26/10/19

Voyeurisme i emulació

Títol: La presonera, II
Marcel Proust
Viena
Barcelona, 2019
Trad. de Josep M. Pinto
271 pàgines


  Arribats en aquest punt, és lícit preguntar-se per què ens fascina Proust, per què els addictes de A la recerca del temps perdut som ja una immensa minoria. La resposta la trobem en dues paraules: voyeurisme i emulació.
  El festival de totes les patologies d’això que anomenem amor (la gelosia, l’arravatament, l’ambigüitat, la ironia dolorosa, les relacions sisífiques...) ens ve servit en aquesta inacabable novel·la de la mateixa manera que se’ns oferiria, pel forat d’un pany, un acte sexual de què no podríem, de cap de les maneres, apartar la mirada. A sobre, els protagonistes d’aquest acte configuren un petit cercle aristocràtic en un temps en què l’aristocràcia ja és un estat impossible (la França postrevolucionària!) i el seu lloc ha estat substituït per una alta burgesia que la teatralitza en una deliciosa sobreactuació i ens fa pensar que nosaltres també podríem formar part del drama, que en tenim el dret i el deure.
  Tot això servit en una prosa literària enlluernadora: el període proustià, un estil de narrar absolutament inimitable, un model selecte entre els selectes, més destacat si cap en una època –la imperfectament meritocràtica, la suposadament democràtica, la devorada per les necessitats de l’economia massiva:  la nostra- en què els estils dels escriptors s’indistingeixen en un vol gallinaci, en una melassa excessivament grisa i paupèrrima.
  Aquests elements es tornen a posar a la graella en aquesta segona part en què els designis editorials de Viena han fragmentat La presonera, el cinqué volum (i primer dels pòstums) dels set que va projectar Marcel Proust per a la seua obra magna. El narrador retroba el baró de Charlus a punt d’entrar a una vetlada a cals Verdurin. Tot en aquest home el fascina, l’obsedeix (fins i tot n’inventa un concepte exclusiu: el charlisme), a pesar de reputar-lo maniàtic, frívol, desconsiderat, marieta! “La bona societat –escriu- és com el gust sexual: que no se sap fins a quines perversions pot arribar un cop que les raons estètiques dictin les seves eleccions”.
  A la festa, tot gira al voltant del baró i del seu jove amant, el violinista Charles Morel, a qui el seu protector vol exhibir davant el “petit cercle”. Però els Verdurin convencen Morel perquè rebutge públicament Charlus, calumniant-lo en secret.
  De retorn a casa, el narrador retroba Albertine, la presonera. Allí, una frase inacabada de la noia el colpeix amb la seua vulgaritat horrorosa: abans d’anar a sopar amb els Verdurin ella prefereix “anar a fer-me petar... el cul” (“me faire casser le pot”). En realitat, el que l’home no suporta són les amistats ambigües d’Albertine, en aquest cas amb la filla del compositor Vinteuil (la música del qual convoca en el narrador les sensacions de la celebèrrima magdalena sucada en te) i l’amant d’aquesta.
  Corroït per la gelosia –carnívora i anorreadora-, el jove proposa a Albertine una separació immediata. En realitat, però, es tracta d’una argúcia perquè ella revele els seus autèntics sentiments. Alguna cosa, tanmateix, s’ha trencat entre ells irreversiblement: un matí, en despertar-se, Françoise informa l’amo de la casa que Albertine ha fet les maletes i se n’ha anat a primera hora. I així és clou aquest volum.
  Com sempre –inevitablement- Proust hi ha donat una lliçó de construcció de frases, amb una dicció tortuosa però implacable, salpebrada ací i allà d’inoblidables aforismes. Un text de què de segur va treure lliçons profitoses Josep Pla, sobretot en matèria d’adjectivació: “Al darrere vaig veure, minúscula, pàl·lida, convulsiva, expirant, una mirada llunyana”, ens diu el protagonista en trobar Brichot a cals Verdurin.; i encara “una imatge encantada, acaronadora, inaferrable, misteriosa i confusa”, tot pensant en el viatge que encara no ha fet –però farà- a una ciutat que sura en el seu somni: Venècia.
Joan Garí
Publicat en Ara, 26-10-2019

16/10/19

La memòria amb llibertat

Títol: Dues o tres pintes més tard
Autor: Ferran Archilés
Edicions del Bullent
Picanya, 2019
508 pàgines

