17/1/17

Una altra cosa

Títol: Les noies
Autora: Emma Cline
Editorial Anagrama
Barcelona 2016
Trad. d’Ernest Riera
344 pàgines


  Quan un llibre desperta unes expectatives desmesurades abans de publicar-se això es resol de dues maneres: confirmant aquestes expectatives o defraudant-les. Tots hem pogut llegir com Emma Cline, una escriptora nordamericana que havia col·laborat amb The New Yorker i havia iniciat una modesta però reconeguda tasca com a autora de ficció, va vendre els drets de The Girls a Penguin Random House per dos milions de dòlars abans d’entrar en cap impremta. Immediatament després d’això,  Scott Rudin (el productor de No és país per a vells o Revolutionary Road), va adquirir els drets per a l’adaptació cinematogràfica de la novel·la.
  Cline, que va nàixer a Califòrnia fa vint-i-set anys, simplement havia explicat quin era el tema del seu relat. Es tractava d’una història ambientada a finals dels 60 a San Francisco i inspirada clarament en els assassinats de la família Manson. És ben sabut que Charles Manson, amb l’ajuda de tres joves seguidores, va acabar a l’estiu del 1969 amb la vida de Sharon Tate (l’esposa embarassada del director Roman Polanski), quatre amics i el fill del seu jardiner, repetint la gesta a la nit següent a la casa de l’empresari Leno Labianca. Una d’aquestes tres fanàtiques assassines –Susan Atkins- ha servit de referència per a Emma Cline a l’hora d’ordir la seua trama. La protagonista és Evie, una adolescent californiana de catorze anys que descobreix un dia una estranya colla de captaires, liderada per Susanne. La visió de la llibertat estrafolària d’aquestes xiques captiva tant Evie que va involucrant-se a poc a poc en la seua forma de vida, fins i tot mudant-se al ranxo on habita el líder de la secta, un tal Russell.
  La pregunta ara és obligada: val això dos milions de dòlars? En literatura, com en qualsevol activitat artística, el preu és una cosa relativa (i ja deia Antonio Machado que “Todo necio confunde valor y precio”). Cline ha tingut la sort i la perspicàcia d’ambientar el seu text en un episodi tan morbós que no ha deixat d’inspirar la imaginació dels seus contemporanis. Diré, d’entrada, que el llibre és excel·lent. L’autora és molt destra en l’apreciació psicològica, en la construcció dels petits matisos que doten de versemblança un personatge. Els seus diàlegs són precisos, punyents, bategants. La distància entre la protagonista –que narra en primera persona- i l’autora és suficientment ambígua com per deixar entendre que rere la màscara d’aquesta Evie fascinada per uns personatges tèrbols hi ha molt de la pròpia adolescència d’Emma Cline (cosa que ella mateixa ha confessat).
  Fa anys estava a l’ordre del dia, des de l’acadèmia literària, separar radicalment la biografia real d’un escriptor de la seua obra. Les noies és un altre exemple que això sovint no és possible. Llegint-la, m’imagine la senyoreta Cline escoltant la mateixa banda sonora que se sovintejava al ranxo dels Manson: Helter Skelter dels Beatles, naturalment, San Francisco de Scott McKenzie, Suzanne, de Leonard Cohen i alguna cançó apocalíptica de The Doors. Escoltant la primera d’aquestes peces Charles Manson va passar de la bogeria al crim amb molta naturalitat. Cline  fabulà les seues noies: “Havíem estat amb els homes, els havíem deixat fer el que havien volgut. Però mai no coneixerien les parts de nosaltres mateixes que els amagàvem: mai no en notarien la manca, ni tan sols sabrien que hi havia una altra cosa que haurien hagut d’estar buscant”.
  Una altra cosa: el que separa la fascinació del crim. El petit detall…
Joan Garí
Publicat en El Temps, núm. 1.701

14/1/17

L'instant etern

Títol: Memòria de la llum
Autor: Carles Duarte
Editorial 3i4
Paterna, 2016
111 pàgines


