2/5/26

Un míssil amarg contra la sororitat

Títol: Criatures podrides
Autora: Amy Twigg
Edicions de la Ela Geminada
Girona, 2026
412 pàgines
Trad. d’Anna Carreras

Aquest és un relat un poc sorprenent, sobretot si tenim en compte que l’ha escrit una dona. No sé molt d’Amy Twigg: el que diu la solapa del llibre és tot el que se’n pot trobar a internet: que és anglesa –i sembla prou jove (enlloc consta la seua edat)-, que va estudiar Escriptura creativa i que amb Criatures podrides va guanyar el BPA Pitch Prize i va alçar molt d’enrenou. 
  Es tracta d’una història que comença d’una manera diguem-ne inadvertidament rutinària. Iris (trenta-dos anys) decideix entrar en una comuna de dones –la Casa de l’Esquerda- per veure si la seua precària realitat vital millora. Ho fa atreta per una de les residents a la casa, la misteriosa Hazel. Al front del matriarcat domèstic es troba Blythe, una dona vigorosa i resolutiva.
  El perfil de les qui s’hi acollien ens el podem imaginar: “No totes fugien de la violència. Hi havia dones que venien perquè estaven esgotades de la jornada de vuit hores, de treballar per pagar una casa on gairebé no vivien i d’ascensos que mai no arribaven. Dones cansades de cites frustrants i d’escalfar-se els àpats al microones, de rebre fotopolles que no havien demanat i dels embussos del trànsit. D’anar joguinejant amb les claus quan tornaven a casa i era fosc, de tapar la beguda amb la mà perquè no els hi posessin res, de no beure ni un glop perquè el cambrer els havia fet mal rotllo”.
  Fins ací tot en ordre. La Casa de l’Esquerda sembla un d’eixos espais segurs per a les dones, on exercir amb llibertat i goig la sororitat. Però no. El que passarà, i s’anuncia al text quasi de seguida, és inesperat. Podríem dir que la novel·la comença com Terra d’elles i acaba com El senyor de les mosques
  Terra d’elles (Herland) és una utopia de ciència ficció obra de Charlotte Perkins Gilman. Tracta d’una societat habitada únicament per dones on imperen l'ordre, la pau i la racionalitat.
  Aquesta ginecotopia presenta una col·lectivitat cooperativa en què les relaciones de competència han estat transformades en relacions de solidaritat. En algun lloc de Sudamèrica, tres milions d'amazones viuen felices en cooperació i comunió amb la natura. Es reprodueixen per mitjà de la partogènesi i han aconseguit concebre únicament filles. La seua religió és el panteisme matern (reten culte a Maaia). Una maternitat transversal a la societat, que influeix en totes les arts i indústries, que protegeix absolutament tota la infància i li proporciona l'atenció i la formació més perfectes.
  Terra d’elles és el segon volum d'una trilogia i es va publicar originàriament en 1915. El va traduir Jordi Vidal i es va editar en català en 2002.
  El Senyor de les Mosques, al seu torn,  és una novel·la més coneguda. La va publicar en 1954 William Golding, guanyador del Premi Nobel de literatura. Tracta sobre un grup de jovenets britànics encallats en una illa deserta que intenten d'autogovernar-se amb resultats esgarrifosos. Una faula sobre les pulsions de violència innates en l’individu que va fer fortuna  (el volum va ser traduït per Manuel de Pedrolo i publicat en català en 1966).
  Doncs bé, tot el que passarà a l’espai suposadament ideal de la Casa de l’Esquerda revelarà les contradiccions de la naturalesa humana (mascle i femella indistintament). La història d’amor d’Iris amb la Hazel (esquer del relat) anirà evolucionant, però també ho faran, a pitjor, les relacions entre les dones residents i els propis humors de la Blythe. La intervenció masculina, això sí, no hi ajuda, sinó que precipita els esdeveniments.
  No desvele res si escric que la cosa acabarà fatal, com la narradora ens adverteix repetidament. El que semblava una paràbola feminista acaba convertint-se en la seua nèmesi. Però el flux narratiu d’Amy Tigg llisca tan suaument i tan ben greixat que hi anem caient sense adonar-nos-en. I així passa la glòria del món (i de les dones).



