peculiar (entre parèntesis: un llibre, si no és peculiar, no té el més mínim interès). Tracta d’un sentiment de culpa que s’arrossega al llarg de la vida i, de retruc, tracta doncs de la vida. El protagonista de la història és el jutge d’instrucció Ernst Sebastian. Som a Àustria, després de la Guerra i de l’Imperi. Un dia Sebastian ha d’ocupar-se d’un estrany subjecte, sospitós principal en el cas de l’assassinat d’una prostituta. L’acusat s’anomena Franz Adler. Aquest nom reviu en el jutge un episodi de la seua adolescència: creu reconèixer en Adler un antic company amb qui es va veure involucrat, quan ambdós estudiaven el Batxillerat, en un fosc afer de falsificació.<br /> Casualment, Sebastian ha estat convidat a una reunió d’antics alumnes, la promoció del 1902. Hi va, tot i que no guarda gaire bon record dels seus anys d’institut. No era un bon estudiant. Son pare el blasmava per les males notes, tot tenint en compte “les escasses exigències de l’escola moderna” (sic). Com a molts dels seus companys, el que realment motivava Ernst Sebastian era mirar de propiciar la companyia femenina. Precisament aquest relat és també una estranya paràbola de la repressió sexual a la societat burgesa centreuropea, que tants rèdits proporcionaria al senyor Sigmund Freud. Les dones són, per al jovent de l’època, o dames etèries inabastables o aquests éssers llenguts i vulgars que fan la viu viu al Gran Canon, l’abocador sexual.<br /> Tot ho recorda el jutge després del sopar amb els antics col·legues. Hi retorna “L’emoció més genuïnament masculina: la mirada sobre la pròpia joventut”. Però el que el trasbalsa és haver retrobat Franz Adler, perquè llavors tot es precipita a convertir-se en la “història d’una culpa juvenil”.<br /> No desvelaré al lector més detalls d’aquest pecat adolescent. El propi autor, quan el relat encara les últimes revoltes del camí, juga amb l’ambigüitat i el control de la informació (amb l’el·lipsi com a recurs central) de manera magistral. <br /> Algunes coses, però, mai sabrem del cert com s’han esdevingut. Perquè la memòria té les seues pròpies lleis i el tribunal on ens jutja s’assembla massa a una fabulació kafkiana. El jutge Sebastian, en un rampell, ha escrit tots els seus records en fulls rebregats. Hi ha esmerçat tota la nit. Aquests fulls, tanmateix, resulten ser il·legibles. L’episodi de Franz Adler, tan central en l’evocació del jutge, se li escapa de les mans com un grapat d’arena. Què és real, què és imaginari? Literatura, en fi...</span></p><br /><p style="text-align: right;"><b><span style="font-size: medium;">Joan Garí</span></b></p><p><span style="font-size: medium;">Publicat en <i>Ara</i>, 17-10-22<br /></span><br /></p>Senyals de fumhttp://www.blogger.com/profile/04086442549415828906noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1507007999866168787.post-78110813812676802632022-10-12T11:56:00.003+02:002022-10-12T11:57:15.955+02:00Sota el volcà<p> </p><div><span style="font-size: x-small;">Títol: <i>Alma inmarcesible</i></span></div><div><span style="font-size: x-small;">Autora: Laura Ventura</span></div><div><span style="font-size: x-small;">Autoeditat (Amazon)</span><br /></div><div><span style="font-size: medium;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://m.media-amazon.com/images/P/B07M8NQHYW.01._SCLZZZZZZZ_SX500_.jpg" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="500" data-original-width="313" height="394" src="https://m.media-amazon.com/images/P/B07M8NQHYW.01._SCLZZZZZZZ_SX500_.jpg" width="247" /></a></div><br /> Cal un estat emocional específic per a escriure un poema? I encara, la
poesia requereix immersions emocionals diferents a les d'altres gèneres
literaris? La resposta a la primera pregunta és sí i a la segona depèn.
Escriure literatura és una activitat que requereix una disposició mental
i -diguem-ne anímica- una mica especial, en tot cas diferent dels usos
més prosaics de la llengua. Però dins de les funcions pròpiament
literàries és en el fet poètic on la tempesta emocional resulta
decisiva. Com diu Martin Amis en la seua magistral i divertida autobiografia (<i>Des de dins</i>), "Els poetes han de dur els estats d'ànims fins a les últimes conseqüències". <br /></span><div dir="auto"><span style="font-size: medium;"> Cap lector que acabe de llegir <i>Alma
inmarcesible</i> dubta, ni per un instant, que la seua autora s'hi ha
vessat tota. Completament. La temperatura d'ebullició d'aquests versos
depassa els 100 graus. La lectura d'un llibre així, vos ho assegure,
provoca moltes sensacions en el lector. Totes, excepte la indiferència. </span></div><div dir="auto"><span style="font-size: medium;">
El tema és l'amor. En podia ser cap altre? L'amor viscut, correspost,
anhelat, perdut, combatut i enyorat. Un itinerari dantesc (no va ser Dant el qui
va dir allò de </span><div><span style="font-size: medium;"><i>L'amor che move il sole e l'altre stelle</i>, a la <i>Commedia</i>?) que l'autora borrianenca recorre amb els sentits a flor de
pell. <br /></span></div></div></div><div><span style="font-size: medium;"> Hi ha moltes coses que sorprenen en
aquest llibre. La primera, la persistència amb què l'autora identifica
l'amor amb una droga: la cocaïna, l'heroïna, la marihuana. "He vuelto a
escribir -apunta en "Juro que eras tú". Lo digo como el que saborea la
cocaïna después de meses de desintoxicación. Lo digo porque me duele,
por eso escribo. Por eso te escribo". No sabem si el tu poètic es
refereix sempre a la mateixa persona. Segurament sí. I és algú que fa
escalar el jo poètic als cims de la passió però també l'estimba, des del
pic, inexorablement.</span></div><div><span style="font-size: medium;"> Hi ha una certa atmosfera adolescent
en aquest llibre. Al capdavall, l'autora el publica amb 24 anys, i cal
presumir que l'ha escrit en els mesos o anys anteriors. "Adolescent" no
vol ser un terme pejoratiu. <i>Adolescens</i>, en llatí, identificava les persones d'edat inferior a 25 anys. A partir d'ací, fins els 40, s'era <i>iuvenis</i>.
Però l'adolescència entre nosaltres, simplement evoca l'etapa en què ja
s'ha deixat de ser infant i encara no s'és irreversiblement adult.
