28/7/18

El laboratori del doctor Torra

Títol: El quadern suís
Autor: Quim Torra
Proa
Barcelona, 2018
360 pàgines


Vaig conéixer Quim Torra ara fa deu anys. En aquell temps l’al·ludit havia fundat una editorial independent a Barcelona –Acontravent- i es dedicava a reeditar clàssics del periodisme dels anys 30 juntament amb el bo i millor de l’assaig contemporani en català. L’ideari de l’empresa era molt clar, però els resultats comercials van ser més bé discrets. Torra s’hi ha referit ara als “llibres invendibles” que va voler editar en aquells anys. I un d’aquests, caldrà dir-ho, va ser la meua Història d’Amèrica, que va acceptar acollir al seu segell amb entusiasme.
  El Quim Torra que jo vaig tractar era un home pulcre, de modals britànics, amb aquell aire de savi despistat de què el dotaven alhora la miòpia i i una certa probitat i mesura gestuals. Era difícil reconéixer-hi, en els esdeveniments que van propiciar el seu accés a la presidència de la Generalitat de Catalunya, el “xenòfob”, “racista” i “supremacista” amb què va ser definit pels seus enemics polítics.
  En realitat, per entendre Torra cal haver llegit sencers els seus llibres, i saber molt bé de què parlem quan parlem de Twitter. Com sol passar amb els tímids molt sovint, és obvi que l’ara Molt Honorable es va deixar portar per la facilitat aparent i una mica impune que propicien les xarxes socials. Va caure-hi, supose, en una parany molt ben parat. En realitat, la seua idiosincràsia es revela molt millor als volums que ha dedicat al voltant –sobretot- del periodisme català anterior a la Guerra Civil. Aleshores escriure als diaris propiciava l’alegre conjunció de la literatura i l’actualitat, en una proporció que avui dia ens podria semblar insòlita.
  En Viatge involuntari a la Catalunya impossible (Proa, 2010), el nostre autor aplica a l'assaig els mecanismes de l'autoficció i es va inventant successius documents suposadament obra d'autors de l'època: una carta de Lluís Capdevila a Just Cabot, una obra de teatre d'Àngel Ferran i la suposada autobiografia de Paco Madrid. Capdevila, Ferran, Madrid: tres autors de "segona fila" que tanmateix al seu temps foren estrelles indubtables en un firmament que no es nodria només dels noms mítics que han arribat fins a nosaltres, sinó que necessitava, alimentava i admetia una gernació d'activistes en absolut negligibles.
La "carta" de Capdevila a Cabot està resolta amb molt bona tensió estilística. El seu contingut, a més, és d'extraordinari interés, perquè recupera un món literari alternatiu al de la Institució de les Lletres catalanes i les tertúlies de l'Ateneu. Capdevila és més del Bar del Centro i prefereix, a les capelletes literàries, l'ambient prostibulari i popular. Com a dramaturg, a més, va aconseguir, "que el català regnés al Paral·lel en lloc de Lerroux". S'enorgulleix d'haver escrit en L'esquella de la torratxa o La campana, i mai en La publicitat o La Veu de Catalunya. La recuperació de la seua veu, ni que siga impostada, és un dels grans actius d'aquest llibre: no debades l'autor es considera "un especialista en l'exhumació de restes escrites de periodistes oblidats".
