23/11/20

Escriure sota confinament estricte

Títol: Diari de la plaga
Autor: Emili Piera
El Petit Editor
València, 2020
182 pàgines
 

 D'abril a maig, sota confinament estricte, cadascú va fer el que va poder. Els avesats a una certa vida d'interior, com els escriptors, vam assajar diverses formes de grafomania. Jo soc, però, dels qui van escriure poc: vaig preferir llegir. Van caure, religiosament, títols que esperaven una oportunitat àuria com aquesta: Lluny del brogit del món, de Thomas Hardy (una delícia dinovesca que encara em fa llepar-me els dits), Em vaig casar amb un comunista, de Philip Roth (un dels pocs Roth que em quedava per llegir) i, com no, La pesta, d'Albert Camus, en homenatge al moment i la circumstància. 
  De La pesta em va  interessar especialment el tractament de l'epidèmia com una qüestió moral, matèria que, en mans d'un mestre com Camus, esdevé una argila singularment modelable. En el terreny de les anècdotes, em va sorprendre que Camus definira la mar amb una metàfora molt precisa: "flexible i llisa com un animal". Als qui hem llegit molt Josep Pla, i som addictes al seu mestratge, ens fa gràcia anar trobant els referents d'algunes de les seues imatges o recursos més cèlebres espargits pels autors de la modernitat rampant: la crossa "amics, coneguts i saludats" és de The life of Samuel Johnson, de Jame Boswell; les tirallongues d'adjectius ja eren a la Recherche de Proust i "el gran animal" amb què el de Palafrugell metaforitza la mar ara el descobrisc primigèniament en La pesta.
  Emili Piera, que necessàriament ha de ser també planià (tot escriptor intel·ligent ho és), va aprofitar més que no jo el gran tancament. Sense pensar-s'ho dues vegades, va emprendre un dietari que comença el 13 de febrer (als xinesos cal fer-los cas de seguida i sempre) i acaba el 10 de juny. De precedents il·lustres no li'n faltaven: Tucídides, Lucreci, Defoe i, és clar, Camus. Escriure quan la plaga recorre, udolant, els carrers és una manera de sentir-se segur i, el que és més important, intentar comprendre el gran desgavell del món.
  Només algú amb els coneixements enciclopèdics de l'Emili i el seu agusat sentit de l'humor podia entendre que el que ens estava passant lligava la desesperació amb l'esperança en un sentit especialment irònic: "El virus -diu- és la versió techno-pop del Diluvi". I Noé, és clar, s'ha agafat uns dies lliures. 
  Com que durant la grip anomenada espanyola del 1918 va morir la germana de sa mare, Emili sap quin pa s'hi dona: també Pla començava El quadern gris amb una referència gloriosament pandèmica: "Com que hi ha tanta grip han hagut de tancar la universitat", però no se sap que hi tinguera baixes íntimes. La ploma esmolada de Piera es fixa en tot i de tot trau conclusions pròpies, això és la plusvàlua (d'un escriptor):
  "Trobe repugnant la tradició política xinesa -escriu el 2-4-20-, però cal reconèixer el bon sentit de moltes de les seues iniciatives: inverteix en els cinc continents, presta amb interès, traça ponts i carreteres i construeix línies de ferrocarril i envia brigades de metges a Itàlia mentre, amb els papers invertits, EEUU sembla centrar-se a construir la Gran Muralla. La Gran Muralla, si ho sabran els xinesos, no va servir de res. La Línia Maginot, tampoc, però aleshores i ara, es faran rics alguns contractistes afins."
   Escrivint precisament un dietari l'autor s'adona que el món és "una màquina de generar correspondències" és a dir, exactament igual que un assaig. És per això que l'acaparament inicial de paper higiènic ("l'únic best-seller d'aquest temps de llibreries recloses") li recorda On the road, de Jack Kerouac, escrita en un rotllo d'aquesta mena (i que, sincerament, sempre m'ha paregut un rotllo stricto sensu). 
  Però Piera és un home d'ordre: "Jo crec en el mercat -confessa-: el mercat dels divendres". El confinament no elimina els bons aliments, però sí les bones companyies, i això fot. Tot el que s'hi assembla són una tribu de veïns sorollosos que posen a prova els nervis de la seua dona, però no els d'ell, alletat a les millors redaccions de l'ofici periodístic. 
  La lectura d'un llibre com aquest és especialment plaent per als tastaolletes professionals, perquè divaga, per exemple, sobre la màscara des de les civilitzacions precolombines fins Pierre Lamaître o sobre els llibres reveladors, de Dos anys de vacances de Jules Verne a Homenatge a Catalunya, de Georges Orwell, la mena de títols que, llegits a l'edat adequada, ens lleven la bena dels ulls i ens deixen ser com som però més lúcids. 
  Al final, el propòsit de Diari de la plaga és simple: "espantar pardals sinistres, pensaments de fatalitat i presumptes conspiracions". I més encara: "aprendre jo i ajudar que altres en sàpiguen". I, al capdavall, "distraure el personal, petar una xarrada i riure".
  Objectiu acomplert!

