26/4/17

Un divertimento per a semiòlegs

Títol: La setena funció del llenguatge
Autor: Laurent Binet
Edicions del 1984
Trad. de Josep Alemany


  Vaig llegir amb plaer HHhH, l’opera prima de Laurent Binet. Aquell curiós artefacte al voltant de com fer una novel·la a partir de materials meticulosament reals (la participació de Reinhard Heydrich en l’anomenada Solució Final, i la seua aparatosa mort a Praga) desplegava una seductora operació literària que tenia el seu què. Tanmateix, l’amic Joan Daniel Bezsonoff m’advertia, a l’espai que compartim en El Temps, que els escrits de Binet “presenten l’interès del manual d’ús d’un tractor redactat en uzbek medieval”. Al final, Bezsonoff, t’hauré de donar la raó. Llegida ara la seua segona novel·la, La setena funció del llenguatge, m’adone que alguna cosa s’ha disparat alarmantment en la juguesca metaliterària d’aquest autor.
  A partir de l’accident automobilístic que causarà la mort de Roland Barthes, al març del 1980, Binet converteix de nou un fet real en motiu per a una peripècia detectivesca. Per al meu gust, però, ací ja desbarra completament. Les elucubracions entorn de Heydrich encara resultaven mínimament motivadores. Convertir la mort de Barthes, però, en una comedieta de sèrie negra, sembla un pas de rosca més difícil de justificar. A pesar d’això, L’express saludava aquest llibre com “un dels imprescindibles en la rentrée literària” i Page hi amollava una pròdiga sucreria: “deliciosa, divertida i enginyosa”.
  Que l’autor s’ho ha passat bé escrivint la seua obra, d’això no en tinc cap dubte. També n’hauran rigut molt tots els estudiants de lingüística i de semiòtica, ja que el text ens fa contínuament l’ullet a propòsit de les grans figures d’aquesta darrera disciplina, de Roman Jakobson a Umberto Eco. Igualment, hi apareixen com a personatges els grans déus de la intel·lectualitat francesa posterior al maig del 68, com ara Lacan, Althusser o Julia Kristeva. Les suposades converses entre ells sovint busquen l’esprit, però cauen en l’error de base de tot el llibre: una frivolitat massa lleugera.
  Per què Binet ha escollit Barthes per al seu nou divertimento és una cosa que se m’escapa. L’autor de Fragments d‘un discurs amorós (el llibre que li va donar més popularitat ajust abans de la seua mort) era qualificat literàriament com a infollable (imbitable) per la seua extraordinària recerca de la precisió i pels matisos pregonament filosòfics de la seua prosa. Convertir-lo en el personatge d’una peripècia detectivesca protagonitzada per un veterà d’Algèria (l’inspector Bayard) que considera Barthes i els altres intel·lectuals del moment “una colla de marietes estrafolaris” pot fer gràcia molts lectors. No en sóc un.
  Binet fa el seu joc. Se succeeixen els ensurts i els assassinats. La “setena funció del llenguatge” –de Jakobson a Austin- passa per ser una cosa tan revolucionària que la gent mata per posseir el seu secret. Fins i tot Althusser assassina la seua dona seguint el fil d’aquesta trama. Tot em sembla un excés on, tanmateix, també hi ha alguns elements d’interès, com ara la consideració de La Rochefoucauld com a semiòleg prematur o la reconstrucció hipotètica de la conversa que degueren tindre Mitterrand i Barthes en vespres de l’atropellament del segon. El futur president de França era l’etern aspirant al tron laic de la República, en un moment de desorientació del gaullisme i quan Le Pen tot just hi bivaquejava.
  Fins i tot dels llibres que no t’han agradat pots aprendre alguna cosa. Aquesta veritat violentament elemental batega amb tanta força que esborra qualsevol altra consideració. I així ha sigut en aquest cas.
Joan Garí
Publicat en El Temps, núm. 1.715

19/4/17

El misteri de la passió

Títol: La ballarina de Berlín
Autor: Joan Daniel Bezsonoff
Editorial Empúries
Barcelona, 2017
134 pàgines


