18/11/17

Retorn a l'infern primigeni

Títol: Tot és possible
Autora: Elizabeth Strout
Edicions del 1984
Barcelona, 2017
Trad. d’Esther Tallada
275 pàgines


  En la novel·la Em dic Lucy Barton (2016), Elizabeth Strout dibuixava amb gran mestria la relació entre una dona i la seua mare mentre la primera es refeia d’una apendicitis mal curada al llit d’un hospital de Nova York. Mare i filla eren originàries d’Amgash (Illinois). Els Barton van ser una família pobra que es coïa en el caldo de la misèria moral de l’immens rerepaís que s’estén entre Nova Anglaterra i Califòrnia. La Lucy no va superar mai els traumes d’una infantesa dissortada, enmig de la caixa de trons que suposava la vida amb una pare traumatitzat per les vivències de la guerra a Europa i una mare ostatge de les seues pròpies rareses. En la penombra de l’habitació d’hospital, mentre a fora pampalluguejava la ciutat que no dorm mai, Lucy i sa mare reviuen la seua penosa història i, per primera vegada, s’arbora entre elles un indici de relació possible, mentre la primera, que s’ha refugiat en l’escriptura per fer front a les seues múltiples inseguretats, no deixa de fer-se una pregunta fatídica: “¿com ens ho hem de fer per no sentir-nos inferiors a ningú altre?”.
  Ara, en el recull de contes Tot és possible, Strout reprén la munió de personatges que havien brollat espontàniament en la conversa maternofilial, començant per Tommy, el conserge de l’escola, que deixava que Lucy es quedara després de classe per estudiar a l’escalfor dels radiadors. De sobte, el món d’Amgash es fa present en el que té d’un escenari embrutidor, la trampa perfecta on Lucy Barton no va voler tornar més. Però en el relat “Germana”, Lucy no pot evitar retornar, dèsset anys després d’haver-ne fugit, al seu lloc natal. Allí l’esperen els seus germans, Pete i Vicky. L’experiència és completament decebedora. Lucy té un atac de pànic mentre Vicky rememora obssessivament aquella infantesa desolada de tots tres, i no té més remei que demanar als seus germans que la porten a Chicago.
  Aquella seguretat que havia conquistat -precàriament- als anys d’escriptora a Nova York de sobte cau a plom. La ferida del passat, que no s’havia tancat mai, comença a supurar de nou. Tot un món d’infortuni i malastrugança es fa present com el primer dia i Amgash es revela un parany tan perfecte com Tupelo (Mississipí), aquell altre cul del món on havia nascut l’any 1935 Elvis Presley. El rei del rock és sovint citat en tots dos llibres, perquè els personatges s’hi senten estranyament emmirallats: també Elvis procedia de la white trash, la classe baixa blanca que, suara, ha portat Donald Trump a la presidència dels Estats Units.
  Ara Lucy ja no tornarà. En carn pròpia, ha aprés definitivament la lliçó.
Joan Garí
Publicat en Ara, 18-11-2017

12/11/17

A favor del pensament bell

Títol: Memòria de la inquietud
Autor: Carles Camps Mundó
Editorial Afers
Catarroja, 2017
305 pàgines


