17/10/20

La postdata d'una epístola inexistent

Títol: L’eternitat enamorada
Autor: Josep Igual
Edicions 3i4
València, 2020
315 pàgines

  Josep Igual és un dietarista d’aquesta mena –rara- dotada per a l’aforisme. En realitat, la seua prosa està teixida amb un seguit de frases breus que tendeixen a la sentenciositat, quan no es projecten, sorpresivament, sobre el haiku. El seu és un estil eixut, sincopat, elèctric, amerat d’un lirisme de bon calibre, que brolla de la quotidianitat més estricta: “Llentilles per a dinar. L’honestedat diàfana de les llentilles. L’escalf antiretòric de les llentilles. La solemnitat descalçada de les llentilles. El Barroc desmentit de les llentilles. El franciscanisme amb tènue pebre zen de les llentilles dels pobres”.
  Amb aquest punt de partida literari, doncs, és obvi que els diaris d’Igual desprenen un encís poderós. Amb L’eternitat enamorada, subtitulat Notes d’un diari, 2016-2017, va guanyar l’últim premi Octubre. És agradable retrobar-hi les pautes i el (des)ordre poètic que ja vaig poder copsar en Quaderns deltaics (2009) i L’incert alberg (2016). Josep Igual hi abunda en una cosmovisió molt matèrica: és dietarista és com un jardiner (“La jardineria és la il·lusió de dominar una mica el que no podem dominar de cap manera. Quan falta el jardiner, la naturalesa recupera el que és seu”) i, per a la seua obra, li resulta més estimulant qualsevol saber pràctic que no els artificis retòrics a l’ús: “Saber empeltar. Res més clàssic –i qui sap si perdurable”.
  Un dietari, a més, és també un Llibre dels Morts, i per això aquest es fa eco sovint del decés de gent il·lustre (Leonard Cohen, Fidel Castro), però també d’il·lustres desconeguts. Cap obituari tan impactant, però, com el que l’autor dedica al seu gos, a qui el veterinari ha d’aplicar l’eutanàsia. Com en aquella frase cèlebre, atribuïda a tants (“Com més conec les persones més m’estime el meu gos”), el dietarista concentra tot el seu alè poètic evocant el mamífer que més companyia li ha fet en els últims temps i, d’aquesta manera, immortalitzant-lo.
  L’eternitat enamorada és també la crònica, finalment, de la deambulació atenta de Josep Igual entre Catalunya i València, ell que va nàixer al Maestrat però viu a les Terres de l’Ebre. Tot passant d’un costat a l’altre d’una frontera imaginària va resseguint el ventall de misèries, claudicacions i emergències culturals que constitueix la realitat de la cultura catalana. Sent a l’hora observador i protagonista dels fets, l’autor ens retrata i es retrata en el dia a dia, perfectament conscient que, com diu una de les seues sentències, “L’instant que salva el dia sol donar-se fora de guió”. Una magnífica postdata per a una epístola inexistent...


Joan Garí

Publicat en Ara, 17-10-2020

12/9/20

Criatures perdudes de la vida

Títol: No sabràs el teu nom
Autor: Vicent Usó
Bromera
Alzira, 2020
163 pàgines


  Carmeta, del Mas de les Òlibes, està prenyada de Daniel. Ella parla de casar-s’hi, però els pares, horroritzats, la porten amb un capellà amic de la família perquè proveïsca una solució. El capellà utilitza constantment aquesta expressió, “solucionar el problema”, però no en dona més detalls. Mentrestant, va minant l’ànima de la xica: “Tant de temps d’escoltar una vegada i una altra que era el meu comportament indigne que havia dut la desgràcia a la família, i que ara l’havia de porgar per reconciliar-me amb Déu, van acabar per convéncer-me que, en efecte, jo era la culpable de tot, que si haguera sabut comportar-me com s’ha de comportar una dona honesta, una dona com cal, res d’allò no hauria passat”.
  A partir d’aquest inici, Vicent Usó basteix un relat que al·ludeix els xiquets robats durant el Franquisme (donats en adopció només nàixer d’amagat de les respectives mares) i ho fa jugant amb les veus narratives i els punts de vista. No debades Usó és l’autor de L’arquitectura de la ficció, un manual de tècniques literàries de què ja em vaig fer ressò en aquestes pàgines.
  Carmeta és internada en una casa del carrer Sedassers de València especialitzada a acollir fadrines embarassades, normalment de famílies “amb possibles”. Com no és el seu cas, la hi fan treballar. El que ve després podem imaginar-ho (però no ho desvelaré al lector amant d’un cert enjòlit). La peripècia de Carmeta, narrada en primera persona, té un aire inevitablement rodoredià. Altres veus, després, en prendran el relleu. A banda del que li van prendre a València, Carmeta ha tingut una filla, Balma. Un dia, mare i filla veuen a la tele un documental sobre xiquets robats (com a corol·lari de les singulars teories psiquiàtriques del sinistre doctor Vallejo-Nájera) i això les posa sobre la pista del que va passar tants anys enrere.
  Després, en un gir narratiu arriscat, compareix el propi autor en la narració, Vicent Usó. Pren les regnes del relat, en primera persona, i estira el fil fins el fill perdut, mentre en capítols alternats (“Les veus”) sentim el monòleg sincopat d’aquest.
  Usó du a terme, en aquesta novel·la, una recreació dels usos col·loquials de la llengua, sempre dins els límits de l’estàndard. Com el bon narrador que és, fa sentir les emocions a flor de pell dels personatges –com no podia ser altrament, donat el tema tractat-, que apareixen davant el lector com criatures perdudes de la vida, sotmeses a les arbitrarietats amargues del temps de canalles i d’infàmies que els ha tocat viure.