  Quan s’ha llegit molt i s’ha escrit molt sobre el que s’ha llegit, ve un moment biogràfic indeclinable en què comences a trobar insubstancials o desproveïdes d’interés bona cosa de les novetats amb què les editorials van inundant periòdicament el mercat. Aquest punt d’inflexió és poc confortable, però també una mica alleujador. Anheles, això sí, trobar un títol que no et caiga de les mans a la pàgina 34, que no et faça pensar que, fora dels clàssics, ja no queda res interessant sota el sol. Aquesta oportunitat es té ja rarament. Un d’aquests moments joiosos ha estat la lectura de Dues a tres pintes més tard, de Ferran Archilés (Edicions del Bullent).
  Coneixia Archilés per la seua faceta d’historiador. Ocupar-se del pensament de Joan Fuster i fer-ho sense apriorismes i sense comptar amb la benedicció dels qui creuen posseir-ne en exclusiva la memòria i el llegat li va causar alguna incomprensió més o menys notòria. És una sensació que em resulta familiar: el meu assaig L’única passió noble també va provocar la ira maldestra d’alguna mecanògrafa esglaiadissa (d’aquestes que es creuen escriptores), militant d’una ortodòxia de què el propi Fuster se n’haguera rist a bastament. Però els morts, òbviament, ja no poden dir la seua.
  Archilés ha escrit un dietari. Per què un home es posa davant d’una pàgina en blanc com qui es posa davant un espill continua semblant-me un misteri, tot i haver dedicat alguns títols al gènere. Archilés era un xaval del raval de Sant Fèlix, a Castelló de la Plana, que als 18 anys, exaltat per la lectura del Diari de Fuster, va voler imitar-lo. Però el Diari de Fuster, això és evident, és un fals diari: és una astuta maniobra, prolongada en el temps i en l’espai, d’ocultació del seu jo, de matar i soterrar tot indici d’autobiografia possible. El projecte d’Archilés, doncs, va quedar desat en un calaix. Vint anys després, al bell mig d’una paorosa crisi econòmica –i moral–, el va reprendre. El resultat és Dues o tres pintes més tard.
  Archilés no només ha llegit amb profit Joan Fuster (fins i tot les seues pàgines més desaprofitades). També ha llegit Josep Pla. Conjuminar Fuster i Pla continua sent, al capdavall, una operació molt sensata: és com aplegar un cervell prodigiós amb un cos atent a totes les sensualitats ambientals. El dietari d’Archilés recorda molt –per l’actitud, per l’estil, per la disposició– al millor Fuster però té les vetes planianes que li proporcionen el sabor més adequat. A més, Archilés és un poeta frustrat, i això s’adverteix en metàfores sorpresives, d’una rara densitat, sobretot davant els fenòmens naturals: “Mire el cel blau, blau d’una intensitat de llàgrima”; “El vent és càlid i suau, com una mà antiga, recordada”; “la pluja esdevenia ràpidament una forma d’absència”.
  Si cada dietari que s’escriu porta al seu interior una teoria del dietari, això és especialment cert en aquest cas. El dietarista ha de conformar-se a ser un lector, no un autor de la vida. Aquesta posició subalterna (Fuster, clar) no cal que siga un impediment, però; potser és un avantatge. Archilés és un lector professional. Per a escriure el seu llibre, n’ha hagut de llegit centenars, potser milers. Però també ha llegit quadres, músiques, fins i tot ciutats (especialment ciutats). De tot això deixa constància en aquestes pàgines. És un observador atentíssim, molt acurat. Així i tot, quan torna de Londres (ell és més anglòfil que francòfil), anota: “Res no ens crida l’atenció. No sabem veure”, un detall de falsa modèstia realment entendridor.
  Un aspecte que em crida l’atenció de la seua obra és que no és el dietari d’un historiador. M’explique: l’historiador s’ocupa de la memòria pública (en realitat, com diu l’autor, no és res més que “un mal profeta”), però el dietarista s’arbora en un compromís entre la memòria privada i la imaginació. El naufragi hauria estat comprensible, però Archilés s’hi salva. No tenia l’obligació de reeixir-hi literàriament i, tanmateix, s’hi revela com un bon escriptor. La seua és una obra feta des de la sensibilitat i la intel·ligència. Per tant, ha d’esperar passar sense pena ni glòria, que és la medecina que el poble valencià administra als seus intel·lectuals més autènticament brillants.
  Diguem-ho clar: el valencià no se sent còmode davant la intel·ligència. Primer en sospita; després se’n riu; finalment en fa paròdia. El resultat és la catàstrofe que ens fa sotsobrar perennement com a país. Un tipus com Archilés ha d’esperar que la seua obra siga collida amb commiseració i una poderosa sordina: no se n’ocuparan als principals mitjans de comunicació, en vendrà quatre exemplars i tal dia farà un any de la seua aparició. Després...
  Però Archilés tindrà una cosa que no li podrà llevar mai ningú: la satisfacció (noucentista i intemporal) de l’obra ben feta. I una frase, esclatant enmig d’un paràgraf: “No pot haver llibertat sense memòria”. Per això els dietaristes –i els historiadors!– ens són d’aquesta mena: totalment i absolutament imprescindibles.
Joan Garí
Publicat en La Veu, 12-10-2019

8/10/19

I què?