  Explica Carles Camps, en la "Nota de l'autor" que prologa el conjunt d'aforismes i sentències que és Memòria de la inquietud, que aquests textos s’han infantat, entre els anys 2010 i 2016, en paral·lel a la seua activitat poètica. "Naixien -explicita- d'idees en principi poètiques que no trobaven l'adequada formalització poemàtica, però que per a mi tenien prou entitat reflexiva per conservar-les". Ens trobem, doncs, amb el quadern de notes escadusseres d'un poeta. Escadusser, ja ho podeu comprendre, no pretén tindre un sentit despectiu: és als marges, en la lateralitat, on sovint es troba el bon pensament, el pensament fructífer.
  Amb aquest plantejament, Camps Mundó recull tot un seguit de frases que no només tenen la literatura com a objecte, sinó tota classe d'interessos filosòfics i socials. És així com ens trobem amb un llibre on es parla de Marx, de Lacan o de Dickens, però també dels Rolling Stones o de Max Mad. Res escapa al profund sentit inquisitiu de l'autor, però sempre amb una divisa imperible: rebutjar la "frase aguda" en favor de la "frase fonda", és a dir, lluitar contra "la liquidació de la literatura i l'entronització de la publicitat".
  Els objectius d'aquest programa es compleixen amb escreix en Memòria de la inquietud. L'aforisme, amb paret mitgera per un costat amb la poesia i per un altre amb la filosofia, es converteix amb Camps en un instrument de precisió, sempre atent a crear bellesa però amb un rerefons fermament conceptual. O, en les seues paraules, "L'única manera de crear bellesa és crear pensament". Dotat per a la concisió i l'expressió austera (si un concepte és resol en una frase curta, per què ens hauríem d'estendre més?), Camps aprofita el seu breviari per vehicular una ideologia radical (en el sentit clàssic d'atent al batec de l'arrel dels problemes). Conscient que el perill és substituir el coneixement per l'ensinistrament, el seu ideari és inflexible: "Només és coneixement allò que porta en si la capacitat de desmentir-se". Per això "la paraula més important en un debat és però", com en aquella huracànica adversació de la cançó de Raimon "Però nosaltres al vent...".
  Ara que es postula, com el reclam d'una sucreria, l'imperi desorbitat de les emocions (fins i tot, si cal, a frec de l'oxímoron: la celebrada "intel·ligència emocional"...), Camps Mundó reivindica la raó, una raó poderosa i no entesa com una maledicció sinó com una oportunitat. La raó, a través de la seua suprema servidora, la sintaxi, és el que ens acaba de fer humans, és a dir, éssers inquiets. I d'aquí la necessitat de la memòria.
Joan Garí
Publicat en Ara, 11-11-2017

11/11/17

Una paràbola torbadora

Títol: 2084. La fi del món
Autor: Boualem Sansal
Edicions 62
Barcelona, 2016
Trad. de Ferran Ràfols
279 pàgines


  Boualem Sansal és un escriptor fermament compromés amb els valors laics al seu país, Algèria. Lector atent d’Orwell, no és estrany que haja volgut construir una faula sobre un inquietant futur possible sota l’amenaça del totalitarisme religiós. D’aquest impuls naix 2084. La fi del món, paràbola postapocalíptica on el planeta ha caigut en mans d’una secta fanàtica que adora un déu anomenat Yölah del qual Abi és el “delegat”, es regeixen per una doctrina anomenada Gkabul i parlen una llengua coneguda com abilang.
  Sota estrictes preceptes religiosos, la nova societat ha esborrat tot rastre de civilitzacions anteriors. Hi ha hagut almenys tres guerres santes i, per bé que n’ha perviscut un Enemic perfectament invisible, no està clar que hi haja cap frontera que permeta accedir a res que no siga l’Abistan, el país i el règim únic. En una d’aquestes guerres, va ser derrotat un “dictador sonat” que es deia Big Brother…
  No és difícil reconèixer, sota les impactants imatges de Sansal, l’al·lusió al fonamentalisme islàmic. En aquest terrible Abistan, la misèria és el pa de cada dia i les dones estan ocultes a la mirada pública. Es tracta d’una societat propera al món medieval, amb restes d’infrastructures modernes però un tipus de vida bàsicament primitiu. En aquest context, un personatge, l’Ati, es veurà colpit per l’existència d’un misterios informe que dibuixa el món perdut a partir d’unes troballes arqueològiques. En el seu intent de comprensió extrema, Ati s’endinsarà en el complex governamental, a la Ciutat de Déu, i entrarà en contacte amb conspiradors del sistema que l’ajudaran a intentar abandonar un país i un règim que l’ha decebut completament.
  La imaginació de Sansal s’acobla molt bé amb el seu estil ric i precís. Deutor d’Orwell, com he dit, però també de Kafka i Dino Buzzati, hi ha ecos de El procés o de El desert dels tàrtars en aquesta formidable novel·la. Tampoc hi desentona l’herència d’un altre clàssic de la ciència ficció, Un món feliç, d’Aldous Huxley, només és que, a l’Abistan, no cal consumir a tothora soma (“el cristianisme sense llàgrimes”, tal com el defineix un personatge de Huxley) per assegurar l’estabilitat emocional global i tot recorda, en realitat, a aquest Malpaís reservat als salvatges, és a dir, els “inhumans”. A l’Abistan tots són un poc inhumans però per deferència de la religió omnipresent: no són feliços, però estan controlats, que és una virtut social major…
  El tipus de societat a què aboca la pràctica extrema de la religió (aquest “remei que mata”) es fonamenta en una rígida preceptiva que se’ns fa intranquil·litzadorament familiar:
  “La inspecció periòdica era una mena de sagrament, per dir-ne d’alguna manera, ocupava un lloc assenyalat en la vida del creient, era un acte litúrgic dels més essencials, tan important com la Cesura per als nois o la Ressecció per a les noies, com les nou pregàries quotidianes, com la gran Imploració dels Dijous, com el Siam, els vuit dies sants de l’Abstinència absoluta, o el Joré, els Jorns de la Recompensa que distingien els creients emèrits, tant com l’Expectació prolongada o el Jobé, l’increïble Jorn Beneït en què els feliços escollits per al pelegrinatge emprenien el camí dels Llocs Sants”.
  En aquesta atmosfera de fanatisme punxegut, l’abillament nacional el constitueix el burni, l’uniforme dels creients, que va començar sent una capa pluvial improvisada i va acabar distingint les diferents capes socials, en un estrany igualitarisme on alguns eren –de nou Orwell- més iguals que uns altres:
“Per poder saber qui era qui, la part baixa de la capa es va decorar amb tres bandes paral·leles de colors diferents: la primera en funció del gènere, blanca per als homes i negra per a les dones; la segona segons l’ofici de cadascú, rosa per als funcionaris, groga per als comerciants, gris per als controladors, vermella per als religiosos; i la tercera en conseqüència amb el rang social, inferior, intermedi o superior”.
  2084 és una paràbola torbadora, una ciència-ficció excessivament arrelada al nostre present. I s’entén massa bé.
Joan Garí
Publicat en Posdata, 11-11-2017

