17/6/17

Als desenganyats d'ells mateixos

Títol: Ícar o la impotència
Autor: Artur Perucho
Institució Alfons el Magnànim
València, 2017
263 pàgines

  Al febrer de l’any 2016, l’escriptor i acadèmic Josep Palomero (Borriana, 1953) va llegir la seua tesi doctoral a la Facultat de Ciències Humanes de la Universitat Jaume I. El treball es titulava Estudi biogràfic i literari d'Artur Perucho Badia. El lector que, ara mateix, ignore completament qui va ser aquest Artur Perucho no ha de preocupar-se en absolut. El destí de Perucho -de tots els Peruchos del món- és el de poblar la gran megalòpolis de l'oblit. I és que Artur Perucho i Badia (Borriana, 1902- Mèxic, 1956) exemplifica a la perfecció la deriva tràgica d'una generació que va veure com la seua vida era tallada radicalment per la meitat per culpa de la guerra civil. Com molts en la seua situació, Perucho va passar de la derrota a l'exili. I després, el no-res.
  Per sort, l'interés de Palomero ha vingut a rescatar una biografia que ara sorprén pel que té d'intensa i paradigmàtica. Perucho, fet i fet, va ser un d'aquells periodistes -contemporani de Josep Pla, d'Eugeni Xammar, de Chaves Nogales...-que van convertir un humil article de premsa en una peça literària de primer ordre. Nascut a Borriana, gairebé amb el segle, l'ambició de Perucho ben aviat no va tindre metes curtes. A València s'integra en els corrents del valencianisme catalanista local, i ho fa des d'una perspectiva d'esquerres i prorepublicana (cosa que li valdrà alguna polèmica amb els blasquistes, sempre escèptics davant un "regionalisme" que no fora conservador). Els seus articles a la premsa de l'època tenen passió i estil, i una panòplia variada d'interessos: política, literatura, música, cinema... Després vindran els viatges per Europa i la novel·la Ícar o la impotència (1929), que és la crònica -inusitadament moderna per a l'època- d'un valencià enlluernat per París. Del mateix any és també Catalunya sota la dictadura, interessantíssima crònica de les maldats de Primo de Rivera amb la nostra llengua i la nostra cultura. Aquests dos llibres, mai reeditats després de la seua primera edició, ja no es trobaven ni en les llibreries de vell... Per sort, la Biblioteca d’Autors Valencians de la Institució Alfons el Magnànim ha vingut ha pal·liar parcialment aquest dèficit posant de nou a l’abast dels lectors l’emblemàtica novel·la de Perucho.
  Ícar és un relat un poc sorprenent, d’una modernitat i d’una normalitat insòlites per a l’època. És la novel·la d’un jove que ja ha passat per Barcelona i per París, i això es nota. Lector de Proust, de Gide, de Renan, s’hi defineix com a comunista, però també amb una etiqueta molt més definitiva: “desenganyat de mi mateix” (una fórmula reservada als lúcids més escèptics, i no sé si finalment incompatible amb qualsevol isme). El relat abunda en les aventures d’un tal Tristany en el fascinant París dels anys 20. La crònica d’un fracàs: el d’un home que necessita les dones però a la vegada no sap què fer-ne. I qui diu “les dones” diu fàcilment “la vida”. Hi ha un rampell ausiasmarquià en aquest Tristany faldiller però eternament dubitatiu: a les dones que se li obrin de cames les voldria més “espirituals”; a aquelles que li ofereixen càndidament la seua ànima en una safata blanca voldria posseir-les instantàniament… Tot això servit en un estil elegant i auster, amb una concisió d’arrel periodística. Un llibre injustament oblidat que esperava el rescat com un galió prenyat de tresors, afonat a les envistes de la costa.
  Abans de la guerra, Perucho va saber fer de pont entre València i Catalunya, aquests dos països separats des de fa tres segles per una mateixa llengua. A València escriu en Taula de Lletres Valencianes, a Barcelona en La publicitat, a Madrid en El imparcial. A partir del 18 de juliol, s'integra en l'ortodòxia comunista. De Catalunya estant, dirigirà Mirador (incautat) i Treball, l'òrgan del PSUC. La seua immensa capacitat de treball es posa ara a les ordres de la nova circumstància. La derrota de la República el portarà a Mèxic. Allí morirà la seua primera dona, es tornarà a casar i tindrà una vida aparentment fàcil de periodista i divulgador cultural. En el fons, però, era un derrotat: havia volgut volar tan alt, que el sol va fondre les seues ales de cera. Va morir als 54 anys, havent abjurat del seu catalanisme i del seu marxisme. I la mort va córrer sobre ell un pudibund mantell d'oblit.
  Ara, més de mig segle després de la seua desaparició, una tesi doctoral de 900 pàgines ha vingut a rescatar un home que mereixia, sense dubte, un epitafi millor. Palomero hi ha fet un treball modèlic, amb un esforç de documentació colossalment exhaustiu. No són només els textos de Perucho els que hi han emergit de l'oceà d'indiferència polsosa amb què els anys els havien cobert. És la seua vida tota, perfectament documentada pel doctorand en una correspondència crucial, en desenes de testimonis orals recollits pacientment a tots dos costats de l'Atlàntic. I és així com es dibuixen -com en una novel·la- els perfils d'un altre borrianenc essencial del segle XX, com Amat Granell (el primer a entrar a París amb els aliats, l'any 1944), com el cardenal Tarancon.
  Aprofitant tot el material acumulat en la seua tesi, Josep Palomero ha pogut realitzar l’edició d’Ícar o la impotència amb la meticulosa eficiència que és habitual en ell. Per fi una novel·la clau en el migrat panorama literari del primer terç de segle valencià està novament a disposició del públic. I a propòsit, si se’m permet, només hi veig un defecte. Senyors de la benemèrita Institució Alfons el Magnànim: els qui encara llegim llibres som una minoria més o menys nodrida, però ja d’una edat en què fa estona que s’ha girat la cantonada de la joventut…. La lletreta lil·liputenca amb què vostés han informat el cos del seu llibre sembla destinada a ulls d’alguna òliba supernumerària o, en cas contrari, a una odissea de lupes i altres convergències òptiques una mica enervants. Sense ser segurament el seu propòsit, potser això acabe paradoxalment coadjuvant a continuar mantenint Perucho com un dels grans secrets de les nostres lletres.  I això seria injust: a Perucho val la pena rellegir-lo. Com tots els protagonistes d’una època dramàticament heroica, hi palpita el seu temps amb la virulència dels anhels i les passions geològicament desfermades.
Joan Garí
Publicat en Posdata, 17-6-2017