  Joan Daniel Bezsonoff sempre ha anat un poc a la contra. Escrivint en català al nord de les Alberes, alguns potser esperaven d’ell que es dedicara a cantar les excel·lències folclòriques de la patria chica (com es diu o es deia al sud). Bezsonoff, però, s’ha entossudit a bastir un corpus novel·lístic localitzat, si cal, a Indo-xina o a Algèria, i ara també a l’Alemanya de Hitler. D’alguna manera, sembla voler convertir-se en una mena de Stephan Zweig adaptat a les necessitats moderadament exòtiques del lector català. La ballarina de Berlín, en aquest sentit, és un altre pas de rosca en aquesta plèiade seua de lectures de l’anecdotari propiciat per les convulsions del segle XX. No està sotmès, però, a la dèria historicista, i per això el que conta en aquesta nova novel·la és en realitat un altre relat de passió i mort ambientat en vespres de la segona gran hecatombe bèl·lica.
  Bezsonoff ha focalitzat la seua atenció en el capità de l’exèrcit polonés Jercy Sosnowski i en la ballarina jueva Lea Niako. Són vides de pel·lícula, les seues: Sosnowski espia per als polonesos i Niako per a l’Abwehr. El primer, en realitat, és un diletant només interessat en les dones, el joc i la cavalleria, així que va trobar en Lea Niako una partenaire ideal. El sensualisme fora mida de la ballarina, que havia endandilat els jerarques nazis (amb una impagable escena cropofílica protagonitzada pel propi Führer), l’arrossega a dies i nits de passió contínua que no acaba fins que la Gestapo fa bé la seua faena.
  Com a gènere, la novel·la esdevé en mans de Bezsonoff un material dúctil i deliciosament frívol, un estri mal·leable que no dóna maldecaps al lector sinó que li ofereix amenes contalles informades pel ja característic estil de l’autor. Aquest comunica als seus relats la seua joie de vivre, una voluptuositat innata i una concepció estrictament plaentera de la vida.
  Com sol fer sovint als seus llibres, Bezsonoff aprofita també aquest per reflexionar sobre el misteri de la seducció i de la passió, allò que mou tothom a tothora. La ironia és marca de la casa: “Seria hora que s’organitzés una conferència internacional per determinar per què les dones s’enamoren de tants imbècils i per què els homes festegen tantes dones sense interès, més enllà de qualitats plàstiques evidents”.
  Però aquesta és una història real. Sosnowski va morir a Katyn, assassinat pels russos. Lea, a Berlín, en un misteriós atemptat. Ni ell era un imbècil ni ella una dona sense interès. Degueren fer molt bona parella.
Joan Garí
Publicat en Ara, 15-4-2017

15/4/17

Telèmac vol tornar a l'escola

Títol: La hora de clase. Por una erótica de la enseñanza
Autor: Massimo Recalcati
Editorial Anagrama
Barcelona, 2016
Trad. de Carlos Gumpert
167 pàgines


