9/7/17

La mà que gronxa el bressol

Títol: Una dolça cançó
Autora: Leïla Slimani
Editorial Bromera
Alzira 2017
Trad. de Lluís A. Baulenas
181 pàgines


  L’últim premi Goncourt no és una novel·la d’intriga: a les primeres pàgines una mainadera ha assassinat els dos infants de què tenia cura. La història, segons sembla, té una base real. El relat que se’n seguirà és la peripècia d’aquesta estranya parisenca –Louise- que arriba a casa de Myriam i Paul com l’assistenta perfecta i un dia qualsevol –qui sap per què aquesta atziaga jornada i no qualsevol altra- decidirà agafar un petit gavinet i acabar amb la vida dels dos fills del matrimoni, Adam i Mila.
  Potser el lector espera, després de l’impactant inici del relat, que les gairebé dues-centes pàgines posteriors siguen la crònica psicològica i etiològica que aporten alguna llum sobre la motivació de la mainadera –sobre la seua horrible decisió final. En realitat, no és ben bé així. És obvi que escrutem la vida d’aquesta dona amb un cert detall, però les metàfores actuen com el final d’un penya-segat: “La seva cara era com un mar en calma, del qual ningú podria sospitar els abismes”. També caldrà dir que som davant d’una obra literària en majúscules: res ens ve donat, cap conclusió hi ve forçada, no hi ha un sentit perfectament diàfan que calme les ànsies cognoscitives del lector. Slimani es demostra una escriptora molt destra. Sota una prosa cristal·lina, precisa i tensa, servida amb una notable economia expressiva, els esdeveniments es van succeint. És cert que Louise té episodis de malenconia delirant. I arrossega un matrimoni fracassat i una maternitat també fracassada. Però, un assassinat? Quan té lloc un fet així, tot s’interpreta en retrospectiva. I, tanmateix, res no hi delata el perfil de la pitjor dels criminals, de la infanticida. No hi ha indicis tenebrosos ni pous inquietants. Només petits detalls acumulats, com les branquetes amb què un ocell tenaç, al final, fa el seu niu. Té fixació, per exemple, a no malbaratar menjar. Això la fa xocar amb Myriam, que no vol que done als xiquets aliments caducats sota cap concepte. Louise, un dia, es venja de la mare estricta col·locant-li damunt la taula la carcassa del pollastre que aquesta havia tirat a les escombreries, i que Louise ha fet repelar a Adam i Mila…
  Si no hi ha suspens, si tampoc hi ha una indagació zoliana a la recerca de les proves del caràcter criminal de la mainadera, tot esdevé llavors una pura celebració literària, en el sentit estricte d’aquest mot. És ací on Slimani demostra, amb la seua segona novel·la, les raons de les mestria que l’han feta mereixedora d’un gran premi al país on els grans premis encara tenen un sentit propi. Aquesta autora marroquina d’expressió francesa sap com bussejar en apnea pels amagatalls de l’ànima humana –i, específicament, de la femenina. No dibuixa un mostre: només una serventa que en el seu treball cerca la perfecció precisament perquè com a esposa i com a mare ha fracassat amb estrèpit. Una dona amb la seua motxilla de depressions i de tristeses que la porten a l’homicidi com la podrien haver portat, en una altra giragonsa del destí, al misticisme o a un suau escepticisme molt francès. La mena de persona que, en descobrir-se el seu gran crim, congrega un veïnat expectant i una mica atònit, des d’on s’aixeca de seguida, com una fatalitat sociopàtica, una frase anodina: “Doncs semblava molt normal”.
  Com es deia en un film prescindible, la mà que gronxa el bressol és la que domina el món. Però dubte que Louise volguera dominar res. Potser només buscava, com tots, un sentit en tot plegat. L’estil elèctric –com un trall- de Leïla Slimani ens va transportant cap a aquest final sense sorpreses. Les seues frases curtes, a vessar d’informació –molt eficaçment traduïdes per Lluís Anton Baulenas-, comprimeixen els fets, no deixen que es desborden en cap moment. Com en les històries que l’assistenta contava als infants, els bons moren al final, “no sense abans haver salvat el món”. Però, hi ha cap salvació en l’horror inútil?
Joan Garí
Publicat en Ara, 8-7-2017