11/6/17

Una vida per als llibres

Títol: Tafanejar llibreries del món
DDAA
Edició de Henry Hitchings
Més Llibres
Barcelona, 2017
274 pàgines


  Cada bon lector du dues llibreries al cor. Una és l’establiment on va comprar els seus primers llibres, quan va ser conscient que ja no podria viure sense. L’altra, en la diàspora bibliòfila del món, és aquell lloc especial on va trobar tresors que no esperava –o aquests tresors el van trobar a ell. En el meu cas no en tinc cap dubte: les dues llibreries a què faig referència són La Mercè de Borriana i Gotham Book Mart, la mítica bookshop novaiorquesa del carrer 47 Oest, entre Broadway i el Moma. Ni La Mercè ni Gotham existeixen ja, però les vivències i els exemplars que hi vaig comprar estan perfectament vius a la meua biblioteca. Són potser els llibres de les llibreries inexistents els més preats, aquells que es desen amb la cura exquisida que reservem als actes d’amor irreversibles.
  Ara Henry Hitchings ha reunit en un volum –Tafanejar llibreries del món- una quinzena de testimonis d’escriptors d’arreu el món al voltant de les seues llibreries predilectes. I ho ha fet, segons confessa, a partir d’una atordidora veritat: que el llibre és “l’objecte més ressonant de l’últim mil·leni”. Sembla, fet i fet, el paradoxal epitafi per a un objecte que ens sobreviurà a tots, per més ginys virtuals que el mosseguen.
  Els articles inclosos en aquest volum van bastint una colossal passejada pels quatre cantons del planeta: de Bogotà a Kadiköy, de Delhi a Charing Cross Road, de Berlín a Nairobi. Sovint les botigues a què es fa referència són ja difuntes –com les meues. Els homenatges que s’hi dediquen són els més corprenedors i sincers, com quan Iain Sinclair rememora la desapareguda Bookmans Halt de St Leonards-on-Sea o Yiyun Li glossa el cant de cigne de la Foreign Language Bookshop de Pequín. Per a l’edició catalana, s’ha inclòs el testimoni de Jordi Puntí, que evoca, dels anys que va viure a Nova York, la mítica llibreria Strand (entre Broadway i el carrer 12), aquella que hi anunciava “18 milles de llibres” (sic).
  Hi ha moltes maneres d’estimar els llibres, però totes són fetitxistes. Aquest és el motiu de la seua indestructibilitat. No importa si busquem primeres edicions, volums rars, exemplars de col·leccionista o simples enquadernacions funcionals, amb l’olor intensa –inconfusible- del pas recent per la impremta. En certa forma, cada llibre és el primer llibre, aquell que ens van regalar, o que vam furtar, o que vam comprar aplegant tots els nostres estalvis. Per això una bona llibreria és la mena de tabernacle que sempre portarem a dins.
Joan Garí
Publicat en Ara, 10-6-2017

