17/6/17

Als desenganyats d'ells mateixos

Títol: Ícar o la impotència
Autor: Artur Perucho
Institució Alfons el Magnànim
València, 2017
263 pàgines

  Al febrer de l’any 2016, l’escriptor i acadèmic Josep Palomero (Borriana, 1953) va llegir la seua tesi doctoral a la Facultat de Ciències Humanes de la Universitat Jaume I. El treball es titulava Estudi biogràfic i literari d'Artur Perucho Badia. El lector que, ara mateix, ignore completament qui va ser aquest Artur Perucho no ha de preocupar-se en absolut. El destí de Perucho -de tots els Peruchos del món- és el de poblar la gran megalòpolis de l'oblit. I és que Artur Perucho i Badia (Borriana, 1902- Mèxic, 1956) exemplifica a la perfecció la deriva tràgica d'una generació que va veure com la seua vida era tallada radicalment per la meitat per culpa de la guerra civil. Com molts en la seua situació, Perucho va passar de la derrota a l'exili. I després, el no-res.
  Per sort, l'interés de Palomero ha vingut a rescatar una biografia que ara sorprén pel que té d'intensa i paradigmàtica. Perucho, fet i fet, va ser un d'aquells periodistes -contemporani de Josep Pla, d'Eugeni Xammar, de Chaves Nogales...-que van convertir un humil article de premsa en una peça literària de primer ordre. Nascut a Borriana, gairebé amb el segle, l'ambició de Perucho ben aviat no va tindre metes curtes. A València s'integra en els corrents del valencianisme catalanista local, i ho fa des d'una perspectiva d'esquerres i prorepublicana (cosa que li valdrà alguna polèmica amb els blasquistes, sempre escèptics davant un "regionalisme" que no fora conservador). Els seus articles a la premsa de l'època tenen passió i estil, i una panòplia variada d'interessos: política, literatura, música, cinema... Després vindran els viatges per Europa i la novel·la Ícar o la impotència (1929), que és la crònica -inusitadament moderna per a l'època- d'un valencià enlluernat per París. Del mateix any és també Catalunya sota la dictadura, interessantíssima crònica de les maldats de Primo de Rivera amb la nostra llengua i la nostra cultura. Aquests dos llibres, mai reeditats després de la seua primera edició, ja no es trobaven ni en les llibreries de vell... Per sort, la Biblioteca d’Autors Valencians de la Institució Alfons el Magnànim ha vingut ha pal·liar parcialment aquest dèficit posant de nou a l’abast dels lectors l’emblemàtica novel·la de Perucho.
  Ícar és un relat un poc sorprenent, d’una modernitat i d’una normalitat insòlites per a l’època. És la novel·la d’un jove que ja ha passat per Barcelona i per París, i això es nota. Lector de Proust, de Gide, de Renan, s’hi defineix com a comunista, però també amb una etiqueta molt més definitiva: “desenganyat de mi mateix” (una fórmula reservada als lúcids més escèptics, i no sé si finalment incompatible amb qualsevol isme). El relat abunda en les aventures d’un tal Tristany en el fascinant París dels anys 20. La crònica d’un fracàs: el d’un home que necessita les dones però a la vegada no sap què fer-ne. I qui diu “les dones” diu fàcilment “la vida”. Hi ha un rampell ausiasmarquià en aquest Tristany faldiller però eternament dubitatiu: a les dones que se li obrin de cames les voldria més “espirituals”; a aquelles que li ofereixen càndidament la seua ànima en una safata blanca voldria posseir-les instantàniament… Tot això servit en un estil elegant i auster, amb una concisió d’arrel periodística. Un llibre injustament oblidat que esperava el rescat com un galió prenyat de tresors, afonat a les envistes de la costa.
  Abans de la guerra, Perucho va saber fer de pont entre València i Catalunya, aquests dos països separats des de fa tres segles per una mateixa llengua. A València escriu en Taula de Lletres Valencianes, a Barcelona en La publicitat, a Madrid en El imparcial. A partir del 18 de juliol, s'integra en l'ortodòxia comunista. De Catalunya estant, dirigirà Mirador (incautat) i Treball, l'òrgan del PSUC. La seua immensa capacitat de treball es posa ara a les ordres de la nova circumstància. La derrota de la República el portarà a Mèxic. Allí morirà la seua primera dona, es tornarà a casar i tindrà una vida aparentment fàcil de periodista i divulgador cultural. En el fons, però, era un derrotat: havia volgut volar tan alt, que el sol va fondre les seues ales de cera. Va morir als 54 anys, havent abjurat del seu catalanisme i del seu marxisme. I la mort va córrer sobre ell un pudibund mantell d'oblit.
  Ara, més de mig segle després de la seua desaparició, una tesi doctoral de 900 pàgines ha vingut a rescatar un home que mereixia, sense dubte, un epitafi millor. Palomero hi ha fet un treball modèlic, amb un esforç de documentació colossalment exhaustiu. No són només els textos de Perucho els que hi han emergit de l'oceà d'indiferència polsosa amb què els anys els havien cobert. És la seua vida tota, perfectament documentada pel doctorand en una correspondència crucial, en desenes de testimonis orals recollits pacientment a tots dos costats de l'Atlàntic. I és així com es dibuixen -com en una novel·la- els perfils d'un altre borrianenc essencial del segle XX, com Amat Granell (el primer a entrar a París amb els aliats, l'any 1944), com el cardenal Tarancon.
  Aprofitant tot el material acumulat en la seua tesi, Josep Palomero ha pogut realitzar l’edició d’Ícar o la impotència amb la meticulosa eficiència que és habitual en ell. Per fi una novel·la clau en el migrat panorama literari del primer terç de segle valencià està novament a disposició del públic. I a propòsit, si se’m permet, només hi veig un defecte. Senyors de la benemèrita Institució Alfons el Magnànim: els qui encara llegim llibres som una minoria més o menys nodrida, però ja d’una edat en què fa estona que s’ha girat la cantonada de la joventut…. La lletreta lil·liputenca amb què vostés han informat el cos del seu llibre sembla destinada a ulls d’alguna òliba supernumerària o, en cas contrari, a una odissea de lupes i altres convergències òptiques una mica enervants. Sense ser segurament el seu propòsit, potser això acabe paradoxalment coadjuvant a continuar mantenint Perucho com un dels grans secrets de les nostres lletres.  I això seria injust: a Perucho val la pena rellegir-lo. Com tots els protagonistes d’una època dramàticament heroica, hi palpita el seu temps amb la virulència dels anhels i les passions geològicament desfermades.
Joan Garí
Publicat en Posdata, 17-6-2017

11/6/17

Una vida per als llibres

Títol: Tafanejar llibreries del món
DDAA
Edició de Henry Hitchings
Més Llibres
Barcelona, 2017
274 pàgines


  Cada bon lector du dues llibreries al cor. Una és l’establiment on va comprar els seus primers llibres, quan va ser conscient que ja no podria viure sense. L’altra, en la diàspora bibliòfila del món, és aquell lloc especial on va trobar tresors que no esperava –o aquests tresors el van trobar a ell. En el meu cas no en tinc cap dubte: les dues llibreries a què faig referència són La Mercè de Borriana i Gotham Book Mart, la mítica bookshop novaiorquesa del carrer 47 Oest, entre Broadway i el Moma. Ni La Mercè ni Gotham existeixen ja, però les vivències i els exemplars que hi vaig comprar estan perfectament vius a la meua biblioteca. Són potser els llibres de les llibreries inexistents els més preats, aquells que es desen amb la cura exquisida que reservem als actes d’amor irreversibles.
  Ara Henry Hitchings ha reunit en un volum –Tafanejar llibreries del món- una quinzena de testimonis d’escriptors d’arreu el món al voltant de les seues llibreries predilectes. I ho ha fet, segons confessa, a partir d’una atordidora veritat: que el llibre és “l’objecte més ressonant de l’últim mil·leni”. Sembla, fet i fet, el paradoxal epitafi per a un objecte que ens sobreviurà a tots, per més ginys virtuals que el mosseguen.
  Els articles inclosos en aquest volum van bastint una colossal passejada pels quatre cantons del planeta: de Bogotà a Kadiköy, de Delhi a Charing Cross Road, de Berlín a Nairobi. Sovint les botigues a què es fa referència són ja difuntes –com les meues. Els homenatges que s’hi dediquen són els més corprenedors i sincers, com quan Iain Sinclair rememora la desapareguda Bookmans Halt de St Leonards-on-Sea o Yiyun Li glossa el cant de cigne de la Foreign Language Bookshop de Pequín. Per a l’edició catalana, s’ha inclòs el testimoni de Jordi Puntí, que evoca, dels anys que va viure a Nova York, la mítica llibreria Strand (entre Broadway i el carrer 12), aquella que hi anunciava “18 milles de llibres” (sic).
  Hi ha moltes maneres d’estimar els llibres, però totes són fetitxistes. Aquest és el motiu de la seua indestructibilitat. No importa si busquem primeres edicions, volums rars, exemplars de col·leccionista o simples enquadernacions funcionals, amb l’olor intensa –inconfusible- del pas recent per la impremta. En certa forma, cada llibre és el primer llibre, aquell que ens van regalar, o que vam furtar, o que vam comprar aplegant tots els nostres estalvis. Per això una bona llibreria és la mena de tabernacle que sempre portarem a dins.
Joan Garí
Publicat en Ara, 10-6-2017

4/6/17

Quan Hitler ja és Lord Voldemort

Títol: La república
Autor: Joost de Vries
Anagrama
Barcelona, 2017
Trad. de Maria Rosich
281 pàgines


  La lectura d’aquest llibre m’ha recordat Ha tornat, de Timur Vermes (Columna), però potser tot va començar amb el film El gran dictador (1940), de Charles Chaplin. El magistral Charlot va endevinar de seguida les potencialitats còmiques de la gran tragèdia que s’abocava sobre Europa i el món: riure’s de Hitler també era una manera d’oposar-se de manera efectiva al nazisme. Vermes, al seu torn, fa una sàtira contemporània a partir de la hipòtesi que el vell i malcarat Adolf ressuscita al Berlín d’avui, amb totes les situacions més o menys òbvies que s’hi desencadenen.
  La república, de l’escriptor neerlandès Joost de Vries (Alkmaar, 1983), no és una comèdia sobre Hitler i el Tercer Reich però el rerefons de la novel·la està format per tota mena d’al·lusions al nazisme, convertit ací en un simpàtic tema de discussió acadèmica. De Vries ens presenta un personatge, el professor Josip Brik (un home “amb l’energia d’una vespa en un got de llimonada cap per avall”), que sorpresivament morirà al principi del relat. El que vindrà després és una crònica una mica enfebrida del narrador –deixeble de Brik- entre els Estats Units i Europa, sortejant tota mena de situacions relacionades amb l’herència intel·lectual del professor. Com que el tema principal d’ambdós són els estudis hitlerians, l’obra abundarà en tot d’elucubracions divertides al voltant del gran sàtrapa austríac, com ara una sorpresiva comparació amb Lord Voldemort, l’anàlisi dels seus gustos culinaris o el misteri del seu –suposat- únic testicle.
  Exhibició continuada d’enginy a la manera postmoderna, sàtira de les publicacions universitàries (aquest inclement devessall de lletra impresa a què es veuen abocats els docents superiors per farcir el currículum), La república té l’aire distés d’una comicitat cosmopolita, amb un to burlesc no especialment salvatge, a pesar de la qüestió hitleriana.
  Aquest to i les giragonses imprevistes de l’argument fan pensar en La setena funció del llenguatge (Edicions del 1984). En aquest sobrevalorat fulletó noir, Laurent Binet (que ens havia proporcionat una narració exemplar amb HHhH, a propòsit de l’assassinat de Heydrich a Praga) exhibia inospitades i innecessàries qualitats histriòniques amb la mort de Roland Barthes com a excusa. Esperem que no s’estenga aquesta moda de la banalització postmoderna de la història contemporània: és narrativament molt arriscada i els resultats sempre s’han d’agafar cum grano salis.
Joan Garí
Publicat en Ara, 3-6-2017