  Un dels poemes d’aquest llibre es diu Mediterrània (“la nostra pàtria antiga”, com voldria Màrius Torres). En el primer dels seus fragments el poeta, després d’explicar-nos com “respira el món en el batec del mar”, assegura que voldria “collir la nit”, vestir “la pell d’estels” i, finalment, convertir cada gest efímer en un “instant etern”.
  Fixem-nos en aquest oxímoron. El panteisme de l’autor s’hi calca bé, com un tatuatge sobre la pell. Desconec qui és el primer que va crear aquest incitant compost verbal, però el vaig caçar amb plaer en Le Côté de Guermantes, el tercer llibre de À la recherche du temps perdu, de Marcel Proust. El narrador hi feia una llarga visita al saló de la senyora de Villeparisis. El temps narratiu, de sobte, es detenia, en una formidable amplificació narrativa. Els personatges, després, assistien a la representació de l’òpera Fedra i llavors tot –el moment congelat- era com un instant éternel
  Amb posterioritat a Proust autors d’àmbits molt diferents (de Howard Nemerov a Enric Sòria) han usat aquest concepte per als seus artefactes poètics. Ara Carles Duarte hi torna convençut que res al nostre voltant té sentit si no hi podem aprehendre miques d’alguna cosa que ens transcendeix. Per això cal la referència al “Déu que ens ha somiat” (com en un poema d’Espriu) o als mots substantius d’una natura tant incitant com reveladora.
  El meu bon amic Robert Archer explica, a la introducció d’aquest llibre, que cal parar molta a atenció a la selecció lèxica de Duarte. Els seus són mots elementals (pell, mirada, veu, silenci, llavis, ulls, batec, sorra, set…) que l’autor de The Pervasive Image relaciona amb l’explosió semàntica que va suposar la llengua de Ramon Llull.
   En realitat, quan es vol capturar una imatge del món que no siga fugissera, es necessita amarrar la realitat amb un vocabulari selecte. Tot allò que no hi siga substantiu podrà resultar prescindible, és el fet: no cabrà en l’arca de Noè. Per això Carles Duarte, que vol salvar el món, sap que primer necessita definir-lo. Després, llegir-lo en veu alta. I així, tot el que no siga retòrica, serà futur estricte:

“Pressentir la sang sota la pell,
La saba dins les branques,
Rere l’escorça, grisa i càlida,
Bevent-se a poc a poc
Des de l’arrel
La terra”

  És així talment, amb tota l’energia màgicament concentrada en un sol punt: com en un instant etern.
Joan Garí
Publicat en Ara, 14-1-2016

31/12/16

Leonard Cohen: et deia que va haver un diluvi

 L’any 1990 vaig passar un llarg i inoblidable trimestre als Estats Units. Vivia i treballava entre un petit enclavament de Nova Hampshire i Nova York –separats per poques hores en cotxe- i no se m’ocorre un contrast major. El meu cap, Richard Hermann, era un aviador cosmopolita, típicament liberal, amo i senyor del camp d’estiu Interlocken. Gràcies a un programa de la YMCA, que buscava proveir de monitors d’arreu del món per aquesta mena de llocs de treball americans, alguns milers de jóvens europeus vam tindre l’oportunitat d’experimentar la nostra pròpia quota de l’american dream, fora això el que fora.

