11/1/20

Després de la mort del pare

Títol: Memòria o caos
Autor: Valentí Puig
Proa, 2019
123 pàgines


 Som molts els qui sospitem que progressisme i conservadorisme, en abstracte, són dues maneres d’entendre la vida que es necessiten mútuament. Això ve al cas del sòlid assaig sobre la cosmovisió conservadora que acaba de publicar Valentí Puig, Memòria o caos. Des d’aquest punt de vista, memòria és herència, civilització i cultura, i el que s’hi oposa només pot ser disgregació i entropia. Utilitzant el seu característic estil, hereu de l’”enumeració catòtica” que  Leo Spitzer va observar com a característica de la poesia moderna, Puig identifica una llarga tirallonga d’operacions contra la memòria. Aquesta llista inclou des del turisme a la cirurgia estètica, la desaparició de la figura del pare, l’abús del victimisme o una peça de Bansky autodestruint-se. Ara que tothom és o se sent víctima d’alguna cosa, caminem cap al matriarcat com a única revolució possible i ningú vol agrair l’existència de la Seguretat Social, l’autor es veu en la necessitat de recordar que si substituïm la raó per l’imperi de les emocions ens carreguem tota una manera d’entendre el món: “Sense memòria, Pal·ladi i l’urinari de Duchamp són el mateix, sempre que ens emocionin”.
  La referència a la Seguretat Social és simptomàtica. Al cap i a la fi, Puig és un conservador de la mena d’aquell personatge interpretat pel gran Spencer Tracy en Judgment at Nuremberg: un ianqui republicà que creia que Franklin Delano Roosevelt havia sigut “un gran home”. La memòria democràtica, doncs, també inclou els aconseguiments de l’Estat del Benestar i tot allò que ha singularitzat Europa entre les nacions del món.
  Però Memòria o caos, fonamentalment, és el crit d’un apocalíptic (per usar la terminologia d’Umberto Eco) davant la societat de masses actual que ho banalitza tot i ens vol fer descobrir la sopa d’all a cada instant. “Qui sap –escriu- si haurem d’imitar els ordes religiosos que es van refugiar en els monestirs per a transcriure els escrits fonamentals del món clàssic”. L’exemple més inquietant d’aquesta decadència bàrbara és l’Educació. Abans els alumnes acudien als centres escolars, cadascú amb la seua llengua materna, a aprendre la llengua paterna. Aquesta és almenys la teoria de Massimo Recalcati i serà útil, en aquest sentit, recuperar les idees bàsiques del seu assaig L’ora di lezione. Per un’erotica dell’insegnamento. Recalcati situa als anys 60 la mort de l’Escola-Èdip, aquella que assumia una lleialtat plena cap a l’autoritat del passat. La va substituir l’Escola-Narcís, on els fills i els pares se subsumien en un tracte indiferenciat, de col·lega a col·lega. En aliar-se pares amb fills, el pacte entre docents i progenitors es va trencar. Davant aquesta realitat, que és l’actual, l’única solució seria caminar a cap a un model d’Escola-Telèmac, retornant a les funcions paternes del docent (com Ulisses va tornar amb el seu fill) adaptades a la nova realitat social.
  No crec que Puig, però, compartisca l’optimisme final de Recalcati. Telèmac no hi és, i tampoc se l’espera. És molt lògic, en aquest context, que la lectura haja entrat en una decadència imparable. L’experiència de tants –jo entre ells-, que ens va fer començar als anys adolescents amb Jules Verne i Emilio Salgari i això ens va permetre arribar a James Joyce i Thomas Mann, ara ja no té sentit. Els nous Verne i Salgari són els Iphones i els Androids...
  Potser fidel finalment a la seua ideologia, a Puig li ha faltat esmentar com un altre símptoma de barbàrie les reticències de tants davant la “memòria històrica”. Amb cent mil cadàvers impertèrrits podrint-se a les cunetes d’una dissortada pell de brau no hi ha civilitat possible, ni decència. Al pare el van afusellar, la mare plora. El món ha heretat aquesta inquietant deriva.
Joan Garí
Publicat en Ara, 11-1-2020