4/6/17

Quan Hitler ja és Lord Voldemort

Títol: La república
Autor: Joost de Vries
Anagrama
Barcelona, 2017
Trad. de Maria Rosich
281 pàgines


  La lectura d’aquest llibre m’ha recordat Ha tornat, de Timur Vermes (Columna), però potser tot va començar amb el film El gran dictador (1940), de Charles Chaplin. El magistral Charlot va endevinar de seguida les potencialitats còmiques de la gran tragèdia que s’abocava sobre Europa i el món: riure’s de Hitler també era una manera d’oposar-se de manera efectiva al nazisme. Vermes, al seu torn, fa una sàtira contemporània a partir de la hipòtesi que el vell i malcarat Adolf ressuscita al Berlín d’avui, amb totes les situacions més o menys òbvies que s’hi desencadenen.
  La república, de l’escriptor neerlandès Joost de Vries (Alkmaar, 1983), no és una comèdia sobre Hitler i el Tercer Reich però el rerefons de la novel·la està format per tota mena d’al·lusions al nazisme, convertit ací en un simpàtic tema de discussió acadèmica. De Vries ens presenta un personatge, el professor Josip Brik (un home “amb l’energia d’una vespa en un got de llimonada cap per avall”), que sorpresivament morirà al principi del relat. El que vindrà després és una crònica una mica enfebrida del narrador –deixeble de Brik- entre els Estats Units i Europa, sortejant tota mena de situacions relacionades amb l’herència intel·lectual del professor. Com que el tema principal d’ambdós són els estudis hitlerians, l’obra abundarà en tot d’elucubracions divertides al voltant del gran sàtrapa austríac, com ara una sorpresiva comparació amb Lord Voldemort, l’anàlisi dels seus gustos culinaris o el misteri del seu –suposat- únic testicle.
  Exhibició continuada d’enginy a la manera postmoderna, sàtira de les publicacions universitàries (aquest inclement devessall de lletra impresa a què es veuen abocats els docents superiors per farcir el currículum), La república té l’aire distés d’una comicitat cosmopolita, amb un to burlesc no especialment salvatge, a pesar de la qüestió hitleriana.
  Aquest to i les giragonses imprevistes de l’argument fan pensar en La setena funció del llenguatge (Edicions del 1984). En aquest sobrevalorat fulletó noir, Laurent Binet (que ens havia proporcionat una narració exemplar amb HHhH, a propòsit de l’assassinat de Heydrich a Praga) exhibia inospitades i innecessàries qualitats histriòniques amb la mort de Roland Barthes com a excusa. Esperem que no s’estenga aquesta moda de la banalització postmoderna de la història contemporània: és narrativament molt arriscada i els resultats sempre s’han d’agafar cum grano salis.
Joan Garí
Publicat en Ara, 3-6-2017

3/6/17

Abans del mal d'Almansa

Títol: El tinent  anglés
Autor: Eduard Mira
Editorial Drassana
València, 2017
420 pàgines


  Com a lector, vaig conéixer Eduard Mira quan l’assaig De Impura Natione (escrit amb Damià Mollà) va guanyar el Premi Octubre l’any 1986. No calia combregar absolutament amb les ubèrrimes línies discursives que s’hi arboraven per reconéixer en aquell peculiar text un intent honest de traçar, des de dins del fusterianisme (és a dir, amb les armes intel·lectuals i cíviques que havia previst la pròpia revolució del 1962), el mapa d’un possible desllorigador del conflicte civil valencià d’aleshores. Catalanistes i anticatalanistes van rebre el llibre amb una panòplia de reaccions molt variades, on cadascú es va retratar d’acord amb el seu estil i circumstància moral. No és aquest el lloc ni l’oportunitat de reavaluar tot allò. Per al lector barbamec, estudiant universitari i filòleg incipient que era jo, aquelles pàgines van suposar una curiosa lliçó de discrepància ideològica en un temps i un país on aquesta mena de disparitats profundes solien resoldre’s a garrotades. La transcendència de De Impura Natione ja és carn d’hemeroteca. Als més espavilats, però, no se’ls escaparà el perfum que, en la política valenciana actual, remet directament a les feromones que emanaven d’aquelles pàgines una mica febrils, on es podia llegir paràgrafs com aquest:

“Fuster fou pare inoportú, impertinent i amb una lucidesa que ell voldria per a tothom al seu país. Fou, certament i vera, tonant pare, raó, verb, vent i núvol, transcendència; Jehovà de tro, Zeus olímpic, Júpiter dels llampecs, Thor de martell i raig, Gilgamesh. Enkidu nafrant la serp antiga; aqueu de ros serrell, ari, hebreu de fona, ovella i ferro; Voltaire de perruca i toga ben trossades, triangle amb un ull al mig; marmòria cabana, Palas Atena, mesura i número, graó de la saviesa. Fuster no volgué pas, ni a ell li fou llegut de ser, misteri, catabauma, nítol, irracionalitat; de tot això, en féu escarni. Ordenà sacerdots de l’amor erma, narcisos malfiats de becs fets d’aur. Sols el seu dolor, sagnant de mica en mica sobre taulells sollats, traí son allure de jacobí; sols l’úcar pregó del feram de terra endins, de solc endins, de cor endins, féu cometre involuntària i estupenda fellonia per sota d’algoritmes i proporcions sens màcula (...) Sí, el missatge d’en Fuster fou masculí, patern; apel·lava a la raó (...) No caigué –o no volgué caure- en la importància que tenen les mares a València”

  La intel·ligència de cada qual jutjarà la transcendència d’aquestes plomes dissidents, ara que el “fusterianisme” s’ha convertit en un club conservador (en el sentit estricte d’aquest terme) de gats queixosos que es dediquen a munyir una marca encara rendible des de còmodes poltrones usualment acadèmiques, és a dir, precisament el contrari del que va suposar el propi pensament de Fuster.
  Per al que interessa ara, dir que el responsable de l’estil excessiu i barroc –també de vegades imprecís o inadvertidament caricaturesc- en De Impura Natione era precisament Eduard Mira. Mira (València, 1945) és de la promoció del 62 del col·legi Sant Josep de la capital de l’Horta. És l’any, casualment, de Nosaltres els valencians. Professionalment, es formaria a les universitats de València, Durham, París X Nanterre i Bowling Green (Ohio, EEUU), dirigint també, amb els anys, l’Instituto Cervantes a Nàpols i a Brussel·les. En el terreny específicament literari, ha continuat amb una certa pulsió assagística (Mediterrànies) però sobretot ha fet ja diferents incursions en el terreny de la ficció (Les tribulacions d’un espia vell, Escacs de mort).
  Amb El tinent anglés, la seua quarta novel·la, busseja en una època poc sovintejada pels nostres narradors, i no precisament per escassament crucial: el trànsit entre els segles XVII i XVIII. El protagonista del seu relat és Antoni Cruanyes, nebot del llegendari Joan Baptista Basset (un heroi valencià que, molt coherentment, no té rostre conegut). Cruanyes abandona Dénia en busca de fortuna i el que ve després són un seguit d’elèctrics anys d’aprenentatge entre València i Anglaterra, allà on es juga tot allò que desembocarà en la catàstrofe d’Almansa. Aquest diorama fastuós inclou tendres notes sensuals, misteris més o menys arran de terra i algun interrogant pertinent sobre el sentit de la vida, és a dir, tot el que esperaríem d’una “novel·la històrica” (que no és –confessaré- el meu gènere predilecte en la ficció) bastida amb unes mans sàvies i competents.
  Com a narrador, Mira deté aquell innat sentit de la llengua –excessiu, ric, cabalós i indomenyable- que ja esclatava en les seues pàgines assagístiques. Amb això construeix un relat de sentors clàssiques, amb una bona cadència narrativa i uns personatges ben dibuixats. Mira és precisament un navegant literari a qui agraden les singladures llargues i ambicioses, i per això sota la seua ploma el temps de la Guerra de Successió ve a ocupar el lloc simbòlic que li correspondria al país dels molls i els folls (un poc com passa amb la Guerra de Secessió dels EEUU dins el seu àmbit, una paranomàsia perfectament pertinent).
  De vegades –gairebé sempre-  una novel·la s’ho juga tot en la primera frase. Allí hem de trobar prospeccions delicades del que ens espera i també un cert resum de l’estat de la qüestió argumental que qualsevol escriptor amb ofici s’haurà ocupat de redactar al final del seu projecte. La primera frase de El tinent anglés fa així: “La ruïna de mon pare, pròsper exportador de vins i panses a Anglaterra des dels molls de Dénia i, sobretot, des del port d’Alacant, ens arribà de la mar en el curs d’una de tantes guerres que ens ha tocat patir a causa de l’ambició francesa”. Heus ací un principi clàssic, modèlic, on es presenta el protagonista enmig del conflicte i, amb una suau aposició, s’esbossa una genealogia a partir de la qual es construïrà el relat.
  “La gran novel·la valenciana i cosmopolita sobre la Guerra de Successió”, en diuen els propagandistes de Drassana (aquesta meritòria editorial que darrerament ens ha fornit llibres excel·lents). I serà veritat –el temps ho rubricarà- com potser tampoc no és mentida dir que De Impura natione va ser el gran assaig fusterià que Fuster –que ja era un postFuster- degué celebrar en la intimitat, mentre en públic tots feien –també ell!- cara de pòquer, com havia de ser. I Basset, si tinguera cara, ara ens faria l’ullet.
Joan Garí
Publicat en Posdata, 3-6-2017
 