L'operació es continua amb Àngel Ferran i, especialment, amb Paco Madrid, un fosc escriptor en castellà -fill de murcians i seduït inicialment pel lerrouxisme- especialitzat en el Districte Vè, més conegut amb l'apel·latiu que ell mateix va propiciar amb gran èxit: el Barri Xino.
  Aquella Catalunya impossible és la que ens pot fer entendre algunes claus del pensament polític més arrelat de Quim Torra. Siga com siga, el que acaba de publicar ara és un dietari titulat El quadern suís, ambientat en l’any i mig que va residir al país helvètic, a sou d’una multinacional de les assegurances.
  El Torra dietarista és una extensió lògica del Torra persona: seriós, confiable, fins i tot una mica avorrit. Suïssa li escau bé, tot i el seu acusat escepticisme pel que fa a la faena que realitza quotidianament a Waldelberg. D’alguna manera, experimenta la síndrome de l’impostor: no es creu realment capacitat per al lloc que ocupa, i tem que, en algun moment, els seus dèficits seran revelats amb deshonor.
  Com que no connecta amb l’esperit del seu treball, la seua existència es bifurca: en horari laboral és un treballador metòdic; després, Suïssa li obri les portes. Es dedica a indagar tots els misteris del seu país d’acollida, i a resseguir la petja dels catalans que hi van passar. Contra la visió escèptica de Josep Pla (“En general, aquests països (civilitzats, ordenats...) són fets essencialment per a persones una mica bullides, discretes i lleugerament evaporades”), s’aplica a descobrir en els passavolants i els suïssos pròpiament dits motius que desbaraten aquella frase de Harry Lime en El tercer home: “Recorda el que va dir no sé qui: a Itàlia, en trenta anys de dominació dels Borja, hi va haver guerres, matances, assassinats... però també Miquel Àngel, Leonardo i el Renaixement. A Suïssa, pel contrari, tingueren cinc-cents anys d’amor, democràcia i pau. I quin n’és el resultat? El rellotge de cucut!”
  No cal dir que Torra troba arguments per admirar la Confederació. No només perquè és “el laboratori de llengües més fascinant d’Europa” (i, com a tal, una lliçó permanent per a Espanya), sinó per la munió de grans hòmens i fets rellevants que espigola en la seua història. No és precisament la Suïssa de les grans corporacions financeres el que el motiva, sinó la llar de Robert Walser, Johanna Spyri, Peter Stamm o Heinrich Pestalozzi (i encara de Rodoreda, Gassol, Bertrana, Cambó, Coromines o Xammar). El volien fer vendre assegurances, però el que Torra volia era badar admirant la literatura, l’art, l’alpinisme, la bogeria. La cosa, òbviament, havia d’acabar malament.
  I el final arriba inexorable, com sol ser habitual. Els americans compren Waldelberg i Quim Torra, al capdavall, és despatxat. Llavors té un detall kafkià de bona llei. Anota al seu diari: “Avui m’han acomiadat. A la tarda, amb els nens, hem anat a jugar amb els trineus”.
  La resta de la història ja és coneguda: tornarà a Barcelona, es farà editor, es fartarà de perdre-hi diners i, un bon dia, els esdeveniments polítics al seu país propiciaren que es convertisca en el 131è president de la Generalitat de Catalunya. El vertigen del càrrec, propiciarà un nou dietari de què fruïrem en el futur?
Joan Garí
Publicat en Posdata, 28-7-2018

