14/10/17

Sota el signe del trauma original

Títol: El ministeri de la felicitat suprema
Autora: Arundhati Roy
Anagrama
Barcelona, 2017
Trad. de Xavier Pàmies
504 pàgines


  El ministeri de la felicitat suprema (The Ministry of Utmost Happiness) sembla posar-se en marxa allà on Salman Rushdie va deixar Els fills de la mitjanit (Midnight’s Children). L’aclamada obra de Rushdie estava protagonitzada per uns xiquets amb habilitats màgiques que havien nascut a la mitjanit del 14 al 15 d’agost del 1947, en el moment en què l’Índia va assolir la seua independència, abolint el jou britànic, però al preu d’esgallar-se en dos països: l’Índia i Pakistan.
  Arundhati Roy busseja de nou en el trauma original de la seua nació i, com Rushdie, no hi desdenya els elements màgics. L’Anjum, la seua protagonista inicial, naix hermafrodita en una família on només es parlava urdu. Si, segons Wittgenstein, els límits del llenguatge són els límits del meu món, la mare de l’Anjum no sap què fer amb aquell problema: “En urdu –explica Roy-, l’única llengua que sabia , totes les coses, vives o no –catifes, roba, llibres, plomes, instruments de música-, tenien gènere. Tot era masculí o femení, home o dona; tot, excepte aquell fill”.
  “Era possible viure sense llengua?”, es pregunta la mare. Bé, almenys hi havia una paraula per als éssers com l’Anjum: hijra [persona amb atributs masculins però consciència femenina]. I també kinnar. “Però dues paraules –rebla el narrador- no fan una llengua”.
  De sobte el sexe es converteix en una poderosa metàfora: l’Anjum té penis i vagina igual que l’Índia és alhora hindú i musulmana perquè, quan “la caròtida de Déu va rebentar la nova frontera entre l’Índia i Pakistan i l’odi va matar un milió de persones” amb això no van acabar els problemes sinó que hi van començar. Pakistan seria una nació majoritàriament musulmana i l’Índia majoritàriament hindú, però en la realitat els practicants de les dues religions hi estarien barrejats. El conflicte estaria servit. Com en les altres disputes territorials d’arrel religiosa del segle XX (l’Ulster disputat per catòlics i protestants, o el vell dilema Israel-Palestina), un odi ancestral, visceral i magmàtic es destil·la des de les muntanyes volcàniques on dormen els déus i cau, en forma de lava, en les consciències dels ciutadans més indefensos.
  Arundhati Roy es va donar a conèixer amb la novel·la El Déu de les coses petites (1992, traduïda a més de quaranta idiomes). De llavors ençà no havia tornat a sovintejar la prosa de ficció. En el seu lloc, ha publicat alguns llibres sobre temes políticament candents, d’acord amb les seues idees anticapitalistes i pacifistes. Entre ells, The Algebra of Infinite Justice (2002) o Capitalism: a Ghost History (2015). Quan ens enfrontem a la lectura de El ministeri de la felicitat suprema, podríem pensar, per alguns dels temes que s’hi aborden (la corrupció de la classe política hindú, la misèria generalitzada al país, la violència endèmica contra les minories, el conflicte del Caixmir…), que Roy ha volgut seguir ocupant-se de les seues dèries ideològiques però retornant al motlle novel·lístic. En realitat, no és ben bé així. A les pàgines d’aquest llibre es revela de seguida un gran narrador, és a dir, aquell que lluita fins al final amb la sintaxi de cada frase. Per a un bon escriptor, cap frase és banal, prescindible o escadussera. Cada sentència ha d’estar treballada amb dedicació i passió, perquè serà un maó clau en la construcció de l’edifici global. I les frases de El ministeri de la felicitat suprema són d’aquest tipus.
  Reberverats per tots els conflictes, els personatges d’aquesta novel·la (L’Anjum, però també Tilo, Musa o les dues senyoretes Jebeen) lluiten per ser feliços, per dur una vida digna. La política i la religió, ve a dir Arundhati Roy, no hi ajuden gaire. Més bé al contrari.
Joan Garí
Publicat en Ara, 14-10-2017

7/10/17

Un relat profundament utòpic

Títol: False Friends
Autor: Salvador Company
Més Llibres
Barcelona, 2017
373 pàgines


  Salvador Company (València, 1970), és un escriptor i traductor que ha cimentat, en poc més de tres lustres, una sòlida trajectòria literària, amb fites com Valeriana (2002, Premi Documenta), Silenci de plom (2008, Premi Joanot Martorell i de la Crítica dels Escriptors Valencians) o Sense fi (2015, Premi Ciutat de Tarragona de Novel·la Pin i Soler). El seu prestigi –concepte sempre sota sospita en una cultura tan precària com la catalana, massa desdenyosament poc atenta als seus valors perifèrics- ve donat per la qualitat de la seua prosa, que es vehicula en les seues històries amb un estil dens i treballat, farcit de digressions, jocs de paraules i períodes llargs i substanciosos.
  És agradable, en aquest sentit, llegir un autor autènticament familiaritzat amb els clàssics universals, fins aquest punt en què tota matèria estrictament intertextual es converteix en una companyonia de vegades sàviament paròdica: “Més que d’un honest Iago o d’un rei de Dinamarca -llegim en False Friends- , es tractava d’un Faust disfressat de Mefistòfil a les ordres d’una Lady Macbeth de tres parells, sense taques de sang ni instints suïcides, impertèrritament conservada en alcohol. Perquè, seguint amb The Scottish Play, quan el catedràtic del Departament de Teoria del Text i l’Espectacle de la Universitat Autònoma de València a Benborser va descobrir que l’antic bosc de l’antic Cervelló, metafòricament i terrible, pujava pel turonet del campus, aleshores ja era massa tard”.
  Benborser és una mítica població valenciana on Company es complau a situar bona cosa dels seus relats (Ben és un prefix àrab que vol dir “Els fills de”, tan present en moltes localitats reals del País Valencià). En False Friends, tot comença amb una introducció en clau d’autoficció que no ens ha de marejar. Aquest és un llibre que s’ha de llegir com volia Milan Kundera en La insostenible lleugeresa del ser: “Una novel·la no és la confessió del seu autor, sinó una exploració del que és la vida humana dins de la trampa en la qual s’ha convertit el món”.
  En el context universitari valencià, de seguida apareixeran un seguit de personatges que no ens deixaran indiferents, en un joc de nines russes amb pinzellades sarcàstiques de bona llei, mentre l’autor juga a fer-nos creure que les línies que anem resseguint estan en realitat traduïdes de l’anglès.
  Al final, tot s’aclareix amb una oportuna cita de Maurice Blanchot: “Ce que nous appelons réalité est une utopie”. I és que aquest, tinguem-ho clar, és un llibre profundament utòpic…
Joan Garí
Publicat en Ara, 7-10-2017

24/9/17

La vida és una caserna

Títol: El fill del coronel
Autor: Joan Daniel Bezsonoff
L’Avenç
Barcelona, 2017
133 pàgines


  Joan Daniel Bezsonoff ve publicant, des de Una educació francesa (L’Avenç, 2009), unes memòries fragmentàries, en còmodes fascicles. Si en aquest títol –o potser ja en Els taxistes del tsar (Empúries, 2007), on al·ludia a la seua ascendència familiar d’origen rus- ens explicava les seues vivències en el sistema escolar francès, successius títols han anat construint una mena d’autobiografia calidoscòpica, sempre personalíssima. En Un país de butxaca (Empúris, 2010), Bezsonoff fa una evocació sentimental i preciosista dels records lligats a la figura del seu padrí Jean. Com he explicat en un altre lloc, anomena "padrí", òbviament, al seu avi, con en tants altres llocs del nostre domini lingüístic. Per als nordcatalans de la seua generació, el català és la llengua dels avis. Amb el seu pare parlava francès. La relació paternofilial, a més, no sembla especialment boiant, i això resalta la complicitat amb l'avi Jean, i també amb l'àvia Lucienne, per a qui els autèntics catalans són els de França (els de més avall dels Pirineus són simplement "espanyols").
  Posteriorment, en Les meues universitats (L’Avenç, 2012), l’autor evocava la Khâgne i l'Hypokhâgne (els cursos preparatoris per als estudis d'Humanitats), cursats al Liceu Masséna de Niça, a l’època en què ell era un jovenàs atent a conèixer les dones, les llengües i les ciutats.
  Ara, finalment, El fill del coronel ens proporciona un mos de la vida que duia Bezsonoff mentre feia el servei militar al país més jacobí del món (allà on el jacobinisme té el prestigi inviolat de la cultura i la política republicanes). Qualsevol maó serveix per a construir aquest edifici: les anècdotes hilarants, les coneixences personals, els llibres llegits a l’època... Els trajectes en metro o en tren podien fer-se més o menys llargs segons la lectura triada: Gaziel (Tots els camins duen a Roma) els feia curts; Pous i Pagès (La vida i la mort d’en Jordi Fraginals), llargs. París, llavors –i, mes concretament, Montparnasse-, podia ser una excusa per trobar postals interessants de Samantha Fox. I a cals militars, al final, s’està prou bé, perquè l’exèrcit francès és un exèrcit com cal, sense tradició colpista, i alguns dels seus membres tenien una cultura molt remarcable.
  Bezsonoff té la gràcia de fer creure, a través del seu estil assaonat, que la vida és com una caserna: una successió de bells gestos d’amistat viril, grans coneixences femenines, anècdotes simpàtiques i merdes com un piano. I ja pot ben bé ser així.
Joan Garí
Publicat en Ara, 23-9-2017

23/9/17

La prosa valenciana després de Fuster

  Vint-i-cinc anys després de mort, Joan Fuster continua tenint una presència gens negligible a la societat valenciana. Els amics de Posdata em demanen quins són els contorns d’aquesta presència i quina és la principal empremta cultural de l’influx fusterià. Curiosament, no són els aspectes ideològics –aquells que el de Sueca resumí en un parell de frases apressades i alguns textos urgents- els que han sobreviscut millor l’absència del mestre. Si Fuster ha influït en un sentit cultural profund ha sigut amb lliçons purament literàries. Ell mateix va escriure, en una carta a Josep Pla: “No voldria morir-me sense haver deixat en funcionament i ‘en forma’ al País Valencià uns quants equips d’intel·lectuals i de no intel·lectuals capaços de remoure –o almenys d’intentar-ho– aquesta societat en perpètua somnolència digestiva…”   Com a resultat d’aquesta tasca de mestratge intel·lectual, s’han format desenes d’universitaris en molts camps diferents a l’empara de les idees fusterianes. Singularment, però, Fuster era assagista, i s’acollia al model d’un clàssic imperible: Michel de Montaigne. Ell, al capdavall, ens va ensenyar a llegir Montaigne i en va fer d’intèrpret, adaptant-lo a la sempre inhòspita –per reàcia a la cultura culta- realitat de la societat valenciana. Vint-i-cinc anys després que un infart acabara amb la vida de Fuster (mentre rellegia, i així ho testimonià la disposició de la seua tauleta de nit, els Essais), l’assaig manté, al País Valencià, una presència saludable i rellevant. Per primera vegada, un seguit d’autors, amb millor o pitjor voluntat, amb èxits més o menys destacables, polsa quotidiament la prosa literària de no ficció i produeix aforismes (com els excel·lents de J.J. Conill), dietaris (com els que ha antologat Joan Borja en Àncora del temps, 3i4, 2014), memòries (on destaquen títols com El tramvia groc, de Joan F. Mira), prosa purament especulativa... Com passa a les literatures europees de més ranci aboleng, ara ja comptem amb una tradició pròpia d’aquesta prosa apegada a la realitat, perfectament singularitzada dins la literratura catalana. És obvi que la ficció sempre té una vistositat més llépola –de cara al lector- que la no ficció. Això, que és un producte –encara- d’una concepció reduccionista de la literatura i, per què no dir-ho, d’una escassa educació literària, no té més transcendència que la que hi volguem atorgar. Ficció i no ficció són com dues cares d’una mateica moneda que els escriptors més desproveïts de manies usem indistintament, com ha de ser.
    Haruki Murakami, en De què parlo quan parlo d’escriure (2017), explica d’una manera molt amena la diferència entre gèneres. Escriu:


  “De petit vaig llegir en algun llibre la història de dos homes que anaven a veure com era el mont Fuji. Cap dels dos no l’havia vist mai. L’home intel•ligent es va limitar a quedar-se a la falda, es va mirar el Fuji des de diversos angles, es va dir: “Ah, o sigui que el Fuji és així; ja veig que és una muntanya magnífica”, i va girar cua. Va ser molt eficient. Va acabar en un tres i no res. L’home que no era gaire intel•ligent, però, incapaç d’entendre el mont Fuji tan fàcilment, es va quedar enrere i va voler pujar al cim ell mateix, amb les seves pròpies cames. Per fer això, cal temps i esforç. Et vas cansant fins a quedar exhaust. I al final penses: “Ah, o sigui que el Fuji és això”. L’acabes entenent, o almenys et quedes satisfet”.

   Per a Murakami els novel·listes són de l’estirp del segon home (“de la raça dels poc intel·ligents, si se’m permet l’expressió”): necessiten pujar al capdamunt de la muntanya per fer-se’n una idea clara. En canvi, el primer home podria representar bé la mentalitat assagística. Tot i que aquest apòleg està en un context d’ironia subtilment divertida contra els crítics literaris, que van maltractar sovint l’escriptor japonés al seu propi país, la història és útil. A mi m’ha recordat invariablement Joan Fuster al davant del Penyagolosa, en El País Valenciano. Els gairebé dos quilòmetres en vertical d’aquest pic emblemàtic impressionen el suecà que, de tota manera, es confessa poc avesat a “muntanyes frenètiques”. “Caldria pujar al cim –ens confessa-. Des d’allí, mitja geografia valenciana es distingeix reduïda a l’escala d’un pessebre de saló. M’ho asseguren i ho crec: jo, sedentari i més aviat temorenc, desisteixo de comprovar-ho per mi mateix”. Fuster, intel·ligentíssim, estava condemnat a ser només assagista…
  Al cap i a la fi, l’assaig –l’assaig autèntic-  és un gènere tan minoritari com la poesia però, com la poesia, proporciona a escriptors i lectors un ordre de satisfaccions tan peculiar i complet que, els lectors avesats només a novel·letes de lladres i serenos (ara que ja gairebé totes les novel·les són de lladres i serenos), cas de fer-ne un tast, sentirien la mateixa deliciosa i pessigollejant sensació del comensal habituat a hamburgueses ianquis de vedella el dia que prova per primera vegada la dieta mediterrània. Però l’hamburguesa fascina, atrau, sadolla, això és un fet. I el nivell de colesterol subsegüent n’és un altre. I de tots els colesterols, el literari és el més inexorablement nociu...
Joan Garí
Publicat en Posdata, 23-9-2017

10/9/17

La mort del crític literari

Títol: L’assassí que estimava els llibres
Autor: Martí Domíngez
Proa
Barcelona, 2017
315 pàgines


  Des que es va donar a conèixer com a escriptor amb Les confidències del comte de Buffon (1997), Martí Domínguez (Madrid, 1966) ha anat bastint un edifici novel·lístic caracteritzat per l’adhesió al món de la Il·lustració i els valors de la cultura francòfila. En aquest primer títol i en altres com El secret de Goethe (1999) o El retorn de Voltaire (2007), Domínguez ha pouat en un imaginari construït a partir d’un ampli coneixement de la cultura humanística i la cultura científica. Biòleg de formació, ha aportat a la literatura catalana una visió naturalista d’arrel acadèmica, cosa que ha contribuït a renovellar un gremi massa poc atent, sovint, a les novetats del món sempre decisiu de les ciències.
  Si descomptem l’assaig El somni de Lucreci (2013), escrit amb un estil descurat i apressat (però de contingut ben interessant, si és que és factible separar forma i fons), l’itinerari d’aquest escriptor valencià fa un tomb singular a partir de La sega (2015). Dues dècades després del seu primer llibre, Martí s’allunya de cabòries historicistes, però no de la pulsió naturalística. Ara, però, la seua visió d’amant de la natura es concreta en una història popular al voltant del món dels masovers i la tragèdia viscuda per aquests robinsons rurals en la dura postguerra espanyola. Aquesta nova trajectòria s’ha vist refermada, amb altres horitzons temàtics, amb L’assassí que estimava els llibres.
  Fart que els editors li retragueren que, a les seues novel·les, “no passava res”, Domínguez ha decidit prémer l’acelerador dels esdeveniments argumentals. Els grans editors d’ara, és clar, no són com els d’abans: volen que als llibres, sobretot, “passen coses”, perquè és així com fan caixa. Ja no els interessa la Literatura: només els diners. Però aquesta és una altra història.
  L’assassí que estimava els llibres s’adscriu –el títol és prou revelador- al gènere dels lladres i serenos, això que també s’anomena “novel·la negra”. Deixem les coses clares: no tinc el més mínim interès en aquesta mena de llibres. Massa sovint és un refugi on escriptors mediocres troben un niu suficientment càlid on posar els ous d’inquietuds més o menys tòpiques, que fan les delícies dels lectors poc exigents. Però no és el cas de Martí Domínguez, òbviament. Ens trobem davant un bon escriptor, que deambula per la trama que ha escollit amb una prosa cisellada, on salten, de tant en tant, imatges suggerents, comparacions i retrats notables: “Cuca li va mantenir la mirada i va creure distingir, sota un fullatge ben atapeït, el seu cor, com un préssec, pengim-penjam. Després va somriure, un somriure desafectat i lluminós, com una fletxa”.
  És aquesta prosa el que fa que un tipus com jo continue aquest relat fins al final. Crec que Martí volia divertir-se fent una crònica del lil·liputenc i esquifit món cultural d’una ciutat –València- bàsicament hostil a la cultura culta. El reportatge, incloent les vegades que fa l’ullet a personatges reals (a través de l’onomàstica, per exemple), ha complert els seus objectius. “En aquella ciutat –escriu- se vivia totalment al marge del món intel·lectual. Possiblement en pocs llocs del món els creadors tenien menys crèdit i menys influència que en aquella urbs”.
  En aquesta Nínive provinciana, la mort d’un crític literari inicia una peripècia que és l’excusa perfecta per desemmascarar les misèries d’un grapat d’éssers corpresos en la xarxa de les motivacions habituals: el sexe, la fama, l’estatus. El crític duia al damunt el llibre de Thomas de Quincey L’assassinat entès com una de les belles arts, ocasió de moments d’hilaritat antològics: “Si algú és permet un cop un assassinat, ben aviat li sembla poc robar, i de robar passa a beure i a no observar el Dia del Senyor, i d’aquí a les males maneres i la deixadesa. Un cop iniciat aquest camí de baixada, no es troba aturador. Molts han iniciat la seva ruïna amb algun assassinat que en aquell moment els semblava poca cosa”.
  Martí s’hi ha divertit i nosaltres, ara, ens podem divertir amb ell.
Joan Garí
Publlicat en Ara, 9-9-2017

9/9/17

Notes -estrictament- per a adults


http://www.asteriscagents.com/assets/images/libros/8214cafarnaumjpg

Títol: Cafarnaüm
Autor: Jaume Subirana
Bromera
Alzira, 2017
245 pàgines


  Després de Suomenlinna i Adrada, Jaume Subirana torna amb els seus refinats “llibres de notes”, en aquest cas amb un conjunt d’apunts presos fa deu anys. Ha merescut el premi d’Assaig de la Mancomunitat de la Ribera Baixa que organitzava Bromera en 2016 i, com cada vegada que un guardó etiquetat com a “Assaig” es dóna a un autèntic “assaig” (i no a un resum de tesi doctoral, a una investigació acadèmica o a un llibre d’autoajuda), els escriptors sense complexos de dedicar-nos a aquest massa sovint adulterat i baquejat ofici de la literatura estem d’enhorabona.
  De Subirana m’agrada, d’entrada, la seua vindicació de la prosa de no ficció –la prosa específicament adulta. En aquest sentit, vol inserir el seu text –a propòsit d’un malentès amb/contra els novel·listes- en un vector literari que comença en Llull, es continua en les Cròniques i esclata en ple segle XX en un esplet d’autors tan poc menyspreables com Pla, Carner, Espinàs, Fuster, Sagarra o Gaziel. L’articulisme, l’assaig especulatiu, les correspondències, les memòries, el fan sentir més còmode com a lector que la “novel·la convencional” i això, dit en públic en el delicat moment en què detenia l’honor –o el que siga- de ser el director de la Institució de les Lletres Catalanes li va causar algun problema menor de caràcter periodístic, que després, a la nit a casa, dóna joc per al quadern privat.
  Ara ja podem entendre, doncs, que Cafarnaüm és un llibre atípic, una barreja de dietari i col·lecció de petits assajos lliures, un d’aquests volums que, publicat en anglès en alguna d’aquestes literatures per on Subirana es passeja amb admiració expectant esdevindria una petita troballa editorial. En català, però, pot ben bé esperar una clandestinitat més o menys rescatada pels amics i per algun escriptor fora d’òrbita (com ara el qui açò escriu), perquè el país és així, i no cal fer-hi més voltes.
  L’autor ens ha proveït d’una obra delicadament cosmopolita, atent a les altres literatures del món, on el jo es fa present, però no es mostra en excés. D’alguna manera, s’hi privilegia l’observació sense forçar el protagonisme absolut de l’observador, i això –potser- el diferencia d’un dietari clàssic. Subirana ens va informant d’algunes preocupacions gremials d’interès –del gremi dels poetes, el més pròpiament seu- i adopta un to que és particularment engrescador: una mirada detallista, líricament involucrada, motivada per una curiositat d’ampli espectre que sovint es refugia en una humilitat entranyable, que pot funcionar bé com a captatio benevolentiae.
  Les seues opinions sobre el nacionalisme, sobre el futur del català o de la nostra cultura (impagable l’apòleg del dit trencat d’Abbas Kiarostami) s’empiulen molt bé amb tot el devessall de tinta que va fer córrer la participació en la ja famosa Fira de Frankfurt, una ocasió impagable per a què les autoritats i els autors competents i algunes i alguns dels incompetents estiraren més el braç que la màniga. L’anècdota de Kiarostami ja la va explicar Subirana al seu blog Flux, que bivaqueja brillantment per la xarxa des de l’any 2003. Fa així:

“A El gust de les cireres, d'Abbas Kiarostami, es conta una història estupenda sobre un home que va a veure el metge i li diu:
–Doctor, em fa mal tot el cos. Quan em toco el cap amb el dit, em fa mal. Quan em toco aquí a la panxa, el mateix. Si em toco el genoll, igual. Si em toco el peu, em fa mal. Què puc fer?
El metge l'explora, i finalment dictamina:
–Miri, el seu cos està bé. Però té el dit trencat.

