17/2/18

La més bella prosa hipotàctica


Título: Páginas escogidas
Autor: Rafael Sánchez Ferlosio
Random House
Basrcelona, 2017
398 pàgines

  Rafael Sánchez Ferlosio passa per ser el millor prosista contemporani en llengua espanyola (i no seré jo qui ho desmentisca).  Ara que Random House ve publicant les seues obres completes, el crític Ignacio Echevarría n’ha preparat una selecció de textos sota el títol de Páginas escogidas, amb la intenció d’acostar a un públic més ampli els penetrants assajos de l’autor. Com Josep Palàcios –un altre prosista formidable-, Ferlosio ha acabat sent un model d’intel·lectual per a l’època de la fi dels intel·lectuals: suggerint sense destorb una plètora d’idees des de la seua confortable talaia domèstica, un refugi moral inexpugnable.
  Páginas escogidas abarca des de les primigènies i mítiques narracions dels anys 50 (Industrias y andanzas de Alfanhuí, El Jarama) fins tota la panòplia d’assajos de curta o mitjana extensió, allà on el geni sintàctic de Ferlosio té difícil competència. Si alguna cosa demostra l’autor de Babel contra Babel és que tot autèntic assagista és, en realitat, un narrador. És en la creació del relat narratiu on el practicant de la prosa d’idees demostra ser un escriptor, i no un mer segregador de textos acadèmics o semblant (el que ara passa per assaig entre els inacauts i els amics del confusionisme interessat).
  Totes les etapes d’aquest esquerp pensador estan representades al llibre: de l’interés per la parla a l’estudi sistemàtic de la llengua. La seua “prosa hipotàctica” –períodes llargs, informats per una erudició de molt bona llei- ofereix un model eficaç del punt exacte en què les idees s’aparten de la ideologia –i s’hi oposen. Les primeres amoblen la vida intel·lectual; la segona no és sinó un paquet d’idees mal descongelades, aptes per als curts de mires o per als ineptes.
  De tota manera, d’entre tots els textos ferlosians, jo sempre em quedaré amb els “pecios”, que és la seua manera d’anomenar els aforismes. Així defineix, per exemple, la españolez: “Uno de los rasgos característicos de la españolez es el de que los españoles nunca oyen nada que les merezca decir: “Es falso”, sino tan sólo cosas de las que decir: “Es total, absoluta y rotundamente falso”.” I el meu favorit: “Lo más sospechoso de las soluciones es que se las encuentra siempre que se quiere”.
  Ell mateix, en una pruïja d’insubornabilitat moral, ens demana que desconfiem dels autors d’aquesta mena de frases, que s’autoeximeixen “de tener que dar razón de sí”. Però, no és aquesta fortalesa sintàctica i semàntica allò que ens les fa inevitablement i fatalment atractives?

Joan Garí
Publicat en Ara, 17-2-2018

10/2/18

Una pau com un oli brut

Títol: El mar
Autor: Blai Bonet
Club Editor
Barcelona, 2018


  El mar és un d’aquestes llibres que, quan el llegeixes per primera vegada, deixa en el teu ànim una marca inesborrable. La publicació, ara, d’una nova edició d’aquest clàssic modern de Blai Bonet, propicia una relectura pausada i saborosa. En aquesta operació de relectura, les pàgines que ens havien commòs quan érem més joves tornen a imprimir-se en algun plec de la nostra ànima, però la figura resultant ja no és la mateixa. El lirisme metafísic, la sensualitat malaltissa que m’havien sorprès fa tants anys retornen de nou i Manuel Tur torna a matar Andreu Ramallo  i després se suïcida a la banyera, davant el mirall (tot sempre davant un mirall), mentre recorda la primera vegada que va fumar, a la vora del mar.
  La nova edició de El Club Editor inclou nou capítols inèdits procedents del mecanoscirt enviat a la censura i un esclaridor epíleg de Xavier Pla on aquest estudiós infatigable precisa com El mar és un precursor del textualisme i també és la menys obscura –i la més bella, afegiria jo- de les novel·les de Blai Bonet. Pasolini, Antonioni, Camus: el més brillant de la cultura europea de l’època conflueixen en una història que transcorre en un sanatori de tuberculosos. Thomas Mann, Salvat-Papasseit, Màrius Torres: la tuberculosi ens resulta literària perquè els seus pacients se’n van a dalt d’una muntanya i allí, amb el món als seus peus, la vida passa amb un ritme tràgic que no pot deixar de ser poètic.
  El text de Bonet conjumina, en tot cas, les misèries de la postguerra (els afusellaments a la llum de la lluna) amb les misèries pròpies d’unes existències al límit, engabiades en una mena d’adolescència tràgica. Una col·lecció de frases superbes va jalonant la narració, per recordar-nos que Blai Bonet era un conceptualista líricament formidable: “Em mirava amb una mirada lluent i bruta com la mirada dels animals a la tarda”; “El regne de Déu ha tornat agre dins mi com, de vegades, torna agra la llet, a l’estiu”; “No em sentiu a mi quan el tedi vos devora. Sentiu la vostra netedat. Experimentau el centre pur de la vostra innocència submergida dins una pau com un oli brut”; “Quan un està sol estima les coses. Perquè les coses tenen una claror que no depén del sol i que és com la claredat dels camins que menen a un poble, a un alzinar, anc que cap viatger no vagi al poble ni a l’alzinar”.
  Agustí Villaronga, aquest colossal gestor d’ombres, va realitzar una versió cinematogràfica de la novel·la exactament com s’havia de fer: redefinint, redibuixant i redimensionant els personatges per convertir una obra mestra verbal en una explosió visual de primera categoria. I això –tot això- és El mar. La mar...
Joan Garí
Publicat en Ara, 10-2-2018