  No estic segur de fins a quin punt el professorat de la meua generació és conscient de com ha mutat el seu ofici. Ha sigut un gegantesc truc de prestidigitació: vam entrar dins el barret –especialment en Secundària- com a professors de diferents matèries i n’hem eixit convertits en una barreja de pallasso de circ, policia, psicòleg, assistent social i buròcrata rediviu.
    Ja no importa gaire el que vulgues explicar a classe. El que importa és el seguiment que faràs –atenció individualitzada, en diuen- a les mil i una patologies d’una aula poblada per uns alumnes volàtils, hiperactius, desmotivats, ineducables. En consonància, el paradigma didàctic ja està canviant. En algunes institucions educatives, públiques i privades, a més d’introduir els ginys tecnològics del moment, s’estan eliminat els pupitres, la tarima del professor, els exàmens, la disciplina vertical (alguns d’aquests elements, és evident, estaven ja ostensiblement caducats). Tots, educadors i educands, seuen en un rogle enmig de la classe, cadascú amb la seua tauleta, i diu que aprenen jugant.
  No seré jo qui blasmaré les potencialitats educatives del joc. Aquests experiments, però, em semblen l’indici lògic de l’adaptació de l’educació a la revolució propiciada per internet: ara ja no cal saber res en concret, si està en la xarxa, ara calen destreses pràctiques.
  A la llum d’això, s’entén millor la insistència a favor de la “intel·ligència emocional” dels darrers anys. El desprestigi de la intel·ligència tout court és el correlat necessari d’una constatació: els cervells són ara les màquines. Té sentit, doncs, que les persones, com a reacció, exacerbem allò que ens fa específicament humans, les emocions.
  El vell professor dalt de la seua tarima, especialista en el segle XIX, o en Shakespeare o en àlgebra ja no hi té res a fer. Les màquines ens traduiran, ens proporcionaran les dades exactes que ja no tindrem a la nostra memòria, ens pastorejaran mentre  nosaltres serem feliços jugant, potser en una adolescència perpètua…
  Enmig d’aquestes cavill·lacions gremials –tant típiques de final d’època-, ha vingut Massimo Recalcati amb el seu llibre L’ora di lezione. Per un’erotica dell’insegnamento. Em sembla plenament oportuna una reflexió que partisca d’un fet irrebatible: per més que canvie l’ensenyament –i ho està fent a marxes forçades- el paper del professor és i serà insubstituïble. Com diu Recalcati, a ell li correspon la funció d’obrir el subjecte a la cultura com a lloc de la “humanització de la vida”, allà on es fa possible la trobada amb la “dimensió eròtica del coneixement”. És el professor qui, amb el seu carisma, amb la força enigmàtica de la seua enunciació, erotitza l’ensenyança i fa possible el miracle de la transmissió del saber.
  Aquesta teoria no podia ser més oportuna. Recalcati ens recorda la recent abolició de l’”espessor simbòlic” (m’encanta la terminologia de la psicoanàlisi, aquesta ciència inútil bellament literària) de la paraula del mestre –i, per tant, del pare. La crisi generalitzada de l’educació –des de Primària fins a la Universitat- ha provocat la humiliació social i econòmica dels professors. En l’escola neoliberal, ja és factible somiar amb un sistema que vernise els alumnes amb allò que a Itàlia s’anomena les tres is –impresa, informatica, inglese- i que en aquest costat del Mediterrani ens resulta tremendament familiar.
  Recalcati localitza en la revolta del 1968 l’origen de la crisi actual de l’ensenyament. El que va quedar ferit de mort llavors va ser l’Escola-Èdip, aquella que assumia una lleialtat plena cap a l’autoritat del passat. La va substituir l’Escola-Narcís, allà on fills i pares se subsumien en una melassa indiferenciada, de col·lega a col·lega. En aliar-se pares amb fills, el pacte generacional entre docents i progenitors va quedar trencat. Aquest és el model que patim ara, on el fill, quan va a queixar-se a son pare del seu professor, troba en aquest comprensió i ira cap al docent, i ni rastre de la vella complicitat que feia dir als progenitors d’antany, amb una truculència reveladora: “Vosté, si el meu fill no fa cas, pegue-li un bon calbot. Amb la meua benedicció” (sic).
  Davant aquest panorama, l’autor proposa un nou model educatiu, que anomena Escola-Telèmac.  Seria el moment del retorn a les funcions paternes del docent (com Ulisses va tornar amb el seu fill), plenament renovellades i adaptades a la nova realitat. Sincerament, aquesta teoria em sembla d’un optimisme tenaç. No veig indicis que el sistema escolar, des d’Infantil fins les aules universitàries, camine en aquesta direcció. Tot sembla haver entrat en una deriva més sinistra, més obtusa i més pavorosament ineficaç…
  El vell professor especialista en alguna cosa, haurà de convertir-se necessàriament, si vol sobreviure, en la barreja que enunciava al principi: pallasso de circ, policia, psicòleg, assistent social i buròcrata rediviu. Només així podrà competir eficaçment amb les màquines. En el que té raó plenament Recalcati és en la càndida confessió que no es pot ensenyar a aprendre, que les raons per les quals algú aprén alguna cosa són i seran un misteri. Per això educar (educere) s’assembla tant a seduir (seducere) i la transmissió del saber només es pot provocar per contagi.
  Lora di lezione acaba amb la rememoració dels anys escolars de Recalcati. A les primeres aules –allà on la llengua materna és substituïda per la llengua paterna (l’alfabet)-, el van considerar un idiota, absolutament incapaç d’aprendre. Però una mestra –Giulia- va canviar el seu destí. Les últimes pàgines del volum li estan dedicades, en homenatge a tots els professors que han adreçat la vida dels seus alumnes –respectant la seua personalitat- en algun moment del llarg període escolar. De vegades una sola hora de classe pot obrir un futur inesperat. Els miracles factibles són tots d’aquesta mena.
Joan Garí
Publicat en Posdata, 15-4-2017