Quan llegeixo les enardides filípiques d'algun(e)s comentaristes de l'actualitat cultural catalana (assenyaladors compulsius enderiats a fer servir una bombeta de 25W i a dir que no s'hi veuen, a avisar de tempestes i després lamentar-se si no plou, a llistar greuges i oblits per tot el cos de les nostres lletres) no em sé treure del cap aquesta història. Una pila de dits trencats, això tenim”.

  Molt bé Cafarnaüm, doncs, i només una petita objecció, dissortadament massa habitual en molts dels nostres prosistes actuals: hi he llegit sentències redones (“Hi ha poques autopistes més còmodes que el menyspreu”, “Som una nació adversativa”), al costat de peces francament evitables (“La poesia dóna per a tot. I tot ho aguanta. Més que nosaltres, de vegades”). El perill d’un aforisme –o d’una simple frase- no és la superficialitat, sinó la banalitat: la distància curta és massa delicada per deixar-la a l’albir de la primera inspiració…
  Llevat d’això, aquesta és una mena de literatura poc “popular” destinada paradoxalment a perdurar quan s’apaguen les espelmes de tots els entusiasmes de broc gros. La vella lliçó de Txèkhov continua surant en l’aire: “El descobriment de Copèrnic o, posem per cas, el de Cristòfor Colom, ¿no va semblar, llavors, inútil, ridícul, mentre, en canvi, qualsevol ximpleria escrita pel primer idiota passavolant semblava la pura veritat?” (Les tres germanes, acte I).
  Tan simple com això.
Joan Garí
Publicat en Posdata, 9-9-17

9/7/17

La mà que gronxa el bressol

Títol: Una dolça cançó
Autora: Leïla Slimani
Editorial Bromera
Alzira 2017
Trad. de Lluís A. Baulenas
181 pàgines


  L’últim premi Goncourt no és una novel·la d’intriga: a les primeres pàgines una mainadera ha assassinat els dos infants de què tenia cura. La història, segons sembla, té una base real. El relat que se’n seguirà és la peripècia d’aquesta estranya parisenca –Louise- que arriba a casa de Myriam i Paul com l’assistenta perfecta i un dia qualsevol –qui sap per què aquesta atziaga jornada i no qualsevol altra- decidirà agafar un petit gavinet i acabar amb la vida dels dos fills del matrimoni, Adam i Mila.
  Potser el lector espera, després de l’impactant inici del relat, que les gairebé dues-centes pàgines posteriors siguen la crònica psicològica i etiològica que aporten alguna llum sobre la motivació de la mainadera –sobre la seua horrible decisió final. En realitat, no és ben bé així. És obvi que escrutem la vida d’aquesta dona amb un cert detall, però les metàfores actuen com el final d’un penya-segat: “La seva cara era com un mar en calma, del qual ningú podria sospitar els abismes”. També caldrà dir que som davant d’una obra literària en majúscules: res ens ve donat, cap conclusió hi ve forçada, no hi ha un sentit perfectament diàfan que calme les ànsies cognoscitives del lector. Slimani es demostra una escriptora molt destra. Sota una prosa cristal·lina, precisa i tensa, servida amb una notable economia expressiva, els esdeveniments es van succeint. És cert que Louise té episodis de malenconia delirant. I arrossega un matrimoni fracassat i una maternitat també fracassada. Però, un assassinat? Quan té lloc un fet així, tot s’interpreta en retrospectiva. I, tanmateix, res no hi delata el perfil de la pitjor dels criminals, de la infanticida. No hi ha indicis tenebrosos ni pous inquietants. Només petits detalls acumulats, com les branquetes amb què un ocell tenaç, al final, fa el seu niu. Té fixació, per exemple, a no malbaratar menjar. Això la fa xocar amb Myriam, que no vol que done als xiquets aliments caducats sota cap concepte. Louise, un dia, es venja de la mare estricta col·locant-li damunt la taula la carcassa del pollastre que aquesta havia tirat a les escombreries, i que Louise ha fet repelar a Adam i Mila…
  Si no hi ha suspens, si tampoc hi ha una indagació zoliana a la recerca de les proves del caràcter criminal de la mainadera, tot esdevé llavors una pura celebració literària, en el sentit estricte d’aquest mot. És ací on Slimani demostra, amb la seua segona novel·la, les raons de les mestria que l’han feta mereixedora d’un gran premi al país on els grans premis encara tenen un sentit propi. Aquesta autora marroquina d’expressió francesa sap com bussejar en apnea pels amagatalls de l’ànima humana –i, específicament, de la femenina. No dibuixa un mostre: només una serventa que en el seu treball cerca la perfecció precisament perquè com a esposa i com a mare ha fracassat amb estrèpit. Una dona amb la seua motxilla de depressions i de tristeses que la porten a l’homicidi com la podrien haver portat, en una altra giragonsa del destí, al misticisme o a un suau escepticisme molt francès. La mena de persona que, en descobrir-se el seu gran crim, congrega un veïnat expectant i una mica atònit, des d’on s’aixeca de seguida, com una fatalitat sociopàtica, una frase anodina: “Doncs semblava molt normal”.
  Com es deia en un film prescindible, la mà que gronxa el bressol és la que domina el món. Però dubte que Louise volguera dominar res. Potser només buscava, com tots, un sentit en tot plegat. L’estil elèctric –com un trall- de Leïla Slimani ens va transportant cap a aquest final sense sorpreses. Les seues frases curtes, a vessar d’informació –molt eficaçment traduïdes per Lluís Anton Baulenas-, comprimeixen els fets, no deixen que es desborden en cap moment. Com en les històries que l’assistenta contava als infants, els bons moren al final, “no sense abans haver salvat el món”. Però, hi ha cap salvació en l’horror inútil?
Joan Garí
Publicat en Ara, 8-7-2017

8/7/17

L'herència literària de Joan Fuster


D’Ors a Fuster

Per una història de l’assaig en la literatura contemporània

Gonçal López-Pampló

PUV, València, 2017


Ara que fa vint-i-cinc anys de la mort de Joan Fuster seria un bon moment per avaluar el que queda del Fuster viu. Quan un autor passa avall, arriba el moment dels homenatges, dels ditirambes i de les canonitzacions. Tot això ho hem sabut fer molt bé. Però Fuster –ningú és perfecte- era escriptor, i els escriptors tenen una mena de posteritat molt diferent de les altres figures públiques. Qui llegeix ara –qui rellegeix, si ho preferiu- l’autor de El descrèdit de la realitat? A vegades tinc tendència a sospitar que els únics implicats en aquesta operació són els esforçats membres de la universitat, que han trobat en el nostre creador una matèria excel·lent per bastir tota mena d’artefactes doctorals, predoctorals o postdoctorals. I està molt bé, no cal dir-ho. Però un escriptor sense lectors “normals” és un escriptor definitivament mort i això és un excés que no estic segur que estiguem en condicions de permetre’ns. Al capdavall, quants grans autors, de l’estirp de Fuster, hem tingut els valencians en els últims cent anys?
  Mentre descansem de les preguntes retòriques, m’agradaria dir que aquest article vol posar el focus no en la posteritat del Fuster pare de la pàtria, gran ideòleg i consciència incorrupta del País Valencià, sinó en la seua influència entre els valencians que, després d’ell –i, en gran part, sota la seua influència-, s’han dedicat a la literatura. I és que de vegades fa la impressió que bona cosa del que s’ha escrit del de Sueca post mortem és el resultat de mastegar a consciència un parell de frases tòpiques: aquella on afirmava la “catalanitat” dels valencians i aquella altra que resava “El País Valencià serà d’esquerres o no serà”. No puc imaginar un llegat més malèfic per a l’autor de pàgines memorables (moltes pàgines i molt memorables) que quedar reduït a la faceta que ell mateix més menystenia de la seua biografia. Un escriptor fa literatura. Un intel·lectual compromès es parteix la cara per les seues idees. I quan tot passa, el que queda, si ha de quedar alguna cosa, ha de ser la literatura.
    Ja sabem bé que Fuster feia assaig. Però, què és exactament l’assaig? A jutjar per certes praxis modernes, deu ser tot llibre que no és ni una novel·la, ni un poemari ni una obra de teatre… I, tanmateix, l’autor de Causar-se d’esperar va definir molt bé el seu territori natural, tal com l’havia après del vell Montaigne: agitar idees, posar-les en quarantena, examinar(-se)-les. Fa molts anys vaig llegir un volum de Josep Iborra on explicava amb gran claredat la concepció de l’assaig del seu mestre i amic: Fuster portàtil (1982). Es veu, però, que no va ser un llibre amb massa èxit, perquè ara mateix encara ens preguntem què deu ser això de la literatura assagística.
  Gonçal López Pampló, per exemple, acaba de publicar una petita avaluació del fenomen (D’Ors a Fuster. Per una història de l’assaig en la literatura contemporània. PUV). Era necessari, diria, que algú des de l’acadèmia parara una mica d’atenció en aquest aspecte, precisament el que desperta més dubtes entre el personal afectat. Pampló, molt influït pel estudis de pragmàtica ara en boga, ens explica la seua visió del fenomen i fins i tot ofereix una definició: “l’assaig és un gènere literari escrit en prosa que planteja un pacte de lectura en el qual el referent textual està integrat per elements semàntics que procedeixen de la realitat efectiva i que s’interpreten de manera versemblant”. Segons això, un assaig de debò estableix un “pacte autobiogràfic” amb el lector i es vehicula a través de l’argumentació.
  Tinc algunes discrepàncies de fons amb aquesta definició, bàsicament perquè crec que tot assagista autèntic és un narrador i que un dels elements essencials per avaluar-lo ha de ser la qualitat de la frase. No és cap casualitat que Fuster fora un gran aforista (i també Josep Pla, inadvertidament). L’aforisme és un microassaig, el mínim acte literari possible. La condició fragmentària del gènere exigeix que l’assagista haja de concentrar l’escriptura en cada simple sentència, d’on emergiran tot de conceptes –d’idees- que dotaran de substància (de pulsió narrativa) la seua prosa. També diu Pampló que l’assaig exclou radicalment la ficció però això seria en el segle XX. Precisament si les successives generacions aportem alguna cosa són aquesta mena de canvis: ni Fuster escrivia igual que Montaigne ni alguns dels que ens dediquem al gènere ara mateix ho fem igual que el de Sueca. Això, lluny de ser un empobriment, forma part de la riquesa intrínseca d’un ecosistema literari. Parafrasejant Xavier Pla, és la “veritat literària” el que cal buscar en els grans assagistes, i no el mite de la “veritat biogràfica”.
  El que fa molt bé Pampló és evidenciar la ridícula situació que vivim ara mateix amb els premis literaris. És comestible que quasi mai cap dels grans premis “d’Assaig” (així autoanomenats) de la literatura catalana actual es concedisca a autèntics assajos? Parle del “Joan Fuster” de València, del “Carles Rahola” de Girona, del “Josep Vallverdú” de Lleida o del que atorga Bromera a Alzira. Si D’Ors a Fuster ha de tindre alguna utilitat, hauria de ser traçar una ratlla definitiva entre un gènere literari tan respectacle com els altres i tota mena de volums, usualment de manufactura acadèmica, que usurpen el seu nom i acaparen els pocs recursos que hi dediquen institucions públiques i privades.
  I mentrestant la vida passa, ja fa un quart de segle del traspàs de Fuster i l’assaig continua en el seu llimb habitual. Serà perquè, com deia Montaigne, “el més difícil és ser d’un mateix”…
Joan Garí
Publicat en Posdata, 8-7-2017