14/7/18

Vaques pasturant als afores del paradís

Títol: La penúltima bondat: assaig sobre la vida humana
Autor: Josep Maria Esquirol
Quaderns Crema
Barcelona, 2018
175 pàgines


  L’assaig és un territori esquiu. Per definició conté incerteses i càlculs de probabilitats que contribueixen a desdibuixar les seues fronteres. El seu creador, Montaigne, va voler que fóra així: no va infantar un gènere tancat, de regles precises, sinó que va preferir proporcionar una manera de conduir-se pels viaranys de la vida, un sistema de lectura i un patró d’escriptura que bevia directament de les fonts més recòndites del jo. Aquest subjectivisme l’acostava a la poesia, però al mateix temps servava lligams indubtables amb la filosofia com a mètode d’aconseguir la veritat (o una certa veritat).
  Modernament, les fronteres de l’assaig han seguit eixamplant-se. El periodisme, per un costat, ens proporciona sovint càpsules assagístiques, perquè és una forma acreditada de divulgar el pensament dels escriptors. La ciència, per un altre, truca també a les portes del gènere: quan els científics fan divulgació, de vegades temptegen l’assaig... i no hi ha res més extraordinari que un bon científic que siga, alhora, un bon escriptor.
  Dissortadament, la deriva contemporània ha provocat una greu malversació del gènere assagístic. Ara li posen aquesta etiqueta a tot allò que no és ni una novel·la ni un poemari ni una peça teatral. Tots els informes acadèmics que no s’atreveixen a mostrar-se al món amb el seu autèntic embolcall passen per “assajos”. L’operació, sincerament, sempre m’ha semblat una disputa entre gossos famèlics per un rosegó. L’assaig –l’assaig autèntic, el literari- és tan minoritari com la poesia. Discutir-li l’essència i el nom és llevar-li el pa de la boca a un captaire...
  Tot això ve a tomb perquè el filòsof Josep Maria Esquirol acaba de publicar un llibre que es titula La penúltima bondat i se subtitula Assaig sobre la vida humana. I crec que el subtítol fa realment justícia al contingut i la caracterització genèrica del seu text, cosa que sempre és una alegria.
  Esquirol, en efecte, ha escrit un autèntic assaig, és a dir, no ha caigut en la temptació de vendre’ns un petit manual de filosofia a l’ús (amb tots els respectes per aquesta venerable disciplina acadèmica). És clar que hi ha filosofia en La penúltima bondat, però el seu estil i el seu tractament literari és fefaentment assagístic. Hi ha un rumb que s’emprén en el principi d’aquest llibre i no saps on et portarà. La lliçó montaignenca hi és totalment pertinent. Algun barbat catedràtic universitari podria insinuar que, per entendre Esquirol, cal haver llegit abans, com a  mínim Heidegger, Nietzsche i Lévinas. No és cert. Les paraules d’Esquirol són autosuficients. Hi parteix d’una metàfora bàsica: el paradís i els seus afores. Estem tan avesats a pensar que el paradís hauria de ser el nostre objectiu (tota mena de paradisos: socials, econòmics, sexuals, territorials...) que no parem atenció a una veritat elemental: “La vida paradisíaca és inimaginable, com el noümen kantià (...) Al paradís no hi ha ni passió, ni filosofia, ni vida. Per això la vida humana es dóna als afores del paradís impossible”. I de seguida se sent un eco d’Emily Dickinson: “El Paradís no m’agrada/perquè sempre és diumenge/ i l’esbarjo no arriba mai”. En aquest perillós oasi els fruits prohibits semblen un homenatge a Josep Pla: figues i raïm (sic).
  Escriu Esquirol a la primera pàgina del seu llibre: “Al paradís impossible hi havia tota mena d’animals, llevat de vaques”. Vaques, gates i goril·les constituiran un petit zoològic interior en aquestes pàgines, però s’han de llegit completes per entendre el seu significat. On ens vol portar el seu autor, amb tantes metàfores, és a denunciar la patologització de la vida, que comença amb la psicoanàlisi i acaba amb la substitució de les paraules guaridores per tota mena de pastilles miraculoses.
  Esquirol no hi dubta: proclama la necessitat de la bondat i també de l’autoestima, entesa aquesta no com una cosa que tinga a veure amb l’egoisme, sinó com allò que “lliga essencialment amb l’amor als altres”. La generositat (cap als altres i cap a nosaltres mateixos) és el que ens salva: “Que no hi hagi amor del tot desinteressat no vol dir res. No hi ha actes purs, perquè som finits, i la finitud indica també heterogeneïtat i paradoxa. Pretendre una altra cosa és a anar cap a una mena de quimera inhumana (és pretendre estar al paradís en lloc de saber-se als afores)”.
  El mercat (la gran fàbrica social contemporània) ha degenerat en mercantilisme però la solució no és una revolució: el món canviaria només “amb un desplaçament de mig pam”. Un gest pot canviar-ho tot: un gest que continga vida.
  La lliçó d’aquest llibre, doncs, té a veure amb la propagació de la bondat. Potser Esquirol hi és excessivament optimista, però les vaques pasturant a l’altre costat del paradís (tan boniques però, sobretot, tan útils!) ens recorden sempre que la seua proposta és al nostre abast. Tot està en les mans dels hòmens: per això –com recordava el gran Stanislaw Jercy Lec- cal llavar-se-les sovint...
Joan Garí
Publicat en Posdata, 14-7-2018

7/7/18

L'ánima i els seus pèls púbics

Títol: Jerusalem
Autor: Gonçalo M. Tavares
Quid Pro Quo Edicions
Pollença, 2018
Trad. d’Anna Cortils Munné
247 pàgines