20/5/17

Inventari d'un àpat sensacional

Títol: Proust a Catalunya
DDAA (Edició de Xavier Pla)
Arcàdia
Barcelona, 2016
382 pàgines


  Ara mateix hi ha dues traduccions en marxa de À la recherche du temps perdu en català: la de Josep Maria Pinto a l’editorial Viena i la de Valèria Gaillard en Edicions 62. Aprofitant aquesta inèdita conjuntura, era potser el moment propici per fer un balanç dels “lectors, crítics, traductors i detractors de la Recherche” en els últims cent anys.
  Sota els auspicis de la Societat d’Amics de Marcel Proust, presidida per Amadeu Cuito, i amb el sempre solvent paper editorial del professor Xavier Pla, es fa un inventari d’opinions sobre la qüestió. Al capdavall, com diu Pla en la introducció del recull, “Proust també forma part de la cultura catalana”, i això es demostra per la quantitat d’autors de primera fila que, a casa nostra, li han dedicat una atenció preferent. D’una manera o altra, ningú amb una mínima eixgència intel·lectual ha restat indiferent davant el monument proustià, però no pensem que sempre ha sigut des del penyasegat de la lloança i l’admiració incondicional. Mentre Josep Pla, en El quadern gris, el jutjava “Un dels cims més alts de la literatura d’avui”, Joan Pérez-Jorba, per la mateixa època, escrivia: “El lector que logri llegir d’un tret una novel·la d’en Proust serà digne d’admiració”.
  És lògic, d’altra banda, que el peculiar estil de la Recherche despertara punts de vista dissímils. Joan Fuster, gens sospitós de pusil·lanimitat literària, el jutjava un “chicle verbal que a la larga pierde cualquier sabor que tuviese al principio”, mentre Gaziel (que publica els millors articles sobre l’autor francés a Catalunya) se sincerava reconeixent que “este escritor ha realizado en el orden literario una revolución parecida a la de Einstein en el terreno de la interpretación del universo”.
  El dilema continua en vigor, per si cal dir-ho. No fa poc un escriptor valencià m’assegurava –el xiclet…- que no havia pogut passar de la tercera pàgina de Combray. Personalment, estic amb Gaziel: no em canse mai de la frase proustiana en allò que té de prodigi inimitable, de llarga efusió sintàctica i moral. Els participants en Proust a Catalunya, siga com siga, són més del meu parer: Pere Gimferrer resulta especialment pertinent quan assegura que tota la Recherche és “una història de l’autoconeixement”; Antoni Marí rebla el clau en afirmar que el jo del protagonista de l’obra, “interior, íntim i particular”, no arriba a establir una relació estable amb “el jo històric, mundà i contingent”; Valèria Gaillard, finalment, és oportuna en recordar la col·loquialitat de la Recerca, i per això “alguns crítics li van recriminar utilitzar un francès poc literari, un llenguatge més proper al de les mainaderes i les cambreres” (sic).
  Producte d’aquesta col·loquialitat irredempta és el malentés al voltant de la primera frase de l’obra: “Longtemps je me suis couché de bonne heure”. Una sentència perfectament banal traduïda al nostre idioma alternativament com «Durant molt temps, vaig anar-me'n al llit dejorn» (Jaume Vidal Alcover), “Durant molt de temps me'n vaig anar a dormir d'hora” (J. M. Pinto) o “Durant anys he anat a dormir d’hora” (V. Gaillard).
  Els qui ens n’hem anat a dormir tard (i no enjorn, com he sentit dir a ma casa...) durant massa temps hem sigut nosaltres, els proustians irredempts, i per culpa precisament de la seua lectura ceguerosa i indeturable. Proust no és com un xiclet (Fuster no va estar, per una vegada, a l’altura), sinó com un àpat sensacional ple d’insondables i inacabables matisos. Arribaran les postres, però no ens sentirem mai sadollats.
Joan Garí
Publicat en El Temps, núm. 1.718
 

