19/1/19

Una bellesa de contraban

Títol: Les meues dones
Autor: Josep Lluís Abad
Autoedició
La Vilavella, 2018
86 pàgines



  Les dones arrasen, les donen imperen, són el nou sexe fort, el definitiu mot d'ordre. En aquest context, no és estrany que el poeta Josep Lluís Abad haja decidit dedicar el seu últim llibre a homenatjar totes les femellesque l'envolten, incloent -en un pòdium d'honor- la seua gossa Jana.

  El volum es diu, molt lògicament, Les meues dones i compta amb les espectaculars il·lustracions de Maria Llidó. Al pròleg, una altra fèmina, la radiofònica Susanna Lliberós, que ha trenat boniques paraules posant en relació Colin Ellard, Maurice Maeterlinck, Christine de Pisan i el petit poble d'Aín, en un crescendo de molt bona factura argumentativa.

  Aín és el refugi d'Abad, el seu monestir interior. Allà va a rescabalar-se del món i potser també de les pròpies dones, perquè ja se sap que el cel i l'infern són dues perspectives contígües i simultànies, i allò que ens salva és el nostre més poderós verí.

  Cal llegir els pomes d'aquest llibre amb la calma i la voluptat que hi hauria reclamat el mateix Baudelaire.  Jo, naturalment, ja he fet la meua tria, he escollit els versos que més m'han colpit en un llibre que en té de sobres. El meu poema és aquest:


Ball

Abrace l’aire, sí.
L’abrace per trobar
immunitat als teus ulls.
 
Així s’acosta l’harmonia,
aquells versos perduts
records dels tigres adolescents
que somiàvem amb la música.
 
Ara han passat molts anys,
i encara abrace l’aire.
I tremole si santifiques
el món amb la mirada.
Aqueixa llum de foc
m’acaça en la distància.
 
Memòria petita les paraules:
terra humida on ballar
l’únic, l’absolut encontre.
 
[Josep Lluís Abad i Bueno, Les meues dones, 2018]



Després m'assabente que a Joan Navarro també li ha agradat, i n'ha fet una versió al portugués. Ací la teniu:



[Dança


Abraço o ar, sim.
Eu o abraço para achar
imunidade nos teus olhos.
 
Assim aproxima-se a harmonia,
aqueles versos perdidos
lembranças dos tigres adolescentes
que sonhavam com a música.
 
Agora passaram muitos anos,
e ainda abraço o ar.
E tremo se santificas
o mundo com o olhar.
Essa luz de fogo
encalça-me na distância.
 
Memória pequena as palavras:
terra húmida onde dançar
o único, o absoluto encontro.
 
Tradução para o português: Joan Navarro]


  I en això anem passant els dies. Si vos interessa aquest llibre, el podeu descarregar del Dropbox de l'autor en aquest enllaç:  https://www.dropbox.com/s/kz3kbn0lhq4ec5j/lesmeuesdonesFINALR.pdf?dl=0


   Si ho feu així, contribuïreu a posar un poc de bellesa a les vostres vides, com una contrasenya febril i fràgil. No desaprofiteu tan breu instant...



Joan Garí

 

6/1/19

El testimoni de les víctimes


Títol: Laëtitia o la fi dels homes
Autor: Ivan Jablonka
Anagrama
Barcelona, 2017
Trad. de Marta Marfany
401 pàgines