  Un dia, en un mall (aquestes característiques grans superfícies, ara ja tan habituals al nostre país) vaig fer una troballa essencial, que vaig narrar al meu llibre Història d’Amèrica (A contravent): “Recorde bé la jornada del mall perquè Eric Talerico i jo vam fer un descobriment uníson. Oblidats en un prestatge, ocults per quaderns molt més obvis, hi havia un parell d’exemplars amb les partitures de New Skin for the Old Ceremony, de Leonard Cohen. L’alegria ens inundà especialment en saber que no hauríem de barallar-nos-hi, perquè n’hi havia dos.  Era un quadern de 64 pàgines pel mòdic preu d’un dòlar. Comprat a ulls clucs, el devoràvem amb intensitat a la part de darrere del Ford, conduït per Liz. Tancàvem les finestres del darrere per a què la conductora haguera d’obrir la seua –el vehicle no comptava amb aire condicionat. Ens agradava veure onejar la melena de Liz, en homenatge a Richard Ehui –tot talment com una cançó de Cohen.
  Al llibre hi havia tots els temes de l’àlbum més una generosa introducció encarregada d’escatir la greu qüestió de per què Cohen no era popular als Estats Units. Al canadenc li passava com a Woody Allen: era més apreciat a Europa que al seu territori natural. “Si una xica francesa només té un disc a casa, les possibilitats que siga de Leonard Cohen són molt grans” (aquesta frase em va impressionar, i em vaig posar a somiar de seguida amb aquesta “xica francesa”, amb ulleres, amb els cabells curts i amb un nasset deliciosament arromangat). Interrogat sobre això, el propi Cohen no sabia què contestar. Per a un tipus anglòfon que vivia a Montreal sentir-se apàtrida arreu era una professió, una manera de ser al món. També va viure vuit anys a una illa grega i un any a Nova York. Tot plegat, un estranger d’ell mateix”.
  Molts anys abans, jo havia descobert el Cohen cantant i l’escriptor gairebé alhora. Tinc per casa els discos i els llibres: els Poemas escogidos en versió bilingüe de Jorge Ferrer-Vidal (Plaza & Janés) i les novel·les Los hermosos vencidos (Fundamentos, 1975; edició original de 1966) i El juego favorito (Fundamentos, 1980; edició original 1963).
  Els seus textos narratius tenien la força experimental que algun crític remetia directament a James Joyce. Com en els seus versos, Cohen fusionava les ànsies de rebel·lió pròpies de la dècada amb una intensa imatgeria religiosa: “Sempre viag voler ser estimat pel Partit Comunista i per la Mare Esgésia. Volia viure en una cançó folk com Joe Hill. Volia plorar pel poble innocent, al qual la meua bomba havia de mutilar...”.
  Recorde un poema de The spice-box of earth que em va colpir especialment, “Tot el que cal saber sobre Adolf Eichmann”. Fa així:

“ULLS: Normals
CABELL: Normal
PES: Mitjà
ALÇADA: Mitjana
TRETS IDENTIFICADORS: Cap
NOMBRE DE DITS A LES MANS: Deu
NOMBRE DE DITS ALS PEUS: Deu
INTEL·LIGÈNCIA: Normal

Què esperàveu?
Urpes?
Ullals fora mida?
Saliva verda?
Follia?”

