29/9/16

Paràbola del bon caçador

Títol: La finestra de Vermeer
Autor: Pere Rovira
Edicions Proa
Barcelona, 2016


  Un escriptor s’assembla prou a un caçador. Cal eixir a l’alba amb l’escopeta greixada, no tindre pressa, conéixer bé el terreny i, sobretot, estar preparat per a la gran lliçó cinegètica: massa dies es torna amb el sarró buit. Són molts els qui busquen la perdiu mítica –la perdiu salvatge- però aquest estrany ocell és difícil de capturar. Si s’ha criat en llibertat, és un animal ràpid i esquiu, i el seu gregarisme, al contrari del que passa entre els humans, no és un mecanisme de subordinació i de por, sinó una estratègia discrecional.
  L’escriptor que s’asseu davant la pàgina en blanc ha de saber que no tots els signes que hi gargoteja tenen sentit o utilitat. Per a trobar la paraula exacta, la metàfora perfecta (que és sempre la més útil, no la més entortolligada) s’han de llançar molts fulls a la parepera. És un procés monstruosament exasperant i per això la majoria dels qui volen esciure s’acontenten amb qualsevol miserable troballa. Tornen a casa feliços perquè els han posat al davant quatre perdius de granja, de vol gallinaci, i les han mort a gorrades.
  Per què s’escriu un dietari? Perquè es busca una veritat sobre un mateix. També la ficció pot vehicular aquesta veritat, però la qualitat específica del diari consiteix a mostrar-se un mateix amb l’antifaç escollit en el sentit que Nietzsche va entendre millor: “Tot el que és profund vol una màscara”. No es pot escriure res autèntic si no s’és persona (paraula que, en llatí, vol dir “màscara”). Així, quan assistim a una revelació fefaentment personal, ens sentim commoguts: s’ha encés un far en l’oceà de vulgaritat habitual en què xipolleja allò humà.
  Pere Rovira ens lliura ara el dietari que va redactar al llarg de l’any 2013. Poeta, narrador, professor: per damunt de tot, un caçador d’instants, de sensacions, de la mena de claredat que Vermeer introduïa als seus quadres des d’un fora de camp misteriós i sagrat. Aquesta llum és exterior i, alhora, es comunica secretament amb una d’interior. Sense aquesta comunicació, no hi ha literatura possible.
  He acompanyat Rovira en les seues llargues expedicions de cacera a la recerca de la seua pròpia ànima. És un home ja madur, deslliurat dels buits convencionalismes acadèmics, que ha estimat les dones i les paraules, i que ha estimat sobretot un pare que torna en somnis com un Laertes no assassinat per un germà ambiciós, sinó pels sospitosos habituals: els anys.  Ell va ensenyar al fill els secrets de la vida i de la natura. I després, mentre neteja la seua biblioteca, aquest batalla amb els versos propis i aliens, somia a traduir tots els moralistes francesos i espia les orenetes al cel. Rovira ho va contant en un quadern intens, amb una prosa d’indubtable qualitat. Sabent –això ja ho va dir Poe- que ningú ha escrit un llibre que mostre de veritat el cor d’un home, potser perquè aquesta mena de coneixement és impossible, o inabastable o perillós. Si no sabem d’on venim o on anem, per què hauríem de saber qui som?
  El caçador, així, esperarà el final de la veda, escoltant Schubert amb un got de vi a la mà. Farà un dietari com qui construeix una paret de pedra seca: per delimitar, per sostindre, per senyalitzar. La vida hi circularà en el que té d’enigmàtic, de provocador, de magnífic. I un dia, inadvertidament, el caçador trobarà “en la partió de la nit i l’aurora” no la perdiu sinó el gall salvatge, com en un poema de Joan Vinyoli. El caçador, llavors, comprendrà que aquesta veu intacta no pot ser cobrada. Amb l’essencial après, l’escopeta ja no és necessària.
Joan Garí
Publicat en El Temps, núm. 1685