13/5/17

Robert Archer, lo jorn ha por de perdre sa claror

Títol: The Naming of Birds
Autor: Robert Archer
Banda Legendaria
València, 2016
 


Poca gent sap –una immensa minoria- que el màxim especialista mundial en Ausiàs March –el nostre Shakespeare- és un britànic de Londres, Robert Archer. Els motius pels quals un xaval nascut l’any 1948 al barri d’Islington, encara entre les runes de la recentíssima guerra contra l’Eix, es va interessar pel nostre poeta nacional són un poc atzarosos. La tardor de l’any 1967 Archer va descobrir per casualitat el nostre país i la nostra llengua. Ara contaré aquesta història. L’hem evocada conjuntament moltes vegades, perquè mantinc amb Robert una amistat intermitent des de fa gairebé un quart de segle. L’any 1999 em vaig obstinar perquè rebera el guardó de Síndic d’Honor de l’Agrupació Borrianenca de Cultura, distinció que –em consta- té en alta estima. El motiu de tot plegat el va contar ell mateix el dia 8 de maig d’aquell any, en què li va ser lliurat l’honor esmentat, a la Casa de la Cultura de Borriana. En les seues paraules:
  “Va ser l’any 1967, quan el món era molt diferent, que em vaig trobar per primera vegada a Borriana. Vaig passar quatre mesos ací -i quan es té dènou anys, quatre mesos són tota una vida- d’octubre a gener, o siga durant la temporada tarongera. Aquesta estada va ser el meu primer encontre amb Espanya, una mica com ho va ser diverses dècades abans per a aquell viatger nordamericà, James Michener, que va baixar del seu vaixell a una Borriana aleshores sense port per iniciar un procés de coneixement del país.
  Cal explicar que aquella era una època en què els joves preuniversitaris, o que no pensaven anar a la Universitat, com jo, anàvem pels països europeus i més lluny, sovint en pla hippy (els advertesc que jo no ho era), vivint en unes circumstàncies que ara semblen difícils però que aleshores no ho eren, treballant ací i allí, i vivint precàriament, tot buscant expèriencies noves.
  I així va ser com em vaig trobar ací, vivint en una fonda de mala mort i anant a collir taronges, provist de la meua bicicleta, el meu cabàs i les alicates. Durant aquells quatre mesos, període en què anava al Pla puntualment a cobrar les meues cent-cinquanta pessetes diàries, vaig arribar a conèixer un bon tros del camp borrianenc (…)
  Predominen entre aquest records inesborrables les coses més sòlidament reals: aquells olors del fang, de l’aigua i dels tarongers, la bóta del vi i el paquet de Celtas compartits a la vora d’un foc improvisat a l’hort on treballàvem, i la gran amabilitat amb què la gent acceptava la presència entre ells d’un xiquet britànic que en realitat, venint d’on venia, no tenia cap motiu per estar a Borriana collint taronges. Amabilitat, però també paciència, perquè vaig trigar dos mesos abans de merèixer el desitjat veredicte sobre la meua competència en aquell sector aleshores tan important de l’economia borrianenca: “Aquest anglès sap collir com un valencià”.
  I va ser a Borriana on vaig llegir per primera vegada, en un llibre que portava a la meua motxilla, la History of the Literature of the Spanish People de Gerald Brenan els meus primers poemes d’Ausiàs March, amb l’ajut de traduccions de Brenan i Gamel Wolsey. Recorde sobretot l’impacte que em va produir el poema XXVIII, “Lo jorn ha por de perdre sa claror”. Uns anys després, quan, ja una mica grandet, vaig començar la carrera universitària de Filologia Hispànica, ho vaig fer emportat per un desig de conèixer aquella llengua i l’obra d’aquell meravellós poeta vostre”.
  Tot això ho evocava Robert fa gairebé vint anys davant la crema i nata de la societat borrianenca, I li ho tornaria a contar uns anys més tard a Xavier Serra quan aquest el va abordar per incloure’l en la primera sèrie de les seues Biografies parcials (2009), de què s’acaba de publicar una segona edició. Serra és un tipus llarg que fa amb els seus entrevistats això que a Svetlana Alexiévitx la va fer mereixedora d’un premi Nobel, circumstància que no li esdevindrà mai a l’escriptor suecà si s’obstina a seguir escrivint en la vella llengua de March.
