Dos maons més per a l'etern diàleg

Títol: Obra completa, II i III
Autor: Joan Fuster
Edicions 62 i Univ. de València
Barcelona, 2011
806 (I) i 1.127 (II) pàgines

Deu anys després de l'aparició del primer volum, Edicions 62 i la Universitat de València reprenen l'Obra Completa de Joan Fuster amb dos nous lliuraments, intitulats Assaigs, I i Assaigs, II. Ja vaig tindre ocasió de signar un extens comentari a la revista Caràcters d'aquell tom inicial. Deu anys són molts anys, però benvingut siga el lapse si es reprén un projecte fonamental. Al capdavall, l'anterior edició de les Obres de Fuster, també hostatjada pel Grup 62, es va aturar en 1994 i no va anar més enllà del seté volum (de dimensions molt més morigerades que els actuals).
Siga com siga, qualsevol notícia relacionada amb els papers de Fuster és sempre una alegria. És massa obvi que són molts els qui han volgut soterrar la seua memòria, ara que commemorarem (¿commemorarem?) els 90 anys del seu naixement (1922) i el 20 aniversari de la seua mort (1992). Ja us contaré de quina manera participe jo en tanta efemèride: de moment, podeu anar fent boca a Verkami, on 3i4 ha posat a disposició del públic l'edició del meu nou llibre, Viatge pel meu país (una revisitació de El País Valenciano (1962) de Fuster), que hi podeu aconseguir abans de l'arribada a les llibreries amb diversos avantatges. Ara toca, però, parlar dels nous lliuraments de l'Obra fusteriana, a càrrec de dos marmessors de tanta solidesa com són Antoni Furió i Josep Palàcios. Tal com ells mateixos adverteixen en els mots preliminars del primer volum, res més al·lusiu a Fuster que la definició d'assaig, és a dir, "l'aplicació del dubte a tota especulació, sense que acabem combregant amb la pròpia resposta". Tota la bibliografia del suecà -aquesta meravellosa i lúcida fragmentàlia- respon a l'impuls que naix en Montaigne i es projecta en les mil direccions de l'humanisme contemporani. Furió i Palàcios s'han limitat a compil·lar els llibres de l'autor de El descrèdit de la realitat publicats en vida com a tals, més el que anomenen l'"assaig dispers" i l"assaig seriat", aparegut, en forma d'article de premsa, en les diverses capçaleres on va col·laborar (Serra d'Or, Qué y Dónde, El Món, El Temps...) abans del Gran Silenci. Ja he explicat en un altre lloc la meua opinió sobre el sentit que puga tindre recollir i donar a la llum amb exhaustivitat tot allò que va escriure l'autor, sense cap criteri selectiu. És obvi, però, que els lectors actuals també tenen dret a revisar una paperassa que, llegida ara, continua servant el seu primigeni interés. ¿Què entendran, però, els lectors joves de les cròniques polítiques on Fuster es deleix jugant a les al·lusions privatives i els sobreentesos carregats amb bala? Parlant de la Transició al País Valencià, per exemple, escriu: "Després va venir -i no vull saber per què- l'etapa del porquet de Sant Antoni, les ties-maries teledirigides per don Abril i don Broseta, o sigui, per una dreta "incivil" -"cevil", hauria dit l'aristòcrata Ausiàs Marc- i decididament antinacional" (Assaigs, II, p. 791). ¿No hauríem d'explicar-li ja a un lector de menys de trenta anys que "el porquet de Sant Antoni" era Enrique Monsonís, president del Consell amb UCD, i qui eren i què van significar políticament "don (Fernando) Abril" i "don (Manuel) Broseta" (i, encara, les "ties maries")? Anecdòticament, per cert, revelaré que a Monsonís, traspassat ara fa tres mesos, se'l coneixia al seu poble i meu com "el serdakari" (sic), ja que és ben sabut que els borrianencs som de malnom porquets (és a dir, "serdos" en el dialecte popular).
D'una manera o altra, res més divertit que rellegir ara aquells crispats i sucosos articles sobre política del darrer Fuster. En realitat, l'autor de Nosaltres, els valencians sempre va observar una lleugera ambigüitat a l'hora d'ocupar-se dels afers públics. És evident que el seu compromís més fort era amb la Literatura, però no va poder deixar d'immiscir-se en el curs dels esdeveniments socials i polítics al seu país. No fou precisament un tipus tancat a la seua torre d'ivori. Fins i tot al final, quan es reclogué a sa casa del carrer de Sant Josep com en un monestir unipersonal, aquesta actitud era també una declaració d'intencions. En seguirem parlant, en tot cas. El diàleg amb un escriptor mort és tan inacabable com la pròpia eternitat. Ara tenim dos maons més per a sustentar aquest temple de paraules. No els desaprofitem.