22/12/19

La batalla de Waterloo

Títol: Paisatge amb figures
Autor: Alex Susanna
Proa
Barcelona, 2019
509 pàgines


  Àlex Susanna –escriptor i gestor cultural- cultiva un dietari al llarg de l’any 2018. Tot comença al gener, amb la seua lluna “brunyida i relluent”, amb l’autor llegint poemes d’Emily Dickinson. El fet em porta molt bons records, fins el meu propi diari sistemàtic de l’any 2002, Senyals de fum, tot ajudant el pare, amb la lluna vella del gener, a tallar la figuera. Els dietaristes som una estranya família, un club grouchomarxià que ens indigna per haver-hi estat admesos. Paisatge amb figures té 500 pàgines i està escrit amb una pulsió inequívocament notarial: Susanna no pretén ser original ni revolucionar el gènere. El secret de tot plegat el trobem a l’última pàgina: “Escoltar és una de les facultats més preuades i potser la que està més amenaçada. Si deixem d’escoltar, què serà de nosaltres?”
  Aquest dietari, en efecte, és un inventari gegantesc: el seu autor s’hi ocupa, fonamentalment, de recollir les converses amb els seus amics, d’avaluar les obres (pictòriques, literàries, musicals) a què s’enfronta en els dotze mesos que ha acotat, de consignar les variacions del seu estat d’ànim. Han passat moltes coses, en 2018. Hi ha projectes d’exposicions per a comissariar, llibres per a llegir, músiques per a escoltar. També és l’any de la mort del seu pare, a qui dedica les pàgines més emotives de l’obra. I és una etapa especialment delicada del Procés, que Susanna segueix molt de prop, no sense deixar de constatar que s’hi sent, davant alguns dels seus epifenòmens, com Fabrizio del Dongo a la batalla de Waterloo, segons La cartoixa de Parma. Una manera com una altra d’enyorar la visió del bosc sencer davant tots els obstacles arboris.
  Personalment, Paisatge amb figures m’ha recordat no la dietarística catalana del segle XX sinó un model més allunyat: el Calaix de sastre del baró de Maldà. Susanna, en efecte, és més notarial que íntim, més costumista que estilista. No tinc dificultats a imaginar-me’l amb una perruca blanca, esnifant rapè i bevent un dels seus estimats vins del país en una copa de cristall de Murano. Si Miserachs es presentava, més que com a artista, com un “suscitador d’imatges”, Susanna més que un narrador a l’ús és un registrador de la vida, amb la voluntat infatigable d’alçar acta de cada detall, de cada conversa, de cada dada útil. La densitat de la seua vida social li proporciona el material necessari. Els amics habituals (J.F. Ivars, Feliu Formosa, Miquel Barceló...) són inventariats de manera exhaustiva. Un exemple: troba Josep Maria Pinto passejant per la muntanya i aquest li explica “la clau de volta” de l’estil de la Recherche, que s’aplica a traduir des de fa anys: “Proust escrivia tal com parlava, i això és el que li dóna, a parts iguals, la força, la sinuositat i la versemblança que té”. Una conversa de passavolant li resol l’anotació del dia: el dietarista és feliç així, i nosaltres amb ell.
  Però Àlex Susanna, a més de tot això, té una característica que l’honora. Potser per l’edat, ha conegut intensament els anys (80-90) en què el País Valencià, les Illes Balears i Catalunya mantenien una certa connexió cultural. A hores d’ara –es lamenta- “catalans, valencians i illencs viuen tancats en els seus respectius sistemes literaris... La globalització ens ha fet a tots plegats molt més provincians”. La valentia del diagnòstic ve acompanyada per un interès sincer pel que passa més enllà del riu Sénia. Al capdavall –sospita, a propòsit de les novel·les de Josep Lozano- “no deu ser el rerepaís valencià una gran reserva de llengua?”.
  Fabrizio del Dongo, és clar, no tenia una visió clara de la batalla on era immers. Només podia veure i sentir fumegueres, trets, renills de cavalls i improperis. Les conflagracions essencials sempre ens sobrepassen. I per això sempre les acabem perdent.
Joan Garí
Publicat en Ara, 21-12-2019

8/12/19

Teoria moral de la Postguerra

Títol: Retorn a Viena
Autora: Hilde Spiel
Edicions de la Ela Geminada
Girona, 2019
Traducció de Marc Jiménez Buzzi
129 pàgines