25/9/16

Vida i literatura

Títol: La vida de Txèkhov
Autora: Irène Némirovsky
Editorial L’Avenç
Barcelona, 2016
Trad. de Margarida Casacuberta
176 pàgines


El triomf pòstum és la gran cabronada que la societat dedica als millors escriptors. El cas d’Irène Némirovsky, però, és especial. Entre els anys 20 i els 30, aquesta novel·lista ucraïnesa d’expressió francesa va viure moments de petita plenitud al seu país d’adopció amb relats com David Golder o El ball. La història, però, li reservava una peripècia que ja és ben coneguda: deportada a Auschwitz, on mor, un mantell d’oblit va cobrir l’escassa glòria que havia pogut atresorar. L’any 2004, més de mig segle després del seu decés, la publicació de Suite francesa –un meravellós fresc inacabat sobre l’ocupació alemanya de França- obre un cofre de tresors innombrables. Comença llavors el moment Némirovsky: vells manuscrits polsosos veuen la llum, es reediten textos antics, li concedeixen els premis que l’autora no va somiar en vida.
  Una d’aquestes joies, ara recuperada en català, és La vida de Txèkov. No és estrany que una dona com Némirovsky, d’una intel·ligència literària tan aguda, se sentís atreta per una peripècia vital com la de l’autor de L’hort dels cirerers. A partir sobretot del dens epistolari del l’autor rus, Némirovsky reconstrueix la biografia d’un ésser “de províncies” (en els marges és on cal buscar les herbes més delicades), que escriu perquè no té cap altra manera d’evidenciar les complexitats de la naturalesa humana, aquesta mateixa naturalesa que se li presenta en forma de malaltia després de concloure els seus estudis de medicina. La mare d’Anton és filla d’un marxant i el pare ve d’una secular estirp de pagesos. Némirovsky posa a treballar la seua fecunda imaginació de novel·lista: el que no sap fefaentment, ho fabula. Va construint així un gran mosaic amb les peces que cal: els inicis com a escriptor, el descobriment fascinador del teatre a tretze anys, l’influx de Tolstoi. Aquest darrer, però, no té res a veure amb Txèkhov: “Tolstoi és ple de passió, d’obstinació sublim; Txèkhov és escèptic i distanciat de tot. L’un crema com una flama; l’altre il·lumina el món exterior amb una llum freda i suau”.
  Sigues tolstoià o bé txekhovià, amic lector, llegiràs aquesta obra com una excusa per meditar sobre el destí dels grans escriptors (i, d’entre els més grans, cap com els russos). Némirovsky hi parla de tu a tu. Al capdavall, el seu destí tràgic va aparellat amb l’altura de les seues pàgines, demostrant així que vida i literatura formen una unitat torbadorament inextricable.
Joan Garí
Publicat en Ara, 24-9-2016

10/9/16

L'incident primordial

Títol: Allò que va passar a Cardós
Autor: Ramon Solsona
Editorial Proa
Barcelona, 2016
461 pàgines