3/2/18

El misteri profitós dels pares

Títol: Entre ells dos
Autor: Richard Ford
Empúries
Barcelona, 2018
Trad. de Josefina Caball
152 pàgines


  Després de moltes i ben valuoses pàgines de ficció, Richard Ford –com s’esdevé amb molts novel·listes- s’ha enfrontat finalment a la consignació memorialística de les seues vivències més íntimes. I l’objecte d’aquesta initimitat l’ha focalitzat en la figura dels pares. Al capdavall, hem inventat la família com el petit laboratori on fer créixer les persones, i a vegades la fórmula funciona i a vegades no. Ford assegura que la seua infància va ser feliç, i d’aquesta felicitat ha extret motius per a la seua escriptura. D’altres escriptors han abandonat el laboratori amb traumes i horrors dignes de millor causa. I igualment  han fet, amb tot això, literatura.
  Richard Ford ha escollit, per construir aquest llibre, dos retrats independents, un de sa mare (escrit poc després de la seua mort, en 1981) i un altre de son pare (realitzat trenta anys després). Ell mateix verbalitza aquesta necessitat que va sentir d’abordar les dues figures per separat a partir de la constatació que pare i mare són dos universos paral·lels, ni que, d’alguna manera, resulten a la vegada inextricables. Els seus pares, de tota manera, tenien una relació ben peculiar: s’estimaven de debò. “Allò que era més íntim, més important, més satisfactori i necessari per al pare i per a la mare tenia lloc gairebé exclusivament entre ells dos” –escriu el fill. No és que no estimaren també la seua criatura. Ho feien, però eren afectes que, per dir-ho així, circulaven per canals diferents. Ambdós –pare i mare- venien de passats no excessivament afalagadors, i havien sabut construir un refugi on el petit Richard va poder desenvolupar-se dignament.
  La mort prematura del pare va marcar la deriva de la família. L’any 1948, Parker Ford té un atac al cor. Des d’aquell moment, fins la seua mort definitiva (en 1960), Richard va ser conscient que tenia un pare. Aquest lapse d’una dotzena d’anys aferma la relació amb el seu progenitor, però no és suficient. Quan Parker mor, el seu fill només té setze anys. El buit que s’instaura llavors té conseqüències en la vida del futur escriptor. Com ell mateix confessa, no va poder fruir d’una relació “d’adult a adult” amb el seu pare (però, es té mai una relació així amb el teu propi pare?). Aquesta frustració, de tota manera, no va ser inútil: de retruc, això li va permetre escriure –l’esvoranc pavorós deixat pel pare el va omplir la literatura.
  Després li va quedar sa mare, Edna Akin. La seua relació també és peculiar: “Nosaltres –la mare i jo- no vam estar gaire lligats pels vincles típics, com el sentit del deure, la recança, el sentit de culpabilitat, la vergonya, el decòrum. L’amor, que mai no és típic, ho arrecerava tot. Donàvem per fet que era fiable, i ho era”. La família havia quedat coixa amb la defunció de Parker, però el fill va poder concentrar la seua cura en una mare malalta de càncer en els seus últims anys de vida. Tot això ara és només una condició per a la memòria i un motiu per a excitar l’escriptura. Si Richard Ford no fos un escriptor, hauria protagonitzat una indagació psicològica com aquesta sobre els seus pares? Aquest, naturalment, és un privilegi dels literats. Només ells, entre tots els fills, poden extraure lleis universals allà on d’altres simplement observarien costums privatius: “Els nostres pares, aïllats com estem en la nostra existència, ens lliguen estretament a una cosa que no som, i es forja una distanciació estant junts i un misteri profitós, de manera que fins i tot quan estem amb ells també estem sols”.
  Per investigar aquest misteri Richard Ford ha escrit el seu llibre. Com reconeix, hi tenia un deure moral com a escriptor. No pots ocupar-te sempiternament de vides inventades sense fer una ullada a l’arqueologia de les raons de la teua soledat més desassossegadorament sòlida.
Joan Garí
Publicat en Ara, 3-2-2018