Joan Garí

Una petita obra mestra

Títol: Una tendra donzellaAutora: Joyce Carol Oates
Bromera, 2011
Traducció de Josep Franco
225 pàgines

Aquest llibre conta l'ambígua, sorprenent i fascinadora relació entre un cavaller de setanta anys, Marcus Kidder i una joveneta de setze, Katya Spivak. En realitat, però, no hem de buscar la genealogia del relat en la Lolita de Nabokov, sinó més bé en La casa de les belles adormides, de Yasunari Kawanata. En la narració de Kawanata, homes madurs acudeixen ritualment a una casa situada a la vora d'un penyasegat on els esperen belles jovenetes verges profundament adormides. El sever contracte al qual s'han acollit estipula que poden passar la nit al costat de les donzelles, però no poden fer-hi res, ni tan sols tocar-les. Un eco de la profunda i torbadora sensualitat que es desprén d'aquest relat m'ha semblat que ressonava en Una tendra donzella, molt eficaçment traduïda, aquesta segona novel·la, per l'escriptor Josep Franco.
En realitat, Oates ens proposa un viatge moral on la simbiosi entre el vell i ric cavaller i l'adolescent de família desestructurada s'estableix a partir de les diferents necessitats de tots dos. Kidder necessita una persona que l'ajude en un últim propòsit vital i Spivak manca d'una figura paterna convincent i vol pensar, també, que és capaç de despertar sentiments de tendresa i admiració més enllà de la brutalitat habitual del seu medi. Per a l'adolescent, òbviament, l'experiència s'allunya de tot el que haguera conegut anteriorment. Així ens la descriu l'autora: "No era una xica guapa; era de la classe de xiques que els xics buscaven quan volien mantindre relacions sexuals, però ella no ho consentia mai i això els exasperava. Era massa tímida i no li agradava gens el seu cos. Quan es mirava a l'espill no era de les que deien Sóc jo, sinó que pensava Sóc jo?".
Estem davant, per si no s'havia entés, d'una petita obra mestra. Als seus setanta-tres anys, Joyce Carol Oates demostra que es troba en plenes facultats narratives i que és capaç, com el seu compatriota Philip Roth, de fornir una gran novel·la a l'any, com si la literatura fóra un mecànic afer de temporada. Les personalitats de Katya i de Marcus s'hi van afaiçonant amb delicadesa i amb contundència. D'una manera o altra, el lector acaba convençut que res més lògic que l'aplec d'aquestes dues ànimes dissímils però estranyament complementàries. El vell polifacètic, pintor, pianista, escriptor, col·leccionista d'objectes preciosos, no vol una peça més per a les seues col·leccions, sinó "una tendra donzella" amb què poder burlar el rostre esdentegat de la mort. L'expressió, per cert, està treta d'una antiga cançó, "Barbara Allen", que Marcus va enregistrar en una breu experiència com a tenor.
La relació entre mestre i pupil·la anirà in crescendo, fins que es trenca abruptament a frec del final. Llavors entrarà en dansa el cosí de Katya, Ron Mraz, un pinxo de modals patibularis que està a punt de llançar-ho tot a perdre. Però l'harmonia es restableix a la fi i Katya du a terme la missió a la qual havia estat convocada. Acabem el relat, així, amb un gust agredolç a la boca, que no enterboleix la impressió d'haver assistit a una cerimònia eròticament subtil i a una lliçó de savoir-faire literari.