Joan Garí

Publicat en Ara el 2-5-2026

28/2/26

Els cinquanta són una edat molt perillosa

Títol: L’any dels cinquanta. Dietari 2020
Autor: Ramon Ramon
Lleonard Muntaner/Afers
Palma/Catarroja, 2025
159 pàgines

  Un lustre després del seu últim dietari publicat (No sé què mor, 2021), Ramon Ramon torna a fer públiques pàgines del seu quadern privat. És un escriptor dels de Nulla dies sine linea, que és l’únic programa vàlid, però va espaiant els moments d’editar les seues pàgines.
  Va debutar en 2014 amb Dins el camp d’herba (dietari 2009-2012). En aquell moment ja vaig fer notar la seua prosa treballada i dúctil. Un exemple: “Venint per l’autopista, la llum d’aram de les valls i serres del Maestrat ens ha desclòs com gira-sols. Fins un gran miop com jo guipava els detalls fullats de vinyes i oliveres. El verd més poètic, en aquestes terres, és el que pinta l’arada (…)”.
  Però Ramon Ramon, a més de l’estil, ja revelava un pensament propi d’una certa complexitat. En el volum següent, Llum a l’atzucac (2018), restava fidel a les constants ja familiars per al seu lector: l’europeisme crític, la fidelitat al seu paisatge, una certa misantropia, certa afecció prostibulària, l’ambigu i polièdric sentiment de la paternitat…
  En No sé què mor va confirmar la seua excel·lència i també la seua consideració d’outsider, que és la manera més habitual d’un escriptor de vàlua d’inserir-se en el seu temps. Ramon hi citava Enzensberger: “Com més avanços fa la humanitat, les persones som més propenses a decebre’ns”. Aquest volum contenia notes sobre la tristesa, la música, la tendresa, la frivolitat o l’amistat d’una gran bellesa conceptual. 
  Si, com està convençut Ramon Ramon, tot escriptor és un pobre home, és entre línies, als seus quaderns, on descobrirem la música callada d’aquesta gran frustració, que alguns anomenen, de manera certament optimista, literatura.
  I ara, per reblar el clau, l’autor ens ofereix les pàgines que va escriure en 2020. Per què singularitzar un any concret? Per la pandèmia? Sí i no. En 2020, en efecte, el coronavirus va convertir els carrers en fantasmagòrics platós de cinema fantàstic. Però també és l’any en què Ramon Ramon va fer cinquanta anys.
  Els cinquanta són una edat molt perillosa. Jo també hi vaig fer el meu dietari, que després es va publicar amb el títol de Ser persona. El volum, miraculosament, va superar el cataclisme líquid de la dana d’octubre del 2024. I fins avui.
  Ramon no ha necessitat que els elements posen en perill el seu dietari. Ell mateix és la seua tempesta perfecta. Com a outsider, el judici que li mereixen els seus conveïns és cada vegada més sever. Però quan troba un ésser humà que li mereix respecte i admiració, s’hi aboca. Impagables els paràgrafs que hi dedica, per exemple, a rememorar la tia Estrella. 
  Quant a l’àrdua domesticitat obligatòria per la pandèmia, ell no nota res d’especial. Al capdavall, què hi fa que un escriptor siga obligat a restar a casa? Després, quan ja es permet passejar, farà diverses vegades la ruta Catarroja-València (tot just 8 quilòmetres) i passarà reiterativament pel Camí Reial, aquell que, segons Joan F. Mira (que hi va nàixer), es va construir sobre la Via Augusta.
  El canvi de poble a ciutat no prova bé l’autor. Observa la destrucció del patrimoni arquitectònic –l’herència més visible del franquisme- i sent que la urbanitat és el subterfugi de la vilesa. De seguida que ix vol tornar al seu poble, a sa casa, amb la seua família. Només vol seguir omplint quaderns. I com el comprenc.

