14/4/18

Un eco de campanes extingides

Títol: Ermita
Autor: Jordi Llavina
Editorial Meteora
Barcelona, 2017
101 pàgines


  Jordi Llavina (Gelida, 1968) sent una gran atracció envers els poemaris llargs. He escrit sovint sobre els seus llibres i és ara, amb el seu nou títol (Ermita), quan potser convindrà fer-hi un recompte global. Llavina porta més de deu anys proporcionant-nos un selecte mostrari de versos de molt bon calibre, en un itinerari jalonat per obres merescudament celebrades. Del 2006 és La corda del gronxador (Moll-Proa); a l’any següent, va publicar Diari d’un setembrista (Bromera); entre 2012 i 2015, en un crescendo de rara intensitat, ens va oferir Vetlla, Contrada i Matí de la mort (tots tres en 3i4).
  Encara puc recordar la lectura enfebrida de Vetlla (2012) en un llarg viatge de tornada de Barcelona en l’Euromed, tal com vaig consignar al meu blog Ofici de lector. El seu següent títol, Contrada, inclou 40 sonets amb un pròleg de Teresa d'Arenys i un epíleg de Josep M Esquirol. Aquest darrer hi explica com aquesta contrada no és un lloc físic, un emplaçament territorial, sinó el nom d'una  encontrada o trobada: la de cert estadi de la condició humana, la de l'aplec del cel i de la terra. El poeta, potser sorprés en el mezzo del camin dantesc, mira la seua terra, mira la seua gent i després escriu els seus versos. A partir d'aquí extrau una moralitat que és sobretot una autolliçó:

"No hi ha ningú que neixi i sigui lliure,
ni cor que es pugui estalviar els estralls
d'un temps de vida, de l'amarga sort".

  Demostrant el seu excel·lent domini de l'idioma i apurant al màxim la contenció expressiva que propicia el sonet (aquest instrument que, com remarca Teresa d'Arenys, "és arquitectura verbal a l'orella d'Occident, tant com la tanka i l'haiku japonesos són aquarel·la sonora  a la de l'Orient Llunyà"), Llavina hi du a terme un agermanament natural entre el món natural i l'humà, allà on els "sarments d'un cep que podaran" equivalen al "cor que es vanta de poder abastar el món". És així com les branques d'una figuera, el fullatge de l'àlber o el pàmpol de la vinya connecten naturalment amb les mans femenines. A aquest delicat apèndix dedica el poeta tres dels millors sonets del recull, "La cambra", "Mà de noia" i "Mà de tennista". El primer, singularment, em sembla, en la seua delicada simplicitat, una petita obra mestra:

"Fa gairebé trenta anys, en la foscor
d'un vell cinema que era una ruïna,
vaig agafar la mà de la veïna
del meu seient. Hi havia, en la claror

de la pantalla, aquell lívid color
del cine d'art i assaig, i una heroïna
-fantasma amistançada amb la morfina-,
tràgica i maquillada d'amargor.

No recorde res més de la pel·lícula.
El vell cinema ja no hi és (es deia
La Cambra). De la mà que tant em feia,

en tocar-la, estremir, sols la cutícula
d'algun dit seu puc dibuixar amb verisme.
Pro em va guiar: em deixà ran de l'abisme"

