20/10/18

L'atrocitat del desig aliè

Títol: La presonera, I
Autor: Marcel Proust
Editorial Viena
Barcelona, 2018
Traducció de Josep M. Pinto
222 pàgines


  El narrador reté Albertine a sa casa de París. La hi manté captiva –presonera- i així dóna nom al nou volum de la Recherche, el que fa cinc. Ha enxampat la noia en flor, com qui agafa una papallona, i la vol només seva, perquè voletege dins un delicat parany exclusivament per al seu plaer. Però l’amor –això ja ho saben els bons lectors d’aquesta narració inacabable- és una complexa patologia. Segons Proust, “l’amor només té per objecte un cos si s’hi fonen una emoció, la por de perdre’l, la incertesa de retrobar-lo”. I per això “només vivim amb allò que no estimem, que hem fet viure amb nosaltres solament per matar l’insuportable amor, ja es tracti d’una dona, d’un país, o encara d’una dona que enclogui un país”. És a dir: “Només estimem allò que no posseïm tot sencer”.
  Amb aquests pressupòsits, és lògic que el narrador visca amb un neguit suprem la seua relació amb Albertine. La té al seu costat, al llit, o a poques passes, a l’habitació de la noia, però la sospita lluny, massa lluny. Ja no sap ni si li resulta bonica: ho és per als altres i això cimenta el seu propi desig però, a la vegada, dispara una verinosa gelosia. No pot suportar, en realitat, que la vida d’Albertine no es realitze completament dins la seua trampa. Cada ocasió en què aquesta manifesta el menor indici de vida social ocasiona en el seu amant una tempesta ferotge de zels punxeguts.
  Al capdavall, va salvar Albertine de Balbec, és a dir, de Gomorra. I per a què? Per a descobrir que la seua jove enamorada sembla mantenir algunes relacions equívoques amb persones del seu mateix sexe. Llavors es solidifica una dolorosa constatació: que Gomorra està “dispersa pels quatre cantons del món”...
  Té Albertine apetències lèsbiques? No ho sabem. El narrador tampoc ho sap, però la mera sospita l’esquinça per dins. La seua capacitat aforística –tan extraordinària en aquest volum- ho codensa tot amb la contundència de la lapidació: “Trobem innocent desitjar i atroç que l’altre desitgi”. Convertint l’amor en una malaltia de pronòstic més que reservat, el narrador voldria que els seus zels serviren perquè Albertine es mantinguera al seu costat “per una atracció compensada tan potent com la llei de la gravitació”. Per això només creu que la posseeix completament quan dorm.
  Les pàgines més torbadores d’aquest llibre vénen referides, precisament, a la descripció de les sensacions que provoca en el narrador el son d’Albertine. Adormida, la noia li sembla una llarga tija en flor; la indolència vegetal d’aquesta pèrdua de consciència provoca el sentit de poder absolut en l’amant gelós. “Mantenint-la sota la meva mirada –escriu-, en les meves mans, tenia aquesta impressió de posseir-la tota sencera que no tenia quan ella estava desperta”. I afegeix: “El que experimentava aleshores era un amor davant d’alguna cosa tan pura , tan immaterial, tan misteriosa com si davant meu tingués les criatures inanimades que són les belleses de la natura”. Abans, però, com si això no fos prou per convocar el doctor Freud, no s’havia estat d’afirmar que la sensació de rebre Albertine cada nit al seu costat li recordava imperturbablement sa mare inclinant-se sobre el seu llit d’infant per donar-li el bes de bona nit....
  El text es clou amb la mort de l’escriptor Bergotte. Aquest fet ocasiona un nou terrabastall de gelosia en el narrador, ja que Albertine assegurava haver-se’l trobar quan ja havia de ser inevitablement difunt. Amb cada petita anècdota d’aquest estil la roda de l’amor es posava una altra vegada en marxa i, com la de la fortuna, propiciava destins diferents als actors del drama: en l’una, una frívola inconsciència dissipada; en l’altre, una ferida sangonosa que era d’amor, és a dir –ai!-, d’amor propi.
Joan Garí
Publicat en Ara, 20-10-2018

29/9/18

Oda monogràfica a l'arròs

Títol: El llibre daurat
Autor: Josep Piera
Editorial Pòrtic
Barcelona, 2018
294 pàgines