  Com en el cas de Bob Dylan, és obvi que la qualitat lírica de Cohen haguera quedat en un segon pla sense la seua extraordinària potència musical (per això Suzanne és alhora un bon poema i una bona cançó). A mi, que m’agraden ambdós, les seues filosofies artístiques respectives em plantegen un dilema. Per un costat hi ha el perfeccionisme de Leonard Cohen, que es tradueix en uns directes on els temes originals sonen sempre immaculadament idèntics. D’altra banda, Bob Dylan converteix cada exhibició davant el públic en una confusa cerimònia on les cançons que tots conservem a l’hipocamp es converteixen en una melopea indistinta i monocord (alguns anomenen aquesta cerimònia de l’autodestrucció “reinventar-se”). Siga com siga, el meu amor està dividit entre l’ultraperfeccionisme de Cohen i el desgavell intuïtiu de Dylan.
  A ambdós els he escoltat en directe. L’experiència amb Dylan ja l’he contada en Història d’Amèrica. A l’autor de I’m your Man el vaig anar a visitar al Festival de Benicàssim, al juliol del 2008. L’home tenia, en aquell moment, la respectable edat de 73 anys i feia tres lustres que no actuava a Espanya. Duia amb ell una fabulosa banda, destacant-hi el guitarrista Javier Mas. Arribava a l’ancianitat en una forma estupenda, sense cap tara en aquella veu greu i profunda, conservada en bóta de roure.
  El concert va durar una hora exacta, de huit a nou. Va ser tan puntual que fins i tot es veié en l’obligació de demanar disculpes per començar tres minuts tard. Des de les primeres notes de Dance me to the end of love, que obria la nit, tots vam comprendre que viuríem un temps excepcional, ple de suggeriments sonors i d’un gran treball musical. Un poc com el resum de tota una vida.
  La vesprada s’havia anat resolent en una boirina nuvolosa. Atrinxerat sobre les muntanyes, el sol –l’inclement sobirà del juliol- feia pampallugues, però proporcionava una visibilitat perfecta a l’escenari. Com no sóc, ni he sigut mai, un habitual dels concerts a l’aire lliure, ja no recordava com pot ser d’aclaparadora la gentada suorosa, amuntegada i sorollosa. Era un públic, però, que sabia perfectament qui era Cohen i celebrava igual els vells temes com els èxits més recents dels anys 80 i 90 (la segona edat d’or del de Montreal).
  A dalt del seu cadafal, aquest senyor amb armilla i barret sabia d’alguna manera que la meua pell era una extensió automàtica de la seua veu, dels seus arpegis i dels seus versos. La seua poderosa fragilitat s’encarnava en un cos prim però encara àgil, que semblava per un moment dissonar d’aquesta veu de baix rica en suggeriments, fonda i profunda com el solatge del vi guardat en l’espai més sagrat del celler.
  Quan mamprengué Bird on a wire –la cançó que molts voldríem utilitzar d’epitafi a les nostres tombes- la multitud roncà de satisfacció, com una mascota aviciada, i jo em vaig deixar submergir en una sensació esborronadora. És notòria, d’altra banda, la càrrega de sensualitat que continuava carrejant aquest vell cantautor a les velleses. Com escenificant això, la direcció musical de l’esdeveniment l’havia dotat de la companyia d’un cor de tres belles cantants, una negra, una rossa de llarga cabellera i una altra jove blanca de cabells castanys. Tot semblava perfecte –i ho era. Quan va interpretar Suzanne, però, és ell qui va agafar la guitarra i tots al seu voltant –el cor femení, les cordes de Mas i els altres músics- es transformaren en un mormoleig que va servir d’excipient per a la nostàlgia.
  Dels vells temps emergí també Who by fire (amb un solo vibrant al llaüt per part de Mas) i de l’etapa més recent Everybody knows, The future o First, we take Manhattan. Algú, darrere meu, va fer notar l’absència de Take this waltz, el poema de Lorca que va musicar per a Poeta en Nueva York.
  Tot es va resoldre, al final, amb un únic bis, So long Marianne, la cançó que tantes vegades he interpretat amb la meua guitarra. Aquesta guitarra feia temps que dormia el son dels justos, però Cohen no m’havia defraudat. A la seua edat, dominava l’escenari com el gat vell que no es resigna a no eixir de nit –tot i que insisteix a colgar-se enjorn. Hi vaig saldar un deute antic. Quan ell va acabar, me’n vaig anar.  Era el final, com en el seu vers: et deia que va haver un diluvi. Però jo sabia que aquella nit formaria part destacada de la meua biografia emocional. So long, Leonard. Fins sempre.
Joan Garí
Publicat en Posdata, 31-12-16

24/12/16

El benefici de la ciència

Títol: Sobre l’alquímia de la vida
Autor: Joan Borja
Editorial Onada
Benicarló, 2016
183 pàgines


  Joan Borja és una rara avis en el món acadèmic valencià. Sent com és filòleg i havent assolit una còmoda posició en l’establishment acadèmic, s’obstina a interessar-se pel camp científic (al qual ha dedicat títols com Comunicar la ciència o La utopia de la ciència). Hauria de ser normal que un universitari tinga aquesta curiositat –o qualsevol altra fora del seu corral-, però per desgràcia és notòriament improbable. No ha sorprés, en tot cas, que Borja dedique ara el seu nou llibre a transcriure una llarga conversa que ha mantingut amb el genetista Xavier Vendrell.
  Per què la genètica? Qualsevol que haja vist la pel·lícula Gattaca (Andrew Niccol, 1997) ho sap de seguida. Els qui encara dubten de les inquietants perspectives que obri la manipulació genètica, però, farien bé de llegir també Homo Deus. Una breu història del demà, de Yuval Noah Harari. Preguntat pel tema, Vendrell fuig d’estudi: diu que està fart que qualsevol, a les conferències que imparteix, l’acuse de voler jugar a ser Déu. Contra això, addueix els principis bàsics de la bioètica: que el benefici que aconseguisca amb el seu treball siga major que el malefici (tan ambigu com això, li fa notar Borja...).
  El llibre apunta temes molt interessants, a banda del repte de la manipulació embrionària. En una vesprada interminable desfilen les tècniques de fecundació in vitro, la descodificació del DNA, l’elecció del sexe dels fills,  la seqüenciació massiva de genomes, la importància de la divulgació científica, les misèries acadèmiques, la intersexualitat i el tercer sexe...
  En realitat, tot va començar un dia en l’institut de Sueca, el poble natal de Xavier Vendrell. La seua professora de Biologia va explicar a classe què era la leucèmia, la malaltia que havia matat la seua filla. En aquell moment el jove Xavier va sentir un clic i va saber de seguida a què volia dedicar la resta de la vida. Els pares el van voler forçar a estudiar medicina, però el seu destí ja estava escrit. Ara és Director de la Unitat de Genètica Reproductiva de Sistemes Genòmics, membre de la Societat Espanyola de Fertilitat, de l’Associació per a l’Estudi de la Biologia de la Reproducció, de l’European Society of Human Reproduction and Embryology i de la PGD International Society. Ha publicat bona cosa d’articles en les més prestigioses revistes internacionals i les seues investigacions han collit premis de molta anomenada. I quan selecciona personal, mira que parlen català. Però això no és genètic: és ambiental.
Joan Garí
Publicat en Ara, 24-12-2016