8/7/17

L'herència literària de Joan Fuster


D’Ors a Fuster

Per una història de l’assaig en la literatura contemporània

Gonçal López-Pampló

PUV, València, 2017


Ara que fa vint-i-cinc anys de la mort de Joan Fuster seria un bon moment per avaluar el que queda del Fuster viu. Quan un autor passa avall, arriba el moment dels homenatges, dels ditirambes i de les canonitzacions. Tot això ho hem sabut fer molt bé. Però Fuster –ningú és perfecte- era escriptor, i els escriptors tenen una mena de posteritat molt diferent de les altres figures públiques. Qui llegeix ara –qui rellegeix, si ho preferiu- l’autor de El descrèdit de la realitat? A vegades tinc tendència a sospitar que els únics implicats en aquesta operació són els esforçats membres de la universitat, que han trobat en el nostre creador una matèria excel·lent per bastir tota mena d’artefactes doctorals, predoctorals o postdoctorals. I està molt bé, no cal dir-ho. Però un escriptor sense lectors “normals” és un escriptor definitivament mort i això és un excés que no estic segur que estiguem en condicions de permetre’ns. Al capdavall, quants grans autors, de l’estirp de Fuster, hem tingut els valencians en els últims cent anys?
  Mentre descansem de les preguntes retòriques, m’agradaria dir que aquest article vol posar el focus no en la posteritat del Fuster pare de la pàtria, gran ideòleg i consciència incorrupta del País Valencià, sinó en la seua influència entre els valencians que, després d’ell –i, en gran part, sota la seua influència-, s’han dedicat a la literatura. I és que de vegades fa la impressió que bona cosa del que s’ha escrit del de Sueca post mortem és el resultat de mastegar a consciència un parell de frases tòpiques: aquella on afirmava la “catalanitat” dels valencians i aquella altra que resava “El País Valencià serà d’esquerres o no serà”. No puc imaginar un llegat més malèfic per a l’autor de pàgines memorables (moltes pàgines i molt memorables) que quedar reduït a la faceta que ell mateix més menystenia de la seua biografia. Un escriptor fa literatura. Un intel·lectual compromès es parteix la cara per les seues idees. I quan tot passa, el que queda, si ha de quedar alguna cosa, ha de ser la literatura.
    Ja sabem bé que Fuster feia assaig. Però, què és exactament l’assaig? A jutjar per certes praxis modernes, deu ser tot llibre que no és ni una novel·la, ni un poemari ni una obra de teatre… I, tanmateix, l’autor de Causar-se d’esperar va definir molt bé el seu territori natural, tal com l’havia après del vell Montaigne: agitar idees, posar-les en quarantena, examinar(-se)-les. Fa molts anys vaig llegir un volum de Josep Iborra on explicava amb gran claredat la concepció de l’assaig del seu mestre i amic: Fuster portàtil (1982). Es veu, però, que no va ser un llibre amb massa èxit, perquè ara mateix encara ens preguntem què deu ser això de la literatura assagística.
  Gonçal López Pampló, per exemple, acaba de publicar una petita avaluació del fenomen (D’Ors a Fuster. Per una història de l’assaig en la literatura contemporània. PUV). Era necessari, diria, que algú des de l’acadèmia parara una mica d’atenció en aquest aspecte, precisament el que desperta més dubtes entre el personal afectat. Pampló, molt influït pel estudis de pragmàtica ara en boga, ens explica la seua visió del fenomen i fins i tot ofereix una definició: “l’assaig és un gènere literari escrit en prosa que planteja un pacte de lectura en el qual el referent textual està integrat per elements semàntics que procedeixen de la realitat efectiva i que s’interpreten de manera versemblant”. Segons això, un assaig de debò estableix un “pacte autobiogràfic” amb el lector i es vehicula a través de l’argumentació.
  Tinc algunes discrepàncies de fons amb aquesta definició, bàsicament perquè crec que tot assagista autèntic és un narrador i que un dels elements essencials per avaluar-lo ha de ser la qualitat de la frase. No és cap casualitat que Fuster fora un gran aforista (i també Josep Pla, inadvertidament). L’aforisme és un microassaig, el mínim acte literari possible. La condició fragmentària del gènere exigeix que l’assagista haja de concentrar l’escriptura en cada simple sentència, d’on emergiran tot de conceptes –d’idees- que dotaran de substància (de pulsió narrativa) la seua prosa. També diu Pampló que l’assaig exclou radicalment la ficció però això seria en el segle XX. Precisament si les successives generacions aportem alguna cosa són aquesta mena de canvis: ni Fuster escrivia igual que Montaigne ni alguns dels que ens dediquem al gènere ara mateix ho fem igual que el de Sueca. Això, lluny de ser un empobriment, forma part de la riquesa intrínseca d’un ecosistema literari. Parafrasejant Xavier Pla, és la “veritat literària” el que cal buscar en els grans assagistes, i no el mite de la “veritat biogràfica”.
  El que fa molt bé Pampló és evidenciar la ridícula situació que vivim ara mateix amb els premis literaris. És comestible que quasi mai cap dels grans premis “d’Assaig” (així autoanomenats) de la literatura catalana actual es concedisca a autèntics assajos? Parle del “Joan Fuster” de València, del “Carles Rahola” de Girona, del “Josep Vallverdú” de Lleida o del que atorga Bromera a Alzira. Si D’Ors a Fuster ha de tindre alguna utilitat, hauria de ser traçar una ratlla definitiva entre un gènere literari tan respectacle com els altres i tota mena de volums, usualment de manufactura acadèmica, que usurpen el seu nom i acaparen els pocs recursos que hi dediquen institucions públiques i privades.
  I mentrestant la vida passa, ja fa un quart de segle del traspàs de Fuster i l’assaig continua en el seu llimb habitual. Serà perquè, com deia Montaigne, “el més difícil és ser d’un mateix”…
Joan Garí
Publicat en Posdata, 8-7-2017