  No és difícil esbrinar els motius de l’èxit mundial de la paella valenciana. Tot i que Josep Pla, en El que hem menjat, explicava molt convincentment com és de difícil menjar-ne una en condicions fora del País Valencià, el plat ha fet la viu viu i ha acabat convertint-se en un dels emblemes de la tan exalçada dieta mediterrània. La paella, en efecte, conjuga a la perfecció hortalisses i un cereal tan extraordinari com l’arròs (vehicle que alberga tota mena de sabors), amb la carn (blanca) sempre subordinada a la verdura.
  Si fem una ullada a la història de la recepta, però, podrem comprovar que no sempre s’ha entès per paella el que de manera més o menys consuetudinària s’entén avui. Aquesta ha estat la dedicació de l’escriptor Josep Piera en els últims anys i el resultat de la seua perquisició és El llibre daurat, una continuació natural de Els arrossos de casa i altres meravelles (2.000).
    El llibre daurat és un vademècum que recorre els avatars coquinaris de l’arròs al país dels valencians des que els àrabs –o potser els jueus- ens el van portar. Seguint la màxima de Confuci (“Una cuina sense arròs és com una dona bonica sense un ull”), els nostres avantpassats van anar convertint aquella gramínia prodigiosa en un element imprescindible de les dinades i les sopades autòctones.
  Igonora el gran públic que posseïm en llengua catalana un dels primers receptaris europeus, el Llibre de Sent Soví. N’he parlat extensament en un llibre que acabe de publicar (El rebost perfecte, Onada), així que em permetreu que ara només recorde que, en allò que afecta el tema d’aquest escrit, el Llibre de Sent Soví va introduir la cuina de l’arròs a la Mediterrània cristiana, però encara amb receptes de curta volada. El Llibre de coc, després –un altre receptari essencial- ja incloïa una mena d’arròs al forn, que feia les delícies dels papes Borja coetanis.
  Precisament Piera sosté que l’actual paella és una evolució d’aquest arròs en cassola del segle XV. En realitat, la revolució de la paella prové d’una forma peculiar de coure l’arròs, que es documenta per primera vegada al segle XVII. És llavors quan trobem ja un “arròs a la valenciana”, és a dir, amb els grans solts i cuits, no empastats. Aquest punt de cocció, més l’afegit de la tomata (que el “Descubrimiento” va portar d’Amèrica) i el perfum del safrà hi serien els elements decisius. “Aquest punt –diu El llibre daurat- és la gran aportació valenciana a la cuina arrosserra universal”, en oposició, per exemple, al risotto italià.
  A partir del segle XVIII vivim una apoteosi de l’arròs a casa nostra. Es popularitza com a element bàsic per la seua capacitat alimentària. La primera referència a la paella tal com la coneixem ara, però, és del segle XIX. El Romanticisme i la Revolució industrial (amb la popularització dels atifells de ferro) van acabar de reblar-hi el clau. Les paelles dinovesques, tanmateix, són una simfonia barroca farcida d’excessos i d’impossibles gastronòmics. O, tal com s’hi referiria després Azorín, “una poliantea fastuosa de sabores”. Del 1888 és la primera recepta completa coneguda, apareguda en La cocinera moderna. El seu “arroz en paella a la valenciana” és un poti-poti que ara ens faria feredat: inclou ceba i llonganisses, per exemple, però això només és una primera mostra del que vindria després. Al llarg d’aquells anys van apareixent noves receptes on destaca un ingredient ara molt polèmic: el xoriç...
  A hores d’ara, podem estar contents que la paella haja sobreviscut a l’intent del franquisme de convertir-la en el “plato español” per antonomàsia. Sent com és l’arròs “el més gran comunicador de la gastronomia” (la frase –exacta- és d’Emili Teixidor), més de quatre –i de mil- s’han quedat amb un pam de nas quan, en alguna raconada infecta, els han servit una “paella” vomitiva i criminal. Després hi ha la polèmica de la recepta. Diu Piera amb bona lògica que no pot haver una paella canònica, perquè la paella va evolucionant i afegint els productes de la temporada. Amén.
Joan Garí
Publicat en Ara, 29-9-2018

23/9/18

El paisatge castellonenc posat a coure

El periodista i escriptor Emili Piera ha publicat en Posdata la seua visió del llibre El rebost perfecte. Amb el seu permís, reproduiré a continuació el text complet de la ressenya:

  "Un llibre de cuina dedicat a un sol cuiner s’arrisca a ser un monument d'encolomada vanitat, un acte de suprem narcisisme, fins i tot en una època que confon la tasca dels bons xefs amb una exhibició d’aurigues del circ romà o amb la picassiana capacitat d’ estar a totes les caigudes.
El llibre El rebost perfecte. La cuina de Miquel Barrera, de Joan Garí (amb excel·lents fotos de plats i bodegons a càrrec de l’especialista Ramon Usó) supera la prova –i el risc– gràcies al talent de l’escriptor ben armat que és Garí.
  Parlant d’armes, la portada de El rebost perfecte presenta a un Miquel Barrera, un home de caràcter més angèlic, que diabòlic, carregat amb ganivets d’obrir en canal un porc, mentre plouen pimentons i albergínies i el personatge posa cara de pomes agres o, com a mínim, d’haver-se llegit el Bushido. Recorda, inevitablement, a la primera edició de Confesiones de un chef, d’Anthony Bourdain, on l’americà compareixia, amb un parell de companys, component una estampa patibulària d’armes blanques i gent suada.
  Bourdain es el darrer d’un llinatge de cuiners suïcides. Podeu pensar el que us done la gana, però el treball de cuiner s’assembla molt al del miner o siderúrgic i, a més de flames, espurnes i esguits d’olis roents, ha de superar jornades dignes de Francisco Pizarro. Una professió de risc, sense dubte. Admirable en molts sentits.
  Joan Garí trena el llibre, amb la seua reconeguda habilitat, amb tres o quatre fibres diferents de manera que, com els plats de cocció lenta tradicional, fins i tot els ingredients més insospitats i les barreges més colpidores, acaben per produir una menja abellidora.
  La més interessant de les fibres o línies narratives és, precisament, la que contenia major perill d’incórrer en apologies de boca molla i altres hipèrboles de campaner. Com un novel·lista, Garí pren de la mà el personatge de Miquel Barrera quan només és un xiquet, l’acompanya per la pedania d’El Pou de Beca (on continua cuinant el més jove de l’estirp, Nico Barrera), per la Vall d’Alba, Castelló i, finalment, València, d’on el projecte d’economista que va ser Miquel fuig, cames ajudeu-me, i torna, per a la nostra satisfacció, a la seua terra. I es troba a  Àngela Ribes, la que serà la seua dona i persona clau en el camí d’exigència que meresqué l’ingrés de Barrera en la alta confraria de les estrelles Michelin.
  La història de la millor cuina actual va plena de mals estudiants. Constatat.
  Quan jo vaig descobrir Barrera era, probablement, dia festiu, havia deixat el cotxe a prop del que semblava un restaurant que es deia Cal Paradís (evolució natural d’un bar primigeni dels anys setanta que duia el nom de El Paraíso) i m’havia acostat a l’església per veure si hi havia alguna cosa digna de ser contemplada. N’hi havia: es casava una parella i la cerimònia nupcial era amenitzada per una colla de balladors i balladores. Com a Armènia i Geòrgia: Castelló és una terra de sorpreses continues. Jugant-me la cara com a comentarista, li vaig adjudicar a l’establiment el màxim guardó. Continua mereixent-lo: tant en la línia més creativa com en la més tradicional.