Títol: Fons de formes
Autor: Salvador Company
Editorial 3i4
València, 2019
168 pàgines


  Aquella inoblidable llibreria. Situada, provocativament, al bell mig del centre de València, ensumant els efluvis de la milla d’or capitalina. La provocació consistia a estar especialitzada en llibres en català, quan voler vendre llibres en català a València s’assemblava molt a voler vendre neveres al Pol Nord. Naturalment, era un esquer massa obvi com perquè no hi caigueren tota mena d’animalons. L’extrema dreta s’hi acarnissava, però la cosa no passava de la dialèctica de l’esprai i l’insult.
  Ara, quan la Llibreria Tres i Quatre ja ha passat a la història, Salvador Company ha recuperat una anècdota que s’hi refereix, publicada en Vilaweb al gener del 2006. És aquesta crònica: “Tres encaputxats han entrat dins la llibreria Tres i Quatre de València i han tirat per terra llibres i intentat agredir la gent que hi era (...) Eliseu Climent ha dit que aquesta agressió és un "salt qualitatiu" propiciat pel clima "creat pel PP valencià".
  Segons els treballadors de la llibreria, que és propietat d'Acció Cultural del País Valencià, l'agressió ha estat clarament organitzada i estudiada per endavant. Els encaputxats han actuat en tot moment de forma violenta i proferint crits espanyolistes i anticatalans. Els darrers mesos hi ha hagut un creixement dels incidents propiciats per grups d'extrema dreta a València. L'agressió a Tres i Quatre ha tingut lloc de fet divendres a les 19.15, una hora en la qual els cèntrics carrers que envolten la llibreria són plens de gent”.
  A partir d’un relat sense més recorregut –dissortadament habitual a València des de la Transició-, Company hi aplica el catàleg de variacions narratològiques recollit per Gérard Genette en Figures III. Amb això basteix un fons de formes narratives –com qui completa un fons d’armari- variant el punt de vista, l’estil, la focalització, el narrador...
  El resultat? Un enginyós divertimento que, sorpresivament (i m’imagine que el primer a quedar-hi estupefacte va ser l’autor mateix), va ser guardonat amb el Premi Andròmina dels Octubre de l’any passat. I no ho dic perquè la literatura de Company en general no meresca premis (és un estilista arriscat), sinó perquè l’opuscle en qüestió s’assembla més a un exercici acadèmic inacabat que no a una obra amb tots els ets i els uts.
  El problema de l’experimentalisme, avui dia, és que sona a un perillós déjà vu. I Fons de formes fa gràcia, però s’esgota en una proposta que ja s’ha fet en altres idiomes i sempre provoca en el lector la més torbadora de les preguntes: I què?
Joan Garí
Publicat en Ara, 5-10-2019

14/9/19

L'obra ben feta

Títol: No era pecat
Autor: Leopoldo Pomés
Edicions 62
Barcelona, 2019
253 pàgines


Leopoldo Pomés era de la generació d’homes que van quedar estabornits en contemplar el strip-tease metonímic de Rita Hayworth en Gilda. A la Barcelona pia i trista de la postguerra, el braç nu de la Hayworth va suposar un triomf moral per als qui endevinaven un altre món a tocar, ni que fora en una pantalla de cinema.
  El títol d’aquest llibre és perfectament adequat. No era pecat: aquella generació va descobrir que només podria ser feliç si, en paraules de Manuel Vicent, en lloc de portadora de valors eterns es reinventara com a fruïdora de plaer efímers. I això va ser tot el programa de vida de Pomés. En aquestes memòries ens confessa amb detall els estadis successius del seu despertar eròtic, des de les mainaderes de la família fins a les models perfectes que entronitzaria en l’imaginari de tot un país a través dels seus anuncis publicitaris. Perquè Leopoldo Pomés, per si algú ho ignora, ha sigut un dels grans publicistes del país, algú que pot confeccionar el currículum només amb dos o tres ítems indiscutibles: l’anunci de Terry, les bombolles de Freixenet, el mundial del 82, els Jocs Olímpics del 92.
  Té molta raó Arturo San Agustín en afirmar que Pomés és “l’home que li va treure la boina a Espanya”. Les seues models nòrdiques, rosses, esculturals, clorofíl·liques van penetrar dins el casticisme franquista com un exèrcit pacífic però invencible. Margit Kocsis, la dona que, dalt d’un cavall, pregonava les virtuts de Terry, va fer més contra la dictadura que tota l’oposició política –i militar- junta. Tot i que els elements que encara conservaven el furgadents en la boca entreoberta no van deixar escapar l’oportunitat: “Quin és l’animal que té la figa al llom?”, preguntaven amb un somriure entremaliat…
  El full de serveis de Leopoldo Pomés ha estat massa abassegador com perquè se li puga posar cap però. La seua recerca del plaer no es limitava a les dones: menjar bé també hi era una divisa irrenunciable. D’aquí un altre llibre seu que sempre m’ha agradat molt: Teoria i pràctica del pa amb tomàquet. Hi demostrava que en gastronomia –com en general a la vida- les delícies més simples són les més imprescindibles (però que la simplicitat requereix un programa d’estudi molt detallat).
  Al final, el que queda és la vella lliçó paterna, amb un eco noucentista: l’obra ben feta. Tot s’hi subordina, des d’un simple fotograma a un gran àpat, des de les complicitats sexuals a les purament amicals. Com a resum d’una vida, en fi, no està gens malament.
Joan Garí
Publicat en Ara, 14-9-2019