29/10/17

L'exotisme d'un cor humà

Títol: Desig
Autor: Richard Flanagan
Editorial Raig Verd
Barcelona, 2017
Traducció de Josefina Caball
245 pàgines


  Vaig llegir, al seu moment, L’estret camí cap al nord profund, de Richard Flanagan, que Raig Verd ens va proporcionar l’any passat en català. I vaig poder celebrar un relat de factura clàssica que era, alhora, una novel·la d’aventures i una peça literària de primer ordre. La peripècia de l’australià Dorrigo Evans i els seus companys, esclavitzats pels japonesos als anys de la segona guerra mundial, proveïa un grapat de superbs retrats psicològics tant de víctimes com de botxins, perquè la condició humana –semblava voler dir-nos l’autor- s’hi repartia indistintament.
  Ara la mateixa editorial recupera un relat anterior de Flanagan, Desig. De nou hi trobem un escriptor dotat d’un sentit innat per a la prosa. Allà on col·loca un simple mot palesa de seguida que és l’únic terme adequat per a aquella ubicació sintàctica. Flanagan, a més a més, té la gràcia de situar-nos en escenaris exòtics i fer-nos sentir aquests mons llunyans pròxims i avinents, com si tot el que ha passat en qualsevol aventura humana formara part d’una certa previsió de l’esfera més cordial i més terrible de cada individu. I tot això basat en part en una molt intel·ligent utilització de la figura del narrador omniscient: “No va ser fins més tard, quan s’estava morint en la negror absoluta d’un hivern àrtic i els taulons comprimits de l’Erebus on jeia traspuaven trementina, que sir John va prendre consciència de la dificultat que comportava el fet de governar un lloc que era mig presó, mig basar. A la Terra de Van Diemen, la seva franquesa, la seva indecisió, la seva manca d’astúcia i d’agents secrets, la seva incapacitat de veure la necessitat de comprometre’s, el seu menyspreu patrici per l’obscura habilitat per incloure els altres o excloure’ls, per afavorir-los o per perseguir-los, finalment, l’havien condemnat a la burla i a l’escarni”.
  Amb aquests vímets l’autor teixeix un relat de costures clàssiques que barreja tres escenaris: el Londres de l’època de glòria de Charles Dickens (la part central del segle XIX), una expedició polar a la recerca de la llegendària ruta del Pas del Nord-oest a través del gel de l’Àrtic i una colònia penal a Tasmània, a l’altra punta de la terra.
  Si els anhels i l’ambició dels personatges és el que els uneix psicològicament, de nou, com en L’estret camí cap al nord profund, la prosa elaborada i l’esforç de documentació converteixen Desig en un text ben agradable de llegir, l’obra d’un autor que s’ha fet ja un nom en les lletres internacionals contemporànies.
Joan Garí
Publicat en Ara, 28-10-2017
 