  La terra. I la mar. Una cita de Martín Berasategui acaba de situar-nos: “La meu ofici no té fronteres, però la meua cuina té arrels”. És una declaració de principis que Miquel Barrera faria seua. És el rebost perfecte amb el qual l’autor del llibre ens fa l’ullet. Atraure la curiositat/golafreria del lector cap a les delícies de mercats i llotges, de mar i muntanya. Les asprors castellonenques guarden tresors com els rovellons i la tòfona. Els formatges il·limitats. Les delícies polimorfes de la mar que tempten amb èxit al comensal més virtuós. La tomata de penjar, que és l’aliança del sabor i el temps,i la carxofa que cantaren Rilke i Neruda, una rosa comestible procedent de Benicarló. I els cellers castellonencsque poden dir clar i alt que van amunt, ocupats en créixer que sempre és millor que morir, encara que siga lentament. Tot comptat i debatut, l’arrel de Cal Paradís és la senzilla, rotunda, incitant cuina dels masovers afinada per la imaginació de Barrera. L’atracció de Garí per les coses immediates és, també la de Barrera. Ho explica amb una imatge alimentària: “Voldria ser un escriptor de quilòmetre zero”. I posarà els exemples de Josep Pla a l’Empordanet i Philip Roth als barris jueus de Newark. Bons mestres, sens dubte.
 Les dues línies narratives van creuant-se i saludant-se com pelegrins amables i de tant en tant l’autor es llança a una oportuna estampa costumista o a una disquisició erudita sobre el que és i no és el Llibre de Sent Soví. Tinguérem un segle d’or de cuina, més curial que popular, és clar, abans que ningú (amb el permís del Regne de Nàpols).
  Quasi imperceptiblement els pares fundadors de la literatura gastronòmica moderna al país (Martí Domínguez El Vell, Antonio Vergara, Llorenç Millo...) han produït una llarga descendència: Josep Piera ha publicat el llibre “definitiu” sobre la paella –El llibre daurat – que documenta el naixement del nostre plat vint anys abans del que sabíem; el mateix Joan Garí és, també, autor de La memòria del sabor i Joan Iborra publicà des de la Valldigna Crònica de la vall i el mercat, prosa de detalls seductors i secrets. Anem fent un autèntic corpus de literatura gastronòmica.
  L’editorial Onada, mare de El rebost perfecte, pot donar-se per satisfeta. El llibre no està fet, només, a major glòria del cuiner i el seu biògraf, sinó que emmarca una aventura familiar exitosa en un corrent que dignifica i reconeix als collidors del camp i als llauradors de la mar. I en un marc territorial ben precís. I evocat. També apareixen altres “primers espases” dels perols: tretze en concret (entre ells Raül Resino un altre notable, de Benicarló), amb una atenció especial a Quique Dacosta i Ricard Camarena, un home d’arrels com Miquel Barrera.
  Naturalment, el llibre té receptes, díhuit: un llibre de cuina com cal les ha de tenir, com tenen fórmules, autoanomenades magistrals, els llibres de farmacopea.
  I torne a Picasso, el gran devorador esmentat al principi. El pintor agafava la raspa d’un peix que s’acabava de menjar i l’estampava en l’argila tendra d’una ceràmica, com un fals fòssil. El menjar eixamplava les dimensions de la seua obra. Però el cuiner creatiu fa el que vol -el que vol el client- amb la voluntat manifesta d’agradar. I consumit el plat no queda (quasi) res. És bo recordar-ho en un temps on els majors perills per a la cuina son la pedanteria tòxica i la solemnitat hiperclorhídrica".