1/7/17

Arthur Rimbaud, un pinxo de pronòstic reservat

Títol: Obra completa bilingüe
Autor: Arthur Rimbaud
Editorial Atalanta
Girona, 2016
Trad. de Mauro Armiño
1.513 pàgines


Rimbaud sempre serà Rimbaud –és a dir, un altre. Qualsevol que, a divuit anys, haja llegit Une saison en efer i després s’haja posat a escoltar Bob Dylan sap de quina textura està feta la modernitat dels qui ja podem anomenar el segle XX “el nostre primer segle”. Tot és allí: les contradiccions de la poesia que s’expressa en prosa, el vaticini des del XIX de la turbulència del segle XX, l’última innocència i la primera timidesa, el surrealisme i altres ismes que encara no tenen nom. És molt normal que Dylan anomenara “Rimbaud” la seua guitarra i també ho és que finalment li donaren el premi Nobel. La polèmica subsegüent entre aferrissats partidaris del guardó i radicals oponents és una altra de les escadusseres i irrellevants batalles dins gots d’aigua que ens solen regalar les xarxes socials. Si hi ha un autor del nostre temps que haja entès Rimbaud i haja posat en pràctica l’esperit dels seues escrits aquest és el vell Robert Zimmerman: quin sentit tindria, si no, destrossar sistemàticament un repertori genial en els directes, desenes de cançons magistrals minuciosament matxucades i oferides en forma de polpa sangonosa donant orgullosament l’esquena a un públic idiotitzat que aplaudeix el suïcidi com hauria aplaudit el contraban d’armes del jove Arthur a les fronteres d’Abisínia.
  Ah, la glòria, què dura és amb els genis! Res més oportú que Jacobo Fitz-James Stuart Martínez de Irujo, comte de Siruela, ens oferisca ara una modèlica Obra completa bilingüe d’Arhur Rimbaud, meticulosament traduïda per Mauro Armiño. Des del Mas Pou de Vilaür (Alt Empordà), el comte ordeix les acurades edicions del seu segell, Atalanta. D’això abans es deia Gauche divine, i no cal pensar què n’haria opinat el propi Rimbaud. Pel que sabem d’ell (i en aquest llibre ho tenim tot: poemes, proses, correspondència, esborranys i fins i tot anotacions dels quaderns escolars) era un pinxo de pronòstic reservat, un cul de mal seient disposat des de molt jove a deixar-se notar davant el món. Fins i tot en la fotografia de la primera comunió –replegada en la selecció d’imatges del volum- té la mirada ambígua de l’àngel malèfic, l’esclat desafiant del xaval que només ha fet creure que se l’ha pogut domar.
  És coneguda la seua relació amb Verlaine. Formaren una parella homosexual profundament violenta, com ha de ser l’amor autèntic. L’autor de Poemes saturnians va incloure el seu jove amant a l’antologia Els poetes maleïts, i això va encunyar una etiqueta imperible. Maleït? Quan apareix el volum, l’any 1884, Rimbaud ja fa una dècada que ha abandonat la literatura. Els seues únics interessos, llavors, eren la compra i venda de cafè, ivori, pells o armes. Era un peó del colonialisme francès a l’Àfrica, el continent que li oferia algunes de les coses sense les quals, probablement, no haguera pogut viure fins als trenta-set anys. En les seues paraules: “La marche, le fardeau, le désert, l’ennui et la colère” (Une saison en enfer), és  a dir “la marxa, el farcell, el desert, el desfici i la còlera”.
  L’any 1891, mentre gestionava una factoria comercial a Addis Abeba, el càncer fa que li hagen de tallar una cama, però la gangrena ja no es pot aturar. Mor el 10 de novembre. El seu pas per la vida havia sigut com el seu pas per la literatura: meteòric, virulent, apassionat, ambiciós i genial. Els seus versos són un just epitafi: “Qu’est-ce pour nous, mon Coeur, que les nappes de sang/Et de braise, et mille meurtres, et les longs cris/de rage, sanglots de tout enfer renversant/Tout ordre…” (“Què és per a nosaltres, Cor meu, les capes de sang/i de brasa, i mil assassinats, i els llargs crits/de ràbia, sanglots de tot infern trasbalsant/Tot ordre…”). Descanse en guerra.
Joan Garí
Publicat en Ara, 1-7-2017