En alguns manuals de teoria literària, allà on ensenyen els aprenents d’escriptor a construir un “conflicte narratiu”, se sol remarcar amb èmfasi la necessitat d’establir, al principi d’un relat, un “incident primordial”. Aquest episodi clau és el que donarà el to de la novel•la i permetrà modular la tensió emocional al llarg de les seues pàgines. El lector, amb aquest ham a la gola, no podrà abandonar la lectura: l’”incident primordial” haurà provocat en ell el mateix efecte que la porta entreoberta on s’aboca un infant. A l’altre costat hi ha un espectacle fascinador que no permet apartar la visió; un crim, un acte de sensualitat extrema, un enigma o una revelació. Tot lector és un xiquet que mira per la porta entreoberta i, si allò que veu l’enxampa, ja no aparta la mirada.
  Cal anotar, en aquest punt, la semblança d’aquesta teoria amb allò que, en aquesta superxeria ubèrrima que és la psicoanàlisi, s’ha anomenat també escena primitiva o primordial (Urszene, en alemany), és a dir, aquell moment en què un nen contempla –o imagina- la relació sexual dels seus pares. I és que ara ja sabem bé que el reverend Sigmund Freud va ser un científic pèssim, però un un colossal fabulador literari…
  Ramon Solsona, que és un tipus que sap molt bé què s’ha de fer amb una ploma quan es té a la mà, comença la seua nova novel•la, Allò que va passar a Cardós, amb una desena de pàgines de molt alt voltatge. Una nevada s’anuncia i algú, mentre tots es resguarden, és al carrer covant un crim. Cauen les primeres volves i l’ànim de l’assassí ha anat in crescendo. La seua víctima és un guàrdia civil. El motiu de l’acte?: cherchez la femme.
Aquest enterbolit venjador, que clava una piqueta a l’esquena de l’altre home, té la imatge d’una dona al cap. “No sé si passa sempre en els adulteris –reflexiona-, però jo vivia amb l’ai al cor, qualsevol contrarietat, per petita que fos, em semblava que m’havia de delatar, perquè l’acusació de l’amor prohibit s’estenia a tots els meus actes”.
  Heus ací l’incident primordial. El sexe, els cels, la mort: els sospitosos habituals. Però això desencadena una història llarga i complexa, que Solsona vehicula, sobretot, a través dels diàlegs dels personatges. Som a la vall del Cardós, als anys 60. Una caterva de gent s’ocupa en la transformació hidroelèctrica. Hi ha immigrants i gent del país, franquistes i antifranquistes. Solsona hi aplica una reconstrucció molt meritòria de la parla col•loquial de tots aquest individus. Els andalusos i els civils, lògicament, parlen en espanyol (si Tolstoi, en Guerra i pau, fa que els aristòcrates s’hi expressen llargament en francès, no sorprendrà que en una novel•la catalana el proletariat parle castellà).
  A poc a poc anirem posant noms als actors d’aquesta història. L’assassí primordial és Santi Vallory i la seua amant Rossita. Ell és tímid –les dones li fan un poc de por-, però amb Rossita s’aboca sencer. Ella és una senyora malcasada que ha trobat en Santi una mica de cortesia desesperada i un desllorigador sensual. La peripècia dels personatges avança com els rius del Pallars: amb una complexa virulència que alguns volen domesticar per convertir-la en simple fluid elèctric.
  Com les muntanyes, també els cors dels personatges d’aquest ambiciós relat pateixen sotracs profunds, espasmes d’una tectònica convulsa auspiciats pel grapat escàs de motius que determinen la sagrada continuïtat de la vida: amor, odi, poder. Aquest relat és un gran fresc dialogat, una radionovel•la que es centrifuga en un calidoscopi de bigarrada riquesa, on totes les vetes narratives s’entortolliguen fins confluir al final, també com un riu.
  La lliçó de tot plegat és que les motivacions de la gent són les mateixes a tot arreu, però cadascú juga, en el gran tauler biogràfic, amb el paper que pot o que li permeten. I és així com tot canvia però tot roman. I el que vulga contar-ho ha de saber que ja s’ha contat tot, però cal tornar-hi sempre, perquè cada lector és sempre el lector primordial.
Joan Garí
Publicat en Ara, 10-9-2016

27/8/16

Les contradiccions dels països conte

Títol: Enlloc, mai
Autor: Iban Zaldua
Godall Edicions
Barcelona, 2015
Trad. de A. Munt i M. Colera
290 pàgines