  Quan un escriptor que comenta els llibres que ha llegit s’enfronta a un títol com aquest, automàticament només té una tasca possible: intentar fer arribar al lector que encara no ha tingut la sort de navegar per les seues pàgines una part significativa de les sensacions que hi ha atresorat goludament. Aquest és l’únic repte raonable.
  Dir que m’ha agradat Jerusalem seria poc: m’ha entusiasmat. Feia temps que no m’acarava amb un relat de tanta potència literària, amb un estil tan original, amb uns personatges tallats amb perfils tan diamantins. Per desgràcia, no és habitual que això passe: el noranta per cent dels escriptors actuals (i potser em quede curt) emprenen les seues narracions com si després de Flaubert, de Tolstoi o de Dickens no s’haguera escrit res més. Els resultats poden ser més o menys destacables, però desprenen inequívocament un aire a segle XIX massa poderós....
  Jerusalem és el resultat d’un formidable tour de force estilístic. El seu autor és l’home que ha definit la frase com un espai de responsabilitat entre dos punts. I és així: cal anar molt amb compte amb allò que col·loques entre un punt i el següent. T’hi va la vida. Per això les oracions de Jerusalem són precises i mai òbvies, concises però desbordants de substància. La història que conten es pot resumir fàcilment: el doctor Theodor Busbeck centra tots els seus esforços d’investigació en una colossal obra de cinc gruixuts volums –de vuit-centes pàgines cada un- sobre els avatars del terror en la història de la humanitat, els pobles que han massacrat i els que han sigut massacrats, les civilitzacions que s’han imposat provocant patiment i les que l’han experimentat. Les conclusions d’aquesta recerca no són reconfortants: “El món era el conflicte entre una càrrega positiva i una càrrega negativa i aquest món s’acabaria quan, ja fos a nivell general, universal, gegantesc, ja fos a nivell individual i microscòpic, assolís el zero, l’anul·lació de les dues càrregues fortes i oposades”.
  Però en els dos estats possibles de l’ésser humà –víctima i botxí- hi ha una vergonya idèntica, “d’origen fisiològic obscur”. Per això els personatges de l’obra es veuen abocats a intercanviar-se aquests papers. El doctor Busbeck, per exemple, ha causat patiment tancant la seua dona, Mylia, en una clínica mental, i esterilitzant-la sense el seu consentiment. Precisament el relat comença amb una Mylia de quaranta anys bambant de nit per les proximitats d’una església, i hi acabarà igualment quan aquesta dona que exemplifica “la història del cervell humà i les seves pertorbacions” cause, al seu torn, la quota d’horror que li pertoca.
  No busquem en Jerusalem una paràbola fàcilment identificable. Es refereix de passada, amb aquest enigmàtic títol, al conflicte entre Israel i Palestina? Podria ser. Però això serà al fons d’una boira espessa, perquè la història que s’hi conta i, sobretot, la manera de contar-la, té un sabor diria que existencialista, amb personatges de noms impossibles perbocats en una ciutat fantasmagòrica, retallats sobre un fons d’angoixa indeterminada, al·ludint Déu però descomptant la seua atronadora absència.
  La mirada profundament original de Gonçalo M. Tavares s’ocupa de la bogeria com l’enigma suprem i de la relació entre els actes individuals i els actes col·lectius, sense obviar algun detall còmic que fa somriure el lector en el petit interval en què ha de deixar de pensar. Conversen Theodor i Mylia, que acaben de conèixer-se. El primer li etziba: “Els teus pares m’han dit que pots veure l’ànima”. “És veritat”, contesta la seua futura esposa. “I com és?”, retruca el metge. “Té pèls púbics”.
  Hi ha obres que, pel sol fet de ser traduïdes, honoren la literatura de la llengua d’arribada. És el cas, sense cap dubte, de Jerusalem, de Gonçalo M. Tavares. El lector que busque una narrativa no convencional, radicalment diferent, d’altíssima exigència expressiva, no ho ha de dubtar: aquest és, de totes totes, el seu llibre.
Joan Garí
Publicat en Ara, 7-7-2018

30/6/18

L'únic i veritable motiu

Títol: Llum a l’atzucac
Autor: Ramon Ramon
Editorial Bromera
Alzira, 2018
322 pàgines