  Com en la bona poesia de tots els temps, és en acabar la lectura, en l'últim vers, quan comença realment la intel·lecció del poema. I el territori que s'hi obri és imponderable.
  Matí de la mort, al seu torn, també és una experiència fronterera. Com explica el seu propi autor en un epíleg final, el poemari es refereix a la mort però en realitat parla de la vida, i d'aquell ampli terreny que la cara i la creu de la nostra existència tenen en comú: "el cos, els fills, el somni, els amics, la por, el sexe, la joia, el menjar, l'angoixa, els animals, el desencant, la música, l'esperança, les cases, el desig, el silenci, el dolor, l'absència, l'eufòria, el desfici, els indrets, l'amor, la malenconia, la llum, la fosca..." Si Carles Duarte, per exemple, troba el seu jo profund en un sensualisme naturalista, on empelta la lliçó dels clàssics, Llavina és el cronista dels avatars familiars, dels petits daltabaixos autobiogràfics.
  Matí de la mort conté il·lustracions, un parell de dibuixos encisadorament naïfs de Marta Espinach Llavina, i sobretot aquesta prodigiosa mà d'Andreu Alfaro sostenint una ploma a la portada que és la divisa icònica de la bella i clàssica col·lecció de poesia de 3i4 (jo he sentit l'inenarrable plaer d'observar Alfaro mentre em feia un retrat -que ara guarde com un tresor- sense alçar ni per un sol moment la ploma del paper). En realitat, aquest llibre culmina la trilogia que va començar amb Vetlla i va seguir amb Contrada. I ho fa reunint, d'alguna manera, elements dels dos textos anteriors: la narrativitat i la predilecció pel sonet com a mètode d'intensificació expressiva.
  Tinc el convenciment que tots els poetes haurien d'escriure obligatòriament versos rimats i mesurats en una etapa inicial, com els guerrers medievals s'exercitaven amb espases de major pes de l'habitual. Després, als combatents, el versicle els semblaria un instrument dúctil i lleuger, un arma indefinidament apropiada per a la mà. Jo sóc, però, un mal lector de poesia, un tipus infectat pels mals habituals de la prosa, així que els meus consells deuen tindre un valor relatiu.
  I Ermita, finalment. L’últim poemari de Llavina és una llarga tirada de 1.400 octosíl·labs, un carmen continuum a la recerca de l’ermita de Sant Pere del Puig, en un territori que ens comunica amb la més delerosa intimitat de l’autor. L’obra es complementa amb les expressives fotografies de Josep Massana, que ajuden a fixar (el blanc i negre ens remet directament a l’essència de les coses, com sap molt bé el meu bon amic Joan Antoni Vicent) el paisatge narrat i viscut. Llavina hi va pujant i va trobant-se amb els elements naturals propis del país: les cigales amb el seu cant monòton (al meu país les anomenem txitxarres, ja em perdonareu), la pedra licorella “que només ens serviria/ per fer el llosat d’una cabana” (però al Priorat propicia l’enèrgica fragilitat lluitadora de la vinya), els records de les coques amb recapte que presidien els sopars familiars... Aviat el propòsit del poeta s’explicita:

“Voldria, doncs, deixar en els versos
Alguna mena de certesa:
Pressentir el límit del llenguatge,
Poder-me afigurar el topall
Del que es pot dir, abans del no-res”

Aquest versaire que escriu “per curar el tall/ que ens fa saber que no som res” arribarà a la seua ermita, que no és realment un edifici, sinó una propietat de l’esperit. Com a tal, no és un objecte exterior, sinó una possibilitat interior, un eco de la memòria que perdurarà en el temps, com perduren els sons de les millors campanes, quan fa molt de temps que han perdut el seu batall. Que és, exactament, l’unica definició possible de la bona poesia.
Joan Garí
Publicat en Posdata, 14-4-2018

25/3/18

El testament de la masculinitat irredempta

Títol: La Germandat. Complot contra les dones
Autor: David Miró
Onada
Benicarló, 2018
157 pàgines