Emili Piera

Publicat en Posdata, 22-9-2018

28/7/18

El laboratori del doctor Torra

Títol: El quadern suís
Autor: Quim Torra
Proa
Barcelona, 2018
360 pàgines


Vaig conéixer Quim Torra ara fa deu anys. En aquell temps l’al·ludit havia fundat una editorial independent a Barcelona –Acontravent- i es dedicava a reeditar clàssics del periodisme dels anys 30 juntament amb el bo i millor de l’assaig contemporani en català. L’ideari de l’empresa era molt clar, però els resultats comercials van ser més bé discrets. Torra s’hi ha referit ara als “llibres invendibles” que va voler editar en aquells anys. I un d’aquests, caldrà dir-ho, va ser la meua Història d’Amèrica, que va acceptar acollir al seu segell amb entusiasme.
  El Quim Torra que jo vaig tractar era un home pulcre, de modals britànics, amb aquell aire de savi despistat de què el dotaven alhora la miòpia i i una certa probitat i mesura gestuals. Era difícil reconéixer-hi, en els esdeveniments que van propiciar el seu accés a la presidència de la Generalitat de Catalunya, el “xenòfob”, “racista” i “supremacista” amb què va ser definit pels seus enemics polítics.
  En realitat, per entendre Torra cal haver llegit sencers els seus llibres, i saber molt bé de què parlem quan parlem de Twitter. Com sol passar amb els tímids molt sovint, és obvi que l’ara Molt Honorable es va deixar portar per la facilitat aparent i una mica impune que propicien les xarxes socials. Va caure-hi, supose, en una parany molt ben parat. En realitat, la seua idiosincràsia es revela molt millor als volums que ha dedicat al voltant –sobretot- del periodisme català anterior a la Guerra Civil. Aleshores escriure als diaris propiciava l’alegre conjunció de la literatura i l’actualitat, en una proporció que avui dia ens podria semblar insòlita.
  En Viatge involuntari a la Catalunya impossible (Proa, 2010), el nostre autor aplica a l'assaig els mecanismes de l'autoficció i es va inventant successius documents suposadament obra d'autors de l'època: una carta de Lluís Capdevila a Just Cabot, una obra de teatre d'Àngel Ferran i la suposada autobiografia de Paco Madrid. Capdevila, Ferran, Madrid: tres autors de "segona fila" que tanmateix al seu temps foren estrelles indubtables en un firmament que no es nodria només dels noms mítics que han arribat fins a nosaltres, sinó que necessitava, alimentava i admetia una gernació d'activistes en absolut negligibles.
La "carta" de Capdevila a Cabot està resolta amb molt bona tensió estilística. El seu contingut, a més, és d'extraordinari interés, perquè recupera un món literari alternatiu al de la Institució de les Lletres catalanes i les tertúlies de l'Ateneu. Capdevila és més del Bar del Centro i prefereix, a les capelletes literàries, l'ambient prostibulari i popular. Com a dramaturg, a més, va aconseguir, "que el català regnés al Paral·lel en lloc de Lerroux". S'enorgulleix d'haver escrit en L'esquella de la torratxa o La campana, i mai en La publicitat o La Veu de Catalunya. La recuperació de la seua veu, ni que siga impostada, és un dels grans actius d'aquest llibre: no debades l'autor es considera "un especialista en l'exhumació de restes escrites de periodistes oblidats".
L'operació es continua amb Àngel Ferran i, especialment, amb Paco Madrid, un fosc escriptor en castellà -fill de murcians i seduït inicialment pel lerrouxisme- especialitzat en el Districte Vè, més conegut amb l'apel·latiu que ell mateix va propiciar amb gran èxit: el Barri Xino.
  Aquella Catalunya impossible és la que ens pot fer entendre algunes claus del pensament polític més arrelat de Quim Torra. Siga com siga, el que acaba de publicar ara és un dietari titulat El quadern suís, ambientat en l’any i mig que va residir al país helvètic, a sou d’una multinacional de les assegurances.
  El Torra dietarista és una extensió lògica del Torra persona: seriós, confiable, fins i tot una mica avorrit. Suïssa li escau bé, tot i el seu acusat escepticisme pel que fa a la faena que realitza quotidianament a Waldelberg. D’alguna manera, experimenta la síndrome de l’impostor: no es creu realment capacitat per al lloc que ocupa, i tem que, en algun moment, els seus dèficits seran revelats amb deshonor.
  Com que no connecta amb l’esperit del seu treball, la seua existència es bifurca: en horari laboral és un treballador metòdic; després, Suïssa li obri les portes. Es dedica a indagar tots els misteris del seu país d’acollida, i a resseguir la petja dels catalans que hi van passar. Contra la visió escèptica de Josep Pla (“En general, aquests països (civilitzats, ordenats...) són fets essencialment per a persones una mica bullides, discretes i lleugerament evaporades”), s’aplica a descobrir en els passavolants i els suïssos pròpiament dits motius que desbaraten aquella frase de Harry Lime en El tercer home: “Recorda el que va dir no sé qui: a Itàlia, en trenta anys de dominació dels Borja, hi va haver guerres, matances, assassinats... però també Miquel Àngel, Leonardo i el Renaixement. A Suïssa, pel contrari, tingueren cinc-cents anys d’amor, democràcia i pau. I quin n’és el resultat? El rellotge de cucut!”
  No cal dir que Torra troba arguments per admirar la Confederació. No només perquè és “el laboratori de llengües més fascinant d’Europa” (i, com a tal, una lliçó permanent per a Espanya), sinó per la munió de grans hòmens i fets rellevants que espigola en la seua història. No és precisament la Suïssa de les grans corporacions financeres el que el motiva, sinó la llar de Robert Walser, Johanna Spyri, Peter Stamm o Heinrich Pestalozzi (i encara de Rodoreda, Gassol, Bertrana, Cambó, Coromines o Xammar). El volien fer vendre assegurances, però el que Torra volia era badar admirant la literatura, l’art, l’alpinisme, la bogeria. La cosa, òbviament, havia d’acabar malament.
  I el final arriba inexorable, com sol ser habitual. Els americans compren Waldelberg i Quim Torra, al capdavall, és despatxat. Llavors té un detall kafkià de bona llei. Anota al seu diari: “Avui m’han acomiadat. A la tarda, amb els nens, hem anat a jugar amb els trineus”.
  La resta de la història ja és coneguda: tornarà a Barcelona, es farà editor, es fartarà de perdre-hi diners i, un bon dia, els esdeveniments polítics al seu país propiciaren que es convertisca en el 131è president de la Generalitat de Catalunya. El vertigen del càrrec, propiciarà un nou dietari de què fruïrem en el futur?
Joan Garí
Publicat en Posdata, 28-7-2018