Joan Garí

Tot sol contra el món de les emocions

Títol: El curiós incident del gos a mitjanit
Autor: Mark Haddon
La Magrana
Barcelona, 2011
Traducció de Rosa Borràs
269 pàgines

A l'institut on faig classes, aquest curs m'han correspost dos alumnes amb síndrome d'Asperger. Per fer-ho curt, aquesta síndrome es defineix com una notòria absència de comprensió social (no poden establir lligams d'empatia amb les altres persones) i, alhora, un desenvolupament intel·lectual precoç que es concreta en interessos particulars en temes molt concrets (de què arriben a ser consumats experts). Aquesta forma lleu d'autisme no impedeix a la majoria dels subjectes afectats fer, a la llarga, una vida relativament normal. Com no entenen intuïtivament les relacions socials, el que fan és anar aprenent-les per imitació. En l'època de l'adolescència -és a dir, quan són a l'institut- és quan esclaten més visiblement les seues contradiccions, ja que les necessitats interpersonals d'aquesta edat i l'impuls de socialització bàsica fan aflorar les mancances emocionals dels Asperger. Sobreviure a aquesta etapa, doncs, és important.
El perfil de la malaltia -alt nivell intel·lectual i molt baix poder de resolució emocional- fan que els subjectes encaren amb moltes possibilitats d'èxit professions relacionades amb la ciència o la informàtica -es a dir, allà on cal una certa capacitat d'abstracció i un maneig de dades molt concretes. Personatges famosos com Einstein o Steven Spielberg són Asperger (en el primer cas suposadament, en el segon per confessió pròpia). Algú ha dit que les característiques d'aquesta síndrome ens avancen estadis ulteriors de l'evolució humana. Caldrà, doncs, seguir el seu desenvolupament amb atenció.
El llibre de Mark Haddon (publicat originàriament l'any 2003) va tindre la virtut, juntament amb pel·lícules com Mozart i la balena (Petter Naess, 2005), de popularitzar la vida quotidiana i els trets més destacats dels afectats per la síndrome. Haddon imagina un protagonista de 15 anys -Christopher Boone- que presenta un quadre d'Asperger de manual: no suporta el contacte físic, li agraden els números (sobretot els primers, que són "el que queda quan eliminem totes les pautes i els models"), no tolera les mentides, ni els colors groc i marró, ni entén el llenguatge irònic o metafòric. Les seues dificultats per al contacte amb els altres es concreten en els llargs períodes de temps que passa sense parlar amb ningú i en el seu costum inveterat de no mirar a la cara de les persones amb qui parla. Un ésser humà així -bo en matemàtiques, bo a l'hora de visualitzar o classificar coses, però molt inepte en les situacions socials més quotidianes- ha d'enfrontar-se a un misteri digne del seu admirat Sherlock Holmes: el gos d'una veïna apareix mort i el fet coincideix amb la desaparició de la mare de Christopher. Segons son pare, la mare és morta. Estirant el cabdell de l'assassinat del gos, Cristopher viurà una ventura fabulosa que el farà retrobar-se amb la mare.
L'habilitat de Haddon per a reproduir en primera persona les vivències del protagonista és notable. El llibre és redó i no m'estranya la seua popularitat. El món dels Asperger, al capdavall, és com un petit habitacle on cada cosa ha d'estar en el seu lloc. I l'infern són definitivament els altres.