1/7/17

Arthur Rimbaud, un pinxo de pronòstic reservat

Títol: Obra completa bilingüe
Autor: Arthur Rimbaud
Editorial Atalanta
Girona, 2016
Trad. de Mauro Armiño
1.513 pàgines


Rimbaud sempre serà Rimbaud –és a dir, un altre. Qualsevol que, a divuit anys, haja llegit Une saison en efer i després s’haja posat a escoltar Bob Dylan sap de quina textura està feta la modernitat dels qui ja podem anomenar el segle XX “el nostre primer segle”. Tot és allí: les contradiccions de la poesia que s’expressa en prosa, el vaticini des del XIX de la turbulència del segle XX, l’última innocència i la primera timidesa, el surrealisme i altres ismes que encara no tenen nom. És molt normal que Dylan anomenara “Rimbaud” la seua guitarra i també ho és que finalment li donaren el premi Nobel. La polèmica subsegüent entre aferrissats partidaris del guardó i radicals oponents és una altra de les escadusseres i irrellevants batalles dins gots d’aigua que ens solen regalar les xarxes socials. Si hi ha un autor del nostre temps que haja entès Rimbaud i haja posat en pràctica l’esperit dels seues escrits aquest és el vell Robert Zimmerman: quin sentit tindria, si no, destrossar sistemàticament un repertori genial en els directes, desenes de cançons magistrals minuciosament matxucades i oferides en forma de polpa sangonosa donant orgullosament l’esquena a un públic idiotitzat que aplaudeix el suïcidi com hauria aplaudit el contraban d’armes del jove Arthur a les fronteres d’Abisínia.
  Ah, la glòria, què dura és amb els genis! Res més oportú que Jacobo Fitz-James Stuart Martínez de Irujo, comte de Siruela, ens oferisca ara una modèlica Obra completa bilingüe d’Arhur Rimbaud, meticulosament traduïda per Mauro Armiño. Des del Mas Pou de Vilaür (Alt Empordà), el comte ordeix les acurades edicions del seu segell, Atalanta. D’això abans es deia Gauche divine, i no cal pensar què n’haria opinat el propi Rimbaud. Pel que sabem d’ell (i en aquest llibre ho tenim tot: poemes, proses, correspondència, esborranys i fins i tot anotacions dels quaderns escolars) era un pinxo de pronòstic reservat, un cul de mal seient disposat des de molt jove a deixar-se notar davant el món. Fins i tot en la fotografia de la primera comunió –replegada en la selecció d’imatges del volum- té la mirada ambígua de l’àngel malèfic, l’esclat desafiant del xaval que només ha fet creure que se l’ha pogut domar.
  És coneguda la seua relació amb Verlaine. Formaren una parella homosexual profundament violenta, com ha de ser l’amor autèntic. L’autor de Poemes saturnians va incloure el seu jove amant a l’antologia Els poetes maleïts, i això va encunyar una etiqueta imperible. Maleït? Quan apareix el volum, l’any 1884, Rimbaud ja fa una dècada que ha abandonat la literatura. Els seues únics interessos, llavors, eren la compra i venda de cafè, ivori, pells o armes. Era un peó del colonialisme francès a l’Àfrica, el continent que li oferia algunes de les coses sense les quals, probablement, no haguera pogut viure fins als trenta-set anys. En les seues paraules: “La marche, le fardeau, le désert, l’ennui et la colère” (Une saison en enfer), és  a dir “la marxa, el farcell, el desert, el desfici i la còlera”.
  L’any 1891, mentre gestionava una factoria comercial a Addis Abeba, el càncer fa que li hagen de tallar una cama, però la gangrena ja no es pot aturar. Mor el 10 de novembre. El seu pas per la vida havia sigut com el seu pas per la literatura: meteòric, virulent, apassionat, ambiciós i genial. Els seus versos són un just epitafi: “Qu’est-ce pour nous, mon Coeur, que les nappes de sang/Et de braise, et mille meurtres, et les longs cris/de rage, sanglots de tout enfer renversant/Tout ordre…” (“Què és per a nosaltres, Cor meu, les capes de sang/i de brasa, i mil assassinats, i els llargs crits/de ràbia, sanglots de tot infern trasbalsant/Tot ordre…”). Descanse en guerra.
Joan Garí
Publicat en Ara, 1-7-2017

17/6/17

Als desenganyats d'ells mateixos

Títol: Ícar o la impotència
Autor: Artur Perucho
Institució Alfons el Magnànim
València, 2017
263 pàgines

  Al febrer de l’any 2016, l’escriptor i acadèmic Josep Palomero (Borriana, 1953) va llegir la seua tesi doctoral a la Facultat de Ciències Humanes de la Universitat Jaume I. El treball es titulava Estudi biogràfic i literari d'Artur Perucho Badia. El lector que, ara mateix, ignore completament qui va ser aquest Artur Perucho no ha de preocupar-se en absolut. El destí de Perucho -de tots els Peruchos del món- és el de poblar la gran megalòpolis de l'oblit. I és que Artur Perucho i Badia (Borriana, 1902- Mèxic, 1956) exemplifica a la perfecció la deriva tràgica d'una generació que va veure com la seua vida era tallada radicalment per la meitat per culpa de la guerra civil. Com molts en la seua situació, Perucho va passar de la derrota a l'exili. I després, el no-res.
  Per sort, l'interés de Palomero ha vingut a rescatar una biografia que ara sorprén pel que té d'intensa i paradigmàtica. Perucho, fet i fet, va ser un d'aquells periodistes -contemporani de Josep Pla, d'Eugeni Xammar, de Chaves Nogales...-que van convertir un humil article de premsa en una peça literària de primer ordre. Nascut a Borriana, gairebé amb el segle, l'ambició de Perucho ben aviat no va tindre metes curtes. A València s'integra en els corrents del valencianisme catalanista local, i ho fa des d'una perspectiva d'esquerres i prorepublicana (cosa que li valdrà alguna polèmica amb els blasquistes, sempre escèptics davant un "regionalisme" que no fora conservador). Els seus articles a la premsa de l'època tenen passió i estil, i una panòplia variada d'interessos: política, literatura, música, cinema... Després vindran els viatges per Europa i la novel·la Ícar o la impotència (1929), que és la crònica -inusitadament moderna per a l'època- d'un valencià enlluernat per París. Del mateix any és també Catalunya sota la dictadura, interessantíssima crònica de les maldats de Primo de Rivera amb la nostra llengua i la nostra cultura. Aquests dos llibres, mai reeditats després de la seua primera edició, ja no es trobaven ni en les llibreries de vell... Per sort, la Biblioteca d’Autors Valencians de la Institució Alfons el Magnànim ha vingut ha pal·liar parcialment aquest dèficit posant de nou a l’abast dels lectors l’emblemàtica novel·la de Perucho.
  Ícar és un relat un poc sorprenent, d’una modernitat i d’una normalitat insòlites per a l’època. És la novel·la d’un jove que ja ha passat per Barcelona i per París, i això es nota. Lector de Proust, de Gide, de Renan, s’hi defineix com a comunista, però també amb una etiqueta molt més definitiva: “desenganyat de mi mateix” (una fórmula reservada als lúcids més escèptics, i no sé si finalment incompatible amb qualsevol isme). El relat abunda en les aventures d’un tal Tristany en el fascinant París dels anys 20. La crònica d’un fracàs: el d’un home que necessita les dones però a la vegada no sap què fer-ne. I qui diu “les dones” diu fàcilment “la vida”. Hi ha un rampell ausiasmarquià en aquest Tristany faldiller però eternament dubitatiu: a les dones que se li obrin de cames les voldria més “espirituals”; a aquelles que li ofereixen càndidament la seua ànima en una safata blanca voldria posseir-les instantàniament… Tot això servit en un estil elegant i auster, amb una concisió d’arrel periodística. Un llibre injustament oblidat que esperava el rescat com un galió prenyat de tresors, afonat a les envistes de la costa.
  Abans de la guerra, Perucho va saber fer de pont entre València i Catalunya, aquests dos països separats des de fa tres segles per una mateixa llengua. A València escriu en Taula de Lletres Valencianes, a Barcelona en La publicitat, a Madrid en El imparcial. A partir del 18 de juliol, s'integra en l'ortodòxia comunista. De Catalunya estant, dirigirà Mirador (incautat) i Treball, l'òrgan del PSUC. La seua immensa capacitat de treball es posa ara a les ordres de la nova circumstància. La derrota de la República el portarà a Mèxic. Allí morirà la seua primera dona, es tornarà a casar i tindrà una vida aparentment fàcil de periodista i divulgador cultural. En el fons, però, era un derrotat: havia volgut volar tan alt, que el sol va fondre les seues ales de cera. Va morir als 54 anys, havent abjurat del seu catalanisme i del seu marxisme. I la mort va córrer sobre ell un pudibund mantell d'oblit.
  Ara, més de mig segle després de la seua desaparició, una tesi doctoral de 900 pàgines ha vingut a rescatar un home que mereixia, sense dubte, un epitafi millor. Palomero hi ha fet un treball modèlic, amb un esforç de documentació colossalment exhaustiu. No són només els textos de Perucho els que hi han emergit de l'oceà d'indiferència polsosa amb què els anys els havien cobert. És la seua vida tota, perfectament documentada pel doctorand en una correspondència crucial, en desenes de testimonis orals recollits pacientment a tots dos costats de l'Atlàntic. I és així com es dibuixen -com en una novel·la- els perfils d'un altre borrianenc essencial del segle XX, com Amat Granell (el primer a entrar a París amb els aliats, l'any 1944), com el cardenal Tarancon.
  Aprofitant tot el material acumulat en la seua tesi, Josep Palomero ha pogut realitzar l’edició d’Ícar o la impotència amb la meticulosa eficiència que és habitual en ell. Per fi una novel·la clau en el migrat panorama literari del primer terç de segle valencià està novament a disposició del públic. I a propòsit, si se’m permet, només hi veig un defecte. Senyors de la benemèrita Institució Alfons el Magnànim: els qui encara llegim llibres som una minoria més o menys nodrida, però ja d’una edat en què fa estona que s’ha girat la cantonada de la joventut…. La lletreta lil·liputenca amb què vostés han informat el cos del seu llibre sembla destinada a ulls d’alguna òliba supernumerària o, en cas contrari, a una odissea de lupes i altres convergències òptiques una mica enervants. Sense ser segurament el seu propòsit, potser això acabe paradoxalment coadjuvant a continuar mantenint Perucho com un dels grans secrets de les nostres lletres.  I això seria injust: a Perucho val la pena rellegir-lo. Com tots els protagonistes d’una època dramàticament heroica, hi palpita el seu temps amb la virulència dels anhels i les passions geològicament desfermades.
Joan Garí
Publicat en Posdata, 17-6-2017