Joan Garí
  



20/11/20

Nietzsche i Luis Mariano a la Indoxina

Títol: L'amor, la guerra i altres ocupacions
Autor: Joan Daniel Bezsonoff
Edicions Sidillà
La Bisbal d'Empordà, 2020
179 pàgines
 



 Joan Daniel Bezsonoff, "el nostre escriptor més nietzscheà" (segons Adrià Pujol), torna a un dels seus escenari més estimats (l'antiga colònia francesa d'Indoxina) per ambientar una de les seues novel·les més ambicioses, L'amor, la guerra i altres ocupacions.
  Com ja és habitual en l'autor nordcatalà, un estil poderós vehicula un argument situat en els anys anteriors a l'alliberament del Vietnam del Nord del jou francès, en 1954. Com diu un personatge del país, els indígenes només hi volien "que el Vietnam fos vietnamita", però encara haurien de passar molts anys (faltava la intervenció ianqui) perquè aquest propòsit s'acomplira. 
  Bezsonoff escriu les seues novel·les com qui dirigeix una comèdia lleugera. Tot hi té un aire exòtic, sensual, irònic i melangiós. Invariablement, els seus personatges senten alguna mena de nostàlgia per una pàtria perduda. En algun cas, una descripció passavolant ens fa pensar en el propi autor, com ara la del Serguei professor d'institut:
 
  "Gràcies a la seva còrpora, infonia respecte sense esforç. Els alumnes anotaven tots els seus comentaris sobre els poemes de Clément Marot, el seu humor amarat de melangia, però s'envisava que els deixebles s'avorrien com la reina de les ostres"

  La prosa plàstica de Bezonoff és atapeïda, precisa i sempre llesta per a la ironia. El seu estil és afuat, tallant com un diamant, vehiculat en frases curtes i violentes:

" Quan el general Henri Navarre va arribar a l'aeroport de Tan on Nhat el dissabte 23 de maig del 1953, va semblar al habitants de Saigon que veien una guilla. En tenia la bellesa i l'astúcia"

  En les seues contalles sempre hi ha l'element rus i occità, i no hi falta Luis Mariano i els altres estimats cantants francesos. Tampoc enyorarem mai una bona història d'amor, que en aquest cas és la que protagonitzen Henry i Armance. No esperem, però, cap transsumpte de Love Story i altres merengues hollywoodenques:

  "Gomorritzar-la s'havia convertit en droga per a ell. Hi pensava tothora. Cada dia l'estimava més i li feia nosa abusar de la seua hospitalitat glútia"
 
  És impossible llegir Bezsonoff i no tindre el llapis preparat per subratllar a tort i a dret.  És un estilista fi i també hilarant, però al final de tot sempre queda aquesta sensació d'haver assistit en directe a un episodi d'algun paradís perdut. Si el conec bé, diria que podria afirmar d'ell mateix allò que aquell famós jugador de futbol va certificar: "He gastat els meus diners en alcohol, dones i cotxes. La resta ho he balafiat". I així passa la glòria del món...