3/6/17

Abans del mal d'Almansa

Títol: El tinent  anglés
Autor: Eduard Mira
Editorial Drassana
València, 2017
420 pàgines


  Com a lector, vaig conéixer Eduard Mira quan l’assaig De Impura Natione (escrit amb Damià Mollà) va guanyar el Premi Octubre l’any 1986. No calia combregar absolutament amb les ubèrrimes línies discursives que s’hi arboraven per reconéixer en aquell peculiar text un intent honest de traçar, des de dins del fusterianisme (és a dir, amb les armes intel·lectuals i cíviques que havia previst la pròpia revolució del 1962), el mapa d’un possible desllorigador del conflicte civil valencià d’aleshores. Catalanistes i anticatalanistes van rebre el llibre amb una panòplia de reaccions molt variades, on cadascú es va retratar d’acord amb el seu estil i circumstància moral. No és aquest el lloc ni l’oportunitat de reavaluar tot allò. Per al lector barbamec, estudiant universitari i filòleg incipient que era jo, aquelles pàgines van suposar una curiosa lliçó de discrepància ideològica en un temps i un país on aquesta mena de disparitats profundes solien resoldre’s a garrotades. La transcendència de De Impura Natione ja és carn d’hemeroteca. Als més espavilats, però, no se’ls escaparà el perfum que, en la política valenciana actual, remet directament a les feromones que emanaven d’aquelles pàgines una mica febrils, on es podia llegir paràgrafs com aquest:

“Fuster fou pare inoportú, impertinent i amb una lucidesa que ell voldria per a tothom al seu país. Fou, certament i vera, tonant pare, raó, verb, vent i núvol, transcendència; Jehovà de tro, Zeus olímpic, Júpiter dels llampecs, Thor de martell i raig, Gilgamesh. Enkidu nafrant la serp antiga; aqueu de ros serrell, ari, hebreu de fona, ovella i ferro; Voltaire de perruca i toga ben trossades, triangle amb un ull al mig; marmòria cabana, Palas Atena, mesura i número, graó de la saviesa. Fuster no volgué pas, ni a ell li fou llegut de ser, misteri, catabauma, nítol, irracionalitat; de tot això, en féu escarni. Ordenà sacerdots de l’amor erma, narcisos malfiats de becs fets d’aur. Sols el seu dolor, sagnant de mica en mica sobre taulells sollats, traí son allure de jacobí; sols l’úcar pregó del feram de terra endins, de solc endins, de cor endins, féu cometre involuntària i estupenda fellonia per sota d’algoritmes i proporcions sens màcula (...) Sí, el missatge d’en Fuster fou masculí, patern; apel·lava a la raó (...) No caigué –o no volgué caure- en la importància que tenen les mares a València”

  La intel·ligència de cada qual jutjarà la transcendència d’aquestes plomes dissidents, ara que el “fusterianisme” s’ha convertit en un club conservador (en el sentit estricte d’aquest terme) de gats queixosos que es dediquen a munyir una marca encara rendible des de còmodes poltrones usualment acadèmiques, és a dir, precisament el contrari del que va suposar el propi pensament de Fuster.
  Per al que interessa ara, dir que el responsable de l’estil excessiu i barroc –també de vegades imprecís o inadvertidament caricaturesc- en De Impura Natione era precisament Eduard Mira. Mira (València, 1945) és de la promoció del 62 del col·legi Sant Josep de la capital de l’Horta. És l’any, casualment, de Nosaltres els valencians. Professionalment, es formaria a les universitats de València, Durham, París X Nanterre i Bowling Green (Ohio, EEUU), dirigint també, amb els anys, l’Instituto Cervantes a Nàpols i a Brussel·les. En el terreny específicament literari, ha continuat amb una certa pulsió assagística (Mediterrànies) però sobretot ha fet ja diferents incursions en el terreny de la ficció (Les tribulacions d’un espia vell, Escacs de mort).
  Amb El tinent anglés, la seua quarta novel·la, busseja en una època poc sovintejada pels nostres narradors, i no precisament per escassament crucial: el trànsit entre els segles XVII i XVIII. El protagonista del seu relat és Antoni Cruanyes, nebot del llegendari Joan Baptista Basset (un heroi valencià que, molt coherentment, no té rostre conegut). Cruanyes abandona Dénia en busca de fortuna i el que ve després són un seguit d’elèctrics anys d’aprenentatge entre València i Anglaterra, allà on es juga tot allò que desembocarà en la catàstrofe d’Almansa. Aquest diorama fastuós inclou tendres notes sensuals, misteris més o menys arran de terra i algun interrogant pertinent sobre el sentit de la vida, és a dir, tot el que esperaríem d’una “novel·la històrica” (que no és –confessaré- el meu gènere predilecte en la ficció) bastida amb unes mans sàvies i competents.
  Com a narrador, Mira deté aquell innat sentit de la llengua –excessiu, ric, cabalós i indomenyable- que ja esclatava en les seues pàgines assagístiques. Amb això construeix un relat de sentors clàssiques, amb una bona cadència narrativa i uns personatges ben dibuixats. Mira és precisament un navegant literari a qui agraden les singladures llargues i ambicioses, i per això sota la seua ploma el temps de la Guerra de Successió ve a ocupar el lloc simbòlic que li correspondria al país dels molls i els folls (un poc com passa amb la Guerra de Secessió dels EEUU dins el seu àmbit, una paranomàsia perfectament pertinent).
  De vegades –gairebé sempre-  una novel·la s’ho juga tot en la primera frase. Allí hem de trobar prospeccions delicades del que ens espera i també un cert resum de l’estat de la qüestió argumental que qualsevol escriptor amb ofici s’haurà ocupat de redactar al final del seu projecte. La primera frase de El tinent anglés fa així: “La ruïna de mon pare, pròsper exportador de vins i panses a Anglaterra des dels molls de Dénia i, sobretot, des del port d’Alacant, ens arribà de la mar en el curs d’una de tantes guerres que ens ha tocat patir a causa de l’ambició francesa”. Heus ací un principi clàssic, modèlic, on es presenta el protagonista enmig del conflicte i, amb una suau aposició, s’esbossa una genealogia a partir de la qual es construïrà el relat.
  “La gran novel·la valenciana i cosmopolita sobre la Guerra de Successió”, en diuen els propagandistes de Drassana (aquesta meritòria editorial que darrerament ens ha fornit llibres excel·lents). I serà veritat –el temps ho rubricarà- com potser tampoc no és mentida dir que De Impura natione va ser el gran assaig fusterià que Fuster –que ja era un postFuster- degué celebrar en la intimitat, mentre en públic tots feien –també ell!- cara de pòquer, com havia de ser. I Basset, si tinguera cara, ara ens faria l’ullet.
Joan Garí
Publicat en Posdata, 3-6-2017
 

20/5/17

Inventari d'un àpat sensacional

Títol: Proust a Catalunya
DDAA (Edició de Xavier Pla)
Arcàdia
Barcelona, 2016
382 pàgines


  Ara mateix hi ha dues traduccions en marxa de À la recherche du temps perdu en català: la de Josep Maria Pinto a l’editorial Viena i la de Valèria Gaillard en Edicions 62. Aprofitant aquesta inèdita conjuntura, era potser el moment propici per fer un balanç dels “lectors, crítics, traductors i detractors de la Recherche” en els últims cent anys.
  Sota els auspicis de la Societat d’Amics de Marcel Proust, presidida per Amadeu Cuito, i amb el sempre solvent paper editorial del professor Xavier Pla, es fa un inventari d’opinions sobre la qüestió. Al capdavall, com diu Pla en la introducció del recull, “Proust també forma part de la cultura catalana”, i això es demostra per la quantitat d’autors de primera fila que, a casa nostra, li han dedicat una atenció preferent. D’una manera o altra, ningú amb una mínima eixgència intel·lectual ha restat indiferent davant el monument proustià, però no pensem que sempre ha sigut des del penyasegat de la lloança i l’admiració incondicional. Mentre Josep Pla, en El quadern gris, el jutjava “Un dels cims més alts de la literatura d’avui”, Joan Pérez-Jorba, per la mateixa època, escrivia: “El lector que logri llegir d’un tret una novel·la d’en Proust serà digne d’admiració”.
  És lògic, d’altra banda, que el peculiar estil de la Recherche despertara punts de vista dissímils. Joan Fuster, gens sospitós de pusil·lanimitat literària, el jutjava un “chicle verbal que a la larga pierde cualquier sabor que tuviese al principio”, mentre Gaziel (que publica els millors articles sobre l’autor francés a Catalunya) se sincerava reconeixent que “este escritor ha realizado en el orden literario una revolución parecida a la de Einstein en el terreno de la interpretación del universo”.
  El dilema continua en vigor, per si cal dir-ho. No fa poc un escriptor valencià m’assegurava –el xiclet…- que no havia pogut passar de la tercera pàgina de Combray. Personalment, estic amb Gaziel: no em canse mai de la frase proustiana en allò que té de prodigi inimitable, de llarga efusió sintàctica i moral. Els participants en Proust a Catalunya, siga com siga, són més del meu parer: Pere Gimferrer resulta especialment pertinent quan assegura que tota la Recherche és “una història de l’autoconeixement”; Antoni Marí rebla el clau en afirmar que el jo del protagonista de l’obra, “interior, íntim i particular”, no arriba a establir una relació estable amb “el jo històric, mundà i contingent”; Valèria Gaillard, finalment, és oportuna en recordar la col·loquialitat de la Recerca, i per això “alguns crítics li van recriminar utilitzar un francès poc literari, un llenguatge més proper al de les mainaderes i les cambreres” (sic).
  Producte d’aquesta col·loquialitat irredempta és el malentés al voltant de la primera frase de l’obra: “Longtemps je me suis couché de bonne heure”. Una sentència perfectament banal traduïda al nostre idioma alternativament com «Durant molt temps, vaig anar-me'n al llit dejorn» (Jaume Vidal Alcover), “Durant molt de temps me'n vaig anar a dormir d'hora” (J. M. Pinto) o “Durant anys he anat a dormir d’hora” (V. Gaillard).
  Els qui ens n’hem anat a dormir tard (i no enjorn, com he sentit dir a ma casa...) durant massa temps hem sigut nosaltres, els proustians irredempts, i per culpa precisament de la seua lectura ceguerosa i indeturable. Proust no és com un xiclet (Fuster no va estar, per una vegada, a l’altura), sinó com un àpat sensacional ple d’insondables i inacabables matisos. Arribaran les postres, però no ens sentirem mai sadollats.
Joan Garí
Publicat en El Temps, núm. 1.718
 