Joan Garí

Publicat en Ara, 12-9-2020
 

5/9/20

El gran sedàs de la memòria

Títol: Els fantàstics setanta 1969-1974
Autor: Josep Piera
Institució Alfons el Magnànim
València, 2020
235 pàgines


  L’escriptor Josep Piera es troba ja en aquella edat en què la memòria ha deixat de ser un sistema d’organització del passat i ha esdevingut una part bategant del present. El memorialisme, en aquest sentit, és el projecte narratiu que hi té més sentit, per això Piera s’ha sentit en la necessitat d’evocar els seus anys d’aprenentatge a les acaballes del franquisme, entre 1969 i 1974.
  Els fantàstics setanta, així, esdevé la crònica d’un jo i un nosaltres que rebutjaven els models vigents (els models literaris, socials i polítics) i s’obrien a un món convuls d’influències de tot tipus. Després aquella colla seria anomenada la “Generació dels 70” i assajaria un formalisme refistolat com a reacció al realisme social de la dècada anterior.
  Eren els anys en què la ciutat de València vivia un somni (im)possible de modernitat, on criatures excessives com Amadeu Fabregat (que escarotaria el galliner amb Assaig d’aproximació a Falles Folles Fetes Foc) exemplificaven les possibilitats de rebel·lió generacionals, abans de convertir-se en el ca cerber de Joan Lerma en la futura Ràdiotelevisió Valenciana.
  Piera projecta una mirada només un punt nostàlgica sobre els seus anys juvenils. La desorientació, llavors, era total: sexualment, idiomàticament i vitalment. Comença a escriure en castellà per falta de models. Els realistes de la generació anterior, com Vicent Andrés Estellés, no li serveixen. Viu una gran passió homosexual abans de comprometre’s amb Marifé, la bellesa andrògina de la qual sadolla completament el seu interès per ambdós sexes. La vida, de sobte, és un gran bol de iogurt natural que l’aprenent de poeta voldria apurar a grans cullerades. A poc a poc, va trobant viaranys per a construir un futur professional, literari i vivencial. Després d’uns primers llibres en castellà, se’n passa definitivament al català, i aquesta decisió li canvia la vida. I és ací on es clou la rememoració, al tall de la gran sotragada (la mort de Franco) que obriria de sobte tots els panys.
  Els fantàstics setanta, que revela un autor amb un estil literari ja perfectament madur, inclou també algunes reflexions actuals, com a contrapunt als records. Els alifacs de la vellesa mosseguen el poeta i la seua dona. El to, llavors, esdevé melangiós: “El jove vol sentir la vida sense por. El vell no vol patir-la. La vol sense dolor”. Quan van ser joves, els del 70 van imaginar un món nou en un escenari regit per la raó d’Estat de totes les vellúries. El que va vindre després va decebre i exaltar a parts iguals. La memòria, ara, ho filtra tot convenientment.