23/3/17

Eunucs, voyeurs i cavallers jedi

Títol: Periodisme samurai
Autor: David Miró
Editorial UOC
Barcelona 2016
173 pàgines


  David Miró, subdirector de Política del diari Ara, compagina aquest càrrec amb el de professor de periodisme a la UPF. Aquesta doble condició –des de la pràctica i des de la teoria- el situa en una molt bona posició per pontificar sobre “les claus per a ser un bon periodista polític”, que és com se subtitula el seu llibre. Posat en el tràngol d’haver d’escriure-hi, és molt comprensible que Miró es veja en la necessitat d’explicar, gairebé en la primera pàgina, que “la confusió entre política i periodisme és un dels principals càncers que afecta la professió d’informador”. En un món –en uns mitjans- on “persones que són presentades a l’espectador com a informadors imparcials” apareixen en televisió recitant argumentaris de partit, advocar per una separació radical entre política i periodisme és com participar en una orgia cada setmana i aspirar a seguir sent verge…
  David Miró, que és un bon professional, es desplaça al terreny de la metàfora per resultar didàctic: contra aquesta mena de reporters amb ínfules que reben consignes a tothora del poder que els amamanta i els nodreix, s’aixeca, llustrós i inexpugnable, el “periodista samurai”. Aquests “cavallers jedi de la veritat” exerceixen el seu ofici sense deixar-se subornar i no es contaminen mai dels contactes amb el poder. La seua qualitat impol·luta prové exclusivament de forçar al màxim i amb exclusivitat el seu caràcter d’observador, de tercer en discòrdia: “Som com eunucs –escriu Miró-, no podem tenir sexe (…) Som més aviat uns voyeurs incòmodes i indiscrets”.
  El problema rau, òbviament, en l’escàs respecte pràctic que senten els polítics per aquesta mena de professionals. Al polític li interessa la veritat en la seua justa mida: bàsicament, en allò que puga perjudicar el seu rival. N’hi ha polítics de molts tipus, però no n’hi ha cap que siga tonto: n’hi ha de desvergonyits, de lladres, de procaços, de fantasiosos, d’idealistes, d’embolicadors… Cap, però, es tira pedres sobre la seua pròpia teulada. Per això, davant un periodista com cal –insubornable, imparcial, il·lusionat amb la seua faena- els embarga la coneguda sensació de trobar-se davant un perill indeterminat, però real.
  Un xoc aquest –entre polítics i samurais- que desperta afuades tempestes elèctriques. Un dels dos no ho podrà suportar i el més dèbil sol ser el gasetiller. Per això tan sovint es passa al “costat fosc”: els gabinets de premsa. Allí el periodista és castrat químicament i, com el vell gat de l’àvia, fa vida de funcionari (dels de Galdós).
  En el fons, crec que aquest llibre s’ha escrit per demanar una mica de respecte cap a una professió amenaçada per molts interessos diferents (ideològics, empresarials, burocràtics…) contra els quals ha de xocar sovint. I, en aquest xoc, és a la vegada la part més forta i la part més feble.
  Quan s’ha de renunciar al món –a la societat- per a poder explicar-lo, quan es perden parelles, salut, vida per culpa d’un ofici absorbent i sacerdotal, és comprensible que la perspectiva mobilitze un grapat de jóvens idealistes. Molts d’ells, amb el temps, acabaran enviant comunicats des del gabinet del conseller o del ministre. Però Darth Vader també va ser, un dia, un cavaller jedi.
  Samurai ve de servir i fa referència a un tipus característic de guerrer japonés anterior a la industrialització. Ara els nous samurais, en temps d’internet, han de lluitar contra la postveritat i els fets alternatius. No porten espasa, sinó 1984 d’Orwell sota el braç (i alguns, els més cultes, Homenatge a Catalunya). D’ells depèn tot.
Joan Garí
Publicat en El Temps, núm. 1.710