17/6/17

Als desenganyats d'ells mateixos

Títol: Ícar o la impotència
Autor: Artur Perucho
Institució Alfons el Magnànim
València, 2017
263 pàgines

  Al febrer de l’any 2016, l’escriptor i acadèmic Josep Palomero (Borriana, 1953) va llegir la seua tesi doctoral a la Facultat de Ciències Humanes de la Universitat Jaume I. El treball es titulava Estudi biogràfic i literari d'Artur Perucho Badia. El lector que, ara mateix, ignore completament qui va ser aquest Artur Perucho no ha de preocupar-se en absolut. El destí de Perucho -de tots els Peruchos del món- és el de poblar la gran megalòpolis de l'oblit. I és que Artur Perucho i Badia (Borriana, 1902- Mèxic, 1956) exemplifica a la perfecció la deriva tràgica d'una generació que va veure com la seua vida era tallada radicalment per la meitat per culpa de la guerra civil. Com molts en la seua situació, Perucho va passar de la derrota a l'exili. I després, el no-res.
  Per sort, l'interés de Palomero ha vingut a rescatar una biografia que ara sorprén pel que té d'intensa i paradigmàtica. Perucho, fet i fet, va ser un d'aquells periodistes -contemporani de Josep Pla, d'Eugeni Xammar, de Chaves Nogales...-que van convertir un humil article de premsa en una peça literària de primer ordre. Nascut a Borriana, gairebé amb el segle, l'ambició de Perucho ben aviat no va tindre metes curtes. A València s'integra en els corrents del valencianisme catalanista local, i ho fa des d'una perspectiva d'esquerres i prorepublicana (cosa que li valdrà alguna polèmica amb els blasquistes, sempre escèptics davant un "regionalisme" que no fora conservador). Els seus articles a la premsa de l'època tenen passió i estil, i una panòplia variada d'interessos: política, literatura, música, cinema... Després vindran els viatges per Europa i la novel·la Ícar o la impotència (1929), que és la crònica -inusitadament moderna per a l'època- d'un valencià enlluernat per París. Del mateix any és també Catalunya sota la dictadura, interessantíssima crònica de les maldats de Primo de Rivera amb la nostra llengua i la nostra cultura. Aquests dos llibres, mai reeditats després de la seua primera edició, ja no es trobaven ni en les llibreries de vell... Per sort, la Biblioteca d’Autors Valencians de la Institució Alfons el Magnànim ha vingut ha pal·liar parcialment aquest dèficit posant de nou a l’abast dels lectors l’emblemàtica novel·la de Perucho.
  Ícar és un relat un poc sorprenent, d’una modernitat i d’una normalitat insòlites per a l’època. És la novel·la d’un jove que ja ha passat per Barcelona i per París, i això es nota. Lector de Proust, de Gide, de Renan, s’hi defineix com a comunista, però també amb una etiqueta molt més definitiva: “desenganyat de mi mateix” (una fórmula reservada als lúcids més escèptics, i no sé si finalment incompatible amb qualsevol isme). El relat abunda en les aventures d’un tal Tristany en el fascinant París dels anys 20. La crònica d’un fracàs: el d’un home que necessita les dones però a la vegada no sap què fer-ne. I qui diu “les dones” diu fàcilment “la vida”. Hi ha un rampell ausiasmarquià en aquest Tristany faldiller però eternament dubitatiu: a les dones que se li obrin de cames les voldria més “espirituals”; a aquelles que li ofereixen càndidament la seua ànima en una safata blanca voldria posseir-les instantàniament… Tot això servit en un estil elegant i auster, amb una concisió d’arrel periodística. Un llibre injustament oblidat que esperava el rescat com un galió prenyat de tresors, afonat a les envistes de la costa.