Joan Garí

 
  



14/11/20

Vedi New York e poi mouri

 Títol: Els ullastres de Manhattan
Autor: Ponç Pons
Quaderns Crema
Barcelona, 2020
97 pàgines


Després d'un temps, m'han arribat noves de Ponç Pons, el meu estimat -i admirat- corresponsal menorquí. El correu m'ha fet avinent el volum Els ullastres de Manhattan, la peculiar crònica d'un viatge a Nova York que Ponç va fer en 2007. Estrafent un conegut refrany italià, som molts els qui hi pensem com un deure ineludible: "Vedi New York e poi muori". Els meus lectors saben bé que la meua vivència estatunitenca (mot lleig, però pràctic) va tindre lloc en 1990 i està contada en Història d'Amèrica (A contravent, 2011), aquella entranyable barreja de novel·la, dietari i llibre de viatges que em va editar l'amic i ara Molt Honorable expresident de la Generalitat de Catalunya Quim Torra. 

   La peripècia de Ponç Pons m'ha fet rememorar l'aventura americana en el que té de viatge iniciàtic i d'immersió en el fons cultural d'on tots hem begut i bevem. Però som cosmopolites amb arrels: quan som allà, pensem en el que hem deixat ací. Paraula de Pons:

  "Els viatges m'han fet veure llocs preciosos i poètics, però també m'han convertit en un illòman convençut de les bondats i valors de l'estil de vida menorquí.

  Viatjar m'ha ensenyat que som un jo social, que la torre important no és la d'ivori, sinó la de Montaigne, i que els instints i les passions humanes són els mateixos pertot"

  A Nova York, el menorquí aprèn a estimar realment la seua illa i Alaior, el seu poble de 8.000 habitants, s'aixeca de sobte com un tot poderós enfront dels 8 milions habitants de Manhattan, l'altra illa, i les oliveres bordes (ullastres) del país rivalitzen en magnificència amb els gratacels enlluernadors.

  A les nits intranquil·les de la Ciutat, el poeta materialitza un vell projecte: fer el seu propi Canto general de Menorca, una història de la petita illa en vers, que acompanya aquest dietari i ofereix un suggerent contrapunt èpicolíric. Enmig del brogit de l'imperi, retorna la vella divisa que ara es valora com cal: "Viure tranquil, sense presses, de forma humana i natural".

  L'home -el poeta- que diu (rectificant Ortega) "Jo sóc jo i la meva biblioteca", no pot evitar acarar-se, enmig de Manhattan, amb les cinquanta mil referències prèvies al viatge: Hi havia una vegada a Amèrica, de Sergio Leone, Digueu-ne son, de Henry Roth, i l'obra de tots els poetes hispànics que hi han recalat: Rubén Darío, J.R. Jiménez, García Lorca, Luis Cernuda, José Hierro... Sense oblidar-hi el viatge de Blai Bonet, tal com el rememorava jo mateix a Història d'Amèrica:

  "Blai Bonet, com Kafka, no va estar mai a Amèrica. També Kant escrivia guies de viatge de ciutats que no va visitar (i aquestes ciutats, i aquestes guies, són les imprescindibles). Blai Bonet va escriure un llibre que es deia Nova York mentre seguia meditant sobre la mort. El va publicar a l’any següent de la meua tornada. Sempre es torna massa prompte –és a dir, massa tard".

  Llegir Els ullastres de Manhattan és la petita delícia obra d'un poeta que, quan escriu prosa, ho fa amb gust i amb sentit de la frase i del ritme. Una divagació dietarística que acaba justificant i exemplificant aquella sentència de Sant Agustí: "El món és un llibre i qui no viatja només en llegeix una pàgina". 

  D'on la necessitat dels llibres, dels viatges i de les sentències.

Joan Garí


8/11/20

Per un relat de la cuina valenciana

Títol: Menjars i memòries del gust
Les arrels de la cuina valenciana
Autor: Jaume Fàbrega
Onada
Benicarló, 2020
251 pàgines 

 

  Molt poc després d'haver donat a conèixer Cuina i cultura del gust al País Valencià (Publicacions de la Universitat d'Alacant), l'infatigable Jaume Fàbrega ens ofereix ara el text amb què va guanyar el Quart Premi de Llibre Gastronòmic a Benicarló, Menjars i memòries del gust.