Potser per al tsunami emocional que convoca la poesia vinga bé la
posició adolescent, aquesta terra de ningú on amb una mà subjectem el
xiquet que fórem i amb l'altra ens estirem cap a una adultesa una mica
paorosa.</span></div><div><span style="font-size: medium;"> Laura Ventura, en tot cas, ha decidit despullar
completament la seua ànima i ensenyar-nos quina mena de cicatrius deixa
l'amor quan un cos s'hi llança disposat a un combat a ultrança. El
resultat a mi em sembla notable. Una cosa que m'agrada molt d'aquest
llibre és la freqüència amb què t'hi topetes amb frases memorables,
sentències de sabor apodíctic, aforismes larvats. Com quan es diu, al
final del poema "No soy increïble, pero sé cuidar":</span></div><div><span style="font-size: medium;"> </span></div><div style="margin-left: 40px; text-align: left;"><span style="font-size: medium;">"Y supongo que al final</span></div><div style="margin-left: 40px; text-align: left;"><span style="font-size: medium;">siempre se enamoran los que necesitan amor</span></div><div style="margin-left: 40px; text-align: left;"><span style="font-size: medium;">de los que no saben darlo"</span></div><div><span style="font-size: medium;"><br /></span></div><div><span style="font-size: medium;">O en aquesta inquietant definició de l'adultesa ("Crecer"):<br /></span></div><div><span style="font-size: medium;"><br /></span></div><div style="margin-left: 40px; text-align: left;"><span style="font-size: medium;">"Supongo que madurar</span></div><div style="margin-left: 40px; text-align: left;"><span style="font-size: medium;">significa escoger ser tortuga</span></div><div style="margin-left: 40px; text-align: left;"><span style="font-size: medium;">antes que camaleón.</span></div><div style="margin-left: 40px; text-align: left;"><span style="font-size: medium;">Preferimos encerrarnos bajo un caparazón</span></div><div style="margin-left: 40px; text-align: left;"><span style="font-size: medium;">que aprender a cambiar de color</span></div><div style="margin-left: 40px; text-align: left;"><span style="font-size: medium;">cuando las cosas empiezan a volverse grises"<br /></span></div><div><span style="font-size: medium;"><br /></span></div><div><span style="font-size: medium;">O com quan, en "El grito de una canción", explica:</span></div><div><span style="font-size: medium;"><br /></span></div><div style="margin-left: 40px; text-align: left;"><span style="font-size: medium;">"Sé que llegará el día en que le contaremos</span></div><div style="margin-left: 40px; text-align: left;"><span style="font-size: medium;">a nuestros hijos</span></div><div style="margin-left: 40px; text-align: left;"><span style="font-size: medium;">que eran los monstruos</span></div><div style="margin-left: 40px; text-align: left;"><span style="font-size: medium;">los que miraban debajo de la cama</span></div><div style="margin-left: 40px; text-align: left;"><span style="font-size: medium;">por si estábamos nosotros"</span></div><div><span style="font-size: medium;"><br /></span></div><div><span style="font-size: medium;">
Precisament moltes d'aquestes composicions podrien ser lletres de
cançons per als seus admirats (i compartisc el gust) Sabina, Leiva o
Extremoduro. En realitat, en un món on ja quasi ningú llegeix poesia, no
deixem d'escoltar-la de llavis dels nostres cantants preferits...<br /></span></div><div><span style="font-size: medium;">Una
escriptora així, amb eixa força verbal (que també bolca al seu compte
de Twitter), només corre en perill: que les grans frases queden
ofegades, ocultes, en un excés de paraules. En diverses ocasions,
llegint aquest poema, m'ha semblat trobar una verbositat que perjudicava
el resultat final. Si la bona poesia és alguna cosa, aquesta cosa és la
contenció expressiva, dir molt amb pocs mots. Si Laura m'admet un
consell, condensarà més la seua escriptura, reescriurà més, hi eliminarà
fulles mortes.</span></div><div><span style="font-size: medium;"> Ella, que és un volcà latent, sabrà a què em
referisc. La seua vocació literària està fora de tot dubte. Ara cal
abandonar l'amateurisme i passar a ser un astre més en el firmament de
les lletres.</span></div><div><span style="font-size: medium;"> </span><span style="color: #888888;"></span></div><div style="text-align: right;"><span style="color: #888888;"><b>Joan Garí</b><br /></span></div>Senyals de fumhttp://www.blogger.com/profile/04086442549415828906noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1507007999866168787.post-14380346917748028702022-10-07T17:59:00.002+02:002022-10-07T17:59:29.866+02:00Literal<p style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;">Títol: <i>Anorrear</i></span></p><div style="text-align: left;"><p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://pictures.abebooks.com/inventory/md/md31213035131.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="470" data-original-width="300" height="357" src="https://pictures.abebooks.com/inventory/md/md31213035131.jpg" width="228" /></a></div><span style="font-size: x-small;">Autor: Michel Houellebecq</span><p></p></div><p style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;">Anagrama</span></p><p style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;">Trad. d'Oriol Vaqué</span></p><p style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;">Barcelona, 2022</span></p><div style="text-align: left;"><p><span style="font-size: x-small;">587 pàgines </span></p></div><br /><div style="text-align: left;"><br /></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> "Contràriament a la majoria dels seus competidors, la Solène creia poc en la necessitat d'ocupar terreny a internet. Internet, li agradava dir, només tenia dues utilitats: descarregar porno, insultar els altres sense cap risc; en realitat, només una minoria particularment plena d'odi i vulgar s'expressava a la xarxa. Internet, però, constituïa una mena de passatge obligat des d'un punt de vista fictici, un element necessari de la trama: però li semblava suficient, i fins i tot preferible, fer saber que es gaudia de popularitat a la xarxa sense que això correspongués a cap realitat. Es podien anunciar sense por xifres de centenars de milers, fins i tot de milions de visualitzacions; no era previsible cap verificació" (p. 98)</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"><br /></span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> "En totes les civilitzacions anteriors -va dir finalment- el que determinava l'estima, fins i tot l'admiració que es podia tenir per una persona, el que permetia jutjar-ne la vàlua, era la manera com s'havia comportat al llarg de la vida; fins i tot l'honorabilitat burgesa només s'atorgava amb un acte de confiança, a títol provisional; seguidament s'havia de merèixer per a tota una vida d'honestedat. Atorgant més valor a la vida d'un infant, tot i que no sabem de cap manera en què es convertirà, si serà intel·ligent o estúpid, un geni, un criminal o un sant, neguem tot valor a les nostres accions reals. Els nostres actes heroics o generosos, tot el que hem sigut capaços d'acomplir, les nostres realitzacions, les nostres obres, res de tot això ja no té el més petit valor als ulls del món; i ràpidament en deixa de tenir per a nosaltres mateixos. Així li traiem tota motivació i tot sentit a la vida; és, exactament, el que en diem nihilisme. Devaluar el passat i el present en benefici del futur, devaluar la realitat per preferir una virtualitat situada en un futur vague, són símptomes del nihilisme europeu molt més decisius