21/3/20

Una cultura sense Déu

Títol: Tots els camins
Autor: Joan F. Mira
Proa
Barcelona, 2020
381 pàgines


La progressiva laïcització de la societat occidental ha provocat epifenòmens clarament indesitjats. Ara qualsevol alumne de setze anys que cursa 4t d’ESO ignora àmpliament què és la Quaresma o l’Esperit Sant i molts estudiants novençans d’Història de l’Art  no entenen res al davant de quadres que exigeixen no un adoctrinament previ sinó un conjunt de referents que simplement s’han esborrat. Aquells agnòstics que estimem la cultura considerem aquesta situació un simple desastre. És així com ho viu quotidianament l’escriptor i antropòleg Joan F. Mira. Com tants col·legues de la seua generació, Mira va ingressar en un seminari però va acabar abandonat els estudis, a Roma, abans de completar la seua formació per a convertir-se en capellà. Molts anys després, quan és ja un ancià savi i escèptic, ha volgut evocar aquells anys de formació en el volum de memòries Tots els camins.
  Tots els camins arriba set anys després de la publicació d’un primer tom de caràcter memorialístic, El tramvia groc. En aquella ocasió Mira dedicava pàgines notables a les seues vivències dins la granja familiar –als afores de la ciutat de València-, en contacte directe amb una horta ubèrrima i vitalment magistral. Només la desaparició prematura del seu progenitor precipitaria la seua decisió de seguir una educació religiosa, un canvi radical de vida que el xiquet de 14 anys que l’acceptava no podia saber quines conseqüències acabaria tenint. Com vaig escriure a propòsit de El tramvia groc:  “Al capdavall, el pubis rosat d’una veïneta podia –i era!- tan sagrat com el calze que el sacerdot sostenia entre les mans suoroses. I aquesta vivència gojosa resultava tan punyent com les maçades de la vida –la ferida involuntària causada per la mare, la mort dramàtica del pare”.
  Tots els camins és, en gran part, la crònica sumària de la peripècia de l’autor pels diferents centres on els atzars celestials el van portar: primer Iecla, a Múrcia, després el monestir d’Iratxe, a Navarra i finalment la Universitat Gregoriana de Roma.
  El xaval que, als catorze anys, descobreix gràcies als seus mestres la llengua grega i un projecte personal de santedat és observat, tants anys després, amb la indulgència de la provecta persona en què s’ha convertit, “si és que un vell agnòstic, sentimental i alhora fastigosament i penosament racionalista pot comprendre aquell pobre adolescent embadalit”.
  L’adolescent embadalit, però, va atresorant vivències. A Iratxe un dels seus professors l’envisca en una confusa maniobra de seducció. És el mateix que li regala, insospitadament, la Gramàtica valenciana de Sanchis Guarner, i li obre així els ulls a la seua pròpia llengua. Entre els murs ferrenyament benedictins el jove Mira aprén el costum del treball pautat i metòdic i, dècades després, el vell Mira es pregunta si la clausura de tot aquell món “realment significa un avanç cultural, una forma de progrés social, més llibertat civil, i una vida millor, més humana i feliç”.
  A Roma, el dimoni, el món i la carn guanyen la partida. Abandona la Gregoriana per la Lateranense i acaba els estudis de Filosofia ja fora de l’orde escolàpia. Després vindrà la immersió en la realitat del seu propi país, l‘entrada en la política clandestina de l’antifranquisme i algunes experiències laborals extremes (més un primer amor deliciosament frustrat). D’entre tot això, l’autor destaca el seu interés per l’antropologia, que li ha permès una mirada vasta sobre la realitat i una altra dimensió al seu treball com a escriptor professional.
  El conjunt i l’estil de Tots els camins és un poc més desmanegat i desigual que el de El tramvia groc. La causa probablement és la nombrosa inserció d’altres textos (com ara extensos passatges reescrits de la novel·la El desig dels dies). Ça i llà, però, emergeix la poderosa prosa de Mira, que no deixa de ser un bagatge final perfectament incitant.
Joan Garí
Publicant en Ara, 21-3-2020

16/3/20

El fil de la memòria

Títol: Quadern de Ca Perla
Autor: Manel Alonso
Editorial Neopàtria
Alzira, 2020
202 pàgines