13/5/17

Robert Archer, lo jorn ha por de perdre sa claror

Títol: The Naming of Birds
Autor: Robert Archer
Banda Legendaria
València, 2016
 


Poca gent sap –una immensa minoria- que el màxim especialista mundial en Ausiàs March –el nostre Shakespeare- és un britànic de Londres, Robert Archer. Els motius pels quals un xaval nascut l’any 1948 al barri d’Islington, encara entre les runes de la recentíssima guerra contra l’Eix, es va interessar pel nostre poeta nacional són un poc atzarosos. La tardor de l’any 1967 Archer va descobrir per casualitat el nostre país i la nostra llengua. Ara contaré aquesta història. L’hem evocada conjuntament moltes vegades, perquè mantinc amb Robert una amistat intermitent des de fa gairebé un quart de segle. L’any 1999 em vaig obstinar perquè rebera el guardó de Síndic d’Honor de l’Agrupació Borrianenca de Cultura, distinció que –em consta- té en alta estima. El motiu de tot plegat el va contar ell mateix el dia 8 de maig d’aquell any, en què li va ser lliurat l’honor esmentat, a la Casa de la Cultura de Borriana. En les seues paraules:
  “Va ser l’any 1967, quan el món era molt diferent, que em vaig trobar per primera vegada a Borriana. Vaig passar quatre mesos ací -i quan es té dènou anys, quatre mesos són tota una vida- d’octubre a gener, o siga durant la temporada tarongera. Aquesta estada va ser el meu primer encontre amb Espanya, una mica com ho va ser diverses dècades abans per a aquell viatger nordamericà, James Michener, que va baixar del seu vaixell a una Borriana aleshores sense port per iniciar un procés de coneixement del país.
  Cal explicar que aquella era una època en què els joves preuniversitaris, o que no pensaven anar a la Universitat, com jo, anàvem pels països europeus i més lluny, sovint en pla hippy (els advertesc que jo no ho era), vivint en unes circumstàncies que ara semblen difícils però que aleshores no ho eren, treballant ací i allí, i vivint precàriament, tot buscant expèriencies noves.
  I així va ser com em vaig trobar ací, vivint en una fonda de mala mort i anant a collir taronges, provist de la meua bicicleta, el meu cabàs i les alicates. Durant aquells quatre mesos, període en què anava al Pla puntualment a cobrar les meues cent-cinquanta pessetes diàries, vaig arribar a conèixer un bon tros del camp borrianenc (…)
  Predominen entre aquest records inesborrables les coses més sòlidament reals: aquells olors del fang, de l’aigua i dels tarongers, la bóta del vi i el paquet de Celtas compartits a la vora d’un foc improvisat a l’hort on treballàvem, i la gran amabilitat amb què la gent acceptava la presència entre ells d’un xiquet britànic que en realitat, venint d’on venia, no tenia cap motiu per estar a Borriana collint taronges. Amabilitat, però també paciència, perquè vaig trigar dos mesos abans de merèixer el desitjat veredicte sobre la meua competència en aquell sector aleshores tan important de l’economia borrianenca: “Aquest anglès sap collir com un valencià”.
  I va ser a Borriana on vaig llegir per primera vegada, en un llibre que portava a la meua motxilla, la History of the Literature of the Spanish People de Gerald Brenan els meus primers poemes d’Ausiàs March, amb l’ajut de traduccions de Brenan i Gamel Wolsey. Recorde sobretot l’impacte que em va produir el poema XXVIII, “Lo jorn ha por de perdre sa claror”. Uns anys després, quan, ja una mica grandet, vaig començar la carrera universitària de Filologia Hispànica, ho vaig fer emportat per un desig de conèixer aquella llengua i l’obra d’aquell meravellós poeta vostre”.
  Tot això ho evocava Robert fa gairebé vint anys davant la crema i nata de la societat borrianenca, I li ho tornaria a contar uns anys més tard a Xavier Serra quan aquest el va abordar per incloure’l en la primera sèrie de les seues Biografies parcials (2009), de què s’acaba de publicar una segona edició. Serra és un tipus llarg que fa amb els seus entrevistats això que a Svetlana Alexiévitx la va fer mereixedora d’un premi Nobel, circumstància que no li esdevindrà mai a l’escriptor suecà si s’obstina a seguir escrivint en la vella llengua de March.
  Tot això ve a compte perquè Robert Archer es va jubilar l’any 2013 de la seua càtedra dels King’s College de Londres i, com en aquell moment estava casat amb una valenciana, no va trobar res més oportú que mudar-se a un confortable pis de l’Eixample de la ciutat de València i passar la seua jubilació entre nosaltres. Era una manera ben lògica de cloure una llarga carrera profesional que el va portar a establir-se durant gairebé vint anys a Austràlia (fent classes a la Universitat de La Trobe de Melbourne) i, després d’un altre període menor a Durham, ocupar la càtedra Cervantes del King’s College. Mentrimentres, la llarga i obstinada dedicació a les qüestions ausiasmarquianes l’havien mogut a publicar alguns dels estudis essencials per a entrendre el poeta de Gandia, començant per la seua tesi doctoral (The Pervasive Image. The Role of Analogy in the Poetry of Ausiàs March; Amsterdam, 1985) i acabant en l’edició de l’Obra Completa del poeta (Barcanova, 1997). Entre mig i després, desenes d’articles traduccions i edicions parcials, tot un món de dedicació que culminarà enguany amb la publicació per part de l’editorial Cátedra d’una versió bilingüe –català-castellà- del corpus total ausiasmarquià, i que ja espere amb candeletes.
  Robert i jo ens hem anat veient diverses vegades en els illots que va prodigant l’oceà del temps en les últimes dues dècades. Solem aprofitar els encontres –normalment davant una taula ben parada- per posar-nos al dia mútuament, intercanviant-nos els nostres respectius llibres. El passat més de març vam celebrar l’últim d’aquests encontres ritualitzats: jo li vaig fer a mans La memòria del sabor –que encara no tenia- i ell em va regalar el seu primer poemari original, The Naming of Birds (Banda Legendaria, València, 2016). Vam escollir un terreny apropiat: el restaurant Savarin de Borriana, que en aquest 2017 commemora els primers cinquanta anys d’existència i ho fa, imperturbablement, amb la mateixa màxima de sempre a la seua carta; aquesta màxima és de Jean Anthelme Brillat-Savarin (1755-1826), el cèlebre autor de Physiologie du goût i diu així: “El descobriment d’un nou plat fa més en benefici del gènere humà que el descobriment d’una estrella”. Dos bons amics, els fotògrafs Joan Antoni Vicent i Ramon Usó, ens van acompanyar en tan felicíssima jornada.
  The Naming of Birds, així. He deixat per a les postres el mos més delicat. No té res de particular que un home avesat a tractar amb els formidables versos de l’huracà March haja anat segregant, ací i allà, la seua pròpia lírica domèstica. La circumstància de participar cada mes en la tertúlia poètica Stanza Alacant, que organitza a Benissa Cristopher North amb britànics de la diàspora sudenca, ha motivat Archer a formalitzar l’edició del seu primer volum de versos. A March ja l’havia traduït a l’anglès, primer en prosa i després en vers (en aquesta segona ocasió per a l’editorial Tamesis de Londres, l’any 2006). A Serra li va explicar que l’anglès i el català tenen una semblança fònica major, per exemple, que l’anglès i l’espanyol, i això li va facilitar la tasca. L’objectiu natural era salvar, en l’operació, la musicalitat de March. “Per tal de suggerir aquesta musicalitat –podem llegir en Biografies parcials-, vaig triar la forma mètrica del pentàmetre iàmbic, que és el metre de Shakespeare i d’altres poetes anglesos. He llegit sempre molta poesia anglesa. També he escrit molts versos, però mai no m’han convençut i els he anat llençant. Fins que vaig escometre aquesta traducció”.
  La confessió és delicada i informativa. The Naming of Birds és un primer aplec de versos no tirats a les escombreries. El resultat em sembla notori. Ve acompanyat, a més, per una versió castellana lliure obra de Guillermo Carnero. Archer està molt satisfet d’aquesta versió, que reputa, modestament, millor que l’original. No entrarem ara en disquisicions a propòsit de la delicadíssima operació de traduir poesia. Els poemes d’Archer són cosmopolites i irònics, d’alguna manera molt british. Com era d’alguna manera esperable, hi ha una profunda veta ausiasmarquiana en les quinze composicions de l’opuscle. Molt sovint una cita del gran clàssic –inventariada després a l’apartat de les Notes- motiva l’escriptura concreta de diverses peces. Passa així amb “It’s Not Fair”, “Worsted” o “The Precious Parts”. En aquesta darrera composició, el jo poètic es posa en la pell del castor del poema XXIV de March, que s’arranca els genitals per evitar ser caçat. En “Worsted” (“Vencido”), és el bou medieval –el taur del poema XXIX- el protagonista, disposat a retirar-se fins poder tornar “per destruir aquell qui l’ha desert”.
  En conjunt, el bestiari d’Archer parla d’animals però també evoca episodis del passat, el privilegi de qui contempla la vida ja des d’un confortable estat jubilar. Potser Robert ara, amb temps per davant, s’anime a sovintejar la literatura de creació. Serà un altre luxe que ens regalarà després de dedicat tota una vida al nostre major escriptor.
Joan Garí
Publicat en Posdata, 13-5-2017

6/5/17

Les beceroles d'un escriptor

Títol: L’arquitectura de la ficció
Autor: Vicent Usó
Editorial Bromera
Alzira, 2017
460 pàgines


  Proliferen des de fa anys les escoles d’escriptura. Posat que un novençà en el camp de les lletres tinga una mica de talent, és obvi que no li farà cap mal aprendre un rudiment de les tècniques que poden ajudar els seus escrits a formular-se com un relat d’alguna mena de valor literari (si no hi ha talent, és clar, més val no posar-s’hi…). L’arquitectura de la ficció. Claus per a escriure narrativa és precisament un manual on s’exposen de manera clara i ordenada aquestes tècniques a què he fet referència. El seu autor, Vicent Usó (Vila-real, 1963), hi ha aprofitat la seua àmplia experiència novel·lística per a indagar en tots els aspectes que permeten construir un bon relat ficcional, exemplificant de vegades els diferents aspectes abordats amb detalls del seu propi corpus literari. Ha seguit així les passes del seu mestre, Jaume Cabré, que en El sentit de la ficció (profusament citat per Usó) ja va deixar pistes importants sobre els secrets d’una bona edificació narrativa.
  Diu Manuel Baixauli, en el pròleg del llibre d’Usó, que li fa pena no haver trobar aquest manual vint anys enrere, quan començava en l’ofici de l’escriptura. El propi Usó fa classes en una d’aquestes escoles on s’ensenyen les beceroles de l’art narrativa. Cal pensar, doncs, que la utilitat de l’invent està més que justificada. Per aquestes pàgines passa la diferència entre els escriptors de mapa i els escriptors de brúixola (els primers necessiten tindre tots els aspectes de l’obra esquematitzats abans de començar a escriure, els segons es deixen guiar per l’instint); el delicat equilibri entre mostrar (“Com a l’escala de davant de l’armari de casa dels meus senyors, l’escala, fins al primer pis, era de pinyonet. Del primer pis al meu, era de rajola vermella…”. La plaça del diamant) i interpretar (“De mica en mica els temors de Rodolphe també la van anar guanyant a ella. Primer, l’amor l’havia embriagada, i no havia pensat en res més enllà”. Madame Bovary); la diferència (com volia E. M. Forster) entre personatges plans (meres caricatures estereotipades) i personatges redons (complexos, profunds, amb vida interior), i un llarg etcètera de destreses que ajuden a escollir punt de vista, caracteritzar protagonista i secundaris, plantejar un conflicte o gestionar la informació.
  Inspiració? Ja ho va dir Picasso: “La inspiració existeix, però t’ha d’enganxar treballant”. L’arquitectura de la ficció és un text sòlid i perfectament útil per poder dur a terme aquest esforçat ofici.
Joan Garí
Publicat en Ara, 6-5-2017

