30/3/19

Histèria, morfina i sublimació artística

Títol: La mirada de vidre
Autora: Anna Moner
Bromera
Alzira, 2019
254 pàgines


  Amb només tres novel·les, Anna Moner (Vila-real, la Plana Baixa) ha ocupat ja un espai singular en la narrativa catalana contemporània. Al seu univers personalíssim pertanyen per dret propi personatges perfilats amb l’aire morbosament sensual que caracteritza ja irrevocablement el seu estil. En Les mans de la deixebla (2011) vam conèixer Brunel·la, la peculiar pupil·la del cirurgià Fabrizzio Scarpa. Tal com ha après del seu mestre, Brunel·la alterna les pràctiques anatòmiques amb vius i morts (a la recerca d’un trasplantament impossible) amb torbadores delícies sexuals. L’atmosfera victoriana d’aquesta novel·la, malaltissament voluptuosa, es continua d’alguna manera en El retorn de l’hongarès (2015). L’ambientació es trasllada de la València del segle XVIII (on s’ubicava la trama de l’anterior obra) al París de finals del XIX, amb una acció bifurcada en un compàs de cent anys, però on continua la indagació de Moner dins el costat fosc –allà on el sol no deixa de brillar, però ho fa de manera oblícua-  de la condició humana.
  La novel·la actual, La mirada de vidre, se situa a la Barcelona de principis del segle XX. Els personatges que la protagonitzen són empleats del sanatori de Sant Gervasi. El doctor Robert Isaac hi realitza estranys experiments amb els interns, que sublimen les seues pulsions artístiques. Isaac vol reproduir, estimulant elèctricament els músculs de la cara, passatges especialment estimats de la història de l’art, com ara el somriure de la Gioconda. La seua cobaia preferida, en aquest sentit, és una interna a qui anomena la Valquíria, afectada per intensos atacs d’histerisme que propicien escenes d’alt voltatge sexual. El fotògraf Roger Queralt, membre de l’equip del doctor Isaac, hi és l’encarregat d’immortalitzar les hipotètiques troballes científicopictòriques. Queralt va experimentant un tèrbol desig envers la Valquíria, a qui Gualbert –un altre ajudant del metge- assetja sexualment a les nits carregades de droga i excessos del sanatori.
  Anys després –tal com anem coneixent amb una acció paral·lela- Queralt buscarà retrobar les sensacions que va experimentar amb la Valquíria, incloent-hi l’addicció als opiacis. Mentre treballa retocant fotografies per als propòsits fraudulents d’una mèdium (madame Babinski), Queralt va destruint la seua vida amb cada nova injecció de morfina, mentre el rastre de l’antiga interna sembla haver-se esvaït per sempre...
  Com sol ser ja habitual en aquesta autora, el treball estilístic i la força de les seues descripcions converteixen la lectura en un plaer manifest. L’evocació del Paral·lel de principis de segle és suggestiva i brillant, amb notes fefaentment decadentistes: “Individus madurs de faccions congestionades i ventres respectables, amb els bigotis envescats de vaselina, i vells de canells tremolosos, natges arrupides i testicles caiguts escollien parella entre un grup de meuques descarades, abillades amb teixits transparents i cossets de seda lleugers ben cenyits a la cintura, que, assegudes al voltant de taules de marbre badat, parlaven entre elles de manera grollera i permetien que els premessen les cuixes a canvi d’un parell de gots d’absenta que la madame s’encarregava de cobrar personalment”.
  Afegiré ara que el meu entusiasme davant la força sensorial i literària dels textos d’Anna Moner va propiciar fa uns anys una anècdota de què encara em vanaglorie. Vaig publicar al seu moment en aquest periòdic la crítica de El retorn de l’hongarès. Segons em va contar Anna, un dia es van presentar dues joves en una llibreria de Barcelona, amb el retall del meu text sobre la seua novel·la. "Volem aquest llibre", van dir.
  Es va complir així, el desig secret de tots els qui escrivim sobre llibres: que la nostra paraula siga l'inductor més eficaç que conduïsca el lector cap a l’obra que has admirat i que vols propagar com l’estrany evangeli que tot volum ambiciós no hauria de deixar d’aspirar a ser.
Joan Garí
Publicat en Ara, 30-3-2019

23/2/19

Crònica d'una dona insegura

Títol: Heidi, Lenin i altres amics
Autor: Joanjo Garcia
Bromera
Alzira, 2018
178 pàgines