27/1/18

L'home que desitjava la pluja

Títol:  Les petjades de l’home invisible
Autor: Manel Alonso
Quorum Llibres
Valls, 2017
236 pàgines


  En la contraportada d’un llibre, el lector habituat troba de seguida la carta de presentació més ràpida i pràctica del volum en qüestió. A poc que el propi autor o, en el seu cas, els editors hi siguen mitjanament hàbils, es pot aprehendre amb eficàcia que ens aportarà aquest títol, quines rutes ens proposa i quin horitzó d’expectatives literàries hi podem trobar. Escriure textos de contraportada és una habilitat absolutament clau i per això resulta doblement significativa la breu nota que trobem en Les petjades de l’home invisible. “El nostre país –podem llegir-hi- és ple de personatges subterranis, uns individus que conviuen amb una altra mena de fauna humana, la dels escriptors amb una trajectòria intensa i extensa que no aconsegueixen visibilitzar-se en una societat que els ignora, els dóna l’esquena o els menysprea directament; homes i dones invisibles que, aliats amb els personatges subterranis, mantenen la flama d’una cultura que molts voldrien anihilar. El nostre autor és un d’ells”.
   Després d’aquesta carta de presentació, es fa difícil no empatitzar amb Manel Alonso, l’autor del llibre que tenim entre mans. Les petjades de l’home invisible és un dietrari que en recull textos escrits entre 2014 i 2016. Partint del seu sentiment d’illa absoluta en un país bibliòfag, és natural que Alonso s’escandalitze el dia que s’assabenta, mitjançant una enquesta publicada, que només un 2% de la població valenciana tria el seu idioma propi com a vehicle lector habitual. Aquesta xifra redona provoca la tristesa del dietarista: “Un escriptor que empra el valencià com a matèria primera –confessa- és un individu estrany el qual una gran part de la societat no acaba d’entendre ni de comprendre, un individu la motivació i l’objectiu del qual són analitzats amb desconfiança. Què hi anem a fer! No res. Carregar-se una falsa esperança a les esquenes i eixir al carrer, a l’escenari i continuar llegint amb una certa emoció aquests artefactes que anem component en solitud, tot esperant un lector que un dia vulga fer-s’ho seu”.
  Comprenc el desànim de l’autor. Al capdavall, un escriptor valencià és, en el seu context, aproximadament com un captaire. Se’l tolera un instant però només si fa gràcia; després, és oblidat. Hi faria, però, algunes precisions. En realitat, aquest 2% (conec l’enquesta) seria la massa de lectors de pedra picada, és a dir, dels qui llegeixen sempre en valencià. Després hi ha una frontera més difusa formada per un altre contingent de possibles lectors que trien indistintament el valencià o el castellà segons el llibre. Això obri, diguem-ne, una perspectiva un poc més afalagadora. En realitat, passa que els lectors llegeixen el que els abelleix, d’acord amb les seues possibilitats. Això no treu ferro ni indignació a les xifres reals, però és una escletxa interessant per als escriptors una mica ambiciosos. Fer-se llegir és un art duríssim, i més en un país com el valencià, però no crec que els col·legues castellanoescrivents encenguen puros amb bitllets de curs legal... La faena de l’escriptor és terrible per a tots, al País Valencià. Amb comptades excepcions (comptadíssimes...) tots som escriptors subterranis. Alguns supleixen això fent-se una colla d’amics/admiradors i fent la viu viu. Els qui no som gregaris, fet i fet, piquem pedra tots els dies. I així passa la vida -i la literatura.
  Més enllà de les seues sensacions psicològiques, Alonso fa al seu diari un recorregut per la nòmina  del sector cultural valencià. Tot hi és un poc misèria i companyia, però això no el desanima. Ell segueix publicant els seus llibres i els seus articles, procurant arribar a final de mes. Molts dels textos d’aquest llibre podrien ser perfectament articles de premsa. Tenen la claredat, la concisió i la correcció sintàctica exigides al bon columnisme. En alguns punts, la visió de l’autor es torna lírica: “Tinc un gran desig de pluja –escriu en juliol. És un desig carnal, sensual, de carícies líquides, fresques, minúscules sobre la meua epidermis. És un desig provocat en part per l’enyorança”; en d’altres, tota l’èpica possible és dissol enmig de les veritats més elementals: “M’obligue a escriure per oblidar-me del pensament de la mort que em persegueix des que era un infant”. Sempre, però, l’experiència sempiterna d’arena a la boca, a la vegada com a escriptor i com a home: “Tinc la sensació que la vida se m’escapa, que he perdut no un sinó uns quants trens i que estic condemnat a rondar per aquesta estació grisa i bruta del fracàs”.
  Autor prolífic i sempre inquiet, Manel Alonso ens ha proporcionat un diari de maduresa, de replantejament de la vida viscuda, on potser només trobem a faltar un poc més de densitat i d’elaboració literària. Com a dietarista, ens conta els seus alifacs, i això els permet confrontar-los amb els nostres. La confessió, així, actua d’espill. Per a això serveix precisament un diari, i no és estrany que el gènere concite tan poca atenció per part dels lectors. Al capdavall, ¿a qui li agrada col·locar-se un espill al davant quan es pot utilitzar aquest estri per fer joguinejar el sol reflectint-s’hi contra la resta dels mortals? Millor, doncs, seguir sent subterrani...
Joan Garí
Publicat en Posdata, 27-1-2018