26/4/17

Un divertimento per a semiòlegs

Títol: La setena funció del llenguatge
Autor: Laurent Binet
Edicions del 1984
Trad. de Josep Alemany


  Vaig llegir amb plaer HHhH, l’opera prima de Laurent Binet. Aquell curiós artefacte al voltant de com fer una novel·la a partir de materials meticulosament reals (la participació de Reinhard Heydrich en l’anomenada Solució Final, i la seua aparatosa mort a Praga) desplegava una seductora operació literària que tenia el seu què. Tanmateix, l’amic Joan Daniel Bezsonoff m’advertia, a l’espai que compartim en El Temps, que els escrits de Binet “presenten l’interès del manual d’ús d’un tractor redactat en uzbek medieval”. Al final, Bezsonoff, t’hauré de donar la raó. Llegida ara la seua segona novel·la, La setena funció del llenguatge, m’adone que alguna cosa s’ha disparat alarmantment en la juguesca metaliterària d’aquest autor.
  A partir de l’accident automobilístic que causarà la mort de Roland Barthes, al març del 1980, Binet converteix de nou un fet real en motiu per a una peripècia detectivesca. Per al meu gust, però, ací ja desbarra completament. Les elucubracions entorn de Heydrich encara resultaven mínimament motivadores. Convertir la mort de Barthes, però, en una comedieta de sèrie negra, sembla un pas de rosca més difícil de justificar. A pesar d’això, L’express saludava aquest llibre com “un dels imprescindibles en la rentrée literària” i Page hi amollava una pròdiga sucreria: “deliciosa, divertida i enginyosa”.
  Que l’autor s’ho ha passat bé escrivint la seua obra, d’això no en tinc cap dubte. També n’hauran rigut molt tots els estudiants de lingüística i de semiòtica, ja que el text ens fa contínuament l’ullet a propòsit de les grans figures d’aquesta darrera disciplina, de Roman Jakobson a Umberto Eco. Igualment, hi apareixen com a personatges els grans déus de la intel·lectualitat francesa posterior al maig del 68, com ara Lacan, Althusser o Julia Kristeva. Les suposades converses entre ells sovint busquen l’esprit, però cauen en l’error de base de tot el llibre: una frivolitat massa lleugera.
  Per què Binet ha escollit Barthes per al seu nou divertimento és una cosa que se m’escapa. L’autor de Fragments d‘un discurs amorós (el llibre que li va donar més popularitat ajust abans de la seua mort) era qualificat literàriament com a infollable (imbitable) per la seua extraordinària recerca de la precisió i pels matisos pregonament filosòfics de la seua prosa. Convertir-lo en el personatge d’una peripècia detectivesca protagonitzada per un veterà d’Algèria (l’inspector Bayard) que considera Barthes i els altres intel·lectuals del moment “una colla de marietes estrafolaris” pot fer gràcia molts lectors. No en sóc un.
  Binet fa el seu joc. Se succeeixen els ensurts i els assassinats. La “setena funció del llenguatge” –de Jakobson a Austin- passa per ser una cosa tan revolucionària que la gent mata per posseir el seu secret. Fins i tot Althusser assassina la seua dona seguint el fil d’aquesta trama. Tot em sembla un excés on, tanmateix, també hi ha alguns elements d’interès, com ara la consideració de La Rochefoucauld com a semiòleg prematur o la reconstrucció hipotètica de la conversa que degueren tindre Mitterrand i Barthes en vespres de l’atropellament del segon. El futur president de França era l’etern aspirant al tron laic de la República, en un moment de desorientació del gaullisme i quan Le Pen tot just hi bivaquejava.
  Fins i tot dels llibres que no t’han agradat pots aprendre alguna cosa. Aquesta veritat violentament elemental batega amb tanta força que esborra qualsevol altra consideració. I així ha sigut en aquest cas.
Joan Garí
Publicat en El Temps, núm. 1.715

19/4/17

El misteri de la passió

Títol: La ballarina de Berlín
Autor: Joan Daniel Bezsonoff
Editorial Empúries
Barcelona, 2017
134 pàgines


  Joan Daniel Bezsonoff sempre ha anat un poc a la contra. Escrivint en català al nord de les Alberes, alguns potser esperaven d’ell que es dedicara a cantar les excel·lències folclòriques de la patria chica (com es diu o es deia al sud). Bezsonoff, però, s’ha entossudit a bastir un corpus novel·lístic localitzat, si cal, a Indo-xina o a Algèria, i ara també a l’Alemanya de Hitler. D’alguna manera, sembla voler convertir-se en una mena de Stephan Zweig adaptat a les necessitats moderadament exòtiques del lector català. La ballarina de Berlín, en aquest sentit, és un altre pas de rosca en aquesta plèiade seua de lectures de l’anecdotari propiciat per les convulsions del segle XX. No està sotmès, però, a la dèria historicista, i per això el que conta en aquesta nova novel·la és en realitat un altre relat de passió i mort ambientat en vespres de la segona gran hecatombe bèl·lica.
  Bezsonoff ha focalitzat la seua atenció en el capità de l’exèrcit polonés Jercy Sosnowski i en la ballarina jueva Lea Niako. Són vides de pel·lícula, les seues: Sosnowski espia per als polonesos i Niako per a l’Abwehr. El primer, en realitat, és un diletant només interessat en les dones, el joc i la cavalleria, així que va trobar en Lea Niako una partenaire ideal. El sensualisme fora mida de la ballarina, que havia endandilat els jerarques nazis (amb una impagable escena cropofílica protagonitzada pel propi Führer), l’arrossega a dies i nits de passió contínua que no acaba fins que la Gestapo fa bé la seua faena.
  Com a gènere, la novel·la esdevé en mans de Bezsonoff un material dúctil i deliciosament frívol, un estri mal·leable que no dóna maldecaps al lector sinó que li ofereix amenes contalles informades pel ja característic estil de l’autor. Aquest comunica als seus relats la seua joie de vivre, una voluptuositat innata i una concepció estrictament plaentera de la vida.
  Com sol fer sovint als seus llibres, Bezsonoff aprofita també aquest per reflexionar sobre el misteri de la seducció i de la passió, allò que mou tothom a tothora. La ironia és marca de la casa: “Seria hora que s’organitzés una conferència internacional per determinar per què les dones s’enamoren de tants imbècils i per què els homes festegen tantes dones sense interès, més enllà de qualitats plàstiques evidents”.
  Però aquesta és una història real. Sosnowski va morir a Katyn, assassinat pels russos. Lea, a Berlín, en un misteriós atemptat. Ni ell era un imbècil ni ella una dona sense interès. Degueren fer molt bona parella.
Joan Garí
Publicat en Ara, 15-4-2017

15/4/17

Telèmac vol tornar a l'escola

Títol: La hora de clase. Por una erótica de la enseñanza
Autor: Massimo Recalcati
Editorial Anagrama
Barcelona, 2016
Trad. de Carlos Gumpert
167 pàgines


  No estic segur de fins a quin punt el professorat de la meua generació és conscient de com ha mutat el seu ofici. Ha sigut un gegantesc truc de prestidigitació: vam entrar dins el barret –especialment en Secundària- com a professors de diferents matèries i n’hem eixit convertits en una barreja de pallasso de circ, policia, psicòleg, assistent social i buròcrata rediviu.
    Ja no importa gaire el que vulgues explicar a classe. El que importa és el seguiment que faràs –atenció individualitzada, en diuen- a les mil i una patologies d’una aula poblada per uns alumnes volàtils, hiperactius, desmotivats, ineducables. En consonància, el paradigma didàctic ja està canviant. En algunes institucions educatives, públiques i privades, a més d’introduir els ginys tecnològics del moment, s’estan eliminat els pupitres, la tarima del professor, els exàmens, la disciplina vertical (alguns d’aquests elements, és evident, estaven ja ostensiblement caducats). Tots, educadors i educands, seuen en un rogle enmig de la classe, cadascú amb la seua tauleta, i diu que aprenen jugant.
  No seré jo qui blasmaré les potencialitats educatives del joc. Aquests experiments, però, em semblen l’indici lògic de l’adaptació de l’educació a la revolució propiciada per internet: ara ja no cal saber res en concret, si està en la xarxa, ara calen destreses pràctiques.
  A la llum d’això, s’entén millor la insistència a favor de la “intel·ligència emocional” dels darrers anys. El desprestigi de la intel·ligència tout court és el correlat necessari d’una constatació: els cervells són ara les màquines. Té sentit, doncs, que les persones, com a reacció, exacerbem allò que ens fa específicament humans, les emocions.
  El vell professor dalt de la seua tarima, especialista en el segle XIX, o en Shakespeare o en àlgebra ja no hi té res a fer. Les màquines ens traduiran, ens proporcionaran les dades exactes que ja no tindrem a la nostra memòria, ens pastorejaran mentre  nosaltres serem feliços jugant, potser en una adolescència perpètua…
  Enmig d’aquestes cavill·lacions gremials –tant típiques de final d’època-, ha vingut Massimo Recalcati amb el seu llibre L’ora di lezione. Per un’erotica dell’insegnamento. Em sembla plenament oportuna una reflexió que partisca d’un fet irrebatible: per més que canvie l’ensenyament –i ho està fent a marxes forçades- el paper del professor és i serà insubstituïble. Com diu Recalcati, a ell li correspon la funció d’obrir el subjecte a la cultura com a lloc de la “humanització de la vida”, allà on es fa possible la trobada amb la “dimensió eròtica del coneixement”. És el professor qui, amb el seu carisma, amb la força enigmàtica de la seua enunciació, erotitza l’ensenyança i fa possible el miracle de la transmissió del saber.
  Aquesta teoria no podia ser més oportuna. Recalcati ens recorda la recent abolició de l’”espessor simbòlic” (m’encanta la terminologia de la psicoanàlisi, aquesta ciència inútil bellament literària) de la paraula del mestre –i, per tant, del pare. La crisi generalitzada de l’educació –des de Primària fins a la Universitat- ha provocat la humiliació social i econòmica dels professors. En l’escola neoliberal, ja és factible somiar amb un sistema que vernise els alumnes amb allò que a Itàlia s’anomena les tres is –impresa, informatica, inglese- i que en aquest costat del Mediterrani ens resulta tremendament familiar.
  Recalcati localitza en la revolta del 1968 l’origen de la crisi actual de l’ensenyament. El que va quedar ferit de mort llavors va ser l’Escola-Èdip, aquella que assumia una lleialtat plena cap a l’autoritat del passat. La va substituir l’Escola-Narcís, allà on fills i pares se subsumien en una melassa indiferenciada, de col·lega a col·lega. En aliar-se pares amb fills, el pacte generacional entre docents i progenitors va quedar trencat. Aquest és el model que patim ara, on el fill, quan va a queixar-se a son pare del seu professor, troba en aquest comprensió i ira cap al docent, i ni rastre de la vella complicitat que feia dir als progenitors d’antany, amb una truculència reveladora: “Vosté, si el meu fill no fa cas, pegue-li un bon calbot. Amb la meua benedicció” (sic).
  Davant aquest panorama, l’autor proposa un nou model educatiu, que anomena Escola-Telèmac.  Seria el moment del retorn a les funcions paternes del docent (com Ulisses va tornar amb el seu fill), plenament renovellades i adaptades a la nova realitat. Sincerament, aquesta teoria em sembla d’un optimisme tenaç. No veig indicis que el sistema escolar, des d’Infantil fins les aules universitàries, camine en aquesta direcció. Tot sembla haver entrat en una deriva més sinistra, més obtusa i més pavorosament ineficaç…
  El vell professor especialista en alguna cosa, haurà de convertir-se necessàriament, si vol sobreviure, en la barreja que enunciava al principi: pallasso de circ, policia, psicòleg, assistent social i buròcrata rediviu. Només així podrà competir eficaçment amb les màquines. En el que té raó plenament Recalcati és en la càndida confessió que no es pot ensenyar a aprendre, que les raons per les quals algú aprén alguna cosa són i seran un misteri. Per això educar (educere) s’assembla tant a seduir (seducere) i la transmissió del saber només es pot provocar per contagi.
  Lora di lezione acaba amb la rememoració dels anys escolars de Recalcati. A les primeres aules –allà on la llengua materna és substituïda per la llengua paterna (l’alfabet)-, el van considerar un idiota, absolutament incapaç d’aprendre. Però una mestra –Giulia- va canviar el seu destí. Les últimes pàgines del volum li estan dedicades, en homenatge a tots els professors que han adreçat la vida dels seus alumnes –respectant la seua personalitat- en algun moment del llarg període escolar. De vegades una sola hora de classe pot obrir un futur inesperat. Els miracles factibles són tots d’aquesta mena.
Joan Garí
Publicat en Posdata, 15-4-2017