  Fins i tot un vell masclista com jo (i permeteu-me la generositat de la hipèrbole, tant en matèria de substantius com d’adjectius) ha de reconéixer l’oportunitat d’un llibre com La Germandat. Les dones del món, alçades a l’uníson, demanen ja treure totes les faves de l’olla i això, com és de justícia, ha de ser celebrat.
  S’ha dit i repetit –i, a pesar d’això, no deixa de ser rigorosament cert- que l´única de les revoltes ideològiques que torbaren i destorbaren el segle XX destinada a triomfar és la del feminisme. Les dones s’han cansat de ser contemplades com el sexe dèbil i han passat a exhibir la seua musculatura. Han reclamat que els homes deixen de decidir per elles. La primera decisió va marcar ruta: a l’alba de la humanitat, a les fogueres al voltant de les quals s’arraïmaven els sàpiens, es prengué el primer acord tàcit que va decidir el futur de les femelles. Com aquestes parien les cries humanes, es quedarien a les coves cuidant-les i, de passada, fent el dinar. Des d’ací fins a la bretxa salarial i la violència de gènere actual hi ha una paràbola com la de Kubrick en el proemi de 2001: A Space Odyssey. Només és que l’os ja ha tocat terra i això ha tingut conseqüències.
  David Miró planteja el seu llibre com el dietari fictici d’un vell malalt terminal que confessa al seu fill l’existència d’un antic complot per evitar que les dones prenguen consciència del seu poder i vulguen exercir-lo. “La lluita de classes és una cortina de fum. La veritable lluita és la de gèneres”, explica el protagonista. Aquest rampell de sinceritat reescriu una idea especialment estimada per alguns sectors del feminisme (i que obsedeix el gran escriptor i malèvol ciutadà Arcadi Espada): que les dones són, en realitat, una classe social.
  Emparat per aquesta motxilla marxiana, el gènere femení autoconscient ha anat superant tots els paranys que els ha disposat el patriarcat. Miró fa referència a algunes d’aquestes trampes perfectes, com ara l’Operació Margie (l’elecció de Margaret Thatcher per fer creure les dones que una de les seues havia arribat al capdamunt del poder a Gran Bretanya) o el “fals feminisme” d’un moviment com Femen, que caricaturitza la reivindicació de gènere exhibint cossos perfectes amb les mamelles a l’aire.
  La Germandat, diu el vell patriarca del llibre, funciona “a l’estil d’Al-Qaeda” i no té més missió que impedir l’empoderament femení. El propòsit, òbviament, sembla singularment i clarament inútil. Les dones mereixen la seua oportunitat. Si el món, regit pels homes, ha resultat un lloc ple de soroll i fúria, potser elles en facen un de millor. I els qui sospitem que, en realitat, no hi haurà tanta diferència (perquè el poder sempre restarà igual, independentment del sexe de qui l’exercisca, es diga Margaret Thatcher, Indira Gandhi o Soraya Sáenz de Santamaría...), podem ben bé passar sense ser escoltats.
  Miró ha escrit un llibre amb un acusat to didàctic (de vegades, i per això mateix, amb matisos inadvertidament naïfs), una redacció pulcra i clara i un mètode narratiu que dosifica la informació per afavorir la lectura d’aquells que hi necessiten alguna mena d’enjòlit. Com que és evident que el segle XXI serà de les dones, aquest podria ser el manual que ens recordara que, en la seua lluita, no tot van ser flors i violes. Una vasta conspiració, bastida amb semen i feromones, ha intentat ocultar, tergiversar o impedir l’accés de les fèmines al ple domini de la terra. La Germandat serviria, en aquest sentit, com a testament col·lectiu d’una masculinitat irredempta.
Joan Garí
Publicat en Ara, 24-3-2018

24/3/18

La memòria viva del Gulag

Títol: Vestides per a un ball a la neu
Autora: Monika Zgustova
Galàxia Gutenberg
Barcelona, 2017
268 pàgines