Si La pornografia de les petites coses –l’anterior llibre de Joanjo Garcia de què em vaig ocupar en aquest diari- remetia el lector als anys 90 (quan tenia lloc a Barcelona el primer i únic Simposi Internacional de Literatura Pornogràfica i Obrera, SILPO), ara de nou l’autor valencià s’oculta rere un personatge que travessa aquesta dècada deixant ratlles fetes.
  La protagonista de Heidi, Lenin i altres amics és Blanca, una noieta grassoneta i insegura que als anys 90 es fa comunista per fer-li la guitza a son pare. Si té la mateixa edat que el seu creador, Blanca degué assolir els vint anys en aquesta dècada. La novel·la, així, se’ns apareix com un retrat generacional i també un poc autobiogràfic –cosa que, en una novel·la, no és dir res... La mare de Blanca va morir sent aquesta molt jove i el pare es va quedar sol amb ella i el seu germà. Per televisió, figura que posaven Heidi (però això no era als anys 70, quan jo era petit?). Després, amb el temps, Lenin va passar a ser un mite més abellidor i, sobretot, més rupturista, que en deien (d’aquí el títol).
  Amb tot això, però, no es fa una novel·la avui dia. Ara, si no hi ha un toc noir, la cosa cau de les mans dels escassos lectors, que anhelen sobretot algun enjòlit per posar-se en vena. El toc noir, ací, és un McGuffin dels de tota la vida: van apareixent en diferents barris de València maletes amb caps d’animals. Coloms, gats, gossos o ànecs i, en un crescendo obscè, ovelles, vaques, cavalls. No revelaré el sentit de tot plegat, òbviament. El lector interessat haurà de llegir-se el llibre.
  Garcia és un escriptor enginyós. L’enginy, en una novel·la, sempre s’agraeix, sobretot si el curiós passavolant hi acudeix per passar l’estona. Però Garcia també és, quan s’hi posa, un escriptor precís i detallista, com quan descriu la primera escena de sexe de Blanca dins un cotxe, allà on la moderada gosadia masculina de posar-se en la pell d’una dona resulta plenament versemblant: “D’un cop de maluc la seua verga nerviüda contra la boca. Les dues mans mantenint-me immobilitzada. Ell ignorant als arraps que li faig a l’esquena. Insensible a les súpliques que intenten buscar l’espai que ara ocupa el penis. Jo sanglotant. Morta de la por. Congelada pel malson. Sentint-me porca com mai. De sobte un glups. Una arcada que em puja. Els reflexos ràpids de Cari per reaccionar. Un regalim de vòmit. Glups, una altra arcada. Ell obrint la porta”. Un relat que massa dones hauran experimentat amb homes excessivament impunes.
Joan Garí
Publicat en Ara, 23-2-2019

19/1/19

Una bellesa de contraban

Títol: Les meues dones
Autor: Josep Lluís Abad
Autoedició
La Vilavella, 2018
86 pàgines



  Les dones arrasen, les donen imperen, són el nou sexe fort, el definitiu mot d'ordre. En aquest context, no és estrany que el poeta Josep Lluís Abad haja decidit dedicar el seu últim llibre a homenatjar totes les femellesque l'envolten, incloent -en un pòdium d'honor- la seua gossa Jana.

  El volum es diu, molt lògicament, Les meues dones i compta amb les espectaculars il·lustracions de Maria Llidó. Al pròleg, una altra fèmina, la radiofònica Susanna Lliberós, que ha trenat boniques paraules posant en relació Colin Ellard, Maurice Maeterlinck, Christine de Pisan i el petit poble d'Aín, en un crescendo de molt bona factura argumentativa.

  Aín és el refugi d'Abad, el seu monestir interior. Allà va a rescabalar-se del món i potser també de les pròpies dones, perquè ja se sap que el cel i l'infern són dues perspectives contígües i simultànies, i allò que ens salva és el nostre més poderós verí.

  Cal llegir els pomes d'aquest llibre amb la calma i la voluptat que hi hauria reclamat el mateix Baudelaire.  Jo, naturalment, ja he fet la meua tria, he escollit els versos que més m'han colpit en un llibre que en té de sobres. El meu poema és aquest:


Ball

Abrace l’aire, sí.
L’abrace per trobar
immunitat als teus ulls.
 
Així s’acosta l’harmonia,
aquells versos perduts
records dels tigres adolescents
que somiàvem amb la música.
 
Ara han passat molts anys,
i encara abrace l’aire.
I tremole si santifiques
el món amb la mirada.
Aqueixa llum de foc
m’acaça en la distància.
 
Memòria petita les paraules:
terra humida on ballar
l’únic, l’absolut encontre.
 
[Josep Lluís Abad i Bueno, Les meues dones, 2018]



Després m'assabente que a Joan Navarro també li ha agradat, i n'ha fet una versió al portugués. Ací la teniu:



[Dança


Abraço o ar, sim.
Eu o abraço para achar
imunidade nos teus olhos.
 
Assim aproxima-se a harmonia,
aqueles versos perdidos
lembranças dos tigres adolescentes
que sonhavam com a música.
 
Agora passaram muitos anos,
e ainda abraço o ar.
E tremo se santificas
o mundo com o olhar.
Essa luz de fogo
encalça-me na distância.
 
Memória pequena as palavras:
terra húmida onde dançar
o único, o absoluto encontro.
 
