15/1/18

Versos de la terra per a la vida

  Josep Lluís Abad, el poeta de la Vilavella (tot i que nascut a la Vall d'Uixó), ha escrit un nou llibre. Es tracta d'un conjunt de peces líriques i proses poètiques titulat Petites postals per a Grupeco. Grpeco és una cooperativa de productes ecològics que Abad i un grapat de persones amb senderi mantenen a Nules. Els poemes d'aquest llibre són també ecològics, perquè naixen de la terra (el poeta cava amb la seua ploma, diu Seamus Heaney i ens recorda l'autor de les postals al seu pròleg) i estan destinades a ser consumides per la terra.

  Reconeixeré que sóc un mal lector de poesia -ni que aquesta, com és el cas, vinga servida pels bons oficis de la prosa. Sempre he pensat, però, que Josep Lluís Abad és un d'aquests escriptors subterranis que tenim al País Valencià, gent que fa el seu ofici -i el fa bé- però que està lluny de l'afalac rutilant dels premis i els grans circuits de la paraula (Talment com en el Resumen de noticias de Silvio Rodríguez: "No he estado en los mercados grandes de la palabra,/Pero he dicho lo mío, a tiempo y sonriente"). Gent com Josep Lluís Abad són els qui mantenen un País, una Literatura. Són, a la seua manera, els imprescindibles.
  Només em queda, doncs, recomanar-vos la lectura de Petites postals per a Grupeco. Ací vos en faré un tast -també petit.

"Aín.
Divendres i passen els núvols. Callat, mire per la balconada aquest ensopir-se del capvespre sagnant: plouen els ametllers pètals d'hivern. Ella s'enrosca al matalàs viatger; l'acarone amb el tou dels dits: confiada, Jana, dorm.
  Dissabte, al coixí dels somnis, l'alarma em desperta. Com dos llavis entreoberts, del finestral al vidre entelat, un cor plora dues inicials. Fa mitja lluna que el vaig traçar.
La Vilavella".

  Fidel als seus amics, sempeternament acompanyat pel seu tu en l'espill (la gossa Jana), Josep Lluís Abad celebra la vida i els dons de la terra amb aquest llibre especial, que vos podeu descarregar al seu blog Espai Claudàtor. Descobrireu un univers menudet amb versos, cançons i altres estris tecnològics, perquè la novetat no està renyida amb la tradició. I si voleu llegir més sobre Abad, recupereu una antiga entrada del meu propi blog: En els límits de l'odi i de l'amor. Com diria Josep Pla, "la vida és més llarga que l'eternitat". D'ací la necessitat de poesia.

Joan Garí

14/1/18

Variacions del relat fundacional

Títol: L’última temptació de Crist
Autor: Nikos Kazantzakis
Editorial Adesiara
Barcelona, 2017
Trad. de Pau Sabaté
612 pàgines