que tots els que Nietzsche va poder revelar" (p. 365)<br /></span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"><br /></span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> "Ell va assentir amb resignació, va decidir buscar un nou dentista. En Paul encara es recordava del dia que el seu dentista li havia anunciat que es jubilava. En aquell moment encara no havia trobat en Bruno, les seves relacions amb la Prudence eren inexistents, la seva solitud era quasi absoluta. Quan el vell dentista li havia anunciat el cessament de la seva activitat, a ell l'havia embolcallat una onada de tristesa desproporcionada, terrible, havia estat a punt d'arrencar a plorar amb la idea que es moririen sense tornar-se a veure, quan la relació no havia estat mai particularment estreta, no havia sobrepassat mai la de metge i pacient, ni tan sols recordava que haguessin tingut una conversa de debò, que haguessin abordat mai temes no dentals. El que no suportava, se n'havia adonat amb inquietud, era la no-permanència en si mateixa, era la idea que una cosa, la que sigui, s'acaba; el que no suportava no era sinó una de les condicions essencials de la vida" (p. 419)</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> </span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> "No tan sols preferia dormir de costat, també havia preferit sempre fer l'amor de costat, i particularment amb la Prudence. Segons ell, hi havia poca diferència entre la posició del missioner i la del gosset, en tots dos casos era l'home qui, amb els moviments del maluc, controlava el ritme i la força de l'encaixada. En tots dos casos, la dona, separant les cuixes o aixecant el cul, es col·locava en posició de submissió, cosa que representava un argument fort en favor d'aquestes posicions, però en constituïa igualment el límit, pel fet de ser manllevada directament del món animal, sobretot en el cas de la penetració per darrere. La posició en què la dona és damunt de l'home li semblava, en canvi, massa solemne, posava la dona en la posició d'una divinitat femella que es lliuraria a una mena de cerimònia d'homenatge al fal·lus; ni ell ni el seu fal·lus no li semblaven justificar una grandiloqüència com aquella. La posició de costat, sobretot, era l'única que li permetia, tot penetrant la Prudence, abraçar-la, acaronar-la, i especialment acaronar-li els pits, cosa que a ella li havia agradat des de sempre; de totes les posicions sexuals, aquesta era als ulls d'en Paul la més amorosa i sentimental, la més humana" (p. 544)<br /></span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"><br /></span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> Houellebecq. Literal.</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> </span></div><div style="text-align: right;"><b><span style="font-size: medium;">Joan Garí </span></b><br /></div>Senyals de fumhttp://www.blogger.com/profile/04086442549415828906noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1507007999866168787.post-7076797282529876422022-07-17T17:56:00.000+02:002022-07-17T17:56:53.970+02:00L'equilibri entre elegància i brutalitat<div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;">Títol: <i>Les paraules jutes</i></span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;">Autora: Milena Busquets</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;">Amsterdam</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;">Barcelona, 2022</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;">Trad. de L. Serramià</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;">140 pàgines</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;"> <div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://www.amsterdamllibres.cat/wp-content/uploads/Les-paraules-justes-coberta-web-1.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="800" data-original-width="509" height="388" src="https://www.amsterdamllibres.cat/wp-content/uploads/Les-paraules-justes-coberta-web-1.jpg" width="247" /></a></div><br /></span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;"> <span style="font-size: medium;"> Aquest llibre fa companyia. L'autora s'hi ha aproximat a això que molts escriptors busquen tota la vida i, de vegades, no troben mai: la perfecta conjuminació del que es vol dir i la manera de dir-ho. El resultat és un exercici d'estil enlluernador, gairebé màgic. Quan un lector troba un text així, no pot més que adorar-lo i santificar-lo, com en una festa sacra de les d'abans.</span></span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;"><span style="font-size: medium;"> No sé fins a quin punt l'aparent facilitat amb què escriu Milena Busquets és realment facilitat o la conseqüència d'una baralla terrible amb les paraules. Ni ho sabré mai, supose. Sí que vull constatar que jo he llegit la traducció al català del volum original, que l'autora va redactar en castellà. Els motius per a l'elecció de l'idioma també se m'escapen, però en català sona molt natural, com un guant, i això és mèrit de la traductora però potser també de quin siga l'idioma amb què pensa Milena. </span></span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;"><span style="font-size: medium;"> <i>Les paraules justes</i> és un diari, escrit al llarg de l'any 2021. No hi ha massa referències, però, a l'actualitat d'aquells mesos. Tot just algun apunt molt sentit, com la constatació de la mort d'Oriol Bohigas. Del que parla el llibre en realitat és del que va opinant l'autora sobre les coses que li passen, que són sobretot petites catàstrofes domèstiques (com l'amor), els fills (i l'amor als fills) o, sobretot, l'ofici d'escriure. Es tracta, en aquest darrer cas, d'un conjunt d'observacions molt interessants, fetes contra els tòpics i contra les modes. </span></span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;"><span style="font-size: medium;"> Una dona que escriu en 2021 i no sent la necessitat de fer cap discurs feminista ni cap diatriba apocalíptica de pa sucat amb oli és un fet extraordinari. Del feminisme se'n riu lleument, de l'apocalipsi potser pensa que està bé, sempre que vaja a joc amb el seu esmalt d'ungles.</span></span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;"><span style="font-size: medium;"> Sí, en efecte: <i>Les paraules justes</i> és una barreja irònica de frivolitat i lucidesa, tot emmetxat en un exercici d'estil captivador. La literatura d'algú a qui li importa un rave l'opinió aliena, i que viu una certa fama amb deseiximent i bon humor. Impagable, en aquest sentit, la descripció dels diferents tipus de lectors que es va trobant quan l'exposen a la signatura pública en Sant Jordi.</span></span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;"><span style="font-size: medium;"> Milena Busquets té alguns clàssic al seu altar particular. Es tracta de noms que fan sospitar d'un extrem bon gust: Proust, Txékhov, els moralistes francesos. Constatació: ningú que haja sigut un lector constant de Proust pot ser una mala persona -ni potser un mal escriptor. Milena n'ha aprés coses essencials (és a dir, paradoxals): "Escriure fent servir el menor nombre de paraules possibles, com Proust". </span></span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;"><span style="font-size: medium;"> Milena té una alta opinió de l'amor. "O estàs enamorat i et corresponen o estàs sol, no hi ha més categories", confessa. Això no li impedeix adoptar una actitud una mica frívola -quan parla dels seus ex-, amb un cert aire <i>gauche divine</i> -però més <i>divine </i>que <i>gauche</i>, és clar. "Només els rics diuen que estan arruïnats", explica, i u esperaria que això fora el preàmbul a una altra sentència inapel·lable (que jo solc repetir al meu club d'amics de la Vilavella): "Només els rics som ja d'esquerres".