Joan Garí

The Great French Novel

Títol: El mapa i el territori
Autor: Michel Houellebecq
Anagrama-Empúries, 2011
Traducció d’Oriol Sánchez
351 pàgines

Ja se sap com va entrar Michel Houellebecq en el panorama de les lletres franceses. Se’l va mirar amb suspicàcia –i amb motius!- fins que es va fer notar l’evidència que, una vegada admès en el club, es disposava a quedar-s’hi. Segons diuen ara les solapes del seus llibres la seua estratègia consisteix a demostrar “que és possible escandalitzar el públic lector sense renunciar a la bona literatura”. Com fent-se eco de tot això, reblant-hi el clau, la seua última novel·la ens el presenta convertit en un dels personatges principals. L’autoretrat en tercera persona, per cert, és tan mordaç, irònic i realista com esperaríem de l’autor de Extension du domaine de la lutte: “Duia un pijama de ratlles gris que recordava vagament un presidiari de sèrie televisiva; tenia els cabells embullats i bruts, la cara enrojolada, ben bé com si tingués acné rosàcia, i feia una mica de pudor”.
Jed Martin és el protagonista de l’obra. És fotògraf. El seu pare és un arquitecte acomodat que viu en una residència d’ancians. La mare, d’origen jueu, es va suïcidar quan Jed tenia set anys. Amb el pare no parla mai d’això. Pares i fills: una de les constants dels llibres d’Houellebecq. De fet, “en matèria d’éssers humans”, en Jed “només coneixia el seu pare , i de fet no gaire”. Per al pare, al seu torn, “tenir un fill havia significat el final de tota ambició artística i, més en general, l’acceptació de la mort”.
Com en una novel·la realista del XIX, en Jed, que és més aviat tímid, es veu triomfant socialment gràcies a haver-se ennoviat amb Olga Sheremoyova, que treballa al Departament de Publicitat de Michelin. Es van conéixer en una exposició de fotos de mapes de carreteres d’aquesta marca, l’especialitat de Martin. El seu lema: “El mapa és més important que el territori”.
I tot això, amb la càrrega de nihilisme irònic de fàbrica, és la novel·la. L’originalitat i l’excel·lència de tot plegat està fora de dubte. Al capdavall, d’algú que es defineix manifestant “un feble sentiment de solidaritat envers l’espècia humana” no podríem esperar res que no fora un catàleg de personatges aliens a tota idea de felicitat. No hi falta la mordacitat llegendària d’Houellebecq: una dona lletja és “amb la vagina inexplorada”; un alt càrrec de Michelin tarda a trobar la paraula que busca perquè s’ha format a l’École Polytecnique i no a l’École Nationale d’Administration… And so on.
La tercera part de l’obra pren un tombant inesperat, relacionat amb el retrat que Martin fa del propi Houellebecq. No caldrà abundar-hi, perquè això servirà el lector per a interessar-se en una peça que potser aspira simplement a emular en terra francesa aquella Great American Novel que va preconitzar John William Deforest en el celebèrrim assaig del mateix títol l’any 1898. Per a Deforest el novel·lista té l’obligació moral de retratar la realitat (en el seu cas nordamericana) en tota la seua complexitat. Com una maledicció, no hi ha novel·lista que, des de llavors, aspire a menys. Houellebecq està diposat a immolar-s’hi i, de fet, s’hi immola. Morir en la teua novel·la és una alternativa plausible si ja no pots morir per la teua novel·la. D’una manera o altra cal lluitar aferrissadament per la Great French Novel. Perquè, com tothom sap, més interessant que la realitat estricta és la seua novel·lització. És a dir, “La carte est plus intéressante que le territoire”...