   Aquest nou volum, que es subtitula significativament Les arrels de la cuina valenciana, és de nou un cant a la gastronomia del nostre país, dut a terme no per un escriptor de cuina qualsevol, sinó pel gastrònom més qualificat dels Països Catalans i un dels més aguts connaisseurs de les pautes alimentàries de la Mediterrània (sense exageracions, la millor cuina del món). 

  Precisament la tesi de Fàbrega (difícil de rebatre) és que la cuina valenciana és un exemple paradigmàtic de l'alimentació mediterrània (això que alguns anomenen dieta, terme que el nostre autor no estima gens). Llibres com aquest fan molta falta, ja que el dèficit de relat de la nostra cuina ha provocat la seua precària internacionalització i la seua lluita desigual amb altres pautes gastronòmiques. Fàbrega exemplifica això amb un cas molt evident:

  "En la cuina valenciana -escriu- hi ha bons plats de bacallà, però cap que s'hagi projectat a nivell general com s'escau, per exemple, amb l'esqueixada de Catalunya -que també es menja de la Sénia cap avall, sota aquest nom o sota d'altres, com esgarradet- el bacallà al pìl-pil (que alguns prefereixen anomenar bacallà lligat) dels bascos, la brandada dels provençals, el baccalà alla vicentina dels italians o el bacalhau á Gomes de Sá de Portugal"

  Justament per lluitar, amb la modèstia que calga, contra aquesta absència de relat literari de la nostra cuina vaig escriure primer La memòria del sabor (3i4) i després El rebost perfecte (Onada). I he tingut la satisfacció que Jaume Fàbrega, en els dos llibres successius que esmente ací, haja reconegut la meua tasca: en Cuina i cultura del gust afirmava que La memòria del sabor és "la gran referència de la nostra literatura gastronòmica"; i en Menjars i memòries del gust, també a propòsit del volum que vaig dedicar a la meua cuina materna, rebla que "ja no ens fa enyorar tant Josep Pla". Sincerament agraït: comparar-lo amb l'autor de El que hem menjat és el major elogi per a un escriptor que haja triat el català com a vehicle literari!

  Més enllà de les valoracions i l'adjectivació, però, cal reconèixer que Fàbrega és un d'aquest escriptors que sap del que parla quan escriu (rara avis, desgraciadament!). La seua manera de presentar la cuina com una part fonamental de la cultura d'un país, combinant coneixements d'etimologia, d'antropologia, de literatura, de geografia i sobretot una nodrida experiència personal, fan dels seus llibres un tresor de saviesa que haurien de plaure no només els lectors gurmets, sinó qualsevol interessat en les raons d'identitat comuna de les terres de parla catalana.

  Per desgràcia, al País Valencià està perdent-se a marxes forçades tot un tresor de receptes tradicionals, que la gent jove ja redueix només, a tot estirar, a la típica paella dominical. Com aquells lectors que només llegeixen novel·les (i encara, tot just, novel·letes), molts valencians desconeixen l'olla de carabassa, l'arròs amb coliflor o la tortada d'ametla. I no saben el que es perden. Contra això -i a favor d'una de les millors tradicions alimentàries del món- cal bastir el relat de la nostra cuina. Comenceu per llegir aquest llibre, per exemple. I després, en el seu honor, fumeu-vos un bon havà!