15/1/18

Versos de la terra per a la vida

  Josep Lluís Abad, el poeta de la Vilavella (tot i que nascut a la Vall d'Uixó), ha escrit un nou llibre. Es tracta d'un conjunt de peces líriques i proses poètiques titulat Petites postals per a Grupeco. Grpeco és una cooperativa de productes ecològics que Abad i un grapat de persones amb senderi mantenen a Nules. Els poemes d'aquest llibre són també ecològics, perquè naixen de la terra (el poeta cava amb la seua ploma, diu Seamus Heaney i ens recorda l'autor de les postals al seu pròleg) i estan destinades a ser consumides per la terra.

  Reconeixeré que sóc un mal lector de poesia -ni que aquesta, com és el cas, vinga servida pels bons oficis de la prosa. Sempre he pensat, però, que Josep Lluís Abad és un d'aquests escriptors subterranis que tenim al País Valencià, gent que fa el seu ofici -i el fa bé- però que està lluny de l'afalac rutilant dels premis i els grans circuits de la paraula (Talment com en el Resumen de noticias de Silvio Rodríguez: "No he estado en los mercados grandes de la palabra,/Pero he dicho lo mío, a tiempo y sonriente"). Gent com Josep Lluís Abad són els qui mantenen un País, una Literatura. Són, a la seua manera, els imprescindibles.
  Només em queda, doncs, recomanar-vos la lectura de Petites postals per a Grupeco. Ací vos en faré un tast -també petit.

"Aín.
Divendres i passen els núvols. Callat, mire per la balconada aquest ensopir-se del capvespre sagnant: plouen els ametllers pètals d'hivern. Ella s'enrosca al matalàs viatger; l'acarone amb el tou dels dits: confiada, Jana, dorm.
  Dissabte, al coixí dels somnis, l'alarma em desperta. Com dos llavis entreoberts, del finestral al vidre entelat, un cor plora dues inicials. Fa mitja lluna que el vaig traçar.
La Vilavella".

  Fidel als seus amics, sempeternament acompanyat pel seu tu en l'espill (la gossa Jana), Josep Lluís Abad celebra la vida i els dons de la terra amb aquest llibre especial, que vos podeu descarregar al seu blog Espai Claudàtor. Descobrireu un univers menudet amb versos, cançons i altres estris tecnològics, perquè la novetat no està renyida amb la tradició. I si voleu llegir més sobre Abad, recupereu una antiga entrada del meu propi blog: En els límits de l'odi i de l'amor. Com diria Josep Pla, "la vida és més llarga que l'eternitat". D'ací la necessitat de poesia.