Joan Garí

El Temps, núm. 1.438

Literatura i cinema

Títol: Taràntula
Autor: Thierry Jonquet
Bromera, 2011
Traducció de Laura Pla
155 pàgines

Les relacions entre la literatura i el cinema han despertat molta passió bibliogràfica. Recorde que, fa anys, solia afirmar-se d'una manera molt certa l'axioma segons el qual no es podia fer una bona pel·lícula adaptada si no era partint d'una novel·la mediocre. Els partidaris d'aquesta veritat revelada solien citar el cas de Tristana, el modest relat de Benito Pérez Galdós que Buñuel va sublimar en el film del mateix nom. En realitat, el propi Buñuel va fornir contraexemples eficaços de l'axioma, com ara la desgavellada però molt suggerent adaptació que va fer de Cims borrascosos. La història del cinema ve plena d'adaptacions bones, mitjanes o roïnes de narracions al seu torn bones, mitjanes o roïnes, sense que semble caracteritzar-s'hi cap llei inapel·lable.
Quan Pedro Almodóvar va llegir per primera vegada la novel·la Taràntula, de Thierry Jonquet, supose que va començar de seguida a fabular com integrar aquella esborronadora història dins el seu món. Advertiré d'entrada que no sóc cap fan del cinema del multipremiat director manxec. Hi reconec, òbviament un talent excepcional i una capacitat innata per a generar imatges impactants, però el seu univers mental em deixa bastant indiferent. Tanmateix, La piel que habito, el film en què acaba d'adaptar la novel·la de Jonquet, m'ha agradat i m'ha inquietat a parts iguals. És un Almodóvar es estat quasi pur, al temps que respecta les línies mestres de la història original. Potser aquesta és l'única relació fructífera entre cinema i literatura: allà on la literalitat de les històries es transforma en un itinerari visual fidel i alhora traïdor, en un joc d'ambigüitats capaç de suscitar l'obra d'art.
El relat original de Thierry Jonquet enganxa pel seu estil sec, tallant, d'una precisió acerada. La trama és ben coneguda: el cirurgià Richard Lafargue manté a casa una presonera molt especial (Ève), a qui lliura ritualment a tota mena de clients sexuals. El misteri entorn d'aquesta dona es resoldrà al final, quan el relat farà convergir les tres trames simultànies que hi avancen: la de Richard i Ève, la d'Alex (un delinquüent que s'oculta per haver assassinat un policia) i la de Vincent (un jovenàs que va violar la filla de Richard, i a qui aquest reclou al soterrani de casa).
A poc a poc tot va encaixant, i les tres línies de la trama prenen un sentit unitari que sorprén tant els lectors de la novel·la com els espectadors de la pel·lícula. En aquesta darrera s'han operat alguns canvis, òbviament, com ara el fet que l'Alex siga el fill de la majordoma de la casa de Richard, un paper que no està en la novel·la i que sembla creat ex professo per Almodóvar per a fer comparèixer-hi a una de les seues actrius fetitxe, Marisa Paredes. Precisament l'elecció dels actors protagonistes és un dels actius fonamentals del film, amb un sobri i madur Antonio Banderas i una sensual i deliciosament ambígua Elena Anaya.
No diré res més de l'argument, perquè el misteri que s'hi atresora forma part del plaer que no se li pot robar al lector/espectador. Almodóvar ha aconseguit fer una pel·lícula seua canviant tot el que calia canviar (començant pel final, radicalment diferent al de la novel·la). Alhora, però, qualsevol lector de Jonquet podrà restar raonablement satisfet. Cinema, literatura: dues branques del mateix procés -ubèrrim, inacabable- de (auto)coneixement.

