9/6/18

Una poliantea fastuosa de sabors

Títol: El llibre daurat
Autor: Josep Piera
Editorial Pòrtic
Barcelona, 2018
294 pàgines


Si hi ha un tema polèmic, en la gastronomia tradicional valenciana, és el de la paella. S’han vessat rius de tinta en defensa d’aquesta o d’aquella altra recepta, que si pèsols sí o no, que si peix o carn, que si a la manera valenciana o a la manera alacantina. En aquesta conjuntura, ningú millor que Josep Piera per infantar finalment un volum canònic on poder abordar la història i la realitat del plat més emblemàtic de la nostra cuina.
  Piera llaurava sobre llaurat. L’any 2.000 ja va publicar Els arrossos de casa i altres meravelles, un text apassionat on feia memòria d’aquella dieta no tan llunyana on els valencians teníem arròs tots els dies per a dinar –i, els diumenges, putxero. Alguns privilegiats, a més, hem compartit amb el poeta de Beniopa arrossos de diferents temporades. Teoria i pràctica, doncs, han afaiçonat les tesis de Piera, fins facilitar-li finalment el moment vital adequat per donar a conéixer tota la documentació –un dens gavadal de papers- que ha anat atresorant sobre el nostre plat nacional.
  El llibre daurat, per damunt de tot, és un vademècum que recorre els avatars coquinaris de l’arròs al nostre país des que els àrabs –o potser els jueus- ens el van portar. Seguint la màxima de Confuci (“Una cuina sense arròs és com una dona bonica sense un ull”), els nostres avantpassats van anar convertint aquella gramínia prodigiosa en un element imprescindible de les dinades i les sopades autòctones.
  Pocs saben encara que en català es va escriure un dels primers receptaris europeus, el Llibre de Sent Soví. El text original d’aquest singular volum es conserva a la Biblioteca Històrica de la Universitat de València. N’he parlat extensament en un llibre que és a punt de veure la llum (El rebost perfecte, Onada), així que em permetreu que ara només recorde que, en allò que afecta el nostre tema, el Llibre de Sent Soví va introduir la cuina de l’arròs a la Mediterrània cristiana, però encara amb receptes de curta volada. El Llibre de coc, després –un altre receptari essencial- ja incloïa una mena d’arròs al forn, que feia les delícies dels papes Borja coetanis.
  Precisament Piera sosté que l’actual paella és una evolució d’aquest arròs en cassola del segle XV. En realitat, la revolució de la paella prové d’una forma peculiar de coure l’arròs, que es documenta per primera vegada al segle XVII. És llavors quan trobem ja un “arròs a la valenciana”, és a dir, amb els grans solts i cuits, no empastats. Aquest punt de cocció, més l’afegit de la tomata (que el “Descubrimiento” va portar d’Amèrica) i el perfum del safrà hi serien els elements decisius. “Aquest punt –diu El llibre daurat- és la gran aportació valenciana a la cuina arrosserra universal”, en oposició, per exemple, al risotto italià.
  A partir del segle XVIII vivim una apoteosi de l’arròs a casa nostra. Es popularitza com a element bàsic per la seua capacitat alimentària. La primera referència a la paella tal com la coneixem ara, però, és del segle XIX. El Romanticisme i la Revolució industrial (amb la popularització dels atifells de ferro) van acabar de reblar-hi el clau. Les paelles dinovesques, tanmateix, són una simfonia barroca farcida d’excessos i d’impossibles gastronòmics. O, tal com s’hi referiria després Azorín, “una poliantea fastuosa de sabores”. Del 1888 és la primera recepta completa coneguda, apareguda en La cocinera moderna. El seu “arroz en paella a la valenciana” és un poti-poti que ara ens faria feredat: inclou ceba, i llonganisses, per exemple, però això només és una primera mostra del que vindria després. Al llarg d’aquells anys van apareixent noves receptes on destaca un ingredient ara molt polèmic: el xoriç. Potser alguns lectors s’estranyen que els valencians de l’antigor l’inclogueren a la seua paella, com si foren anglosaxons desvanits d’ara mateix...
  Josep Piera resegueix la història de la recepta fins els nostres dies, sense oblidar-se de recalar en autors i llibres singulars com Cañas y barro de Blasco Ibáñez o El País Valenciano de Joan Fuster. En època de Blasco, precisament, tingueren la primera anomenada alguns restaurants paellers de la ciutat de València, com ara La Marcelina i La Pepica. Blasco i Fuster coincidiren en una anècdota agrament saborosa: el costum d’afegir rata de marjal als arrossos albuferencs.
  Ja se sap que la indigència política i intel·lectual local no va perdonar l’al·lusió en el llibre de Fuster –qui, a més (o sobretot) era catalanista. La rata a la paella es va convertir en un crim de lesa pàtria, tot i que els habitants amb una certa edat dels voltants de l’Albufera recordaven perfectament l’hàbit com una lògica i inofensiva conjuntura d’aprofitament dels recursos naturals...
  A hores d’ara, podem estar contents que la paella haja sobreviscut a l’intent del franquisme de convertir-la en el “plato español” per antonomàsia. Sent com és l’arròs “el més gran comunicador de la gastronomia” (la frase –exacta- és d’Emili Teixidor), més de quatre –i de mil- s’han quedat amb un pam de nas quan, en alguna raconada infecta, els han servit una “paella” vomitiva i criminal. Després hi ha la polèmica de la recepta. Diu Piera amb bona lògica que no pot haver una paella canònica, perquè la paella va evolucionant i afegint els productes de la temporada.
  Actualment, la tendència és desbarroquitzar el plat i tornar als “arrossos monogràfics” que reclamava Josep Pla. No tindria sentit –com aventurava Pla en El que hem menjat- que per menjar-ne una de reglamentària amb condicions òptimes no pogueres eixir del País Valencià...
  La paella és ja el plat més internacional de la cuina valenciana, que al seu torn és –o així ho vull defensar- una de les gastronomies més destacades del món. Personalment me’n vaig menjar una de molt bona factura al restaurant Casa Valencia de l’Havana, una dècada enrere, tal com vaig contar en La memòria del sabor. I aquest és precisament el camí: depurar les nostres receptes, exportar-les en excel·lents condicions al món, reclamar els honors que ens hem guanyat a pols.
  No hi ha una paella valenciana. N’hi ha moltes. Però totes han d’incloure l’engruna de passió que Josep Piera ha manejat en fer el seu llibre. I el profit ha sigut nostre.
Joan Garí
Publicat en Posdata, 9-6-2018
 

2/6/18

I morir és deixar de llegir

Títol: L’estupor
Autor: Josep Iborra
Editorial Afers
Catarroja, 2018
224 pàgines


  Josep Iborra és un erudit valencià que es va doctorar amb una tesi sobre Joan Fuster. Del contacte assidu amb les obres de l’homenot de Sueca naixeria precisament –com a fruit d’aquesta tesi- el primer estudi global sobre la seua idiosincràsia literària: Fuster portàtil (1982). Recorde amb plaer la lectura profitosa d’aquell llibre, que ens acostava amb claredat i intel·ligència als vectors essencials de la prosa –i la manera de veure la vida- de l’autor de Nosaltres, els valencians.
  Al final de la seua vida, Iborra (1929-2011) va ocupar el temps en una vasta operació grafòmana que, seguint els passos del seu mestre, el va dur a publicar un parell de volums destacats amb anotacions de tipus assagístic (Inflexions i Breviari d’un bizantí). El que ignoràvem, però, és que després de la seua mort els seus hereus –singularment el seu fill, el també escriptor Enric Iborra- trobarien tota classe de blocs, quaderns i carpetes amb fulls de totes les mides plenes d’anotacions llibresques. L’estupor és, abans que res, un primer tast de tot aquest material inèdit.
  Els que coneguen l’obra publicada en vida per Josep Iborra reconeixeran en L’estupor un aire de continuïtat evident. No enganya ningú: és un glossador conspicu. Agafa les idees en circulació i en fa comentaris al marge. Parla amb el mateix ímpetu tranquil de la vigència de Marx, de la invenció de l’amor, de la “unitat en la diversitat” (a la qual oposa “la igualtat en la diversitat”), de Josep Pla, de Cervantes, de Dostoievski, de Shakespeare o del seu estimadíssim Paul Valéry. Els grans autors, els grans temes el motiven particularment, però no vol rivalitzar-hi: s’acontenta amb el treball abnegat, auster i obscur d’un observador impenitent.
  L’home que comparava els diaris íntims amb la defecació (en Breviari d’un bizantí) ha de fer front també a les seues contradiccions: per un costat, assegura que "el nosce te ipsum [coneix-te a tu mateix] és una de les màximes més nocives i perilloses, insensates i funestes, de la cultura d’Occident”. Per un altre, no s’està d’admirar incondicionalment Montaigne i la seua manera “de parlar dels altres a partir del propi jo”, com si el vell Eyquem no haguera suposat una de les més decisives aplicacions pràctiques del vell axioma de Delfos.
  Francòfil de pedra picada, ens confessa que “la “literatura” és la literatura francesa” i demostra haver-la llegida amb bon profit: el seu estil pausat, de bona cal·ligrafia, matisat i sense pressa ens el presenten com el gran lector que va ser. I morir, així, va ser indefectiblement “deixar de llegir”...
Joan Garí
Publicat en Ara, 2-6-2018

26/5/18

L'amor d'una russa a qui Rússia no estimava

Títol: Cartas de amor a Konstantin Rodzévich.
Autora: Marina Tsvietàieva
Renacimiento
Sevilla, 2018
126 pàgines
Traducció de Reis Garcia Burdeus