  Monika Zgustova és txeca de naixement, però resideix des dels anys 80 del segle passat a Barcelona. Culta i políglota, la seua obra literària s’ha desenvolupat tant en la seua llengua materna com en català. A més, ha realitzat una seixantena de traduccions, especialment del txec i del rus, de Bohumil Hrabal i Jaroslav Hasek a Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva.
  L’obra creativa de Zgustova sol estar centrada en el món eslau. En La dona silenciosa (2005), que vaig ressenyar per a la revista El Temps, es retrataven els avatars del país dels txecs i els eslovacs amb els ulls d’una dona, Sylva von Wittenberg (després von Stamitz), de pare alemany i mare txeca. En aquesta Sylva dostoievskiana i rodorediana estan concentrades moltes dones pragueses i de tot Europa, moltes dones que han fet del silenci una manera de protestar clamorosament per la vida que els ha tocat viure. La dona silenciosa és la dona del segle XX: només volia una vida feliç al costat del seus, però la Història es va interposar en el seu camí.
  Al capdavall, Txecoslovàquia fou un país sotmés a l’estrany atzar dels nombres. Tota la seua història vivia pendent d’anys acabats en vuit: en 1918 es forma com a país després de la primera Guerra Mundial; en 1938 té lloc el nefast pacte de Múnic i amb ell la invasió alemanya; l’any 1948 s’esdevé el colp d’estat comunista i el canvi consegüent de règim; el 1968, finalment, fou la fi de l’efímera primavera d’Alexander Dubcek, avortada pels tancs russos. Aquesta infausta trama periòdica només es trenca l’any 1989, com és ben sabut. Destruint la maledicció del vuit, la “revolució de vellut” de Vaclav Havel i companyia restituí la dignitat a txecs i eslovacs, que finalment decidiren separar els seus destins.
  L’odissea del seu país natal, però, no esgota els interessos de Monika Zgustova. En Les roses de Stalin (2016, també publicada per Galàxia Gutenberg), s’aproximava a la trista biografia de Svetlana Allilúyeva (1926-2011), la filla petita de Yósif Stalin. Les circumstàncies d’aquesta vida singular probablement van acabar de refermar l’autora en la necessitat de culminar un projecte que havia promés a Olga, sa mare: recopil·lar les històries de les dones russes represaliades en el Gulag. Això és, ras i curt, Vestides per a un ball a la neu.
  Monika Zgustova ha fet un treball de camp tan simple com dolorosament necessari: entrevistar les víctimes supervivents de la repressió ideològica de Stalin. En la ferotge lluita que el sàdic georgià va emprendre contra “el cosmopolitisme” (sic) i els enemics del comunisme, un grapat de femelles coratjoses va acabar en camps els noms dels quals s’han fet tristament cèlebres: Kolimà, Vorkutà, Norilsk. En la cruel amplitud monocromàtica de Sibèria, sovint a 50 graus sota zero, els enemics de la URSS porgaven els seus pecats ideològics en les inconcebibles condicions que ara relata aquest llibre. Alguna d’aquestes dones, com ara Susanna Petxuro, havien estat acusades de col·laborar en organitzacions antiestalinistes. D’altres –és el cas d’Ela Markman- eren comunistes sinceres que es van desenganyar després. Quasi totes elles eren autèntiques belleses eslaves –com dóna fe l’apartat fotogràfic del llibre-, i van sobreviure al càstig extrem gràcies a la seua força interior, a les relacions d’amistat que van establir al Gulag i al seu amor a la poesia i a la cultura russa. Els presoners s’aprenien versos de Tsvetàieva, Zòxenko o Akhmàtova, i això els insuflava ganes de seguit vivint. Markman va coincidir a la presó amb la filla de l’autora de Després de Rússia, Adriana, i també va mantindre correspondència amb Boris Pasternak.
  Cantants, actrius, compositors: quasi totes les dones entrevistades al llibre van coincidir al Gulag amb celebritats caigudes en desgràcia, “cosmopolites desarrelats” que oferien el seu art als altres presos i això els feia oblidar col·lectivament les penalitats del captiveri.
  La història subsegüent és coneguda: el “desglaç” iniciat per Khruixov a finals dels 50, després de la mort de Stalin i de la revelació dels seus crims, va propiciar que moltes d’aquestes dones retornaren a les seues llars (Khruixovki es diuen precisament els edificis característics d’algunes barriades populars de Moscou, on encara viuen les antigues represaliades envoltades pels seus llibres i pels seus records en carn viva). Alguna cosa, però, s’havia trencat al seu interior: no la fe en la vida, sinó en els ideals de joventut que van acabar excusant la construcció d’un sistema basat en el crim i la mentida.
  Vestides per a un ball a la neu és una indagació periodística i literària indefugible, perquè té el privilegi d’haver parlat amb les protagonistes d’una colossal hecatombe. És la constatació de la manera en què va acabar resolent-se el segle XX: les ideologies van propiciar un bany de sang i el món, alleujat, se les va espolsar amb un sacsó herculi.
Joan Garí
Publicat en Posdata, 24-3-2018