Joan Garí

Publicat en Ara, 5-9-2020
 

21/7/20

Tornada ritual a la Taverna del Forn

  En un blog de llibres, té plenament sentit parlar de gastronomia. Fet i fet, sempre he pensat que la cuina i tot allò que l'envolta només és un gènere literari. Per això els bons restaurants es llegeixen com els bons llibres.
  A La Taverna del Forn, a Vilafranca (Els Ports), s'ha représ amb normalitat, després del confinament, la tasca sagrada d'alimentar el personal. En un temps tan dur com aquest, crec que hem de donar un suport especialment ferm als nostres restaurants, les nostres llibreries gustatives. El temple de Joan Forés, a més, fora dels circuits comercials habituals a la costa, fa una tasca heroica. Ja es compten per centenars -potser milers- els visitants que acudeixen i coneixen Vilafranca només per l'atracció que desperta aquest singular establiment, ubicat en un antic forn medieval amb activitat documentada en els últims set-cents anys.
  Posat que algú volguera conéixer aquest extrem de la comarca dels Ports, penetrar a través dels reclams organolèptics de la carta de la Taverna li suposaria un preàmbul magnífic a la descoberta d'un territori singular.
  Ja vaig glossar fa temps les qualitats de la seua cuina en un article a La Veu. Forés visitava regularment la llotja de Sant Carles de la Ràpita per proveir el restaurant amb peix i marisc fresc. Ara continua fent el mateix a la llotja del Grau de Castelló, però a més s'ha embarcat en un projecte que estem desitjant que comence a donar fruit: criar els seus propis animals. Ha començat amb dos bous d'una raça ben acreditada, l'Asturiana del Valle, que ja pasturen tranquils sota un cel pur amb una vida regalada. Això donarà una nova perspectiva als seus plats de carn i els seus comensals ho agrairem.
  Mentrimentres, Joan Forés segueix experimentant amb combinacions imaginatives, com un inenarrable sepionet de la punxa amb rossinyols, que conjumina el millor de la mar i de la muntanya. Al costat d'això, encara fruïm de clàssics com el seu polp cruixent amb parmentier de creïlla, una de les meues perdicions. Això darrer és un puré cremós de patata que deu el nom a Antoine Parmentier, un nutricionista i naturalista francés del segle XVIII que, en una època i un país -França-on la creïlla no es considerava comestible, va aconseguir canviar aquesta percepció (i sempre li hi estarem agraïts).
  On Forés resulta imbatible -i ho sap- és en els arrossos. Com vaig escriure en La Veu: "La varietat d’arròs preferida pel taverner és l’anomenada Argila, que Forés adquireix a un productor ecològic de Sueca. La característica d’aquesta gramínia és que en pocs minuts comença a desprendre midó, i això inunda de melositat natural la caldera. El comensal, ja en la primera cullerada, comprén ràpidament que s’hi ha operat el miracle de l’amalgama entre la substància de la galera i de la sèpia i les propietats purament vegetals d’un dels majors invents de la història de la humanitat, que els valencians convertim en una meravella quotidiana".I el qui diu galera i sépia diu també llagostins i tirabecs, per exemple.
  Tot això ve regat per un vi negre com el de Les foes, del celler del mateix nom de les Coves de Vinromà. Jo, però, hi enyore darrerament el Garum, un criança de dotze mesos gadità que es deposita amb una virulenta tendresa en la memòria.
  Descobrir la Taverna, doncs, és descobrir Vilafranca i descobrir Els Ports. Tot això per no oblidar el savi consell de Savarin: "El descobriment d'un nou plat és de més profit per a la humanitat que el descobriment d'una estrella". Amén.

Joan Garí
 

18/7/20

Els Ports, un lloc dins del món

Títol: La cuina dels Ports
Autors: L. Gargallo, G. Miró, S. Gargallo
[amb textos de Joan Garí, Manuel Milian, Violeta Tena, Mònica Segura, Mary Savage, Conxa Rodríguez,
Vicent Baydal i Víctor Amela]
Editorial Drassana
València, 2020
174 pàgines