6/7/19

Una pel·li de romans

Títol: Yo, Julia
Autor: Santiago Posteguillo
Planeta
Barcelona, 2018
698 pàgines


  No es pot entrar en un McDonald’s i començar a jutjar el menú amb els criteris de la Guia Michelin. El lector –i el crític- han de saber on van. Per escriure un bon best-seller s’ha d’encertar el tema, tindre un estil clar i precís i destresa a l’hora de manejar els personatges i la trama. Un best-seller ha de ser avaluat amb les regles dels best-sellers. Per això és necessari començar dient que Yo, Julia es llegeix amb cobdícia i un cert plaer. L’autor ha fet bé la seua faena. Ara el lector és qui ha de triar si és aquest el tipus de literatura a què aspira.
  Santiago Posteguillo, el flamant guanyador del Premi Planeta, continua explotant l’estraordinària veta de l’Imperi Romà. I ho fa, ara, fent també l’ullet a la perspectiva de gènere, per acabar d’anar amb concordança als temps que vivim. Ha trobat un personatge sense dubte fascinant: Júlia Domna, emperadriu romana al segle II de la nostra era nimbada per una llegenda d’ambició de poder fora mida. Com explica l’autor al final del seu llibre, Domna havia merescut una escassíssima atenció fins fa quatre dies. Només hi comptàvem amb una biografia escrita per Barbara Levick i una estranya peça dramàtica obra d’un tal Michael Field (en realitat, pseudònim de Katherine Harris Bradley i Edith Emma Cooper) que Posteguillo va trobar a la secció de “Llibres rars” (sic) de la biblioteca central de la Universitat de Cambridge. Poca cosa, per l’altura de la personalitat en qüestió.
  En la ficció, Júlia Domna és qui mou els fils al darrere del seu espòs, Septimi Sever, a la conquista d’un imperi. És ella el cervell a l’ombra (Septimi seria el múscul) que es va aprofitar d’un extrarodinari buit de poder a Roma amb la mort de l’emperador Còmmode. El seu successor, Pertinax, no roman al tron més de 87 fies. A Pertinax el relleva Didi Julià, que tampoc és un prodigi de perennitat: 66 dies dura el seu regnat. Mentrestant, Septimi Sever, amb les seues legions, inicia la lenta conquista de la civilització coneguda. Per a això, ha de derrotar els seus rivals en l’ascens al poder, Pescenni Níger i Clodi Albí. Ambdós, com Sever, s’havien proclamat emperadors –l’un a l’orient, l’altre a Britània-, però foren derrotats i ajusticiats, respectivament,  a les batalles d’Issos i Lugdunum.
  El volum no defrauda: tot l’univers de la Roma imperial hi desfila, amb els sinistres frumentarii (policia política), l’avidesa criminal de la Guàrdia Pretoriana, els ciutadans romans venuts com a esclaus a les fronteres de l’imperi, les intrigues del Senat, els secrets de Galè (el metge dels emperadors, a qui subministrava l’antídot contra tots els verins, la theriaca), la vistosa recreació de les batalles... Sense digressions, sense llargues descripcions, amb un punt de vista de guió cinematogràfic, les 700 pàgines del text es devoren amb rapidesa. Un aire a Anthony Man o a William Wyler domina l’ambient.
  L’esforç de documentació de l’autor ha d’haver sigut certament colossal. Tot i així, els personatges principals resulten un poc de cartró-pedra, fins i tot la pròpia Júlia. L’autor dedica tots els seus esforços a intentar demostrar que Sever i Domna –fundadors de la dinastia Severa- eren una parella insòlita al seu temps, perquè –segons sembla- s’estimaven de debò. Tanmateix, un cert aroma a clixé no abandona les peripècies d’aquests Bonnie & Clide del segle II, mentre la seua extraordinària bona fortuna els catapulta al capdamunt del Capitoli romà.
  Al final, llegir tot açò és com menjar quinoa: s’empassa amb rapidesa, no ompli l’estómac i, al poc d’haver dinat, ja tornes a tindre fam...
                                                                                                                                                  Joan Garí
Publicat en Ara, 6-7-2019

8/6/19

La vida abans de la mort

Títol: Confesiones
Autor: Henry Marsh
Salamandra
Barcelona, 2018
Trad. de Patricia Antón
299 pàgines