  Vaig estar en el jurat que va donar el premi de la Crítica dels Escriptors Valencians al millor llibre d'Assaig a Manel Alonso, l'any 2018, pel dietari "Les petjades de l'home invisible". Per això ara, en llegir una nova peça memorialística de l'autor -el recull d'articles Quadern de Ca Perla- m'he reafirmat en el que vaig dir i fer en aquell conciliàbul profitós: les proses d'Alonso tenen encant. L'escriptor de Puçol du a terme una recuperació de l'espai i el temps de la seua infantesa, de la vida veïnal, dels personatges singulars que poblen els seus records i els de la seua tribu.
  Dins aquesta vasta operació de recobrament d'allò esvaït Quadern de Ca Perla torna a ser una fita remarcable. El record dels seus pocs anys a la dècada dels 60, quan el món està fent ja un canvi irreversible a societats agràries com ho era la valenciana comença per la casa familiar. Enmig del pati, un pou compartit amb la casa del costat -com era costum a les cases llauradores- m'ha recordat un famós passatge de El quadern gris, de Josep Pla. La fascinació per aquesta mena de cisternes en un infant -atret pel perill, per l'insondable, per la profunditat sempre enigmàtica- només la pot entendre el qui ha viscut amb un pou a prop: és el meu cas (en una alqueria veïna a la dels meus pares) i és també el cas d'Alonso.
  Per aquesta casa i pels carrers del poble passen tota mena de personatges fascinadors i la faena del memorialista és consignar-ho. Paco l'Asqueral, Amparo la Cotorra, Filomena la Matona, Paco el Basturro... Els malnoms fan -feien?- una funció popular i l'escriptor es deleix reproduint-los. Les vivències amb aquests i altres personatges permeten convocar morigerats oasis de gaudi. En les seues paraules: "Les diferents etapes de la vida les recordem pigallades, potser en excés, de petits instants de felicitat. Les penes les guardem en un bagul polsós, situat en un racó ocult del nostre inconscient, i algunes les transformem amb els anys en anècdotes risibles. Estem programats per a sobreviure i no ho podríem aconseguir amb els mals moments nítids i frescos en la nostra memòria".
  Un escriptor que es confessa "animal solitari i enyoradís" ha de confiar en la seua memòria, però. I els records poden ser positius o nefastos. D'aquest darrer signe són alguns dels episodis que recorda de la relació amb son pare, però en la part noble situa la dignitat de la seua àvia, "monolingüe i analfabeta", que el duia amb seguretat per tota València.
  La generació del pare de Manel Alonso va viure com una tragèdia en carn pròpia la mort de John Wayne, l'any 1979. "Informe semanal -rememora l'autor-, en la primera cadena de RTVE, va emetre un programa recordant la seua trajectòria. A punt d'acabar el documental amb la darrera seqüència de la pel·lícula Centaures del desert (1965), vaig sorprendre mon pare plorant. No fou mai un home de llàgrima fàcil, com ho soc jo. Fràgil, vulnerable, es quedà mirant-me durant una estona amb els ulls plens de vidres líquids i tot seguit, amb l'emoció continguda, em va dir: "S'ha mort mon pare". Vaig restar en silenci totalment desconcertat. De vegades mire de reüll els meus fills i em pregunte si els nostres desencontres en el futur ens allunyaran tant".
  Pares, fills, néts...: la cadena familiar és la cadena vital i tot ix encadenat quan s'estira el fil de la memòria. És la lliçó de l'assagista.
Joan Garí

29/2/20

El desfici d'un volcà refredat

Títol: De l’inconvenient d’haver nascut
Autor: Cioran
Empúries
Barcelona, 2019
Trad. d’Andreu Gomila
235 pàgines