18/3/17

Evocació de la sopa primordial

Títol: La cuina de l’Albufera (i les marjals)
Autor: Emili Piera
Perifèric Edicions
Catarroja, 2016
183 pàgines


  Emili Piera és l’autor, entre altres produccions, del memorable volum La nostra cuina (Bromera, 2002), que comptà amb la col·laboració del fotògraf Francesc Jarque. Potser per a escriure de cuina amb un cert profit l’única condició essencial és haver fruït a casa d’un costum alimentari saborós i substancial, condició que Piera acompleix perfectament. Per això és ben normal que, tres lustres després d’aquell volum primigeni, ens haja regalat ara una divagació fascinant sobre la manera de menjar del seu rodal més immediat, que és el de l’Albufera des de Sueca. Si La nostra cuina reflexionava amb amenitat i rigor sobre les constants sincròniques i diacròniques de la gastronomia valenciana, La cuina de l’Albufera afina un poc més l’objectiu i s’atreveix a proposar la col·lecció de receptes generada a l’entorn d’aquest singular llac interior com la més característica de la manera valenciana de menjar. La cuina albuferenca seria, així, la sopa primordial de la nostra alimentació, per usar una metàfora cosmològica del tot pertinent.
  És normal que la gent criada a l’entorn de l’Albufera estimen amb ferotgia aquesta gran bassa en estat ecològicament precari. Ja Joan Fuster, en Viatge pel País Valencià, hi dedicava paràgrafs d’un lirisme encés, sincerament emocionat:
“Enfront de nosaltres, tota la llacuna, estàtica, brillant en la seva part central –el lluent-, clara. La llum del ponent, en morosa agonia, brunyeix la superficie intacta, li dóna un color blau vacil·lant, gairebé perlat. De tant en tant, la pell de l’aigua s’estremeix o s’esquinça amb el ràpid saltiró d’un peix. L’horitzó és un cordó verd groguenc –la vegetació dels aiguamolls costaners- i en el fons llunyà queda una silueta esmorteïda de muntanyes”.
  Fuster, com Josep Pla –com el propi Emili Piera-, s’estimava aquell paisatge útil precisament perquè la utilitat el redimia de la pura virtualitat escadusserament geogràfica. Però no era home de grans àpats; en aquest sentit,  Pla li va haver d’etzibar, en una de les llegendàries visites a Sueca: “Vosté és antipàtic i menja poc: no serà un gran polític” (sic).
  No hi ha perill, en tot cas, que La cuina de l’Albufera desperte cap antipatia en el lector, ni cap motiu per a desincentivar una bona entaulada. Com qualsevol llibre sobre cuina de profit, aquest alterna la narració de les impressions de l’autor amb una completa llista de receptes. Algunes d’aquestes han estat poades de la fèrtil memòria familiar (com l’arròs caldós amb fotja); d’altres provenen, en canvi, de restaurants locals de gran anomenada (ara s’ha d’anar als restaurants dels rics per a poder menjar com els pobres d’abans) o de cuiners més o menys professionals del terreny (com la paella de rap i llagostins o l’espardenyà d’ànec). L’amalgama que proposa Piera, en aquest sentit, és fecunda i incitant. Al seu text, la memòria familiar es confon amb la memòria col·lectiva, i un “Ma mare feia…” al·ludeix, de sobte, totes les mares (i alguna cosa sé d’això jo mateix).