  Molts vam conèixer Henry Marsh quan va publicar el volum Sobretot no facis mal. Jo mateix en vaig parlar en aquest periòdic. En aquelles pàgines el cèlebre neurocirurgià britànic es retratava com un “desactivador d’explosius” i, amb una prosa de gran calibre poètic, explicava a qui volguera sentir-lo que operar un aneurisma és una escaramussa bèl·lica que posa dramàticament la vida del pacient a les mans del metge. Això fa que aquest haja de ser humil, meticulós i humà. El consell d’Hipòcrates hi ve especialment indicat però, com jo remarcava en la crítica d’aquell primer volum de memòries, no és una advertència que haja de ser aliena a les altres professions. En realitat, tots tenim la vida dels altres en les nostres mans i per això, com diria Stanislaw Jercy Lec (el meu aforista de capçalera), ja convé que ens les rentem sovint...
  Els qui van fruir amb la lectura del primer llibre de Marsh han de llegir aquest segon obligatòriament. Ara el metge s’ha jubilat i ha abandonat el camp de mines. En aquest sentit, ens conta alguns detalls del seu nou estat que semblen naturals, com ara que es dedica a l’ebenisteria o que sempre té a mà un kit per al bon suïcidi, no siga cas que...
  Confesiones, però (i llàstima que no tinga també una versió en català), no està dedicat a la vida jubilar, sinó que se submergeix de nou en les anècdotes d’una llarga biografia professional, que inclou etapes de pur altruisme a Nepal o a Ucraïna i que desgrana, amb aquesta prosa precisa i tallant que de vegades tenen els millors científics, tot un itinerari obrint cervells i lluitant contra les deficiències d’un sistema de salut on de vegades tot es fa més difícil del que hauria de ser.
  De nou Marsh no es fa la menor il·lusió sobre què és la vida: “El meu coneixement de la neurociència –explica- fa que em veja privat del consol de creure en alguna classe de vida després de la mort i en la restitució del que haja perdut a mesura que el meu cervell s’encongeix amb l’edat. Sé que alguns neurocirurgians creuen en l’ànima i en la vida després de la mort, però això em sembla la mateixa classe de dissonància cognitiva que l’esperança d’un moribund en què va a seguir vivint”.
  Només algú que ha tingut tractes tan íntims amb els cervells aliens està en condicions de fer un resum vital que potser semble pessimista però que en realitat és profundament motivador: “He après que furgar dins el cervell no revela res sobre la vida, a part de la consternació que u acaba experimentant davant la seua fragilitat”. I això és tot.
Joan Garí
Publicat en Ara, 8-6-2019

11/5/19

Josep Pla, cosmopolita de bona llei

Títol: París, Madrid, Nova York: les ciutats de lluny de Josep Pla
Autor: Antoni Martí Monterde
Edicions 3i4
València, 2019
173 pàgines


  Josep Pla ha tingut una immensa sort (merescuda!). La posteritat li ha ofert un pòdium d’honor, a pesar de la prosa de Mercè Rodoreda o de Llorenç Villalonga o de la poesia d’Espriu o de Vinyoli ( i de tants altres!). Des de fa anys ningú amb una mica de trellat discuteix que l’autor de El quadern gris representa com ningú l’essència de l’aportació contemporània de la literatura catalana al món. Des de la seua desaparició, un 23 d’abril del 1981, no han cessat els homenatges a la seua figura, alguns en forma d’estudis o indagacions biogràfiques, d’altres simplement provant de continuar la formidable lliçó de la seua prosa, un model de claredat estilística, elaboració literària i precisió conceptual.
  París, Madrid, Nova York: les ciutats de lluny de Josep Pla s’ocupa ara, gràcies a la mirada sempre penetrant d’Antoni Martí Monterde, del mite del viatge segons Pla. És ben sabut que, a pesar de la llegenda de pagès sorneguer que es va construir amb els anys, el de Palafrugell era un cosmopolita de bona llei. “Contra la malaltia de la proximitat” (segons les seues pròpies paraules), no troba altre remei que abandonar regularment la llar natal i fer cap als quatre cantons del món. Aquest estudi indaga les circumstàncies de tres destins emblemàtics de Pla.
  Tot comença a París. Fet i fet, El quadern gris (el vademècum d’educació sentimental de tants de nosaltres) acaba amb l’anunci d’aquest viatge, vint hores de tren des de l’antiga Estació de França. Aquest prolix desplaçament, sospita Martí, canvia la història de la nostra literatura. I el paisatge francès a l’altre costat de la finestra del vagó retrata a la perfecció les ànsies d’enquadrament del fotògraf delicat que ja era Pla.
  A París el nostre escriptor descobreix moltes coses, però especialment una: la prosa de Marcel Proust. La revelació d’unes pàgines d’estil inimitable propicia –bona troballa de Martí- la dialèctica entre els “diaris de dia” (el periodisme) i els “diaris de nit” (el memorialisme), un vast esforç conjunt contra l’oblit.
  Després vindrà Madrid, on Pla assisteix a la misèria intel·lectual d’una urbs aïllada. Si París era la capital d’Europa, Madrid és una avançada d’Àfrica estrangulada per la serra de Guadarrama, un villorrio farcit de funcionaris i opositors. Hi podria haver escrit, avant la lettre, les Meditacions en el desert de Gaziel, però en el seu lloc coneix Ramón Gómez de la Serna, a qui després retrobarà a Buenos Aires. No en tindrà mai una gran opinió.
  La connexió argentina és suggerent, perquè Martí Monterde és l’autor d’un interessantíssim dietari anomenat L’erosió (2001). Desplaçat per motius acadèmics a la capital porteña, el professor de Torís destil·la de seguida la consigna: “Me’n vaig lluny per a poder ser a prop meu”. La resta són només exigències curridiculars...
  I al final, com no podia ser altrament, hi ha Nova York. Pla, viatjant al final d’una època, hi arriba en vaixell. Davant per davant de l’estuari del Hudson, la imaginació se li dispara. Els famosos gratacels a vora mar li semblen “un manat fantàstic d’espàrrecs”. En una circumstància semblant, el seu compatriota Salvador Dalí va pensar, en canvi, en “un formatge de rocafort gòtic” (ho assegura en La vida secreta), tal com reporte en la crònica del meu propi viatge iniciàtic de joventut, Història d’Amèrica (Acontravent).
  La visió empordanesa de Nova York té un sentit molt exacte, i Martí Monterde ho ha captat molt bé. Es viatja per contrastar i corroborar la visió que es té del lloc momentàniament abandonat. Per això París, Madrid o Nova York són només espills portàtils de l’Empordà. I per això el bon viatger, com volia Pessoa, es manté sempre “en vespres de no partir mai”...
Joan Garí
Publicat en Ara, 11-5-2019