  En l'"Apunt final" d'aquest recull de contes, l'escriptor donostiarra Iban Zaldua es refereix a una aguda teoria de Rodrigo Fresán a propòsit de les narratives nacionals. Segons Fresán "certes nacions són països conte i certs països són nacions novel·la", i ho exemplifica amb els casos d'Estats Units i d'Argentina. Els escriptors estatunidencs s'han passat la vida buscant una "gran novel·la americana" mentre Borges, per exemple -paradigma de l'escriptor argentí- no n'ha escrit mai cap. "Es necessita calma per escriure una novel·la -diu Fresán-; un conte es pot escriure des del centre exacte d'un terratrèmol". Zaldua, captivat per aquestes paraules, adapta al cas a la relació -literària- entre Espanya i Euskadi. Mentre els literats espanyols han buscat la novel·la perfecta, el títol més famós d'un autor basc contemporani és una col·lecció de contes (Obabakoak, de Bernardo Atxaga). I després hi ha "el tema": "Els gudaris d'ETA i els terroristes d'ETA són dos contes diferents, almenys".
  Tot això, al final d'un recull de relats breus. Algun sentit obvi? A l'hora d'abordar la presència d'ETA en les històries, per exemple. Com es parteix de la multiplicitat de punts de narració (no és la perspectiva unitària de la novel·la), s'hi acumulen diferents visions. En el conte Discutint amb mi mateix, per exemple, el protagonista acudeix a manifestacions a favor i en contra del terrorisme, com a exponent dels diversos jos que l'habiten. En Capbussar-te, una etarra que està sent torturada pel mètode de ser submergida en aigua pensa en els grans nadadors, en els oceans del món. En Què n'opines, del cessament de la lluita armada per part d'ETA?..., el punt de vista és inequívoc: el de les víctimes de la violència etarra. Llavors, què en pensa, Iban Zaldua, de l'assassinat polític? Que alguns el justifiquen i que altres el pateixen. Qua alguns el justifiquen i el pateixen alhora.
  Enlloc, mai, però, és molt més que un aplec d'històries al voltant d'ETA. Aquest és un tema entre més. Els contes més suggestius, al meu entendre, adopten una plasticitat com de realisme màgic hispanoamericà, filtrat per l'escepticisme irònic europeu (a la manera de Pere Calders, per fer-ho curt). D'aquí un personatge que, obsessionat per l'eterna joventut, viatja constantment cap a ponent, per evitar la nit (Cap a ponent). O aquella dona que acaba confessant-li al seu marit que és mort (el marit); aquest s'ho pren a bé, i acaben enraonant sobre el tema com cònjuges ben avinguts (Dilema moral).
  En general, aquest relats comencen amb una situació banal  i, de sobte, hi emergeix un element fantàstic (sovint relacionat amb la mort) que ens provocaria incredulitat, però el narrador l'integra hàbilment en el discurs, el disfressa, el neutralitza. En Les mosques, uns joves xarren. "Cada vegada hi ha més mosques", fa un. Fumen un cigarret i desenvolupen una conversa banal. De sobte, algú trau un comptador de radiació. El relat pren, llavors, un caire insospitat: ara s'afanyen, per algun motiu no explícit, a escampar la boira. El conte acaba i un món -subterrani- hi brolla. "Al cap d'uns instants sona la primera sirena d'alarma", és l'última frase del relat...
  Què n'hem de pensar, de tot plegat? Que un escriptor basc ha de parlar de la realitat basca, però també de la irrealitat basca. I, davant de qualsevol dubte, seguir sempre el consell de D.H. Lawrence: "No et creguis mai l'artista, creu-te el conte". No sol fallar.
Joan Garí
Publicat en El Temps, núm. 1.680

27/7/16

Sempre ens quedarà París

Títol: El valencià que va alliberar París
Autor: Cyril Garcia
Editorial Austrohongaresa
València, 2016
Trad. de Francesc Bayarri