  El camí que porta de la cuina materna a la cuina universal és el correcte, per si n’hi havia cap dubte. Igual que no és pot ser cosmopolita sense ser primer d’algun lloc molt concret, no es pot estimar la cuina en general sense haver estat immers en alguna dieta concreta que haja informat les sinapsis cerebrals irreversiblement. Piera, en aquest sentit, es deixa voler: confessa que la panadeta de brosses de Sueca és la seua magdalena proustiana i dedica elogis emocionants al blanquet, l’embotit més característic de l’Albufera. Com tot allò que es fa amb passió, resulta creïble i pertinent, i per això el llibre es clou amb la fotografia de l’autor amb un ampli somriure, abillat amb una samarreta on es pot llegir la llegenda I’m fine. En havent dinat, la felicitat ja no pot ser cap abstracció filosòfica. I ja va dir Bertrand Russell que “No hi ha amor més sincer que l’amor al menjar”…
  Si l’ànec i l’anguila són el Sant Graal de la cuina de l’Albufera (allò que converteix un plat qualsevol en fefaentment del terreny), capítol a part mereix la qüestió de la paella. Piera indaga en el mite amb respecte, però amb ironia. El recipient –explica- és d’invenció basca, però la recepta característica degué inventar-se a les rodalies del llac (on, si no?), amb la rata de marjal –clar!- com una de les primeres proteïnes bàsiques. Com sempre que s’aborda aquest tema, però, de seguida sorgeixen les mil polèmiques subsidiàries, com ara si és lícit posar-hi pebrera (a ma casa i a ca Emili així ho hem fet sempre). Presentant a Barcelona, a finals de l’any passat, La memòria del sabor –em feien els honors el circumspecte Valentí Puig i el perspicaç David Miró-, un d’entre el públic, en el torn obert de preguntes, va aixecar el dit amb una certa reticència i, disparant sense avisar, em va amollar: “La paella valenciana porta ceba?”. Ah, pobre home! No sabia quin greu conflicte diplomàtic podia haver ocasionat… Com explica, didàctic, l’Emili, a la comarca de l’Horta combinar l’arròs amb la ceba és considerat una aberració, però no així a la Ribera Baixa o la Safor, ni en general a Catalunya. Personalment, faig els meus arrossos sense ceba, i tema tancat.
  Acabem el text de Piera, i ens queden en la memòria les evocacions de quan pescava palaies amb el seu germà o quan menjava arròs caldós amb granotes fet per sa mare. Perquè La cuina de l’Albufera és, alhora, un llibre privat i un llibre públic. Com han de ser els bons llibres.
Joan Garí
Publicat en Posdata, 18-3-2017

