Un eco de campanes extingides

Títol: Ermita
Autor: Jordi Llavina
Editorial Meteora
Barcelona, 2017
101 pàgines

  Jordi Llavina (Gelida, 1968) sent una gran atracció envers els poemaris llargs. He escrit sovint sobre els seus llibres i és ara, amb el seu nou títol (Ermita), quan potser convindrà fer-hi un recompte global. Llavina porta més de deu anys proporcionant-nos un selecte mostrari de versos de molt bon calibre, en un itinerari jalonat per obres merescudament celebrades. Del 2006 és La corda del gronxador (Moll-Proa); a l’any següent, va publicar Diari d’un setembrista (Bromera); entre 2012 i 2015, en un crescendo de rara intensitat, ens va oferir Vetlla, Contrada i Matí de la mort (tots tres en 3i4).
  Encara puc recordar la lectura enfebrida de Vetlla (2012) en un llarg viatge de tornada de Barcelona en l’Euromed, tal com vaig consignar al meu blog Ofici de lector. El seu següent títol, Contrada, inclou 40 sonets amb un pròleg de Teresa d'Arenys i un epíleg de Josep M Esquirol. Aquest darrer hi explica com aquesta contrada no és un lloc físic, un emplaçament territorial, sinó el nom d'una  encontrada o trobada: la de cert estadi de la condició humana, la de l'aplec del cel i de la terra. El poeta, potser sorprés en el mezzo del camin dantesc, mira la seua terra, mira la seua gent i després escriu els seus versos. A partir d'aquí extrau una moralitat que és sobretot una autolliçó:

"No hi ha ningú que neixi i sigui lliure,
ni cor que es pugui estalviar els estralls
d'un temps de vida, de l'amarga sort".

  Demostrant el seu excel·lent domini de l'idioma i apurant al màxim la contenció expressiva que propicia el sonet (aquest instrument que, com remarca Teresa d'Arenys, "és arquitectura verbal a l'orella d'Occident, tant com la tanka i l'haiku japonesos són aquarel·la sonora  a la de l'Orient Llunyà"), Llavina hi du a terme un agermanament natural entre el món natural i l'humà, allà on els "sarments d'un cep que podaran" equivalen al "cor que es vanta de poder abastar el món". És així com les branques d'una figuera, el fullatge de l'àlber o el pàmpol de la vinya connecten naturalment amb les mans femenines. A aquest delicat apèndix dedica el poeta tres dels millors sonets del recull, "La cambra", "Mà de noia" i "Mà de tennista". El primer, singularment, em sembla, en la seua delicada simplicitat, una petita obra mestra:

"Fa gairebé trenta anys, en la foscor
d'un vell cinema que era una ruïna,
vaig agafar la mà de la veïna
del meu seient. Hi havia, en la claror

de la pantalla, aquell lívid color
del cine d'art i assaig, i una heroïna
-fantasma amistançada amb la morfina-,
tràgica i maquillada d'amargor.

No recorde res més de la pel·lícula.
El vell cinema ja no hi és (es deia
La Cambra). De la mà que tant em feia,

en tocar-la, estremir, sols la cutícula
d'algun dit seu puc dibuixar amb verisme.
Pro em va guiar: em deixà ran de l'abisme"

  Com en la bona poesia de tots els temps, és en acabar la lectura, en l'últim vers, quan comença realment la intel·lecció del poema. I el territori que s'hi obri és imponderable.
  Matí de la mort, al seu torn, també és una experiència fronterera. Com explica el seu propi autor en un epíleg final, el poemari es refereix a la mort però en realitat parla de la vida, i d'aquell ampli terreny que la cara i la creu de la nostra existència tenen en comú: "el cos, els fills, el somni, els amics, la por, el sexe, la joia, el menjar, l'angoixa, els animals, el desencant, la música, l'esperança, les cases, el desig, el silenci, el dolor, l'absència, l'eufòria, el desfici, els indrets, l'amor, la malenconia, la llum, la fosca..." Si Carles Duarte, per exemple, troba el seu jo profund en un sensualisme naturalista, on empelta la lliçó dels clàssics, Llavina és el cronista dels avatars familiars, dels petits daltabaixos autobiogràfics.
  Matí de la mort conté il·lustracions, un parell de dibuixos encisadorament naïfs de Marta Espinach Llavina, i sobretot aquesta prodigiosa mà d'Andreu Alfaro sostenint una ploma a la portada que és la divisa icònica de la bella i clàssica col·lecció de poesia de 3i4 (jo he sentit l'inenarrable plaer d'observar Alfaro mentre em feia un retrat -que ara guarde com un tresor- sense alçar ni per un sol moment la ploma del paper). En realitat, aquest llibre culmina la trilogia que va començar amb Vetlla i va seguir amb Contrada. I ho fa reunint, d'alguna manera, elements dels dos textos anteriors: la narrativitat i la predilecció pel sonet com a mètode d'intensificació expressiva.
  Tinc el convenciment que tots els poetes haurien d'escriure obligatòriament versos rimats i mesurats en una etapa inicial, com els guerrers medievals s'exercitaven amb espases de major pes de l'habitual. Després, als combatents, el versicle els semblaria un instrument dúctil i lleuger, un arma indefinidament apropiada per a la mà. Jo sóc, però, un mal lector de poesia, un tipus infectat pels mals habituals de la prosa, així que els meus consells deuen tindre un valor relatiu.
  I Ermita, finalment. L’últim poemari de Llavina és una llarga tirada de 1.400 octosíl·labs, un carmen continuum a la recerca de l’ermita de Sant Pere del Puig, en un territori que ens comunica amb la més delerosa intimitat de l’autor. L’obra es complementa amb les expressives fotografies de Josep Massana, que ajuden a fixar (el blanc i negre ens remet directament a l’essència de les coses, com sap molt bé el meu bon amic Joan Antoni Vicent) el paisatge narrat i viscut. Llavina hi va pujant i va trobant-se amb els elements naturals propis del país: les cigales amb el seu cant monòton (al meu país les anomenem txitxarres, ja em perdonareu), la pedra licorella “que només ens serviria/ per fer el llosat d’una cabana” (però al Priorat propicia l’enèrgica fragilitat lluitadora de la vinya), els records de les coques amb recapte que presidien els sopars familiars... Aviat el propòsit del poeta s’explicita:

“Voldria, doncs, deixar en els versos
Alguna mena de certesa:
Pressentir el límit del llenguatge,
Poder-me afigurar el topall
Del que es pot dir, abans del no-res”

Aquest versaire que escriu “per curar el tall/ que ens fa saber que no som res” arribarà a la seua ermita, que no és realment un edifici, sinó una propietat de l’esperit. Com a tal, no és un objecte exterior, sinó una possibilitat interior, un eco de la memòria que perdurarà en el temps, com perduren els sons de les millors campanes, quan fa molt de temps que han perdut el seu batall. Que és, exactament, l’unica definició possible de la bona poesia.

Joan Garí

Publicat en Posdata, 14-4-2018