21/12/16

Elegia pels últims masovers

Títol: El guardià de les trufes
Autor: Fèlix Edo Tena
Editorial Barcino
Barcelona, 2016
164 pàgines


   A casa sempre s’ha comprat la revista Hola. Cada dimecres, dins la rutina diària, ma mare no ha oblidat mai anar al quiosc i adquirir aquest acolorit magasín, que després ha estat en un lloc ben visible del menjador per poder ser consultat a pler tot al llarg de la setmana. Del seu paper couché de molt generós gramatge han emergit aquestes fotografies espectaculars dels membres de l’aristocràcia mundial i les femelles més belles i desimboltes (sovint, ai!, un poc putes) de la jet set. La fama i el luxe han encandilat els seus lectors com la visió del saló de la granja a través de la finestra fascinava Cathy i Heathcliff en aquella escena impagable de Cims borrascosos, de William Wyler.
  M’ha fet gràcia, per això, descobrir que fa uns mesos, en una de les seues seccions (un apartat de breus anomenat “Siete días”), un redactor anònim explicava –i cite literalment- “la curiosa historia de Sinforosa i Juan, los únicos habitantes de un pueblo de Teruel”.
  Aquests dos mesurats octogenaris són els darrers habitants de La Estrella, el poble aragonés que tantes vegades he travessat anant a peu des de Vilafranca fins Sant Joan de Penyagolosa. Per recórrer aquesta jornada, cal canviar de país. S’abandona els Ports i, abans d’ingressar en l’Alcalatén, es penetra en terme de Mosqueruela (o Mosquerola, com diuen a Vilafranca), plenament aragonès. Des de fa més de trenta anys, La Estrella és un aldea abandonada i els fiduciaris d’aquesta immensa soledat són Sinforosa Sancho i Juan Martín Colomer. Jo sempre els he conegut com Sinforosa i Martín. Fan la vida que han fet sempre els masovers d’aquests paratges, una ataràxica existència pautada per les hores de llum, les tasques de llaurança i pasturatge i el ritme de les estacions.  I ara hem pogut veure tots Sinforosa i Martín a la mateixa pàgina que la reina Sofia d’Espanya, la princesa Beatriu d’Holanda, la tenista Serena Williams, la model Gigi Hadid o Michael Jackson. No m’ha estranyat gens contemplar-los enmig de reines i princeses. Crec que és el seu territori natural, sent ells també monarques inexpugnables d’un imperi que no baratarien per tot l’or del món.
  La desaparició dels indis americans va ajudar a propiciar un vigorós i immortal subgènere cinematogràfic, el western. L’odissea dels últims masovers, en canvi, passa sense pena ni glòria, com aquell qui diu. Fèlix Edo Tena, que es va criar en un mas (el de Forès, a Vilafranca) ha escrit ara una novel·la per restaurar la memòria del seu besavi i tots els descendents. Al capdavall, els masovers de la zona han hagut de suportar les penalitats bèl·liques del carlisme, la guerra civil i la confrontació entre maquis i franquistes, com si no tingueren prou amb el rigor propi del clima i la muntanya.
  Fèlix Edo hi demostra un profund coneixement del paisatge i les seues lleis, que resol amb vigor narratiu i un estilisme de filigrana. És obvi que és algú que s’ha criat observant els nius de verderols entre els ginebres, les “cuirasses de crustacis ossificats d’un mar primitiu” (les populars “orelles de moro” de la zona) o l’amenaça atàvica dels escurçons.
  No hi falta res, en aquesta crònica notarial d’un món que desapareix: el besavi desaparegut al final de la guerra, el mestre republicà al seu exili interior en l’Escoleta del Canto, la sega a l’estiu, la batuda, el vent de mestral. Un món s’acaba i el que el substitueix no vol fer-se càrrec del patiment i la felicitat amb què s’ha viscut als masos. Que ho pregunten, si no, a Sinforosa i Martín.
Joan Garí
Publicat en El Temps, núm. 1.697