  Són diversos, en els últims anys, els llibres que s’han ocupat de rescatar la memòria d’Amado Granell, el primer soldat que va entrar, a l’agost de l’any 1944, al París alliberat. L’odissea de La Nueve, l’escamot de republicans espanyols que, ajudats per una Guia Michelin, van penetrar en la capital de França com a alliberadors, havia estat oculta durant setanta anys, potser perquè el xovinisme francés no tolerava una mica de glòria exògena. Ara l’historiador francés Cyril Garcia, besnét d’immigrants murcians, ha escrit una biografia completa i plàstica, potser el llibre definitiu sobre el tema.
  La vida de Granell fascina, més enllà de l’episodi de París, pel que té de compendi d’uns temps amargaments heroics. Nascut a Borriana el 1898, al si d’una familia de comerciants, Granell es va formar com a militar i va professar idees progressistes: va militar en la Izquierda Republicana d’Azaña i en la UGT. La guerra, com a tants d’altres, el va catapultar cap a la voràgine que desemboca en la pau de Franco. El final d’aquesta voràgine –el preludi d’aquesta pau- és l’episodi del port d’Alacant, després del col·lapse de la República. Les 15.000 persones que s’hi congreguen, al març del 1939, a l’espera d’alguna mena de fugida, propicien un escenari dramàtic: només 3.000 poden pujar al Stanbrook, el vell carboner construït el 1909 a Newcastle i comandat pel capità gal·lès Archibald Dickson. Granell ha arribat a aquest port amb els seus tancs i, metralleta en mà, commina Dickson perquè deixe pujar a bord a tots els seus hòmens. La història és ben coneguda: l’Stanbrook serà l’última embarcació a abandonar un país ja inexistent –la República espanyola-, el 28 de març del 1939. Setanta-cinc anys després, una colla comandada per l’editor i activista Rafael Arnal vam tornar a Algèria seguint la ruta del vetust carboner, per commemorar la gesta d’aquell grapat agònic de supervivents (això ho he contat al diari Ara, al reportatge “El vaixell de la memòria”, 8-6-2014). El festival d’emocions atresorades pels fills i els néts dels passatgers del 39 encara em perdura dins la memòria.  La ruta Alacant-Orà, que va servir perquè els últims mohicans de la República s’estalviaren la consistència fangosa de les promeses de Franco, havia sigut també un camí sovintejat per la immigració econòmica valenciana, i per això encara ara l’empremta d’aquest país en aquella part d’Algèria és ben visible.
  Granell, a Algèria, no tarda a unir-se a les forces franceses lliures. Ell és un combatent, un demòcrata: sap que lluitar contra el nazisme és seguir lluitant contra el feixisme espanyol. Hitler és expulsat d’Àfrica, Stalingrad capgira la sort de la guerra, Normandia serà el principi del final. Només desembarcat en aquesta bella costa francesa, Granell va cap a París. La sort el fa penetrar-hi el primer, amb un grapat de republicans espanyols. Després vindrà la postguerra, les promeses incomplertes, la consolidació del franquisme.
  Retornat a Espanya, Granell bascula políticament entre l’herència socialista i una nova fidelitat a Joan de Borbó. La democràcia retornarà a la pell de brau, però l’indomable lluitador ja no la veurà: el 12 de maig del 1972 mor en un accident a la carretera de Sueca. Dos anys abans, el diari Pueblo havia publicat un article titulat “El español que liberó París”. Després de la mort, com sol passar, començava la llegenda.
  Amb tots aquests elements, Cyril Garcia ha construït una narració meticulosa i vívida. Val la pena llegir-la.
Joan Garí
Publicat en El Temps, núm. 1675

22/7/16

La paràbola del gra de mostassa

Títol: Contra les aules
Autor: Tomàs Llopis
Edicions 3i4
Paterna, 2016
246 pàgines