  Abans de la guerra, Perucho va saber fer de pont entre València i Catalunya, aquests dos països separats des de fa tres segles per una mateixa llengua. A València escriu en Taula de Lletres Valencianes, a Barcelona en La publicitat, a Madrid en El imparcial. A partir del 18 de juliol, s'integra en l'ortodòxia comunista. De Catalunya estant, dirigirà Mirador (incautat) i Treball, l'òrgan del PSUC. La seua immensa capacitat de treball es posa ara a les ordres de la nova circumstància. La derrota de la República el portarà a Mèxic. Allí morirà la seua primera dona, es tornarà a casar i tindrà una vida aparentment fàcil de periodista i divulgador cultural. En el fons, però, era un derrotat: havia volgut volar tan alt, que el sol va fondre les seues ales de cera. Va morir als 54 anys, havent abjurat del seu catalanisme i del seu marxisme. I la mort va córrer sobre ell un pudibund mantell d'oblit.
  Ara, més de mig segle després de la seua desaparició, una tesi doctoral de 900 pàgines ha vingut a rescatar un home que mereixia, sense dubte, un epitafi millor. Palomero hi ha fet un treball modèlic, amb un esforç de documentació colossalment exhaustiu. No són només els textos de Perucho els que hi han emergit de l'oceà d'indiferència polsosa amb què els anys els havien cobert. És la seua vida tota, perfectament documentada pel doctorand en una correspondència crucial, en desenes de testimonis orals recollits pacientment a tots dos costats de l'Atlàntic. I és així com es dibuixen -com en una novel·la- els perfils d'un altre borrianenc essencial del segle XX, com Amat Granell (el primer a entrar a París amb els aliats, l'any 1944), com el cardenal Tarancon.
  Aprofitant tot el material acumulat en la seua tesi, Josep Palomero ha pogut realitzar l’edició d’Ícar o la impotència amb la meticulosa eficiència que és habitual en ell. Per fi una novel·la clau en el migrat panorama literari del primer terç de segle valencià està novament a disposició del públic. I a propòsit, si se’m permet, només hi veig un defecte. Senyors de la benemèrita Institució Alfons el Magnànim: els qui encara llegim llibres som una minoria més o menys nodrida, però ja d’una edat en què fa estona que s’ha girat la cantonada de la joventut…. La lletreta lil·liputenca amb què vostés han informat el cos del seu llibre sembla destinada a ulls d’alguna òliba supernumerària o, en cas contrari, a una odissea de lupes i altres convergències òptiques una mica enervants. Sense ser segurament el seu propòsit, potser això acabe paradoxalment coadjuvant a continuar mantenint Perucho com un dels grans secrets de les nostres lletres.  I això seria injust: a Perucho val la pena rellegir-lo. Com tots els protagonistes d’una època dramàticament heroica, hi palpita el seu temps amb la virulència dels anhels i les passions geològicament desfermades.
Joan Garí
Publicat en Posdata, 17-6-2017