</span></span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;"><span style="font-size: medium;"> Es pot ser frívol quan s'escriu un dietari si l'alternativa només pot ser el dramatisme i les catàstrofes ideològiques amb què s'empedra el camí de la mala literatura. Per a Busquets l'única via és l'equilibri entre elegància (cerca de la bellesa, autocontrol, distància amb un mateix) i brutalitat (honestedat, veritat, valor). Diria que en aquest llibre ho ha aconseguit. Enhorabona.</span></span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;"><span style="font-size: medium;"><br /></span></span></div><div style="text-align: right;"><span style="font-size: x-small;"><span style="font-size: medium;"><b>Joan Garí</b><br /></span></span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;"><span style="font-size: medium;"> </span><br /></span></div><p><br /></p><p><br /></p>Senyals de fumhttp://www.blogger.com/profile/04086442549415828906noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1507007999866168787.post-55709563985777130922022-07-11T12:46:00.001+02:002022-07-11T12:46:39.412+02:00Un escriptor a la recerca de si mateix<p> </p><div class="cultural-card"><span style="font-size: medium;"> David Miró escriu, al diari <i>Ara</i>, sobre el dietari que acabe de publicar en l'editorial Afers. Amb el seu permís, reproduiré ací el seu text:</span></div><div class="cultural-card"><br /><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEidE2tvhM_GVeBruLohQ9hITW3-78K3MmZw-GjRmhM1pfTLDDMdaZS36jylJgSKqNO9yIZHChHsDUFVwlQu39xruC-1zsnuZD-cb3UpmVyJ7UWUFu6RVzRqFCjsrjQUr8UjLt8YCNzfotfjqK1mFVuq1B-MCxH6sbb3tZG7nR2cwXd0KZRh9oranJg2/s680/Portada%20Ser%20persona.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="680" data-original-width="448" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEidE2tvhM_GVeBruLohQ9hITW3-78K3MmZw-GjRmhM1pfTLDDMdaZS36jylJgSKqNO9yIZHChHsDUFVwlQu39xruC-1zsnuZD-cb3UpmVyJ7UWUFu6RVzRqFCjsrjQUr8UjLt8YCNzfotfjqK1mFVuq1B-MCxH6sbb3tZG7nR2cwXd0KZRh9oranJg2/s320/Portada%20Ser%20persona.jpg" width="211" /></a></div><span style="font-size: medium;"></span></div><span style="font-size: medium;"></span><span style="font-size: medium;"> "El dietarisme és un gènere especialment fecund al País Valencià, on tots els escriptors en català són fills de Joan Fuster , que vol dir que són fills de Montaigne i dels il·lustrats francesos.
Hi ha exemples de tot tipus, des de l’esmentat Fuster i la seva
exhibició d’erudició, fins al lirisme d’un Enric Sòria passant pel
costumisme, barrejat amb literatura de viatges, d’un Toni Mollà. Ara ens
arriba el volum de Joan Garí (Borriana, 1965), un escriptor de ploma
àgil i incisiva, amb una curiositat infinita i un bagatge cultural prou
sòlid per atrevir-se amb totes les grans qüestions que la humanitat
afronta en aquest turbulent segle XXI. </span><span style="font-size: medium;"> </span><span style="font-size: medium;"> </span><p><span style="font-size: medium;"> L’autor,
però, no se situa en l’actualitat, sinó que ens fa retrocedir una mica
en el temps, fins als anys 2015 i 2016, just durant el període de 365
dies en què ostentarà el títol de cinquantenari. <em>Ser persona. Diari de l’escriptor als 50 anys</em>
(Editorial Afers) ens planteja el joc d’alternar les vivències del dia
amb les reflexions sobre el que significa arribar a aquesta edat: "La
vida és un vi que no millora amb el temps: és l’expectació que desperta
recuperar-lo del celler el que enganya els nostres sentits. [...] Tothom
que té vint anys somia en el final de les carreteres tortuoses. I
aquest final arriba i hi ha el camí pla. La vida, llavors, ha perdut
tota emoció...", escriu a l’entrada del 16-04-15.</span></p><span style="font-size: medium;"> </span><p><span style="font-size: medium;"> El dietari és
un gènere difícil perquè s’ha de mantenir un difícil equilibri en
l’escriptura: ha de ser prou bona per merèixer el premi de la lletra
impresa, i alhora mantenir un cert grau de naturalitat, d’improvisació
no forçada. Ens hem de creure que aquelles línies han estat escrites,
efectivament, aquell dia d’aquell mes d’aquell any. Garí, que ha fet
incursions exitoses en el món del periodisme i ha llegit molt Pla,
aconsegueix l’efecte buscat. El lector <em>es creu</em> la convenció que
se li proposa. I així veiem un Garí moderadament il·lusionat amb el
canvi de govern al País Valencià (ell es considera un "conservador
d’esquerres" i l’únic que demana és tenir un president civilitzat i
llegit, cosa que Ximo Puig acompleix amb escreix) o que ens explica les
adversitats sanitàries del seu gat Humphrey o el destí fatal d’un plat de
ceràmica que s’estavella contra el terra un dia de tempesta. Tot ben
amanit amb retalls de lectures, de converses de cafè, de música o de
cinema.</span></p><span style="font-size: medium;"> </span><span style="font-size: medium;"> </span><h3 class="ara-body-title"><span style="font-size: medium;">Aforismes i <i>Breaking bad</i></span></h3><span style="font-size: medium;"> </span><p><span style="font-size: medium;"> Com
a bon fusterià, no defuig el repte de l’aforisme, fins i tot el
metaliterari: "Per a escriure amb dignitat un dietari no s’ha de ser ni
exageradament feliç ni exageradament infeliç. La bona prosa raja d’una <em>aurea mediocritas</em> emocional". L’escriptor també troba paral·lelismes entre Shakespeare i <em>Breaking bad</em>,
demostrant que és algú que, tot i mantenir una prudent distància amb el
món dels seus alumnes adolescents, als quals intenta il·lustrar de
manera infructuosa, no renuncia a allò que té de bo la cultura de
masses. I, finalment, Garí se’ns apareix com algú que parla, amb una
sinceritat poc habitual, del drama de ser escriptor, de l’alt preu
familiar que es paga i que en cap cas és recompensat a nivell monetari
en el món de la cultura en català. Això, però, no és cap impediment per
continuar el gran manament de Montaigne a qualsevol escriptor: persistir
en la recerca de si mateix".</span></p><p style="text-align: right;"><b><span style="font-size: medium;">David Miró</span></b></p><p><span style="font-size: medium;">Publicat en <i>Ara</i>, 9-7-2022 <br /></span></p>Senyals de fumhttp://www.blogger.com/profile/04086442549415828906noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1507007999866168787.post-71003394422115448532022-06-26T19:15:00.001+02:002022-06-26T19:15:31.672+02:00El bacallà i la salsitxa<div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;">Títol: <i>Diari d'una escriptora</i></span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;">Autora: Virginia Woolf</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;">Viena Edicions</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;">Barcelona, 2022</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;">Trad. de Dolors Udina</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;">460 pàgines</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;"> <div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://www.illadelsllibres.com/wp-content/uploads/2022/06/diari-d%C2%A1una-escriptora-1-285x420.