La gastronomia, en el fons, és només una manera d’estar al món. No és difícil comprendre que la tan gloriejada dieta mediterrània va nàixer com una adaptació a unes condicions de vida que restringien la carn animal al que hi havia al corral, privilegiaven les hortalisses de l’horta amanosa circumdant i aprofitaven una piscifactoria barata i eloqüent (galeres, cavalles, sardines...). La costa, ubèrrima i amable, prodigava aquesta munificència que suara hem descobert privilegiada.
  A la muntanya, però, tot era un poc més difícil. No deixa de ser un cas de manual de justícia poètica que en poc menys d’una dècada de diferència la dieta mediterrània i l’arquitectura de la pedra en sec hagen estat declarades Patrimoni Immaterial de la Humanitat. La pedra dificulta l’agricultura, però afavoreix la mal·leabilitat de l’esperit. La Gran Muralla construïda en la comarca dels Ports és el resultat d’un esforç col·lectiu que testimonia la duresa de la vida allà on la mar és purament un vestigi arqueològic.
  Entaular-se a fruir de la cuina de muntanya és un exercici per a sibarites amb el cor de ferro i la pell permeable a tot de sensacions de duresa mineral i un fons de sabors pouats directament de la natura més feréstega. Una simple sopa es constitueix, a taula parada, en una sopa primordial que reconforta l’ànima i aviva els sentits. Per aquestes contrades en solen dir sopa de pastor, i té, en efecte, la consistència inexpugnable d’una matinada clara en una vall gebrada al caliu d’una foguera amb llenya odorant de carrasca.
  Les carns d’aquesta cuina són d’una excel·lència contrastada. El corder és saborós i exquisit, siga a la brasa o bé al forn, com a primer ingredient d’una llanda on l’acompanyen patates, cebes i alls, més alguna botifarra o llonganissa valeroses. L’allioli, després, emulsiona cada bocí amb una descàrrega de pura passió calòrica, no apta per a dispèptics ni urbanites desorientats. Pel que fa al porc, animal totèmic on n’hi haja, ja se sap que s’aprofita íntegrament, com els miracles d’un sant. Personalment tinc tendència a consumir-ne un producte que només he conegut en aquesta comarca, i que anomenen bolo. Es tracta d’una massa dura feta amb sang de porc i altres ingredients que es talla a llesques més o menys fines i es condimenta fregit. A mi m’agrada disposar aquestes llesques sobre un fons suau d’oli d’oliva verge extra, deixar-les un moment només al foc –perquè no perden esponjositat- i atacar-les després amb bona gana, embriagat pel seu perfum d’autenticitat emancipada.
  A Vilafranca tinc un hort de proporcions morigerades, produccions minses però vistes espectaculars. El que hi creix més vivaçment és el que no hi hem plantat: els cards. Al llibre La memòria del sabor, elogi de la meua cuina materna, vaig contar la seua entranyable història.
  De totes les plantes comestibles, potser el card siga una de les més humils. El card comú o herbacol (Cynara cardunculus) colonitza amb facilitat qualsevol tros de terra, per indòmit que siga, i de seguida llança enlaire la seua prodigiosa tija, coronada per un capítol floral molt semblant a la carxofa, però amb punxes dissuasives al voltant. Els estams d’aquest capítol punxegut de l’herbacol (anomenats en alguns llocs “flors de formatjar”) és el que s’utilitza per a modificar la textura de la llet i convertir-la en aquesta delícia de la cuina de muntanya que és la quallada.
  Al nostre hort de Vilafranca creix un d’aquests cards silvestres, orgullós i impertèrrit, tan al seu aire que sembla dir-nos “jo cresc al teu clos, però sóc lliure”. Es tracta d’un tros de terra petit, de mida molt humana, abocat tot ell al barranc de la Teuleria, una terrassa modesta oferta al sol i al vent. No té la seua terra les propietats ubèrrimes de la de Borriana, però és suficient per proporcionar, a l’estiu, el modest luxe d’un encisam acabat de collir a l’hora de dinar, algunes bajoques i tomates, patates –les patates saboroses del secà- carabassetes i algunes verdures més –fins i tot un roser no amb propietats profilàctiques, com els que es planten a les vinyes per avisar de possibles malalties vegetals, sinó purament i bellament estètiques.  L’herbacol ja hi era quan vam comprar la casa i l’hort. Desapareix a l’hivern, quan tot dorm i les plantes més dures s’oculten en la suspicàcia previsora de la vida subterrània. Després, quan vindrà el bon temps, reapareixerà, i tornarà a fer flor. D’aquesta peculiar planta ho aprofitem tot: el card, els estams per a la quallada i fins i tot la carxofa feréstega que s’oculta a dins de la capçana punxosa, que de vegades hem posat –Oh suprem sacrilegi!- a la paella.
  Després, per trobar altres joies comestibles del país, cal eixir de casa i del poble. A la muntanya trobarem una àmplia varietat de bolets; als boscos de la rodalia, les misterioses tòfones. Els Ports, amb l’Alt Palància, són el receptacle privilegiat d’aquest delicat fruit de la terra. Entre ambdues comarques n’abasten bona cosa de la producció mundial –poca broma.
  Jean-Anthelme Brillat-Savarin, el pare de tots els escriptors de cuina del nostre temps -autor d’una celebrada Physiologie du goût-, assegurava que les tòfones fan “més tendres a les dones i als hòmens més amables”. La incorrecció política de la frase la fa més fascinant, si cap. En El rebost perfecte, vaig rememorar la prehistòria del mercat d’aquest tubercle, ara gloriosament normalitzat.
  Les cerimònies de compra-venda de tòfones, als primers temps, eren d’una comicitat insuperable. Primer els felicíssims posseïdors de la joia comestible acudien a llocs com Casa Elías, a Morella, on el mercat s’arborava de manera semi-clandestina. Prompte van haver molts altres pobles on la tòfona canviava de mans, però mai a vista del públic. Tot succeïa amb una morositat molt secreta: tres o quatre parroquians penetraven en un bar, a punta de nit. Es demanaven les consumicions reglamentàries i deixaven passar el temps. Les hores s’escolaven amb parsimònia. Es feia la una del matí, les dues, les tres. De sobte, algú tancava amb un ràpid rapussó la persiana de l’establiment i els parroquians silenciosos, amb una punta de cigarret a la boca, feien aparèixer-hi com per art d’encanteri un grapat de tòfones embolicades en paper, i de seguida les taules s’omplien de bitllets de banc, alguns nous, la majoria perfectament rebregats. La compra-venda hi tenia lloc en un obrir i tancar d’ulls…
  Savarin va resumir la seua experiència en una frase molt famosa i mil vegades citada: “Dis moi ce que tu manges, je te dirai qui tu es”. La gent dels Ports té una manera de ser molt peculiar: m’agrada. És el producte, sense dubte, d’una alimentació tel·lúrica, innegociable, densa i matèrica. Dins del rebost perfecte constituït per les comarques de Castelló (que inclou mar, horta i muntanya en una gradació acumulativament imprescindible), Els Ports ocupen el lloc d’honor que, en el nostre ànim, sempre han tingut i tindran.