  Quan s’ha llegit molt Cioran, preferentment en la joventut, u acaba vacunat contra moltes coses. El seu nihilisme elegant, al cap i a la fi, rima bé amb l’estat perpetu de malestar de la cultura occidental, sempre presa per una sensació d’estar ocupant-se d’alguna cosa diferent al que seria essencial. Descobrir ara Cioran, anant bé, hauria de ser innecessari, però redescobrir-lo és un plaer que ens proporciona Empúries traduint De l’inconvenient d’haver nascut. Els aforismes continguts en aquest llibre, publicat originàriament en 1973, proporcionen un accés més que plausible a l’obra del gran pensador romanès. Conjuminant la filosofia i l’estil literari, Cioran va demostrar que la profunditat no ha d’estar necessàriament renyida amb la bellesa. Els seus temes recurrents hi són a l’abast. La seua nostàlgia del “temps abans del temps” es resol en una teologia negativa. El problema no és encara Déu, sinó els seus ridículs seguidors: ell no es considera ni creient ni ateu, prefereix Buda a Jesucrist i de la mateixa manera que constata que “tot el que es viu en el folklore ve d’abans del cristianisme”, acaba concloent que “passa el mateix amb tot el que es viu en cadascun de nosaltres”.
  Cioran no creu en el Progrés ni en la Raó, ans exalça la superioritat de les sensacions pures (“No hi ha sensació falsa”, recorda). El seu estat ideal seria la inactivitat (“Donaria tot l’univers i tot Shakespeare per un bri d’ataràxia”) d’aquí que es postul·le, sense renuència, com “un monstre rosegat per la serenitat”. A Nietzsche (“un fals iconoclasta”) prefereix Montaigne, per la senzilla raó que “no ha inspirat cap tribu”, però en aquest punt caldria corregir-lo. No és que Montaigne siga el pare de tots els addictes a això que ara s’anomena “literatura del jo”, sinó que és l’iniciador d’una estirp molt més seriosa: la dels qui consideren que, en les seues pròpies paraules, “el més difícil és ser d’un mateix”.
  Amb aquest panorama al davant, el més temptador –ja que el suïcidi és inútil, perquè sempre esdevé massa tard- és deixar-se abraçar per la plenitud del fracàs. És probable que ell es considerara, simplement, un fracassat més. Al capdavall, sent com era un mestre de la sentència curta i fecunda era així com la definia: “L’aforisme? Foc sense flama. S’entén que ningú no vulgui escalfar-s’hi”. No tenia, per cert, millor opinió de la crítica literària: “En una obra de psiquiatria només m’interessen les frases del malalts; en un llibre de crítica, les citacions”. Doncs res més a al·legar, senyoria.
Joan Garí
Publicat en Ara, 29-2-2020

8/2/20

Notícia del Purgatori

Títol: Esperant Godot
Autor: Samuel Beckett
Proa
Barcelona, 2019
Traducció de Josep Pedrals
110 pàgines


  Segons el catolicisme, el purgatori és un estat transitori entre terra i cel ocupat per ànimes que han pecat però que encara poden aspirar a la salvació. El gran Samuel Beckett (Premi Nobel del 1969) converteix aquest inconcret “estat” en l’escenari nu d’un teatre, amb un arbre –un salze- com a tot atrezzo. Aquest espai metafísic està poblat per dos estranys personatges, Vladimir i Estrabó, que dialoguen estrafolàriament mentre esperen un misteriós Godot. A ambdós s’afegiran després Pozzo i Lucky, una parella encara més estrambòtica i enigmàtica: Pozzo sembla l’amo de Lucky, a qui força a carregar amb tot d’andròmines i sobre el qual exerceix una crual tirania.
  El clàsic de Beckett es veu ara rescatat per Proa amb una nova i excel·lent traducció de Josep Pedrals, demostrant que els anys no han alterat la capacitat suggestiva d’un text immortal.
  Mentre assistim als avatars de l’excitació dialògica d’aquesta doble parella teatral, se’ns hi van fent evidents alguns referents bíblics que, si cap, afegeixen més confusió a la representació. En el primer acte se suggereix que Vladimir i Estragó podrien ser els dos lladres cruficats amb Jesucrist al Gòlgota. En un rampell cioranesc, Vladimir mormola al seu company: “I si ens en penedim?”. A la qual cosa Estragó retruca: “D’haver nascut?”...
  Al segon i últim acte, són Pozzo i Lucky els comparats amb Caïm i Abel, però d’una manera estranyament perversa: el tirànic Pozzo seria Abel i Lucky, la víctima, seria Caïm. Per a ambdós, però, sembla ja massa tard: amb el canvi d’acte Pozzo s’ha tornat cec i Lucky és mut. Així ho explica el primer: “Un dia com un altre es va quedar mut, un dia jo em vaig quedar cec, un dia ens quedarem sords, un dia naixem, un dia morim, el mateix dia, el mateix instant, no en té prou?”.
  Un cinquè personatge, humil, tanca tant l’acte primer com l’acte segon. Es tracta d’un noi, un pastor de cabres, que ve a dir en totes dues ocasions que Godot no vindrà avui, però potser ho farà demà. Davant aquesta improbable certesa, Vladimir i Estragó pensen a penjar-se de l’estrany salze que no els fa ni ombra. Però no hi tenen una bona corda. “Ens penjarem demà, si no ve Godot”, conclou Vladimir, el més despert del duo inicial.
  ...i Godot, és clar, no hi compareix perquè és propi de la vida que les preguntes essencials no ens siguen contestades. El purgatori, de sobte, deixa de ser un procés transitori i es converteix en una residència permanent, on tot és convenientment absurd, amb l’estranya lògica que tenen les coses desenraonadament incongruents i paradoxals.
Joan Garí
Publicat en Ara, 8-2-2020