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="420" data-original-width="285" height="420" src="https://www.illadelsllibres.com/wp-content/uploads/2022/06/diari-d%C2%A1una-escriptora-1-285x420.jpg" width="285" /></a></div><br /></span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> L'any 1953, dotze anys després de la mort de Virginia Woolf, el seu marit Leonard va fer una tria dels 27 quaderns inèdits del diari de l'escriptora. Aquest material és el que ara veu la llum en català, traduït per Dolors Udina, gràcies a l'editorial Viena.</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> Com a persistent dietarista, era obvi que jo havia de sentir curiositat per aquest volum. Vaig llegir fa molts anys <i>Al far</i> (que, per cert, ara es reedita amb doble traducció al nostre idioma), en la vella sèrie taronja de Proa, i no necessite, per tant, que em convencen l'excel·lència literària de Woolf. Els diaris d'un escriptor són sempre documents impagables no només de les seues interioritats personals, sinó del temps i la societat que retraten. Escriu Virginia Woolf:</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> </span></div><div style="margin-left: 40px; text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> "He decidit amb tota sinceritat no ser popular i, per tant, considero la indiferència o l'insult com a part del tracte. Escriuré el que vulgui i els altres ja diran el que els agrada. Començo a veure que el meu únic interès com a escriptora rau en una individualitat singular, no en la força, ni en la passió ni en res enlluernador (...) La gent que té aquest do continua sonant molt temps després que la vigorosa música melodiosa hagi esdevingut banal"</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> </span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> Heus ací una divisa que hauria de ser la pròpia de tot creador que crega en ell mateix. Assentades les bases imprescindibles, ja podem fruir de les pàgines del <i>Diari d'una escriptora</i> com mereix.</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> En realitat, un quadern d'escriptor privat és un calaix de sastre que, ben gestionat, fornirà material per a altres llibres, però sobretot ajudarà a ordenar el pensament del seu autor. Fora del quadern, en la vida <i>pública</i>, hi ha els coneguts paranys. "El pitjor d'escriure és dependre tant dels elogis", confessa Woolf. I després, més endavant, continua: "Escriure fa disminuir la melancolia. Per què no escric més sovint, doncs? Bé, m'ho impedeix la vanitat".</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> Per a una dona sotmesa a tanta pressió emocional com l'autora de <i>Les ones</i>, el diari havia de ser necessàriament una vàlvula d'escapament. Un lloc on contar la recepció que anaven tenint els seues llibres (i els guanys que li reportaven) i també un espai on disseccionar les emocions per poder analitzar-les, exactament com suggeria Maupassant:</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"><br /></span></div><div style="margin-left: 40px; text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> "En lui [en l'escriptor] aucun sentiment simple n'existe plus. Tout ce qui'il voit, ses joies, ses plaisirs, ses souffrances, ses désespoirs, deviennent instantanément des sujets d'observation. Il analyse malgré tout, malgré lui, sans fin, les coeurs, les visages, les gestes, les intonations"</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"><br /></span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> Cirurgià d'ell mateix i dels altres, res escapa al bisturí del creador. S'analitza el teixit propi com l'aliè: sense pietat. Per això no ens ha d'estranyar l'opinió que té Woolf de l'<i>Ulysses</i>, de Joyce, mentre el llegeix: "M'he sentit confosa, avorrida, irritada i desil·lusionada", davant les seues pàgines, confessa. I després conclou: "He acabat l'<i>Ulisses</i> i el considero un llibre fallit". Millor opinió té de l'altre gran gegant coetani, Marcel Proust. En tot cas, la conclusió de tot plegat és òbvia: "És probable que la bellesa definitiva d'un text no la vegin mai els seus contemporanis". </span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> La dona que ha escrit "l'única vida emocionant és la imaginària" es va suïcidar en 1941, ofegada en un riu. Quatre dies abans d'aquesta fatídica data, va tancar així l'últim dels seus quaderns:</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> </span></div><div style="margin-left: 40px; text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> "I ara, amb cert plaer, m'adono que són les 7 i he de fer el sopar. Bacallà i salsitxa. Em sembla que és veritat que s'adquireix cert domini sobre la salsitxa i el bacallà si es posa per escrit".</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> </span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> S'ha escrit molt sobre aquest teló. Res més pertinent, però que acarar la mort com una més d'aquestes coses petites, potser insignificants, que construeixen una vida. La vida -la literatura- no són els grans temes. "These things, my dear, are life", com li fa dir a Meredith Mercè Rodoreda al frontispici de <i>La plaça del diamant</i>. La vida és el bacallà i la salsitxa (i anar-se'n a la piscina el dia que Alemanya declara la guerra a Rússia). I després, la mort.</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"><br /></span></div><div style="text-align: right;"><span style="font-size: medium;"><b>Joan Garí</b><br /></span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> <br /></span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> <br /></span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> </span><br /></div><p><br /></p>Senyals de fumhttp://www.blogger.com/profile/04086442549415828906noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-1507007999866168787.post-31500736326624147652022-06-19T18:27:00.000+02:002022-06-19T18:27:31.513+02:00Un llibre és amor o no és res<div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;">Títol: <i>Hi ha un país on la boira</i></span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;">Autora: Gemma Gorga</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;">Tushita edicions</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;">2021</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;">296 pàgines</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;"> <div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://images-na.ssl-images-amazon.com/images/I/41YDiUeuAuL._SY264_BO1,204,203,200_QL40_ML2_.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="266" data-original-width="186" height="266" src="https://images-na.ssl-images-amazon.com/images/I/41YDiUeuAuL._SY264_BO1,204,203,200_QL40_ML2_.jpg" width="186" /></a></div><br /></span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;"> <span style="font-size: medium;">"Certes persones establim amb els llibres una relació eròtica que requereix uns preliminars i que ens impedeix entrar de dret al contingut sense fer-li violència. Quin plaer retardar la trobada amb la primera pàgina, sabent que hi és, que, fidel, ens espera i que no fugirà. Però abans cal esmolar l'atenció amb aquestes minúcies que tant signifiquen. Com una preparació, una propedèutica amorosa".</span></span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;"><span style="font-size: medium;"> Aquestes paraules de Gemma Gorga en <i>Hi ha un país on la boira</i> expliquen molt bé els motius pels quals s'estima un llibre. Els qui llegim molt, els practicants de la sagrada promiscuïtat de la literatura, sabem bé que perquè un llibre t'arribe a l'ànima te n'has d'enamorar. De seguida o a poc a poc. Amb una primera lectura, o en escomeses posteriors. Des de la primera pàgina o quan portes molta estona dubtant de si el temps invertit en aquell flirteig realment paga la pena. Un llibre és amor -Eros- o no és res. I amb els anys, amb la saviesa, l'escepticisme i els desenganys, aquest colp d'efecte a primera vista segueix sent tan meravellosament necessari i desconcertant com sempre.