Joan Garí

Un profeta del futur

Títol: Más allá del crash
Autor: Santiago Niño Becerra
Los libros del lince
Barcelona, 2011
190 pàgines

Ja se sap que els economistes són excel·lents vaticinadors del passat, però sovint tenen dificultats a distingir els moviments que tindran lloc unes poques passes més enllà del present. A misses dites, molts es deleixen propinant-se farisaics colps al pit amb el conegut rosari "ja ho havia dit jo". La crisi econòmica en què estem immersos ha propiciat l'encimbellament de tota mena de profetes buits, aquella mena de tipus que asseguren ara que ja sabien tot el que passaria, però tanmateix mentre estava passant, van ser incapaços d'oferir una prospectiva mínimament coherent.
A Santiago Niño Becerra, catedràtic d'Estructura Econòmica a la Universitat Ramon Llull de Barcelona, el podrem acusar de moltes coses, però no de no haver-se arriscat a oferir, en forma d'un documentat advertiment, un vaticini exacte de quin seria el curs de les coses. El seu llibre El crash del 2010 -publicat l'any 2009- va predir amb rotunditat el col·lapse del mes de maig d'aquell any. És el moment en què s'aprova, a nivell europeu, el rescat de Grècia i a Espanya Zapatero es fa l'hara-kiri anunciant les ja famoses retallades (baixada del 5% del salari dels funcionaris i congelació de les pensions).
Amb aquests antecedents, era obvi que ens havíem de mirar amb atenció el nou llibre del professor Niño Becerra. La primera cosa que m'hi ha cridat l'atenció és una mena de recança a portar la clarividència fins a les seues últimes conseqüències. L'autor no vol "personificar" els culpables de la crisi. Assegura que si ataquem Moody's, per exemple, és perquè és una cosa més concreta que el Congrés dels Estats Units, que és qui va aprovar la desregulació del sistema financer als anys 80 (en realitat ho féu un Congrés dominat pels homes i les dones de Ronald Reagan; paradoxalment, però, va ser Jimmy Carter el primer a firmar una llei d'aquest tipus: la Llei de Desregulació de les Aerolínies, l'any 1978). No obstant això, Niño Becerra no s'està d'assegurar que aquesta és una "crisi sistèmica", és a dir, que tindrà com a resultat un canvi de sistema econòmic. La referència al capitalisme és palmària. Per a Niño Becerra la crisi s'estendrà fins els anys 2020-2023, amb una primera fase de caiguda que culminarà l'any 2012. Però això no suposarà la fi automàtica del capitalisme. El col·lapse de l'actual sistema s'esdevindrà, segons el seu vaticini, entre l'any 2055 i el 2065.
La pregunta, òbviament, és: i després del capitalisme, què? Niño Becerra no ho concreta. Assegura, això sí, que suposarà la fi de formes de fer molt arrelades en l'actualitat com l'economia d"usar i llançar", el transport individual o la multiplicitat dels béns ofertats. Irònicament, sembla suggerir que el món ha de caminar cap a formes socialitzants, quan precisament en els múltiples orígens d'aquesta crisi hi ha la desaparició del comunisme com a contrapés del capitalisme omnipotent.
No compartisc la seua fe en una "aristocràcia de la gestió " (l'expressió és seua) integrada per experts que substituirien els polítics per a pilotar l'eixida de la crisi. Si arribàrem a la conclusió que la democràcia és un luxe que no ens podem permetre en els temps actuals, això seria simplement l'avantsala del feixisme.
Per a Espanya en concret la perspectiva no és molt afalagadora. Sent com és el país "més endeutat del món" (i no pel deute públic, sinó pel privat: el de les famílies i les entitats financeres), no cal pensar que se'n sortirà tan fàcilment. Niño suggereix que només algunes àrees capaces d'implementar "activitats de valor" podran encarar el futur amb optimisme. És el cas de Catalunya. Per al País Valencià, supose, serà vital connectar-se a aquestes àrees de manera efectiva, d'on se segueix la importància estratègica del corredor mediterrani, que el nou govern de Rajoy ni tan sols ha esmentat en les seues primeres intervencions públiques...
Tot plegat pinta negre, però la llum al final del túnel hi és. I haurem d'agrair a Santiago Niño Becerra que s'haja arriscat a dibuixar aquesta perspectiva sense por a equivocar-se.