23/3/17

Eunucs, voyeurs i cavallers jedi

Títol: Periodisme samurai
Autor: David Miró
Editorial UOC
Barcelona 2016
173 pàgines


  David Miró, subdirector de Política del diari Ara, compagina aquest càrrec amb el de professor de periodisme a la UPF. Aquesta doble condició –des de la pràctica i des de la teoria- el situa en una molt bona posició per pontificar sobre “les claus per a ser un bon periodista polític”, que és com se subtitula el seu llibre. Posat en el tràngol d’haver d’escriure-hi, és molt comprensible que Miró es veja en la necessitat d’explicar, gairebé en la primera pàgina, que “la confusió entre política i periodisme és un dels principals càncers que afecta la professió d’informador”. En un món –en uns mitjans- on “persones que són presentades a l’espectador com a informadors imparcials” apareixen en televisió recitant argumentaris de partit, advocar per una separació radical entre política i periodisme és com participar en una orgia cada setmana i aspirar a seguir sent verge…
  David Miró, que és un bon professional, es desplaça al terreny de la metàfora per resultar didàctic: contra aquesta mena de reporters amb ínfules que reben consignes a tothora del poder que els amamanta i els nodreix, s’aixeca, llustrós i inexpugnable, el “periodista samurai”. Aquests “cavallers jedi de la veritat” exerceixen el seu ofici sense deixar-se subornar i no es contaminen mai dels contactes amb el poder. La seua qualitat impol·luta prové exclusivament de forçar al màxim i amb exclusivitat el seu caràcter d’observador, de tercer en discòrdia: “Som com eunucs –escriu Miró-, no podem tenir sexe (…) Som més aviat uns voyeurs incòmodes i indiscrets”.
  El problema rau, òbviament, en l’escàs respecte pràctic que senten els polítics per aquesta mena de professionals. Al polític li interessa la veritat en la seua justa mida: bàsicament, en allò que puga perjudicar el seu rival. N’hi ha polítics de molts tipus, però no n’hi ha cap que siga tonto: n’hi ha de desvergonyits, de lladres, de procaços, de fantasiosos, d’idealistes, d’embolicadors… Cap, però, es tira pedres sobre la seua pròpia teulada. Per això, davant un periodista com cal –insubornable, imparcial, il·lusionat amb la seua faena- els embarga la coneguda sensació de trobar-se davant un perill indeterminat, però real.
  Un xoc aquest –entre polítics i samurais- que desperta afuades tempestes elèctriques. Un dels dos no ho podrà suportar i el més dèbil sol ser el gasetiller. Per això tan sovint es passa al “costat fosc”: els gabinets de premsa. Allí el periodista és castrat químicament i, com el vell gat de l’àvia, fa vida de funcionari (dels de Galdós).
  En el fons, crec que aquest llibre s’ha escrit per demanar una mica de respecte cap a una professió amenaçada per molts interessos diferents (ideològics, empresarials, burocràtics…) contra els quals ha de xocar sovint. I, en aquest xoc, és a la vegada la part més forta i la part més feble.
  Quan s’ha de renunciar al món –a la societat- per a poder explicar-lo, quan es perden parelles, salut, vida per culpa d’un ofici absorbent i sacerdotal, és comprensible que la perspectiva mobilitze un grapat de jóvens idealistes. Molts d’ells, amb el temps, acabaran enviant comunicats des del gabinet del conseller o del ministre. Però Darth Vader també va ser, un dia, un cavaller jedi.
  Samurai ve de servir i fa referència a un tipus característic de guerrer japonés anterior a la industrialització. Ara els nous samurais, en temps d’internet, han de lluitar contra la postveritat i els fets alternatius. No porten espasa, sinó 1984 d’Orwell sota el braç (i alguns, els més cultes, Homenatge a Catalunya). D’ells depèn tot.
Joan Garí
Publicat en El Temps, núm. 1.710

18/3/17

Evocació de la sopa primordial

Títol: La cuina de l’Albufera (i les marjals)
Autor: Emili Piera
Perifèric Edicions
Catarroja, 2016
183 pàgines


  Emili Piera és l’autor, entre altres produccions, del memorable volum La nostra cuina (Bromera, 2002), que comptà amb la col·laboració del fotògraf Francesc Jarque. Potser per a escriure de cuina amb un cert profit l’única condició essencial és haver fruït a casa d’un costum alimentari saborós i substancial, condició que Piera acompleix perfectament. Per això és ben normal que, tres lustres després d’aquell volum primigeni, ens haja regalat ara una divagació fascinant sobre la manera de menjar del seu rodal més immediat, que és el de l’Albufera des de Sueca. Si La nostra cuina reflexionava amb amenitat i rigor sobre les constants sincròniques i diacròniques de la gastronomia valenciana, La cuina de l’Albufera afina un poc més l’objectiu i s’atreveix a proposar la col·lecció de receptes generada a l’entorn d’aquest singular llac interior com la més característica de la manera valenciana de menjar. La cuina albuferenca seria, així, la sopa primordial de la nostra alimentació, per usar una metàfora cosmològica del tot pertinent.
  És normal que la gent criada a l’entorn de l’Albufera estimen amb ferotgia aquesta gran bassa en estat ecològicament precari. Ja Joan Fuster, en Viatge pel País Valencià, hi dedicava paràgrafs d’un lirisme encés, sincerament emocionat:
“Enfront de nosaltres, tota la llacuna, estàtica, brillant en la seva part central –el lluent-, clara. La llum del ponent, en morosa agonia, brunyeix la superficie intacta, li dóna un color blau vacil·lant, gairebé perlat. De tant en tant, la pell de l’aigua s’estremeix o s’esquinça amb el ràpid saltiró d’un peix. L’horitzó és un cordó verd groguenc –la vegetació dels aiguamolls costaners- i en el fons llunyà queda una silueta esmorteïda de muntanyes”.
  Fuster, com Josep Pla –com el propi Emili Piera-, s’estimava aquell paisatge útil precisament perquè la utilitat el redimia de la pura virtualitat escadusserament geogràfica. Però no era home de grans àpats; en aquest sentit,  Pla li va haver d’etzibar, en una de les llegendàries visites a Sueca: “Vosté és antipàtic i menja poc: no serà un gran polític” (sic).
  No hi ha perill, en tot cas, que La cuina de l’Albufera desperte cap antipatia en el lector, ni cap motiu per a desincentivar una bona entaulada. Com qualsevol llibre sobre cuina de profit, aquest alterna la narració de les impressions de l’autor amb una completa llista de receptes. Algunes d’aquestes han estat poades de la fèrtil memòria familiar (com l’arròs caldós amb fotja); d’altres provenen, en canvi, de restaurants locals de gran anomenada (ara s’ha d’anar als restaurants dels rics per a poder menjar com els pobres d’abans) o de cuiners més o menys professionals del terreny (com la paella de rap i llagostins o l’espardenyà d’ànec). L’amalgama que proposa Piera, en aquest sentit, és fecunda i incitant. Al seu text, la memòria familiar es confon amb la memòria col·lectiva, i un “Ma mare feia…” al·ludeix, de sobte, totes les mares (i alguna cosa sé d’això jo mateix).
  El camí que porta de la cuina materna a la cuina universal és el correcte, per si n’hi havia cap dubte. Igual que no és pot ser cosmopolita sense ser primer d’algun lloc molt concret, no es pot estimar la cuina en general sense haver estat immers en alguna dieta concreta que haja informat les sinapsis cerebrals irreversiblement. Piera, en aquest sentit, es deixa voler: confessa que la panadeta de brosses de Sueca és la seua magdalena proustiana i dedica elogis emocionants al blanquet, l’embotit més característic de l’Albufera. Com tot allò que es fa amb passió, resulta creïble i pertinent, i per això el llibre es clou amb la fotografia de l’autor amb un ampli somriure, abillat amb una samarreta on es pot llegir la llegenda I’m fine. En havent dinat, la felicitat ja no pot ser cap abstracció filosòfica. I ja va dir Bertrand Russell que “No hi ha amor més sincer que l’amor al menjar”…
  Si l’ànec i l’anguila són el Sant Graal de la cuina de l’Albufera (allò que converteix un plat qualsevol en fefaentment del terreny), capítol a part mereix la qüestió de la paella. Piera indaga en el mite amb respecte, però amb ironia. El recipient –explica- és d’invenció basca, però la recepta característica degué inventar-se a les rodalies del llac (on, si no?), amb la rata de marjal –clar!- com una de les primeres proteïnes bàsiques. Com sempre que s’aborda aquest tema, però, de seguida sorgeixen les mil polèmiques subsidiàries, com ara si és lícit posar-hi pebrera (a ma casa i a ca Emili així ho hem fet sempre). Presentant a Barcelona, a finals de l’any passat, La memòria del sabor –em feien els honors el circumspecte Valentí Puig i el perspicaç David Miró-, un d’entre el públic, en el torn obert de preguntes, va aixecar el dit amb una certa reticència i, disparant sense avisar, em va amollar: “La paella valenciana porta ceba?”. Ah, pobre home! No sabia quin greu conflicte diplomàtic podia haver ocasionat… Com explica, didàctic, l’Emili, a la comarca de l’Horta combinar l’arròs amb la ceba és considerat una aberració, però no així a la Ribera Baixa o la Safor, ni en general a Catalunya. Personalment, faig els meus arrossos sense ceba, i tema tancat.
  Acabem el text de Piera, i ens queden en la memòria les evocacions de quan pescava palaies amb el seu germà o quan menjava arròs caldós amb granotes fet per sa mare. Perquè La cuina de l’Albufera és, alhora, un llibre privat i un llibre públic. Com han de ser els bons llibres.
Joan Garí
Publicat en Posdata, 18-3-2017