</span></span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;"><span style="font-size: medium;"> No coneixia Gemma Gorga, ni crec que ella em conega, a mi. Tot i ser escriptors de la mateixa generació, vivim separats per una mateixa llengua. Nadem en les aigües amniòtiques de la mateixa literatura, però, com en els submarins, algú ha tancat una porta de ferro movent una manovella circular que impedeix, en una catàstrofe, que l'aigua hi penetre. Però, com no hi ha mai aquesta mena de catàstrofes, el que no hi pot penetrar és la vida, el coneixement i la paraula.</span></span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;"><span style="font-size: medium;"> <i>Hi ha un país on la boira</i> és la crònica d'una estada a San Francisco. San Francisco és la ciutat de <i>Vertigo</i>, probablement la més depurada de les pel·lícules d'Alfred Hitchcock. Gorga fa cap a Misión Dolores, l'edifici més antic de la zona, un dels pocs que van resistir el cèlebre terratrèmol del 1906. Però Misión Dolores és, sobretot, el lloc on Madeleine (Kim Novak) diposita un ram de flors a la tomba de Carlota Valdés, sense saber-se observada pels ulls escrutadors de Scottie (James Stewart). </span></span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;"><span style="font-size: medium;"> Els qui sentim la passió dels llibres solem també cremar en la de les pel·lícules. Per això comprenc Gorga: en la meua <a href="http://oficidelector.blogspot.com/2011/06/el-llibre-que-mha-fet-mi.html" target="_blank">odissea americana</a> jo també em vaig delir per visitar els escenaris dels meus films predilectes. Però l'autora fa més que això. Converteix el seu viatge en un recorregut minuciós per totes les llibreries disponibles, que a San Francisco en són moltes i extremadament generoses.</span></span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;"><span style="font-size: medium;"> Sota l'advocació d'un joc de paraules profitós d'Enric Iborra (<i>Carpe librum!</i>) i tenint sempre al cap la vella reflexió de Bohumil Hrabal, segons la qual els llibres ens expliquen alguna cosa de nosaltres mateixos que encara desconeixíem, Gemma Gorga s'hi aplica a escenificar un tòpic de la pintura occidental: l'Anunciació. Una dona, al quadre, crea en si "un espai buit que serà omplert per la paraula fecundant". I encara: "Durant la lectura acollim, i les mans obertes que sostenen el llibre tradueixen visualment aquest gest de disponibilitat i d'obertura".</span></span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;"><span style="font-size: medium;"> Literatura, cinema, pintura (i, encara, fotografia). <i>Un país on la boira</i> és la demostració que per a viatjar no cal eixir de casa, però, posats a fer-ho, és la nostra mirada la que ho determinarà tot. Hi ha qui fa la volta al món i no ha comprés ni comprendrà mai res sota cap mena de circumstància. Crec que, d'això, en diuen turisme...</span></span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;"><span style="font-size: medium;"><br /></span></span></div><div style="text-align: right;"><b><span style="font-size: x-small;"><span style="font-size: medium;">Joan Garí<br /></span></span></b></div><div style="text-align: right;"><span style="font-size: x-small;"><span style="font-size: medium;"><b> </b><br /></span></span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;"><span style="font-size: medium;"> </span><br /></span></div><p><br /></p><p><br /></p>Senyals de fumhttp://www.blogger.com/profile/04086442549415828906noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1507007999866168787.post-43715132255883494312022-06-11T17:25:00.000+02:002022-06-11T17:25:43.083+02:00Una veu suculenta i troncal<div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;">Títol: <i>L'estiu dels brivalls/Infant d'hivern</i></span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;">Autor: Francesc Viadel</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;">Vincle/Neopàtria</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: x-small;"> </span></div><div style="text-align: left;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://www.laveudelsllibres.cat/imatges/images/estiu_dels_brivalls.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="498" data-original-width="336" height="318" src="https://www.laveudelsllibres.cat/imatges/images/estiu_dels_brivalls.jpg" width="215" /></a></div><a href="https://neopatria.es/wp-content/uploads/2022/05/PORT_infant-dhivern.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="800" data-original-width="528" height="315" src="https://neopatria.es/wp-content/uploads/2022/05/PORT_infant-dhivern.jpg" width="208" /></a></div><span style="font-size: x-small;"><br /></span><br /></div><p style="text-align: left;"> <span style="font-size: medium;">Francesc Viadel acaba de publicar dos llibres. L'un,
<i>L'estiu dels brivalls</i>, és una novel·la antiga que ha recuperat
l'editorial Vincle i s'ha endut el Premi Teodor Llorente de la Pobla de Vallbona. L'altre, <i>Infant d'hivern</i>, és un aplec de versos que
va guanyar l'any passat el Premi Vila de Nules, i que ha editat
Neopàtria. </span><span style="font-size: medium;"> </span></p><p style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> Francesc Viadel és un escriptor
prolífic ( benvingut al club...). A més dels seus llibres, també fa
articles per als diaris, amb un estil particularment combatiu, sense
pèls a la llengua. El problema que té l'escriptor prolífic
</span><span style="font-size: medium;">-que tenim- </span><span style="font-size: medium;">és que viu en un país substancialment bibliòfag. Ací no llig ni Déu:
s'entén millor així? </span></p><div style="text-align: left;"><p><span style="font-size: medium;"> Aquesta apreciació, per
punyent i realista que siga, però, no busca descoratjar ningú. Al cap i a
la fi, <i>L'estiu dels brivalls</i> ja va per la segona edició. Algú llegeix </span><span style="font-size: medium;">-alguns-</span><span style="font-size: medium;">, al capdavall. El qui ho faça regularment, li recomanaria que
es fixara en la prosa i els versos de Viadel. </span></p></div><div style="text-align: left;"><p><span style="font-size: medium;">
<i>L'estiu dels brivalls</i> és una recreació de la vida quotidiana d'un grapat
de joves sense ofici ni benefici, en un ambient rural - que podria ser
l'Algemesí natal de Viadel- i on la desesperació i els anhels habituals
de l'espècie -diners, sexe, reconeixement- informen unes vides brutes i
obscures. El que hi destaca, però, és la poderosa prosa de l'autor, un
estil vigorós, de vegades encabritat, sempre efectiu:</span></p><p style="margin-left: 40px; text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> <span class="css-901oao css-16my406 r-poiln3 r-bcqeeo r-qvutc0">"Nòmades, delinqüents de duro, conspicus amants de l'absenta, insaciables libadors de conys gastats o de lloguer, joves de molts segles..."</span></span></p></div><div style="text-align: left;"><p><span style="font-size: medium;">
<i> Infant d'hivern</i>, al seu torn, es l'evocació lírica d'un amor i d'un paisatge moral
d'adolescència. Un conjunt de versos i proses poètiques un poc més irregular que la
novel·la però on sura, quan menys ho esperes, una poderosa veu poètica.