14/7/18

Vaques pasturant als afores del paradís

Títol: La penúltima bondat: assaig sobre la vida humana
Autor: Josep Maria Esquirol
Quaderns Crema
Barcelona, 2018
175 pàgines


  L’assaig és un territori esquiu. Per definició conté incerteses i càlculs de probabilitats que contribueixen a desdibuixar les seues fronteres. El seu creador, Montaigne, va voler que fóra així: no va infantar un gènere tancat, de regles precises, sinó que va preferir proporcionar una manera de conduir-se pels viaranys de la vida, un sistema de lectura i un patró d’escriptura que bevia directament de les fonts més recòndites del jo. Aquest subjectivisme l’acostava a la poesia, però al mateix temps servava lligams indubtables amb la filosofia com a mètode d’aconseguir la veritat (o una certa veritat).
  Modernament, les fronteres de l’assaig han seguit eixamplant-se. El periodisme, per un costat, ens proporciona sovint càpsules assagístiques, perquè és una forma acreditada de divulgar el pensament dels escriptors. La ciència, per un altre, truca també a les portes del gènere: quan els científics fan divulgació, de vegades temptegen l’assaig... i no hi ha res més extraordinari que un bon científic que siga, alhora, un bon escriptor.
  Dissortadament, la deriva contemporània ha provocat una greu malversació del gènere assagístic. Ara li posen aquesta etiqueta a tot allò que no és ni una novel·la ni un poemari ni una peça teatral. Tots els informes acadèmics que no s’atreveixen a mostrar-se al món amb el seu autèntic embolcall passen per “assajos”. L’operació, sincerament, sempre m’ha semblat una disputa entre gossos famèlics per un rosegó. L’assaig –l’assaig autèntic, el literari- és tan minoritari com la poesia. Discutir-li l’essència i el nom és llevar-li el pa de la boca a un captaire...
  Tot això ve a tomb perquè el filòsof Josep Maria Esquirol acaba de publicar un llibre que es titula La penúltima bondat i se subtitula Assaig sobre la vida humana. I crec que el subtítol fa realment justícia al contingut i la caracterització genèrica del seu text, cosa que sempre és una alegria.
  Esquirol, en efecte, ha escrit un autèntic assaig, és a dir, no ha caigut en la temptació de vendre’ns un petit manual de filosofia a l’ús (amb tots els respectes per aquesta venerable disciplina acadèmica). És clar que hi ha filosofia en La penúltima bondat, però el seu estil i el seu tractament literari és fefaentment assagístic. Hi ha un rumb que s’emprén en el principi d’aquest llibre i no saps on et portarà. La lliçó montaignenca hi és totalment pertinent. Algun barbat catedràtic universitari podria insinuar que, per entendre Esquirol, cal haver llegit abans, com a  mínim Heidegger, Nietzsche i Lévinas. No és cert. Les paraules d’Esquirol són autosuficients. Hi parteix d’una metàfora bàsica: el paradís i els seus afores. Estem tan avesats a pensar que el paradís hauria de ser el nostre objectiu (tota mena de paradisos: socials, econòmics, sexuals, territorials...) que no parem atenció a una veritat elemental: “La vida paradisíaca és inimaginable, com el noümen kantià (...) Al paradís no hi ha ni passió, ni filosofia, ni vida. Per això la vida humana es dóna als afores del paradís impossible”. I de seguida se sent un eco d’Emily Dickinson: “El Paradís no m’agrada/perquè sempre és diumenge/ i l’esbarjo no arriba mai”. En aquest perillós oasi els fruits prohibits semblen un homenatge a Josep Pla: figues i raïm (sic).
  Escriu Esquirol a la primera pàgina del seu llibre: “Al paradís impossible hi havia tota mena d’animals, llevat de vaques”. Vaques, gates i goril·les constituiran un petit zoològic interior en aquestes pàgines, però s’han de llegit completes per entendre el seu significat. On ens vol portar el seu autor, amb tantes metàfores, és a denunciar la patologització de la vida, que comença amb la psicoanàlisi i acaba amb la substitució de les paraules guaridores per tota mena de pastilles miraculoses.
  Esquirol no hi dubta: proclama la necessitat de la bondat i també de l’autoestima, entesa aquesta no com una cosa que tinga a veure amb l’egoisme, sinó com allò que “lliga essencialment amb l’amor als altres”. La generositat (cap als altres i cap a nosaltres mateixos) és el que ens salva: “Que no hi hagi amor del tot desinteressat no vol dir res. No hi ha actes purs, perquè som finits, i la finitud indica també heterogeneïtat i paradoxa. Pretendre una altra cosa és a anar cap a una mena de quimera inhumana (és pretendre estar al paradís en lloc de saber-se als afores)”.
  El mercat (la gran fàbrica social contemporània) ha degenerat en mercantilisme però la solució no és una revolució: el món canviaria només “amb un desplaçament de mig pam”. Un gest pot canviar-ho tot: un gest que continga vida.
  La lliçó d’aquest llibre, doncs, té a veure amb la propagació de la bondat. Potser Esquirol hi és excessivament optimista, però les vaques pasturant a l’altre costat del paradís (tan boniques però, sobretot, tan útils!) ens recorden sempre que la seua proposta és al nostre abast. Tot està en les mans dels hòmens: per això –com recordava el gran Stanislaw Jercy Lec- cal llavar-se-les sovint...
Joan Garí
Publicat en Posdata, 14-7-2018