  Yuval Noah Harari, en Sàpiens, ens situava fa dos-cents mil anys, en aquella sabana africana on el nostre avantpassat més genuí li va guanyar la mà al neandertal no per la força bruta (on aquest darrer tenia avantatge), sinó per la seua eficàcia a contar històries, a construir ficcions. La hipòtesi és més que suggestiva. No seria descabellat pensar en alguna tribu perduda reunida entorn al foc, escoltant com el qui feia de líder assegurava que l’home havia sigut creat per una intel·ligència superior. La paraula Déu, en algun moment, va fer-hi acte de naixença en alguns llavis tremolosos.
  Tant de temps després, el conjunt d’històries aplegades a la Bíblia continua sent un dels relats més formidables de la història de la Humanitat. Ha ocasionat la mort indigna de milions de persones, però també el consol, el sacrifici i i la generositat d’uns altres tants. Específicament en el Nou Testament, un conjunt d’escriptors realment inspirats ens han llegat la història de Jesucrist, que per als cristians és el fill autèntic de Déu. Aquesta faula basada en fets reals (Jesucrist és un personatge documentat històricament) no ha deixat de ser mormolada a l’orella d’alguns dels escriptors més ambiciosos del nostre temps. De Saramago a Coetzee, són molts els qui han volgut reescriure la Història Sagrada. Nikos Kazantzakis, als anys 50, va ser un dels primers, després de la Segona Guerra Mundial, a intentar la proesa.
  L’última temptació de Crist és una reinterpretació estricta dels fets dels apòstols. Kazantzakis ha pres els més coneguts elements de la vida de Jesucrist –les anècdotes, els miracles, els episodis documentats històricament- i els ha barrejat amb algunes insinuacions dels evangelis anomenats apòcrifs. En aquests darrers textos, no reconeguts per l’Església, hi ha per exemple referències més abundants als germans de Jesús i també a la seua particular relació amb Maria Magdalena. La hipòtesi d’un Jesús atret com a home per la prostituta més famosa d’Occident no ha deixat de seduir la imaginació de mig món en aquests dos mil anys. Kazantzakis ens dibuixa un Jesús profundament humà, ple de contradiccions i de dubtes. Amb la Magdalena, però, rebutja tot contacte físic que no forme part de la temptació...
  L’autèntic antagonista d’aquesta història és Judes. Com han sospitat molts teòlegs i ha verbalitzat magistralment un escriptor com Amos Oz, Judes és la peça necessària per al sacrifici i la transcendència de Jesús. Sense traïció no hi ha salvació possible. El Judes d’aquest llibre és un rebel fenomenal, còmplice dels zelotes, un milhomes trapatroles que acaba sent el més fervent seguidor del Crist. És Jesús, molt versemblantment, qui encomana explícitament a Judes la traïció, perquè el món puga ser salvat.
  L’última temptació de Crist és una bella novel·la, no exempta d’incongruències o sobreactuacions d’alguns dels seus personatges, sàviament corregides en la versió fílmica que en va realitzar l’any 1988 Martin Scorsese. Amb guió de Paul Schrader, The Last Temptation of Christ compta amb uns magnífics David Carradine i Harvey Keitel en els rols, respectivament, de Jesús i de Judes, i una bella Barbara Hershey en el paper de la seua vida, Maria Magdalena.
  Sense dubte aquesta interpretació de Jesucrist amb una argamassa massa inequívocament humana encara podria escandalitzar alguna vella mòmia integrista. No ho sé. Tanmateix, hi ha intuïcions en aquest llibre que són perfectament justes, com ara la introducció de l’humor en la peripècia cristiana, cosa inaudita als evangelis canònics. “S’esdevenen grans coses quan es barregen Déu i l’home”, escriu Kazantzakis. El seu llibre parla del que hi ha de Déu en l’home i del que hi ha de l’home en Déu. Tot com en una contalla sentida vora el foc, mentre espetarreguen unes branques a la foguera i cada homo sàpiens se sent, al seu interior, com una criatura única que mereix, sense cap dubte, la immortalitat.
Joan Garí
Publicat en Ara, 13-1-2018

13/1/18

Nous tebeos per a intel·lectuals

Títol: Veus de ciència
Autor: Martí Domínguez
Onada edicions
Benicarló, 2017
270 pàgines


  Joan Fuster, sempre tan prolífic a l’hora d’encunyar etiquetes enginyoses sobre qualsevol cosa, anomenava “tebeos per a intel·lectuals” els assajos que ell i altres perpetraven en els anys heroics anteriors a la despenalització del nostre idioma. El rètol m’ha tornat al cap en llegir Veus de ciència, de Martí Domínguez. En aquest llibre, que acaba d’editar l’editorial Onada producte del II Premi de Divulgació Científica, l’autor de El secret de Goethe ha reunit un seguit de petits textos divulgatius de la cultura científica. Domínguez és un expert en el tema i si es queixa d’alguna cosa és de la incomunicació cada vegada més punyent entre el món literari i el món científic. “Si Émile Zola -escriu- va emprar els estudis genètics per a la seua bèstia humana, o si Marcel Proust cita Charles Darwin i Jean-Henri Fabre per a la construcció dels seus personatges, als nostres literats les darreres troballes antropològiques o genètiques els són del tot desconegudes. En molts sentits, desenvolupen una literatura anacrònica amb el seu temps científic. Molts d’ells com a molt són freudians , i ja se sap que Freud de ciència tenia ben poc: paradoxalment, tot en ell és literatura”.
  En l’altre camp, però, el diagnòstic no és millor: “L’home de ciència –rebla Martí- cada vegada és més àgraf, cada vegada és més incapaç de transmetre amb un estil propi la seua investigació. No hi ha res més desolador i avorrit que l’actual prosa científica (i més si aquesta és en anglès)”.
  Enfront d’aquesta realitat, l’autor no s’està de recordar que un volum com L’origen de les espècies de Darwin està escrit amb un gust estilístic i retòric notable. La cita no és casual. És conegut que Domínguez sent una devoció especial pel clàssic de Darwin. I té, quan en defensa la seua bella prosa, més raó que un sant. El text fundacional del naturalisme modern és una pulcra peça prosística ja des del seu llegendari inici:

When on board H.M.S. Beagle as naturalist, I was much struck with certain facts in the distribution of the inhabitants of South America, and in the geological relations of the present to the past inhabitants of that continent…
   (“Quan em trobava a bord del vaixell de Sa Majestat Beagle, com a naturalista, vaig quedar fortament colpit per certs fets en la distribució dels éssers que habiten a l’Amèrica del Sud i per les relacions geològiques entre els habitants presents i passats d’aquell continent”. Trad. de S. Albertí i C. Albertí)

  Al pròleg de la traducció de L’origen de les espècies editada per Edicions 62 en ocasió del seu 150è aniversari (2009), Martí Domínguez ens recordava oportunament que “Darwin va crear d’alguna manera la Biologia moderna: una ciència laica, aconfessional, destinada a conèixer el perquè de la vida i el lloc que hi ocupa l’home”. No és estrany, doncs, que el darwinisme esquitxe, amb la seua insolència encara vigorosa, els textos de Veus de ciència.
  No és només el vell Charles el protagonista, però. Domínguez s’hi proposa reunir els autors més destacats que no poden faltar en tota biblioteca acurada. L’aplec prové, en gran part, dels articles publicats en la secció de cultura de La Vanguardia.
  En realitat, si alguna cosa li sobra a Martí Domíngez és coneixement enciclopèdic i talent per a la divulgació. Per les pàgines de Veus de ciència passen Stephen Hawking o Desmond Morris, Jay Gould o Lynn Margulis, Roger Bacon o Ernst Mayr. Sovint Domínguez juga amb els seues autors partides d’escacs, com ara quan enfronta Karl Popper a Thomas Kuhn o Einstein a Picasso. Els temes tractats es van encadenant amb naturalitat: la ciència i la religió, la sexualitat humana, la possibilitat de vida extraterrestre, el canvi climàtic… Tot d’anècdotes sobre els científics i les seues teories van encatifant una obra servida amb un to senzill, on l’ambició estilística es troba supeditada a una intenció primordialment didàctica.
  El llibre acaba amb una reflexió sobre l’Homo Deus de Yuval Noah Harari. No repetiré el que ja vaig escriure sobre aquest extraordinari text a l’entorn del futur de la raça humana (Posdata, 10-12-2016), però és evident que també es tracta d’un volum que no hauria de faltar als nostres prestatges. Martí té raó: és excessivament intolerable la separació entre cultura literària i cultura científica. Conforme està el món, és un luxe que no ens podem permetre. El seu llibre vol ser una aportació en el sentit correcte. I només per això, no hauríem de deixar de llegir-lo.
Joan Garí
Publicat en Posdata, 13-1-2018

17/12/17

La soledat i el seu territori de caça

Títol: Del final de la soledat
Autor: Benedict Wells
Editorial Les Hores
Barcelona 2017
Trad. de Ramon Farrés
312 pàgines


  La infantesa i l’adolescència són territoris fascinadorament propicis per a la literatura i tot aquell alliberament d’energia purament creativa. No és estrany, doncs, que Benedict Wells haja plantejat Del final de la soledat com una història de tres germans que, esdevinguts orfes per la sobtada mort dels pares, han d’apredree a fer-se valdre en la vida amb el desemparament traumàtic que els esdeveniments els han procurat.
  Els tres germans són Jules, Marty i Liz. Jules és el narrador. Si dels pares heretem secrets, manies i predisposicions de tota mena, perdre’ls en plena infantesa suposa tallar un fil que no s’havia acabat de descabdellar, deixar sense curar una ferida massa profunda. “Una infantesa difícil –diu Jules- és com un enemic invisible, vaig pensar. No saps mai per on t’atacarà”. Els tres germans acaben en un internat on cadascú desenvolupa la seua personalitat. La Liz és una trencacors: “Per ser una noia era més alta del normal, ben bé metre vuitanta, però encara li agradava més córrer que caminar, confonia sovint l’admiració amb l’afecte i feia el que li donava la gana. La Liz tenia una curiositat juganera pel cos masculí, quan algú li agradava, no dubtava o temptejava, sinó que simplement atacava. Durant les vacances sovint sortia amb coneguts més grans, i dues vegades ja –no sense orgull- la policia l’havia hagut de portar a casa“.
  Marty, al seu torn, era més reservat i estrafolari: “Semblava un petit criminal de Filadèlfia  que en qualsevol moment podia assaltar un supermercat i fugir amb cinc dòlars i una bossa de llet”. Jules, probablement, era el preferit del seu pare. Com aquest volia, acaba fent de fotògraf i, en un moment donat, el descobrim preparant una sèrie d’imatges anomenada “La bellesa de les coses insignificants”. Aquest podria ser també el rètol que més escau a aquest llibre. És impossible no empatitzar amb les coses petites, entranyables, potser també un poc carrinclones. L’estil àgil de l’autor, de gran economia expressiva, molt basat en la força directa dels diàlegs, ens forneix uns passatges delicats que faran les delícies dels amants de la literatura densament emotiva.
  La narració comença en 1980 i acaba en 2008. Els protagonistes es fan grans. Jules retroba l’Alva, molts anys després, quan ja té l’edat dels seus pares en morir. Amb ella va coincidir a l’internat. Llavors llegien plegats El cor és un caçador solitari, però el temps no ha passat en va. El cor continua de caça. La soledat encara hi és.
Joan Garí
Publicat en Ara, 16-12-2017