  Tot això ve a compte perquè Robert Archer es va jubilar l’any 2013 de la seua càtedra dels King’s College de Londres i, com en aquell moment estava casat amb una valenciana, no va trobar res més oportú que mudar-se a un confortable pis de l’Eixample de la ciutat de València i passar la seua jubilació entre nosaltres. Era una manera ben lògica de cloure una llarga carrera profesional que el va portar a establir-se durant gairebé vint anys a Austràlia (fent classes a la Universitat de La Trobe de Melbourne) i, després d’un altre període menor a Durham, ocupar la càtedra Cervantes del King’s College. Mentrimentres, la llarga i obstinada dedicació a les qüestions ausiasmarquianes l’havien mogut a publicar alguns dels estudis essencials per a entrendre el poeta de Gandia, començant per la seua tesi doctoral (The Pervasive Image. The Role of Analogy in the Poetry of Ausiàs March; Amsterdam, 1985) i acabant en l’edició de l’Obra Completa del poeta (Barcanova, 1997). Entre mig i després, desenes d’articles traduccions i edicions parcials, tot un món de dedicació que culminarà enguany amb la publicació per part de l’editorial Cátedra d’una versió bilingüe –català-castellà- del corpus total ausiasmarquià, i que ja espere amb candeletes.
  Robert i jo ens hem anat veient diverses vegades en els illots que va prodigant l’oceà del temps en les últimes dues dècades. Solem aprofitar els encontres –normalment davant una taula ben parada- per posar-nos al dia mútuament, intercanviant-nos els nostres respectius llibres. El passat més de març vam celebrar l’últim d’aquests encontres ritualitzats: jo li vaig fer a mans La memòria del sabor –que encara no tenia- i ell em va regalar el seu primer poemari original, The Naming of Birds (Banda Legendaria, València, 2016). Vam escollir un terreny apropiat: el restaurant Savarin de Borriana, que en aquest 2017 commemora els primers cinquanta anys d’existència i ho fa, imperturbablement, amb la mateixa màxima de sempre a la seua carta; aquesta màxima és de Jean Anthelme Brillat-Savarin (1755-1826), el cèlebre autor de Physiologie du goût i diu així: “El descobriment d’un nou plat fa més en benefici del gènere humà que el descobriment d’una estrella”. Dos bons amics, els fotògrafs Joan Antoni Vicent i Ramon Usó, ens van acompanyar en tan felicíssima jornada.
  The Naming of Birds, així. He deixat per a les postres el mos més delicat. No té res de particular que un home avesat a tractar amb els formidables versos de l’huracà March haja anat segregant, ací i allà, la seua pròpia lírica domèstica. La circumstància de participar cada mes en la tertúlia poètica Stanza Alacant, que organitza a Benissa Cristopher North amb britànics de la diàspora sudenca, ha motivat Archer a formalitzar l’edició del seu primer volum de versos. A March ja l’havia traduït a l’anglès, primer en prosa i després en vers (en aquesta segona ocasió per a l’editorial Tamesis de Londres, l’any 2006). A Serra li va explicar que l’anglès i el català tenen una semblança fònica major, per exemple, que l’anglès i l’espanyol, i això li va facilitar la tasca. L’objectiu natural era salvar, en l’operació, la musicalitat de March. “Per tal de suggerir aquesta musicalitat –podem llegir en Biografies parcials-, vaig triar la forma mètrica del pentàmetre iàmbic, que és el metre de Shakespeare i d’altres poetes anglesos. He llegit sempre molta poesia anglesa. També he escrit molts versos, però mai no m’han convençut i els he anat llençant. Fins que vaig escometre aquesta traducció”.
  La confessió és delicada i informativa. The Naming of Birds és un primer aplec de versos no tirats a les escombreries. El resultat em sembla notori. Ve acompanyat, a més, per una versió castellana lliure obra de Guillermo Carnero. Archer està molt satisfet d’aquesta versió, que reputa, modestament, millor que l’original. No entrarem ara en disquisicions a propòsit de la delicadíssima operació de traduir poesia. Els poemes d’Archer són cosmopolites i irònics, d’alguna manera molt british. Com era d’alguna manera esperable, hi ha una profunda veta ausiasmarquiana en les quinze composicions de l’opuscle. Molt sovint una cita del gran clàssic –inventariada després a l’apartat de les Notes- motiva l’escriptura concreta de diverses peces. Passa així amb “It’s Not Fair”, “Worsted” o “The Precious Parts”. En aquesta darrera composició, el jo poètic es posa en la pell del castor del poema XXIV de March, que s’arranca els genitals per evitar ser caçat. En “Worsted” (“Vencido”), és el bou medieval –el taur del poema XXIX- el protagonista, disposat a retirar-se fins poder tornar “per destruir aquell qui l’ha desert”.
  En conjunt, el bestiari d’Archer parla d’animals però també evoca episodis del passat, el privilegi de qui contempla la vida ja des d’un confortable estat jubilar. Potser Robert ara, amb temps per davant, s’anime a sovintejar la literatura de creació. Serà un altre luxe que ens regalarà després de dedicat tota una vida al nostre major escriptor.
Joan Garí
Publicat en Posdata, 13-5-2017