Aquesta veu naix de l'evocació dels sentits, del rècord punyent del
foc, de la nostàlgia per un amor esvaït que Viadel ha volgut fixar
negre sobre blanc, perquè el món no l'oblide:</span></p><div style="margin-left: 40px; text-align: left;"><span style="font-size: medium;">"Ara mateix,</span></div><div style="margin-left: 40px; text-align: left;"><span style="font-size: medium;">mentre penses aquells</span></div><div style="margin-left: 40px; text-align: left;"><span style="font-size: medium;">bells monstres alats,</span></div><div style="margin-left: 40px; text-align: left;"><span style="font-size: medium;">mentre dorms o mors,</span></div><div style="margin-left: 40px; text-align: left;"><span style="font-size: medium;">cacen mig nus encara</span></div><div style="margin-left: 40px; text-align: left;"><span style="font-size: medium;">(en aquell paradís de vora riu</span></div><div style="margin-left: 40px; text-align: left;"><span style="font-size: medium;">que mai més ja no sabràs trobar)</span></div><div style="margin-left: 40px; text-align: left;"><span style="font-size: medium;">una ferotge tribu de xiquets</span></div><div style="margin-left: 40px; text-align: left;"><span style="font-size: medium;">o d'ombres escanyolides</span></div><div style="margin-left: 40px; text-align: left;"><span style="font-size: medium;">que res no saben</span></div><div style="margin-left: 40px; text-align: left;"><span style="font-size: medium;">del seu destí</span></div><div style="margin-left: 40px; text-align: left;"><span style="font-size: medium;">de rars insectes</span></div><div style="margin-left: 40px; text-align: left;"><span style="font-size: medium;">atrapats en el flascó</span></div><div style="margin-left: 40px; text-align: left;"><span style="font-size: medium;">d'una farmàcia d'espant"</span></div><div style="margin-left: 40px; text-align: left;"><span style="font-size: medium;"><br /></span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> Contra el vici de no llegir, senyores i senyors, Francesc Viadel. Una veu suculenta i troncal que no podem ignorar.</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"><br /></span></div><div style="text-align: right;"><span style="font-size: medium;"><b>Joan Garí</b><br /></span></div></div><p><br /></p>Senyals de fumhttp://www.blogger.com/profile/04086442549415828906noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1507007999866168787.post-50980319558014857602022-06-05T18:01:00.001+02:002022-06-05T18:02:36.710+02:00La gran aventura subterrània<p><span style="font-size: x-small;">Títol:<i> Diari 1965-1977</i><br />Autor: Josep Iborra<br />Institució Alfons el Magnànim<br />València, 2022<br />951 pàgines</span><br /></p><div style="text-align: left;"><a href="https://www.alfonselmagnanim.net/media/dival/images/thumbs/edition-132089-236x356.jpg" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="355" data-original-width="236" height="325" src="https://www.alfonselmagnanim.net/media/dival/images/thumbs/edition-132089-236x356.jpg" width="215" /></a><span style="font-size: medium;"> </span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> Josep Iborra (1929-2011) és un escriptor valencià amb poca obra publicada en vida: tot just el volum de narracions <i>Paràboles i prou</i> (1955) i els assajos <i>Inflexions </i>(2005) i <i>Breviari d’un bizantí</i> (2007), entre altres. Ara sabem, però, que durant anys i panys va escriure pacientment uns quaderns dietarístics que la Institució Alfons el Magnànim ha donat a conèixer.<br /></span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> <i>Diari 1965-1977</i> és la clau de volta d’aquesta literatura subterrània. Era el producte d’un esforç colossal, certament insòlit en les lletres del moment i fruit d’una autodisciplina detallista que –sospitava el seu autor- segurament restaria inèdit per sempre més. Per sort, Enric Iborra, fill i hereu de l’escriptor, es va adonar de seguida de la importància d’aquells apunts de diari. Aquella hemorràgia verbal indeturable havia d’arribar als lectors en forma de paper pòstum, i és això el que ha passat. <br /> Josep Iborra no és un estilista melós, de lectura afalagadora i gratificant. Les seues notes exploren la sempre porosa frontera entre l’assaig i la filosofia, i s’estenen pels viaranys d’uns pocs temes predilectes: la contraposició natura/cultura, la dissociació entre el cos i la consciència, la novel·la del XIX i el XX, la possibilitat d’una cultura i una crítica antiburgesa... Iborra s’acull al clàssic clau, en aquestes disquisicions: Montaigne. Com molt bé diu (en 1973!) en matèria assagística les anomenades “ciències humanes” ens volen donar gat per llebre: “avui el tractat està de moda i l’esperit de l’assaig, en decadència”. El “galimaties pedant”, la “nova escolàstica” provocada per la puixança universitària –adverteix- està convertint el quart gènere literari i “l’esperit del lliure examen” en una caricatura tecnocràtica.<br /> En lluita contra això –i com reprotxar-li-ho-, Iborra dedica gran part dels seus esforços silenciosos a glossar els grans autors del seu segle i del segle precedent. Reputa Lacan, Foucault o Derrida d’”extravagants”, de la mateixa manera que jutja amb severitat les conseqüències de la revolta francesa del Maig del 68. En canvi, la lectura de <i>A la recerca del temps perdut</i> li provoca tot de sensacions meravellosament contradictòries. Quan comença a llegir aquest obra mestra absoluta no s’està d’exclamar-se: “La literatura de Proust és la vida, la verdadera vida”. Després, mentre la lectura continua (li durarà anys), hi afegeix matisos: “Aquest teixit cancerós de mots”; “Potser no hi ha cap escriptor, en cap literatura, que tinga la impertorbabilitat de Proust. Cap que escriga, com ell, sense pressa”; “Proust embafa. Pla sembla un Proust, a vegades. Però un Proust robust”.<br /> La lectura de Josep Pla, en efecte –especialment del primer volum de la seua Obra Completa, <i>El quadern gris</i>-, el convenç potser de la seua inferioritat de condicions. “Pla –defineix-, el Baedeker de la cultura catalana”. És probable que la figura de Joan Fuster (a qui va dedicar la seua tesi doctoral) li provocara emocions semblants. Davant aquells gegants muntanyencs, els quaderns d’Iborra s’empetitien.