30/3/19

Histèria, morfina i sublimació artística

Títol: La mirada de vidre
Autora: Anna Moner
Bromera
Alzira, 2019
254 pàgines


  Amb només tres novel·les, Anna Moner (Vila-real, la Plana Baixa) ha ocupat ja un espai singular en la narrativa catalana contemporània. Al seu univers personalíssim pertanyen per dret propi personatges perfilats amb l’aire morbosament sensual que caracteritza ja irrevocablement el seu estil. En Les mans de la deixebla (2011) vam conèixer Brunel·la, la peculiar pupil·la del cirurgià Fabrizzio Scarpa. Tal com ha après del seu mestre, Brunel·la alterna les pràctiques anatòmiques amb vius i morts (a la recerca d’un trasplantament impossible) amb torbadores delícies sexuals. L’atmosfera victoriana d’aquesta novel·la, malaltissament voluptuosa, es continua d’alguna manera en El retorn de l’hongarès (2015). L’ambientació es trasllada de la València del segle XVIII (on s’ubicava la trama de l’anterior obra) al París de finals del XIX, amb una acció bifurcada en un compàs de cent anys, però on continua la indagació de Moner dins el costat fosc –allà on el sol no deixa de brillar, però ho fa de manera oblícua-  de la condició humana.
  La novel·la actual, La mirada de vidre, se situa a la Barcelona de principis del segle XX. Els personatges que la protagonitzen són empleats del sanatori de Sant Gervasi. El doctor Robert Isaac hi realitza estranys experiments amb els interns, que sublimen les seues pulsions artístiques. Isaac vol reproduir, estimulant elèctricament els músculs de la cara, passatges especialment estimats de la història de l’art, com ara el somriure de la Gioconda. La seua cobaia preferida, en aquest sentit, és una interna a qui anomena la Valquíria, afectada per intensos atacs d’histerisme que propicien escenes d’alt voltatge sexual. El fotògraf Roger Queralt, membre de l’equip del doctor Isaac, hi és l’encarregat d’immortalitzar les hipotètiques troballes científicopictòriques. Queralt va experimentant un tèrbol desig envers la Valquíria, a qui Gualbert –un altre ajudant del metge- assetja sexualment a les nits carregades de droga i excessos del sanatori.
  Anys després –tal com anem coneixent amb una acció paral·lela- Queralt buscarà retrobar les sensacions que va experimentar amb la Valquíria, incloent-hi l’addicció als opiacis. Mentre treballa retocant fotografies per als propòsits fraudulents d’una mèdium (madame Babinski), Queralt va destruint la seua vida amb cada nova injecció de morfina, mentre el rastre de l’antiga interna sembla haver-se esvaït per sempre...
  Com sol ser ja habitual en aquesta autora, el treball estilístic i la força de les seues descripcions converteixen la lectura en un plaer manifest. L’evocació del Paral·lel de principis de segle és suggestiva i brillant, amb notes fefaentment decadentistes: “Individus madurs de faccions congestionades i ventres respectables, amb els bigotis envescats de vaselina, i vells de canells tremolosos, natges arrupides i testicles caiguts escollien parella entre un grup de meuques descarades, abillades amb teixits transparents i cossets de seda lleugers ben cenyits a la cintura, que, assegudes al voltant de taules de marbre badat, parlaven entre elles de manera grollera i permetien que els premessen les cuixes a canvi d’un parell de gots d’absenta que la madame s’encarregava de cobrar personalment”.
  Afegiré ara que el meu entusiasme davant la força sensorial i literària dels textos d’Anna Moner va propiciar fa uns anys una anècdota de què encara em vanaglorie. Vaig publicar al seu moment en aquest periòdic la crítica de El retorn de l’hongarès. Segons em va contar Anna, un dia es van presentar dues joves en una llibreria de Barcelona, amb el retall del meu text sobre la seua novel·la. "Volem aquest llibre", van dir.
  Es va complir així, el desig secret de tots els qui escrivim sobre llibres: que la nostra paraula siga l'inductor més eficaç que conduïsca el lector cap a l’obra que has admirat i que vols propagar com l’estrany evangeli que tot volum ambiciós no hauria de deixar d’aspirar a ser.
Joan Garí
Publicat en Ara, 30-3-2019

23/2/19

Crònica d'una dona insegura

Títol: Heidi, Lenin i altres amics
Autor: Joanjo Garcia
Bromera
Alzira, 2018
178 pàgines