  Laetitia vol dir, en llatí, alegria, i això és la primera paradoxa d’aquesta història. Al gener del 2011, un ferroveller estrambòtic i perdonavides, Tony Meilhon, va assassinar Laëtitia Perrais, violant-la i esquarterant-la. La jove francesa tenia divuit anys en el moment dels fets. El crim va saltar a tots els mitjans de França i es va convertir en el petit espectacle mediàtic habitual. Meilhon va afavorir l’enjòlit, en negar-se a confessar, durant setmanes, el lloc exacte on havia amagat el cadàver. Fins i tot el llavors president, Nicolas Sarkozy, es va afegir a la festa, aprofitant que l’assassí tenia al darrere un llarg historial de detencions, per atacar el sistema judicial del país. Quan tot va acabar, Laëtitia seguia ben morta, però la societat francesa –amb el pinxo baixet que li feia de president al capdavant- s’havia embrutit un poc més en l’era de l’espectacle global.
  Quan l’historiador Ivan Jablonka va topetar amb aquest història, va somiar de seguida amb A sang freda. Com els personatges de Truman Capote, també Laëtitia i la seua germana bessona, Jessica, arrossegaven la pesada motxilla d’una infància de maltractaments i violència a càrrec del seu pare biològic, mentre la mare tenia prou amb la seua pròpia càrrega de desordres mentals. Jablonka es va proposar reconstruir no només el crim sinó la vida sencera de la Laëtitia, a la manera amb què Capote havia inaugurat la “novel·la de no ficció”.
  Com a resultat de l’ambient de violència de la seua infància, Laëtitia Perrais era una jove tímida, inhibida i impressionable. El seu rostre adolescent, reproduït arreu en saber-se les circumstàncies de la seua desaparició, va commoure la societat francesa. Probablement s’hi va activar, diria, el que als Estats Units s’anomena Missing White Woman Syndrome, és a dir, la síndrome de la dona blanca desapareguda (MWWS, en anglès). Segons aquesta pauta, quan desapareix una dona blanca, especialment si és jove i atractiva, els mitjans dediquen una atenció incomparablement major que si el desaparegut és un home o una persona d’una altra raça o edat.
  El rostre pur de Laëtitia va colonitzar l’imaginari d’un país i va fer el mateix amb Ivan Jablonka, que va voler indagar no exactament en els motius d’un crim (que poden ser perfectament banals o improvisats) sinó en l’estrany lligam moral –i social- que uneix la persona assassinada amb la persona que assassina.
  “No conec cap relat d’un crim –escriu Jablonka- que no destaqui l’assassí en detriment de la víctima. L’assassí hi és per explicar-ho, per explicar el seu penediment o per vantar-se. Del seu judici n’és el focus, fins i tot l’heroi. En canvi, jo el que voldria és alliberar les dones i els homes de la seva mort, arrencar-los del crim que els fet perdre la vida i fins la humanitat. No honorar-los com a “víctimes”, perquè això també seria enviar-los a la seva fi, sinó simplement reconstituir-los en la seva existència. Donar testimoni en lloc seu”.
  Laëtitia o la fi dels homes, alhora, és també un relat de vindicació feminista, d’exaltació de tantes dones destruïdes moralment o físicament per homes que es creuen superiors, quan en realitat són patètiques criatures al servei d’un mesquí sentiment d’inferioritat.
  Aquesta història, al capdavall, m’ha fet pensar, en la circumstància espanyola, en el cas de Diana Quer, la jove madrilenya que, amb la mateixa edat que la Laëtitia, va morir a Galícia a mans d’un malànima desmanyotat, amb tot el reguitzell mediàtic que va ocasionar la seua desaparició al 2016.
  El MWWS proporciona carn fresca de tant en tant, i de seguida els polítics (els ibèrics lil·liputencs sarkozys) aprofiten per afegir-se al circ de foc que demana cadena perpètua (i per què no pena de mort una altra vegada?), en l’estela del bíblic ull per ull. Però si alguna cosa ensenya aquest llibre és que la venjança és inútil i, fins i tot, contraproduent. Només contribueix a excitar una societat àvida de sang a l’arena quan el que cal, simplement, és ensinistrar-se interiorment per a comprendre.
Joan Garí
Publicat en Ara, 5-1-2019

8/12/18

Desitjar un diàleg impossible

Títol: Per tenir casa cal guanyar la guerra
Autor: Joan Margarit
Editorial Proa
Barcelona, 2018
291 pàgines