10/3/18

Víctimes de l'era del jazz

Títol: Moriria per tu i altres contes perduts
Autor: F. Scott Fitzgerald
Anagrama
Barcelona, 2018
Traducció de Marc Rubió
521 pàgines


  Quan va publicar la seua primera novel·la, Aquest costat del paradís (1920), Francis Scott Fitzgerald va adquirir ràpidament la fama d’un tipus que abordava “els clàssics idil·lis amorosos, nois pobres que feien la cort a noies riques, glamur, festes i última moda”, per dir-ho en paraules d’A. M. Daniel. Aquest ensarronament és típic de l’escriptor que té èxit d’entrada, i sap connectar amb l’air du temps; a més es va veure potenciat per la publicació de la seua obra mestra, El gran Gatsby (1925). El propi Fitzgerald es referia a aquella etapa com “l’era del jazz”, una mena de Belle Époque nordamericana. 
  Com a resultat d’aquest perfil tan primerencament favorable, Fitzgerald va tindre problemes per poder vendre alguns dels seus contes, que no encaixaven amb el punt de vista previ amb què el llegien –amb què el volien llegir- els seus editors. Aquesta és, en essència, la història d’aquest recull de textos “perduts”.
  Precisament “Moriria per tu”, el relat que dóna títol al volum, és un bon exemple de les penalitats que hi va haver de passar l’autor. Fitzgerald el va escriure en 1935 i hi abordava el tema del suïcidi. Els diaris o les revistes on el va enviar –el Post, l’American, el Cosmopolitan o Red Book- el van rebutjar. Els possibles editors trobaven l’argument massa “fosc”: hi anhelaven l’atmosfera vaporosa de les pàgines que havien fet famós el seu creador. El conte, a ulls d’ara, no té res de particular: ambientat a les muntanyes de Carolina del Nord, narra un peculiar afer amorós entre un càmera i una estrella del cinema. Entre línies hi ha ecos de la peripècia d’una jove actriu anglesa, Peg Entwistle. Peg va intentar triomfar a Hollywood després d’un cert èxit com a actriu de teatre a Broadway, però no se’n va sortir. Mastegant molt el seu fracàs, va arribar al moment fatídic en què la vida no li oferia ja cap al·licient: al setembre del 1932 es va matar llançant-se des de la lletra H del celebèrrim cartell de Hollywood. Scott Fitzgerald coneixia bé aquesta anècdota, que va saltar als mitjans com una metàfora de l’efecte devastador de la recerca de la fama.
  El grapat de relats que publica ara Anagrama s’ocupa de temes que certament degueren desconcertar els possibles editors: històries de divorciats una mica desesperats, vides truncades per la Gran Depressió, contalles de la Guerra Civil americana, més les misèries habituals d’una ciutat com Nova York, que Scott Fitzgerald coneixia bé i estimava dolorosament.
  Després hi havia Zelda. La dona de l’escriptor, com se sap, va haver d’ingressar en un psiquiàtric en 1932 i es va passar la resta de la seua vida entrant i eixint de clíniques i hospitals. Aquesta peripècia és a l’origen d’almenys quatre dels contes ací recollits: “Malson”, “Què pensa fer-hi”, “Un cicló enmig del silenci” i “Les dones de la casa”. En general, l’aplec abarca relats escrits entre 1920 i 1940, any de la mort del seu autor (havia nascut a Minnesota en 1896). En molts d’ells també apareix reflectit el seu vessant de guionista, cosa que s’aprecia per exemple en els diàlegs. En conjunt, es tracta d’una literatura no menyspreable, però que certament està lluny de la llegenda de títols com El gran Gatsby o Tendra és la nit.
  Tot plegat, publicar ara aquest material sembla un homenatge invers a l’avarícia estulta de tants editors. El relat “El P.” està precisament protagonitzat per un d’aquests clarividents maneguetes, que confessa frívolament: “Tots els columnistes i comunistes (sempre em costa distingir aquestes dues paraules) em deixen com un drap perquè diuen que només m’interessen els diners. I m’interessen: moltíssim. La meva dona en necessita. Els meus fills en volen constantment. Si algú m’oferís tots els diners de Nova York no els rebutjaria pas”. Quod erat demonstrandum...