28/10/17

Tot el poder per als sòviets, cent anys després

Títol: Deu dies que trasbalsaren el món
Autor: John Reed
Edicions de 1984
Barcelona, 2017
Traducció de Roser Berdagué
534 pàgines


  Res més oportú, en aquest 2017 en què commemorem el centenari de la Revolució Russa del 1917, que reeditar la meticulosa i magnífica crònica que el periodista nordamericà John Reed va dur a terme en aquell mes d’octubre enfebrit. Ten Days that Shook the World (1919) és encara, un segle després, el fresc literari més valuós dels esdeveniments que van convertir el derrocament del tsar al febrer en la definitiva revolució socialista de Lenin i companyia.
  És obvi que Reed hi era part interessada: no era un simple enviat especial a una regió convulsa, sinó un marxista convençut, compromés amb la causa comunista al seu país d’origen, els Estats Units. La seua vida breu es va fer definitivament popular quan Warren Beatty va dirigir, l’any 1981, la pel·lícula Reds, que narrava els últims anys de la vida de John Reed. Amb guió del propi Beatty (que és també el protagonista masculí) i de Trevor Griffiths, Rojos no està desproveïda de l’encant dels relats ambiciosos. El canemàs d’aquesta faula real venia servit per una circumstància biogràfica molt del gust de Hollywood: la història d’amor entre Reed i Louise Bryant, la seua esposa, que l’acompanyaria en els dies febrils d’octubre i també al final, en el llindar de la mort, tot just pocs mesos després d’haver publicat amb gran èxit el seu reportatge revolucionari.
  Un actiu molt poderós de la pel·lícula són les desenes de testimonis, intercalats en la història principal, de persones que van conèixer Reed i Bryant o en van ser coetanis. “No me’n recorde, n’hi havia, de socialistes?”. Almenys un, sí, un comunista americà, l’únic d’aquesta nacionalitat enterrat a la muralla del Kremlin…
  Deu dies que trasbalsaren el món és a la vegada la narració cronològica dels fets revolucionaris a Petrograd (més una petita excursió a Moscou) i un complet manual informatiu de tots els actors en dansa: els bolxevics, els menxevics, els kadets (Demòcrates Constitucionals), els socialistes populistes, els socialdemòcrates… Reed arriba a Petrograd quan el general Kornílov acaba d’intentar un colp de mà, mentre Kérenski ocupa la caporalia del govern. Els carrers bullen; les mil faccions antimonàrquiques ofereixen un espectacle continu de baralles i estiraiarronses; Kérenski, sol al Palau d’Hivern, governa sobre el buit…
  No degué ser fàcil, per a Reed, recopil·lar tan ingent quantitat d’informació partint d’un coneixement precari de la llengua russa. Però en el llibre hi és tot: els parlaments del líders, la traducció dels mil pasquins, els retalls de premsa, les anècdotes collides a peu de carrer… Quan els bolxevics assalten el Palau d’Hivern, Reed hi és, com tampoc falta en cap assemblea, en cada escaramussa amb olor a pólvora. Els retrats dels protagonistes de la revolució són impagables. A Trotski el dibuixa amb “aquell rostre seu esblaimat i cruel” i una “veu puixant que traspuava fred menyspreu”. Lenin, en canvi, és “el gran Lenin”:
 “Era un home baix i cepat, amb una gran testa perfectament assentada sobre les espatlles. Era calb i tenia el front bombat. Els ullets eren remenuts, el nas camús, la boca ampla i generosa, la barbeta poderosa. Anava afaitat de fresc, però ja començava a créixer-li aquella famosa barba de temps pretèrits i també futurs. Anava vestit amb roba molt tronada i els pantalons li venien massa llargs. Res no hi havia en ell que justifiqués el fet de ser un ídol de les masses, estimat i reverenciat com pocs líders de la història”.
  No és aquesta una crònica escandalosament amable amb els bolxevics. Reed –al capdavall, periodista- mira de ser neutral en allò possible. S’entrevista amb totes les faccions, fins i tot va a palau a parlar amb Kérenski. La cruesa dels seus comentaris és poc diplomàtica:
“Tots estaven contra ells [els bolxevics]: homes de negocis, especuladors, inversors, terratinents, oficials de l’exèrcit, polítics, mestres, estudiants, professionals, dependents, oficinistes, agents. La resta de partits socialistes odiaven els bolxevics amb horror implacable. Al bàndol dels sòviets hi havia les masses treballadores, els mariners, els soldats desencisats, els camperols sense terra i uns quants –molt pocs- intel·lectuals”.
  L’any 1925, quan Lenin acabava de morir, Josep Pla arriba a Moscou amb els 400 dòlars recaptats ad hoc per la seua colla de l’Ateneu. Amb les cròniques que enviarà al diari La Publicitat es conformarà després el volum Viatge a Rússia, un clàssic a l’ensems del periodisme i la literatura. Pla ausculta la vida moscovita i després agafa el tren per anar a Sant Petersburg –és a dir, la imminent Leningrad. Noranta anys després, jo mateix vaig emular el periple de Pla per conéixer la realitat de la Rússia de Putin en vespres del centenari de la revolució russa. El resultat, dos extensos reportatges publicats al diari Ara: Moscou, una vida subterrània (9-10-2016) i L’hivern amb la meva generació (22-1-2017); més un altre per a El País: Pasiones rusas (15-11-2016).
  Qualsevol que tinga sang a les venes ha desitjat emular John Reed (i Josep Pla). És clar que en aquells anys ja bivaquejava un personatge inquietant, que Reed es limita a consignar com a membre de la incipient nomenklatura bolxevic, sense endevinar la seua futura i terrible importància: Iósif Vissariónovich Dzhugashvili, àlies Stalin. Una voràgine incommensurable s’acabava de desfermar violentament. El món, trasbalsat, ja no seria mai més el mateix.
Joan Garí
Publicat en Posdata, 28-10-2017