  «He nascut mentre la meitat del país intentava matar l’altra meitat». Amb aquesta cruel premissa inicial comença, com aquell qui diu, la història del poeta Joan Margarit contada per ell mateix, una autobiografia o unes memòries, o un conjunt de records que comprenen la infància i la primera joventut.
  Margarit, des de la vellesa, emprèn la seua rememoració amb un objectiu molt clar: vol acarar-se només amb els records «que hagin quedat dins la ment» i esbrinar què tenen a veure aquestes imatges amb la construcció dels seus poemes. D’alguna manera, el poeta està convençut que el país trist i llòbrec que és la seua pàtria antiga -la guerra, la postguerra- explica de manera necessària els versos que ha infantat després, com qui trau aigua d’un pou inextingible.
  Per dur a terme aquesta operació, les primeres figures que hi apareixen són el pare i la mare. El primer, «algú amb massa pors i ressentiments per no desconfiar de la vida»; la segona, estimant el fill «fins al límit sense haver sabut fer-m’ho comprendre». La covardia intel·lectual, la manca d’aptituds per expressar afecte: el fill encara es rebel·la contra els seus progenitors, es pregunta per què ells i no uns altres. D’on sinó d’aquí -i de la guerra i de la postguerra- ha de nàixer necessàriament  el desinterès del noi que és Margarit envers el proïsme, la desconfiança cap al grup?
  El poeta, llavors, comença el dolorós itinerari. La família va canviant d’ubicació, usualment per la professió del pare, que és arquitecte -com ho serà el fill. A Sanaüja el petit Joan beu del paisatge primigeni, sap de l’autoritat i aprèn a témer-la. A Rubí interioritza com de perillós pot ser eixir de casa per anar a l’escola. A Girona descobreix la soledat, que serà el seu combustible més íntim. Després, amb el temps, vindrà el territori màgic del Turó Park a Barcelona i, més enllà, la descoberta de les Illes Canàries com un paradís possible.
  Els records, llavors, van informant aquests topònims, com la carn que s’acobla a un esquelet. A Rubí hi havia el belar de les cabres a l’escorxador, quan els traspassen el coll amb un punxó; la mare l’hi envia a comprar sang (per fer sang amb ceba), però l’»estremidora queixa» dels animals es grava al cervell de l’infant impressionable, i no desapareixerà mai. A Barcelona s’inicia com a lector: Karl May, J.F. Cooper, Jules Verne, Stevenson, Zane Gray, Dickens... Va a un institut batejat com a Ausiàs March, però cap professor, al seu si, li parla mai d’aquesta figura enigmàtica. A Santa Cruz de Tenerife, finalment, un professor li descobreix Machado i, com un corol·lari lògic, s’enamora d’una companya de classe i això provoca l’escriptura -febril, secreta- del seu primer poema.
  Després l’ancià que, vora el foc -els ancians sempre són a la vora terrible d’un foc-, reflexiona sobre tot això fa el seu diagnòstic: enyorança. «Perquè enyorar -mastega Margarit- significa desitjar un diàleg impossible. Per a la nostàlgia cal que hi hagi coses a dir-se amb l’objecte d’aquest sentiment». Si la primera infància es recorda bàsicament com un lloc, el pas del temps propicia un diàleg entre el nen que un dia es convertirà, per al vell, en «un interlocutor impossible però desitjable».
  I els pares, és clar, no deixen de convertir-se en el penya-segat on mor tot intent d’escriptura autobiogràfica. Els de Margarit, tot i passar el tràngol de la guerra -o precisament per això-, no estan polititzats. El tiet Lluís sí: ha conservat l’esperit anarquista i la sang calenta propícia per al desordre amorós. Però al pare li deu, almenys una cosa: la professió. El fill serà arquitecte i, un dia, s’especialitzarà en Càlcul d’Estructures, perquè s’adona que això pot ser útil a l’altra gran passió de la seua vida, fer versos. També la poesia és una estructura que necessita una matemàtica precisa, un percentatge de passió, un altre de vivència estricta, un altre de busseig en l’ànima profunda del passat. El qui ha perdut una guerra, ja en té el cinquanta per cent; l’altre cinquanta és el talent en estat pur: Margarit al cent per cent.
Joan Garí
Publicat en Ara, 8-12-2018


17/11/18

Apunts per a un viatge interior

Títol: Un temps per guardar silenci
Autor: Patrick Leigh Fermor
Quid Pro Quo
Pollença, 2018
Trad. de Marcel Riera
89 pàgines