11/6/17

Una vida per als llibres

Títol: Tafanejar llibreries del món
DDAA
Edició de Henry Hitchings
Més Llibres
Barcelona, 2017
274 pàgines


  Cada bon lector du dues llibreries al cor. Una és l’establiment on va comprar els seus primers llibres, quan va ser conscient que ja no podria viure sense. L’altra, en la diàspora bibliòfila del món, és aquell lloc especial on va trobar tresors que no esperava –o aquests tresors el van trobar a ell. En el meu cas no en tinc cap dubte: les dues llibreries a què faig referència són La Mercè de Borriana i Gotham Book Mart, la mítica bookshop novaiorquesa del carrer 47 Oest, entre Broadway i el Moma. Ni La Mercè ni Gotham existeixen ja, però les vivències i els exemplars que hi vaig comprar estan perfectament vius a la meua biblioteca. Són potser els llibres de les llibreries inexistents els més preats, aquells que es desen amb la cura exquisida que reservem als actes d’amor irreversibles.
  Ara Henry Hitchings ha reunit en un volum –Tafanejar llibreries del món- una quinzena de testimonis d’escriptors d’arreu el món al voltant de les seues llibreries predilectes. I ho ha fet, segons confessa, a partir d’una atordidora veritat: que el llibre és “l’objecte més ressonant de l’últim mil·leni”. Sembla, fet i fet, el paradoxal epitafi per a un objecte que ens sobreviurà a tots, per més ginys virtuals que el mosseguen.
  Els articles inclosos en aquest volum van bastint una colossal passejada pels quatre cantons del planeta: de Bogotà a Kadiköy, de Delhi a Charing Cross Road, de Berlín a Nairobi. Sovint les botigues a què es fa referència són ja difuntes –com les meues. Els homenatges que s’hi dediquen són els més corprenedors i sincers, com quan Iain Sinclair rememora la desapareguda Bookmans Halt de St Leonards-on-Sea o Yiyun Li glossa el cant de cigne de la Foreign Language Bookshop de Pequín. Per a l’edició catalana, s’ha inclòs el testimoni de Jordi Puntí, que evoca, dels anys que va viure a Nova York, la mítica llibreria Strand (entre Broadway i el carrer 12), aquella que hi anunciava “18 milles de llibres” (sic).
  Hi ha moltes maneres d’estimar els llibres, però totes són fetitxistes. Aquest és el motiu de la seua indestructibilitat. No importa si busquem primeres edicions, volums rars, exemplars de col·leccionista o simples enquadernacions funcionals, amb l’olor intensa –inconfusible- del pas recent per la impremta. En certa forma, cada llibre és el primer llibre, aquell que ens van regalar, o que vam furtar, o que vam comprar aplegant tots els nostres estalvis. Per això una bona llibreria és la mena de tabernacle que sempre portarem a dins.
Joan Garí
Publicat en Ara, 10-6-2017

4/6/17

Quan Hitler ja és Lord Voldemort

Títol: La república
Autor: Joost de Vries
Anagrama
Barcelona, 2017
Trad. de Maria Rosich
281 pàgines