Joan Garí [text del llibre]

6/7/20

El nàufrag feliç

Títol: Robinson Crusoe
Autor: Daniel Defoe
Bernat Metge Universal
Barcelona, 2020
Trad. d'Esther Tallada
359 pàgines

  Rellegir els llibres que t'han impactat en la infància i l'adolescència sempre té un punt de risc agosarat. Aquell Robinson dels meus pocs anys era una edició abreujada, amb il·lustracions. La història era colpidora, excitant, extravagant i fascinadora. Per a un monyicot addicte a les novel·les d'aventures (Verne, Salgari), l'epopeia del nàufrag senyor i emperador únic de la seua illa havia de deixar necessàriament marques al fuselatge. Després van passar els anys. Un dia va arribar a casa, la nova traducció de la novel·la (minuciosa i reexida, la tasca d'Esther Tallada) a la col·lecció Bernat Metge Universal. La lectura d'aquest text m'ha deparat sorpreses agradables i m'ha reafirmat -cosa rara!- en l'emoció que em va deparar aquell primer relat infantil. Trenta o trenta-cinc anys després dels fets, el nou Robinson no m'ha decebut. I això ja és una gran victòria.
  Se sol considerar el text de Defoe (un grafòman inconsolable i un ciutadà de got i ganivet) un dels moments fundacionals de la literatura anglesa contemporània. Crusoe, ras i curt, és el Quixot dels anglesos, el seu Tirant, la seua Madame Bovary. Albert Sánchez Piñol ho explica molt bé al pròleg de l'edició. No és que l'aventura de Robinson siga modèlica en els vessants diguem-ne socials: la seua és una mirada colonitzadora, jeràrquica i esclavista. Però el que el lector hi veu, indefectiblement, és el relat d'un tipus corrent que, amb la sola ajuda de les seues mans, repta el destí a un torcebraç i n'ix indemne. Hi sura el millor de les novel·les d'aventures de tots els temps: la capacitat de fer somiar, l'excitació d'una empatia solidària, la suspensió de tota credulitat en favor d'una epopeia excitant i magnífica.
  A Sánchez Piñol li fa gràcia que el nàufrag s'escarrasse a construir-se una cadira de fusta. Una cadira en una illa on pots seure on vulgues? La capacitat de la metàfora es dispara en el que té de tendre engendre civilitzatori, de demostració d'una actitud vital. Robinson és un home i, com a tal, ha de seure en una andròmina apropiada, ni que no puga construir-la bé. L'actitud (és a dir, l'estil) és l'home, i no hi ha res més a dir.
  El que m'ha sorprés en aquesta nova lectura és el llarg pròleg i el llarg epíleg de l'odissea del naufragi estricte. Defoe s'estén en diverses peripècies abans i després de la vida en l'illa deserta: en el meu text juvenil tot això no apareixia, perquè els seues factors degueren considerar -amb bon criteri- que el que tenia força i interessaria els lectors era el naufragi i la vida en l'illa. No sé si està de moda explicar que, a la majoria de les novel·les llargues, els sobra una bona quantitat de pàgines, però ho pensava fa molts anys i ho continue pensant...
   Igonore què passava pel cap de l'autor quan va crear la seua narració. Com totes les obres mestres, segurament va ser filla de la casualitat. D'una manera o altra, però, va infantar un relat universal, intemporal i indeleble. Amb un missatge thoreaunià avant la lettre, una moralitat explícita: "Era ara que començava a veure clarament -diu el narrador- fins a quin punt la vida que portava en aquella illa era molt més feliç, a pesar de les tristes circumstàncies en què em trobava, que no pas la vida de depravació, detestable i execrable que havia portat en el passat".
  El nàufrag feliç, el solitari al seu bosc (Walden), l'últim i l'únic ésser humà a la vista... Una contalla fundacional que, tres segles després, no ha deixat -ni deixarà- d'enlluernar-nos.
Joan Garí