Joan Garí
Publicat en Ara, 10-3-2018

4/3/18

Tractat d'aracnologia comparada

Títol: Quan surt la reclusa
Autora: Fred Vargas
Amsterdam
Barcelona, 2018
Trad. d’Anna Torcal i Salvador Company
389 pàgines


  Confessaré, d’entrada, que sóc un pèssim lector de novel·la negra. Ja sé qu Èdip va matar Laios i es va casar amb Iocasta, però quan arriba l’hora de comprovar si efectivament es tractava de son pare i de sa mare jo ja hi he perdut l’interès. Òbviament, però, no crec que el lector de l’ARA estiga massa excitat amb la idea d’assabentar-se detalladament de les meues opinions sobre la literatura de gènere. Als lectors anònims els que els interessara, en tot cas, és saber si el llibre en qüestió és bo o no. I la resposta és afirmativa: Quan surt la resclusa és un narració notable, que no decebrà els aficionats a la sèrie negra en general ni els fans de Fred Vargas en particular.
  No deixa de ser significatiu que, a la contraportada d’aquesta novel·la, els editors s’hagen vist impel·lits a explicar que “Fred Vargas ignora les fronteres que sovint s’han volgut interposar entre la novel·la negra i la literària”. En realitat, hauríem de tendir a pensar que, independentment del motle genèric triat, un llibre ha d’aguantar-se pel seu propi pes. I aquest ho fa. La narració és àgil i ben construïda i els diàlegs de bona llei. Un exemple: “És el meu veí, el vell Lucio. Sempre està plantat allà al vespre, assegut sota el faig, amb una cervesa. Que Déu el preservi de les aranyes. Quan era petit, va perdre un braç durant la guerra d’Espanya. Però una aranya l’havia picat en aquell braç, i ell repeteix incansablement que el seu braç va marxar abans que acabés de gratar-se la picada. Que, per aquell fet, encara li cou. En va treure un principi que, en la meua opinió, s’aplica a totes les situacions de l’existència: no s’ha de deixar mai abandonada una picada, sempre cal gratar-la fins a la fi, fins a fer-se sang, o corres el risc que et piqui tota la vida”.
  La metàfora que Vargas fa servir d’enjòlit al relat és la reclusa, una aranya “tímida i solitària” que no mata amb la seua picada. No obstant això, tres persones hi han mort al sud de França en poc temps mentre el comissari Adamsberg, “home d’intel·ligència melancòlica i erràtica”, investiga l’assassinat de la Laure Carvin. Laure venia roba per a nens en una botiga de luxe del districte 15 i havia mort en un 4x4 entre les 22.10 i les 22.15 hores. El principal sospitós era el seu marit, un tipus ric que “havia fet carrera”.
  I bé, ja tenim ací els principals elements per a una bona història noire. Els amants del gènere (i potser també els aracnòlegs) no s’hi veuran decebuts. No és el meu cas, però tampoc té més importància.
Joan Garí
Publicat en Ara, 3-3-2018

3/3/18

La pel·lícula de la pròpia vida

Títol: El joven sin alma
Autor: Vicent Molina Foix
Anagrama
Barcelona, 2017
361 pàgines