  ¿Un reputat escriptor de viatges fent un llibre sobre la seua experiència als monestirs? Res més lògic, si bé ho pensem. Tot i que l’edició original d’aquest volum ja té algunes dècades, cau amb el seu propi pes la constatació que ja no es pot viatjar enlloc, perquè masses afamades de turistes calciguen immisericordement qualsevol racó del planeta cada dia de l’any, sense pausa ni repòs. Si quedava algun espai verge, no dubteu que, en arribar-hi, algun japonès amb cara de pòquer hi estarà fent fotos, i una remor perfectament reconeixible ens indicarà la ubicació d’un venturós Kentucky Fried Chicken. El món se’ns ha quedat petit i ja tots els itineraris són domèstics i totes les experiències purs dejà vus.
  Ara qualsevol xitxarel·lo amb diners i amb ínfules agafa un vaixell i fa niu a l’Antàrtida, o puja a l’Everest, o es fa un selfie a les mines del rei Salomó. Ja no queden paradisos perduts, ni experiències torbadores, ni el viatge pot propiciar relats de transformació com els dels agosarats d’antany. No m’estranya, en aquest sentit, que ja s’estiguen formalitzant escapades turístiques a la Lluna o a Mart, on milionaris a la recerca d’un espill plausible es donaran el gust d’experimentar les sensacions que abans eren exclusives del desert libi, de les selves birmanes o de la tundra siberiana.
  Els únics viatges interessants, així les coses, són els interiors, però per bussejar-hi es necessita foradar una densa capa civilitzatòria que ens impedeix reconèixer-nos. Patrick Leigh Fermor sentia una atracció fatal pels monestirs i es va dedicar a visitar-los: La Pierre qui Vire, Saint Benoît-su-Loire, Fossanova, Trisulti, Monte-Olivetto, Subiaco... Va necessitar fer sojorns prolongats en alguns d’ells –com ara Saint-Wandrille o l’abadia de Quarr- per trobar-se amb el revers exacte de la vida exterior. Segons les seues paraules, “el període durant el qual els criteris normals reculen i un món estrany i nou esdevé realitat és lent i, d’entrada, intensament dolorós”.
  Sota la regla de Sant Benet o l’encara més dura de la Trapa (allà on els monjos, quan es veuen, se saluden amb un “Frère, il faut mourir”) Fermor va aprendre algunes de les qualitats del temps i també del tempo. “La velocitat d’aquest lapse temporal –reflexiona- es un fenomen que noten tots els monjos: sis mesos, un any, quinze anys, tota una vida, passen de seguida”.
  Per a un escriptor com ell, aquest era sense dubte el viatge definitiu: aquell on el màxim descobriment era saber-se sol en un món demogràficament esclatant.
Joan Garí
Publicat en Ara, 17-11-2018

20/10/18

L'atrocitat del desig aliè

Títol: La presonera, I
Autor: Marcel Proust
Editorial Viena
Barcelona, 2018
Traducció de Josep M. Pinto
222 pàgines


  El narrador reté Albertine a sa casa de París. La hi manté captiva –presonera- i així dóna nom al nou volum de la Recherche, el que fa cinc. Ha enxampat la noia en flor, com qui agafa una papallona, i la vol només seva, perquè voletege dins un delicat parany exclusivament per al seu plaer. Però l’amor –això ja ho saben els bons lectors d’aquesta narració inacabable- és una complexa patologia. Segons Proust, “l’amor només té per objecte un cos si s’hi fonen una emoció, la por de perdre’l, la incertesa de retrobar-lo”. I per això “només vivim amb allò que no estimem, que hem fet viure amb nosaltres solament per matar l’insuportable amor, ja es tracti d’una dona, d’un país, o encara d’una dona que enclogui un país”. És a dir: “Només estimem allò que no posseïm tot sencer”.
  Amb aquests pressupòsits, és lògic que el narrador visca amb un neguit suprem la seua relació amb Albertine. La té al seu costat, al llit, o a poques passes, a l’habitació de la noia, però la sospita lluny, massa lluny. Ja no sap ni si li resulta bonica: ho és per als altres i això cimenta el seu propi desig però, a la vegada, dispara una verinosa gelosia. No pot suportar, en realitat, que la vida d’Albertine no es realitze completament dins la seua trampa. Cada ocasió en què aquesta manifesta el menor indici de vida social ocasiona en el seu amant una tempesta ferotge de zels punxeguts.
  Al capdavall, va salvar Albertine de Balbec, és a dir, de Gomorra. I per a què? Per a descobrir que la seua jove enamorada sembla mantenir algunes relacions equívoques amb persones del seu mateix sexe. Llavors es solidifica una dolorosa constatació: que Gomorra està “dispersa pels quatre cantons del món”...
  Té Albertine apetències lèsbiques? No ho sabem. El narrador tampoc ho sap, però la mera sospita l’esquinça per dins. La seua capacitat aforística –tan extraordinària en aquest volum- ho codensa tot amb la contundència de la lapidació: “Trobem innocent desitjar i atroç que l’altre desitgi”. Convertint l’amor en una malaltia de pronòstic més que reservat, el narrador voldria que els seus zels serviren perquè Albertine es mantinguera al seu costat “per una atracció compensada tan potent com la llei de la gravitació”. Per això només creu que la posseeix completament quan dorm.
  Les pàgines més torbadores d’aquest llibre vénen referides, precisament, a la descripció de les sensacions que provoca en el narrador el son d’Albertine. Adormida, la noia li sembla una llarga tija en flor; la indolència vegetal d’aquesta pèrdua de consciència provoca el sentit de poder absolut en l’amant gelós. “Mantenint-la sota la meva mirada –escriu-, en les meves mans, tenia aquesta impressió de posseir-la tota sencera que no tenia quan ella estava desperta”. I afegeix: “El que experimentava aleshores era un amor davant d’alguna cosa tan pura , tan immaterial, tan misteriosa com si davant meu tingués les criatures inanimades que són les belleses de la natura”. Abans, però, com si això no fos prou per convocar el doctor Freud, no s’havia estat d’afirmar que la sensació de rebre Albertine cada nit al seu costat li recordava imperturbablement sa mare inclinant-se sobre el seu llit d’infant per donar-li el bes de bona nit....
  El text es clou amb la mort de l’escriptor Bergotte. Aquest fet ocasiona un nou terrabastall de gelosia en el narrador, ja que Albertine assegurava haver-se’l trobar quan ja havia de ser inevitablement difunt. Amb cada petita anècdota d’aquest estil la roda de l’amor es posava una altra vegada en marxa i, com la de la fortuna, propiciava destins diferents als actors del drama: en l’una, una frívola inconsciència dissipada; en l’altre, una ferida sangonosa que era d’amor, és a dir –ai!-, d’amor propi.
Joan Garí
Publicat en Ara, 20-10-2018