6/5/17

Les beceroles d'un escriptor

Títol: L’arquitectura de la ficció
Autor: Vicent Usó
Editorial Bromera
Alzira, 2017
460 pàgines


  Proliferen des de fa anys les escoles d’escriptura. Posat que un novençà en el camp de les lletres tinga una mica de talent, és obvi que no li farà cap mal aprendre un rudiment de les tècniques que poden ajudar els seus escrits a formular-se com un relat d’alguna mena de valor literari (si no hi ha talent, és clar, més val no posar-s’hi…). L’arquitectura de la ficció. Claus per a escriure narrativa és precisament un manual on s’exposen de manera clara i ordenada aquestes tècniques a què he fet referència. El seu autor, Vicent Usó (Vila-real, 1963), hi ha aprofitat la seua àmplia experiència novel·lística per a indagar en tots els aspectes que permeten construir un bon relat ficcional, exemplificant de vegades els diferents aspectes abordats amb detalls del seu propi corpus literari. Ha seguit així les passes del seu mestre, Jaume Cabré, que en El sentit de la ficció (profusament citat per Usó) ja va deixar pistes importants sobre els secrets d’una bona edificació narrativa.
  Diu Manuel Baixauli, en el pròleg del llibre d’Usó, que li fa pena no haver trobar aquest manual vint anys enrere, quan començava en l’ofici de l’escriptura. El propi Usó fa classes en una d’aquestes escoles on s’ensenyen les beceroles de l’art narrativa. Cal pensar, doncs, que la utilitat de l’invent està més que justificada. Per aquestes pàgines passa la diferència entre els escriptors de mapa i els escriptors de brúixola (els primers necessiten tindre tots els aspectes de l’obra esquematitzats abans de començar a escriure, els segons es deixen guiar per l’instint); el delicat equilibri entre mostrar (“Com a l’escala de davant de l’armari de casa dels meus senyors, l’escala, fins al primer pis, era de pinyonet. Del primer pis al meu, era de rajola vermella…”. La plaça del diamant) i interpretar (“De mica en mica els temors de Rodolphe també la van anar guanyant a ella. Primer, l’amor l’havia embriagada, i no havia pensat en res més enllà”. Madame Bovary); la diferència (com volia E. M. Forster) entre personatges plans (meres caricatures estereotipades) i personatges redons (complexos, profunds, amb vida interior), i un llarg etcètera de destreses que ajuden a escollir punt de vista, caracteritzar protagonista i secundaris, plantejar un conflicte o gestionar la informació.
  Inspiració? Ja ho va dir Picasso: “La inspiració existeix, però t’ha d’enganxar treballant”. L’arquitectura de la ficció és un text sòlid i perfectament útil per poder dur a terme aquest esforçat ofici.
Joan Garí
Publicat en Ara, 6-5-2017