  Hilde Spiel, vienesa exiliada pel nazisme, torna a la seua ciutat en 1946, en plena postguerra. Ara ho fa com a corresponsal del diari anglès New Statesman, la qual cosa propicia la crònica que basteix aquest llibre. Tants anys a Gran Bretanya no havien provocat l’oblit de la seua preciosa ciutat de joventut. Segons confessió pròpia, li passa com a Wittgenstein: sense Anglaterra no pot treballar, sense Viena no pot viure. El que ara hi retroba, lògicament, és una gran runa –una runa física, però també una de moral. D’alguna manera, hi contempla l’Àustria mediocre, superficial i antiintel·lectual que va obrir les portes al nazisme. Després de “l’excés  d’organització alemanya”, Viena ha tornat a ser una ciutat reblanida i relaxada, amb una ciutadania “massa afamada i malhumorada per ser eficient”. Rere el miratge nazi, doncs, resorgeix tota la catàstrofe de la meridionalitat...
  Normal, doncs, que Spiel experimente un sentiment ambivalent davant la idea del retorn. Una barreja de dolor i satisfacció la mossega. Els amics jueus que no van voler abandonar el país (Extra Austria non est vitam, era la seua divisa) són tots morts. Només els exiliats –com ella mateixa- han sobreviscut. Però sobreviure no és viure...
  Davant la seua sorpresa, els herois intel·lectuals locals tornen a ser els d’abans de la guerra, amb Karl Kraus al capdavant (que no és una mala referència, afegiré jo). Els antics represaliats conviuen pacíficament amb els col·laboracionistes rehabilitats. “Les forces de la raó estan colgades sota moltes capes de runa, putrefacció i decadència, i tornar a desenterrar-les sembla una feina lenta i difícil”. Ella pensava que, en retornar, no voldria saber res dels col·laboracionistes, però ara se sorprén tractant-los amb una camaraderia funcional...
  El dolor, la satisfacció, es destil·la també a les cases i els carrers de la ciutat després de totes les batalles. Al Prater, el parc d’atraccions s’ha convertit en un munt de bigues carbonitzades i ferros corbats, sobre el qual sobresurt “la gran roda, torta i sense vagons”. De sobte, m’imagine sonant-hi la melodia d’Anton Karas per a El tercer home, el mític film de Carol Reed...
  Les últimes pàgines d’aquest extens reportatge estan dedicades a la qüestió jueva. La simpatia aliada –i l’horror- davant el patiment hebraic sota Hitler propicià la creació de l’Estat d’Israel. Però la literatura, la música, l’art que van florir a Europa –i a Viena- en el període d’entreguerres gràcies a l’impuls dels jueus és ja un pur record. Alguna cosa essencial s’ha perdut i ja no es recobrarà mai.
Joan Garí
Publicat en Ara, 7-12-2019

30/11/19

La tardor del patriarca

Títol: Tiempos recios
Autor: Mario Vargas Llosa
Editorial Alfaguara
Barcelona, 2019