11/3/17

La ciutat sense perdó

Títol: Rosa de cendra
Autora: Pilar Rahola
Columna
Barcelona, 2017
395 pàgines


 “Aut prodesse volunt aut delectare poetae”: la vella màxima de l’Art Poètica d’Horaci, que vull rescatar d’aquelles intenses lectures de Teoria Literària fa mil anys al Col·legi Universitari de Castelló, ben bé es podria aplicar sense problema a la novel·la històrica. De fet, el que voldria precisament el novel·lista acollit a aquest popular i abassegador gènere seria unir ambdós principis, prodesse (ser útil, didàctic) i delectare (proporcionar plaer). Conjuminant la utilitat informativa amb el delit, un autor de novel·la històrica fa sorgir en el lector la miraculosa sensació d’aprendre d’un esdeveniment del passat al mateix temps que s’ho passa bé en el procés de la lectura. Heus ací la clau de l’èxit del gènere: a poc que l’autor siga mitjanament hàbil, i l’època escollida puga despertar les ànsies còmplices del lector, la fama i els royalties estan assegurats.
  Pilar Rahola ha escollit, per a la seua peculiar passejada per la història, un període especialment crucial en el destí de Catalunya: el canvi del segle XIX al segle XX. En aquells anys esperançats i dramàtics, que culminaran en la Setmana Tràgica, la burgesia barcelonina afaiçona la ciutat a la seua mida, mentre les contradiccions polítiques amb Madrid esdevenen indefugibles. Són els anys del Modernisme, del llarg carnatge de Cuba culminat amb la independència de l’illa (1898), de l’”Adéu, Espanya!” de Maragall i de la formació de la Lliga Regionalista. En aquest context, un jove supervivent de l’experiència caribenca, Albert Corner i Espiga (“una barreja perfecta de xicot desesperat i aprenent de malfactor”), conquista la fortuna per la via d’assassinar Mateu Liubó, un vidu riquíssim a les ordres del qual feia de pinxo. Sembla, en efecte, la traducció perfecta de la vella màxima moral que ensenya com “Darrere de tota gran fortuna hi ha un gran crim”.
  És així com Albert Corner funda una família, es fa una casa al carrer Provença, es compra un sofà Chester, col·loca un forjat modernista al seu balcó i comença a freqüentar els elevats cercles socials que l’homologaven amb les seues noves possessions. Ser de la Lliga, per tant, va de soi. La família que forma, però, s’expandirà en derivacions impensades amb el pas dels anys. El fill major, l’Avel·lí, acompanya el pare en l’impuls catalanista, però en aquest cas des de la sinceritat i la radicalitat, no des de l’interès. El seu germà Enric, per contra, és homosexual i es deixa seduir pels aires revolucionaris internacionalistes de Ferrer i Guàrdia i companyia. Amb ell apareixia la temible ovella esgarriada que no podia faltar en una família burgesa com cal. Finalment, la filla petita, Merceneta, es fa lectora de la revista Feminal (que es repartia com a suplement de La Il·lustració Catalana), i entra en el cercle de Dolors Monserdà, la pionera prefeminista de La fabricanta.
  Els esdeveniments, amb tots els actors del drama, es precipiten. Gaudí va vestint el somni modernista (mentre les revistes satíriques comparen el seu treball a mones de Pasqua o deliris wagnerians); el catalanisme es fa fort mentre l’anticatalanisme, a l’altre costat de l’espill, també es densifica ( “Es tontísimo que V. escriba en catalán”, li escrivia ja Pérez Galdós a Narcís Oller); Lerroux ho enverina tot amb la seua ideologia de got i ganivet; l’Exèrcit assalta el Cu-cut i els anarquistes van posant les seues bombes. Tot sembla conduir a aquella intensa setmana de l’any 1909 en què la reacció contra la guerra al nord d’Àfrica fa esclatar Barcelona en una vaga revolucionària especialment mortífera. En realitat, tot Catalunya s’aixeca contra l’arbitrarietat militar. La família d’Albert Corner és la caixa de ressonància de les contradiccions de tot plegat: Enric fa costat als revolucionaris, Avel·lí als catalanistes expectants; el pare és l’únic que no pensa en termes ideològics, sinó exclusivament mercantilistes…
  L’afusellament de Ferrer i Guàrdia, que commou el món, tanca la història. Rahola s’ha revelat destra i ha contat bé el seu relat. Sant Jordi l’espera amb els braços oberts.
Joan Garí
Publicat en Ara, 11-3-2017

26/2/17

El destí d'Aquil·les

Títol: El monarca de las sombras
Autor: Javier Cercas
Random House
Barcelona, 2017
281 pàgines