  La lectura d’aquest llibre m’ha recordat Ha tornat, de Timur Vermes (Columna), però potser tot va començar amb el film El gran dictador (1940), de Charles Chaplin. El magistral Charlot va endevinar de seguida les potencialitats còmiques de la gran tragèdia que s’abocava sobre Europa i el món: riure’s de Hitler també era una manera d’oposar-se de manera efectiva al nazisme. Vermes, al seu torn, fa una sàtira contemporània a partir de la hipòtesi que el vell i malcarat Adolf ressuscita al Berlín d’avui, amb totes les situacions més o menys òbvies que s’hi desencadenen.
  La república, de l’escriptor neerlandès Joost de Vries (Alkmaar, 1983), no és una comèdia sobre Hitler i el Tercer Reich però el rerefons de la novel·la està format per tota mena d’al·lusions al nazisme, convertit ací en un simpàtic tema de discussió acadèmica. De Vries ens presenta un personatge, el professor Josip Brik (un home “amb l’energia d’una vespa en un got de llimonada cap per avall”), que sorpresivament morirà al principi del relat. El que vindrà després és una crònica una mica enfebrida del narrador –deixeble de Brik- entre els Estats Units i Europa, sortejant tota mena de situacions relacionades amb l’herència intel·lectual del professor. Com que el tema principal d’ambdós són els estudis hitlerians, l’obra abundarà en tot d’elucubracions divertides al voltant del gran sàtrapa austríac, com ara una sorpresiva comparació amb Lord Voldemort, l’anàlisi dels seus gustos culinaris o el misteri del seu –suposat- únic testicle.
  Exhibició continuada d’enginy a la manera postmoderna, sàtira de les publicacions universitàries (aquest inclement devessall de lletra impresa a què es veuen abocats els docents superiors per farcir el currículum), La república té l’aire distés d’una comicitat cosmopolita, amb un to burlesc no especialment salvatge, a pesar de la qüestió hitleriana.
  Aquest to i les giragonses imprevistes de l’argument fan pensar en La setena funció del llenguatge (Edicions del 1984). En aquest sobrevalorat fulletó noir, Laurent Binet (que ens havia proporcionat una narració exemplar amb HHhH, a propòsit de l’assassinat de Heydrich a Praga) exhibia inospitades i innecessàries qualitats histriòniques amb la mort de Roland Barthes com a excusa. Esperem que no s’estenga aquesta moda de la banalització postmoderna de la història contemporània: és narrativament molt arriscada i els resultats sempre s’han d’agafar cum grano salis.
Joan Garí
Publicat en Ara, 3-6-2017

3/6/17

Abans del mal d'Almansa

Títol: El tinent  anglés
Autor: Eduard Mira
Editorial Drassana
València, 2017
420 pàgines


  Com a lector, vaig conéixer Eduard Mira quan l’assaig De Impura Natione (escrit amb Damià Mollà) va guanyar el Premi Octubre l’any 1986. No calia combregar absolutament amb les ubèrrimes línies discursives que s’hi arboraven per reconéixer en aquell peculiar text un intent honest de traçar, des de dins del fusterianisme (és a dir, amb les armes intel·lectuals i cíviques que havia previst la pròpia revolució del 1962), el mapa d’un possible desllorigador del conflicte civil valencià d’aleshores. Catalanistes i anticatalanistes van rebre el llibre amb una panòplia de reaccions molt variades, on cadascú es va retratar d’acord amb el seu estil i circumstància moral. No és aquest el lloc ni l’oportunitat de reavaluar tot allò. Per al lector barbamec, estudiant universitari i filòleg incipient que era jo, aquelles pàgines van suposar una curiosa lliçó de discrepància ideològica en un temps i un país on aquesta mena de disparitats profundes solien resoldre’s a garrotades. La transcendència de De Impura Natione ja és carn d’hemeroteca. Als més espavilats, però, no se’ls escaparà el perfum que, en la política valenciana actual, remet directament a les feromones que emanaven d’aquelles pàgines una mica febrils, on es podia llegir paràgrafs com aquest:

“Fuster fou pare inoportú, impertinent i amb una lucidesa que ell voldria per a tothom al seu país. Fou, certament i vera, tonant pare, raó, verb, vent i núvol, transcendència; Jehovà de tro, Zeus olímpic, Júpiter dels llampecs, Thor de martell i raig, Gilgamesh. Enkidu nafrant la serp antiga; aqueu de ros serrell, ari, hebreu de fona, ovella i ferro; Voltaire de perruca i toga ben trossades, triangle amb un ull al mig; marmòria cabana, Palas Atena, mesura i número, graó de la saviesa. Fuster no volgué pas, ni a ell li fou llegut de ser, misteri, catabauma, nítol, irracionalitat; de tot això, en féu escarni. Ordenà sacerdots de l’amor erma, narcisos malfiats de becs fets d’aur. Sols el seu dolor, sagnant de mica en mica sobre taulells sollats, traí son allure de jacobí; sols l’úcar pregó del feram de terra endins, de solc endins, de cor endins, féu cometre involuntària i estupenda fellonia per sota d’algoritmes i proporcions sens màcula (...) Sí, el missatge d’en Fuster fou masculí, patern; apel·lava a la raó (...) No caigué –o no volgué caure- en la importància que tenen les mares a València”