  En el marc de les vuitenes conferències internacionals "Marina Tsvietàieva" a la ciutat d’Elàbuga (República Russa de Tatarstan), el 7 de setembre del 2016 es va celebrar la solemne cerimònia de lliurament del premi de literatura "Marina Tsvietàieva" 2016. El guardó d’aquell any va recaure en la professora de Borriana Reis Garcia Burdeus, per la tasca de més de 25 anys de traducció i divulgació al català i al castellà de l'obra de l'escriptora.
  Els organitzadors de l'esdeveniment van ser el Ministeri de Cultura de la República Russa de Tatarstan, la Universitat de Kazan i el consorci estatal de museus històrics, artístics i culturals d’Elàbuga.
  Les esmentades conferències se celebren cada dos anys i tenen diferents nominacions. Aquell any els nominats van ser Reis Garcia, per la seua tasca de traducció, i Ekaterina Ivanovna Lubiannikova, per la seva tasca de més de 30 anys com a investigadora de l'obra de M. Tsvietàieva, a la Biblioteca Nacional de Rússia (Sant Petersburg).
  A l'acte van assistir personalitats rellevants: La secretària general de la Unió d'escriptors de Moscou S.V. Vasilenko, la representant del Ministeri de Cultura de la República de la Federació Russa de Tatarstan D.F. Jairulina, la tinent d'alcalde de la regió d’Elàbuga Z. J. Sungatullina i la rectora de l'Institut d’Elàbuga (adscrit a la Universitat de Kazan) E.E. Merzon. El premi de literatura "Marina Tsvietàieva" és un guardó internacional d'un gran prestigi en el món de la traducció. S'atorga als traductors rellevants de l'obra de la poetessa russa a qualsevol idioma estranger. Després de l’acte, els participants (entre ells Zoia Atrojina i Elena Zhuk, directores respectivament dels museus de Marina Tsvietàieva a Bolxevo i a Moscou) van anar a visitar la tomba de Marina Tsvietàieva, on Reis Garcia va llegir un poema seu i va depositar unes flors.
  Reis Garcia Burdeus és doctora en interpretació i traducció per la Universitat Jaume I de Castelló i diplomada en llengua russa per la Universitat de Vies de Comunicació de Sant Petersburg i per l'Institut Puixkin de Moscou. El seu interès per la literatura russa, especialment pel Segle de Plata, l'ha portat a participar en diversos congressos, entre els quals cal destacar els celebrats a l'Institut de Llengües Eslaves de la Sorbona a París (França) o a les cases museu de Marina Tsvietàieva a Bolxevo i Moscou (Rússia).
  De Reis destacaré la traducció al català (en col·laboració amb Teresa Camañes) de El jugador de Dostoievski i Taras Bulba, de Nikolai Gogol (que vaig tindre el plaer de publicar-li en l’editorial 3i4). Específicament dins el tema que ens ocupa, és també la traductora de El relato de Sóniechka (UJI, 2002) i especialment de Locucions de la Sibil·la (Ellago, 2008). Aquest darrer volum és interessant perquè recull per primera vegada en qualsevol llengua, espigolant en l’obra de Tsvietàieva, els aforismes que conté. Ara tot aquest esforç s’ha vist continuat amb la publicació de Cartas de amor a Konstantin Rodzévich (Renacimiento, 2018). Aquesta obra constata epistolarment l’impacte que va tindre en la vida de Marina Tsvietàieva la trobada amb Konstantin Boleslavovitx Rodzevitx, l’home que la transportaria a abismes inèdits de delit sensual i li inspiraria els seus celebèrrims “Poema de la muntanya” i “Poema de la fi”.
  Els amants de la literatura d’aquesta extraordinària poetessa russa hi retrobaran un estil emotiu i disruptiu, que a mi sempre m’ha recordat el d’Emily Dickinson (a qui Marina, segons crec, no va arribar a llegir mai...). Des de l’altre costat de l’Atlàntic, un mateix alé i una força emocional semblant uneix els versos d’aquestes viscerals escriptores, cadascuna amb la seua pròpia dissort vital al damunt.
  Tsvietàieva era de l’estirp de Maiakovski o Pasternak, aquell grapat de grans creadors que van considerar la Revolució del 1917 com una madrastra indesitjada. Ella era una “contrarevolucionària” que es referia al seu país amb uns termes d’una ambigüitat espaordidora: “No puc no fugir-ne però tampoc no puc no tornar-hi. D’aquesta manera un rus li parla a Rússia”.
  La vida de Marina Tsvietàieva és la pròpia d’uns temps convulsos. Al 1917, el seu marit, Serguéi Iàkovlevitx Efron, es va enrolar en l’Exèrcit blanc. Ella es queda a casa amb les dues filles, Ariadna i Irina. Aquesta darrera morirà de desnutrició a conseqüència de la guerra. L’any 1925 Marina es trasllada a París, on naix el seu fill Georgui. Hi residirà tretze anys i s’hi courà el seu arrelat antisovietisme. A finals dels anys 30 tornarà a Moscou, per assistir al desmembrament de la seua família: el seu marit és executat, Ariadna és condemnada a dèsset anys d’empresonament (al Gulag coneixerà algunes de les protagonistes de Vestides per a un ball a la neu, de Monika Zgustova, que ja he glossat en aquest lloc)  i Georgui és destinat a una brigada de detecció d’artefactes explosius, on morirà.
  Tsvetàieva es va suïcidar l’any 1941. L’amor autèntic el va conéixer en diferents bandes, fora del matrimoni: amb Sofia Parnok –poeta i traductora, morta en 1933- i amb el ja esmentat Konstantin Rodzevitx.  Les cartes d’amor que ara ens transporta Reis Garcia Burdeus des de la convulsió paneuropea on es van infantar constaten com, d’una manera o altra, el millor de la vida va ser donat també a Marina Tsvietàieva dins el vast oceà de l’esgalladora penúria en què va viure.
Joan Garí
Publicat en Posdata, 26-5-2018

13/5/18

Tornar a un lloc on mai has estat

Títol: La pornografia de les petites coses
Autor: Joanjo Garcia
Sembra Llibres
València, 2018
189 pàgines


  Joanjo Garcia ha consolidat en pocs anys un contrastat ofici de narrador. En 1912 va guanyar el premi Enric Valor amb Quan caminàrem la nit (un volum que indagava en els interrogants del 23F i se situava argumentalment a la València de mitjans anys 90) i tres anys després va aconseguir el Ciutat d’Alzira amb El temps és mentida (una obra més arriscada narrativament). Ara, amb La pornografia de les petites coses, torna l’escenari dels anys 90 però només com a ham: en 1996 –segons se’ns informa en el primer capítol del llibre- té lloc a Barcelona el primer i únic Simposi Internacional de Literatura Pornogràfica i Obrera (SILPO). Els rèdits més visibles d’aquest esdeveniment van ser unes “interessants aportacions i propostes sobre la funció i la història de l’erotisme en la literatura”, així com una misteriosa novel·la anomenada La set del nàufrag.
  Més de vint anys després del SILPO, Xavi retroba aquesta novel·la, on uns personatges en el trànsit a la maduresa reflexionen sobre la influència de la pornografia en les relacions socials. Inicia llavors una perquisició que el durà a retrobar-se amb els antics companys generacionals.
  La novel·la s’obri precisament amb les pàgines de La set del nàufrag, que ens conta la peripècia d’un cambrer valencià que escriu poesia. M. –així s’identifica el cambrer poeta- té dos veïns amb qui fa molt bona lliga, Andrea i Pablo. A través d’ells coneixerà una misteriosa estrangera, Clea Victòria Breathenach Poignant. Un joc narratiu polifònic ens va presentant Clea com l’objecte de desig de tots tres. Confessa Pablo: “Clea era la sensualitat feta carn. I no només pel seu cos ni per la seua forma de moure’l... Un aura de misteri la rodejava; una presència invisible que ella reforçava amb les seus frases despistades i uns gestos fora de tota lògica (...) Tota ella contagiava alegria: una alegria perillosa, incòmoda i contaminant”.
  Al final, serà M. qui s’endurà Cloe al llit. Les escenes de sexe ad hoc –la pornografia a què fa referència el títol de la novel·la- són eficaces i defugen l’obvietat. Però un dia Cloe desapareix. M. la perseguirà fins la seua Nova Escòcia natal, mentre mastega una particular definició de què és un escriptor: “Tornar a un lloc on mai has estat i, tanmateix, arribar-hi tard. Això i tenir sempre les mans fredes”.
  La narració es resol en un joc de nines russes que acaba descobrint-nos a M. (ara ja identificat com a Manel Martínez) fent de llibreter a València, quan ja tots els somnis de la joventut han passat avall.
Joan Garí
Publicat en Ara, 12-5-2018

12/5/18

Una llum de qualitat de vulva

Títol: La literatura recordada. 101 contrapunts de lectures
Autor: Enric Iborra
Editorial Viena
Barcelona, 2018
340 pàgines