L’ofici de professor s’assembla molt al de profeta, tal com s’explica en una cèlebre paràbola. Marc 4, 1-9: “Un sembrador va eixir a sembrar. Tot sembrant, una part de les llavors va caure arran del camí; vingueren els ocells i se la van menjar. Una altra part va caure en un terreny rocós, on hi havia poca terra, i de seguida va germinar, ja que la terra tenia poc gruix; però, quan va eixir el sol, recremà la planta, i es va assecar, perquè no tenia arrels. Una altra part va caure enmig dels cards; els cards van créixer i l'ofegaren, i no va donar fruit. Però una part de les llavors va caure en terra bona, i va pujar i va créixer fins que donà fruit: unes llavors van donar el trenta, unes altres el seixanta, unes altres el cent per u”.
   Tomàs Llopis, docent de secundària jubilat després de tota una vida dins les aules, ha fet ara un llibre de records de la llarga vida professional que ha titulat precisament Contra les aules. La idea central d’aquest text –el librillo de l’autor- és que una bona praxi professoral s’ha de fer al marge de les directrius administratives, quan no clarament enfrontant-s’hi. Algú que ha d’explicar literatura, que ha de fer llegir llibres, no pot limitar-se a explicar un programa, a fer memoritzar biografies i títols d’obres. Llopis va entendre molt aviat que res pot ser comunicat si prèviament no apassiona el comunicador. I per això ha orientat el seu quefer docent sense obsedir-se pels exàmens i per les notes.
  El resultat d’això, òbviament, no sempre són roses. Llopis fa una lectura optimista dels seus esforços didàctics, fixant-se sobretot en els èxits. Creure –com diuen ara els pedagogs amb menys sentit de la realitat- que tots els alumnes poden estimar la literatura és com afirmar que el gra de mostassa del sembrador sempre caurà en terra bona. I això només ho creu qui ha viscut sempre entre teories i despatxos, i no ha sembrat mai res realment.
  Lògicament, les satisfaccions que ha sentit Llopis amb les llavors que han donat el trenta, el seixanta o el cent per u protagonitzen el seu volum de records. Ell pertany, a més, a la generació que va introduir el català als centres escolars, després del desert franquista. En el cas valencià, aquells mestres esforçats van haver de lluitar contra una rutina de segles a favor de la lengua del imperio i, a més, amb l’aparició de l’anticatalanisme. Llopis també és pioner en alguns programes d’ensenyament a través de les noves tecnologies i en les primeres experiències d’autoaprenentatge.
  Si un alumne, com deia John Holt, “aprèn el que vol, com vol i quan vol”, com fer-lo llegir si “no li agrada” llegir? En realitat, l’expressió “no m’agrada llegir” té el mateix sentit que “no m’agrada menjar”. De què parlem, d’arròs, de pa, de macarrons, de taronges? Què no t’agrada llegir, tebeos, novel·les, cartes? Era la pregunta què feia Llopis als seus alumnes. I de nou, la realitat pura i dura: alguns d’aquests eren camí obert o roca pura: els ocells es menjaven les llavors o les plantes, si creixien, es recremaven. Però un bon professor –i no tinc cap dubte que Llopis ho ha sigut- sempre estimarà els èxits, hi fonamentarà les seues ganes d’ensenyar.
  Ara que estem a punt de viure una gran transformació en el món de l’educació –però no per les teories pedagògiques, sinó per la realitat tecnològica- és oportú llançar la vista enrere i comprovar que educar és una equació entre mestre i alumne els termes de la qual són la passió, l’ofici i les ganes. Si hi manca alguna part, és impossible. I qui tinga orelles per a escoltar, que escolte.

Joan Garí

16/7/16

Les cartes que s'adreçava Jules Renard

Títol: Els burgesos són sempre els altres
Autor: Jules Renard
Edicions Sidillà
La Bisbal d'Empordà, 2015
Trad. d'Antoni Clapés
280 pàgines