29/9/18

Oda monogràfica a l'arròs

Títol: El llibre daurat
Autor: Josep Piera
Editorial Pòrtic
Barcelona, 2018
294 pàgines


  No és difícil esbrinar els motius de l’èxit mundial de la paella valenciana. Tot i que Josep Pla, en El que hem menjat, explicava molt convincentment com és de difícil menjar-ne una en condicions fora del País Valencià, el plat ha fet la viu viu i ha acabat convertint-se en un dels emblemes de la tan exalçada dieta mediterrània. La paella, en efecte, conjuga a la perfecció hortalisses i un cereal tan extraordinari com l’arròs (vehicle que alberga tota mena de sabors), amb la carn (blanca) sempre subordinada a la verdura.
  Si fem una ullada a la història de la recepta, però, podrem comprovar que no sempre s’ha entès per paella el que de manera més o menys consuetudinària s’entén avui. Aquesta ha estat la dedicació de l’escriptor Josep Piera en els últims anys i el resultat de la seua perquisició és El llibre daurat, una continuació natural de Els arrossos de casa i altres meravelles (2.000).
    El llibre daurat és un vademècum que recorre els avatars coquinaris de l’arròs al país dels valencians des que els àrabs –o potser els jueus- ens el van portar. Seguint la màxima de Confuci (“Una cuina sense arròs és com una dona bonica sense un ull”), els nostres avantpassats van anar convertint aquella gramínia prodigiosa en un element imprescindible de les dinades i les sopades autòctones.
  Igonora el gran públic que posseïm en llengua catalana un dels primers receptaris europeus, el Llibre de Sent Soví. N’he parlat extensament en un llibre que acabe de publicar (El rebost perfecte, Onada), així que em permetreu que ara només recorde que, en allò que afecta el tema d’aquest escrit, el Llibre de Sent Soví va introduir la cuina de l’arròs a la Mediterrània cristiana, però encara amb receptes de curta volada. El Llibre de coc, després –un altre receptari essencial- ja incloïa una mena d’arròs al forn, que feia les delícies dels papes Borja coetanis.
  Precisament Piera sosté que l’actual paella és una evolució d’aquest arròs en cassola del segle XV. En realitat, la revolució de la paella prové d’una forma peculiar de coure l’arròs, que es documenta per primera vegada al segle XVII. És llavors quan trobem ja un “arròs a la valenciana”, és a dir, amb els grans solts i cuits, no empastats. Aquest punt de cocció, més l’afegit de la tomata (que el “Descubrimiento” va portar d’Amèrica) i el perfum del safrà hi serien els elements decisius. “Aquest punt –diu El llibre daurat- és la gran aportació valenciana a la cuina arrosserra universal”, en oposició, per exemple, al risotto italià.
  A partir del segle XVIII vivim una apoteosi de l’arròs a casa nostra. Es popularitza com a element bàsic per la seua capacitat alimentària. La primera referència a la paella tal com la coneixem ara, però, és del segle XIX. El Romanticisme i la Revolució industrial (amb la popularització dels atifells de ferro) van acabar de reblar-hi el clau. Les paelles dinovesques, tanmateix, són una simfonia barroca farcida d’excessos i d’impossibles gastronòmics. O, tal com s’hi referiria després Azorín, “una poliantea fastuosa de sabores”. Del 1888 és la primera recepta completa coneguda, apareguda en La cocinera moderna. El seu “arroz en paella a la valenciana” és un poti-poti que ara ens faria feredat: inclou ceba i llonganisses, per exemple, però això només és una primera mostra del que vindria després. Al llarg d’aquells anys van apareixent noves receptes on destaca un ingredient ara molt polèmic: el xoriç...
  A hores d’ara, podem estar contents que la paella haja sobreviscut a l’intent del franquisme de convertir-la en el “plato español” per antonomàsia. Sent com és l’arròs “el més gran comunicador de la gastronomia” (la frase –exacta- és d’Emili Teixidor), més de quatre –i de mil- s’han quedat amb un pam de nas quan, en alguna raconada infecta, els han servit una “paella” vomitiva i criminal. Després hi ha la polèmica de la recepta. Diu Piera amb bona lògica que no pot haver una paella canònica, perquè la paella va evolucionant i afegint els productes de la temporada. Amén.
Joan Garí
Publicat en Ara, 29-9-2018