Joan Garí

17/10/20

La postdata d'una epístola inexistent

Títol: L’eternitat enamorada
Autor: Josep Igual
Edicions 3i4
València, 2020
315 pàgines

  Josep Igual és un dietarista d’aquesta mena –rara- dotada per a l’aforisme. En realitat, la seua prosa està teixida amb un seguit de frases breus que tendeixen a la sentenciositat, quan no es projecten, sorpresivament, sobre el haiku. El seu és un estil eixut, sincopat, elèctric, amerat d’un lirisme de bon calibre, que brolla de la quotidianitat més estricta: “Llentilles per a dinar. L’honestedat diàfana de les llentilles. L’escalf antiretòric de les llentilles. La solemnitat descalçada de les llentilles. El Barroc desmentit de les llentilles. El franciscanisme amb tènue pebre zen de les llentilles dels pobres”.
  Amb aquest punt de partida literari, doncs, és obvi que els diaris d’Igual desprenen un encís poderós. Amb L’eternitat enamorada, subtitulat Notes d’un diari, 2016-2017, va guanyar l’últim premi Octubre. És agradable retrobar-hi les pautes i el (des)ordre poètic que ja vaig poder copsar en Quaderns deltaics (2009) i L’incert alberg (2016). Josep Igual hi abunda en una cosmovisió molt matèrica: és dietarista és com un jardiner (“La jardineria és la il·lusió de dominar una mica el que no podem dominar de cap manera. Quan falta el jardiner, la naturalesa recupera el que és seu”) i, per a la seua obra, li resulta més estimulant qualsevol saber pràctic que no els artificis retòrics a l’ús: “Saber empeltar. Res més clàssic –i qui sap si perdurable”.
  Un dietari, a més, és també un Llibre dels Morts, i per això aquest es fa eco sovint del decés de gent il·lustre (Leonard Cohen, Fidel Castro), però també d’il·lustres desconeguts. Cap obituari tan impactant, però, com el que l’autor dedica al seu gos, a qui el veterinari ha d’aplicar l’eutanàsia. Com en aquella frase cèlebre, atribuïda a tants (“Com més conec les persones més m’estime el meu gos”), el dietarista concentra tot el seu alè poètic evocant el mamífer que més companyia li ha fet en els últims temps i, d’aquesta manera, immortalitzant-lo.
  L’eternitat enamorada és també la crònica, finalment, de la deambulació atenta de Josep Igual entre Catalunya i València, ell que va nàixer al Maestrat però viu a les Terres de l’Ebre. Tot passant d’un costat a l’altre d’una frontera imaginària va resseguint el ventall de misèries, claudicacions i emergències culturals que constitueix la realitat de la cultura catalana. Sent a l’hora observador i protagonista dels fets, l’autor ens retrata i es retrata en el dia a dia, perfectament conscient que, com diu una de les seues sentències, “L’instant que salva el dia sol donar-se fora de guió”. Una magnífica postdata per a una epístola inexistent...


Joan Garí

Publicat en Ara, 17-10-2020

12/9/20

Criatures perdudes de la vida

Títol: No sabràs el teu nom
Autor: Vicent Usó
Bromera
Alzira, 2020
163 pàgines


  Carmeta, del Mas de les Òlibes, està prenyada de Daniel. Ella parla de casar-s’hi, però els pares, horroritzats, la porten amb un capellà amic de la família perquè proveïsca una solució. El capellà utilitza constantment aquesta expressió, “solucionar el problema”, però no en dona més detalls. Mentrestant, va minant l’ànima de la xica: “Tant de temps d’escoltar una vegada i una altra que era el meu comportament indigne que havia dut la desgràcia a la família, i que ara l’havia de porgar per reconciliar-me amb Déu, van acabar per convéncer-me que, en efecte, jo era la culpable de tot, que si haguera sabut comportar-me com s’ha de comportar una dona honesta, una dona com cal, res d’allò no hauria passat”.
  A partir d’aquest inici, Vicent Usó basteix un relat que al·ludeix els xiquets robats durant el Franquisme (donats en adopció només nàixer d’amagat de les respectives mares) i ho fa jugant amb les veus narratives i els punts de vista. No debades Usó és l’autor de L’arquitectura de la ficció, un manual de tècniques literàries de què ja em vaig fer ressò en aquestes pàgines.
  Carmeta és internada en una casa del carrer Sedassers de València especialitzada a acollir fadrines embarassades, normalment de famílies “amb possibles”. Com no és el seu cas, la hi fan treballar. El que ve després podem imaginar-ho (però no ho desvelaré al lector amant d’un cert enjòlit). La peripècia de Carmeta, narrada en primera persona, té un aire inevitablement rodoredià. Altres veus, després, en prendran el relleu. A banda del que li van prendre a València, Carmeta ha tingut una filla, Balma. Un dia, mare i filla veuen a la tele un documental sobre xiquets robats (com a corol·lari de les singulars teories psiquiàtriques del sinistre doctor Vallejo-Nájera) i això les posa sobre la pista del que va passar tants anys enrere.
  Després, en un gir narratiu arriscat, compareix el propi autor en la narració, Vicent Usó. Pren les regnes del relat, en primera persona, i estira el fil fins el fill perdut, mentre en capítols alternats (“Les veus”) sentim el monòleg sincopat d’aquest.
  Usó du a terme, en aquesta novel·la, una recreació dels usos col·loquials de la llengua, sempre dins els límits de l’estàndard. Com el bon narrador que és, fa sentir les emocions a flor de pell dels personatges –com no podia ser altrament, donat el tema tractat-, que apareixen davant el lector com criatures perdudes de la vida, sotmeses a les arbitrarietats amargues del temps de canalles i d’infàmies que els ha tocat viure.