Joan Garí

Publicat en Ara, 28-2-2026


15/2/26

El Faulkner més antiracista

Títol: Intrús en la pols
Autor: William Faulkner
L’agulla Daurada
Barcelona, 2025
268 pàgines. Trad. de Manuel de Pedrolo

  Intrús en la pols no sol incloure’s entre el grapat d’obres mestres de William Faulkner (1897-1962) però, ben mirat, és una novel·la excel·lent i de gran fortalesa literària. 

Podríem considerar-la, fins i tot, com un títol molt adequat per a aquells lectors que vulguen endinsar-se per primera vegada en l’univers de l’autor. És, també, un dels seus títols amb un compromís antiracista més evident. Una circumstància a destacar sobretot si tenim en compte que va ser publicada l’any 1948, alguns lustres abans que el moviment dels drets civils prenguera un protagonisme decisiu als Estats Units.

  La primer cosa que sorprendrà el lector novell de Faulkner és la seua frase. Sinuosa, serpentejant, farcida de nutrients semàntics, amb un esquelet poderós, cabalosa com un riu que no ansia el delta, densa, hipnòtica i reptadora. Després de la de Proust és una de les més característiques de la literatura contemporània. Un període que navega impetuós i, de sobte, s'ancora en unes línies de diàleg que saben recollir el to informal de la llengua col·loquial.
  Òbviament, Faulkner és fidel al seu estil, però no trobarem ací les tècniques que caracteritzen títols com El soroll i la fúria o Absalom, Absalom: la retòrica inflamada, la sintaxi entortolligada, la puntuació dislocada, les frases interrompudes, la confusió de punts de vista... Sembla com si l’autor, sense abdicar de l’essencial dels seus principis estilístics, no volguera distraure el lector del tema central del relat.
  El tema central: Lucas Beauchamp, un vell negre del mític comtat de Yoknapatawpha (que és com dir el gresol de tots els paisatges humans i socials del Sud), és acusat d’haver disparat per l’esquena contra un blanc. Un protagonista insòlit perquè és un negre que no es posa de genolls: “tossut, arrogant, esquerp, independent (i també insolent)”.  En una societat tan excitable i intransigent amb la qüestió racial, el que espera a Lucas és l’aplicació estricta de la infame i inexorable Llei de Lynch. Només un miracle pot salvar-lo del linxament però aquest, inopinadament, pot produir-se: un adolescent blanc, el seu oncle i una velleta septuagenària busquen les proves que demostren que Lucas és innocent. La seua peripècia és el motor narratiu del relat.
  La traducció de l’original és la que va fer Manuel de Pedrolo, actualitzada per Carles Miró i Núria Bendicho. El resultat és més que acceptable, tenint en compte sobretot que Faulkner no és un autor fàcil de versionar. Les seues proverbials digressions, en tot cas, no entrebanquen en absolut el recorregut del relat, que es va seguint com la peripècia detectivesca que en realitat és. L’autor vol simplement demostrar que ja al seu temps la discriminació per raça en la major democràcia del món era inassumible: 

“Ens trobem en la mateixa posició que Alemanya en 1933, quan només els quedava l’alternativa de ser nazis o jueus, o dels russos d’ara (que també són europeus), als quals no els queda ni aquesta opció, sinó la de ser comunistes o morts, només nosaltres ho hem de fer i ho hem de fer sols sense ajuda, interferència ni (moltes gràcies) el consell de ningú, ja que només nosaltres podem fer-ho si la igualtat d’en Lucas ha de ser alguna cosa més que una presonera de si mateixa darrere la barricada inexpugnable dels hereus directes de la victòria de 1861-1865”.


  Només el Sud pot salvar el Sud: una teoria discutible però un pas de gegant davant les creences de molts dels seus ciutadans, convençuts que un negre podia no ser ja un esclau, però de cap manera havia d’entrar al mateix bar, el mateix bany, el mateix hospital, o la mateixa escola que un blanc. I ara, per cert, d’aquells desemparats niggers (sic) en diem immigrants...

Joan Garí

Publicat en Ara, 14-2-26