23/9/18

El paisatge castellonenc posat a coure

El periodista i escriptor Emili Piera ha publicat en Posdata la seua visió del llibre El rebost perfecte. Amb el seu permís, reproduiré a continuació el text complet de la ressenya:

  "Un llibre de cuina dedicat a un sol cuiner s’arrisca a ser un monument d'encolomada vanitat, un acte de suprem narcisisme, fins i tot en una època que confon la tasca dels bons xefs amb una exhibició d’aurigues del circ romà o amb la picassiana capacitat d’ estar a totes les caigudes.
El llibre El rebost perfecte. La cuina de Miquel Barrera, de Joan Garí (amb excel·lents fotos de plats i bodegons a càrrec de l’especialista Ramon Usó) supera la prova –i el risc– gràcies al talent de l’escriptor ben armat que és Garí.
  Parlant d’armes, la portada de El rebost perfecte presenta a un Miquel Barrera, un home de caràcter més angèlic, que diabòlic, carregat amb ganivets d’obrir en canal un porc, mentre plouen pimentons i albergínies i el personatge posa cara de pomes agres o, com a mínim, d’haver-se llegit el Bushido. Recorda, inevitablement, a la primera edició de Confesiones de un chef, d’Anthony Bourdain, on l’americà compareixia, amb un parell de companys, component una estampa patibulària d’armes blanques i gent suada.
  Bourdain es el darrer d’un llinatge de cuiners suïcides. Podeu pensar el que us done la gana, però el treball de cuiner s’assembla molt al del miner o siderúrgic i, a més de flames, espurnes i esguits d’olis roents, ha de superar jornades dignes de Francisco Pizarro. Una professió de risc, sense dubte. Admirable en molts sentits.
  Joan Garí trena el llibre, amb la seua reconeguda habilitat, amb tres o quatre fibres diferents de manera que, com els plats de cocció lenta tradicional, fins i tot els ingredients més insospitats i les barreges més colpidores, acaben per produir una menja abellidora.
  La més interessant de les fibres o línies narratives és, precisament, la que contenia major perill d’incórrer en apologies de boca molla i altres hipèrboles de campaner. Com un novel·lista, Garí pren de la mà el personatge de Miquel Barrera quan només és un xiquet, l’acompanya per la pedania d’El Pou de Beca (on continua cuinant el més jove de l’estirp, Nico Barrera), per la Vall d’Alba, Castelló i, finalment, València, d’on el projecte d’economista que va ser Miquel fuig, cames ajudeu-me, i torna, per a la nostra satisfacció, a la seua terra. I es troba a  Àngela Ribes, la que serà la seua dona i persona clau en el camí d’exigència que meresqué l’ingrés de Barrera en la alta confraria de les estrelles Michelin.
  La història de la millor cuina actual va plena de mals estudiants. Constatat.
  Quan jo vaig descobrir Barrera era, probablement, dia festiu, havia deixat el cotxe a prop del que semblava un restaurant que es deia Cal Paradís (evolució natural d’un bar primigeni dels anys setanta que duia el nom de El Paraíso) i m’havia acostat a l’església per veure si hi havia alguna cosa digna de ser contemplada. N’hi havia: es casava una parella i la cerimònia nupcial era amenitzada per una colla de balladors i balladores. Com a Armènia i Geòrgia: Castelló és una terra de sorpreses continues. Jugant-me la cara com a comentarista, li vaig adjudicar a l’establiment el màxim guardó. Continua mereixent-lo: tant en la línia més creativa com en la més tradicional.