  Fa anys que Enric Iborra glossa el fet literari des del seu blog La serp blanca. En realitat, tot naix a l’ensems de la seua profunda passió lectora i de les seues classes a l’Institut Lluís Vives de València. Un primer tast imprés d’aquesta dèria va ser Un son profund. Dietari d’un curs de literatura universal (Viena, 2013), el celebrat recull de textos on Iborra donava solta als seus interrogants i les seues certeses als marges de les pàgines dels grans mestres.
  Ara, amb La literatura recordada. 101 contrapunts de lectures, Iborra torna amb noves glosses d’això que anomenem “literatura universal” –que, com ell bé diu, en realitat és una etiqueta referida a un conjunt d’obres, de països i d’autors molt concrets. Si en el volum anterior el títol li venia donat per una anècdota homèrica (el son d’Ulisses al pont del vaixell dels feacis, tot retornant a Ítaca), ara és un comentari de Georges Poulet el que li permet presentar-se en la portada: “De la mateixa manera que hi ha un temps retrobat –escriu Poulet-, hi ha també una lectura refeta, una experiència reviscuda, una comprensió rectificada. L’acte crític per excel·lència és aquell pel qual, a través de la totalitat d’una obra rellegida o descoberta retrospectivament, es detecten les freqüències significatives i les obsessions reveladores. Criticar, per tant, és recordar”.
  La literatura recordada, en aquest sentit, és aquella destil·lada de la lectura o la relectura més o menys compulsiva, aquella mena de tracte que només estimulen els grans mestres de la paraula. Iborra s’aferra a aquest ferro roent i va desgranant la seua mirada encuriosida però sistemàtica. El seu interés és vastíssim, i no decau fàcilment: Balzac, Baudelaire, la Bíblica, Gaziel, Josep Carner, Dante, Dostoievski, Flaubert, Joan Fuster, Aldous Huxley, Joyce, Kafka, Montaigne, Nabòkov, Josep Pla, Proust, Carles Riba, Shakespeare, Stevenson, Tolstoi, Voltaire... (l’ordre alfabètic propicia, potser, l´’unica jerarquia possible –tan arbitrària com qualsevol altra-, en aquests termes).
  És sabut que Enric Iborra, a tot açò, és fill de Josep Iborra. Precisament mentre prepara les proses de La literatura recordada, el fill al·ludeix sovint al pare. En l’extensa i completa biblioteca familiar troba sovint el volum que busca, la traducció concreta, l’edició exacta. Es dóna la circumstància, a més, que el fill s’ha convertit en marmessor literari del pare. Mentre fa el seu llibre, prepara per a la publicació textos inèdits del seu progenitor (i és així com fa poc, en efecte, Afers ha donat a la llum L’estupor, de Josep Iborra, una digna continuació de Inflexions o Breviari d’un bizantí de què m’he ocupat en un altre lloc). Tots dos Iborres, el fill i el pare, són uns erudits colossals. No cal dir que, aquest terme, el voldria desproveït de qualsevol matís pejoratiu que haja pogut tindre en el passat: ans al contrari, és una figura que ha de moure a l’admiració, al respecte i a l’encoratjament.  Per a ser un erudit, avui dia, cal tindre temps, o almenys voluntat de dedicar el temps disponible a les servituds llibresques. En conseqüència, els erudits són rars en la nostra època, i més fora de les universitats. A l’acadèmia, d’alguna manera, l’erudició –ni que siga una erudició contrafeta i forçada, per mor d’obligatòria- forma o hauria de formar part del contracte, va de soi. Però Enric Iborra, a la intempèrie, llegeix i escriu perquè vol. Per a ell, a més, els llibres són com cireres. N’agafa un i això el porta a un altre. Es fixa, per exemple, en Carretera enllà, la traducció que Rafael Tasis va fer del Along the Road d’Aldous Huxley i d’aquí se’n va a l’assaig que Tasis havia escrit sobre Huxley per a un número de la Revista de Catalunya publicat en plena Guerra Civil. Finalment, aquesta recerca (ha trobat el número en qüestió en una llibreria de vell, i el glossa) el porta a rellegir Contrapunt “per quarta o cinquena vegada”...
  De vegades, però, aquesta recerca activa i entusiasta fa que l’erudit es topete amb un detall potser insignificant, però que val per les millors troballes. És el cas de quan, en la relectura d’uns papers francesos del quart volum de l’Obra Completa de Josep Pla, es troba amb una descripció que el deixa literalment estupefacte. Pla, que està consignant el panorama que es contempla des d’una cambra d’hotel sobre el port de Marsella, de sobte escriu el següent: “D’un establiment de beguda esbatanat, en surt una llum de qualitat de vulva”.
  Iborra queda clavat a la seua butaca: “La llum de qualitat de vulva m’obsessiona –confessa-, però continue llegint”. Ha fet el descobriment ritual a què els grans escriptors sotmeten els erudits: així, com si res, els posen a prova, se’n riuen afectuosament des de l’eternitat, els hi fan l’ullet com qui fa una cosquerella còsmica...
  Amb Pla –com amb Shakespeare, com amb Montaigne...- es podria estar així tota la vida, llegint i rellegint, fent troballes meravellosament inaudites. Després, tot s’anota en un quadern minuciós de lletra petita i així van passant els dies i els llibres...
Joan Garí
Publicat en Posdata, 12-5-2018

5/5/18

El vals inconstant de la memòria

Títol: La noche en que los Beatles llegaron a Barcelona
Autor: Alfons Cervera
Piel de Zapa
Barcelona, 2017
173 pàgines


  No ens cansarem de glossar i de celebrar el que suposà l’aparició de The Beatles a principis de la dècada que es disposaven a simbolitzar i protagonitzar musicalment. Aquells quatre jovenassos insolents que s’havien foguejat en algun fosc antre d’Alemanya –i, pel camí, van perdre el bateria original i el van substituir per Ringo Starr- desembarcaren en un país i un món on s’acabava de rubricar un canvi d’època: les dones i els jóvens s’alliberaven, el Tercer Món es descolonitzava, la guerra de Vietnam despertava consciències, John Fitzgerald Kennedy i Nikita Serguéievitx Khrusxov feien pensar –falsament (!)- en un canvi polític a tots dos costats del Teló d’Acer...
  Aquelles primeres melodies tendrament vegetals del quartet de Liverpool –Love me do i tota la pesca- van provocar un terrabastall de dimensions inèdites. La frescor, la ingenuïtat enjogassada, la novetat harmònica ni que fora incipient van fer que el món girara a poc a poc els ulls cap a aquells quatre xicots pintorescos. Després vindria tot el que ja se sap massa bé: el triomf contundent de The Beatles, el fenomen de masses, els concerts multitudinaris arreu del món.
  ...i mentrestant, a Espanya, el canvi també es podia flairar. Com he escrit ja tantes vegades, 1962 no és només l’any de Love me do. És també el temps en què Raimon fa la primera interpretació davant el públic d’Al vent i Bob Dylan, a l’altre costat de l’Atlàntic, estrena Blowin’ in the wind, mentre el mateix agent meteorològic mou amb energia els cortinatges de la mansió de Don Fabrizio en Il gattopardo de Visconti. Es congriava la tempesta perfecta i va acabar esclatant.
  L’Espanya del Generalísimo observava tots aquest fenòmens amb la suspicàcia una mica esglaiada que feia al cas. És lògic, doncs, que quan per fi The Beatles van incloure la península en les seues gires la sensació fora ambivalent: per un costat, el règim va provar de minimitzar l’impacte dels melenuts britànics; per un altre, els qui hi van assistir no ho oblidarien mai.
  La noche en que los Beatles llegaron a Barcelona és precisament un relat original que conjumina la crònica del concert dels anglesos a la plaça de bous Monumental de Barcelona (1965) amb l’infern que pateixen dos joves que hi pretenien assistir i van fer cap a la tristament cèlebre comissaria de policia de la Via Laietana.
  En realitat, Alfons Cervera ha fet un llibre sobre la memòria, que és la seua matèria literària més dúctil. El poder, les llacunes i les malversacions de la memòria omplin els intersticis d’una crònica que torna a estar protagonitzada també pel poble mític de Los Yesares. És així, com en un corrent de consciència desbordant, que les dimensions temporals s’entremesclen als paràgrafs de la novel·la: el passat dels protagonistes a Los Yesares, el viatge en cotxe a Barcelona, la tragèdia als calabossos de la Via Laietana. Tot és una mateixa pasta temporal que va revelant el discurs prodit del franquisme, mentre de fons sona Can’t buy me love, I wanna be your man, I feel fine o Ticket to ride.
  El destí, llavors, és simplement una revolta del passat projectat en el futur, exactament l’anul·lació de tota dimensió que no siga un ara i ací literàriament cimentat. “El destino tampoco existe cuando el cuerpo inútil se retuerce como un trapo en el suelo oscuro de Via Laietana, tan lejos de Los Yesares, de las revistas de cine que leíamos mientras el pan se cocía a fuego lento en el horno de piedras refractarias, de aquel pájaro sin plumas que encontramos un día con la tripa gorda que se les pone a los pájaros cuando están a punto de morirse”.
  L’estil acumulatiu, erràtic i vagarós del narrador ens va rescatant un temps que és el nostre temps (1965, aprofitaré per dir-ho, és l’any del meu naixement...), mentre la figura d’un torturador alié a tota harmonia vital (inspirat en el policia Antonio Creix) s’aixeca com el contrapunt d’aquells ingenus músics que canviaven, sense proposar-s’ho, un planeta ja en convulsió.
  Alfons Cervera és un autor que pot enorgullir-se que a les solapes dels seus llibres es diga això: “Sus novelas gozan de una gran repercusión pública y académica en Francia, Alemania y otros países europeos, así como en EEUU”. Al capdavall, ser mirat per damunt del muscle al teu propi rodal i triomfar fora hauria de ser l’objectiu de tot escriptor una mica ambiciós, precisament perquè el vol gallinaci i la miòpia dels lectors i els mandarins autòctons palesa així la seua autèntica i sarcàstica dimensió.
  Al final, The Beatles van triomfar a Barcelona –i a Madrid. I la Via Laietana, anant bé, hauria de ser un nou museu –visitable de 9 a 5- dels horrors passats. La memòria, que era intangible i evanescent, esdevé històrica. I Cervera en té la seua part de culpa, no cal dir-ho.
Joan Garí
Publicat en Posdata, 5-5-2018