10/12/16

El futur i la meua olla de carabassa

Títol: Homo Deus. Una breu història del demà
Autor: Yuval Noah Harari
Edicions 62
Trad. d’Esther Roig
577 pàgines


  Dissabte passat vaig fer, per a dinar, una olla de carabassa.  Vaig comprar ossos de corbet (la primera vèrtebra del porc) i de pernil, vaig tallar a daus una formidable carabassa d’un quilo (d’una carabassera adobada amb fem de cavall, de manera absolutament ecològica), una creïlla i una ceba mitjanes  (tallades a trossets menuts) i ho vaig reblir tot d’aigua. Quan va bollir hi vaig tirar un bon doll d’oli d’oliva. Va estar al foc gairebé una hora, fins que la carabassa es va desfer. Després vaig ficar cent cinquanta grams d’arròs i una quantitat semblant de fesols, vaig deixar que bollira un poc més i quan l’arròs va estar cuit vaig afegir-hi unes suculentes i llustroses botifarres de pa. Va reposar un termini prudencial i vaig escudellar.
  Això ha sigut, efectivament, una autèntica recepta de cuina. Més concretament, per dir-ho així, un exemple perfecte d’algorisme o algoritme. Una noció clau per entendre l’últim llibre de Yuval Noah Harari.
  Aquest professor d’Història de la Universitat Hebrea de Jerusalem és l’autor de dos títols fascinants publicats dins del mateix lustre: Sàpiens. Una breu història de la humanitat (2011; publicat en català el 2014) i Homo Deus. Una breu història del demà (2015; traduït el 2016). L’adjectiu “breu”, naturalment, és relatiu: Sàpiens té 600 pàgines i Homo Deus gairebé. Quantes pàgines té, però, la humanitat o el demà? Aquesta mena de preguntes.
  L’aparició del primer títol va suposar un autèntic esdeveniment editorial. Si Obama o Mark Zuckerberg recomanen el teu llibre ja tens un primer punt guanyat. Arribar al milió d’exemplars venuts a tot el món és el pas següent. Però tots els dies –això és un fet demostrable- es vénen desenes de milers de volums que no tenen el menor interès, que no valen ni la tinta que s’hi ha gastat en la impressió. Sàpiens no era un d’aquests textos. Harari, amb la seua careta de no haver trencat mai un plat, hi exercia un virtuosisme sorprenent: se n’anava dos-cents mil anys enrere, en aquella sabana africana on el nostre avantpassat més eficaçment commovedor –l’homo sàpiens- li va guanyar la mà al neandertal no per la força bruta (on aquest darrer tenia avantatge), sinó per la seua eficàcia a contar històries, a construir ficcions. Partint d’aquesta arriscada però suggestiva hipòtesi, Harari començava la prestidigitació: aquell ésser simiesc, que s’inventava contalles vora el foc, va evolucionar ràpid: va inventar les religions, els imperis i els diners, els tres factors que han contribuït –segons l’autor- a unificar la humanitat. Però també va ser un “assassí ecològic en sèrie” i va acabar convertint-se en un petit “déu insatisfet”.
  És en aquest punt on Homo Deus pren el relleu de Sàpiens. La llarga cursa d’aquell mico erecte ens ha dut fins el segle XXI. De totes les invencions clau en la història, només la dels diners ha continuat edificant el nostre món. Les religions van i tornen, i així els imperis (Harari, per cert, anomena també “religions” el socialisme, el liberalisme o el nazisme: de fet, aquestes són, al seu parer, les tres branques essencials de l’humanisme en tant que ideologia del nostre temps). La invenció de la moneda, però, va suposar la posada en funcionament de la creença intersubjectiva –la ficció- més decisiva. I ara, quan ens trobem en una cruïlla decisiva per al futur de la humanitat, de nou tot es resoldrà com una batalla entre rics i pobres.
  Harari no és marxista. Però la diferència entre classes és tan òbvia que ocultar-la seria ridícul i intel·lectualment sospitós. La cruïlla decisiva: el regnat de l’Homo Sàpiens s’acaba, és a punt d’entrar en escena l’Homo Deus.