Joan Garí

14/1/18

Variacions del relat fundacional

Títol: L’última temptació de Crist
Autor: Nikos Kazantzakis
Editorial Adesiara
Barcelona, 2017
Trad. de Pau Sabaté
612 pàgines


  Yuval Noah Harari, en Sàpiens, ens situava fa dos-cents mil anys, en aquella sabana africana on el nostre avantpassat més genuí li va guanyar la mà al neandertal no per la força bruta (on aquest darrer tenia avantatge), sinó per la seua eficàcia a contar històries, a construir ficcions. La hipòtesi és més que suggestiva. No seria descabellat pensar en alguna tribu perduda reunida entorn al foc, escoltant com el qui feia de líder assegurava que l’home havia sigut creat per una intel·ligència superior. La paraula Déu, en algun moment, va fer-hi acte de naixença en alguns llavis tremolosos.
  Tant de temps després, el conjunt d’històries aplegades a la Bíblia continua sent un dels relats més formidables de la història de la Humanitat. Ha ocasionat la mort indigna de milions de persones, però també el consol, el sacrifici i i la generositat d’uns altres tants. Específicament en el Nou Testament, un conjunt d’escriptors realment inspirats ens han llegat la història de Jesucrist, que per als cristians és el fill autèntic de Déu. Aquesta faula basada en fets reals (Jesucrist és un personatge documentat històricament) no ha deixat de ser mormolada a l’orella d’alguns dels escriptors més ambiciosos del nostre temps. De Saramago a Coetzee, són molts els qui han volgut reescriure la Història Sagrada. Nikos Kazantzakis, als anys 50, va ser un dels primers, després de la Segona Guerra Mundial, a intentar la proesa.
  L’última temptació de Crist és una reinterpretació estricta dels fets dels apòstols. Kazantzakis ha pres els més coneguts elements de la vida de Jesucrist –les anècdotes, els miracles, els episodis documentats històricament- i els ha barrejat amb algunes insinuacions dels evangelis anomenats apòcrifs. En aquests darrers textos, no reconeguts per l’Església, hi ha per exemple referències més abundants als germans de Jesús i també a la seua particular relació amb Maria Magdalena. La hipòtesi d’un Jesús atret com a home per la prostituta més famosa d’Occident no ha deixat de seduir la imaginació de mig món en aquests dos mil anys. Kazantzakis ens dibuixa un Jesús profundament humà, ple de contradiccions i de dubtes. Amb la Magdalena, però, rebutja tot contacte físic que no forme part de la temptació...
  L’autèntic antagonista d’aquesta història és Judes. Com han sospitat molts teòlegs i ha verbalitzat magistralment un escriptor com Amos Oz, Judes és la peça necessària per al sacrifici i la transcendència de Jesús. Sense traïció no hi ha salvació possible. El Judes d’aquest llibre és un rebel fenomenal, còmplice dels zelotes, un milhomes trapatroles que acaba sent el més fervent seguidor del Crist. És Jesús, molt versemblantment, qui encomana explícitament a Judes la traïció, perquè el món puga ser salvat.
  L’última temptació de Crist és una bella novel·la, no exempta d’incongruències o sobreactuacions d’alguns dels seus personatges, sàviament corregides en la versió fílmica que en va realitzar l’any 1988 Martin Scorsese. Amb guió de Paul Schrader, The Last Temptation of Christ compta amb uns magnífics David Carradine i Harvey Keitel en els rols, respectivament, de Jesús i de Judes, i una bella Barbara Hershey en el paper de la seua vida, Maria Magdalena.
  Sense dubte aquesta interpretació de Jesucrist amb una argamassa massa inequívocament humana encara podria escandalitzar alguna vella mòmia integrista. No ho sé. Tanmateix, hi ha intuïcions en aquest llibre que són perfectament justes, com ara la introducció de l’humor en la peripècia cristiana, cosa inaudita als evangelis canònics. “S’esdevenen grans coses quan es barregen Déu i l’home”, escriu Kazantzakis. El seu llibre parla del que hi ha de Déu en l’home i del que hi ha de l’home en Déu. Tot com en una contalla sentida vora el foc, mentre espetarreguen unes branques a la foguera i cada homo sàpiens se sent, al seu interior, com una criatura única que mereix, sense cap dubte, la immortalitat.
Joan Garí
Publicat en Ara, 13-1-2018

13/1/18

Nous tebeos per a intel·lectuals

Títol: Veus de ciència
Autor: Martí Domínguez
Onada edicions
Benicarló, 2017
270 pàgines