14/10/17

Sota el signe del trauma original

Títol: El ministeri de la felicitat suprema
Autora: Arundhati Roy
Anagrama
Barcelona, 2017
Trad. de Xavier Pàmies
504 pàgines


  El ministeri de la felicitat suprema (The Ministry of Utmost Happiness) sembla posar-se en marxa allà on Salman Rushdie va deixar Els fills de la mitjanit (Midnight’s Children). L’aclamada obra de Rushdie estava protagonitzada per uns xiquets amb habilitats màgiques que havien nascut a la mitjanit del 14 al 15 d’agost del 1947, en el moment en què l’Índia va assolir la seua independència, abolint el jou britànic, però al preu d’esgallar-se en dos països: l’Índia i Pakistan.
  Arundhati Roy busseja de nou en el trauma original de la seua nació i, com Rushdie, no hi desdenya els elements màgics. L’Anjum, la seua protagonista inicial, naix hermafrodita en una família on només es parlava urdu. Si, segons Wittgenstein, els límits del llenguatge són els límits del meu món, la mare de l’Anjum no sap què fer amb aquell problema: “En urdu –explica Roy-, l’única llengua que sabia , totes les coses, vives o no –catifes, roba, llibres, plomes, instruments de música-, tenien gènere. Tot era masculí o femení, home o dona; tot, excepte aquell fill”.
  “Era possible viure sense llengua?”, es pregunta la mare. Bé, almenys hi havia una paraula per als éssers com l’Anjum: hijra [persona amb atributs masculins però consciència femenina]. I també kinnar. “Però dues paraules –rebla el narrador- no fan una llengua”.
  De sobte el sexe es converteix en una poderosa metàfora: l’Anjum té penis i vagina igual que l’Índia és alhora hindú i musulmana perquè, quan “la caròtida de Déu va rebentar la nova frontera entre l’Índia i Pakistan i l’odi va matar un milió de persones” amb això no van acabar els problemes sinó que hi van començar. Pakistan seria una nació majoritàriament musulmana i l’Índia majoritàriament hindú, però en la realitat els practicants de les dues religions hi estarien barrejats. El conflicte estaria servit. Com en les altres disputes territorials d’arrel religiosa del segle XX (l’Ulster disputat per catòlics i protestants, o el vell dilema Israel-Palestina), un odi ancestral, visceral i magmàtic es destil·la des de les muntanyes volcàniques on dormen els déus i cau, en forma de lava, en les consciències dels ciutadans més indefensos.
  Arundhati Roy es va donar a conèixer amb la novel·la El Déu de les coses petites (1992, traduïda a més de quaranta idiomes). De llavors ençà no havia tornat a sovintejar la prosa de ficció. En el seu lloc, ha publicat alguns llibres sobre temes políticament candents, d’acord amb les seues idees anticapitalistes i pacifistes. Entre ells, The Algebra of Infinite Justice (2002) o Capitalism: a Ghost History (2015). Quan ens enfrontem a la lectura de El ministeri de la felicitat suprema, podríem pensar, per alguns dels temes que s’hi aborden (la corrupció de la classe política hindú, la misèria generalitzada al país, la violència endèmica contra les minories, el conflicte del Caixmir…), que Roy ha volgut seguir ocupant-se de les seues dèries ideològiques però retornant al motlle novel·lístic. En realitat, no és ben bé així. A les pàgines d’aquest llibre es revela de seguida un gran narrador, és a dir, aquell que lluita fins al final amb la sintaxi de cada frase. Per a un bon escriptor, cap frase és banal, prescindible o escadussera. Cada sentència ha d’estar treballada amb dedicació i passió, perquè serà un maó clau en la construcció de l’edifici global. I les frases de El ministeri de la felicitat suprema són d’aquest tipus.
  Reberverats per tots els conflictes, els personatges d’aquesta novel·la (L’Anjum, però també Tilo, Musa o les dues senyoretes Jebeen) lluiten per ser feliços, per dur una vida digna. La política i la religió, ve a dir Arundhati Roy, no hi ajuden gaire. Més bé al contrari.
Joan Garí
Publicat en Ara, 14-10-2017