11/1/20

Després de la mort del pare

Títol: Memòria o caos
Autor: Valentí Puig
Proa, 2019
123 pàgines


 Som molts els qui sospitem que progressisme i conservadorisme, en abstracte, són dues maneres d’entendre la vida que es necessiten mútuament. Això ve al cas del sòlid assaig sobre la cosmovisió conservadora que acaba de publicar Valentí Puig, Memòria o caos. Des d’aquest punt de vista, memòria és herència, civilització i cultura, i el que s’hi oposa només pot ser disgregació i entropia. Utilitzant el seu característic estil, hereu de l’”enumeració catòtica” que  Leo Spitzer va observar com a característica de la poesia moderna, Puig identifica una llarga tirallonga d’operacions contra la memòria. Aquesta llista inclou des del turisme a la cirurgia estètica, la desaparició de la figura del pare, l’abús del victimisme o una peça de Bansky autodestruint-se. Ara que tothom és o se sent víctima d’alguna cosa, caminem cap al matriarcat com a única revolució possible i ningú vol agrair l’existència de la Seguretat Social, l’autor es veu en la necessitat de recordar que si substituïm la raó per l’imperi de les emocions ens carreguem tota una manera d’entendre el món: “Sense memòria, Pal·ladi i l’urinari de Duchamp són el mateix, sempre que ens emocionin”.
  La referència a la Seguretat Social és simptomàtica. Al cap i a la fi, Puig és un conservador de la mena d’aquell personatge interpretat pel gran Spencer Tracy en Judgment at Nuremberg: un ianqui republicà que creia que Franklin Delano Roosevelt havia sigut “un gran home”. La memòria democràtica, doncs, també inclou els aconseguiments de l’Estat del Benestar i tot allò que ha singularitzat Europa entre les nacions del món.
  Però Memòria o caos, fonamentalment, és el crit d’un apocalíptic (per usar la terminologia d’Umberto Eco) davant la societat de masses actual que ho banalitza tot i ens vol fer descobrir la sopa d’all a cada instant. “Qui sap –escriu- si haurem d’imitar els ordes religiosos que es van refugiar en els monestirs per a transcriure els escrits fonamentals del món clàssic”. L’exemple més inquietant d’aquesta decadència bàrbara és l’Educació. Abans els alumnes acudien als centres escolars, cadascú amb la seua llengua materna, a aprendre la llengua paterna. Aquesta és almenys la teoria de Massimo Recalcati i serà útil, en aquest sentit, recuperar les idees bàsiques del seu assaig L’ora di lezione. Per un’erotica dell’insegnamento. Recalcati situa als anys 60 la mort de l’Escola-Èdip, aquella que assumia una lleialtat plena cap a l’autoritat del passat. La va substituir l’Escola-Narcís, on els fills i els pares se subsumien en un tracte indiferenciat, de col·lega a col·lega. En aliar-se pares amb fills, el pacte entre docents i progenitors es va trencar. Davant aquesta realitat, que és l’actual, l’única solució seria caminar a cap a un model d’Escola-Telèmac, retornant a les funcions paternes del docent (com Ulisses va tornar amb el seu fill) adaptades a la nova realitat social.
  No crec que Puig, però, compartisca l’optimisme final de Recalcati. Telèmac no hi és, i tampoc se l’espera. És molt lògic, en aquest context, que la lectura haja entrat en una decadència imparable. L’experiència de tants –jo entre ells-, que ens va fer començar als anys adolescents amb Jules Verne i Emilio Salgari i això ens va permetre arribar a James Joyce i Thomas Mann, ara ja no té sentit. Els nous Verne i Salgari són els Iphones i els Androids...
  Potser fidel finalment a la seua ideologia, a Puig li ha faltat esmentar com un altre símptoma de barbàrie les reticències de tants davant la “memòria històrica”. Amb cent mil cadàvers impertèrrits podrint-se a les cunetes d’una dissortada pell de brau no hi ha civilitat possible, ni decència. Al pare el van afusellar, la mare plora. El món ha heretat aquesta inquietant deriva.
Joan Garí
Publicat en Ara, 11-1-2020