  Aquest canvi ja s’està produint. La bioenginyeria comença a assajar els canvis en el codi genètic, l’alteració dels circuits cerebrals, la modificació de l’equilibri bioquímic i fins i tot la substitució de parts completes del cos per elements tecnològics. Són els cíborgs, els primers d’una estirp de déus menors.
  Per a qui encara crega que tot açò són fantasies d’escriptors de ciència ficció, li recomanaria la lectura atenta d’aquest llibre. No hi ha ací cap afirmació que no estiga fonamentada en estudis científics absolutament actuals. Com a assagista, Harari és convincent i detallista, i no estira mai el braç més que la mànega. A més, és un bon escriptor, és a dir, sap com disposar el seu material narratiu. El que ve a contar-nos no és una història de por sinó una mena de crit d’alerta per a la humanitat, cas que aquesta vulga ser alertada.
  Diu Harari: “El canvi d’autoritat dels humans als algoritmes està passant al voltant nostre, no com a resultat d’una decisió governamental crucial, sinó d’una allau de decisions quotidianes”.
  Els algoritmes, en fi. Què és un algoritme? Ignorar-ho, d’ara endavant, serà ignorar, purament i simple, el concepte més important del món actual. Un algorisme és un seguit de passos metòdics que utilitzem per fer un càlcul, resoldre un problema o prendre una decisió. Quan jo he de fer l’olla de carabassa, si no em vull fiar de la memòria, consulte la recepta i tot va com una seda. Això és un algoritme. Ara resulta que la ciència ens està dient que “el 99% de les nostres decisions –incloses les decisions vitals relacionades amb cònjuges, professions i habitatge- estan preses amb algoritmes altament refinats que anomenem sensacions, emocions i desitjos”. Som pur algorisme però és que, tot al nostre voltant, també comença a ser-ho. L’algoritme de Facebook, per exemple, coneix millor les reaccions humanes que els seus propis usuaris. Podria votar per nosaltres, per exemple. I això no és ciència-ficció, és 2016 pur. Prompte l’autoritat, a poquet a poquet, passarà dels humans als algoritmes no humans. Les noves classes socials seran els “humans millorats” (els nous déus) i la resta. Aquesta aristocràcia humana potser tractarà el nou lumpen –aventura Harari- com l’Homo Sàpiens ha tractat la resta dels animals (ai!)... I és que els animals també són algoritmes (“ells també tenen consciència –reflexiona- i un món complex de sensacions i emocions”). Però els hem esclavitzat, els hem torejat i ara els estem exterminant. L’univers canvia, ja hi ha música i haikús reeixits compostos per ordinador (que també són campions d’escacs). És imaginable un algoritme no orgànic (sí: un robot) que tard o d’hora copie eficaçment o supere els orgànics. En aquest punt les màquines hauran substituït en gran part dels àmbits els éssers humans, que d’altra banda no deixaran de reproduir-se. Llavors, què fem amb totes les “persones supèrflues”?
  Un detall especialment dedicat als estudiants de tots els nivells: llegia fa poc a la premsa que el 75% de les professions de l’immediat futur encara no sabem quines seran. És de pensar, després de llegir Homo Deus, que moltes estaran gestionades per robots. Només els éssers humans ben formats –llegits-, versàtils, capaços de canviar de faena sense problema, podran competir en aquest món, i no sense dificultats...
  S’acaba el meu espai, però. Si tot és un algorisme, la meua olla de carabassa és un dels més deliciosos, i les sinapsis cerebrals se’m posen de punta només de pensar-hi. Potser arribe la fi de la humanitat tal com la coneixem, però això serà despús-demà. El llibre de Harari, això sí, m’ha fet profit. L’olla més, és clar...