7/10/17

Un relat profundament utòpic

Títol: False Friends
Autor: Salvador Company
Més Llibres
Barcelona, 2017
373 pàgines


  Salvador Company (València, 1970), és un escriptor i traductor que ha cimentat, en poc més de tres lustres, una sòlida trajectòria literària, amb fites com Valeriana (2002, Premi Documenta), Silenci de plom (2008, Premi Joanot Martorell i de la Crítica dels Escriptors Valencians) o Sense fi (2015, Premi Ciutat de Tarragona de Novel·la Pin i Soler). El seu prestigi –concepte sempre sota sospita en una cultura tan precària com la catalana, massa desdenyosament poc atenta als seus valors perifèrics- ve donat per la qualitat de la seua prosa, que es vehicula en les seues històries amb un estil dens i treballat, farcit de digressions, jocs de paraules i períodes llargs i substanciosos.
  És agradable, en aquest sentit, llegir un autor autènticament familiaritzat amb els clàssics universals, fins aquest punt en què tota matèria estrictament intertextual es converteix en una companyonia de vegades sàviament paròdica: “Més que d’un honest Iago o d’un rei de Dinamarca -llegim en False Friends- , es tractava d’un Faust disfressat de Mefistòfil a les ordres d’una Lady Macbeth de tres parells, sense taques de sang ni instints suïcides, impertèrritament conservada en alcohol. Perquè, seguint amb The Scottish Play, quan el catedràtic del Departament de Teoria del Text i l’Espectacle de la Universitat Autònoma de València a Benborser va descobrir que l’antic bosc de l’antic Cervelló, metafòricament i terrible, pujava pel turonet del campus, aleshores ja era massa tard”.
  Benborser és una mítica població valenciana on Company es complau a situar bona cosa dels seus relats (Ben és un prefix àrab que vol dir “Els fills de”, tan present en moltes localitats reals del País Valencià). En False Friends, tot comença amb una introducció en clau d’autoficció que no ens ha de marejar. Aquest és un llibre que s’ha de llegir com volia Milan Kundera en La insostenible lleugeresa del ser: “Una novel·la no és la confessió del seu autor, sinó una exploració del que és la vida humana dins de la trampa en la qual s’ha convertit el món”.
  En el context universitari valencià, de seguida apareixeran un seguit de personatges que no ens deixaran indiferents, en un joc de nines russes amb pinzellades sarcàstiques de bona llei, mentre l’autor juga a fer-nos creure que les línies que anem resseguint estan en realitat traduïdes de l’anglès.
  Al final, tot s’aclareix amb una oportuna cita de Maurice Blanchot: “Ce que nous appelons réalité est une utopie”. I és que aquest, tinguem-ho clar, és un llibre profundament utòpic…
Joan Garí
Publicat en Ara, 7-10-2017