22/12/19

La batalla de Waterloo

Títol: Paisatge amb figures
Autor: Alex Susanna
Proa
Barcelona, 2019
509 pàgines


  Àlex Susanna –escriptor i gestor cultural- cultiva un dietari al llarg de l’any 2018. Tot comença al gener, amb la seua lluna “brunyida i relluent”, amb l’autor llegint poemes d’Emily Dickinson. El fet em porta molt bons records, fins el meu propi diari sistemàtic de l’any 2002, Senyals de fum, tot ajudant el pare, amb la lluna vella del gener, a tallar la figuera. Els dietaristes som una estranya família, un club grouchomarxià que ens indigna per haver-hi estat admesos. Paisatge amb figures té 500 pàgines i està escrit amb una pulsió inequívocament notarial: Susanna no pretén ser original ni revolucionar el gènere. El secret de tot plegat el trobem a l’última pàgina: “Escoltar és una de les facultats més preuades i potser la que està més amenaçada. Si deixem d’escoltar, què serà de nosaltres?”
  Aquest dietari, en efecte, és un inventari gegantesc: el seu autor s’hi ocupa, fonamentalment, de recollir les converses amb els seus amics, d’avaluar les obres (pictòriques, literàries, musicals) a què s’enfronta en els dotze mesos que ha acotat, de consignar les variacions del seu estat d’ànim. Han passat moltes coses, en 2018. Hi ha projectes d’exposicions per a comissariar, llibres per a llegir, músiques per a escoltar. També és l’any de la mort del seu pare, a qui dedica les pàgines més emotives de l’obra. I és una etapa especialment delicada del Procés, que Susanna segueix molt de prop, no sense deixar de constatar que s’hi sent, davant alguns dels seus epifenòmens, com Fabrizio del Dongo a la batalla de Waterloo, segons La cartoixa de Parma. Una manera com una altra d’enyorar la visió del bosc sencer davant tots els obstacles arboris.
  Personalment, Paisatge amb figures m’ha recordat no la dietarística catalana del segle XX sinó un model més allunyat: el Calaix de sastre del baró de Maldà. Susanna, en efecte, és més notarial que íntim, més costumista que estilista. No tinc dificultats a imaginar-me’l amb una perruca blanca, esnifant rapè i bevent un dels seus estimats vins del país en una copa de cristall de Murano. Si Miserachs es presentava, més que com a artista, com un “suscitador d’imatges”, Susanna més que un narrador a l’ús és un registrador de la vida, amb la voluntat infatigable d’alçar acta de cada detall, de cada conversa, de cada dada útil. La densitat de la seua vida social li proporciona el material necessari. Els amics habituals (J.F. Ivars, Feliu Formosa, Miquel Barceló...) són inventariats de manera exhaustiva. Un exemple: troba Josep Maria Pinto passejant per la muntanya i aquest li explica “la clau de volta” de l’estil de la Recherche, que s’aplica a traduir des de fa anys: “Proust escrivia tal com parlava, i això és el que li dóna, a parts iguals, la força, la sinuositat i la versemblança que té”. Una conversa de passavolant li resol l’anotació del dia: el dietarista és feliç així, i nosaltres amb ell.
  Però Àlex Susanna, a més de tot això, té una característica que l’honora. Potser per l’edat, ha conegut intensament els anys (80-90) en què el País Valencià, les Illes Balears i Catalunya mantenien una certa connexió cultural. A hores d’ara –es lamenta- “catalans, valencians i illencs viuen tancats en els seus respectius sistemes literaris... La globalització ens ha fet a tots plegats molt més provincians”. La valentia del diagnòstic ve acompanyada per un interès sincer pel que passa més enllà del riu Sénia. Al capdavall –sospita, a propòsit de les novel·les de Josep Lozano- “no deu ser el rerepaís valencià una gran reserva de llengua?”.
  Fabrizio del Dongo, és clar, no tenia una visió clara de la batalla on era immers. Només podia veure i sentir fumegueres, trets, renills de cavalls i improperis. Les conflagracions essencials sempre ens sobrepassen. I per això sempre les acabem perdent.
Joan Garí
Publicat en Ara, 21-12-2019