  Ramon Ramon (Catarroja, 1970) es va donar a conèixer com a dietarista amb el volum Dins el camp d’herba (Perifèric, 2014). Molts vam saludar aquella incursió prosística com l’estrena d’una veu interessant, amb coses a contar. El volum incloïa anotacions datades entre els anys 2009 i 2012. Llum a l’atzucac, ara, renova l’excitació monològica de Ramon, aquesta vegada en el lapse 2012-2016.
  Venint del camp de la poesia, era inevitable que la prosa de Ramon tinguera el treball de cisell d’algú avesat a resoldre els conceptes fent-los passar per un cert alambí estilístic. En general, i en aquest terreny, el nou dietari s’afegeix al formalisme de l’anterior, potser un mica més enfebrit –cosa que, d’altra banda, es fa un poc inevitable. En matèria de contingut, tot segueix un poc la mateixa ruta. L’autor es deleix contant-nos les seues excursions europees, en línia amb l’acusada anglofília de què feia gala en Dins el camp d’herba. Passar el cap d’any a Londres, el Divendres Sant a Sant Mateu i l’estiu a Itàlia: un pla de vida envejable que es reflecteix en notes precises, sempre suggestives. El que el motiva més –i no deixa de remarcar-ho- és la fidelitat al seu paisatge (l’Albufera des del costat de Catarroja) i a la seua gent, mentre la ciutat de València, per contrast, se li ofereix com un espai d’”excessos alcohòlics i excursions prostibulàries”. Impagable, en aquest sentit, l’anècdota de la bagassa que llegia Fuster i Estellés i a qui Ramon descobreix en una expedició genital fructíferament insospitada.
  Personalment, em va agradar més Dins el camp d’herba. En aquest segon diari no m’acaba de fer el pes la seua particular interpretació de la lliçó planiana dels adjectius. “El tancament bocairentí –escriu el de Catarroja- no és de covardia lepòrida, sinó de prudència cànida” (sic). També podria ser, ben bé, que com a lector m’estiga fent vell, i ja coste més de satisfer-me...
  Quant a la resta, el volum acull la variada fauna d’aquesta mena de literatura: notes sobre Kant, Marx o Picketty (amb qui no pot és amb Hegel, confessa), divagacions sobre el cànon literari, una crítica del valencianisme polític actual...
  Mentre tot va esdevenint-se, l’escriptor ha tingut una filla. Això precipita el seu quefer: en endavant, és com si escriguera per a ella, com si la instituïra en marmessora de tot el seu devessall llibresc. La paternitat, així, arriba a un cim inadvertit: convertir-se en el suprem incentiu literari. D’altres tenen uns altres motius. Un pare sap que ja només n’hi ha i n’hi haurà un.
Joan Garí
Publicat en Ara, 30-6-2018

23/6/18

L'heroi inequívocament humà

Títol: Tirant lo Blanc
Autor: Joanot Martorell
Edició a càrrec de Víctor Labrado
Institució Alfons el Magnànim
València, 2018
1.384 pàgines