7/7/18

L'ánima i els seus pèls púbics

Títol: Jerusalem
Autor: Gonçalo M. Tavares
Quid Pro Quo Edicions
Pollença, 2018
Trad. d’Anna Cortils Munné
247 pàgines


  Quan un escriptor que comenta els llibres que ha llegit s’enfronta a un títol com aquest, automàticament només té una tasca possible: intentar fer arribar al lector que encara no ha tingut la sort de navegar per les seues pàgines una part significativa de les sensacions que hi ha atresorat goludament. Aquest és l’únic repte raonable.
  Dir que m’ha agradat Jerusalem seria poc: m’ha entusiasmat. Feia temps que no m’acarava amb un relat de tanta potència literària, amb un estil tan original, amb uns personatges tallats amb perfils tan diamantins. Per desgràcia, no és habitual que això passe: el noranta per cent dels escriptors actuals (i potser em quede curt) emprenen les seues narracions com si després de Flaubert, de Tolstoi o de Dickens no s’haguera escrit res més. Els resultats poden ser més o menys destacables, però desprenen inequívocament un aire a segle XIX massa poderós....
  Jerusalem és el resultat d’un formidable tour de force estilístic. El seu autor és l’home que ha definit la frase com un espai de responsabilitat entre dos punts. I és així: cal anar molt amb compte amb allò que col·loques entre un punt i el següent. T’hi va la vida. Per això les oracions de Jerusalem són precises i mai òbvies, concises però desbordants de substància. La història que conten es pot resumir fàcilment: el doctor Theodor Busbeck centra tots els seus esforços d’investigació en una colossal obra de cinc gruixuts volums –de vuit-centes pàgines cada un- sobre els avatars del terror en la història de la humanitat, els pobles que han massacrat i els que han sigut massacrats, les civilitzacions que s’han imposat provocant patiment i les que l’han experimentat. Les conclusions d’aquesta recerca no són reconfortants: “El món era el conflicte entre una càrrega positiva i una càrrega negativa i aquest món s’acabaria quan, ja fos a nivell general, universal, gegantesc, ja fos a nivell individual i microscòpic, assolís el zero, l’anul·lació de les dues càrregues fortes i oposades”.
  Però en els dos estats possibles de l’ésser humà –víctima i botxí- hi ha una vergonya idèntica, “d’origen fisiològic obscur”. Per això els personatges de l’obra es veuen abocats a intercanviar-se aquests papers. El doctor Busbeck, per exemple, ha causat patiment tancant la seua dona, Mylia, en una clínica mental, i esterilitzant-la sense el seu consentiment. Precisament el relat comença amb una Mylia de quaranta anys bambant de nit per les proximitats d’una església, i hi acabarà igualment quan aquesta dona que exemplifica “la història del cervell humà i les seves pertorbacions” cause, al seu torn, la quota d’horror que li pertoca.
  No busquem en Jerusalem una paràbola fàcilment identificable. Es refereix de passada, amb aquest enigmàtic títol, al conflicte entre Israel i Palestina? Podria ser. Però això serà al fons d’una boira espessa, perquè la història que s’hi conta i, sobretot, la manera de contar-la, té un sabor diria que existencialista, amb personatges de noms impossibles perbocats en una ciutat fantasmagòrica, retallats sobre un fons d’angoixa indeterminada, al·ludint Déu però descomptant la seua atronadora absència.
  La mirada profundament original de Gonçalo M. Tavares s’ocupa de la bogeria com l’enigma suprem i de la relació entre els actes individuals i els actes col·lectius, sense obviar algun detall còmic que fa somriure el lector en el petit interval en què ha de deixar de pensar. Conversen Theodor i Mylia, que acaben de conèixer-se. El primer li etziba: “Els teus pares m’han dit que pots veure l’ànima”. “És veritat”, contesta la seua futura esposa. “I com és?”, retruca el metge. “Té pèls púbics”.
  Hi ha obres que, pel sol fet de ser traduïdes, honoren la literatura de la llengua d’arribada. És el cas, sense cap dubte, de Jerusalem, de Gonçalo M. Tavares. El lector que busque una narrativa no convencional, radicalment diferent, d’altíssima exigència expressiva, no ho ha de dubtar: aquest és, de totes totes, el seu llibre.
Joan Garí
Publicat en Ara, 7-7-2018