8/12/19

Teoria moral de la Postguerra

Títol: Retorn a Viena
Autora: Hilde Spiel
Edicions de la Ela Geminada
Girona, 2019
Traducció de Marc Jiménez Buzzi
129 pàgines


  Hilde Spiel, vienesa exiliada pel nazisme, torna a la seua ciutat en 1946, en plena postguerra. Ara ho fa com a corresponsal del diari anglès New Statesman, la qual cosa propicia la crònica que basteix aquest llibre. Tants anys a Gran Bretanya no havien provocat l’oblit de la seua preciosa ciutat de joventut. Segons confessió pròpia, li passa com a Wittgenstein: sense Anglaterra no pot treballar, sense Viena no pot viure. El que ara hi retroba, lògicament, és una gran runa –una runa física, però també una de moral. D’alguna manera, hi contempla l’Àustria mediocre, superficial i antiintel·lectual que va obrir les portes al nazisme. Després de “l’excés  d’organització alemanya”, Viena ha tornat a ser una ciutat reblanida i relaxada, amb una ciutadania “massa afamada i malhumorada per ser eficient”. Rere el miratge nazi, doncs, resorgeix tota la catàstrofe de la meridionalitat...
  Normal, doncs, que Spiel experimente un sentiment ambivalent davant la idea del retorn. Una barreja de dolor i satisfacció la mossega. Els amics jueus que no van voler abandonar el país (Extra Austria non est vitam, era la seua divisa) són tots morts. Només els exiliats –com ella mateixa- han sobreviscut. Però sobreviure no és viure...
  Davant la seua sorpresa, els herois intel·lectuals locals tornen a ser els d’abans de la guerra, amb Karl Kraus al capdavant (que no és una mala referència, afegiré jo). Els antics represaliats conviuen pacíficament amb els col·laboracionistes rehabilitats. “Les forces de la raó estan colgades sota moltes capes de runa, putrefacció i decadència, i tornar a desenterrar-les sembla una feina lenta i difícil”. Ella pensava que, en retornar, no voldria saber res dels col·laboracionistes, però ara se sorprén tractant-los amb una camaraderia funcional...
  El dolor, la satisfacció, es destil·la també a les cases i els carrers de la ciutat després de totes les batalles. Al Prater, el parc d’atraccions s’ha convertit en un munt de bigues carbonitzades i ferros corbats, sobre el qual sobresurt “la gran roda, torta i sense vagons”. De sobte, m’imagine sonant-hi la melodia d’Anton Karas per a El tercer home, el mític film de Carol Reed...
  Les últimes pàgines d’aquest extens reportatge estan dedicades a la qüestió jueva. La simpatia aliada –i l’horror- davant el patiment hebraic sota Hitler propicià la creació de l’Estat d’Israel. Però la literatura, la música, l’art que van florir a Europa –i a Viena- en el període d’entreguerres gràcies a l’impuls dels jueus és ja un pur record. Alguna cosa essencial s’ha perdut i ja no es recobrarà mai.
Joan Garí
Publicat en Ara, 7-12-2019