  Un escriptor valencià és obligat que observe un tracte ben íntim amb Tirant lo Blanc. Al capdavall, és la novel·la que ens representa al món, el relat fundacional del que va ser i podria haver sigut aquella València munífica del Segle d’Or, quan uns pocs cavallers i alguns burgesos entusiastes van arborar en poc de temps una literatura prodigiosa, un passaport extraordinari per al conjunt de les lletres occidentals.
  He llegit sencer el Tirant en un parell d’ocasions. La darrera vegada –un estiu especialment fructífer- aprofitant l’edició que en van fer els professors Albert Hauff i Vicent J. Escartí i que va publicar la Conselleria de Cultura l’any 1990. En algun lloc estaran aquells dos volums febrosament subratllats, que és la manera amb què els lectors demostrem la nostra passió per un llibre: amb traços de llapis acurats i notes al marge, en un lleument violent tatuatge amorós que busca el miracle de la perduració.
  Ara Víctor Labrado s’ha volgut pegar la gran panxada de proporcionar-nos una nova edició d’aquesta novel·la imprescindible, i és així com ens interpel·len de nou les gestes bèl·liques impossibles del cavaller bretó contra les simitarres islàmiques i també les seues pors davant unes armes incomparablement més dissuasives: les femenines.
  Labrado és un escriptor que, calladament, ha anat fent via amb un projecte literari molt personal, però on sempre ha destacat l’interés pels nostres clàssics. Si ja en El segle valencià (Bromera, 2007) s’ocupava de Martorell i altres figures àuries, més recentment en Tirant, l’heroi fràgil (Afers, 2014) venia a reblar aquesta indagació centrant-se pròpiament en els contorns sempre ambigus (per usar l’adjectiu emprat per un pioner en la matèria, Alan Yates) del protagonista del nostre relat.
  Labrado, al seu estudi introductori, es reconeix deutor de Hauff i també d’iniciatives igualment imprescindibles com la traducció a l’anglès de l’obra de Martorell que va realitzar l’any 1984 l’enyorat David Rosenthal per al mercat nordamericà. Aquell llibre, que vaig comprar uns anys després de la seua primera edició a la llibreria Gotham de Nova York, va ser la darrera lletra de batalla del nostre més estrenu cavaller, un combat a ultrança on va eixir plenament vencedor.
  Però Tirant, que no tem ningú al camp de batalla, és temorós i tímid a les alcoves de les dames. Hi resulta fràgil i ambigu, com ens passa sovint als hòmens davant el sexe fort. Les dones de la cort de Constantinoble ordeixen un autèntic complot per afavorir els amors entre Tirant i Carmesina, amors que es concreten en un coit final aconseguit de manera dramàtica. I bé, El complot de les dames era precisament el subtítol de la pel·lícula que, sobre la nostra obra, va estrenar Vicente Aranda l’any 2006 (i que se centrava, precisament, en els episodis de Constantinoble, la part més moderna de la novel·la). No veig rètol més oportú: la contalla martorelliana és una autèntica apoteosi feminista (per bé que aquest terme siga perfectament inaudit en el context medieval). No deixa de ser curiós que, en aquella València del segle XV, les dones covaren un relat d’una modernitat de gènere al·lucinant, perquè contemporània de Martorell va ser també Isabel de Villena. La filla del marqués de Villena feia llegir a les mongetes de la Trinitat la vida de Jesucrist des del punt de vista de les dones que l’envoltaren, qui sap si com a reacció més o menys visceral a la sàtira misògina del seu metge particular, el sempre excessiu Jaume Roig.
  Ara tenim, doncs, un altre Tirant per als amants de les lectures amb molta cafeïna: tornaran de nou les lluites interminables al nord d’Àfrica, els llargs parlaments de personatges atacats per una verborrea indeturable (Words, words, words, en efecte, com va observar també Vargas Llosa), la malícia de la Viuda Reposada, l’alegre promiscuïtat de Plaerdemavida, la perícia cortesana d’Hipòlit, la ingenuïtat adolescent de Carmesina i, per damunt de tot, les pors de Tirant a la vora del llit de la seua estimada...
  Albert Hauf va fer notar que Tirant lo Blanc va tindre un aparatós imitador al segle XX. Es tracta del soldat John Rambo, l’heroi estatunidenc que torna a Vietnam quan ja el seu país havia perdut (en 1975) la guerra contra el comunisme. Rambo derrota personalment tots els vietnamites que se li posen al davant. També Martorell va imaginar un cavaller que salvava Constantinoble dels seus enemics... però quan escrivia les seues gestes l’antiga capital de l’Imperi Romà d’Orient feia molts anys que havia caigut en mans dels turcs (en 1453, concretament).
  Els canvis d’època també propicien aquests miracles: després del desastre de la Història, entra en joc la Literatura. Amb la imaginació guanyem totes les batalles excepte l’essencial. Un heroi fràgil és també la manera que tenim de definir a l’ésser inequívocament humà.
Joan Garí
Publicat en Posdata, 23-6-2018

9/6/18

Una poliantea fastuosa de sabors

Títol: El llibre daurat
Autor: Josep Piera
Editorial Pòrtic
Barcelona, 2018
294 pàgines