11/6/17

Una vida per als llibres

Títol: Tafanejar llibreries del món
DDAA
Edició de Henry Hitchings
Més Llibres
Barcelona, 2017
274 pàgines


  Cada bon lector du dues llibreries al cor. Una és l’establiment on va comprar els seus primers llibres, quan va ser conscient que ja no podria viure sense. L’altra, en la diàspora bibliòfila del món, és aquell lloc especial on va trobar tresors que no esperava –o aquests tresors el van trobar a ell. En el meu cas no en tinc cap dubte: les dues llibreries a què faig referència són La Mercè de Borriana i Gotham Book Mart, la mítica bookshop novaiorquesa del carrer 47 Oest, entre Broadway i el Moma. Ni La Mercè ni Gotham existeixen ja, però les vivències i els exemplars que hi vaig comprar estan perfectament vius a la meua biblioteca. Són potser els llibres de les llibreries inexistents els més preats, aquells que es desen amb la cura exquisida que reservem als actes d’amor irreversibles.
  Ara Henry Hitchings ha reunit en un volum –Tafanejar llibreries del món- una quinzena de testimonis d’escriptors d’arreu el món al voltant de les seues llibreries predilectes. I ho ha fet, segons confessa, a partir d’una atordidora veritat: que el llibre és “l’objecte més ressonant de l’últim mil·leni”. Sembla, fet i fet, el paradoxal epitafi per a un objecte que ens sobreviurà a tots, per més ginys virtuals que el mosseguen.
  Els articles inclosos en aquest volum van bastint una colossal passejada pels quatre cantons del planeta: de Bogotà a Kadiköy, de Delhi a Charing Cross Road, de Berlín a Nairobi. Sovint les botigues a què es fa referència són ja difuntes –com les meues. Els homenatges que s’hi dediquen són els més corprenedors i sincers, com quan Iain Sinclair rememora la desapareguda Bookmans Halt de St Leonards-on-Sea o Yiyun Li glossa el cant de cigne de la Foreign Language Bookshop de Pequín. Per a l’edició catalana, s’ha inclòs el testimoni de Jordi Puntí, que evoca, dels anys que va viure a Nova York, la mítica llibreria Strand (entre Broadway i el carrer 12), aquella que hi anunciava “18 milles de llibres” (sic).
  Hi ha moltes maneres d’estimar els llibres, però totes són fetitxistes. Aquest és el motiu de la seua indestructibilitat. No importa si busquem primeres edicions, volums rars, exemplars de col·leccionista o simples enquadernacions funcionals, amb l’olor intensa –inconfusible- del pas recent per la impremta. En certa forma, cada llibre és el primer llibre, aquell que ens van regalar, o que vam furtar, o que vam comprar aplegant tots els nostres estalvis. Per això una bona llibreria és la mena de tabernacle que sempre portarem a dins.
Joan Garí
Publicat en Ara, 10-6-2017

4/6/17

Quan Hitler ja és Lord Voldemort

Títol: La república
Autor: Joost de Vries
Anagrama
Barcelona, 2017
Trad. de Maria Rosich
281 pàgines


  La lectura d’aquest llibre m’ha recordat Ha tornat, de Timur Vermes (Columna), però potser tot va començar amb el film El gran dictador (1940), de Charles Chaplin. El magistral Charlot va endevinar de seguida les potencialitats còmiques de la gran tragèdia que s’abocava sobre Europa i el món: riure’s de Hitler també era una manera d’oposar-se de manera efectiva al nazisme. Vermes, al seu torn, fa una sàtira contemporània a partir de la hipòtesi que el vell i malcarat Adolf ressuscita al Berlín d’avui, amb totes les situacions més o menys òbvies que s’hi desencadenen.
  La república, de l’escriptor neerlandès Joost de Vries (Alkmaar, 1983), no és una comèdia sobre Hitler i el Tercer Reich però el rerefons de la novel·la està format per tota mena d’al·lusions al nazisme, convertit ací en un simpàtic tema de discussió acadèmica. De Vries ens presenta un personatge, el professor Josip Brik (un home “amb l’energia d’una vespa en un got de llimonada cap per avall”), que sorpresivament morirà al principi del relat. El que vindrà després és una crònica una mica enfebrida del narrador –deixeble de Brik- entre els Estats Units i Europa, sortejant tota mena de situacions relacionades amb l’herència intel·lectual del professor. Com que el tema principal d’ambdós són els estudis hitlerians, l’obra abundarà en tot d’elucubracions divertides al voltant del gran sàtrapa austríac, com ara una sorpresiva comparació amb Lord Voldemort, l’anàlisi dels seus gustos culinaris o el misteri del seu –suposat- únic testicle.
  Exhibició continuada d’enginy a la manera postmoderna, sàtira de les publicacions universitàries (aquest inclement devessall de lletra impresa a què es veuen abocats els docents superiors per farcir el currículum), La república té l’aire distés d’una comicitat cosmopolita, amb un to burlesc no especialment salvatge, a pesar de la qüestió hitleriana.
  Aquest to i les giragonses imprevistes de l’argument fan pensar en La setena funció del llenguatge (Edicions del 1984). En aquest sobrevalorat fulletó noir, Laurent Binet (que ens havia proporcionat una narració exemplar amb HHhH, a propòsit de l’assassinat de Heydrich a Praga) exhibia inospitades i innecessàries qualitats histriòniques amb la mort de Roland Barthes com a excusa. Esperem que no s’estenga aquesta moda de la banalització postmoderna de la història contemporània: és narrativament molt arriscada i els resultats sempre s’han d’agafar cum grano salis.
Joan Garí
Publicat en Ara, 3-6-2017

3/6/17

Abans del mal d'Almansa

Títol: El tinent  anglés
Autor: Eduard Mira
Editorial Drassana
València, 2017
420 pàgines


  Com a lector, vaig conéixer Eduard Mira quan l’assaig De Impura Natione (escrit amb Damià Mollà) va guanyar el Premi Octubre l’any 1986. No calia combregar absolutament amb les ubèrrimes línies discursives que s’hi arboraven per reconéixer en aquell peculiar text un intent honest de traçar, des de dins del fusterianisme (és a dir, amb les armes intel·lectuals i cíviques que havia previst la pròpia revolució del 1962), el mapa d’un possible desllorigador del conflicte civil valencià d’aleshores. Catalanistes i anticatalanistes van rebre el llibre amb una panòplia de reaccions molt variades, on cadascú es va retratar d’acord amb el seu estil i circumstància moral. No és aquest el lloc ni l’oportunitat de reavaluar tot allò. Per al lector barbamec, estudiant universitari i filòleg incipient que era jo, aquelles pàgines van suposar una curiosa lliçó de discrepància ideològica en un temps i un país on aquesta mena de disparitats profundes solien resoldre’s a garrotades. La transcendència de De Impura Natione ja és carn d’hemeroteca. Als més espavilats, però, no se’ls escaparà el perfum que, en la política valenciana actual, remet directament a les feromones que emanaven d’aquelles pàgines una mica febrils, on es podia llegir paràgrafs com aquest:

“Fuster fou pare inoportú, impertinent i amb una lucidesa que ell voldria per a tothom al seu país. Fou, certament i vera, tonant pare, raó, verb, vent i núvol, transcendència; Jehovà de tro, Zeus olímpic, Júpiter dels llampecs, Thor de martell i raig, Gilgamesh. Enkidu nafrant la serp antiga; aqueu de ros serrell, ari, hebreu de fona, ovella i ferro; Voltaire de perruca i toga ben trossades, triangle amb un ull al mig; marmòria cabana, Palas Atena, mesura i número, graó de la saviesa. Fuster no volgué pas, ni a ell li fou llegut de ser, misteri, catabauma, nítol, irracionalitat; de tot això, en féu escarni. Ordenà sacerdots de l’amor erma, narcisos malfiats de becs fets d’aur. Sols el seu dolor, sagnant de mica en mica sobre taulells sollats, traí son allure de jacobí; sols l’úcar pregó del feram de terra endins, de solc endins, de cor endins, féu cometre involuntària i estupenda fellonia per sota d’algoritmes i proporcions sens màcula (...) Sí, el missatge d’en Fuster fou masculí, patern; apel·lava a la raó (...) No caigué –o no volgué caure- en la importància que tenen les mares a València”

  La intel·ligència de cada qual jutjarà la transcendència d’aquestes plomes dissidents, ara que el “fusterianisme” s’ha convertit en un club conservador (en el sentit estricte d’aquest terme) de gats queixosos que es dediquen a munyir una marca encara rendible des de còmodes poltrones usualment acadèmiques, és a dir, precisament el contrari del que va suposar el propi pensament de Fuster.
  Per al que interessa ara, dir que el responsable de l’estil excessiu i barroc –també de vegades imprecís o inadvertidament caricaturesc- en De Impura Natione era precisament Eduard Mira. Mira (València, 1945) és de la promoció del 62 del col·legi Sant Josep de la capital de l’Horta. És l’any, casualment, de Nosaltres els valencians. Professionalment, es formaria a les universitats de València, Durham, París X Nanterre i Bowling Green (Ohio, EEUU), dirigint també, amb els anys, l’Instituto Cervantes a Nàpols i a Brussel·les. En el terreny específicament literari, ha continuat amb una certa pulsió assagística (Mediterrànies) però sobretot ha fet ja diferents incursions en el terreny de la ficció (Les tribulacions d’un espia vell, Escacs de mort).
  Amb El tinent anglés, la seua quarta novel·la, busseja en una època poc sovintejada pels nostres narradors, i no precisament per escassament crucial: el trànsit entre els segles XVII i XVIII. El protagonista del seu relat és Antoni Cruanyes, nebot del llegendari Joan Baptista Basset (un heroi valencià que, molt coherentment, no té rostre conegut). Cruanyes abandona Dénia en busca de fortuna i el que ve després són un seguit d’elèctrics anys d’aprenentatge entre València i Anglaterra, allà on es juga tot allò que desembocarà en la catàstrofe d’Almansa. Aquest diorama fastuós inclou tendres notes sensuals, misteris més o menys arran de terra i algun interrogant pertinent sobre el sentit de la vida, és a dir, tot el que esperaríem d’una “novel·la històrica” (que no és –confessaré- el meu gènere predilecte en la ficció) bastida amb unes mans sàvies i competents.
  Com a narrador, Mira deté aquell innat sentit de la llengua –excessiu, ric, cabalós i indomenyable- que ja esclatava en les seues pàgines assagístiques. Amb això construeix un relat de sentors clàssiques, amb una bona cadència narrativa i uns personatges ben dibuixats. Mira és precisament un navegant literari a qui agraden les singladures llargues i ambicioses, i per això sota la seua ploma el temps de la Guerra de Successió ve a ocupar el lloc simbòlic que li correspondria al país dels molls i els folls (un poc com passa amb la Guerra de Secessió dels EEUU dins el seu àmbit, una paranomàsia perfectament pertinent).
  De vegades –gairebé sempre-  una novel·la s’ho juga tot en la primera frase. Allí hem de trobar prospeccions delicades del que ens espera i també un cert resum de l’estat de la qüestió argumental que qualsevol escriptor amb ofici s’haurà ocupat de redactar al final del seu projecte. La primera frase de El tinent anglés fa així: “La ruïna de mon pare, pròsper exportador de vins i panses a Anglaterra des dels molls de Dénia i, sobretot, des del port d’Alacant, ens arribà de la mar en el curs d’una de tantes guerres que ens ha tocat patir a causa de l’ambició francesa”. Heus ací un principi clàssic, modèlic, on es presenta el protagonista enmig del conflicte i, amb una suau aposició, s’esbossa una genealogia a partir de la qual es construïrà el relat.
  “La gran novel·la valenciana i cosmopolita sobre la Guerra de Successió”, en diuen els propagandistes de Drassana (aquesta meritòria editorial que darrerament ens ha fornit llibres excel·lents). I serà veritat –el temps ho rubricarà- com potser tampoc no és mentida dir que De Impura natione va ser el gran assaig fusterià que Fuster –que ja era un postFuster- degué celebrar en la intimitat, mentre en públic tots feien –també ell!- cara de pòquer, com havia de ser. I Basset, si tinguera cara, ara ens faria l’ullet.
Joan Garí
Publicat en Posdata, 3-6-2017
 