353 pàgines

  L’enderrocament del govern democràtic de Jacobo Árbenz, a la Guatemala del 1954, ha sigut una de les espines més fortament clavades en la consciència dels sectors progressistes hispanoamericans en la segona meitat del segle XX. Al capdavall, el crim d’Árbenz només va consistir a idear una Reforma Agrària que repartira entre els indígenes terres improductives, per poder treure’ls del feudalisme i inserir-los dins una economia moderna. Aquesta reforma, però, insistia també a gravar amb impostos la United Fruit Company, la poderosa exportadora de bananes amb capital nordamericà. I això és l’origen d’un dels colps d’estat més injustos d’un segle i d’un continent on el colp d’estat ha sigut considerat sense dubte una de les belles arts.
  Aquest és el motor que permet Mario Vargas Llosa escriure Tiempos recios. Després de La fiesta del Chivo, el volum que va dedicar al sàtrapa dominicà Rafael Leónidas Trujillo, Vargas ha emprès el seu nou text amb una certa voluntat de continuïtat. Al capdavall, Trujillo també va intervindre en la crisi guatemalteca: va finançar el substitut d’Árbenz, el coronel Carlos Castillo, en la seua conspiració criminal. Però els millors padrins de Castillo van ser els Estats Units, et pour cause. En la primera part de Tiempos recios se’ns narra el curiós aplec d’interessos de dos jueus nacionalitzats americans, Edward L. Bernays i Sam Zemurray. El segon era l’amo de la United Fruit i va contractar el primer –que es jactava de ser el creador de les Relacions Públiques modernes- perquè orquestrara una campanya de premsa als Estats Units per advertir de la deriva cap al comunisme de les autoritats guatemalteques.
  En realitat, Jacobo Árbenz no era comunista, sinó simplement un progressista benintencionat. Però això la United Fruit ho sabia. Necessitava la campanya difamatòria, precisament, perquè els USA pogueren intervindre a Guatemala amb l’opinió pública convenientment ensinistrada. I així va ser.
  Tiempos recios, fet i fet, és la crònica novel·lada d’aquell tèrbol episodi. Una altra cosa és si Vargas Llosa, company de viatge dels neoliberals al seu continent, té autoritat moral per evocar ara de manera lacrimògena la deplorable caiguda d’Árbenz. No acabe de tindre clar què ha fet més mal al segle XX, si el comunisme o l’anticomunisme. Sorpresos enmig d’aquesta dialèctica, molts intel·lectuals no sempre han sabut romandre impertèrrits, si no neutrals. Vargas explica ara que la intervenció de la CIA a Guatemala va convéncer un jove Fidel Castro i un jove Ernesto Che Guevara que l’única via possible, enfront de l’abraçada de l’ós americà, era l’abraçada de l’ós soviètic... No sé si Vargas és un clarivident o un cínic...
  Però a un escriptor, vet-ho ací, se l’ha de jutjar per la qualitat de la seua escriptura. Tiempos recios, en aquest sentit, no em sembla una gran novel·la –almenys, no digna de l’autor de Conversación en La Catedral. Vargas continua sent un gran contador d’històries, un relator apte per a tots els públics, però el seu text té una flaire didàctica que desconcerta un poc. Què pretén l’autor? Fer-nos un digest facilet dels esdeveniments a Guatemala o arborar-hi una ficció amb tots els ets i els uts? La pulsió pedagògica, d’alguna manera, elimina la possibilitat de la segona opció, i aquest és el problema.
  Els diàlegs de la novel·la, d’altra banda, són maldestres, sense ni una mica d’elaboració estilística ni cap gràcia en la fidelitat al nivell col·loquial. I les tècniques narratives són les mateixes que va aprendre tot llegint Madame Bovary, quan era jove: estil indirecte lliure, accions paral·leles...
  Potser Vargas Llosa ha arribat en aquest punt en què només desitja fer una narració transparent, apta per a tothom. Però, per això li han donat el Premi Nobel?
Joan Garí
Publicat en Ara, 30-11-2019