Si hi ha un tema polèmic, en la gastronomia tradicional valenciana, és el de la paella. S’han vessat rius de tinta en defensa d’aquesta o d’aquella altra recepta, que si pèsols sí o no, que si peix o carn, que si a la manera valenciana o a la manera alacantina. En aquesta conjuntura, ningú millor que Josep Piera per infantar finalment un volum canònic on poder abordar la història i la realitat del plat més emblemàtic de la nostra cuina.
  Piera llaurava sobre llaurat. L’any 2.000 ja va publicar Els arrossos de casa i altres meravelles, un text apassionat on feia memòria d’aquella dieta no tan llunyana on els valencians teníem arròs tots els dies per a dinar –i, els diumenges, putxero. Alguns privilegiats, a més, hem compartit amb el poeta de Beniopa arrossos de diferents temporades. Teoria i pràctica, doncs, han afaiçonat les tesis de Piera, fins facilitar-li finalment el moment vital adequat per donar a conéixer tota la documentació –un dens gavadal de papers- que ha anat atresorant sobre el nostre plat nacional.
  El llibre daurat, per damunt de tot, és un vademècum que recorre els avatars coquinaris de l’arròs al nostre país des que els àrabs –o potser els jueus- ens el van portar. Seguint la màxima de Confuci (“Una cuina sense arròs és com una dona bonica sense un ull”), els nostres avantpassats van anar convertint aquella gramínia prodigiosa en un element imprescindible de les dinades i les sopades autòctones.
  Pocs saben encara que en català es va escriure un dels primers receptaris europeus, el Llibre de Sent Soví. El text original d’aquest singular volum es conserva a la Biblioteca Històrica de la Universitat de València. N’he parlat extensament en un llibre que és a punt de veure la llum (El rebost perfecte, Onada), així que em permetreu que ara només recorde que, en allò que afecta el nostre tema, el Llibre de Sent Soví va introduir la cuina de l’arròs a la Mediterrània cristiana, però encara amb receptes de curta volada. El Llibre de coc, després –un altre receptari essencial- ja incloïa una mena d’arròs al forn, que feia les delícies dels papes Borja coetanis.
  Precisament Piera sosté que l’actual paella és una evolució d’aquest arròs en cassola del segle XV. En realitat, la revolució de la paella prové d’una forma peculiar de coure l’arròs, que es documenta per primera vegada al segle XVII. És llavors quan trobem ja un “arròs a la valenciana”, és a dir, amb els grans solts i cuits, no empastats. Aquest punt de cocció, més l’afegit de la tomata (que el “Descubrimiento” va portar d’Amèrica) i el perfum del safrà hi serien els elements decisius. “Aquest punt –diu El llibre daurat- és la gran aportació valenciana a la cuina arrosserra universal”, en oposició, per exemple, al risotto italià.
  A partir del segle XVIII vivim una apoteosi de l’arròs a casa nostra. Es popularitza com a element bàsic per la seua capacitat alimentària. La primera referència a la paella tal com la coneixem ara, però, és del segle XIX. El Romanticisme i la Revolució industrial (amb la popularització dels atifells de ferro) van acabar de reblar-hi el clau. Les paelles dinovesques, tanmateix, són una simfonia barroca farcida d’excessos i d’impossibles gastronòmics. O, tal com s’hi referiria després Azorín, “una poliantea fastuosa de sabores”. Del 1888 és la primera recepta completa coneguda, apareguda en La cocinera moderna. El seu “arroz en paella a la valenciana” és un poti-poti que ara ens faria feredat: inclou ceba, i llonganisses, per exemple, però això només és una primera mostra del que vindria després. Al llarg d’aquells anys van apareixent noves receptes on destaca un ingredient ara molt polèmic: el xoriç. Potser alguns lectors s’estranyen que els valencians de l’antigor l’inclogueren a la seua paella, com si foren anglosaxons desvanits d’ara mateix...
  Josep Piera resegueix la història de la recepta fins els nostres dies, sense oblidar-se de recalar en autors i llibres singulars com Cañas y barro de Blasco Ibáñez o El País Valenciano de Joan Fuster. En època de Blasco, precisament, tingueren la primera anomenada alguns restaurants paellers de la ciutat de València, com ara La Marcelina i La Pepica. Blasco i Fuster coincidiren en una anècdota agrament saborosa: el costum d’afegir rata de marjal als arrossos albuferencs.
  Ja se sap que la indigència política i intel·lectual local no va perdonar l’al·lusió en el llibre de Fuster –qui, a més (o sobretot) era catalanista. La rata a la paella es va convertir en un crim de lesa pàtria, tot i que els habitants amb una certa edat dels voltants de l’Albufera recordaven perfectament l’hàbit com una lògica i inofensiva conjuntura d’aprofitament dels recursos naturals...
  A hores d’ara, podem estar contents que la paella haja sobreviscut a l’intent del franquisme de convertir-la en el “plato español” per antonomàsia. Sent com és l’arròs “el més gran comunicador de la gastronomia” (la frase –exacta- és d’Emili Teixidor), més de quatre –i de mil- s’han quedat amb un pam de nas quan, en alguna raconada infecta, els han servit una “paella” vomitiva i criminal. Després hi ha la polèmica de la recepta. Diu Piera amb bona lògica que no pot haver una paella canònica, perquè la paella va evolucionant i afegint els productes de la temporada.
  Actualment, la tendència és desbarroquitzar el plat i tornar als “arrossos monogràfics” que reclamava Josep Pla. No tindria sentit –com aventurava Pla en El que hem menjat- que per menjar-ne una de reglamentària amb condicions òptimes no pogueres eixir del País Valencià...
  La paella és ja el plat més internacional de la cuina valenciana, que al seu torn és –o així ho vull defensar- una de les gastronomies més destacades del món. Personalment me’n vaig menjar una de molt bona factura al restaurant Casa Valencia de l’Havana, una dècada enrere, tal com vaig contar en La memòria del sabor. I aquest és precisament el camí: depurar les nostres receptes, exportar-les en excel·lents condicions al món, reclamar els honors que ens hem guanyat a pols.
  No hi ha una paella valenciana. N’hi ha moltes. Però totes han d’incloure l’engruna de passió que Josep Piera ha manejat en fer el seu llibre. I el profit ha sigut nostre.
Joan Garí
Publicat en Posdata, 9-6-2018
 