20/5/17

Inventari d'un àpat sensacional

Títol: Proust a Catalunya
DDAA (Edició de Xavier Pla)
Arcàdia
Barcelona, 2016
382 pàgines


  Ara mateix hi ha dues traduccions en marxa de À la recherche du temps perdu en català: la de Josep Maria Pinto a l’editorial Viena i la de Valèria Gaillard en Edicions 62. Aprofitant aquesta inèdita conjuntura, era potser el moment propici per fer un balanç dels “lectors, crítics, traductors i detractors de la Recherche” en els últims cent anys.
  Sota els auspicis de la Societat d’Amics de Marcel Proust, presidida per Amadeu Cuito, i amb el sempre solvent paper editorial del professor Xavier Pla, es fa un inventari d’opinions sobre la qüestió. Al capdavall, com diu Pla en la introducció del recull, “Proust també forma part de la cultura catalana”, i això es demostra per la quantitat d’autors de primera fila que, a casa nostra, li han dedicat una atenció preferent. D’una manera o altra, ningú amb una mínima eixgència intel·lectual ha restat indiferent davant el monument proustià, però no pensem que sempre ha sigut des del penyasegat de la lloança i l’admiració incondicional. Mentre Josep Pla, en El quadern gris, el jutjava “Un dels cims més alts de la literatura d’avui”, Joan Pérez-Jorba, per la mateixa època, escrivia: “El lector que logri llegir d’un tret una novel·la d’en Proust serà digne d’admiració”.
  És lògic, d’altra banda, que el peculiar estil de la Recherche despertara punts de vista dissímils. Joan Fuster, gens sospitós de pusil·lanimitat literària, el jutjava un “chicle verbal que a la larga pierde cualquier sabor que tuviese al principio”, mentre Gaziel (que publica els millors articles sobre l’autor francés a Catalunya) se sincerava reconeixent que “este escritor ha realizado en el orden literario una revolución parecida a la de Einstein en el terreno de la interpretación del universo”.
  El dilema continua en vigor, per si cal dir-ho. No fa poc un escriptor valencià m’assegurava –el xiclet…- que no havia pogut passar de la tercera pàgina de Combray. Personalment, estic amb Gaziel: no em canse mai de la frase proustiana en allò que té de prodigi inimitable, de llarga efusió sintàctica i moral. Els participants en Proust a Catalunya, siga com siga, són més del meu parer: Pere Gimferrer resulta especialment pertinent quan assegura que tota la Recherche és “una història de l’autoconeixement”; Antoni Marí rebla el clau en afirmar que el jo del protagonista de l’obra, “interior, íntim i particular”, no arriba a establir una relació estable amb “el jo històric, mundà i contingent”; Valèria Gaillard, finalment, és oportuna en recordar la col·loquialitat de la Recerca, i per això “alguns crítics li van recriminar utilitzar un francès poc literari, un llenguatge més proper al de les mainaderes i les cambreres” (sic).
  Producte d’aquesta col·loquialitat irredempta és el malentés al voltant de la primera frase de l’obra: “Longtemps je me suis couché de bonne heure”. Una sentència perfectament banal traduïda al nostre idioma alternativament com «Durant molt temps, vaig anar-me'n al llit dejorn» (Jaume Vidal Alcover), “Durant molt de temps me'n vaig anar a dormir d'hora” (J. M. Pinto) o “Durant anys he anat a dormir d’hora” (V. Gaillard).
  Els qui ens n’hem anat a dormir tard (i no enjorn, com he sentit dir a ma casa...) durant massa temps hem sigut nosaltres, els proustians irredempts, i per culpa precisament de la seua lectura ceguerosa i indeturable. Proust no és com un xiclet (Fuster no va estar, per una vegada, a l’altura), sinó com un àpat sensacional ple d’insondables i inacabables matisos. Arribaran les postres, però no ens sentirem mai sadollats.
Joan Garí
Publicat en El Temps, núm. 1.718
 

13/5/17

Robert Archer, lo jorn ha por de perdre sa claror

Títol: The Naming of Birds
Autor: Robert Archer
Banda Legendaria
València, 2016
 


Poca gent sap –una immensa minoria- que el màxim especialista mundial en Ausiàs March –el nostre Shakespeare- és un britànic de Londres, Robert Archer. Els motius pels quals un xaval nascut l’any 1948 al barri d’Islington, encara entre les runes de la recentíssima guerra contra l’Eix, es va interessar pel nostre poeta nacional són un poc atzarosos. La tardor de l’any 1967 Archer va descobrir per casualitat el nostre país i la nostra llengua. Ara contaré aquesta història. L’hem evocada conjuntament moltes vegades, perquè mantinc amb Robert una amistat intermitent des de fa gairebé un quart de segle. L’any 1999 em vaig obstinar perquè rebera el guardó de Síndic d’Honor de l’Agrupació Borrianenca de Cultura, distinció que –em consta- té en alta estima. El motiu de tot plegat el va contar ell mateix el dia 8 de maig d’aquell any, en què li va ser lliurat l’honor esmentat, a la Casa de la Cultura de Borriana. En les seues paraules:
  “Va ser l’any 1967, quan el món era molt diferent, que em vaig trobar per primera vegada a Borriana. Vaig passar quatre mesos ací -i quan es té dènou anys, quatre mesos són tota una vida- d’octubre a gener, o siga durant la temporada tarongera. Aquesta estada va ser el meu primer encontre amb Espanya, una mica com ho va ser diverses dècades abans per a aquell viatger nordamericà, James Michener, que va baixar del seu vaixell a una Borriana aleshores sense port per iniciar un procés de coneixement del país.
  Cal explicar que aquella era una època en què els joves preuniversitaris, o que no pensaven anar a la Universitat, com jo, anàvem pels països europeus i més lluny, sovint en pla hippy (els advertesc que jo no ho era), vivint en unes circumstàncies que ara semblen difícils però que aleshores no ho eren, treballant ací i allí, i vivint precàriament, tot buscant expèriencies noves.
  I així va ser com em vaig trobar ací, vivint en una fonda de mala mort i anant a collir taronges, provist de la meua bicicleta, el meu cabàs i les alicates. Durant aquells quatre mesos, període en què anava al Pla puntualment a cobrar les meues cent-cinquanta pessetes diàries, vaig arribar a conèixer un bon tros del camp borrianenc (…)
  Predominen entre aquest records inesborrables les coses més sòlidament reals: aquells olors del fang, de l’aigua i dels tarongers, la bóta del vi i el paquet de Celtas compartits a la vora d’un foc improvisat a l’hort on treballàvem, i la gran amabilitat amb què la gent acceptava la presència entre ells d’un xiquet britànic que en realitat, venint d’on venia, no tenia cap motiu per estar a Borriana collint taronges. Amabilitat, però també paciència, perquè vaig trigar dos mesos abans de merèixer el desitjat veredicte sobre la meua competència en aquell sector aleshores tan important de l’economia borrianenca: “Aquest anglès sap collir com un valencià”.
  I va ser a Borriana on vaig llegir per primera vegada, en un llibre que portava a la meua motxilla, la History of the Literature of the Spanish People de Gerald Brenan els meus primers poemes d’Ausiàs March, amb l’ajut de traduccions de Brenan i Gamel Wolsey. Recorde sobretot l’impacte que em va produir el poema XXVIII, “Lo jorn ha por de perdre sa claror”. Uns anys després, quan, ja una mica grandet, vaig començar la carrera universitària de Filologia Hispànica, ho vaig fer emportat per un desig de conèixer aquella llengua i l’obra d’aquell meravellós poeta vostre”.
  Tot això ho evocava Robert fa gairebé vint anys davant la crema i nata de la societat borrianenca, I li ho tornaria a contar uns anys més tard a Xavier Serra quan aquest el va abordar per incloure’l en la primera sèrie de les seues Biografies parcials (2009), de què s’acaba de publicar una segona edició. Serra és un tipus llarg que fa amb els seus entrevistats això que a Svetlana Alexiévitx la va fer mereixedora d’un premi Nobel, circumstància que no li esdevindrà mai a l’escriptor suecà si s’obstina a seguir escrivint en la vella llengua de March.
  Tot això ve a compte perquè Robert Archer es va jubilar l’any 2013 de la seua càtedra dels King’s College de Londres i, com en aquell moment estava casat amb una valenciana, no va trobar res més oportú que mudar-se a un confortable pis de l’Eixample de la ciutat de València i passar la seua jubilació entre nosaltres. Era una manera ben lògica de cloure una llarga carrera profesional que el va portar a establir-se durant gairebé vint anys a Austràlia (fent classes a la Universitat de La Trobe de Melbourne) i, després d’un altre període menor a Durham, ocupar la càtedra Cervantes del King’s College. Mentrimentres, la llarga i obstinada dedicació a les qüestions ausiasmarquianes l’havien mogut a publicar alguns dels estudis essencials per a entrendre el poeta de Gandia, començant per la seua tesi doctoral (The Pervasive Image. The Role of Analogy in the Poetry of Ausiàs March; Amsterdam, 1985) i acabant en l’edició de l’Obra Completa del poeta (Barcanova, 1997). Entre mig i després, desenes d’articles traduccions i edicions parcials, tot un món de dedicació que culminarà enguany amb la publicació per part de l’editorial Cátedra d’una versió bilingüe –català-castellà- del corpus total ausiasmarquià, i que ja espere amb candeletes.
  Robert i jo ens hem anat veient diverses vegades en els illots que va prodigant l’oceà del temps en les últimes dues dècades. Solem aprofitar els encontres –normalment davant una taula ben parada- per posar-nos al dia mútuament, intercanviant-nos els nostres respectius llibres. El passat més de març vam celebrar l’últim d’aquests encontres ritualitzats: jo li vaig fer a mans La memòria del sabor –que encara no tenia- i ell em va regalar el seu primer poemari original, The Naming of Birds (Banda Legendaria, València, 2016). Vam escollir un terreny apropiat: el restaurant Savarin de Borriana, que en aquest 2017 commemora els primers cinquanta anys d’existència i ho fa, imperturbablement, amb la mateixa màxima de sempre a la seua carta; aquesta màxima és de Jean Anthelme Brillat-Savarin (1755-1826), el cèlebre autor de Physiologie du goût i diu així: “El descobriment d’un nou plat fa més en benefici del gènere humà que el descobriment d’una estrella”. Dos bons amics, els fotògrafs Joan Antoni Vicent i Ramon Usó, ens van acompanyar en tan felicíssima jornada.
  The Naming of Birds, així. He deixat per a les postres el mos més delicat. No té res de particular que un home avesat a tractar amb els formidables versos de l’huracà March haja anat segregant, ací i allà, la seua pròpia lírica domèstica. La circumstància de participar cada mes en la tertúlia poètica Stanza Alacant, que organitza a Benissa Cristopher North amb britànics de la diàspora sudenca, ha motivat Archer a formalitzar l’edició del seu primer volum de versos. A March ja l’havia traduït a l’anglès, primer en prosa i després en vers (en aquesta segona ocasió per a l’editorial Tamesis de Londres, l’any 2006). A Serra li va explicar que l’anglès i el català tenen una semblança fònica major, per exemple, que l’anglès i l’espanyol, i això li va facilitar la tasca. L’objectiu natural era salvar, en l’operació, la musicalitat de March. “Per tal de suggerir aquesta musicalitat –podem llegir en Biografies parcials-, vaig triar la forma mètrica del pentàmetre iàmbic, que és el metre de Shakespeare i d’altres poetes anglesos. He llegit sempre molta poesia anglesa. També he escrit molts versos, però mai no m’han convençut i els he anat llençant. Fins que vaig escometre aquesta traducció”.
  La confessió és delicada i informativa. The Naming of Birds és un primer aplec de versos no tirats a les escombreries. El resultat em sembla notori. Ve acompanyat, a més, per una versió castellana lliure obra de Guillermo Carnero. Archer està molt satisfet d’aquesta versió, que reputa, modestament, millor que l’original. No entrarem ara en disquisicions a propòsit de la delicadíssima operació de traduir poesia. Els poemes d’Archer són cosmopolites i irònics, d’alguna manera molt british. Com era d’alguna manera esperable, hi ha una profunda veta ausiasmarquiana en les quinze composicions de l’opuscle. Molt sovint una cita del gran clàssic –inventariada després a l’apartat de les Notes- motiva l’escriptura concreta de diverses peces. Passa així amb “It’s Not Fair”, “Worsted” o “The Precious Parts”. En aquesta darrera composició, el jo poètic es posa en la pell del castor del poema XXIV de March, que s’arranca els genitals per evitar ser caçat. En “Worsted” (“Vencido”), és el bou medieval –el taur del poema XXIX- el protagonista, disposat a retirar-se fins poder tornar “per destruir aquell qui l’ha desert”.
  En conjunt, el bestiari d’Archer parla d’animals però també evoca episodis del passat, el privilegi de qui contempla la vida ja des d’un confortable estat jubilar. Potser Robert ara, amb temps per davant, s’anime a sovintejar la literatura de creació. Serà un altre luxe que ens regalarà després de dedicat tota una vida al nostre major escriptor.
Joan Garí
Publicat en Posdata, 13-5-2017