Si La pornografia de les petites coses –l’anterior llibre de Joanjo Garcia de què em vaig ocupar en aquest diari- remetia el lector als anys 90 (quan tenia lloc a Barcelona el primer i únic Simposi Internacional de Literatura Pornogràfica i Obrera, SILPO), ara de nou l’autor valencià s’oculta rere un personatge que travessa aquesta dècada deixant ratlles fetes.
  La protagonista de Heidi, Lenin i altres amics és Blanca, una noieta grassoneta i insegura que als anys 90 es fa comunista per fer-li la guitza a son pare. Si té la mateixa edat que el seu creador, Blanca degué assolir els vint anys en aquesta dècada. La novel·la, així, se’ns apareix com un retrat generacional i també un poc autobiogràfic –cosa que, en una novel·la, no és dir res... La mare de Blanca va morir sent aquesta molt jove i el pare es va quedar sol amb ella i el seu germà. Per televisió, figura que posaven Heidi (però això no era als anys 70, quan jo era petit?). Després, amb el temps, Lenin va passar a ser un mite més abellidor i, sobretot, més rupturista, que en deien (d’aquí el títol).
  Amb tot això, però, no es fa una novel·la avui dia. Ara, si no hi ha un toc noir, la cosa cau de les mans dels escassos lectors, que anhelen sobretot algun enjòlit per posar-se en vena. El toc noir, ací, és un McGuffin dels de tota la vida: van apareixent en diferents barris de València maletes amb caps d’animals. Coloms, gats, gossos o ànecs i, en un crescendo obscè, ovelles, vaques, cavalls. No revelaré el sentit de tot plegat, òbviament. El lector interessat haurà de llegir-se el llibre.
  Garcia és un escriptor enginyós. L’enginy, en una novel·la, sempre s’agraeix, sobretot si el curiós passavolant hi acudeix per passar l’estona. Però Garcia també és, quan s’hi posa, un escriptor precís i detallista, com quan descriu la primera escena de sexe de Blanca dins un cotxe, allà on la moderada gosadia masculina de posar-se en la pell d’una dona resulta plenament versemblant: “D’un cop de maluc la seua verga nerviüda contra la boca. Les dues mans mantenint-me immobilitzada. Ell ignorant als arraps que li faig a l’esquena. Insensible a les súpliques que intenten buscar l’espai que ara ocupa el penis. Jo sanglotant. Morta de la por. Congelada pel malson. Sentint-me porca com mai. De sobte un glups. Una arcada que em puja. Els reflexos ràpids de Cari per reaccionar. Un regalim de vòmit. Glups, una altra arcada. Ell obrint la porta”. Un relat que massa dones hauran experimentat amb homes excessivament impunes.
Joan Garí
Publicat en Ara, 23-2-2019

19/1/19

Una bellesa de contraban

Títol: Les meues dones
Autor: Josep Lluís Abad
Autoedició
La Vilavella, 2018
86 pàgines



  Les dones arrasen, les donen imperen, són el nou sexe fort, el definitiu mot d'ordre. En aquest context, no és estrany que el poeta Josep Lluís Abad haja decidit dedicar el seu últim llibre a homenatjar totes les femellesque l'envolten, incloent -en un pòdium d'honor- la seua gossa Jana.

  El volum es diu, molt lògicament, Les meues dones i compta amb les espectaculars il·lustracions de Maria Llidó. Al pròleg, una altra fèmina, la radiofònica Susanna Lliberós, que ha trenat boniques paraules posant en relació Colin Ellard, Maurice Maeterlinck, Christine de Pisan i el petit poble d'Aín, en un crescendo de molt bona factura argumentativa.

  Aín és el refugi d'Abad, el seu monestir interior. Allà va a rescabalar-se del món i potser també de les pròpies dones, perquè ja se sap que el cel i l'infern són dues perspectives contígües i simultànies, i allò que ens salva és el nostre més poderós verí.

  Cal llegir els pomes d'aquest llibre amb la calma i la voluptat que hi hauria reclamat el mateix Baudelaire.  Jo, naturalment, ja he fet la meua tria, he escollit els versos que més m'han colpit en un llibre que en té de sobres. El meu poema és aquest:


Ball

Abrace l’aire, sí.
L’abrace per trobar
immunitat als teus ulls.
 
Així s’acosta l’harmonia,
aquells versos perduts
records dels tigres adolescents
que somiàvem amb la música.
 
Ara han passat molts anys,
i encara abrace l’aire.
I tremole si santifiques
el món amb la mirada.
Aqueixa llum de foc
m’acaça en la distància.
 
Memòria petita les paraules:
terra humida on ballar
l’únic, l’absolut encontre.
 
[Josep Lluís Abad i Bueno, Les meues dones, 2018]



Després m'assabente que a Joan Navarro també li ha agradat, i n'ha fet una versió al portugués. Ací la teniu:



[Dança


Abraço o ar, sim.
Eu o abraço para achar
imunidade nos teus olhos.
 
Assim aproxima-se a harmonia,
aqueles versos perdidos
lembranças dos tigres adolescentes
que sonhavam com a música.
 
Agora passaram muitos anos,
e ainda abraço o ar.
E tremo se santificas
o mundo com o olhar.
Essa luz de fogo
encalça-me na distância.
 