Joan Garí

Bussejant en la mar del sexe

Títol: Els conys saborosos
Autor: Valerià Pujol
Cossetània Edicions
Valls, 2011
91 pàgines

Al febrer de l'any 2002, vaig escriure açò al meu dietari:
"He considerat, des de sempre, dues coses com a inesquivables per a un escriptor interessat a conéixer els seus límits. L’una és la descripció d’una escena d’amor físic. L’altra és la qualificació de la mar. Més enllà –o més ençà- de la metàfora, es tracta de dos fenòmens de magnituds i d’ordre còsmic perfectament distingibles i separables. Per al cas que m’interessa ací, però, això no té la més mínima importància. La qüestió és com s’hi enfronta, l’escriptor amb les seues habilitats narratives, a aquestes dues fisicitats. Potser es podria fer alguna matisació, que ara tampoc no m’interessa, si aquest escriptor és un poeta o bé un prosista, siga –en aquest darrer cas- de la modalitat dels narradors de ficció o dels de no ficció. És igual. Enfrontats a la còpula immemorial dels cossos i de les ones, a la quietud postcoitum o a la gelatina lívida dels oceans més o menys domèstics, a les altituds corporals dels orgasmes o a les tempestes abissals de l’alta mar, el problema rau en quines paraules fer servir per a no caure en la lexicalització més abrupta, el tòpic desfermat o la pura i simple bajanada. El que se’n diu una prova de foc".
L'anotació es completava amb un exemple de L'amant de Marguerite Duras i el seu reflex en la pel·lícula de Jean Jacques Annaud, i tot plegat es va publicar al volum Senyals de fum. Em ve ara a la memòria en acarar la lectura d'Els conys saborosos, de Valerià Pujol. L'editorial Cossetània ha recuperat aquest títol mític vint anys després de la mort del seu autor. És, diguem-ho clar d'entrada, un llibre on es juga tant amb el sexe com amb el llenguatge, on el sexe esdevé una noble funció més del cos literari. El propi títol, que per a alguns crítics primmirats feia escandalós escarni de Josep Carner, en dóna una certa idea. Enfrontat amb la mar de la vivència sexual, Pujol decideix anar al gra: el seu no és un món de subtilitats malaltisses, sinó de truculències morigeradament ferotges subratllades pel treball -líric, intens, delicat- amb el llenguatge.
No és com jo ho haguera fet, però m'agrada. El sexe, a can Pujol, s'oficia com una cerimònia entre enjogassada i aventurera. El narrador explora tots els límits: el voyerisme ("Déjà vu"), l'homosexualitat i la zoofília ("Ulisses"), el transvestisme ("Cerimònia")... Tot això ara ens deixa un poc indiferents des del punt de vista moral, però l'any 1986, quan es va publicar originàriament aquest aplec de narracions, degué fer una certa impressió. La modernitat de tot plegat em sembla indubtable. Fins i tot la manera que té de vorejar certes temàtiques, com ara la pedofília ("Ratlles", "Pacte zenital"). L'autor hi acosta el peu, comprova la temperatura de l'aigua i hi juga, sense decidir-se ni a entrar ni a retrocedir. Però acaba mullant-s'hi.
Crec que, en general, el valor d'aquests relats estan més en allò que oculten que en allò que revelen (la qual cosa té mèrit per a una literatura que seria qualificada sense embuts de "pornogràfica"). Moltes de les narracions segueixen una estructura de conte interruptus, és a dir, acaben en plena faena, en el punt àlgid, quan res no s'ha resolt encara. En "Entreacte", singularment, fusiona el sexe amb la mort d'una manera -el sexe deixant d'escopir semen i passant a escopir sang- que m'ha fet pensar en el Lars von Trier d'Antichrist (2008).
Per tot això, crec que la recuperació d'Els conys saborosos és plenament oportuna. En l'oceà de la sexualitat, Pujol ha bussejat a ple pulmó. Sense la més mínima por d'ofegar-s'hi.

Joan Garí