11/3/17

La ciutat sense perdó

Títol: Rosa de cendra
Autora: Pilar Rahola
Columna
Barcelona, 2017
395 pàgines


 “Aut prodesse volunt aut delectare poetae”: la vella màxima de l’Art Poètica d’Horaci, que vull rescatar d’aquelles intenses lectures de Teoria Literària fa mil anys al Col·legi Universitari de Castelló, ben bé es podria aplicar sense problema a la novel·la històrica. De fet, el que voldria precisament el novel·lista acollit a aquest popular i abassegador gènere seria unir ambdós principis, prodesse (ser útil, didàctic) i delectare (proporcionar plaer). Conjuminant la utilitat informativa amb el delit, un autor de novel·la històrica fa sorgir en el lector la miraculosa sensació d’aprendre d’un esdeveniment del passat al mateix temps que s’ho passa bé en el procés de la lectura. Heus ací la clau de l’èxit del gènere: a poc que l’autor siga mitjanament hàbil, i l’època escollida puga despertar les ànsies còmplices del lector, la fama i els royalties estan assegurats.
  Pilar Rahola ha escollit, per a la seua peculiar passejada per la història, un període especialment crucial en el destí de Catalunya: el canvi del segle XIX al segle XX. En aquells anys esperançats i dramàtics, que culminaran en la Setmana Tràgica, la burgesia barcelonina afaiçona la ciutat a la seua mida, mentre les contradiccions polítiques amb Madrid esdevenen indefugibles. Són els anys del Modernisme, del llarg carnatge de Cuba culminat amb la independència de l’illa (1898), de l’”Adéu, Espanya!” de Maragall i de la formació de la Lliga Regionalista. En aquest context, un jove supervivent de l’experiència caribenca, Albert Corner i Espiga (“una barreja perfecta de xicot desesperat i aprenent de malfactor”), conquista la fortuna per la via d’assassinar Mateu Liubó, un vidu riquíssim a les ordres del qual feia de pinxo. Sembla, en efecte, la traducció perfecta de la vella màxima moral que ensenya com “Darrere de tota gran fortuna hi ha un gran crim”.
  És així com Albert Corner funda una família, es fa una casa al carrer Provença, es compra un sofà Chester, col·loca un forjat modernista al seu balcó i comença a freqüentar els elevats cercles socials que l’homologaven amb les seues noves possessions. Ser de la Lliga, per tant, va de soi. La família que forma, però, s’expandirà en derivacions impensades amb el pas dels anys. El fill major, l’Avel·lí, acompanya el pare en l’impuls catalanista, però en aquest cas des de la sinceritat i la radicalitat, no des de l’interès. El seu germà Enric, per contra, és homosexual i es deixa seduir pels aires revolucionaris internacionalistes de Ferrer i Guàrdia i companyia. Amb ell apareixia la temible ovella esgarriada que no podia faltar en una família burgesa com cal. Finalment, la filla petita, Merceneta, es fa lectora de la revista Feminal (que es repartia com a suplement de La Il·lustració Catalana), i entra en el cercle de Dolors Monserdà, la pionera prefeminista de La fabricanta.
  Els esdeveniments, amb tots els actors del drama, es precipiten. Gaudí va vestint el somni modernista (mentre les revistes satíriques comparen el seu treball a mones de Pasqua o deliris wagnerians); el catalanisme es fa fort mentre l’anticatalanisme, a l’altre costat de l’espill, també es densifica ( “Es tontísimo que V. escriba en catalán”, li escrivia ja Pérez Galdós a Narcís Oller); Lerroux ho enverina tot amb la seua ideologia de got i ganivet; l’Exèrcit assalta el Cu-cut i els anarquistes van posant les seues bombes. Tot sembla conduir a aquella intensa setmana de l’any 1909 en què la reacció contra la guerra al nord d’Àfrica fa esclatar Barcelona en una vaga revolucionària especialment mortífera. En realitat, tot Catalunya s’aixeca contra l’arbitrarietat militar. La família d’Albert Corner és la caixa de ressonància de les contradiccions de tot plegat: Enric fa costat als revolucionaris, Avel·lí als catalanistes expectants; el pare és l’únic que no pensa en termes ideològics, sinó exclusivament mercantilistes…
  L’afusellament de Ferrer i Guàrdia, que commou el món, tanca la història. Rahola s’ha revelat destra i ha contat bé el seu relat. Sant Jordi l’espera amb els braços oberts.
Joan Garí
Publicat en Ara, 11-3-2017

26/2/17

El destí d'Aquil·les

Títol: El monarca de las sombras
Autor: Javier Cercas
Random House
Barcelona, 2017
281 pàgines


  La Guerra Civil espanyola és ja la guerra dels néts. En realitat, sempre ha sigut la guerra dels néts, perquè els fills dels combatents –els fills, sobretot, dels vençuts-, sepultats sota l’horror institucional del franquisme, van haver de romandre en silenci durant quatre llargues dècades i l’adveniment de la democràcia no els va tornar més loqüaços. Amb els anys, amb la prolongació del costum democràtic, són els néts els qui han hagut de recuperar la memòria dels qui van ser derrotats i van pagar aquesta gosadia amb la mort, amb l’exili o amb la presó.
  No és estrany, doncs, que l’escriptor Javier Cercas, quinze anys després de Soldados de Salamina, haja tornat a abordar la qüestió bèl·lica per ocupar-se, en El monarca de las sombras, de la recuperació de la història de Manuel Mena, el seu oncle avi mort a la Batalla de l’Ebre. La temeritat del seu propòsit era evident, però. Si en la novel·la del 2001, que va servir per llançar-lo en braços de la fama, la rellevància atorgada a la figura de Sánchez Mazas va ocasionar-li alguna estentòria acusació d’”equidistant”, ara devia témer-se reaccions semblants quan se sabera que Mena va lluitar a favor de Franco. No tenia ni dèsset anys i l’oncle de Cercas ja havia ingressat en la Tercera Bandera de Falange de Càceres; després, format com a alferes provisional, s’incorporaria al primer Tabor de Tiradors d’Ifni. A pesar dels seus dubtes, va morir falangista, com Sánchez Mazas.
  Manuel Mena era una figura incòmoda en la família de Cercas. Tota la novel·la és l’escenificació –amb la barreja de realitat i ficció característica de la seua literatura- del seu dilema a propòsit de com abordar-la, i si li convenia i era “lícit” fer-ho. Quan per fi es decideix, embarca el cineasta David Trueba en el seu retorn a Ibahernando, el poble extremeny d’on és originària la seua família. Ibahernando cau en zona nacional durant els primers dies de l’Alzamiento i els nous rectors del municipi són, en gran part, la família Cercas, formada per camperols amb terres que donen suport de seguida als sublevats.
  La dialèctica avi-nét i la circumstància de l’emigració (els Cercas van fer cap a Girona quan Javier encara era molt menut) m’han fet pensar en un llibre recent que aborda la qüestió amb idèntics paràmetres. Es tracta de Un home que se’n va (2014), de Vicenç Villatoro, la magnífica perquisició que aquest autor engega a la recerca de la memòria de Vicente Villatoro Porcel, el seu avi. També aquest burgès liberal, al seu poble andalús de Castro del Río, va haver d’escollir bàndol. Aquesta elecció no era difícil: es tractava de fer costat als qui manaven o arriscar-se a conseqüències massa indesitjades. Com a Castro del Río el poder l’ostentaven els anarquistes (Franz Borkenau va descriure la seua violenta Acràcia en The Spanish Cockpit), Villatoro Porcel va formar part del Comité del Front Popular. Represaliat pels guanyadors, als anys 50 la família va emigrar a Terrassa.
   El llinatge dels vençuts és el llinatge dels emigrants… però el dels vencedors també, si creixes a la regió equivocada. Javier Cercas, com Vicenç Villatoro, creu tindre un deute pendent amb el seu predecessor. I en fa literatura, és el seu ofici. A pesar de l’advertiment de Trueba (“¿De verdad vas a escribir otra novela sobre la guerra civil? ¿Pero tú eres gilipollas o qué?”), sap que el seu ofici no és el de l’historiador ni el del polític. Ell no ha d’explicar, ni contemporitzar, ni ordir cap coartada o cap venjança. Ell ha d’explicar-se, i les conclusions que en destil·le seran necessàriament íntimes. I per això El monarca de las sombras és un llibre que es llegeix amb interès: perquè, sent una història absolutament privada, té un abast general –i generacional- evident.
  Com l’Aquil·les de la Ilíada, Manuel Mena va morir en combat. És millor ser l’Ulisses de l’Odissea, pensa Cercas, i “vivir una larga vida mediocre y feliz de lealtad a Penélope, a Ítaca y a uno mismo”. Però no s’escull els avantpassats. Ells són la nostra carn i la nostra sang. Per això era inevitable acabar fent-hi una novel·la. Ara l’avi ja pot descansar tranquil.
Joan Garí
Publicat en Ara, 25-2-2017

24/2/17

Més enllà del riu Kwai

Títol: L’estret camí cap al nord profund
Autor: Richard Flanagan
Editorial Raig Verd
Barcelona, 2016
Traducció de Josefina Caball
482 pàgines