Tradução para o português: Joan Navarro]


  I en això anem passant els dies. Si vos interessa aquest llibre, el podeu descarregar del Dropbox de l'autor en aquest enllaç:  https://www.dropbox.com/s/kz3kbn0lhq4ec5j/lesmeuesdonesFINALR.pdf?dl=0


   Si ho feu així, contribuïreu a posar un poc de bellesa a les vostres vides, com una contrasenya febril i fràgil. No desaprofiteu tan breu instant...



Joan Garí

 

6/1/19

El testimoni de les víctimes


Títol: Laëtitia o la fi dels homes
Autor: Ivan Jablonka
Anagrama
Barcelona, 2017
Trad. de Marta Marfany
401 pàgines


  Laetitia vol dir, en llatí, alegria, i això és la primera paradoxa d’aquesta història. Al gener del 2011, un ferroveller estrambòtic i perdonavides, Tony Meilhon, va assassinar Laëtitia Perrais, violant-la i esquarterant-la. La jove francesa tenia divuit anys en el moment dels fets. El crim va saltar a tots els mitjans de França i es va convertir en el petit espectacle mediàtic habitual. Meilhon va afavorir l’enjòlit, en negar-se a confessar, durant setmanes, el lloc exacte on havia amagat el cadàver. Fins i tot el llavors president, Nicolas Sarkozy, es va afegir a la festa, aprofitant que l’assassí tenia al darrere un llarg historial de detencions, per atacar el sistema judicial del país. Quan tot va acabar, Laëtitia seguia ben morta, però la societat francesa –amb el pinxo baixet que li feia de president al capdavant- s’havia embrutit un poc més en l’era de l’espectacle global.
  Quan l’historiador Ivan Jablonka va topetar amb aquest història, va somiar de seguida amb A sang freda. Com els personatges de Truman Capote, també Laëtitia i la seua germana bessona, Jessica, arrossegaven la pesada motxilla d’una infància de maltractaments i violència a càrrec del seu pare biològic, mentre la mare tenia prou amb la seua pròpia càrrega de desordres mentals. Jablonka es va proposar reconstruir no només el crim sinó la vida sencera de la Laëtitia, a la manera amb què Capote havia inaugurat la “novel·la de no ficció”.
  Com a resultat de l’ambient de violència de la seua infància, Laëtitia Perrais era una jove tímida, inhibida i impressionable. El seu rostre adolescent, reproduït arreu en saber-se les circumstàncies de la seua desaparició, va commoure la societat francesa. Probablement s’hi va activar, diria, el que als Estats Units s’anomena Missing White Woman Syndrome, és a dir, la síndrome de la dona blanca desapareguda (MWWS, en anglès). Segons aquesta pauta, quan desapareix una dona blanca, especialment si és jove i atractiva, els mitjans dediquen una atenció incomparablement major que si el desaparegut és un home o una persona d’una altra raça o edat.
  El rostre pur de Laëtitia va colonitzar l’imaginari d’un país i va fer el mateix amb Ivan Jablonka, que va voler indagar no exactament en els motius d’un crim (que poden ser perfectament banals o improvisats) sinó en l’estrany lligam moral –i social- que uneix la persona assassinada amb la persona que assassina.
  “No conec cap relat d’un crim –escriu Jablonka- que no destaqui l’assassí en detriment de la víctima. L’assassí hi és per explicar-ho, per explicar el seu penediment o per vantar-se. Del seu judici n’és el focus, fins i tot l’heroi. En canvi, jo el que voldria és alliberar les dones i els homes de la seva mort, arrencar-los del crim que els fet perdre la vida i fins la humanitat. No honorar-los com a “víctimes”, perquè això també seria enviar-los a la seva fi, sinó simplement reconstituir-los en la seva existència. Donar testimoni en lloc seu”.
  Laëtitia o la fi dels homes, alhora, és també un relat de vindicació feminista, d’exaltació de tantes dones destruïdes moralment o físicament per homes que es creuen superiors, quan en realitat són patètiques criatures al servei d’un mesquí sentiment d’inferioritat.
  Aquesta història, al capdavall, m’ha fet pensar, en la circumstància espanyola, en el cas de Diana Quer, la jove madrilenya que, amb la mateixa edat que la Laëtitia, va morir a Galícia a mans d’un malànima desmanyotat, amb tot el reguitzell mediàtic que va ocasionar la seua desaparició al 2016.
  El MWWS proporciona carn fresca de tant en tant, i de seguida els polítics (els ibèrics lil·liputencs sarkozys) aprofiten per afegir-se al circ de foc que demana cadena perpètua (i per què no pena de mort una altra vegada?), en l’estela del bíblic ull per ull. Però si alguna cosa ensenya aquest llibre és que la venjança és inútil i, fins i tot, contraproduent. Només contribueix a excitar una societat àvida de sang a l’arena quan el que cal, simplement, és ensinistrar-se interiorment per a comprendre.
Joan Garí
Publicat en Ara, 5-1-2019