L'aventura de l'amor desigual

Títol: Sodoma i Gomorra, II
Autor: Marcel Proust
Editorial Viena
Barcelona, 2017
Trad. de J.M. Pinto
336 pàgines

  És lògic que Proust desperte amor o odi entre els seus possibles lectors, sense terme mitjà. Els qui l’estimem sabem que, per trobar una frase immortal o unes poques pàgines meravelloses haurem de travessar digressions sense fi o escenes fatigosament repetitives. Els qui l’odien no estan disposats a picar tanta pedra per trobar un petit diamant. I és així com es va passant la vida –i la Recerca.
  Els qui havien començat la lectura de Sodoma i Gomorra imaginant-se tot de promeses d’una sensualitat més o menys exasperada van a parar, en les pàgines d’aquesta segona part, en una nova apoteosi de la literatura de saló. En aquesta ocasió, els personatges es deleixen en disquisicions inacabables sobre el significat dels topònims normands i els cognoms il·lustres. El narrador, al seu torn, continua amb les seues obsessions més delicades. Viu a Balbec (la ciutat imaginària inspirada en Cabourg) i es desplaça en cotxe per anar, el mateix dia, a La Raspelière per sopar a cals Verdurin (que reben dimecres) i a l’església de Saint-Jean-de-la-Haise, on Albertine fa de pintora.
  De nou les millors pàgines del volum, les més líriques i emotives, són les dedicades a la seua relació amb aquesta “noia en flor”, inspirada, com sabem, en el jove de qui Proust estava enamorat en la vida real. Etimologies? És molt lògic que el narrador pare atenció de manera tan exhaustiva als significants. Potser això puga explicar que Albertine siga, en veritat, un Albert… (I Lacan, de segur, en va treure molt més suc).
  El Baró de Charlus –sempre observat meticulosament per l’ull entomològic del protagonista- es presenta ara en societat acompanyat per un bell violinista, Morel. Tots presumeixen quina mena de relació mantenen els dos hòmens, però això no és una cosa que preocupe el baró. En la seua obsessió per seduir Morel, s’inventa un duel imaginari contra algú que hauria ofès el violinista, per estimular els seus sentiments. El narrador, que se les dóna d’heterosexual, assisteix a aquests esdeveniments com en la llotja de l’òpera. Tanmateix, quan li retorna la vella gelosia per les amistats femenines d’Albertine (que freqüenta el cercle de la senyoreta de Vinteuil, d’apetències sàfiques), tot el seu món s’ensorra.
  L’home que condueix la Recerca com un majestuós cotxe de cavalls és feliç al costat de la seua promesa, però aquesta felicitat oculta un intens patiment. Li regala un mirallet per no veure’s privat de la seua presència quan se n’anava al bany a arreglar-se. N’està tan profundament enamorat que pensa a deixar-la, tot seguint la seua lògica paradoxal: “Les amants que he estimat més no han coincidit mai amb el meu amor per elles. Aquest amor era veritable, ja que jo ho subordinava tot a veure-les, a servar-les per a mi sol, ja que sanglotava si, un vespre, les havia esperat. Però més que ser la imatge d’aquest amor, tenien la propietat de desvetllar-lo, de portar-lo al seu paroxisme. Quan les veia, quan les sentia, no trobava en elles res que s’assemblés al meu amor i el pogués explicar”.
  La sospita lèsbica fa esclatar el narrador en una direcció sorprenent. Es refugia en sa mare i li confessa, alterat: “Cal absolutament que em casi amb l’Albertine”.
  Mentrestant, el temps transcorre lent però implacable a Normandia, com un tren regional (la metàfora exacta de la prosa proustiana: cadenciosa i inacabable, capriciosa i rectilínia). A cals Verdurin la senyora de Cambremer volia ser presentada al baró de Charlus, però aquest, que la reputa de Cambremerda (els significants, sempre), no s’hi rebaixarà. Tot es manté immutable al petit nucli (le petit noyau), allà on acudeix la flor i nata (la fleur de chic), en una gradació que inclou la gent molt bé (gens très bien) i la gent del bo i millor (tout ce qu’il y a de mieux). El narrador hi és sempre benvingut, però el seu cap està massa ocupat amb Albertine (“cella perquè amor és desigual”, com diria Ausiàs Marc). La seua felicitat en depèn fins límits inexplicables. En serà ella conscient alguna vegada?

Joan Garí

Publicat en Ara, 9-12-2017