<br /> Ara, recuperada aquesta superba aventura intel·lectual, podem avaluar-la en els justos termes que mereix.</span></div><br /><p style="text-align: right;"><b><span style="font-size: medium;">Joan Garí</span></b></p><p><span style="font-size: medium;">Publicat en <i>Ara</i>, 4-6-2022<br /></span><br /></p>Senyals de fumhttp://www.blogger.com/profile/04086442549415828906noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1507007999866168787.post-58148029617566492082022-05-28T17:50:00.000+02:002022-05-28T17:50:01.606+02:00Un projecte insòlit<div style="text-align: left;">Títol: <i>El vicecònsol</i></div><div style="text-align: left;">Autor: Xavier Serra</div><div style="text-align: left;">Afers</div><div style="text-align: left;">Catarroja, 2022</div><div style="text-align: left;">194 pàgines</div><div class="separator" style="clear: both; text-align: right;"><a href="https://editorialafers.cat/botiga/1004-large_default/el-viceconsol.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="458" data-original-width="458" height="298" src="https://editorialafers.cat/botiga/1004-large_default/el-viceconsol.jpg" width="298" /></a></div><br /><div style="text-align: left;"><br /></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> El lector que haja seguit amb paciència els llibres que ha anat publicant Xavier Serra en l'editorial Afers des de l'any 2009 (quan va eixir al carrer el primer volum de les seues <i>Biografies parcials</i>) s'haurà adonat d'una cosa: el caràcter absolutament insòlit del seu projecte literari. No hi ha, en català, un esforç semblant per fer literatura de no ficció en els termes en què els planteja Serra. Amb el concurs d'un estil informat per una sòlida pulcritud planiana, l'escriptura d'aquest autor -una prosa que flueix d'una manera constant i estable- tradueix la realitat sense cap concessió a la bagatel·la ni a la imaginació desbocada. Tot el que ens conta Serra als seus llibres és estrictament real, un gran reportatge que abraça el País Valencià del segle XX, especialment el dels seus anys més decisius: els 60 i els 70. L'herència de Fuster, a Sueca, ha motivat l'existència d'escriptors singulars -cadascú a la seua manera, com les famílies infelices de Tolstoi-, siga en el vessant de l'assagisme conspicu (Josep Palàcios), del desbordament autoficcional (Manuel Baixauli) o, el que m'ocupa ara, del realisme més impàvid.</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> <i>El vicecònsol</i>, en aquest sentit, és un altre pas de rosca en un projecte literari rectilini i perfectament homogeni. L'objecte del nou llibre és contar la història de Timothy Towell en ocasió, a la València dels anys 60, del seu pas pel consolat nordamericà. </span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> Acabat de nomenar vicecònsol, Towell (un republicà moderat) s'ocupa, en una València amb una tímida efervescència antifranquista, de contactar amb els opositors no comunistes. És així com descobrirà el Partit Socialista Valencià. Guiat per les seues informacions, el cònsol dels USA a València, Robert F. Follestad, escriu una carta a Joan Fuster, interessant-se per les seues activitats i prometent-li una lectura detallada del volum <i>El País Valenciano</i>. </span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> Tot aquest esforç culminarà en dues activitats diferents però complementàries: el viatge -pagat pels americans- d'una selecció d'opositors valencians als Estats Units i la publicació (en part ordida per Thomas Glick, hispanista estudiós dels sistemes de regs de la València islàmica) del número 24 de la revista <i>Identity Magazine</i>. </span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> Al viatge al cor de l'Imperi se'n va una expedició valenciana on destaquen uns joveníssims Eliseu Climent o Ricard Pérez Casado. Per a la revista, Towell busca complicitats en Lluís Alpera, Lluís Aracil o Manuel Ardit. El propòsit de la publicació és oferir un tast de poesia realista local, però com no vol participar-hi Vicent Andrés Estellés (massa ben col·locat a <i>Las Provincias</i>) al final l'única peça <i>realista </i>d'interés és el text d'una cançó de Raimon. </span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> Recorde bé aquell número d'<i>Identity Magazine</i>. Als anys 80, quan estudiava Filologia a la Universitat de València, el meu professor de Sociolingüística Lluís Polanco me'n va passar una fotocòpia. Llegir aquelles pàgines, d'un exotisme una mica irreal, va ser una experiència colpidora fonamentalment per un dels seus col·laboradors: Lluís Aracil. La intel·ligència d'aquella <i>rara avis</i> va trobar una manera efectiva de dir el que calia dir sense despertar les suspicàcies de la censura: oferint, en la versió anglesa, un text substancialment diferent del de la versió catalana. El resultat era un diagnòstic demolidor sobre la situació de la llengua sota la bota franquista, miraculosament intacte per al fruiment dels lectors anglòfons a tots dos costats de l'Atlàntic.</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> Ara que tot això són fulles ja esgrogueïdes i que la formidable intel·ligència d'Aracil ha implosionat fins convertir-lo en una caricatura d'ell mateix, és oportú que algú ens rescate uns anys irrepetibles. Era l'etapa que anys a venir Miquel Martí i Pol segellaria en un vers massa usat, però que conserva la rara saviesa de les sentències precises: "Tot està per fer i tot és possible".</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> Assignat a l'ambaixada de Madrid, Towell després participaria en la gestió de l'incident nuclear a Palomares. És així com els americans es relacionaven amb nosaltres: donant-nos veu i, a la mínima, deixant-nos caure una bomba atòmica. Coses de l'Imperi.</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"><br /></span></div><div style="text-align: right;"><span style="font-size: medium;"><b>Joan Garí</b><br /></span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: medium;"> </span><br /></div>Senyals de fumhttp://www.blogger.com/profile/04086442549415828906noreply@blogger.com0