  La intel·ligència de cada qual jutjarà la transcendència d’aquestes plomes dissidents, ara que el “fusterianisme” s’ha convertit en un club conservador (en el sentit estricte d’aquest terme) de gats queixosos que es dediquen a munyir una marca encara rendible des de còmodes poltrones usualment acadèmiques, és a dir, precisament el contrari del que va suposar el propi pensament de Fuster.
  Per al que interessa ara, dir que el responsable de l’estil excessiu i barroc –també de vegades imprecís o inadvertidament caricaturesc- en De Impura Natione era precisament Eduard Mira. Mira (València, 1945) és de la promoció del 62 del col·legi Sant Josep de la capital de l’Horta. És l’any, casualment, de Nosaltres els valencians. Professionalment, es formaria a les universitats de València, Durham, París X Nanterre i Bowling Green (Ohio, EEUU), dirigint també, amb els anys, l’Instituto Cervantes a Nàpols i a Brussel·les. En el terreny específicament literari, ha continuat amb una certa pulsió assagística (Mediterrànies) però sobretot ha fet ja diferents incursions en el terreny de la ficció (Les tribulacions d’un espia vell, Escacs de mort).
  Amb El tinent anglés, la seua quarta novel·la, busseja en una època poc sovintejada pels nostres narradors, i no precisament per escassament crucial: el trànsit entre els segles XVII i XVIII. El protagonista del seu relat és Antoni Cruanyes, nebot del llegendari Joan Baptista Basset (un heroi valencià que, molt coherentment, no té rostre conegut). Cruanyes abandona Dénia en busca de fortuna i el que ve després són un seguit d’elèctrics anys d’aprenentatge entre València i Anglaterra, allà on es juga tot allò que desembocarà en la catàstrofe d’Almansa. Aquest diorama fastuós inclou tendres notes sensuals, misteris més o menys arran de terra i algun interrogant pertinent sobre el sentit de la vida, és a dir, tot el que esperaríem d’una “novel·la històrica” (que no és –confessaré- el meu gènere predilecte en la ficció) bastida amb unes mans sàvies i competents.
  Com a narrador, Mira deté aquell innat sentit de la llengua –excessiu, ric, cabalós i indomenyable- que ja esclatava en les seues pàgines assagístiques. Amb això construeix un relat de sentors clàssiques, amb una bona cadència narrativa i uns personatges ben dibuixats. Mira és precisament un navegant literari a qui agraden les singladures llargues i ambicioses, i per això sota la seua ploma el temps de la Guerra de Successió ve a ocupar el lloc simbòlic que li correspondria al país dels molls i els folls (un poc com passa amb la Guerra de Secessió dels EEUU dins el seu àmbit, una paranomàsia perfectament pertinent).
  De vegades –gairebé sempre-  una novel·la s’ho juga tot en la primera frase. Allí hem de trobar prospeccions delicades del que ens espera i també un cert resum de l’estat de la qüestió argumental que qualsevol escriptor amb ofici s’haurà ocupat de redactar al final del seu projecte. La primera frase de El tinent anglés fa així: “La ruïna de mon pare, pròsper exportador de vins i panses a Anglaterra des dels molls de Dénia i, sobretot, des del port d’Alacant, ens arribà de la mar en el curs d’una de tantes guerres que ens ha tocat patir a causa de l’ambició francesa”. Heus ací un principi clàssic, modèlic, on es presenta el protagonista enmig del conflicte i, amb una suau aposició, s’esbossa una genealogia a partir de la qual es construïrà el relat.
  “La gran novel·la valenciana i cosmopolita sobre la Guerra de Successió”, en diuen els propagandistes de Drassana (aquesta meritòria editorial que darrerament ens ha fornit llibres excel·lents). I serà veritat –el temps ho rubricarà- com potser tampoc no és mentida dir que De Impura natione va ser el gran assaig fusterià que Fuster –que ja era un postFuster- degué celebrar en la intimitat, mentre en públic tots feien –també ell!- cara de pòquer, com havia de ser. I Basset, si tinguera cara, ara ens faria l’ullet.
Joan Garí
Publicat en Posdata, 3-6-2017