  Aquesta és la història d’un jove alacantí, d’una família burgesa, que ens conta amb detall els seus anys d’aprenentatge. És el final de la dècada dels 50 i el jove Vicente Molina Foix rebrà l’educació –religiosa, per descomptat- que correspon a la seua classe i condició. Fins i tot quan es trasllada a París a completar els estudis ho fa com un xiquet pur: per evitar les temptacions del dimoni usa una corona de punxes d’acer a la cuixa esquerra. Amb aquest artilugi diví entra el cinema per veure una pel·lícula de Godard, ni que després haja de confessar-se. De tota manera, les hòsties franceses li saben millor que les espanyoles i qui sap si li recorden el sabor d’aquella escena primigènia, a la llar materna, en què sa mare el va besar als llavis.
  Així entrem en matèria, doncs, d’acord amb la voluntat d’un Molina que, per contemplar millor el regust de la seua pròpia memòria, creu necessari escriure en segona persona, i desdoblar el jo que va ser –ingenu, facialment efeminat, una mica ingràvid- de l’altre jo ja madur, el de l’escriptor exitós que avalua la seua biografia sense més concessions de les necessàries.
  Un altre moment fundacional és quan Camilo José Cela acudeix a Alacant a fer una conferència. El Cela immens dels anys 50 –escriptor oficial, trapatroles de bona llei, novel·lista llorejat- li dedica un moment d’atenció al jove Molina Foix –o almenys és així en la seua imaginació-, i és per recomanar-li que abandone Alacant. La província, ai!.
  No caldrà que li ho diguen dues vegades. Fa cap a Madrid a estudiar Dret i allí comença a col·laborar en la revista Film Ideal. La circumstància cinematogràfica li proporciona dos plaers alhora: iniciar-se com a escriptor i descobrir en algunes sales, algunes vegades i gràcies a algun home o a alguna dona, la relació entre projecció i erecció.
  Llavors el tendre Molina passa també la passera obligatòria de la militància comunista. És així com viu, segons confessió pròpia, “con una vela puesta al Kremlin y otra a Hollywood”. Però Madrid no el sadolla. Acabada la carrera (som a l’any 1965) fa cap a Barcelona, on entra en contacte amb la colla de Ramon/Terenci i Ana Maria Moix. Un nou món s’obri davant els seus ulls admirats: Barcelona passa a ser, alhora, La Meca, Sodoma, El Dorado i Cinecittà. Allí s’esdevé l’assumpció de la seua definitiva condició sexual: Ramon el desvirga i, en endavant, s’arbora entre els dos una amistat amorosa tan procel·losa com una muntanya russa.
  Les coneixences que fa en aquella ciutat dels prodigis són definitives. Cada un dels de la nova colla té el seu títol privatiu: Ramon és El Novelista Sensacional, Ana Maria La Única Mujer i Pedro/Pere Gimferrer El Poeta Fundador. Són temps convulsos, meravellosos, dionisíacs. Passa amb Ramon mesos excitants, però l’amor –o el que hi haguera entre ells- s’acaba. Terenci li escriu un text difícilment replicable: “No tienes corazón, sólo curiosidad, y eso no basta”.
  Tanmateix, l’empremta que ha deixat l’amant fugisser i els seus amics en el cor encuriosit de Vicente és irrevocable. Llargs passatges del llibre recreen els diàlegs de la colla, les cartes, els poemes. Fragments teatralitzats en rescaten les peripècies vitals.
  Retornat a la província, ja res pot tornar a ser igual. Ramon, per cert, ha comminat Molina a aprendre bé el català. Al capdavall, era l’idioma familiar: “una lengua que era la de mis padres y la de mis cuatro abuelos, por no remontarse más”. La qüestió lingüística propicia a més, una de les anècdotes més hilarants del volum: el pare havia regalat a la seua dona un abric negre adquirit en Beaumont & Flercher, a la rue Saint-Honoré de París. Es tractava d’una penyora elaborada amb pell de conill o, tal com assegurava el venedor en anglès, de pell de cony. El terme no va fer gràcia a “mis padres valencianoparlantes” i allí es va quedar la cosa. El fill, però, va heretar l’abric de sa mare i ella assegurava que encara tenia el seu olor... L’equívoc –l’abric de pell de cony- dóna joc a un narrador que es riu subtilment, de bona gana, amb els llocs comuns proustians i freudeans.
  El llibre acaba amb la consciència ja plenament adquirida per l’autor que és un autèntic escriptor. París, Madrid, Barcelona: tot ha contribuït a deixar de considerar-se un aprenent –en la literatura, en la vida- i passar a protagonitzar la seua pròpia i definitiva pel·lícula.
  Capítol a part, en tot cas, ocupa l’aspecte purament estètic de la novel·la que glosse. A la portada, un rostre inquietant senyoreja l’espai dins del quadre: un home jove, hieràtic, de faccions agradables, pentinat a la moda d’un altre temps, amb dos trossos de cotó-en-pèl tapant-li els ulls. La imatge és obra de Carmen Calvo. Amb aquesta, són tres les portades que la gran creadora valenciana ha realitzat per a Molina Foix. Les dues anteriors són El abrecartas i Con tal de no morir.
  La col·laboració entre l’escriptor i l’artista ha resultat perfectament fructífera. Els rostres de Carmen Calvo, que tant ens fan pensar en Magritte com en Arcimboldo o en Caravaggio, són petits mapamundis (de tamany natural, com hauria volgut Borges) vistos sempre de front, amb els detalls inquietants propis del particular món de l’autora de Totes les ombres que l’ull accepta.
  Convençuda que una cara és el més profund i complet dels paisatges, Calvo ha completat amb la il·lustració de les portades de Molina Foix el seu fecund recorregut per diferents facetes plàstiques: el collage, la fotografia, el dibuix, l’escultura... Ella s’ha inspirat en la literatura de l’alacantí i aquest ha fet el mateix al seu taller. El jove no tenia ànima però, al capdavall, tenia bon gust...
Joan Garí
Publicat en Posdata, 3-3-2018