6/5/17

Les beceroles d'un escriptor

Títol: L’arquitectura de la ficció
Autor: Vicent Usó
Editorial Bromera
Alzira, 2017
460 pàgines


  Proliferen des de fa anys les escoles d’escriptura. Posat que un novençà en el camp de les lletres tinga una mica de talent, és obvi que no li farà cap mal aprendre un rudiment de les tècniques que poden ajudar els seus escrits a formular-se com un relat d’alguna mena de valor literari (si no hi ha talent, és clar, més val no posar-s’hi…). L’arquitectura de la ficció. Claus per a escriure narrativa és precisament un manual on s’exposen de manera clara i ordenada aquestes tècniques a què he fet referència. El seu autor, Vicent Usó (Vila-real, 1963), hi ha aprofitat la seua àmplia experiència novel·lística per a indagar en tots els aspectes que permeten construir un bon relat ficcional, exemplificant de vegades els diferents aspectes abordats amb detalls del seu propi corpus literari. Ha seguit així les passes del seu mestre, Jaume Cabré, que en El sentit de la ficció (profusament citat per Usó) ja va deixar pistes importants sobre els secrets d’una bona edificació narrativa.
  Diu Manuel Baixauli, en el pròleg del llibre d’Usó, que li fa pena no haver trobar aquest manual vint anys enrere, quan començava en l’ofici de l’escriptura. El propi Usó fa classes en una d’aquestes escoles on s’ensenyen les beceroles de l’art narrativa. Cal pensar, doncs, que la utilitat de l’invent està més que justificada. Per aquestes pàgines passa la diferència entre els escriptors de mapa i els escriptors de brúixola (els primers necessiten tindre tots els aspectes de l’obra esquematitzats abans de començar a escriure, els segons es deixen guiar per l’instint); el delicat equilibri entre mostrar (“Com a l’escala de davant de l’armari de casa dels meus senyors, l’escala, fins al primer pis, era de pinyonet. Del primer pis al meu, era de rajola vermella…”. La plaça del diamant) i interpretar (“De mica en mica els temors de Rodolphe també la van anar guanyant a ella. Primer, l’amor l’havia embriagada, i no havia pensat en res més enllà”. Madame Bovary); la diferència (com volia E. M. Forster) entre personatges plans (meres caricatures estereotipades) i personatges redons (complexos, profunds, amb vida interior), i un llarg etcètera de destreses que ajuden a escollir punt de vista, caracteritzar protagonista i secundaris, plantejar un conflicte o gestionar la informació.
  Inspiració? Ja ho va dir Picasso: “La inspiració existeix, però t’ha d’enganxar treballant”. L’arquitectura de la ficció és un text sòlid i perfectament útil per poder dur a terme aquest esforçat ofici.
Joan Garí
Publicat en Ara, 6-5-2017

26/4/17

Un divertimento per a semiòlegs

Títol: La setena funció del llenguatge
Autor: Laurent Binet
Edicions del 1984
Trad. de Josep Alemany


  Vaig llegir amb plaer HHhH, l’opera prima de Laurent Binet. Aquell curiós artefacte al voltant de com fer una novel·la a partir de materials meticulosament reals (la participació de Reinhard Heydrich en l’anomenada Solució Final, i la seua aparatosa mort a Praga) desplegava una seductora operació literària que tenia el seu què. Tanmateix, l’amic Joan Daniel Bezsonoff m’advertia, a l’espai que compartim en El Temps, que els escrits de Binet “presenten l’interès del manual d’ús d’un tractor redactat en uzbek medieval”. Al final, Bezsonoff, t’hauré de donar la raó. Llegida ara la seua segona novel·la, La setena funció del llenguatge, m’adone que alguna cosa s’ha disparat alarmantment en la juguesca metaliterària d’aquest autor.
  A partir de l’accident automobilístic que causarà la mort de Roland Barthes, al març del 1980, Binet converteix de nou un fet real en motiu per a una peripècia detectivesca. Per al meu gust, però, ací ja desbarra completament. Les elucubracions entorn de Heydrich encara resultaven mínimament motivadores. Convertir la mort de Barthes, però, en una comedieta de sèrie negra, sembla un pas de rosca més difícil de justificar. A pesar d’això, L’express saludava aquest llibre com “un dels imprescindibles en la rentrée literària” i Page hi amollava una pròdiga sucreria: “deliciosa, divertida i enginyosa”.
  Que l’autor s’ho ha passat bé escrivint la seua obra, d’això no en tinc cap dubte. També n’hauran rigut molt tots els estudiants de lingüística i de semiòtica, ja que el text ens fa contínuament l’ullet a propòsit de les grans figures d’aquesta darrera disciplina, de Roman Jakobson a Umberto Eco. Igualment, hi apareixen com a personatges els grans déus de la intel·lectualitat francesa posterior al maig del 68, com ara Lacan, Althusser o Julia Kristeva. Les suposades converses entre ells sovint busquen l’esprit, però cauen en l’error de base de tot el llibre: una frivolitat massa lleugera.
  Per què Binet ha escollit Barthes per al seu nou divertimento és una cosa que se m’escapa. L’autor de Fragments d‘un discurs amorós (el llibre que li va donar més popularitat ajust abans de la seua mort) era qualificat literàriament com a infollable (imbitable) per la seua extraordinària recerca de la precisió i pels matisos pregonament filosòfics de la seua prosa. Convertir-lo en el personatge d’una peripècia detectivesca protagonitzada per un veterà d’Algèria (l’inspector Bayard) que considera Barthes i els altres intel·lectuals del moment “una colla de marietes estrafolaris” pot fer gràcia molts lectors. No en sóc un.
  Binet fa el seu joc. Se succeeixen els ensurts i els assassinats. La “setena funció del llenguatge” –de Jakobson a Austin- passa per ser una cosa tan revolucionària que la gent mata per posseir el seu secret. Fins i tot Althusser assassina la seua dona seguint el fil d’aquesta trama. Tot em sembla un excés on, tanmateix, també hi ha alguns elements d’interès, com ara la consideració de La Rochefoucauld com a semiòleg prematur o la reconstrucció hipotètica de la conversa que degueren tindre Mitterrand i Barthes en vespres de l’atropellament del segon. El futur president de França era l’etern aspirant al tron laic de la República, en un moment de desorientació del gaullisme i quan Le Pen tot just hi bivaquejava.
  Fins i tot dels llibres que no t’han agradat pots aprendre alguna cosa. Aquesta veritat violentament elemental batega amb tanta força que esborra qualsevol altra consideració. I així ha sigut en aquest cas.
Joan Garí
Publicat en El Temps, núm. 1.715

19/4/17

El misteri de la passió

Títol: La ballarina de Berlín
Autor: Joan Daniel Bezsonoff
Editorial Empúries
Barcelona, 2017
134 pàgines