30/6/18

L'únic i veritable motiu

Títol: Llum a l’atzucac
Autor: Ramon Ramon
Editorial Bromera
Alzira, 2018
322 pàgines


  Ramon Ramon (Catarroja, 1970) es va donar a conèixer com a dietarista amb el volum Dins el camp d’herba (Perifèric, 2014). Molts vam saludar aquella incursió prosística com l’estrena d’una veu interessant, amb coses a contar. El volum incloïa anotacions datades entre els anys 2009 i 2012. Llum a l’atzucac, ara, renova l’excitació monològica de Ramon, aquesta vegada en el lapse 2012-2016.
  Venint del camp de la poesia, era inevitable que la prosa de Ramon tinguera el treball de cisell d’algú avesat a resoldre els conceptes fent-los passar per un cert alambí estilístic. En general, i en aquest terreny, el nou dietari s’afegeix al formalisme de l’anterior, potser un mica més enfebrit –cosa que, d’altra banda, es fa un poc inevitable. En matèria de contingut, tot segueix un poc la mateixa ruta. L’autor es deleix contant-nos les seues excursions europees, en línia amb l’acusada anglofília de què feia gala en Dins el camp d’herba. Passar el cap d’any a Londres, el Divendres Sant a Sant Mateu i l’estiu a Itàlia: un pla de vida envejable que es reflecteix en notes precises, sempre suggestives. El que el motiva més –i no deixa de remarcar-ho- és la fidelitat al seu paisatge (l’Albufera des del costat de Catarroja) i a la seua gent, mentre la ciutat de València, per contrast, se li ofereix com un espai d’”excessos alcohòlics i excursions prostibulàries”. Impagable, en aquest sentit, l’anècdota de la bagassa que llegia Fuster i Estellés i a qui Ramon descobreix en una expedició genital fructíferament insospitada.
  Personalment, em va agradar més Dins el camp d’herba. En aquest segon diari no m’acaba de fer el pes la seua particular interpretació de la lliçó planiana dels adjectius. “El tancament bocairentí –escriu el de Catarroja- no és de covardia lepòrida, sinó de prudència cànida” (sic). També podria ser, ben bé, que com a lector m’estiga fent vell, i ja coste més de satisfer-me...
  Quant a la resta, el volum acull la variada fauna d’aquesta mena de literatura: notes sobre Kant, Marx o Picketty (amb qui no pot és amb Hegel, confessa), divagacions sobre el cànon literari, una crítica del valencianisme polític actual...
  Mentre tot va esdevenint-se, l’escriptor ha tingut una filla. Això precipita el seu quefer: en endavant, és com si escriguera per a ella, com si la instituïra en marmessora de tot el seu devessall llibresc. La paternitat, així, arriba a un cim inadvertit: convertir-se en el suprem incentiu literari. D’altres tenen uns altres motius. Un pare sap que ja només n’hi ha i n’hi haurà un.
Joan Garí
Publicat en Ara, 30-6-2018