23/11/19

Proust

Tots tenim els nostres fetitxes literaris. El meu és Marcel Proust. He llegit i rellegit À la recherche du temps perdu en l’original francés i en diverses traduccions: és un oceà on no vull deixar de naufragar. No només l’he llegit, però. Des de l’any 2010 vinc avaluant críticament des de diferents periòdics l’aparició dels volums en què l’editorial Viena ha dividit els set toms originals. Viena n’ha publicat ja deu títols, i en falten quatre. Aquests darrers està previst que isquen abans del desembre del 2022, és a dir, la data en què s’escaurà el centenari de la mort de Proust. I jo hi seré, com sempre, per a celebrar-ho.
El traductor d’aquesta versió de la Recerca és Josep Maria Pinto. La seua tasca és d’un mèrit superlatiu i impecable. No m’hi estendré en tot el que ja hi he dit: el lector interessat podrà trobar totes les meues crítiques d’aquesta magna obra al blog Ofici de lector usant-hi el pertinent cercador.
Si ara escric aquest article és perquè l’editorial Proa ha tingut la feliç pensada de posar en circulació una altra versió de la Recerca en traducció de Valèria Gaillard. Voldria fer notar l’extrem luxe que suposa per a la nostra cultura comptar amb dues traduccions in fieri de la màxima qualitat de l’obra proustiana. Proa ha optat per editar els volums sencers tal com els va idear el seu autor i ha començat pels tres primers: Pel cantó de Swann, A l’ombra de les noies en flor i El costat de Guermantes.
La versió de Valèria Gaillard no és en absolut inferior a la de Pinto. Tots dos s’han aplicat a una faena gens fàcil (vessar en català l’inimitable període proustià). Gaillard, segons ens diu, “en un intent per conservar el ritme de la narració i l’eufonia de la prosa de Proust”, s’ha aplicat a escoltar la gravació del text (19 cedés) enregistrada per Éditions Thélème…
El resultat el podrà comprovar el lector ara mateix. Copiaré primer un passatge molt conegut del primer volum de la Recerca, la referència a la famosa magdalena desfeta en una tassa de te, que evoca al narrador els diumenges de la seua infància, quan pujava a l’habitació de la seua tia Léonie abans d’anar a missa, i aquesta li oferia aquell dolç mullat en te o til·la.
El passatge original fa així:
Il y avait déjà bien des années que, de Combray, tout ce qui n'était pas le théâtre et le drame de mon coucher, n'existait plus pour moi, quand un jour d'hiver, comme je rentrais à la maison, ma mère, voyant que j'avais froid, me proposa de me faire prendre, contre mon habitude, un peu de thé. Je refusai d'abord et, je ne sais pourquoi, me ravisai. Elle envoya chercher un de ces gâteaux courts et dodus appelés Petites Madeleines qui semblent avoir été moulés dans la valve rainurée d'une coquille de Saint- Jacques. Et bientôt, machinalement, accablé par la morne journée et la perspective d'un triste lendemain, je portai à mes lèvres une cuillerée du thé où j'avais laissé s'amollir un morceau de madeleine. Mais à l'instant même où la gorgée mêlée des miettes du gâteau toucha mon palais, je tressaillis, attentif à ce qui se passait d'extraordinaire en moi. Un plaisir délicieux m'avait envahi, isolé, sans la notion de sa cause. Il m'avait aussitôt rendu les vicissitudes de la vie indifférentes, ses désastres inoffensifs, sa brièveté illusoire, de la même façon qu'opère l'amour, en me remplissant d'une essence précieuse: ou plutôt cette essence n'était pas en moi, elle était moi. J'avais cessé de me sentir médiocre, contingent, mortel”.
Josep Maria Pinto el tradueix així:
“Ja feia força anys que, de Combray, tot allò que no fos el teatre i el drama d’anar-me’n a dormir ja no existia per a mi quan, un dia d’hivern, en tornar a casa, la meva mare, veient que jo tenia fred, em va proposar contra el meu costum que prengués una mica de te. D’entrada vaig refusar-lo però, no sé per què, vaig canviar de parer. Va enviar a buscar una d’aquestes pastetes curtes i rodanxones anomenades magdalenes, que semblen haver estat emmotllades en la valva ratllada d’una petxina de pelegrí. I tot seguit, maquinalment, aclaparat per aquella jornada ensopida i per la perspectiva d’un endemà trist, vaig dur-me als llavis una cullerada de te on havia deixat que s’estovés un tros de magdalena. I en el mateix instant en què el glop barrejat amb molletes de pastisset va tocar el paladar, em vaig estremir, atent a alguna cosa extraordinària que passava a dins meu. M’havia envaït un plaer deliciós, aïllat, sense la noció de la seva causa. De cop i volta m’eren indiferents les vicissituds de la vida, inofensius els seus desastres, il·lusòria la seva brevetat, de la mateixa manera que opera l’amor, tot omplint-me d’una essència preciosa: o més ben dit, aquesta essència no era a dins meu, era jo mateix. Havia deixat de sentir-me mediocre, contingent, mortal”.
I Valèria Gaillard, al seu torn, proposa aquesta versió:
“Fa una pila d’anys que, de Combray, tot el que no fos el teatre i el drama de ficar-me al llit ja no existia per a mi, quan un dia d’hivern, en tornar a casa, la meva mare, veient que tenia fred, em va oferir, contra els meus costums, una mica de te. Primer vaig refusar i, no sé per què, m’ho vaig repensar. Va manar que anessin a buscar un d’aquells pastissets curts i rodanxons anomenats petites magdalenes que semblen emmotllats en la valva ranurada d’una petxina de pelegrí i, aclaparat per aquell dia ensopit i la perspectiva d’un trist demà, no vaig trigar a portar maquinalment als llavis una cullerada del te on havia sucat un bocí de magdalena. Però, en el mateix instant que la glopada barrejada amb molles del pastisset va tocar el meu paladar, em vaig estremir, atent davant el fenomen extraordinari que experimentava dins meu. Un plaer deliciós m’havia envaït, aïllat, sense cap motiu aparent. D’un sol cop havia convertit en indiferents les vicissituds de la vida, en inofensius els seus desastres, en il·lusòria la seva brevetat, de la mateixa manera que opera l’amor, omplint-me d’una essència preciosa: més ben dit, aquella essència no estava en mi, era jo mateix. Havia deixat de sentir-me mediocre, contingent, mortal”
El lector escollirà, doncs, la versió que més li agrade. En un terreny més anecdòtic, diré que Josep Maria Pinto resol la famosa primera frase de l’obra (“Longtemps je me suis couché de bonne heure”) de la següent manera: “Durant molt de temps, me’n vaig anar a dormir d’hora”. I Valèria Gaillard, al seu torn, ho fa així: “Durant anys he anat a dormir d’hora”.
La cosa té el seu morbo perquè, dins la tradició de traduccions al català de la Recerca, les solucions que s’hi han adoptat han estat molt diverses. Miquel Llor, per exemple (el primer a fer-ne una versió catalana), va optar per la següent solució: «Durant molt temps, vaig anar-me'n al llit dejorn». Anys després, el mallorquí Jaume Vidal Alcover ens va oferir una fórmula molt semblant: “Durant molt de temps em vaig colgar dejorn” [en castellà, mentrestant, també s’hi oferien solucions vàries: “Mucho tiempo he estado acostándome temprano” (Pedro Salinas); “Me he acostado temprano, hace mucho” (Mauro Armiño); “Durante mucho tiempo, me acosté temprano” (Carlos Manzano)].
No insistiré en la dificultat de traduir una frase tan col·loquial i tan endimoniadament vulgar com aquesta. A Llor i –sobretot– a Alcover se’ls va criticar que usaren un lèxic tan “específic”: colgar, dejorn. Aquesta crítica solia vindre de gent que no ha eixit mai de Barcelona, per a entendre’ns, perquè a ma casa sempre hem usat el verb colgar per a indicar l’acte d’entrar al llit i enjorn en el sentit de prompte o aviat.
Els amants de l’estàndard barceloní, però, ja tenen les seues versions en voga. Ja no queden excuses per no llegir Proust, en tot cas. I si, una vegada endinsats en la seua aigua, tot us pareix d’una complexitat excessiva, no passeu ànsia. Proust pot ser ben bé la vostra Ítaca...
Joan Garí
Publicat en La Veu, 16-11-2019