Joan Garí

Publicat en Ara, 12-9-2020
 

5/9/20

El gran sedàs de la memòria

Títol: Els fantàstics setanta 1969-1974
Autor: Josep Piera
Institució Alfons el Magnànim
València, 2020
235 pàgines


  L’escriptor Josep Piera es troba ja en aquella edat en què la memòria ha deixat de ser un sistema d’organització del passat i ha esdevingut una part bategant del present. El memorialisme, en aquest sentit, és el projecte narratiu que hi té més sentit, per això Piera s’ha sentit en la necessitat d’evocar els seus anys d’aprenentatge a les acaballes del franquisme, entre 1969 i 1974.
  Els fantàstics setanta, així, esdevé la crònica d’un jo i un nosaltres que rebutjaven els models vigents (els models literaris, socials i polítics) i s’obrien a un món convuls d’influències de tot tipus. Després aquella colla seria anomenada la “Generació dels 70” i assajaria un formalisme refistolat com a reacció al realisme social de la dècada anterior.
  Eren els anys en què la ciutat de València vivia un somni (im)possible de modernitat, on criatures excessives com Amadeu Fabregat (que escarotaria el galliner amb Assaig d’aproximació a Falles Folles Fetes Foc) exemplificaven les possibilitats de rebel·lió generacionals, abans de convertir-se en el ca cerber de Joan Lerma en la futura Ràdiotelevisió Valenciana.
  Piera projecta una mirada només un punt nostàlgica sobre els seus anys juvenils. La desorientació, llavors, era total: sexualment, idiomàticament i vitalment. Comença a escriure en castellà per falta de models. Els realistes de la generació anterior, com Vicent Andrés Estellés, no li serveixen. Viu una gran passió homosexual abans de comprometre’s amb Marifé, la bellesa andrògina de la qual sadolla completament el seu interès per ambdós sexes. La vida, de sobte, és un gran bol de iogurt natural que l’aprenent de poeta voldria apurar a grans cullerades. A poc a poc, va trobant viaranys per a construir un futur professional, literari i vivencial. Després d’uns primers llibres en castellà, se’n passa definitivament al català, i aquesta decisió li canvia la vida. I és ací on es clou la rememoració, al tall de la gran sotragada (la mort de Franco) que obriria de sobte tots els panys.
  Els fantàstics setanta, que revela un autor amb un estil literari ja perfectament madur, inclou també algunes reflexions actuals, com a contrapunt als records. Els alifacs de la vellesa mosseguen el poeta i la seua dona. El to, llavors, esdevé melangiós: “El jove vol sentir la vida sense por. El vell no vol patir-la. La vol sense dolor”. Quan van ser joves, els del 70 van imaginar un món nou en un escenari regit per la raó d’Estat de totes les vellúries. El que va vindre després va decebre i exaltar a parts iguals. La memòria, ara, ho filtra tot convenientment.


Joan Garí

Publicat en Ara, 5-9-2020