Memória pequena as palavras:
terra húmida onde dançar
o único, o absoluto encontro.
 
Tradução para o português: Joan Navarro]


  I en això anem passant els dies. Si vos interessa aquest llibre, el podeu descarregar del Dropbox de l'autor en aquest enllaç:  https://www.dropbox.com/s/kz3kbn0lhq4ec5j/lesmeuesdonesFINALR.pdf?dl=0


   Si ho feu així, contribuïreu a posar un poc de bellesa a les vostres vides, com una contrasenya febril i fràgil. No desaprofiteu tan breu instant...



Joan Garí

 

6/1/19

El testimoni de les víctimes


Títol: Laëtitia o la fi dels homes
Autor: Ivan Jablonka
Anagrama
Barcelona, 2017
Trad. de Marta Marfany
401 pàgines


  Laetitia vol dir, en llatí, alegria, i això és la primera paradoxa d’aquesta història. Al gener del 2011, un ferroveller estrambòtic i perdonavides, Tony Meilhon, va assassinar Laëtitia Perrais, violant-la i esquarterant-la. La jove francesa tenia divuit anys en el moment dels fets. El crim va saltar a tots els mitjans de França i es va convertir en el petit espectacle mediàtic habitual. Meilhon va afavorir l’enjòlit, en negar-se a confessar, durant setmanes, el lloc exacte on havia amagat el cadàver. Fins i tot el llavors president, Nicolas Sarkozy, es va afegir a la festa, aprofitant que l’assassí tenia al darrere un llarg historial de detencions, per atacar el sistema judicial del país. Quan tot va acabar, Laëtitia seguia ben morta, però la societat francesa –amb el pinxo baixet que li feia de president al capdavant- s’havia embrutit un poc més en l’era de l’espectacle global.
  Quan l’historiador Ivan Jablonka va topetar amb aquest història, va somiar de seguida amb A sang freda. Com els personatges de Truman Capote, també Laëtitia i la seua germana bessona, Jessica, arrossegaven la pesada motxilla d’una infància de maltractaments i violència a càrrec del seu pare biològic, mentre la mare tenia prou amb la seua pròpia càrrega de desordres mentals. Jablonka es va proposar reconstruir no només el crim sinó la vida sencera de la Laëtitia, a la manera amb què Capote havia inaugurat la “novel·la de no ficció”.
  Com a resultat de l’ambient de violència de la seua infància, Laëtitia Perrais era una jove tímida, inhibida i impressionable. El seu rostre adolescent, reproduït arreu en saber-se les circumstàncies de la seua desaparició, va commoure la societat francesa. Probablement s’hi va activar, diria, el que als Estats Units s’anomena Missing White Woman Syndrome, és a dir, la síndrome de la dona blanca desapareguda (MWWS, en anglès). Segons aquesta pauta, quan desapareix una dona blanca, especialment si és jove i atractiva, els mitjans dediquen una atenció incomparablement major que si el desaparegut és un home o una persona d’una altra raça o edat.
  El rostre pur de Laëtitia va colonitzar l’imaginari d’un país i va fer el mateix amb Ivan Jablonka, que va voler indagar no exactament en els motius d’un crim (que poden ser perfectament banals o improvisats) sinó en l’estrany lligam moral –i social- que uneix la persona assassinada amb la persona que assassina.
  “No conec cap relat d’un crim –escriu Jablonka- que no destaqui l’assassí en detriment de la víctima. L’assassí hi és per explicar-ho, per explicar el seu penediment o per vantar-se. Del seu judici n’és el focus, fins i tot l’heroi. En canvi, jo el que voldria és alliberar les dones i els homes de la seva mort, arrencar-los del crim que els fet perdre la vida i fins la humanitat. No honorar-los com a “víctimes”, perquè això també seria enviar-los a la seva fi, sinó simplement reconstituir-los en la seva existència. Donar testimoni en lloc seu”.
  Laëtitia o la fi dels homes, alhora, és també un relat de vindicació feminista, d’exaltació de tantes dones destruïdes moralment o físicament per homes que es creuen superiors, quan en realitat són patètiques criatures al servei d’un mesquí sentiment d’inferioritat.
  Aquesta història, al capdavall, m’ha fet pensar, en la circumstància espanyola, en el cas de Diana Quer, la jove madrilenya que, amb la mateixa edat que la Laëtitia, va morir a Galícia a mans d’un malànima desmanyotat, amb tot el reguitzell mediàtic que va ocasionar la seua desaparició al 2016.
  El MWWS proporciona carn fresca de tant en tant, i de seguida els polítics (els ibèrics lil·liputencs sarkozys) aprofiten per afegir-se al circ de foc que demana cadena perpètua (i per què no pena de mort una altra vegada?), en l’estela del bíblic ull per ull. Però si alguna cosa ensenya aquest llibre és que la venjança és inútil i, fins i tot, contraproduent. Només contribueix a excitar una societat àvida de sang a l’arena quan el que cal, simplement, és ensinistrar-se interiorment per a comprendre.
Joan Garí
Publicat en Ara, 5-1-2019