2/6/18

I morir és deixar de llegir

Títol: L’estupor
Autor: Josep Iborra
Editorial Afers
Catarroja, 2018
224 pàgines


  Josep Iborra és un erudit valencià que es va doctorar amb una tesi sobre Joan Fuster. Del contacte assidu amb les obres de l’homenot de Sueca naixeria precisament –com a fruit d’aquesta tesi- el primer estudi global sobre la seua idiosincràsia literària: Fuster portàtil (1982). Recorde amb plaer la lectura profitosa d’aquell llibre, que ens acostava amb claredat i intel·ligència als vectors essencials de la prosa –i la manera de veure la vida- de l’autor de Nosaltres, els valencians.
  Al final de la seua vida, Iborra (1929-2011) va ocupar el temps en una vasta operació grafòmana que, seguint els passos del seu mestre, el va dur a publicar un parell de volums destacats amb anotacions de tipus assagístic (Inflexions i Breviari d’un bizantí). El que ignoràvem, però, és que després de la seua mort els seus hereus –singularment el seu fill, el també escriptor Enric Iborra- trobarien tota classe de blocs, quaderns i carpetes amb fulls de totes les mides plenes d’anotacions llibresques. L’estupor és, abans que res, un primer tast de tot aquest material inèdit.
  Els que coneguen l’obra publicada en vida per Josep Iborra reconeixeran en L’estupor un aire de continuïtat evident. No enganya ningú: és un glossador conspicu. Agafa les idees en circulació i en fa comentaris al marge. Parla amb el mateix ímpetu tranquil de la vigència de Marx, de la invenció de l’amor, de la “unitat en la diversitat” (a la qual oposa “la igualtat en la diversitat”), de Josep Pla, de Cervantes, de Dostoievski, de Shakespeare o del seu estimadíssim Paul Valéry. Els grans autors, els grans temes el motiven particularment, però no vol rivalitzar-hi: s’acontenta amb el treball abnegat, auster i obscur d’un observador impenitent.
  L’home que comparava els diaris íntims amb la defecació (en Breviari d’un bizantí) ha de fer front també a les seues contradiccions: per un costat, assegura que "el nosce te ipsum [coneix-te a tu mateix] és una de les màximes més nocives i perilloses, insensates i funestes, de la cultura d’Occident”. Per un altre, no s’està d’admirar incondicionalment Montaigne i la seua manera “de parlar dels altres a partir del propi jo”, com si el vell Eyquem no haguera suposat una de les més decisives aplicacions pràctiques del vell axioma de Delfos.
  Francòfil de pedra picada, ens confessa que “la “literatura” és la literatura francesa” i demostra haver-la llegida amb bon profit: el seu estil pausat, de bona cal·ligrafia, matisat i sense pressa ens el presenten com el gran lector que va ser. I morir, així, va ser indefectiblement “deixar de llegir”...
Joan Garí
Publicat en Ara, 2-6-2018