28/4/18

Vida d'un patriota

Títol: El trist final d’en Policarpo Quaresma
Autor: Lima Barreto
Adesiara
Barcelona, 2017
Trad. de J. Domènech Ponsatí
281 pàgines


  Policarpo Quaresma és un brasiler inflamat per l’amor al seu país. Lima Barreto ens presenta un personatge que sembla una amable caricatura d’un patriota inofensiu, d’aquells que creuen que els qui acusen el clima de l’Amazones de propiciar malalties  és perquè ja hi han acudit malalts, o prefereixen un vi del sud del Brasil a un Borgonya o un pollastre amb guando abans d’acompanyat de petits pois.
  Fins ací no hi ha res de particular. Policarpo llegeix tots els dies un grapat de diaris nacionals, i després, a la biblioteca, se submergeix en la lectura de les revistes i els annals de l’Instituto Histórico, però sobretot estudia la cultura dels indígenes. Un dia, tot aquest ardor tranquil es converteix en una petició que adreça a la Cambra dels diputats perquè oficialitzen el tupí-guaraní, originari del Brasil, en lloc del portuguès. Segons Quaresma el tupí és una “llengua originalíssima, aglutinant, és l’única capaç de traduir les nostres belleses, de posar-nos en relació a la nostra naturalesa i d’adaptar-se perfectament als nostres òrgans vitals i cerebrals, perquè és creació de pobles que han viscut i encara viuen aquí i, per tant, posseïdors de l’organització fisiològica i psicològica a què tendim, tot evitant-se, d’aquesta manera, les estèrils controvèrsies gramaticals, oriündes de la difícil adaptació d’una llengua d’una altra regió a la nostra organització cerebral i al nostre aparell vocal”.
  La sol·licitud de Quaresma provoca el seu descrèdit immediat. Els diaris humorístics s’hi acarnissen. Com a resultat de tot plegat, el tanquen sis mesos en un manicomi. Una vegada alliberat, decideix dedicar-se a l’agricultura, invertint tota la seua passió patriòtica en procurar la fertilitat de “la millor terra del món”. Participa després en una revolta militar i acaba en una masmorra, des d’on es pregunta si tota la seua vida no ha estat guiat per “una idea irreal, sense base, sense fonament”.
  És difícil interpretar les intencions de l’autor d’aquesta novel·la. Barreto dibuixa un personatge un poc ridícul però que, d’alguna manera, és també capaç de despertar simpaties en el lector. Policarpo Quaresma és un ingenu però, a diferència de molts idealistes, resulta més entranyable que perillós, més amigable que enervant.
  Potser l’amor a la pàtria, com deia Samuel Johnson, és l’últim refugi dels canallles, però Policarpo no n’és un. Ell voldria sincerament col·laborar a fer millor el seu país. El seu trist final és el propi de les bones intencions que, com vol el tòpic, serveixen d’empedrat a l’infern...
Joan Garí
Publicat en Ara, 28-4-2018

14/4/18

Un eco de campanes extingides

Títol: Ermita
Autor: Jordi Llavina
Editorial Meteora
Barcelona, 2017
101 pàgines


  Jordi Llavina (Gelida, 1968) sent una gran atracció envers els poemaris llargs. He escrit sovint sobre els seus llibres i és ara, amb el seu nou títol (Ermita), quan potser convindrà fer-hi un recompte global. Llavina porta més de deu anys proporcionant-nos un selecte mostrari de versos de molt bon calibre, en un itinerari jalonat per obres merescudament celebrades. Del 2006 és La corda del gronxador (Moll-Proa); a l’any següent, va publicar Diari d’un setembrista (Bromera); entre 2012 i 2015, en un crescendo de rara intensitat, ens va oferir Vetlla, Contrada i Matí de la mort (tots tres en 3i4).
  Encara puc recordar la lectura enfebrida de Vetlla (2012) en un llarg viatge de tornada de Barcelona en l’Euromed, tal com vaig consignar al meu blog Ofici de lector. El seu següent títol, Contrada, inclou 40 sonets amb un pròleg de Teresa d'Arenys i un epíleg de Josep M Esquirol. Aquest darrer hi explica com aquesta contrada no és un lloc físic, un emplaçament territorial, sinó el nom d'una  encontrada o trobada: la de cert estadi de la condició humana, la de l'aplec del cel i de la terra. El poeta, potser sorprés en el mezzo del camin dantesc, mira la seua terra, mira la seua gent i després escriu els seus versos. A partir d'aquí extrau una moralitat que és sobretot una autolliçó:

"No hi ha ningú que neixi i sigui lliure,
ni cor que es pugui estalviar els estralls
d'un temps de vida, de l'amarga sort".

  Demostrant el seu excel·lent domini de l'idioma i apurant al màxim la contenció expressiva que propicia el sonet (aquest instrument que, com remarca Teresa d'Arenys, "és arquitectura verbal a l'orella d'Occident, tant com la tanka i l'haiku japonesos són aquarel·la sonora  a la de l'Orient Llunyà"), Llavina hi du a terme un agermanament natural entre el món natural i l'humà, allà on els "sarments d'un cep que podaran" equivalen al "cor que es vanta de poder abastar el món". És així com les branques d'una figuera, el fullatge de l'àlber o el pàmpol de la vinya connecten naturalment amb les mans femenines. A aquest delicat apèndix dedica el poeta tres dels millors sonets del recull, "La cambra", "Mà de noia" i "Mà de tennista". El primer, singularment, em sembla, en la seua delicada simplicitat, una petita obra mestra:

"Fa gairebé trenta anys, en la foscor
d'un vell cinema que era una ruïna,
vaig agafar la mà de la veïna
del meu seient. Hi havia, en la claror

de la pantalla, aquell lívid color
del cine d'art i assaig, i una heroïna
-fantasma amistançada amb la morfina-,
tràgica i maquillada d'amargor.

No recorde res més de la pel·lícula.
El vell cinema ja no hi és (es deia
La Cambra). De la mà que tant em feia,

en tocar-la, estremir, sols la cutícula
d'algun dit seu puc dibuixar amb verisme.
Pro em va guiar: em deixà ran de l'abisme"

  Com en la bona poesia de tots els temps, és en acabar la lectura, en l'últim vers, quan comença realment la intel·lecció del poema. I el territori que s'hi obri és imponderable.
  Matí de la mort, al seu torn, també és una experiència fronterera. Com explica el seu propi autor en un epíleg final, el poemari es refereix a la mort però en realitat parla de la vida, i d'aquell ampli terreny que la cara i la creu de la nostra existència tenen en comú: "el cos, els fills, el somni, els amics, la por, el sexe, la joia, el menjar, l'angoixa, els animals, el desencant, la música, l'esperança, les cases, el desig, el silenci, el dolor, l'absència, l'eufòria, el desfici, els indrets, l'amor, la malenconia, la llum, la fosca..." Si Carles Duarte, per exemple, troba el seu jo profund en un sensualisme naturalista, on empelta la lliçó dels clàssics, Llavina és el cronista dels avatars familiars, dels petits daltabaixos autobiogràfics.
  Matí de la mort conté il·lustracions, un parell de dibuixos encisadorament naïfs de Marta Espinach Llavina, i sobretot aquesta prodigiosa mà d'Andreu Alfaro sostenint una ploma a la portada que és la divisa icònica de la bella i clàssica col·lecció de poesia de 3i4 (jo he sentit l'inenarrable plaer d'observar Alfaro mentre em feia un retrat -que ara guarde com un tresor- sense alçar ni per un sol moment la ploma del paper). En realitat, aquest llibre culmina la trilogia que va començar amb Vetlla i va seguir amb Contrada. I ho fa reunint, d'alguna manera, elements dels dos textos anteriors: la narrativitat i la predilecció pel sonet com a mètode d'intensificació expressiva.
  Tinc el convenciment que tots els poetes haurien d'escriure obligatòriament versos rimats i mesurats en una etapa inicial, com els guerrers medievals s'exercitaven amb espases de major pes de l'habitual. Després, als combatents, el versicle els semblaria un instrument dúctil i lleuger, un arma indefinidament apropiada per a la mà. Jo sóc, però, un mal lector de poesia, un tipus infectat pels mals habituals de la prosa, així que els meus consells deuen tindre un valor relatiu.
  I Ermita, finalment. L’últim poemari de Llavina és una llarga tirada de 1.400 octosíl·labs, un carmen continuum a la recerca de l’ermita de Sant Pere del Puig, en un territori que ens comunica amb la més delerosa intimitat de l’autor. L’obra es complementa amb les expressives fotografies de Josep Massana, que ajuden a fixar (el blanc i negre ens remet directament a l’essència de les coses, com sap molt bé el meu bon amic Joan Antoni Vicent) el paisatge narrat i viscut. Llavina hi va pujant i va trobant-se amb els elements naturals propis del país: les cigales amb el seu cant monòton (al meu país les anomenem txitxarres, ja em perdonareu), la pedra licorella “que només ens serviria/ per fer el llosat d’una cabana” (però al Priorat propicia l’enèrgica fragilitat lluitadora de la vinya), els records de les coques amb recapte que presidien els sopars familiars... Aviat el propòsit del poeta s’explicita:

“Voldria, doncs, deixar en els versos
Alguna mena de certesa:
Pressentir el límit del llenguatge,
Poder-me afigurar el topall
Del que es pot dir, abans del no-res”

Aquest versaire que escriu “per curar el tall/ que ens fa saber que no som res” arribarà a la seua ermita, que no és realment un edifici, sinó una propietat de l’esperit. Com a tal, no és un objecte exterior, sinó una possibilitat interior, un eco de la memòria que perdurarà en el temps, com perduren els sons de les millors campanes, quan fa molt de temps que han perdut el seu batall. Que és, exactament, l’unica definició possible de la bona poesia.
Joan Garí
Publicat en Posdata, 14-4-2018

25/3/18

El testament de la masculinitat irredempta

Títol: La Germandat. Complot contra les dones
Autor: David Miró
Onada
Benicarló, 2018
157 pàgines


  Fins i tot un vell masclista com jo (i permeteu-me la generositat de la hipèrbole, tant en matèria de substantius com d’adjectius) ha de reconéixer l’oportunitat d’un llibre com La Germandat. Les dones del món, alçades a l’uníson, demanen ja treure totes les faves de l’olla i això, com és de justícia, ha de ser celebrat.
  S’ha dit i repetit –i, a pesar d’això, no deixa de ser rigorosament cert- que l´única de les revoltes ideològiques que torbaren i destorbaren el segle XX destinada a triomfar és la del feminisme. Les dones s’han cansat de ser contemplades com el sexe dèbil i han passat a exhibir la seua musculatura. Han reclamat que els homes deixen de decidir per elles. La primera decisió va marcar ruta: a l’alba de la humanitat, a les fogueres al voltant de les quals s’arraïmaven els sàpiens, es prengué el primer acord tàcit que va decidir el futur de les femelles. Com aquestes parien les cries humanes, es quedarien a les coves cuidant-les i, de passada, fent el dinar. Des d’ací fins a la bretxa salarial i la violència de gènere actual hi ha una paràbola com la de Kubrick en el proemi de 2001: A Space Odyssey. Només és que l’os ja ha tocat terra i això ha tingut conseqüències.
  David Miró planteja el seu llibre com el dietari fictici d’un vell malalt terminal que confessa al seu fill l’existència d’un antic complot per evitar que les dones prenguen consciència del seu poder i vulguen exercir-lo. “La lluita de classes és una cortina de fum. La veritable lluita és la de gèneres”, explica el protagonista. Aquest rampell de sinceritat reescriu una idea especialment estimada per alguns sectors del feminisme (i que obsedeix el gran escriptor i malèvol ciutadà Arcadi Espada): que les dones són, en realitat, una classe social.
  Emparat per aquesta motxilla marxiana, el gènere femení autoconscient ha anat superant tots els paranys que els ha disposat el patriarcat. Miró fa referència a algunes d’aquestes trampes perfectes, com ara l’Operació Margie (l’elecció de Margaret Thatcher per fer creure les dones que una de les seues havia arribat al capdamunt del poder a Gran Bretanya) o el “fals feminisme” d’un moviment com Femen, que caricaturitza la reivindicació de gènere exhibint cossos perfectes amb les mamelles a l’aire.
  La Germandat, diu el vell patriarca del llibre, funciona “a l’estil d’Al-Qaeda” i no té més missió que impedir l’empoderament femení. El propòsit, òbviament, sembla singularment i clarament inútil. Les dones mereixen la seua oportunitat. Si el món, regit pels homes, ha resultat un lloc ple de soroll i fúria, potser elles en facen un de millor. I els qui sospitem que, en realitat, no hi haurà tanta diferència (perquè el poder sempre restarà igual, independentment del sexe de qui l’exercisca, es diga Margaret Thatcher, Indira Gandhi o Soraya Sáenz de Santamaría...), podem ben bé passar sense ser escoltats.
  Miró ha escrit un llibre amb un acusat to didàctic (de vegades, i per això mateix, amb matisos inadvertidament naïfs), una redacció pulcra i clara i un mètode narratiu que dosifica la informació per afavorir la lectura d’aquells que hi necessiten alguna mena d’enjòlit. Com que és evident que el segle XXI serà de les dones, aquest podria ser el manual que ens recordara que, en la seua lluita, no tot van ser flors i violes. Una vasta conspiració, bastida amb semen i feromones, ha intentat ocultar, tergiversar o impedir l’accés de les fèmines al ple domini de la terra. La Germandat serviria, en aquest sentit, com a testament col·lectiu d’una masculinitat irredempta.
Joan Garí
Publicat en Ara, 24-3-2018

24/3/18

La memòria viva del Gulag

Títol: Vestides per a un ball a la neu
Autora: Monika Zgustova
Galàxia Gutenberg
Barcelona, 2017
268 pàgines


  Monika Zgustova és txeca de naixement, però resideix des dels anys 80 del segle passat a Barcelona. Culta i políglota, la seua obra literària s’ha desenvolupat tant en la seua llengua materna com en català. A més, ha realitzat una seixantena de traduccions, especialment del txec i del rus, de Bohumil Hrabal i Jaroslav Hasek a Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva.
  L’obra creativa de Zgustova sol estar centrada en el món eslau. En La dona silenciosa (2005), que vaig ressenyar per a la revista El Temps, es retrataven els avatars del país dels txecs i els eslovacs amb els ulls d’una dona, Sylva von Wittenberg (després von Stamitz), de pare alemany i mare txeca. En aquesta Sylva dostoievskiana i rodorediana estan concentrades moltes dones pragueses i de tot Europa, moltes dones que han fet del silenci una manera de protestar clamorosament per la vida que els ha tocat viure. La dona silenciosa és la dona del segle XX: només volia una vida feliç al costat del seus, però la Història es va interposar en el seu camí.
  Al capdavall, Txecoslovàquia fou un país sotmés a l’estrany atzar dels nombres. Tota la seua història vivia pendent d’anys acabats en vuit: en 1918 es forma com a país després de la primera Guerra Mundial; en 1938 té lloc el nefast pacte de Múnic i amb ell la invasió alemanya; l’any 1948 s’esdevé el colp d’estat comunista i el canvi consegüent de règim; el 1968, finalment, fou la fi de l’efímera primavera d’Alexander Dubcek, avortada pels tancs russos. Aquesta infausta trama periòdica només es trenca l’any 1989, com és ben sabut. Destruint la maledicció del vuit, la “revolució de vellut” de Vaclav Havel i companyia restituí la dignitat a txecs i eslovacs, que finalment decidiren separar els seus destins.
  L’odissea del seu país natal, però, no esgota els interessos de Monika Zgustova. En Les roses de Stalin (2016, també publicada per Galàxia Gutenberg), s’aproximava a la trista biografia de Svetlana Allilúyeva (1926-2011), la filla petita de Yósif Stalin. Les circumstàncies d’aquesta vida singular probablement van acabar de refermar l’autora en la necessitat de culminar un projecte que havia promés a Olga, sa mare: recopil·lar les històries de les dones russes represaliades en el Gulag. Això és, ras i curt, Vestides per a un ball a la neu.
  Monika Zgustova ha fet un treball de camp tan simple com dolorosament necessari: entrevistar les víctimes supervivents de la repressió ideològica de Stalin. En la ferotge lluita que el sàdic georgià va emprendre contra “el cosmopolitisme” (sic) i els enemics del comunisme, un grapat de femelles coratjoses va acabar en camps els noms dels quals s’han fet tristament cèlebres: Kolimà, Vorkutà, Norilsk. En la cruel amplitud monocromàtica de Sibèria, sovint a 50 graus sota zero, els enemics de la URSS porgaven els seus pecats ideològics en les inconcebibles condicions que ara relata aquest llibre. Alguna d’aquestes dones, com ara Susanna Petxuro, havien estat acusades de col·laborar en organitzacions antiestalinistes. D’altres –és el cas d’Ela Markman- eren comunistes sinceres que es van desenganyar després. Quasi totes elles eren autèntiques belleses eslaves –com dóna fe l’apartat fotogràfic del llibre-, i van sobreviure al càstig extrem gràcies a la seua força interior, a les relacions d’amistat que van establir al Gulag i al seu amor a la poesia i a la cultura russa. Els presoners s’aprenien versos de Tsvetàieva, Zòxenko o Akhmàtova, i això els insuflava ganes de seguit vivint. Markman va coincidir a la presó amb la filla de l’autora de Després de Rússia, Adriana, i també va mantindre correspondència amb Boris Pasternak.
  Cantants, actrius, compositors: quasi totes les dones entrevistades al llibre van coincidir al Gulag amb celebritats caigudes en desgràcia, “cosmopolites desarrelats” que oferien el seu art als altres presos i això els feia oblidar col·lectivament les penalitats del captiveri.
  La història subsegüent és coneguda: el “desglaç” iniciat per Khruixov a finals dels 50, després de la mort de Stalin i de la revelació dels seus crims, va propiciar que moltes d’aquestes dones retornaren a les seues llars (Khruixovki es diuen precisament els edificis característics d’algunes barriades populars de Moscou, on encara viuen les antigues represaliades envoltades pels seus llibres i pels seus records en carn viva). Alguna cosa, però, s’havia trencat al seu interior: no la fe en la vida, sinó en els ideals de joventut que van acabar excusant la construcció d’un sistema basat en el crim i la mentida.
  Vestides per a un ball a la neu és una indagació periodística i literària indefugible, perquè té el privilegi d’haver parlat amb les protagonistes d’una colossal hecatombe. És la constatació de la manera en què va acabar resolent-se el segle XX: les ideologies van propiciar un bany de sang i el món, alleujat, se les va espolsar amb un sacsó herculi.
Joan Garí
Publicat en Posdata, 24-3-2018