  Joan Daniel Bezsonoff sempre ha anat un poc a la contra. Escrivint en català al nord de les Alberes, alguns potser esperaven d’ell que es dedicara a cantar les excel·lències folclòriques de la patria chica (com es diu o es deia al sud). Bezsonoff, però, s’ha entossudit a bastir un corpus novel·lístic localitzat, si cal, a Indo-xina o a Algèria, i ara també a l’Alemanya de Hitler. D’alguna manera, sembla voler convertir-se en una mena de Stephan Zweig adaptat a les necessitats moderadament exòtiques del lector català. La ballarina de Berlín, en aquest sentit, és un altre pas de rosca en aquesta plèiade seua de lectures de l’anecdotari propiciat per les convulsions del segle XX. No està sotmès, però, a la dèria historicista, i per això el que conta en aquesta nova novel·la és en realitat un altre relat de passió i mort ambientat en vespres de la segona gran hecatombe bèl·lica.
  Bezsonoff ha focalitzat la seua atenció en el capità de l’exèrcit polonés Jercy Sosnowski i en la ballarina jueva Lea Niako. Són vides de pel·lícula, les seues: Sosnowski espia per als polonesos i Niako per a l’Abwehr. El primer, en realitat, és un diletant només interessat en les dones, el joc i la cavalleria, així que va trobar en Lea Niako una partenaire ideal. El sensualisme fora mida de la ballarina, que havia endandilat els jerarques nazis (amb una impagable escena cropofílica protagonitzada pel propi Führer), l’arrossega a dies i nits de passió contínua que no acaba fins que la Gestapo fa bé la seua faena.
  Com a gènere, la novel·la esdevé en mans de Bezsonoff un material dúctil i deliciosament frívol, un estri mal·leable que no dóna maldecaps al lector sinó que li ofereix amenes contalles informades pel ja característic estil de l’autor. Aquest comunica als seus relats la seua joie de vivre, una voluptuositat innata i una concepció estrictament plaentera de la vida.
  Com sol fer sovint als seus llibres, Bezsonoff aprofita també aquest per reflexionar sobre el misteri de la seducció i de la passió, allò que mou tothom a tothora. La ironia és marca de la casa: “Seria hora que s’organitzés una conferència internacional per determinar per què les dones s’enamoren de tants imbècils i per què els homes festegen tantes dones sense interès, més enllà de qualitats plàstiques evidents”.
  Però aquesta és una història real. Sosnowski va morir a Katyn, assassinat pels russos. Lea, a Berlín, en un misteriós atemptat. Ni ell era un imbècil ni ella una dona sense interès. Degueren fer molt bona parella.
Joan Garí
Publicat en Ara, 15-4-2017

15/4/17

Telèmac vol tornar a l'escola

Títol: La hora de clase. Por una erótica de la enseñanza
Autor: Massimo Recalcati
Editorial Anagrama
Barcelona, 2016
Trad. de Carlos Gumpert
167 pàgines


  No estic segur de fins a quin punt el professorat de la meua generació és conscient de com ha mutat el seu ofici. Ha sigut un gegantesc truc de prestidigitació: vam entrar dins el barret –especialment en Secundària- com a professors de diferents matèries i n’hem eixit convertits en una barreja de pallasso de circ, policia, psicòleg, assistent social i buròcrata rediviu.
    Ja no importa gaire el que vulgues explicar a classe. El que importa és el seguiment que faràs –atenció individualitzada, en diuen- a les mil i una patologies d’una aula poblada per uns alumnes volàtils, hiperactius, desmotivats, ineducables. En consonància, el paradigma didàctic ja està canviant. En algunes institucions educatives, públiques i privades, a més d’introduir els ginys tecnològics del moment, s’estan eliminat els pupitres, la tarima del professor, els exàmens, la disciplina vertical (alguns d’aquests elements, és evident, estaven ja ostensiblement caducats). Tots, educadors i educands, seuen en un rogle enmig de la classe, cadascú amb la seua tauleta, i diu que aprenen jugant.
  No seré jo qui blasmaré les potencialitats educatives del joc. Aquests experiments, però, em semblen l’indici lògic de l’adaptació de l’educació a la revolució propiciada per internet: ara ja no cal saber res en concret, si està en la xarxa, ara calen destreses pràctiques.
  A la llum d’això, s’entén millor la insistència a favor de la “intel·ligència emocional” dels darrers anys. El desprestigi de la intel·ligència tout court és el correlat necessari d’una constatació: els cervells són ara les màquines. Té sentit, doncs, que les persones, com a reacció, exacerbem allò que ens fa específicament humans, les emocions.
  El vell professor dalt de la seua tarima, especialista en el segle XIX, o en Shakespeare o en àlgebra ja no hi té res a fer. Les màquines ens traduiran, ens proporcionaran les dades exactes que ja no tindrem a la nostra memòria, ens pastorejaran mentre  nosaltres serem feliços jugant, potser en una adolescència perpètua…
  Enmig d’aquestes cavill·lacions gremials –tant típiques de final d’època-, ha vingut Massimo Recalcati amb el seu llibre L’ora di lezione. Per un’erotica dell’insegnamento. Em sembla plenament oportuna una reflexió que partisca d’un fet irrebatible: per més que canvie l’ensenyament –i ho està fent a marxes forçades- el paper del professor és i serà insubstituïble. Com diu Recalcati, a ell li correspon la funció d’obrir el subjecte a la cultura com a lloc de la “humanització de la vida”, allà on es fa possible la trobada amb la “dimensió eròtica del coneixement”. És el professor qui, amb el seu carisma, amb la força enigmàtica de la seua enunciació, erotitza l’ensenyança i fa possible el miracle de la transmissió del saber.
  Aquesta teoria no podia ser més oportuna. Recalcati ens recorda la recent abolició de l’”espessor simbòlic” (m’encanta la terminologia de la psicoanàlisi, aquesta ciència inútil bellament literària) de la paraula del mestre –i, per tant, del pare. La crisi generalitzada de l’educació –des de Primària fins a la Universitat- ha provocat la humiliació social i econòmica dels professors. En l’escola neoliberal, ja és factible somiar amb un sistema que vernise els alumnes amb allò que a Itàlia s’anomena les tres is –impresa, informatica, inglese- i que en aquest costat del Mediterrani ens resulta tremendament familiar.
  Recalcati localitza en la revolta del 1968 l’origen de la crisi actual de l’ensenyament. El que va quedar ferit de mort llavors va ser l’Escola-Èdip, aquella que assumia una lleialtat plena cap a l’autoritat del passat. La va substituir l’Escola-Narcís, allà on fills i pares se subsumien en una melassa indiferenciada, de col·lega a col·lega. En aliar-se pares amb fills, el pacte generacional entre docents i progenitors va quedar trencat. Aquest és el model que patim ara, on el fill, quan va a queixar-se a son pare del seu professor, troba en aquest comprensió i ira cap al docent, i ni rastre de la vella complicitat que feia dir als progenitors d’antany, amb una truculència reveladora: “Vosté, si el meu fill no fa cas, pegue-li un bon calbot. Amb la meua benedicció” (sic).
  Davant aquest panorama, l’autor proposa un nou model educatiu, que anomena Escola-Telèmac.  Seria el moment del retorn a les funcions paternes del docent (com Ulisses va tornar amb el seu fill), plenament renovellades i adaptades a la nova realitat. Sincerament, aquesta teoria em sembla d’un optimisme tenaç. No veig indicis que el sistema escolar, des d’Infantil fins les aules universitàries, camine en aquesta direcció. Tot sembla haver entrat en una deriva més sinistra, més obtusa i més pavorosament ineficaç…
  El vell professor especialista en alguna cosa, haurà de convertir-se necessàriament, si vol sobreviure, en la barreja que enunciava al principi: pallasso de circ, policia, psicòleg, assistent social i buròcrata rediviu. Només així podrà competir eficaçment amb les màquines. En el que té raó plenament Recalcati és en la càndida confessió que no es pot ensenyar a aprendre, que les raons per les quals algú aprén alguna cosa són i seran un misteri. Per això educar (educere) s’assembla tant a seduir (seducere) i la transmissió del saber només es pot provocar per contagi.
  Lora di lezione acaba amb la rememoració dels anys escolars de Recalcati. A les primeres aules –allà on la llengua materna és substituïda per la llengua paterna (l’alfabet)-, el van considerar un idiota, absolutament incapaç d’aprendre. Però una mestra –Giulia- va canviar el seu destí. Les últimes pàgines del volum li estan dedicades, en homenatge a tots els professors que han adreçat la vida dels seus alumnes –respectant la seua personalitat- en algun moment del llarg període escolar. De vegades una sola hora de classe pot obrir un futur inesperat. Els miracles factibles són tots d’aquesta mena.
Joan Garí
Publicat en Posdata, 15-4-2017

23/3/17

Eunucs, voyeurs i cavallers jedi

Títol: Periodisme samurai
Autor: David Miró
Editorial UOC
Barcelona 2016
173 pàgines


  David Miró, subdirector de Política del diari Ara, compagina aquest càrrec amb el de professor de periodisme a la UPF. Aquesta doble condició –des de la pràctica i des de la teoria- el situa en una molt bona posició per pontificar sobre “les claus per a ser un bon periodista polític”, que és com se subtitula el seu llibre. Posat en el tràngol d’haver d’escriure-hi, és molt comprensible que Miró es veja en la necessitat d’explicar, gairebé en la primera pàgina, que “la confusió entre política i periodisme és un dels principals càncers que afecta la professió d’informador”. En un món –en uns mitjans- on “persones que són presentades a l’espectador com a informadors imparcials” apareixen en televisió recitant argumentaris de partit, advocar per una separació radical entre política i periodisme és com participar en una orgia cada setmana i aspirar a seguir sent verge…
  David Miró, que és un bon professional, es desplaça al terreny de la metàfora per resultar didàctic: contra aquesta mena de reporters amb ínfules que reben consignes a tothora del poder que els amamanta i els nodreix, s’aixeca, llustrós i inexpugnable, el “periodista samurai”. Aquests “cavallers jedi de la veritat” exerceixen el seu ofici sense deixar-se subornar i no es contaminen mai dels contactes amb el poder. La seua qualitat impol·luta prové exclusivament de forçar al màxim i amb exclusivitat el seu caràcter d’observador, de tercer en discòrdia: “Som com eunucs –escriu Miró-, no podem tenir sexe (…) Som més aviat uns voyeurs incòmodes i indiscrets”.
  El problema rau, òbviament, en l’escàs respecte pràctic que senten els polítics per aquesta mena de professionals. Al polític li interessa la veritat en la seua justa mida: bàsicament, en allò que puga perjudicar el seu rival. N’hi ha polítics de molts tipus, però no n’hi ha cap que siga tonto: n’hi ha de desvergonyits, de lladres, de procaços, de fantasiosos, d’idealistes, d’embolicadors… Cap, però, es tira pedres sobre la seua pròpia teulada. Per això, davant un periodista com cal –insubornable, imparcial, il·lusionat amb la seua faena- els embarga la coneguda sensació de trobar-se davant un perill indeterminat, però real.
  Un xoc aquest –entre polítics i samurais- que desperta afuades tempestes elèctriques. Un dels dos no ho podrà suportar i el més dèbil sol ser el gasetiller. Per això tan sovint es passa al “costat fosc”: els gabinets de premsa. Allí el periodista és castrat químicament i, com el vell gat de l’àvia, fa vida de funcionari (dels de Galdós).
  En el fons, crec que aquest llibre s’ha escrit per demanar una mica de respecte cap a una professió amenaçada per molts interessos diferents (ideològics, empresarials, burocràtics…) contra els quals ha de xocar sovint. I, en aquest xoc, és a la vegada la part més forta i la part més feble.
  Quan s’ha de renunciar al món –a la societat- per a poder explicar-lo, quan es perden parelles, salut, vida per culpa d’un ofici absorbent i sacerdotal, és comprensible que la perspectiva mobilitze un grapat de jóvens idealistes. Molts d’ells, amb el temps, acabaran enviant comunicats des del gabinet del conseller o del ministre. Però Darth Vader també va ser, un dia, un cavaller jedi.
  Samurai ve de servir i fa referència a un tipus característic de guerrer japonés anterior a la industrialització. Ara els nous samurais, en temps d’internet, han de lluitar contra la postveritat i els fets alternatius. No porten espasa, sinó 1984 d’Orwell sota el braç (i alguns, els més cultes, Homenatge a Catalunya). D’ells depèn tot.
Joan Garí
Publicat en El Temps, núm. 1.710