26/10/19

Voyeurisme i emulació

Títol: La presonera, II
Marcel Proust
Viena
Barcelona, 2019
Trad. de Josep M. Pinto
271 pàgines


  Arribats en aquest punt, és lícit preguntar-se per què ens fascina Proust, per què els addictes de A la recerca del temps perdut som ja una immensa minoria. La resposta la trobem en dues paraules: voyeurisme i emulació.
  El festival de totes les patologies d’això que anomenem amor (la gelosia, l’arravatament, l’ambigüitat, la ironia dolorosa, les relacions sisífiques...) ens ve servit en aquesta inacabable novel·la de la mateixa manera que se’ns oferiria, pel forat d’un pany, un acte sexual de què no podríem, de cap de les maneres, apartar la mirada. A sobre, els protagonistes d’aquest acte configuren un petit cercle aristocràtic en un temps en què l’aristocràcia ja és un estat impossible (la França postrevolucionària!) i el seu lloc ha estat substituït per una alta burgesia que la teatralitza en una deliciosa sobreactuació i ens fa pensar que nosaltres també podríem formar part del drama, que en tenim el dret i el deure.
  Tot això servit en una prosa literària enlluernadora: el període proustià, un estil de narrar absolutament inimitable, un model selecte entre els selectes, més destacat si cap en una època –la imperfectament meritocràtica, la suposadament democràtica, la devorada per les necessitats de l’economia massiva:  la nostra- en què els estils dels escriptors s’indistingeixen en un vol gallinaci, en una melassa excessivament grisa i paupèrrima.
  Aquests elements es tornen a posar a la graella en aquesta segona part en què els designis editorials de Viena han fragmentat La presonera, el cinqué volum (i primer dels pòstums) dels set que va projectar Marcel Proust per a la seua obra magna. El narrador retroba el baró de Charlus a punt d’entrar a una vetlada a cals Verdurin. Tot en aquest home el fascina, l’obsedeix (fins i tot n’inventa un concepte exclusiu: el charlisme), a pesar de reputar-lo maniàtic, frívol, desconsiderat, marieta! “La bona societat –escriu- és com el gust sexual: que no se sap fins a quines perversions pot arribar un cop que les raons estètiques dictin les seves eleccions”.
  A la festa, tot gira al voltant del baró i del seu jove amant, el violinista Charles Morel, a qui el seu protector vol exhibir davant el “petit cercle”. Però els Verdurin convencen Morel perquè rebutge públicament Charlus, calumniant-lo en secret.
  De retorn a casa, el narrador retroba Albertine, la presonera. Allí, una frase inacabada de la noia el colpeix amb la seua vulgaritat horrorosa: abans d’anar a sopar amb els Verdurin ella prefereix “anar a fer-me petar... el cul” (“me faire casser le pot”). En realitat, el que l’home no suporta són les amistats ambigües d’Albertine, en aquest cas amb la filla del compositor Vinteuil (la música del qual convoca en el narrador les sensacions de la celebèrrima magdalena sucada en te) i l’amant d’aquesta.
  Corroït per la gelosia –carnívora i anorreadora-, el jove proposa a Albertine una separació immediata. En realitat, però, es tracta d’una argúcia perquè ella revele els seus autèntics sentiments. Alguna cosa, tanmateix, s’ha trencat entre ells irreversiblement: un matí, en despertar-se, Françoise informa l’amo de la casa que Albertine ha fet les maletes i se n’ha anat a primera hora. I així és clou aquest volum.
  Com sempre –inevitablement- Proust hi ha donat una lliçó de construcció de frases, amb una dicció tortuosa però implacable, salpebrada ací i allà d’inoblidables aforismes. Un text de què de segur va treure lliçons profitoses Josep Pla, sobretot en matèria d’adjectivació: “Al darrere vaig veure, minúscula, pàl·lida, convulsiva, expirant, una mirada llunyana”, ens diu el protagonista en trobar Brichot a cals Verdurin.; i encara “una imatge encantada, acaronadora, inaferrable, misteriosa i confusa”, tot pensant en el viatge que encara no ha fet –però farà- a una ciutat que sura en el seu somni: Venècia.
Joan Garí
Publicat en Ara, 26-10-2019

16/10/19

La memòria amb llibertat

Títol: Dues o tres pintes més tard
Autor: Ferran Archilés
Edicions del Bullent
Picanya, 2019
508 pàgines