16/12/17

D'entre els morts: dietaris pòstums

Títol: Diari de Sotaia
Autor: Joan Pellicer
Institució Alfons el Magnànim
València, 2017
102 pàgines

Títol: Oh! Dietaris inèdits
Autor: Joan M. Monjo
Lletra impresa
Gandia, 2017
200 pàgines


  De tots els subgèneres literaris, potser el dietari és el que més s’assembla a la fotografia. Al capdavall, tots dos treballen amb el temps, cada un a la seua manera. Fixar el temps, congelar-lo en un ara etern, detindre el curs d’aquest inexorable riu cabalós. Les sensacions que un dietarista vol salvar de l’oblit són com aquestes imatges d’un moment concret –irrepetible, únic, incommensurable- que la foto rescata de l’acte impercetible de viure, de transcórrer i lliurar-se en l’acte de la vida. Per això el valor autèntic d’un dietari i d’una fotografia s’estableix amb el pas dels anys, quan la distorsió que procura el present s’ha resolt en una perspectiva aclaridora, en el punt de vista definitiu.
  Es publiquen ara dos dietaris que els seus autors van deixar inèdits en morir. En un dels casos, el Diari de Sotaia de Joan Pellicer (1947-2007), són anotacions preses entre el 1984 i 1985, en una de tantes experiències que l’autor es va procurar en comunió directa amb la natura. En l’altre, Oh! Dietaris inèdits, de Joan M. Monjo (1956-2007), s’apleguen fragments que Monjo va anar escrivint (i, en alguns casos, publicant) entre 1978 i 2006.
  Es tracta de dos volums amb poques semblances. Els papers de Monjo –figura de la generació dels 70 de qui recorde la lectura d’una vigorosa novel·la fallida, Ducat d’ombres- són molt diversos i irregulars, producte de la seua confessada grafomania. S’hi revela un escriptor enamorat de la vida. Especialment les seues primeres anotacions forneixen les característiques inequívoques de la literatura adolescent: exaltada, avassalladora, exclamativa, imperfecta. La importància dels signes d’exclamació, en aquesta escriptura, va aparellada a l’estranya barreja de lirisme i grolleria que practica Monjo. El resulta és una mica polimorf, i s’hi revela més entusiasme que qualitat literària. Així i tot, és innegable el compromís amb el fet d’escriure amb què el gandienc abordava la seua activitat: un home tan lligat a la vida és lògic que contemplara l’escriptura com una maledicció. I, tanmateix, escrivia.
  Cap al final de la recopil·lació, la presència de la malaltia i la preocupació per la mort doten Monjo per primera vegada en tot el volum d’una gravetat literària i una certa profunditat, com si l’antic lirisme adolescent s’haguera vist impel·lit a madurar per una terrible causa major.
  Diari de Sotaia, de Joan Pellicer, és un text molt diferent. Per començar, el propi autor va iniciar el procés de revisió final per ser publicat, però la mort el va sorprendre abans. A diferència de Oh! s’hi nota el caràcter de volum unitari, dota de coherència, ben assaonat i pastat. Pellicer hi consigna les seues impressions de naturalista militant que viu en un llogarret de Bellreguard que anomena Sotaia. Com Monjo, Pellicer és un vitalista, profundament enamorat del seu paisatge i, a través d’ell, dels topònims, dels noms de les plantes i dels ocells, de la llengua tota que impregna la natura feréstega, a la manera de Walt Whitman:

La meua llengua, cada àtom de la meua sang
Fets amb aquesta terra, amb aquest aire


  Jorge Cruz Orozco, en la introducció del volum ens remet a Montaigne, però la referència més òbvia és Thoreau. Com l’autor de Walden, Pellicer viu una profunda immersió en el medi físic que l’envolta. Parla amb els pastors de la zona (en replega mots i fraseologia), revisa les Observaciones de Cavanilles (com Thoreau llegia la Ilíada) i no s’oblida de posar al seu sarró els millors prosistes catalans del segle XX: Ruyra, Segarra, Gaziel, Pla. D’aquest darrer pren la lliçó estilística dels adjectius. De tots aprén que escriure és, sobretot, una manera de mirar. Com a conseqüència de tot això, Diari de Sotaia és un opuscle molt agradable de llegir, instructiu i fructífer.
   És lògic que els hereus i els amics d’aquests dos autors hagen volgut rescatar de calaixos massa polsosos els apunts que ara ja són llibre. Aquells fulls adormits se’ns apareixen aleshores com fotografies antigues on va quedar fixada una imatge irrepetible. El temps dota de valor aquesta mena d’imatges. I com tot el que es rescata del gran foc de l’oblit, té la subtil tendresa de la vida que, tan sols per un moment, deixa de ser anònima.
Joan Garí
Publicat a Posdata, 16-12-2017

9/12/17

L'aventura de l'amor desigual

Títol: Sodoma i Gomorra, II
Autor: Marcel Proust
Editorial Viena
Barcelona, 2017
Trad. de J.M. Pinto
336 pàgines


  És lògic que Proust desperte amor o odi entre els seus possibles lectors, sense terme mitjà. Els qui l’estimem sabem que, per trobar una frase immortal o unes poques pàgines meravelloses haurem de travessar digressions sense fi o escenes fatigosament repetitives. Els qui l’odien no estan disposats a picar tanta pedra per trobar un petit diamant. I és així com es va passant la vida –i la Recerca.
  Els qui havien començat la lectura de Sodoma i Gomorra imaginant-se tot de promeses d’una sensualitat més o menys exasperada van a parar, en les pàgines d’aquesta segona part, en una nova apoteosi de la literatura de saló. En aquesta ocasió, els personatges es deleixen en disquisicions inacabables sobre el significat dels topònims normands i els cognoms il·lustres. El narrador, al seu torn, continua amb les seues obsessions més delicades. Viu a Balbec (la ciutat imaginària inspirada en Cabourg) i es desplaça en cotxe per anar, el mateix dia, a La Raspelière per sopar a cals Verdurin (que reben dimecres) i a l’església de Saint-Jean-de-la-Haise, on Albertine fa de pintora.
  De nou les millors pàgines del volum, les més líriques i emotives, són les dedicades a la seua relació amb aquesta “noia en flor”, inspirada, com sabem, en el jove de qui Proust estava enamorat en la vida real. Etimologies? És molt lògic que el narrador pare atenció de manera tan exhaustiva als significants. Potser això puga explicar que Albertine siga, en veritat, un Albert… (I Lacan, de segur, en va treure molt més suc).
  El Baró de Charlus –sempre observat meticulosament per l’ull entomològic del protagonista- es presenta ara en societat acompanyat per un bell violinista, Morel. Tots presumeixen quina mena de relació mantenen els dos hòmens, però això no és una cosa que preocupe el baró. En la seua obsessió per seduir Morel, s’inventa un duel imaginari contra algú que hauria ofès el violinista, per estimular els seus sentiments. El narrador, que se les dóna d’heterosexual, assisteix a aquests esdeveniments com en la llotja de l’òpera. Tanmateix, quan li retorna la vella gelosia per les amistats femenines d’Albertine (que freqüenta el cercle de la senyoreta de Vinteuil, d’apetències sàfiques), tot el seu món s’ensorra.
  L’home que condueix la Recerca com un majestuós cotxe de cavalls és feliç al costat de la seua promesa, però aquesta felicitat oculta un intens patiment. Li regala un mirallet per no veure’s privat de la seua presència quan se n’anava al bany a arreglar-se. N’està tan profundament enamorat que pensa a deixar-la, tot seguint la seua lògica paradoxal: “Les amants que he estimat més no han coincidit mai amb el meu amor per elles. Aquest amor era veritable, ja que jo ho subordinava tot a veure-les, a servar-les per a mi sol, ja que sanglotava si, un vespre, les havia esperat. Però més que ser la imatge d’aquest amor, tenien la propietat de desvetllar-lo, de portar-lo al seu paroxisme. Quan les veia, quan les sentia, no trobava en elles res que s’assemblés al meu amor i el pogués explicar”.
  La sospita lèsbica fa esclatar el narrador en una direcció sorprenent. Es refugia en sa mare i li confessa, alterat: “Cal absolutament que em casi amb l’Albertine”.
  Mentrestant, el temps transcorre lent però implacable a Normandia, com un tren regional (la metàfora exacta de la prosa proustiana: cadenciosa i inacabable, capriciosa i rectilínia). A cals Verdurin la senyora de Cambremer volia ser presentada al baró de Charlus, però aquest, que la reputa de Cambremerda (els significants, sempre), no s’hi rebaixarà. Tot es manté immutable al petit nucli (le petit noyau), allà on acudeix la flor i nata (la fleur de chic), en una gradació que inclou la gent molt bé (gens très bien) i la gent del bo i millor (tout ce qu’il y a de mieux). El narrador hi és sempre benvingut, però el seu cap està massa ocupat amb Albertine (“cella perquè amor és desigual”, com diria Ausiàs Marc). La seua felicitat en depèn fins límits inexplicables. En serà ella conscient alguna vegada?
Joan Garí
Publicat en Ara, 9-12-2017