  Si la novel·la d’estil realista o tradicional, per anomenar-la d’alguna manera, té encara algun sentit, hauria de ser el de transportar-nos aproximadament a l’estat de felicitat que ens embargava quan empreníem aquelles aventures entre la infància i l’adolescència, el temps més adequadament novel·lístic. Qui no recorda les particulars sensacions extretes de les pàgines dels llibres de Salgari, d’Enyd Blyton o de Jules Verne? Allí s’han format grans lectors –lectors indeturables i indestructibles- que, amb una mica de sort, poden haver accedit després a la poesia o l’assaig (els gèneres que apel·len menys directament a l’infant dins nostre). Però tot va començar en una selva americana, una illa escocesa o a l’interior del primer submarí, sense cap dubte.
  L’estret camí cap al nord profund és un petit miracle perquè ens transporta a l’estadi de felicitat infantil davant el que té d’imponderable i de més pròpiament tràgic l’aventura i és, alhora, una peça literària amb tots els ets i els uts. La cinquena novel·la de l’australià Richard Flanagan busseja en les vivències dels presoners del seu país que van servir d’esclaus a l’imperi japonès en la segona guerra mundial. Qualsevol que haja vist El pont sobre el riu Kwai (1957) –aquesta altra meravella de David Lean- sabrà de què estem parlant: salvatgisme, abolició de la condició humana dels presoners, supeditació de les vides concretes dels vençuts –però també –ai!- dels vencedors- als demencials plans de la potència imperial.
  Aquesta novel·la recrea la peripècia d’un d’aquest vençuts, Dorrigo Evans. Ell, com milers dels seus companys, va ser impel·lit a participar en la construcció de l’anomenat Ferrocarril de la Mort, un propòsit suposadament impossible que els japonesos van dur a terme a un preu esborronador. La novel·la, però, no es recrea només en els episodis més terribles d’aquella obra, sinó que abunda en la particular vida sentimental de Dorrigo, atrapat entre la lleialtat a la dona amb qui va acabar casant-se –Ella- i el turbulent enamorament amb la dona d’un familiar, Amy.
  És la literatura amb majúscules la que ha guiat l’escriptura d’aquesta intensa narració. Flanagan indaga en l’ànima dels seus personatges, tant els japonesos com els australians. Els primers tenen la moral inflexible dels pobles depredadors, però també s’emocionen amb un grapat d’haikús –com els nazis al piano amb el vell Beethoven. Els segons, viuen i moren indistintament, impel·lits a col·laborar en un esforç sobrehumà. Les malalties, la fam, les tortures ataquen els més dèbils, entre els quals no es troba Dorrigo Evans. Ell sobreviu, i durant tots els anys de la seua supervivència porta aquest estigma: la del qui se sent culpable per no haver sucumbit amb els altres.
  L’amor el podria haver alleujat, però no és el cas. Dorrigo no troba cap lleugeresa en els afers amorosos; ans al contrari, li suposen una terrible llosa. Viure i morir eren destins aleatoris, però estimar suposa sentir-se bé amb una altra persona i, qui s’hi sent bé quan tot a la teua ànima et recorda que no hi ha unitat dins teu? L’amor és com la vida: un petit miracle, una possibilitat entre mil.
  L’estret camí cap al nord profund és un relat modèlic, d’una profunditat, una elaboració lingüística i un esforç de documentació notabilíssims. Si s’han d’escriure novel"les com en el segle XIX, totes haurien de ser com la de Flanagan. L’infant que hi ha dins cada lector de ficció agraeix el gest, hi combrega. I sent que la vida, d’alguna manera, s’hi conté.
Joan Garí
Publicat en El Temps, núm. 1.706

18/2/17

Els meus fotògrafs (i els de tots)

  El passat 12 de setembre va morir Francesc Jarque. Per edat –tenia 76 anys quan la dama de la dalla el va convidar a ballar- havia viscut plenament l’esplendor agònic del franquisme i totes les magnífiques contradiccions de la democràcia. De seguida van assegurar els necròlegs de guàrdia que Jarque era el millor fotògraf valencià de la seua generació. I molt probablement era cert. Amb la seua càmera, va solcar la superfície d’un país que, en poques dècades, havia passat de la misèria al nou-riquisme sense a penes agafar aire.
  Roland Barthes, en La chambre claire, va tindre una intuïció reveladora: no és cert –sospita- que la fotografia entronque amb l’art a través de la pintura. Ho fa a través del teatre. No debades Barthes és, de tota la feixuga rècua d’estructuralistes francesos, qui es rellegeix més bé, qui conserva millor el sentit i l’oportunitat dels subratllats que vam fer als seus llibres fa mil anys.
   El teatre, és clar. Un bon fotògraf és, a la vegada, un tramoista i un director d’escena. El seu ofici, però, és dels més difícils del món, perquè cada canvi de decorat, cada disposició dels personatges, s’ha de realitzar necessàriament sense la seua intervenció. El fotògraf és Déu: anant bé, perquè el món funcione s’ha de pressuposar que Ell no existeix.
   Al llarg dels anys, Jarque va anar deixant constància de l’evolució teatral del seu país. Queda la seua obra i també alguns matisos biogràfics que cronistes perspicaços com Xavier Serra han glossat subtilment. D’entre totes les seues col·leccions d’imatges, però, sempre em quedaré amb L’home i la pedra (2001), dedicat a l’arquitectura de la pedra en sec a Vilafranca (Els Ports). L’obvietat d’alguns títols supera qualsevol imaginació purament literària: en la mateixa època que Jarque immortalitzava la Gran Muralla local, un altre fotògraf, Francesc Miralles, preparava un volum semblant –que vaig prologar amb gran plaer- intitulat (podria ser altrament?), Els homes i les pedres.
   He tingut la sort, com a escriptor, de treballar amb grans fotògrafs valencians actuals. Jarque ha mort, però la seua estirp encara no. Quan vaig publicar Viatge pel meu país (2012), Joan Antoni Vicent va acompanyar el meu periple literari (revisitant el llegendari El País Valenciano de Joan Fuster) amb les seues extraordinàries composicions gràfiques. Si el viatge de Fuster, l’any 1962, va comptar amb el concurs del gran reporter gràfic Ramon Dimas, jo vaig trobar amb Vicent un agent eficaç a la recerca de l’essència del paisatge, aquella que només es troba en les imatges en blanc i negre.
   Joan Antoni Vicent és també l’autor, entre altres sèries antològiques, de Barcelona silencis (1999), sense cap dubte l’àlbum fotogràfic més extraordinari que s’ha publicat mai sobre aquesta ciutat. La paradoxal visió urbana que conté sembla la verificació pràctica d’una frase de Joaquim Sala-Sanahuja: “És l’estil el que fa que la foto sigui llenguatge”. La secreta bellesa de Barcelona silencis s’acompanya d’un il·luminador pròleg de Narcís Comadira, on aquest certifica no només la pacient ambició de Vicent per construir una visió inèdita de Barcelona, sinó fins a quin punt la “no obvietat” de les seues imatges es constitueix en una profunda reflexió moral.
   Tres anys després de Viatge pel meu país vaig repetir l’experiència de publicar un llibre il·lustrat, La memòria del sabor. En aquesta ocasió vaig triar un fotògraf molt distint, però no menys exigent, Ramon Usó. Gran mestre del blanc i negre, com Vicent, Usó excel·leix també en la fotografia d’estudi, un territori on els obsessionats amb la perfecció troben sabata del seu peu. Partidari de la fotografia “sense trampa ni cartró”, Ramon està convençut que els fotògrafs professionals són un ofici en extinció (“els afiladors del segle XXI”, en diu), però està disposat, com a bon mohicà, a morir treballant.
  Escrivia Roland Barhes que una foto no menteix mai. Naturalment, aquesta afirmació és anterior a l’era del Photoshop. Si hi ha un debat ara candent és el de l’ètica. La qüestió de fins a quin punt és lícit “manipular” una foto s’empiula amb una sospitosa normalitat amb la constatació de Joan Fontcuberta que vivim ja en l’era “postfotogràfica” i que, amb els ginys digitals i internet, hem perdut el control sobre les imatges.
   Fontcuberta explica tot això en un llibre que va aparèixer en coincidència amb la mort de Francesc Jarque, La furia de las imágenes (Galaxia Gutenberg). El cercle es tanca. Barthes, encara: la fotografia no és res més que una “microexperiència de la Mort”. Però ajuda –i com!- a explicar-nos la Vida.
Joan Garí
Publicat en Posdata, 18-2-2017




11/2/17

Fórmula per a lesions narcisistes


Títol: El bar de l’AVE
Autor: Valentí Puig
Editorial Proa
Barcelona, 2017
307 pàgines


  Per entendre les novel·les de Valentí Puig cal parar atenció a dues claus importants: per una banda, només es diferencien dels seus dietaris en el grau de ficció empeltada; per una altra banda, el llenguatge (la seua frase amb nervi, sovint aforística) hi és el protagonista absolut, allò que realment absorbeix el major esforç del seu autor. Per això hi ha com un contínuum que uneix amb molta naturalitat La gran rutina (2007), Barcelona cau ( 2012), La vida és estranya (2014) i, ara, El bar de l’AVE.
  En La gran rutina una colla de barcelonins passejaven les seues perplexitats polítiques per Viluma, un poble fictici del camp de Tarragona. Barcelona cau, al seu torn, és la crònica d’un final d’època. La caiguda de la Barcelona republicana, Berlín la vespra del suïcidi de Hitler, Roma a les envistes dels bàrbars, la Granada de Boabdil. Puig, simplement, hi passeja una càmera indolent i picardiosa i va contant. Mentre Franco és a punt d'empomar la ciutat com una poma que, ja madura, es desprén de l'arbre, unes dones fan fel·lacions "de genolls, sota la taula de jocs" als jugadors d'una partida de cartes. Al fons, la resplendor llunyana de les bombes. Lluny, molt lluny, el pintor ara exiliat Salvador Dalí suggereix des de l'estranger constituir a Catalunya un Ministeri de la Desorganització Social (però les fel·latrius agenollades semblen perfectament organitzades). La vida és estranya, finalment, culmina allò que havia començat el banquer corrupte del principi de La gran rutina: l’apoteosi del saqueig organitzat de l’erari públic que envolta una família, els Regós, “en decadència des del segle XVII”. L’escenari, compartit quan cal, sempre és, d’alguna manera, Barcelona, perquè Valentí Puig ha vingut fent, en tot aquest temps, un cant d’amor –empeltat d’ironies i sarcasmes, si molt convé: “Com els esportistes tenen lesions musculars, Barcelona té lesions narcisistes”- a la ciutat que el va saber acollir des de la seua Mallorca natal. Com escriu en la seua novella narració: “La Barcelona indòcil a perpetuïtat, un món d’emocions obscures. Formes gregàries, mimetisme genètic, grafits sacrílegs juxtaposats als gran vitralls catedralicis, grans terrasses de cafè debolides per l’arquitectura bancària”.
  En aquesta ocasió, els protagonistes són una família mallorquina que ha acumulat una gran riquesa gràcies al contraban (l’ombra de Joan March hi és evident). La patriarca del clan, la tia Adela, agonitza mentre la resta de la colla pren posicions per a les somiades prodigalitats de l’herència. Els personatges de Puig, immersos en una perpètua excitació dialògica i vital (com si tot un món depenguera del fet que ells no deixaren de representar el seu paper... i no és així, exactament?) reben la mirada sarcàstica i implacable, però també certament tendra, del seu creador. Així es fabrica un text contemporani, on es parla d’ETA, de Convergència i de la CUP, però també, si cal, de Franco i de les Corts de Cadis. I de la Guerra Civil, naturalment, perquè en un país on la memòria està encara en carn viva no pot fallar una apel·lació a la rerebotiga col·lectiva, allà on, rere totes les andròmines, encara batega una certa consciència vergonyant.
  No crec que El bar de l’AVE siga la millor novel·la de Valentí Puig. Em semblen molt més rodones La gran rutina o La vida és estranya. Però aquest autor ha assolit ja el punt literàriament ataràxic en què qualsevol dels seus textos deté un mínim de qualitat sine qua non. Siga dietari, novel·la, poesia o assaig, un Puig és un Puig. I per molts anys.
                                                                                                                                                 Joan Garí
Publicat en Ara, 11-2-2017

21/1/17

Raimon, un mite valencià

Títol: Raimon, paraula i cant
Autor: Antoni Batista
Editorial Bormera
Alzira, 2016
124 pàgines