17/2/18

La més bella prosa hipotàctica


Título: Páginas escogidas
Autor: Rafael Sánchez Ferlosio
Random House
Basrcelona, 2017
398 pàgines

  Rafael Sánchez Ferlosio passa per ser el millor prosista contemporani en llengua espanyola (i no seré jo qui ho desmentisca).  Ara que Random House ve publicant les seues obres completes, el crític Ignacio Echevarría n’ha preparat una selecció de textos sota el títol de Páginas escogidas, amb la intenció d’acostar a un públic més ampli els penetrants assajos de l’autor. Com Josep Palàcios –un altre prosista formidable-, Ferlosio ha acabat sent un model d’intel·lectual per a l’època de la fi dels intel·lectuals: suggerint sense destorb una plètora d’idees des de la seua confortable talaia domèstica, un refugi moral inexpugnable.
  Páginas escogidas abarca des de les primigènies i mítiques narracions dels anys 50 (Industrias y andanzas de Alfanhuí, El Jarama) fins tota la panòplia d’assajos de curta o mitjana extensió, allà on el geni sintàctic de Ferlosio té difícil competència. Si alguna cosa demostra l’autor de Babel contra Babel és que tot autèntic assagista és, en realitat, un narrador. És en la creació del relat narratiu on el practicant de la prosa d’idees demostra ser un escriptor, i no un mer segregador de textos acadèmics o semblant (el que ara passa per assaig entre els inacauts i els amics del confusionisme interessat).
  Totes les etapes d’aquest esquerp pensador estan representades al llibre: de l’interés per la parla a l’estudi sistemàtic de la llengua. La seua “prosa hipotàctica” –períodes llargs, informats per una erudició de molt bona llei- ofereix un model eficaç del punt exacte en què les idees s’aparten de la ideologia –i s’hi oposen. Les primeres amoblen la vida intel·lectual; la segona no és sinó un paquet d’idees mal descongelades, aptes per als curts de mires o per als ineptes.
  De tota manera, d’entre tots els textos ferlosians, jo sempre em quedaré amb els “pecios”, que és la seua manera d’anomenar els aforismes. Així defineix, per exemple, la españolez: “Uno de los rasgos característicos de la españolez es el de que los españoles nunca oyen nada que les merezca decir: “Es falso”, sino tan sólo cosas de las que decir: “Es total, absoluta y rotundamente falso”.” I el meu favorit: “Lo más sospechoso de las soluciones es que se las encuentra siempre que se quiere”.
  Ell mateix, en una pruïja d’insubornabilitat moral, ens demana que desconfiem dels autors d’aquesta mena de frases, que s’autoeximeixen “de tener que dar razón de sí”. Però, no és aquesta fortalesa sintàctica i semàntica allò que ens les fa inevitablement i fatalment atractives?

Joan Garí
Publicat en Ara, 17-2-2018