10/3/18

Víctimes de l'era del jazz

Títol: Moriria per tu i altres contes perduts
Autor: F. Scott Fitzgerald
Anagrama
Barcelona, 2018
Traducció de Marc Rubió
521 pàgines


  Quan va publicar la seua primera novel·la, Aquest costat del paradís (1920), Francis Scott Fitzgerald va adquirir ràpidament la fama d’un tipus que abordava “els clàssics idil·lis amorosos, nois pobres que feien la cort a noies riques, glamur, festes i última moda”, per dir-ho en paraules d’A. M. Daniel. Aquest ensarronament és típic de l’escriptor que té èxit d’entrada, i sap connectar amb l’air du temps; a més es va veure potenciat per la publicació de la seua obra mestra, El gran Gatsby (1925). El propi Fitzgerald es referia a aquella etapa com “l’era del jazz”, una mena de Belle Époque nordamericana. 
  Com a resultat d’aquest perfil tan primerencament favorable, Fitzgerald va tindre problemes per poder vendre alguns dels seus contes, que no encaixaven amb el punt de vista previ amb què el llegien –amb què el volien llegir- els seus editors. Aquesta és, en essència, la història d’aquest recull de textos “perduts”.
  Precisament “Moriria per tu”, el relat que dóna títol al volum, és un bon exemple de les penalitats que hi va haver de passar l’autor. Fitzgerald el va escriure en 1935 i hi abordava el tema del suïcidi. Els diaris o les revistes on el va enviar –el Post, l’American, el Cosmopolitan o Red Book- el van rebutjar. Els possibles editors trobaven l’argument massa “fosc”: hi anhelaven l’atmosfera vaporosa de les pàgines que havien fet famós el seu creador. El conte, a ulls d’ara, no té res de particular: ambientat a les muntanyes de Carolina del Nord, narra un peculiar afer amorós entre un càmera i una estrella del cinema. Entre línies hi ha ecos de la peripècia d’una jove actriu anglesa, Peg Entwistle. Peg va intentar triomfar a Hollywood després d’un cert èxit com a actriu de teatre a Broadway, però no se’n va sortir. Mastegant molt el seu fracàs, va arribar al moment fatídic en què la vida no li oferia ja cap al·licient: al setembre del 1932 es va matar llançant-se des de la lletra H del celebèrrim cartell de Hollywood. Scott Fitzgerald coneixia bé aquesta anècdota, que va saltar als mitjans com una metàfora de l’efecte devastador de la recerca de la fama.
  El grapat de relats que publica ara Anagrama s’ocupa de temes que certament degueren desconcertar els possibles editors: històries de divorciats una mica desesperats, vides truncades per la Gran Depressió, contalles de la Guerra Civil americana, més les misèries habituals d’una ciutat com Nova York, que Scott Fitzgerald coneixia bé i estimava dolorosament.
  Després hi havia Zelda. La dona de l’escriptor, com se sap, va haver d’ingressar en un psiquiàtric en 1932 i es va passar la resta de la seua vida entrant i eixint de clíniques i hospitals. Aquesta peripècia és a l’origen d’almenys quatre dels contes ací recollits: “Malson”, “Què pensa fer-hi”, “Un cicló enmig del silenci” i “Les dones de la casa”. En general, l’aplec abarca relats escrits entre 1920 i 1940, any de la mort del seu autor (havia nascut a Minnesota en 1896). En molts d’ells també apareix reflectit el seu vessant de guionista, cosa que s’aprecia per exemple en els diàlegs. En conjunt, es tracta d’una literatura no menyspreable, però que certament està lluny de la llegenda de títols com El gran Gatsby o Tendra és la nit.
  Tot plegat, publicar ara aquest material sembla un homenatge invers a l’avarícia estulta de tants editors. El relat “El P.” està precisament protagonitzat per un d’aquests clarividents maneguetes, que confessa frívolament: “Tots els columnistes i comunistes (sempre em costa distingir aquestes dues paraules) em deixen com un drap perquè diuen que només m’interessen els diners. I m’interessen: moltíssim. La meva dona en necessita. Els meus fills en volen constantment. Si algú m’oferís tots els diners de Nova York no els rebutjaria pas”. Quod erat demonstrandum...

Joan Garí
Publicat en Ara, 10-3-2018

4/3/18

Tractat d'aracnologia comparada

Títol: Quan surt la reclusa
Autora: Fred Vargas
Amsterdam
Barcelona, 2018
Trad. d’Anna Torcal i Salvador Company
389 pàgines


  Confessaré, d’entrada, que sóc un pèssim lector de novel·la negra. Ja sé qu Èdip va matar Laios i es va casar amb Iocasta, però quan arriba l’hora de comprovar si efectivament es tractava de son pare i de sa mare jo ja hi he perdut l’interès. Òbviament, però, no crec que el lector de l’ARA estiga massa excitat amb la idea d’assabentar-se detalladament de les meues opinions sobre la literatura de gènere. Als lectors anònims els que els interessara, en tot cas, és saber si el llibre en qüestió és bo o no. I la resposta és afirmativa: Quan surt la resclusa és un narració notable, que no decebrà els aficionats a la sèrie negra en general ni els fans de Fred Vargas en particular.
  No deixa de ser significatiu que, a la contraportada d’aquesta novel·la, els editors s’hagen vist impel·lits a explicar que “Fred Vargas ignora les fronteres que sovint s’han volgut interposar entre la novel·la negra i la literària”. En realitat, hauríem de tendir a pensar que, independentment del motle genèric triat, un llibre ha d’aguantar-se pel seu propi pes. I aquest ho fa. La narració és àgil i ben construïda i els diàlegs de bona llei. Un exemple: “És el meu veí, el vell Lucio. Sempre està plantat allà al vespre, assegut sota el faig, amb una cervesa. Que Déu el preservi de les aranyes. Quan era petit, va perdre un braç durant la guerra d’Espanya. Però una aranya l’havia picat en aquell braç, i ell repeteix incansablement que el seu braç va marxar abans que acabés de gratar-se la picada. Que, per aquell fet, encara li cou. En va treure un principi que, en la meua opinió, s’aplica a totes les situacions de l’existència: no s’ha de deixar mai abandonada una picada, sempre cal gratar-la fins a la fi, fins a fer-se sang, o corres el risc que et piqui tota la vida”.
  La metàfora que Vargas fa servir d’enjòlit al relat és la reclusa, una aranya “tímida i solitària” que no mata amb la seua picada. No obstant això, tres persones hi han mort al sud de França en poc temps mentre el comissari Adamsberg, “home d’intel·ligència melancòlica i erràtica”, investiga l’assassinat de la Laure Carvin. Laure venia roba per a nens en una botiga de luxe del districte 15 i havia mort en un 4x4 entre les 22.10 i les 22.15 hores. El principal sospitós era el seu marit, un tipus ric que “havia fet carrera”.
  I bé, ja tenim ací els principals elements per a una bona història noire. Els amants del gènere (i potser també els aracnòlegs) no s’hi veuran decebuts. No és el meu cas, però tampoc té més importància.
Joan Garí
Publicat en Ara, 3-3-2018

3/3/18

La pel·lícula de la pròpia vida

Títol: El joven sin alma
Autor: Vicent Molina Foix
Anagrama
Barcelona, 2017
361 pàgines