  Analitzem fredament els mites de què disposem els valencians. Parle de relats diguem-ne civils, símbols amb una certa capacitat de suscitar el  consens com a construccions supraindividuals. La societat en necessita, s’hi emmiralla amb un cert profit. Fent una enquesta ràpida, la gent contestaria, espontàniament, que si les falles, que si la Dama d’Elx, que si Jaume I. Coses de diferent substància i identificació, però que podrien servir com a argamassa d’un país permanentment in fieri, d’una societat inconclosa i inconnexa.
  Durant cinc segles, si fa no fa, des de la mort de Roís de Corella (1497) fins els anys 60 del segle XX, la societat valenciana camina amb pas triomfal cap a una certa dissolució, sabent-ho o no. El vell país articulat com a Regne de València per voluntat expressa del rei Jaume esmerçarà, en aquests cinc-cents anys, uns esforços titànics per desempallegar-se de la seua llengua, de la seua consciència nacional, dels lligams amb els altres territoris catalanòfons i de la pròpia identitat com a societat diferenciada i articulada. Cinc-cents anys són molts anys –massa. El miracle serà, ras i curt, que després d’esvaïts els primers i més nocius efluvis de la postguerra civil (anys 40 i 50 del segle XX), una generació nova, que ha conservat la llengua –el bell catalanesc implantat al segle XIII- i reacciona furibundament contra la tòxina quotidiana subministrada a culleradetes pel franquisme, inaugure al País Valencià una etapa inèdita i gairebé prodigiosa, en què un grapat d’hòmens i dones (als quals també es podria aplicar la gran frase de Churchill després de l’anomenada Batalla d’Anglaterra: "Never was so much owed by so many to so few") van imaginar un país nou, un bonic oasi enmig d’un desert de cinc centúries.
  Aquesta generació –la generació dels 60- va fracassar en gran part, però gràcies a gent com Joan Fuster o Vicent Andrés Estellés ara hi ha la llengua a les escoles i algunes xicotetes ortopèdies més. De tots ells, tanmateix, cap va tindre la capacitat d’ajuntar desenes de milers de persones per la pura atracció del seu nom, com va ser el cas de Raimon. Nascut Ramon Pelegero (Xàtiva, 1940), diu la llegenda –els mites en viuen- que va compondre la seua primera cançó (Al vent) en un viatge en vespa de Xàtiva a València, al 1959. Els detalls dels seus inicis com a cantant són ben coneguts. Antoni Batista ens els refresca en un volum de gran format, eficaçment il·lustrat, que es publica ara, molt oportunament, quan Raimon ha anunciat la seua retirada definitiva dels escenaris.
  Al vent va ser entonada en públic per primera vegada en una cèntrica taverna de València –Casa Pedro- i alguns centenars d’afortunats vam tindre ocasió de sentir-la per darrera vegada en l’última actuació pública del cantant a la ciutat, el passat 17 de desembre. En aquesta jornada singular acompanyaven l’autor d’Animal de records i esperances el Cor de la Generalitat Valenciana i l’Orquestra de València (dirigida per l’israelià Yaron Traub), però l’acte no s’hauria considerat conclòs si Raimon no haguera agafat la seua guitarra, i, milers de vegades després de fer-ho per primera vegada, no haguera oferit el seu cor al vent en una última i emotiva ocasió.
  Aquest tema i tres més (La pedra, Som i A colps) conformarien el seu primer disc, publicat en 1963. L’eco d’aquella campanada –aquella sorprenent intifada sonora-  va ser prolongat i perfectament audible. A Barcelona, mentrimentres, Lluís Serrahima ja havia proclamat que “Ens calen cançons d’ara”, i una petita tropa de cantants burgesos, francòfils i encorbatats, emulaven Brassens sense tanta mala bava –i sense tant de ressò. L’aparició de Raimon hi va fer el mateix efecte que una mànega d’aigua a pressió. Per primera vegada, un tipus de família humil, cantant en la llengua de Corella, de March i de Martorell, concitava el silenci atent de tots i de seguida el més atronador dels aplaudiments. Barcelona es rendeix davant Raimon i ell es deixa estimar. El seu crit poderós ja ha marcat una generació. “Crit metafísic”, en va dir Fuster, però això fou només un primer i passatger miratge. En realitat, l’huracà Raimon era una força eòlica perfectament antimetafísica, la d’aquells fills de vençuts (o de vencedors) de la guerra civil que no es reconeixien ni en “místics ni en grans capitans” i que reivindicaven que “qui perd els orígens perd identitat”.
  La història que segueix també és ben coneguda: Raimon va demostrar molt aviat un gran instint a l'hora de fer-se un repertori. Havia musicat Ausiàs March i després faria igual amb Salvador Espriu, tancant un cercle simbòlic. Demostrava així que es podia fer música popular (de Harry Belafonte a Bob Dylan, de Jorge Negrete a Víctor Jara) amb un estil personal i intransferible, i que es podia aplegar deu mil persones cantant en català a pesar de totes les prohibicions del món d’un règim meticulosament impotent.
  Molts anys després, amb l’adveniment de la democràcia, el mite va ser sotmès a diverses proves de resistència. La pugna entre catalanistes i anticatalanistes, al País Valencià, el va alinear amb els primers –com no podia ser de cap altra manera-, mentre a Catalunya passava a prendre tota l’apariència d’una severa patum. El mateix partit que el va vetar a Canal 9 durant els anys 80 i principis dels 90 l’ha recuperat ara, en una última gira necessària, mentre el sector de la conserva l’ha odiat i l’ha emmordassat sense fisures durant vint llarguíssims anys, sense comprendre que això només alimentava la matèria pròpia del mite.
  L’home que anomenava recitals els seus concerts (com recorda oportunament Batista), perquè s’hi oficiava un acte poètic i també un de litúrgic, contempla ara la vida viscuda, la lluita i l’amor invertits en tot plegat, i no pot evitar riure per sota el nas: sap que, quan ningú recorde els noms de tota la rècua de governadors civils, policies, alcaldes, presidents i diputats de tota mena –alguns autocràtics, d’altres diu que demòcrates- que van treballar com un sol home perquè el seu crit huracànic romanguera en silenci, el seu nom encara formarà part de la història del País Valencià i de la del segle XX en general. És el destí dels mites: mentre una fosca tropa de trompellots que a dures penes sabrien trobar-se els testicles amb les dues mans proven de dinamitar-lo, l’estàtua observa l’espectacle des de l’altura de les circumstàncies.
  Raimon és ja, i això és el seu palmarés, el cantant valencià més internacional, el més conegut arreu del món dels intèrprets en llengua catalana i el qui ha sabut condensar més perfectament els anhels d’una generació cridada a salvar el món, o almenys a detindre la seua cursa embogida. El món no ha fet cas, això és un fet, però els anys ens han deparat la sorpresa que Bob Dylan és premi Nobel de literatura i, molt coherentment, Raimon va rebre, també, al seu moment, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. La lliçó és que no basta a ser poetes: s’ha de congregar una tribu tumultuosa de jóvens al principi de cada època i dir les paraules sagrades embolicades en les melodies més belles i aspres, com si tot –tot- s’haguera de decidir entre la primera i l´última nota de cada cançó. I en això Raimon ha sigut un autèntic i inoblidable mestre.
Joan Garí
Publicat en Posdata, 21-1-2017

Després de la fuga total

Títol: Il·lusions elementals
Autor: Ponç Puigdevall
Edicions 62
Barcelona, 2017

283 pàgines

 A les novel·les de Ponç Puigdevall sempre acaba plovent, tard o d’hora, com una inadvertida fatalitat, “perquè la pluja també volia ser-me adversa”. En aquesta, concretament, l’aigua que cau rima perfectament amb els rius d’alcohol que consumeix el protagonista, un escriptor convençut que “la causa de l’alegria o de la tristesa, de l’avorriment o del desencant de tots els homes sempre era una dona”.
  La dona en qüestió és Sílvia. En realitat, l’escriptor no escriu i Sílvia és la seua ex. Ella té dos gats i ell té un gos. Ella és expansiva i radicalment sociable, ell és reservat i introspectiu: segons Plató, farien bona parella. La circumstància animal, però, revela una incompatibilitat radical, perquè gats i gossos, com se sap, lliguen poc bé.
  Plató, de tota manera, no hi toca. L’escriptor que no escriu viu a Girona, o hi du a terme una aproximadament efectiva imitació de la vida. Aviat aquest costum de viure sense viure, de no tindre casa ni compte corrent aniran forçant al protagonista a tocar el dos. L’acció es traslladarà a Gijón, i després a algunes altres ciutats que compten amb connexió ferroviària. El viatge del nostre home cap a la indigència més o menys commiserada va tenint lloc servit per un estil narratiu volgudament anticlimàtic, característic de l’autor.
  Una novel·la és un to i el d’Il·lusions elementals no és gens agressiu, es fa manyac, es resol en una grisor sense arestes. La història que conta, així, sembla una història avorrida però vivíssima, una rutina extraordinària. Ací apareixen bars i mòbils, però si prescindim d’això el relat podria transcórrer perfectament a la Viena dels anys 20. Hi ha una certa solemnitat centreeuropea en aquesta novel·la. Potser això ajuda al fet que siga difícil no establir una relació de simpatia amb un llibre com aquest, que s’aparta dels corrents narratius majoritaris en la literatura catalana. Aquest escriptor fracassat ens genera una certa mala consciència: és com l’amic una mica pesat que t’agafa de les solapes al bar, tocades les tres. La seua història ja la coneixes massa, l’has sentida contar cent vegades, però continua sent un relat punyent perquè, d’alguna refotuda manera, la vida hi batega.
  El títol, Il·lusions elementals, no és un prodigi d’enginy, però forma part, probablement, de l’estratègia monocord de tot el projecte, com si l’autor no volguera cridar l’atenció de cap manera, ni llançar cap ham cap al tumult hidràulic dels lectors. Un lector “normal” –un lector aviciat amb la sucreria desficiosa dels best-sellers- el que fa amb un llibre com aquest és mirar-lo i remirar-lo i, posat que el comence a llegir, l’abandonarà a les poques pàgines. Però el text de Ponç Puigdevall no busca lectors “normals”, sinó una mica extraordinaris, atents a la pista centreuropea de què parlava adés. Al capdavall, l’heroi que assalte aquestes pàgines s’hi ha d’emmirallar amb les màscares de l’autor i del protagonista: “També em va dir que la gent com jo, amb pretensions intel·lectuals, amb una capa de cultura i una tendència irreprimible a parlar de la seva pròpia noblesa, sabien fer-se passar per unes criatures extraordinàriament complexes”.
  En D’incògnit, l’anterior novel·la de Puigdevall, també plovia, i vaig comparar aquella cortina d’aigua regular, constant, implacable i opaca amb l’efecte que provocava idèntica davallada en la pel·lícula Psicosi, d’Alfred Hichtcock. Allí es penetrava al regne de Norman Bates –regit per lleis pròpies- travessant l’aigua que queia per subratllar un pavorós rite de pas.
  No cal cap contrasenya per compartir les il·lusions d’una novel·la sobre el desengany que porta de la misèria a la mort sense estacions intermèdies. Acompanyem el personatge fins al final i, al llindar mateix del no-res, tot s’acaba amb una cita de Scott Fitzgerald: “Una fuga total és una cosa de la qual un no pot recuperar-se; és una cosa irreparable perquè el passat deixa d’existir (…) Havia de seguir sent escriptor perquè es tractava de la meva única manera de viure, però havia de renunciar a qualsevol intent de ser persona, de ser amable, just o generós”. Amén.
Joan Garí
Publicat en Ara, 21-1-2017