El testimoni de les víctimes

Títol: Laëtitia o la fi dels homes
Autor: Ivan Jablonka
Anagrama
Barcelona, 2017
Trad. de Marta Marfany
401 pàgines

  Laetitia vol dir, en llatí, alegria, i això és la primera paradoxa d’aquesta història. Al gener del 2011, un ferroveller estrambòtic i perdonavides, Tony Meilhon, va assassinar Laëtitia Perrais, violant-la i esquarterant-la. La jove francesa tenia divuit anys en el moment dels fets. El crim va saltar a tots els mitjans de França i es va convertir en el petit espectacle mediàtic habitual. Meilhon va afavorir l’enjòlit, en negar-se a confessar, durant setmanes, el lloc exacte on havia amagat el cadàver. Fins i tot el llavors president, Nicolas Sarkozy, es va afegir a la festa, aprofitant que l’assassí tenia al darrere un llarg historial de detencions, per atacar el sistema judicial del país. Quan tot va acabar, Laëtitia seguia ben morta, però la societat francesa –amb el pinxo baixet que li feia de president al capdavant- s’havia embrutit un poc més en l’era de l’espectacle global.
  Quan l’historiador Ivan Jablonka va topetar amb aquest història, va somiar de seguida amb A sang freda. Com els personatges de Truman Capote, també Laëtitia i la seua germana bessona, Jessica, arrossegaven la pesada motxilla d’una infància de maltractaments i violència a càrrec del seu pare biològic, mentre la mare tenia prou amb la seua pròpia càrrega de desordres mentals. Jablonka es va proposar reconstruir no només el crim sinó la vida sencera de la Laëtitia, a la manera amb què Capote havia inaugurat la “novel·la de no ficció”.
  Com a resultat de l’ambient de violència de la seua infància, Laëtitia Perrais era una jove tímida, inhibida i impressionable. El seu rostre adolescent, reproduït arreu en saber-se les circumstàncies de la seua desaparició, va commoure la societat francesa. Probablement s’hi va activar, diria, el que als Estats Units s’anomena Missing White Woman Syndrome, és a dir, la síndrome de la dona blanca desapareguda (MWWS, en anglès). Segons aquesta pauta, quan desapareix una dona blanca, especialment si és jove i atractiva, els mitjans dediquen una atenció incomparablement major que si el desaparegut és un home o una persona d’una altra raça o edat.
  El rostre pur de Laëtitia va colonitzar l’imaginari d’un país i va fer el mateix amb Ivan Jablonka, que va voler indagar no exactament en els motius d’un crim (que poden ser perfectament banals o improvisats) sinó en l’estrany lligam moral –i social- que uneix la persona assassinada amb la persona que assassina.
  “No conec cap relat d’un crim –escriu Jablonka- que no destaqui l’assassí en detriment de la víctima. L’assassí hi és per explicar-ho, per explicar el seu penediment o per vantar-se. Del seu judici n’és el focus, fins i tot l’heroi. En canvi, jo el que voldria és alliberar les dones i els homes de la seva mort, arrencar-los del crim que els fet perdre la vida i fins la humanitat. No honorar-los com a “víctimes”, perquè això també seria enviar-los a la seva fi, sinó simplement reconstituir-los en la seva existència. Donar testimoni en lloc seu”.
  Laëtitia o la fi dels homes, alhora, és també un relat de vindicació feminista, d’exaltació de tantes dones destruïdes moralment o físicament per homes que es creuen superiors, quan en realitat són patètiques criatures al servei d’un mesquí sentiment d’inferioritat.
  Aquesta història, al capdavall, m’ha fet pensar, en la circumstància espanyola, en el cas de Diana Quer, la jove madrilenya que, amb la mateixa edat que la Laëtitia, va morir a Galícia a mans d’un malànima desmanyotat, amb tot el reguitzell mediàtic que va ocasionar la seua desaparició al 2016.
  El MWWS proporciona carn fresca de tant en tant, i de seguida els polítics (els ibèrics lil·liputencs sarkozys) aprofiten per afegir-se al circ de foc que demana cadena perpètua (i per què no pena de mort una altra vegada?), en l’estela del bíblic ull per ull. Però si alguna cosa ensenya aquest llibre és que la venjança és inútil i, fins i tot, contraproduent. Només contribueix a excitar una societat àvida de sang a l’arena quan el que cal, simplement, és ensinistrar-se interiorment per a comprendre.

Joan Garí

Publicat en Ara, 5-1-2019