  L'aparició d'una traducció del Journal [Diari] de Jules Renard, ni que siga parcial, hauria de ser una gran esdeveniment en qualsevol cultura. La que ens ofereix Edicions Sidillà, amb l'acurada versió d'Antoni Clapés, és la primera en català, almenys amb aquesta ambició. Això vol dir que els lectors no francòfons del nostre país tenen l'oportunitat d'introduir-se en una obra fascinant i corprenedora, una de les demostracions més àcides i implacables de la intel·ligència humana.
  Publicat íntegrament en les Oeuvres complètes de l'autor (1925-27, volums XI-XV), el Journal va ocupar Renard entre juny del 1887 i abril del 1910, poc abans de morir. En aquests vint-i-tres anys, l'autor de Pèl de panotxa (també editat per Sidillà), va bolcar-hi tot de notes sobre els seus sentiments íntims en relació a l'esciptura i la seua frustració per no aconseguir la glòria, a més de múltiples esbossos i retrats sobre esdeveniments i personatges el seu temps. Clapés ha optat per recollir-hi els fragments del Journal més directament biogràfics i al·lusius a l'activitat literària de Renard, no sense advertir en el pròleg que som davant d'un personatge "complex i polièdric", la personalitat del qual no s'esgota amb quatre adjectius tòpics. I té raó. Renard va ser un home torturat constantment per la sensació de pèrdua de temps, per l'elusiu suplici de no haver infantat una obra mestra. No admirava cap dels seus contemporanis (a qui recomanava no llegir), excepte Victor Hugo. L'encisaven els oripells de París i va ser membre de l'Acadèmia, però va preferir ser l'alcalde d'un llogarret, amb un argument irrebatible: "El meu poble és el centre del món, perquè el centre del món és arreu". La seua misantropia ("Manteniu-vos lluny de mi perquè pugui respectar-vos") era gairebé tan gran com la seua vanitat (que considerava "la sal de la vida"). Sempre va servar una relació ambivalent amb l'èxit literari: per un costat, l'ambicionava ("Tots els gran homes van ser, al principi, desconeguts; però jo no sóc pas un gran home, i m'agradaria ser famós ara mateix"), però per l'altra el menystenia ("Per triomfar cal barrejar l'aigua al vi, fins que no quedi vi"). La solució a aquest dilema era simple, i ell mateix la va formular: "No es tracta de ser el primer, sinó l'únic". 
  Un caràcter tan contradictori -un esperit tant en perpètua lluita amb ell mateix- es manifesta en un aplec d'aforismes sensacional, paradoxalment abismals. Això, pel que fa al contingut. Però Renard, que estimava profundament la llengua francesa (i llegir-l'hi és una experiència inoblidable), estava també obsedit per assolir una perfecció estilística que va acabar per resumir en un consell desesperat: "L'estil és l'oblit de tots els estils". Cal advertir, però, que la lectura d'un llibre com aquest pot provocar en determinats lectors els mateixos efectes que la criptonita obrava en Superman. Aquest lectors càndids farien bé de mantindre's allunyats del Journal; la cruesa de la vida, la visió descarnada fel fet literari hi són massa intenses: "No hi ha prou a ser feliç: cal que els altres no ho siguin"...  
  No discutiré la selecció dels fragments que ha dut a terme Antoni Clapés. Un antòleg -un traductor- és també un re-creador, i cal respectar les seues decisions. Em sembla opinable, però, l'elecció del títol de l'edició catalana. Les bourgeois, ce sont les autres (anotació del 28 de gener del 1890) no acaba de condensar el sentit global dels escrits memorialístics de Renard. Dins del corpus original hi havia altres frases que podrien haver ocupat aquest lloc amb més oportunitat, com ara: armes à feu ("Aquella sensació punyent que fa que toquem una frase com si fos una arma de foc"), Je ne tiens pas à être sauvé ("No vull tenir fe i no vull ser salvat"), Lettres à moi-même ("La meva literatura és com cartes adreçades a mi mateix que us deixo llegir") o Écrire comme on respire ("S'hauria d'escriure tal com es respira").
   Sintaxi, fe, vida, literatura: la quadratura del cercle d'un escriptor de lectura simplement imprescindible.
Joan Garí
Publicat en Ara, 16-7-2016