18/11/17

Retorn a l'infern primigeni

Títol: Tot és possible
Autora: Elizabeth Strout
Edicions del 1984
Barcelona, 2017
Trad. d’Esther Tallada
275 pàgines


  En la novel·la Em dic Lucy Barton (2016), Elizabeth Strout dibuixava amb gran mestria la relació entre una dona i la seua mare mentre la primera es refeia d’una apendicitis mal curada al llit d’un hospital de Nova York. Mare i filla eren originàries d’Amgash (Illinois). Els Barton van ser una família pobra que es coïa en el caldo de la misèria moral de l’immens rerepaís que s’estén entre Nova Anglaterra i Califòrnia. La Lucy no va superar mai els traumes d’una infantesa dissortada, enmig de la caixa de trons que suposava la vida amb una pare traumatitzat per les vivències de la guerra a Europa i una mare ostatge de les seues pròpies rareses. En la penombra de l’habitació d’hospital, mentre a fora pampalluguejava la ciutat que no dorm mai, Lucy i sa mare reviuen la seua penosa història i, per primera vegada, s’arbora entre elles un indici de relació possible, mentre la primera, que s’ha refugiat en l’escriptura per fer front a les seues múltiples inseguretats, no deixa de fer-se una pregunta fatídica: “¿com ens ho hem de fer per no sentir-nos inferiors a ningú altre?”.
  Ara, en el recull de contes Tot és possible, Strout reprén la munió de personatges que havien brollat espontàniament en la conversa maternofilial, començant per Tommy, el conserge de l’escola, que deixava que Lucy es quedara després de classe per estudiar a l’escalfor dels radiadors. De sobte, el món d’Amgash es fa present en el que té d’un escenari embrutidor, la trampa perfecta on Lucy Barton no va voler tornar més. Però en el relat “Germana”, Lucy no pot evitar retornar, dèsset anys després d’haver-ne fugit, al seu lloc natal. Allí l’esperen els seus germans, Pete i Vicky. L’experiència és completament decebedora. Lucy té un atac de pànic mentre Vicky rememora obssessivament aquella infantesa desolada de tots tres, i no té més remei que demanar als seus germans que la porten a Chicago.
  Aquella seguretat que havia conquistat -precàriament- als anys d’escriptora a Nova York de sobte cau a plom. La ferida del passat, que no s’havia tancat mai, comença a supurar de nou. Tot un món d’infortuni i malastrugança es fa present com el primer dia i Amgash es revela un parany tan perfecte com Tupelo (Mississipí), aquell altre cul del món on havia nascut l’any 1935 Elvis Presley. El rei del rock és sovint citat en tots dos llibres, perquè els personatges s’hi senten estranyament emmirallats: també Elvis procedia de la white trash, la classe baixa blanca que, suara, ha portat Donald Trump a la presidència dels Estats Units.
  Ara Lucy ja no tornarà. En carn pròpia, ha aprés definitivament la lliçó.
Joan Garí
Publicat en Ara, 18-11-2017