  Aquesta és la història d’un jove alacantí, d’una família burgesa, que ens conta amb detall els seus anys d’aprenentatge. És el final de la dècada dels 50 i el jove Vicente Molina Foix rebrà l’educació –religiosa, per descomptat- que correspon a la seua classe i condició. Fins i tot quan es trasllada a París a completar els estudis ho fa com un xiquet pur: per evitar les temptacions del dimoni usa una corona de punxes d’acer a la cuixa esquerra. Amb aquest artilugi diví entra el cinema per veure una pel·lícula de Godard, ni que després haja de confessar-se. De tota manera, les hòsties franceses li saben millor que les espanyoles i qui sap si li recorden el sabor d’aquella escena primigènia, a la llar materna, en què sa mare el va besar als llavis.
  Així entrem en matèria, doncs, d’acord amb la voluntat d’un Molina que, per contemplar millor el regust de la seua pròpia memòria, creu necessari escriure en segona persona, i desdoblar el jo que va ser –ingenu, facialment efeminat, una mica ingràvid- de l’altre jo ja madur, el de l’escriptor exitós que avalua la seua biografia sense més concessions de les necessàries.
  Un altre moment fundacional és quan Camilo José Cela acudeix a Alacant a fer una conferència. El Cela immens dels anys 50 –escriptor oficial, trapatroles de bona llei, novel·lista llorejat- li dedica un moment d’atenció al jove Molina Foix –o almenys és així en la seua imaginació-, i és per recomanar-li que abandone Alacant. La província, ai!.
  No caldrà que li ho diguen dues vegades. Fa cap a Madrid a estudiar Dret i allí comença a col·laborar en la revista Film Ideal. La circumstància cinematogràfica li proporciona dos plaers alhora: iniciar-se com a escriptor i descobrir en algunes sales, algunes vegades i gràcies a algun home o a alguna dona, la relació entre projecció i erecció.
  Llavors el tendre Molina passa també la passera obligatòria de la militància comunista. És així com viu, segons confessió pròpia, “con una vela puesta al Kremlin y otra a Hollywood”. Però Madrid no el sadolla. Acabada la carrera (som a l’any 1965) fa cap a Barcelona, on entra en contacte amb la colla de Ramon/Terenci i Ana Maria Moix. Un nou món s’obri davant els seus ulls admirats: Barcelona passa a ser, alhora, La Meca, Sodoma, El Dorado i Cinecittà. Allí s’esdevé l’assumpció de la seua definitiva condició sexual: Ramon el desvirga i, en endavant, s’arbora entre els dos una amistat amorosa tan procel·losa com una muntanya russa.
  Les coneixences que fa en aquella ciutat dels prodigis són definitives. Cada un dels de la nova colla té el seu títol privatiu: Ramon és El Novelista Sensacional, Ana Maria La Única Mujer i Pedro/Pere Gimferrer El Poeta Fundador. Són temps convulsos, meravellosos, dionisíacs. Passa amb Ramon mesos excitants, però l’amor –o el que hi haguera entre ells- s’acaba. Terenci li escriu un text difícilment replicable: “No tienes corazón, sólo curiosidad, y eso no basta”.
  Tanmateix, l’empremta que ha deixat l’amant fugisser i els seus amics en el cor encuriosit de Vicente és irrevocable. Llargs passatges del llibre recreen els diàlegs de la colla, les cartes, els poemes. Fragments teatralitzats en rescaten les peripècies vitals.
  Retornat a la província, ja res pot tornar a ser igual. Ramon, per cert, ha comminat Molina a aprendre bé el català. Al capdavall, era l’idioma familiar: “una lengua que era la de mis padres y la de mis cuatro abuelos, por no remontarse más”. La qüestió lingüística propicia a més, una de les anècdotes més hilarants del volum: el pare havia regalat a la seua dona un abric negre adquirit en Beaumont & Flercher, a la rue Saint-Honoré de París. Es tractava d’una penyora elaborada amb pell de conill o, tal com assegurava el venedor en anglès, de pell de cony. El terme no va fer gràcia a “mis padres valencianoparlantes” i allí es va quedar la cosa. El fill, però, va heretar l’abric de sa mare i ella assegurava que encara tenia el seu olor... L’equívoc –l’abric de pell de cony- dóna joc a un narrador que es riu subtilment, de bona gana, amb els llocs comuns proustians i freudeans.
  El llibre acaba amb la consciència ja plenament adquirida per l’autor que és un autèntic escriptor. París, Madrid, Barcelona: tot ha contribuït a deixar de considerar-se un aprenent –en la literatura, en la vida- i passar a protagonitzar la seua pròpia i definitiva pel·lícula.
  Capítol a part, en tot cas, ocupa l’aspecte purament estètic de la novel·la que glosse. A la portada, un rostre inquietant senyoreja l’espai dins del quadre: un home jove, hieràtic, de faccions agradables, pentinat a la moda d’un altre temps, amb dos trossos de cotó-en-pèl tapant-li els ulls. La imatge és obra de Carmen Calvo. Amb aquesta, són tres les portades que la gran creadora valenciana ha realitzat per a Molina Foix. Les dues anteriors són El abrecartas i Con tal de no morir.
  La col·laboració entre l’escriptor i l’artista ha resultat perfectament fructífera. Els rostres de Carmen Calvo, que tant ens fan pensar en Magritte com en Arcimboldo o en Caravaggio, són petits mapamundis (de tamany natural, com hauria volgut Borges) vistos sempre de front, amb els detalls inquietants propis del particular món de l’autora de Totes les ombres que l’ull accepta.
  Convençuda que una cara és el més profund i complet dels paisatges, Calvo ha completat amb la il·lustració de les portades de Molina Foix el seu fecund recorregut per diferents facetes plàstiques: el collage, la fotografia, el dibuix, l’escultura... Ella s’ha inspirat en la literatura de l’alacantí i aquest ha fet el mateix al seu taller. El jove no tenia ànima però, al capdavall, tenia bon gust...
Joan Garí
Publicat en Posdata, 3-3-2018

17/2/18

La més bella prosa hipotàctica


Título: Páginas escogidas
Autor: Rafael Sánchez Ferlosio
Random House
Basrcelona, 2017
398 pàgines

  Rafael Sánchez Ferlosio passa per ser el millor prosista contemporani en llengua espanyola (i no seré jo qui ho desmentisca).  Ara que Random House ve publicant les seues obres completes, el crític Ignacio Echevarría n’ha preparat una selecció de textos sota el títol de Páginas escogidas, amb la intenció d’acostar a un públic més ampli els penetrants assajos de l’autor. Com Josep Palàcios –un altre prosista formidable-, Ferlosio ha acabat sent un model d’intel·lectual per a l’època de la fi dels intel·lectuals: suggerint sense destorb una plètora d’idees des de la seua confortable talaia domèstica, un refugi moral inexpugnable.
  Páginas escogidas abarca des de les primigènies i mítiques narracions dels anys 50 (Industrias y andanzas de Alfanhuí, El Jarama) fins tota la panòplia d’assajos de curta o mitjana extensió, allà on el geni sintàctic de Ferlosio té difícil competència. Si alguna cosa demostra l’autor de Babel contra Babel és que tot autèntic assagista és, en realitat, un narrador. És en la creació del relat narratiu on el practicant de la prosa d’idees demostra ser un escriptor, i no un mer segregador de textos acadèmics o semblant (el que ara passa per assaig entre els inacauts i els amics del confusionisme interessat).
  Totes les etapes d’aquest esquerp pensador estan representades al llibre: de l’interés per la parla a l’estudi sistemàtic de la llengua. La seua “prosa hipotàctica” –períodes llargs, informats per una erudició de molt bona llei- ofereix un model eficaç del punt exacte en què les idees s’aparten de la ideologia –i s’hi oposen. Les primeres amoblen la vida intel·lectual; la segona no és sinó un paquet d’idees mal descongelades, aptes per als curts de mires o per als ineptes.
  De tota manera, d’entre tots els textos ferlosians, jo sempre em quedaré amb els “pecios”, que és la seua manera d’anomenar els aforismes. Així defineix, per exemple, la españolez: “Uno de los rasgos característicos de la españolez es el de que los españoles nunca oyen nada que les merezca decir: “Es falso”, sino tan sólo cosas de las que decir: “Es total, absoluta y rotundamente falso”.” I el meu favorit: “Lo más sospechoso de las soluciones es que se las encuentra siempre que se quiere”.
  Ell mateix, en una pruïja d’insubornabilitat moral, ens demana que desconfiem dels autors d’aquesta mena de frases, que s’autoeximeixen “de tener que dar razón de sí”. Però, no és aquesta fortalesa sintàctica i semàntica allò que ens les fa inevitablement i fatalment atractives?

Joan Garí
Publicat en Ara, 17-2-2018

10/2/18

Una pau com un oli brut

Títol: El mar
Autor: Blai Bonet
Club Editor
Barcelona, 2018


  El mar és un d’aquestes llibres que, quan el llegeixes per primera vegada, deixa en el teu ànim una marca inesborrable. La publicació, ara, d’una nova edició d’aquest clàssic modern de Blai Bonet, propicia una relectura pausada i saborosa. En aquesta operació de relectura, les pàgines que ens havien commòs quan érem més joves tornen a imprimir-se en algun plec de la nostra ànima, però la figura resultant ja no és la mateixa. El lirisme metafísic, la sensualitat malaltissa que m’havien sorprès fa tants anys retornen de nou i Manuel Tur torna a matar Andreu Ramallo  i després se suïcida a la banyera, davant el mirall (tot sempre davant un mirall), mentre recorda la primera vegada que va fumar, a la vora del mar.
  La nova edició de El Club Editor inclou nou capítols inèdits procedents del mecanoscirt enviat a la censura i un esclaridor epíleg de Xavier Pla on aquest estudiós infatigable precisa com El mar és un precursor del textualisme i també és la menys obscura –i la més bella, afegiria jo- de les novel·les de Blai Bonet. Pasolini, Antonioni, Camus: el més brillant de la cultura europea de l’època conflueixen en una història que transcorre en un sanatori de tuberculosos. Thomas Mann, Salvat-Papasseit, Màrius Torres: la tuberculosi ens resulta literària perquè els seus pacients se’n van a dalt d’una muntanya i allí, amb el món als seus peus, la vida passa amb un ritme tràgic que no pot deixar de ser poètic.
  El text de Bonet conjumina, en tot cas, les misèries de la postguerra (els afusellaments a la llum de la lluna) amb les misèries pròpies d’unes existències al límit, engabiades en una mena d’adolescència tràgica. Una col·lecció de frases superbes va jalonant la narració, per recordar-nos que Blai Bonet era un conceptualista líricament formidable: “Em mirava amb una mirada lluent i bruta com la mirada dels animals a la tarda”; “El regne de Déu ha tornat agre dins mi com, de vegades, torna agra la llet, a l’estiu”; “No em sentiu a mi quan el tedi vos devora. Sentiu la vostra netedat. Experimentau el centre pur de la vostra innocència submergida dins una pau com un oli brut”; “Quan un està sol estima les coses. Perquè les coses tenen una claror que no depén del sol i que és com la claredat dels camins que menen a un poble, a un alzinar, anc que cap viatger no vagi al poble ni a l’alzinar”.
  Agustí Villaronga, aquest colossal gestor d’ombres, va realitzar una versió cinematogràfica de la novel·la exactament com s’havia de fer: redefinint, redibuixant i redimensionant els personatges per convertir una obra mestra verbal en una explosió visual de primera categoria. I això –tot això- és El mar. La mar...
Joan Garí
Publicat en Ara, 10-2-2018