  Quan s’ha llegit molt i s’ha escrit molt sobre el que s’ha llegit, ve un moment biogràfic indeclinable en què comences a trobar insubstancials o desproveïdes d’interés bona cosa de les novetats amb què les editorials van inundant periòdicament el mercat. Aquest punt d’inflexió és poc confortable, però també una mica alleujador. Anheles, això sí, trobar un títol que no et caiga de les mans a la pàgina 34, que no et faça pensar que, fora dels clàssics, ja no queda res interessant sota el sol. Aquesta oportunitat es té ja rarament. Un d’aquests moments joiosos ha estat la lectura de Dues a tres pintes més tard, de Ferran Archilés (Edicions del Bullent).
  Coneixia Archilés per la seua faceta d’historiador. Ocupar-se del pensament de Joan Fuster i fer-ho sense apriorismes i sense comptar amb la benedicció dels qui creuen posseir-ne en exclusiva la memòria i el llegat li va causar alguna incomprensió més o menys notòria. És una sensació que em resulta familiar: el meu assaig L’única passió noble també va provocar la ira maldestra d’alguna mecanògrafa esglaiadissa (d’aquestes que es creuen escriptores), militant d’una ortodòxia de què el propi Fuster se n’haguera rist a bastament. Però els morts, òbviament, ja no poden dir la seua.
  Archilés ha escrit un dietari. Per què un home es posa davant d’una pàgina en blanc com qui es posa davant un espill continua semblant-me un misteri, tot i haver dedicat alguns títols al gènere. Archilés era un xaval del raval de Sant Fèlix, a Castelló de la Plana, que als 18 anys, exaltat per la lectura del Diari de Fuster, va voler imitar-lo. Però el Diari de Fuster, això és evident, és un fals diari: és una astuta maniobra, prolongada en el temps i en l’espai, d’ocultació del seu jo, de matar i soterrar tot indici d’autobiografia possible. El projecte d’Archilés, doncs, va quedar desat en un calaix. Vint anys després, al bell mig d’una paorosa crisi econòmica –i moral–, el va reprendre. El resultat és Dues o tres pintes més tard.
  Archilés no només ha llegit amb profit Joan Fuster (fins i tot les seues pàgines més desaprofitades). També ha llegit Josep Pla. Conjuminar Fuster i Pla continua sent, al capdavall, una operació molt sensata: és com aplegar un cervell prodigiós amb un cos atent a totes les sensualitats ambientals. El dietari d’Archilés recorda molt –per l’actitud, per l’estil, per la disposició– al millor Fuster però té les vetes planianes que li proporcionen el sabor més adequat. A més, Archilés és un poeta frustrat, i això s’adverteix en metàfores sorpresives, d’una rara densitat, sobretot davant els fenòmens naturals: “Mire el cel blau, blau d’una intensitat de llàgrima”; “El vent és càlid i suau, com una mà antiga, recordada”; “la pluja esdevenia ràpidament una forma d’absència”.
  Si cada dietari que s’escriu porta al seu interior una teoria del dietari, això és especialment cert en aquest cas. El dietarista ha de conformar-se a ser un lector, no un autor de la vida. Aquesta posició subalterna (Fuster, clar) no cal que siga un impediment, però; potser és un avantatge. Archilés és un lector professional. Per a escriure el seu llibre, n’ha hagut de llegit centenars, potser milers. Però també ha llegit quadres, músiques, fins i tot ciutats (especialment ciutats). De tot això deixa constància en aquestes pàgines. És un observador atentíssim, molt acurat. Així i tot, quan torna de Londres (ell és més anglòfil que francòfil), anota: “Res no ens crida l’atenció. No sabem veure”, un detall de falsa modèstia realment entendridor.
  Un aspecte que em crida l’atenció de la seua obra és que no és el dietari d’un historiador. M’explique: l’historiador s’ocupa de la memòria pública (en realitat, com diu l’autor, no és res més que “un mal profeta”), però el dietarista s’arbora en un compromís entre la memòria privada i la imaginació. El naufragi hauria estat comprensible, però Archilés s’hi salva. No tenia l’obligació de reeixir-hi literàriament i, tanmateix, s’hi revela com un bon escriptor. La seua és una obra feta des de la sensibilitat i la intel·ligència. Per tant, ha d’esperar passar sense pena ni glòria, que és la medecina que el poble valencià administra als seus intel·lectuals més autènticament brillants.
  Diguem-ho clar: el valencià no se sent còmode davant la intel·ligència. Primer en sospita; després se’n riu; finalment en fa paròdia. El resultat és la catàstrofe que ens fa sotsobrar perennement com a país. Un tipus com Archilés ha d’esperar que la seua obra siga collida amb commiseració i una poderosa sordina: no se n’ocuparan als principals mitjans de comunicació, en vendrà quatre exemplars i tal dia farà un any de la seua aparició. Després...
  Però Archilés tindrà una cosa que no li podrà llevar mai ningú: la satisfacció (noucentista i intemporal) de l’obra ben feta. I una frase, esclatant enmig d’un paràgraf: “No pot haver llibertat sense memòria”. Per això els dietaristes –i els historiadors!– ens són d’aquesta mena: totalment i absolutament imprescindibles.
Joan Garí
Publicat en La Veu, 12-10-2019