Joan Garí
Publicat en Posdata (Levante), 10-12-2016

El malentès de l'amor


Títol: El petó de bona nit
Autor: Nicolas Grimaldi
Edicions de 1984
Barcelona, 2016
Trad. de Josep Alemany
126 pàgines


  La llengua catalana s’emmiralla excessivament en l’espanyola, amb el seu estàndard fèrriament centralitzat. Un exemple? L’absurda polèmica que ha envoltat les traduccions de À la recherche du temps perdu, de Marcel Proust.

  La primera versió completa, a càrrec de Jaume Vidal Alcover (Columna, 1990-1991) i completada pòstumament per Maria Aurèlia Capmany, va ser motiu d’una riota autosuficient –tan pagada d’ella mateixa com perfectament ridícula. El “pecat” d’Alcover va ser utilitzar lèxic de la llengua viva d’aquest escriptor mallorquí. Així, la primera i celebèrrima frase de la Recherche (“Longtemps, je me suis couché de bonne heure.”) sonava així en la interpretació alcoveriana: «Durant molt temps, vaig anar-me'n al llit dejorn».

  En realitat, el modisme “dejorn” ja l’havia usat Miquel Llor, el primer a enfrontar-se a la colossal tasca de girar una de les obres fonamentals de la literatura europea contemporània al català. Jo mateix a Borriana, a casa, he sentit sovint “enjorn” en el mateix sentit, però potser jo (com Alcover, o Llor...) no parle un català tan fastuós com el del barri de Sagrià de Barcelona. Siga com siga, quan Josep Maria Pinto i Valèria Gaillard van començar la seua pròpia traducció de la Recerca per a Viena i Labutxaca, respectivament, a alguns els va faltar temps per celebrar que «Durant molt de temps me'n vaig anar a dormir d'hora” era per fi una traducció “normal” per al nostre idioma...

  No faré ara, per descomptat, un “manifest subnormal”, com hauria agradat a Vázquez Montalbán. Cadascú que s’apame amb la mesura que vulga. El cas és que el filòsof Nicolas Grimaldi va tindre la feliç pensada de bastir una teoria sobre la concepció literària de Proust a partir d’aquella mítica primera frase, i 1984 ho ha traduït per a felicitat dels seus lectors. És un opusclet dens, que reconforta el paladar més exigent. Grimaldi veu de seguida una cosa que forma part de la fascinació que ens desperta Proust: en la Recerca, l’amor sempre és un malentès. El narrador pateix amb la realitat: aquesta no s’assembla mai a la intensitat amb què havia sigut imaginada. De fet, la presència de la persona amada (“Albertine”, siga qui siga “Albertine”) li provoca una tristesa impacient, perquè no el sadolla com esperava. D’aquí la importància del record: evocat, el passat té més presència que el propi present. La rememoració ens fa sentir la realitat més intensament que la vivència estricta.

  Tot naix del petó (a casa en diem “bes”, som així de primitius...). El narrador, infant, l’espera de sa mare cada nit i el rep com un do, més concretament, “com una hòstia”. La dimensió sagrada de la mare, és clar (Freud, després, s’hi posaria les botes). Però el petó –el bes- no aporta plaer a qui el rep: només alleujament. “L’amor –reflexiona Proust- consisteix només en la nostra necessitat de veure els nostres sofriments atenuats per l’ésser que ens ha fet sofrir”.

  Aquesta ferida essencial, aquest desdoblament del subjecte, només pot ser paliat per la pròpia Literatura. Grimaldi –concís, efectiu, clarivident- ho entèn bé: “La literatura ha de ser alhora una ascesi i una creació (...) Com més exacta sigui l’obra així creada, més límpid serà el mirall on reconeixerem la realitat del que hem viscut”. Proust, finalment: “la vida veritable, l’única vida realment viscuda, és la Literatura”.

  Llegiu Grimaldi. Després, desfeu-vos del seu llibre. Torneu a Proust (comenceu-hi, si en sou novençans). Potser també recordeu el rostre de la vostra santa mare acostant-se a una rosada galta infantil. Després, amb el temps, buscareu aquesta sensació en tots els rostres convocats per la torbació amorosa. I no la retrobareu, és clar. El malentès és, sobretot, un desconcertant malefici.

Joan Garí

Publicat en Ara, 10-12-2016