13/6/20

Una primerenca obra mestra


bon dia, tristesa-francoise sagan-9788417998301

Títol: Bon dia, tristesa
Autora: Françoise Sagan
Viena
Barcelona, 2020
Trad. de J.M. Pinto
181 pàgines


 El talent és un material inaprehensible. N’hi ha que en té i n’hi ha que no en té. Françoise Quorez (1935-2004), més coneguda pel pseudònim de Françoise Sagan, en tenia i molt. Als 18 anys va infantar una novel·la lluminosa, entremaliada i espirituosa, Bonjour tristesse, que l’editorial Viena ens forneix ara, dins la col·lecció Petits plaers, en la traducció sempre impecable del proustià Josep Maria Pinto. La connexió amb l’autor de A la recerca del temps perdut hi és immediata, certament. Quorez va elegir el seu nom de ploma a partir d’un personatge de Proust, però de la Recerca només va escollir, més enllà d’això, cert esperit charmant i bombollejant, una certa alegria frívola d’estar viu, amb el seu punt correctiu d’amargor.
  La novel·la està narrada per la jove adolescent Cécile, que passa les vacances estivals amb el seu pare a la costa mediterrània. El pare és un seductor nat, un col·leccionista d’amants que no destorben Cécile, ocupada amb els seus flirtejos amb Cyril, un jove mariner que li té el cor robat. Molt aviat, però, un element pertorbador vindrà a trencar aquest fràgil equilibri: Anne, una antiga amiga de la família, es planta de sobte enmig de la seua vida regalada i fa trontollar les seues mesures dionisíaques. Anne no tardarà a substituir Elsa, l’amant actual del pare, al cor d’aquest, i això esvera Cécile. La filla no està disposada a tolerar que la possessiva i ordenada Anne trastoque el sistema de vida –hedonista i despreocupat- que ha imperat a la casa durant aquell estiu màgic. És llavors quan Cécile traça un pla maquiavèl·lic –on participaran Cyril i Elsa- per intentar separar el seu pare de les urpes harmonioses d’Anne. Però les coses no aniran com ella s’imaginava...
  Aquest relat deliciós, una autèntica obra mestra en el seu gènere, ve precedit per un poema de Paul Éluard, que el bateja. El poema fa així: “Adeu tristesa/Hola tristesa./Estàs inscrita en les línies del sostre/Estàs inscrita en els ulls que estimo/No ets ben bé la misèria/Perquè els llavis més pobres et denuncien/Amb un somriure (...)”.
  Acollida amb escàndol per la societat literària francesa de l’època (1954), per mor de la sinceritat sensual de la Sagan, Otto Preminger en va fer una versió cinematogràfica en 1958, amb Deborah Kerr en el paper d’Anne, David Niven en el del pare i l’enigmàtica i malaguanyada Jean Seberg en el de Cécile. La gràcia transgressora de la novel·la, però, es queda en la seua literalitat, un puixant i superb monument de paraules autènticament inoblidable.
Joan Garí
Publicat en Ara, 13-6-2020