  Joan Fuster, sempre tan prolífic a l’hora d’encunyar etiquetes enginyoses sobre qualsevol cosa, anomenava “tebeos per a intel·lectuals” els assajos que ell i altres perpetraven en els anys heroics anteriors a la despenalització del nostre idioma. El rètol m’ha tornat al cap en llegir Veus de ciència, de Martí Domínguez. En aquest llibre, que acaba d’editar l’editorial Onada producte del II Premi de Divulgació Científica, l’autor de El secret de Goethe ha reunit un seguit de petits textos divulgatius de la cultura científica. Domínguez és un expert en el tema i si es queixa d’alguna cosa és de la incomunicació cada vegada més punyent entre el món literari i el món científic. “Si Émile Zola -escriu- va emprar els estudis genètics per a la seua bèstia humana, o si Marcel Proust cita Charles Darwin i Jean-Henri Fabre per a la construcció dels seus personatges, als nostres literats les darreres troballes antropològiques o genètiques els són del tot desconegudes. En molts sentits, desenvolupen una literatura anacrònica amb el seu temps científic. Molts d’ells com a molt són freudians , i ja se sap que Freud de ciència tenia ben poc: paradoxalment, tot en ell és literatura”.
  En l’altre camp, però, el diagnòstic no és millor: “L’home de ciència –rebla Martí- cada vegada és més àgraf, cada vegada és més incapaç de transmetre amb un estil propi la seua investigació. No hi ha res més desolador i avorrit que l’actual prosa científica (i més si aquesta és en anglès)”.
  Enfront d’aquesta realitat, l’autor no s’està de recordar que un volum com L’origen de les espècies de Darwin està escrit amb un gust estilístic i retòric notable. La cita no és casual. És conegut que Domínguez sent una devoció especial pel clàssic de Darwin. I té, quan en defensa la seua bella prosa, més raó que un sant. El text fundacional del naturalisme modern és una pulcra peça prosística ja des del seu llegendari inici:

When on board H.M.S. Beagle as naturalist, I was much struck with certain facts in the distribution of the inhabitants of South America, and in the geological relations of the present to the past inhabitants of that continent…
   (“Quan em trobava a bord del vaixell de Sa Majestat Beagle, com a naturalista, vaig quedar fortament colpit per certs fets en la distribució dels éssers que habiten a l’Amèrica del Sud i per les relacions geològiques entre els habitants presents i passats d’aquell continent”. Trad. de S. Albertí i C. Albertí)

  Al pròleg de la traducció de L’origen de les espècies editada per Edicions 62 en ocasió del seu 150è aniversari (2009), Martí Domínguez ens recordava oportunament que “Darwin va crear d’alguna manera la Biologia moderna: una ciència laica, aconfessional, destinada a conèixer el perquè de la vida i el lloc que hi ocupa l’home”. No és estrany, doncs, que el darwinisme esquitxe, amb la seua insolència encara vigorosa, els textos de Veus de ciència.
  No és només el vell Charles el protagonista, però. Domínguez s’hi proposa reunir els autors més destacats que no poden faltar en tota biblioteca acurada. L’aplec prové, en gran part, dels articles publicats en la secció de cultura de La Vanguardia.
  En realitat, si alguna cosa li sobra a Martí Domíngez és coneixement enciclopèdic i talent per a la divulgació. Per les pàgines de Veus de ciència passen Stephen Hawking o Desmond Morris, Jay Gould o Lynn Margulis, Roger Bacon o Ernst Mayr. Sovint Domínguez juga amb els seues autors partides d’escacs, com ara quan enfronta Karl Popper a Thomas Kuhn o Einstein a Picasso. Els temes tractats es van encadenant amb naturalitat: la ciència i la religió, la sexualitat humana, la possibilitat de vida extraterrestre, el canvi climàtic… Tot d’anècdotes sobre els científics i les seues teories van encatifant una obra servida amb un to senzill, on l’ambició estilística es troba supeditada a una intenció primordialment didàctica.
  El llibre acaba amb una reflexió sobre l’Homo Deus de Yuval Noah Harari. No repetiré el que ja vaig escriure sobre aquest extraordinari text a l’entorn del futur de la raça humana (Posdata, 10-12-2016), però és evident que també es tracta d’un volum que no hauria de faltar als nostres prestatges. Martí té raó: és excessivament intolerable la separació entre cultura literària i cultura científica. Conforme està el món, és un luxe que no ens podem permetre. El seu llibre vol ser una aportació en el sentit correcte. I només per això, no hauríem de deixar de llegir-lo.
Joan Garí
Publicat en Posdata, 13-1-2018