  La terra. I la mar. Una cita de Martín Berasategui acaba de situar-nos: “La meu ofici no té fronteres, però la meua cuina té arrels”. És una declaració de principis que Miquel Barrera faria seua. És el rebost perfecte amb el qual l’autor del llibre ens fa l’ullet. Atraure la curiositat/golafreria del lector cap a les delícies de mercats i llotges, de mar i muntanya. Les asprors castellonenques guarden tresors com els rovellons i la tòfona. Els formatges il·limitats. Les delícies polimorfes de la mar que tempten amb èxit al comensal més virtuós. La tomata de penjar, que és l’aliança del sabor i el temps,i la carxofa que cantaren Rilke i Neruda, una rosa comestible procedent de Benicarló. I els cellers castellonencsque poden dir clar i alt que van amunt, ocupats en créixer que sempre és millor que morir, encara que siga lentament. Tot comptat i debatut, l’arrel de Cal Paradís és la senzilla, rotunda, incitant cuina dels masovers afinada per la imaginació de Barrera. L’atracció de Garí per les coses immediates és, també la de Barrera. Ho explica amb una imatge alimentària: “Voldria ser un escriptor de quilòmetre zero”. I posarà els exemples de Josep Pla a l’Empordanet i Philip Roth als barris jueus de Newark. Bons mestres, sens dubte.
 Les dues línies narratives van creuant-se i saludant-se com pelegrins amables i de tant en tant l’autor es llança a una oportuna estampa costumista o a una disquisició erudita sobre el que és i no és el Llibre de Sent Soví. Tinguérem un segle d’or de cuina, més curial que popular, és clar, abans que ningú (amb el permís del Regne de Nàpols).
  Quasi imperceptiblement els pares fundadors de la literatura gastronòmica moderna al país (Martí Domínguez El Vell, Antonio Vergara, Llorenç Millo...) han produït una llarga descendència: Josep Piera ha publicat el llibre “definitiu” sobre la paella –El llibre daurat – que documenta el naixement del nostre plat vint anys abans del que sabíem; el mateix Joan Garí és, també, autor de La memòria del sabor i Joan Iborra publicà des de la Valldigna Crònica de la vall i el mercat, prosa de detalls seductors i secrets. Anem fent un autèntic corpus de literatura gastronòmica.
  L’editorial Onada, mare de El rebost perfecte, pot donar-se per satisfeta. El llibre no està fet, només, a major glòria del cuiner i el seu biògraf, sinó que emmarca una aventura familiar exitosa en un corrent que dignifica i reconeix als collidors del camp i als llauradors de la mar. I en un marc territorial ben precís. I evocat. També apareixen altres “primers espases” dels perols: tretze en concret (entre ells Raül Resino un altre notable, de Benicarló), amb una atenció especial a Quique Dacosta i Ricard Camarena, un home d’arrels com Miquel Barrera.
  Naturalment, el llibre té receptes, díhuit: un llibre de cuina com cal les ha de tenir, com tenen fórmules, autoanomenades magistrals, els llibres de farmacopea.
  I torne a Picasso, el gran devorador esmentat al principi. El pintor agafava la raspa d’un peix que s’acabava de menjar i l’estampava en l’argila tendra d’una ceràmica, com un fals fòssil. El menjar eixamplava les dimensions de la seua obra. Però el cuiner creatiu fa el que vol -el que vol el client- amb la voluntat manifesta d’agradar. I consumit el plat no queda (quasi) res. És bo recordar-ho en un temps on els majors perills per a la cuina son la pedanteria tòxica i la solemnitat hiperclorhídrica".

Emili Piera

Publicat en Posdata, 22-9-2018