3/2/18

El misteri profitós dels pares

Títol: Entre ells dos
Autor: Richard Ford
Empúries
Barcelona, 2018
Trad. de Josefina Caball
152 pàgines


  Després de moltes i ben valuoses pàgines de ficció, Richard Ford –com s’esdevé amb molts novel·listes- s’ha enfrontat finalment a la consignació memorialística de les seues vivències més íntimes. I l’objecte d’aquesta initimitat l’ha focalitzat en la figura dels pares. Al capdavall, hem inventat la família com el petit laboratori on fer créixer les persones, i a vegades la fórmula funciona i a vegades no. Ford assegura que la seua infància va ser feliç, i d’aquesta felicitat ha extret motius per a la seua escriptura. D’altres escriptors han abandonat el laboratori amb traumes i horrors dignes de millor causa. I igualment  han fet, amb tot això, literatura.
  Richard Ford ha escollit, per construir aquest llibre, dos retrats independents, un de sa mare (escrit poc després de la seua mort, en 1981) i un altre de son pare (realitzat trenta anys després). Ell mateix verbalitza aquesta necessitat que va sentir d’abordar les dues figures per separat a partir de la constatació que pare i mare són dos universos paral·lels, ni que, d’alguna manera, resulten a la vegada inextricables. Els seus pares, de tota manera, tenien una relació ben peculiar: s’estimaven de debò. “Allò que era més íntim, més important, més satisfactori i necessari per al pare i per a la mare tenia lloc gairebé exclusivament entre ells dos” –escriu el fill. No és que no estimaren també la seua criatura. Ho feien, però eren afectes que, per dir-ho així, circulaven per canals diferents. Ambdós –pare i mare- venien de passats no excessivament afalagadors, i havien sabut construir un refugi on el petit Richard va poder desenvolupar-se dignament.
  La mort prematura del pare va marcar la deriva de la família. L’any 1948, Parker Ford té un atac al cor. Des d’aquell moment, fins la seua mort definitiva (en 1960), Richard va ser conscient que tenia un pare. Aquest lapse d’una dotzena d’anys aferma la relació amb el seu progenitor, però no és suficient. Quan Parker mor, el seu fill només té setze anys. El buit que s’instaura llavors té conseqüències en la vida del futur escriptor. Com ell mateix confessa, no va poder fruir d’una relació “d’adult a adult” amb el seu pare (però, es té mai una relació així amb el teu propi pare?). Aquesta frustració, de tota manera, no va ser inútil: de retruc, això li va permetre escriure –l’esvoranc pavorós deixat pel pare el va omplir la literatura.
  Després li va quedar sa mare, Edna Akin. La seua relació també és peculiar: “Nosaltres –la mare i jo- no vam estar gaire lligats pels vincles típics, com el sentit del deure, la recança, el sentit de culpabilitat, la vergonya, el decòrum. L’amor, que mai no és típic, ho arrecerava tot. Donàvem per fet que era fiable, i ho era”. La família havia quedat coixa amb la defunció de Parker, però el fill va poder concentrar la seua cura en una mare malalta de càncer en els seus últims anys de vida. Tot això ara és només una condició per a la memòria i un motiu per a excitar l’escriptura. Si Richard Ford no fos un escriptor, hauria protagonitzat una indagació psicològica com aquesta sobre els seus pares? Aquest, naturalment, és un privilegi dels literats. Només ells, entre tots els fills, poden extraure lleis universals allà on d’altres simplement observarien costums privatius: “Els nostres pares, aïllats com estem en la nostra existència, ens lliguen estretament a una cosa que no som, i es forja una distanciació estant junts i un misteri profitós, de manera que fins i tot quan estem amb ells també estem sols”.
  Per investigar aquest misteri Richard Ford ha escrit el seu llibre. Com reconeix, hi tenia un deure moral com a escriptor. No pots ocupar-te sempiternament de vides inventades sense fer una ullada a l’arqueologia de les raons de la teua soledat més desassossegadorament sòlida.
Joan Garí
Publicat en Ara, 3-2-2018

27/1/18

L'home que desitjava la pluja

Títol:  Les petjades de l’home invisible
Autor: Manel Alonso
Quorum Llibres
Valls, 2017
236 pàgines


  En la contraportada d’un llibre, el lector habituat troba de seguida la carta de presentació més ràpida i pràctica del volum en qüestió. A poc que el propi autor o, en el seu cas, els editors hi siguen mitjanament hàbils, es pot aprehendre amb eficàcia que ens aportarà aquest títol, quines rutes ens proposa i quin horitzó d’expectatives literàries hi podem trobar. Escriure textos de contraportada és una habilitat absolutament clau i per això resulta doblement significativa la breu nota que trobem en Les petjades de l’home invisible. “El nostre país –podem llegir-hi- és ple de personatges subterranis, uns individus que conviuen amb una altra mena de fauna humana, la dels escriptors amb una trajectòria intensa i extensa que no aconsegueixen visibilitzar-se en una societat que els ignora, els dóna l’esquena o els menysprea directament; homes i dones invisibles que, aliats amb els personatges subterranis, mantenen la flama d’una cultura que molts voldrien anihilar. El nostre autor és un d’ells”.
   Després d’aquesta carta de presentació, es fa difícil no empatitzar amb Manel Alonso, l’autor del llibre que tenim entre mans. Les petjades de l’home invisible és un dietrari que en recull textos escrits entre 2014 i 2016. Partint del seu sentiment d’illa absoluta en un país bibliòfag, és natural que Alonso s’escandalitze el dia que s’assabenta, mitjançant una enquesta publicada, que només un 2% de la població valenciana tria el seu idioma propi com a vehicle lector habitual. Aquesta xifra redona provoca la tristesa del dietarista: “Un escriptor que empra el valencià com a matèria primera –confessa- és un individu estrany el qual una gran part de la societat no acaba d’entendre ni de comprendre, un individu la motivació i l’objectiu del qual són analitzats amb desconfiança. Què hi anem a fer! No res. Carregar-se una falsa esperança a les esquenes i eixir al carrer, a l’escenari i continuar llegint amb una certa emoció aquests artefactes que anem component en solitud, tot esperant un lector que un dia vulga fer-s’ho seu”.
  Comprenc el desànim de l’autor. Al capdavall, un escriptor valencià és, en el seu context, aproximadament com un captaire. Se’l tolera un instant però només si fa gràcia; després, és oblidat. Hi faria, però, algunes precisions. En realitat, aquest 2% (conec l’enquesta) seria la massa de lectors de pedra picada, és a dir, dels qui llegeixen sempre en valencià. Després hi ha una frontera més difusa formada per un altre contingent de possibles lectors que trien indistintament el valencià o el castellà segons el llibre. Això obri, diguem-ne, una perspectiva un poc més afalagadora. En realitat, passa que els lectors llegeixen el que els abelleix, d’acord amb les seues possibilitats. Això no treu ferro ni indignació a les xifres reals, però és una escletxa interessant per als escriptors una mica ambiciosos. Fer-se llegir és un art duríssim, i més en un país com el valencià, però no crec que els col·legues castellanoescrivents encenguen puros amb bitllets de curs legal... La faena de l’escriptor és terrible per a tots, al País Valencià. Amb comptades excepcions (comptadíssimes...) tots som escriptors subterranis. Alguns supleixen això fent-se una colla d’amics/admiradors i fent la viu viu. Els qui no som gregaris, fet i fet, piquem pedra tots els dies. I així passa la vida -i la literatura.
  Més enllà de les seues sensacions psicològiques, Alonso fa al seu diari un recorregut per la nòmina  del sector cultural valencià. Tot hi és un poc misèria i companyia, però això no el desanima. Ell segueix publicant els seus llibres i els seus articles, procurant arribar a final de mes. Molts dels textos d’aquest llibre podrien ser perfectament articles de premsa. Tenen la claredat, la concisió i la correcció sintàctica exigides al bon columnisme. En alguns punts, la visió de l’autor es torna lírica: “Tinc un gran desig de pluja –escriu en juliol. És un desig carnal, sensual, de carícies líquides, fresques, minúscules sobre la meua epidermis. És un desig provocat en part per l’enyorança”; en d’altres, tota l’èpica possible és dissol enmig de les veritats més elementals: “M’obligue a escriure per oblidar-me del pensament de la mort que em persegueix des que era un infant”. Sempre, però, l’experiència sempiterna d’arena a la boca, a la vegada com a escriptor i com a home: “Tinc la sensació que la vida se m’escapa, que he perdut no un sinó uns quants trens i que estic condemnat a rondar per aquesta estació grisa i bruta del fracàs”.
  Autor prolífic i sempre inquiet, Manel Alonso ens ha proporcionat un diari de maduresa, de replantejament de la vida viscuda, on potser només trobem a faltar un poc més de densitat i d’elaboració literària. Com a dietarista, ens conta els seus alifacs, i això els permet confrontar-los amb els nostres. La confessió, així, actua d’espill. Per a això serveix precisament un diari, i no és estrany que el gènere concite tan poca atenció per part dels lectors. Al capdavall, ¿a qui li agrada col·locar-se un espill al davant quan es pot utilitzar aquest estri per fer joguinejar el sol reflectint-s’hi contra la resta dels mortals? Millor, doncs, seguir sent subterrani...
Joan Garí
Publicat en Posdata, 27-1-2018