  La Guerra Civil espanyola és ja la guerra dels néts. En realitat, sempre ha sigut la guerra dels néts, perquè els fills dels combatents –els fills, sobretot, dels vençuts-, sepultats sota l’horror institucional del franquisme, van haver de romandre en silenci durant quatre llargues dècades i l’adveniment de la democràcia no els va tornar més loqüaços. Amb els anys, amb la prolongació del costum democràtic, són els néts els qui han hagut de recuperar la memòria dels qui van ser derrotats i van pagar aquesta gosadia amb la mort, amb l’exili o amb la presó.
  No és estrany, doncs, que l’escriptor Javier Cercas, quinze anys després de Soldados de Salamina, haja tornat a abordar la qüestió bèl·lica per ocupar-se, en El monarca de las sombras, de la recuperació de la història de Manuel Mena, el seu oncle avi mort a la Batalla de l’Ebre. La temeritat del seu propòsit era evident, però. Si en la novel·la del 2001, que va servir per llançar-lo en braços de la fama, la rellevància atorgada a la figura de Sánchez Mazas va ocasionar-li alguna estentòria acusació d’”equidistant”, ara devia témer-se reaccions semblants quan se sabera que Mena va lluitar a favor de Franco. No tenia ni dèsset anys i l’oncle de Cercas ja havia ingressat en la Tercera Bandera de Falange de Càceres; després, format com a alferes provisional, s’incorporaria al primer Tabor de Tiradors d’Ifni. A pesar dels seus dubtes, va morir falangista, com Sánchez Mazas.
  Manuel Mena era una figura incòmoda en la família de Cercas. Tota la novel·la és l’escenificació –amb la barreja de realitat i ficció característica de la seua literatura- del seu dilema a propòsit de com abordar-la, i si li convenia i era “lícit” fer-ho. Quan per fi es decideix, embarca el cineasta David Trueba en el seu retorn a Ibahernando, el poble extremeny d’on és originària la seua família. Ibahernando cau en zona nacional durant els primers dies de l’Alzamiento i els nous rectors del municipi són, en gran part, la família Cercas, formada per camperols amb terres que donen suport de seguida als sublevats.
  La dialèctica avi-nét i la circumstància de l’emigració (els Cercas van fer cap a Girona quan Javier encara era molt menut) m’han fet pensar en un llibre recent que aborda la qüestió amb idèntics paràmetres. Es tracta de Un home que se’n va (2014), de Vicenç Villatoro, la magnífica perquisició que aquest autor engega a la recerca de la memòria de Vicente Villatoro Porcel, el seu avi. També aquest burgès liberal, al seu poble andalús de Castro del Río, va haver d’escollir bàndol. Aquesta elecció no era difícil: es tractava de fer costat als qui manaven o arriscar-se a conseqüències massa indesitjades. Com a Castro del Río el poder l’ostentaven els anarquistes (Franz Borkenau va descriure la seua violenta Acràcia en The Spanish Cockpit), Villatoro Porcel va formar part del Comité del Front Popular. Represaliat pels guanyadors, als anys 50 la família va emigrar a Terrassa.
   El llinatge dels vençuts és el llinatge dels emigrants… però el dels vencedors també, si creixes a la regió equivocada. Javier Cercas, com Vicenç Villatoro, creu tindre un deute pendent amb el seu predecessor. I en fa literatura, és el seu ofici. A pesar de l’advertiment de Trueba (“¿De verdad vas a escribir otra novela sobre la guerra civil? ¿Pero tú eres gilipollas o qué?”), sap que el seu ofici no és el de l’historiador ni el del polític. Ell no ha d’explicar, ni contemporitzar, ni ordir cap coartada o cap venjança. Ell ha d’explicar-se, i les conclusions que en destil·le seran necessàriament íntimes. I per això El monarca de las sombras és un llibre que es llegeix amb interès: perquè, sent una història absolutament privada, té un abast general –i generacional- evident.
  Com l’Aquil·les de la Ilíada, Manuel Mena va morir en combat. És millor ser l’Ulisses de l’Odissea, pensa Cercas, i “vivir una larga vida mediocre y feliz de lealtad a Penélope, a Ítaca y a uno mismo”. Però no s’escull els avantpassats. Ells són la nostra carn i la nostra sang. Per això era inevitable acabar fent-hi una novel·la. Ara l’avi ja pot descansar tranquil.
Joan Garí
Publicat en Ara, 25-2-2017