Contra els gimnastes de la banalitat

Títol: No sé què mor
Autor: Ramon Ramon
Edicions 3i4
València 2021
236 pàgines  

 

  Ramon Ramon es va estrenar com a dietarista amb Dins el camp d’herba (2014), un text punyent i amb una prosa treballada i dúctil. Després d’aquest títol vindria Llum a l’atzucac (2018), que continuava amb bona lletra l’anterior i abundava en el seu món de fílies anglosaxones i arrelament al seu paisatge bàsic de l’Horta de València. Vaig fer notar al seu moment un cert manierisme en aquest segon volum, sobretot pel que feia a l’ús dels adjectius. Ara, amb No sé què mor (premi Octubre), Ramon ha corregit això amb escreix i ens ofereix unes pàgines molt ben resoltes en un món ja perfectament definit per un estil de gran bellesa, que delata la seua formació poètica.

  L’univers de Ramon Ramon és atractiu perquè no hi fa concessions: sap que la cultura és la causa de la infelicitat humana i tot dietari no pot ser res més que un inventari de decepcions. Cita, en aquest sentit, Enzensberger: “Com més avanços fa la humanitat, les persones som més propenses a decebre’ns”. En un temps de lleugeresa i frivolitat, on tot el que es demana a un llibre (si és que encara s’hi demana alguna cosa) és que ens entretinga una poca estona, Ramon ens forneix un canemàs de lectures ben païdes, atent a la divisa de J.V. Foix (“M’encanta el nou i m’enamora el vell”): Plató, Sant Agustí, Josep Carner, Jorge Semprún...
  El diagnòstic sobre la literatura contemporània, però, és taxatiu: “Fa segles que l’escriptor té por d’avorrir, de ser feixuc, de mostrar-se solemne o profund”. I pitjor encara: “La idea de lector crític, exigent, s’ha esvaït de l’horitzó”. I, doncs, una conclusió inapel·lable: “En la premsa periòdica, en la novel·la, fins i tot en la poesia i en l’assaig, l’escriptor hegemònic és un gimnasta de la banalitat”.
    Davant aquest panorama, el dietarista ha de recloure’s en un món tancat: el paisatge més proper, el cercle humà veïnal, la presència obsessiva de la mort. Ramon és un home de terres baixes: prefereix l’espectacle de la mar al de la muntanya. La mera possibilitat de l’”alpinisme” el posa frenètic, oblidant potser que la muntuositat valenciana és d’una morigeració notòriament anticlimàtica.
  Algunes de les excursions reflexives que conté No sé què mor són realment antològiques. Les proses dedicades a la tristesa, la música, la tendresa, la frivolitat o l’amistat estan entre les més belles que haja llegit recentment en català. L’autor, però, no es fa cap il·lusió quant a l’abast potencial de la seua literatura. Sap que la nostra llengua està sotmesa a una “regionalització barcelonina” i tot el que s’escriu en la perifèria està poc menys que destinat al silenci.
  Llibres com aquest et reconcilien amb el que puga quedar d’intel·ligent en la humanitat. Ramon Ramon fa literatura, i la fa sense demanar perdó al món. Aquesta insolència és la seua principal vàlua.
  La lliçó d’aquest dietari és que un escriptor seriós només és un pobre home, però quan les coses vagen mal dades de debò només podrem comptar amb aquests insidiosos marginals. “La literatura –escriu- és el principi de tota civilització”. I, segons com, també el final...

Joan Garí

Publicat en Ara, 26-6-2021

Una insípida faula feminista

Títol: Pedres a la butxaca
Autora: Kaouter Adimi
Edicions del Periscopi
Barcelona, 2021
Trad. d’Anna Casassas
164 pàgines

 

Pedres a la butxaca es presenta com una petita faula feminista a l’entorn de l’obsessió, a les societats àrabs, perquè les dones no es queden solteres (o fadrines, com n’hem dit sempre a ma casa). La narradora, una jove algeriana que viu i treballa a París, experimenta en carn pròpia les pressions maternes en favor d’un marit. Tornar a Algèria, en aquest sentit, hi representa el retorn al patriarcat, a l’opressió civil i al tedi vital. La peripècia podria haver-se resolt en alguna mena de reflexió sobre la distància (no només física) entre les dues ribes del Mediterrani, sobretot en allò que afecta les dones. Però Adimi s’instal·la en un to que bascula entre la ingenuïtat i la insipidesa, i el relat acaba en un conjunt d’anècdotes agredolces.
  Kaouter Adimi venia precedida per una recepció crítica notòriament positiva per la seua obra anterior, Les nostres riqueses. No he llegit aquest llibre i la meua tasca consisteix a avaluar Pedres a la butxaca. Sincerament, no hi he vist rastre de la brillantor que es lloava al seu text anterior. Com jutjar, si no, un paràgraf com aquest:

  “El meu despatx és tot de vidre i està decorat amb molt de gust, el d’un decorador, no pas el meu, perquè jo no en tinc gaire. És lluminós els dies de sol, gris els dies de pluja, i està a prop dels lavabos per als dies de mal de ventre”.

  I, tanmateix, un esclat d’intel·ligència (és a dir, d’ironia) emergeix, de sobte, en unes altres pàgines, i el lector exigent hi alberga alguna esperança:  

  “Els exèrcits haurien d’estar formats únicament per dones. Les batalles, les revolucions, les guerres serien molt més èpiques, sagnants i violentes del que han estat fins ara”; “Els algerians estimen les seves mares fins a l’extrem de tenir por d’enganyar-la amb la dona”.

  El punt de vista naïf o fins i tot adolescent que adopta la veu narradora afavorirà potser una certa empatia amb la protagonista entre certs lectors (o lectores), però en un esperit una mica exigent acaba per impossibilitar un interès més seriós pel que s’hi està contant. I és una llàstima, perquè és obvi que la situació de la dona algeriana –i en general als països àrabs- és un tema suficientment complex com per merèixer una altra mena de tractament.
  I un últim detall: podria ser que el títol de l’obra fos també una metàfora feminista (en al·lusió al suïcidi de Virginia Woolf, ofegant-se en un riu amb les butxaques plenes de pedres), però la repetició constant d’aquest motiu al llarg del relat el desproveeix de la seua energia potencial. I ho sent molt.

Joan Garí

Publicat en Ara, 5-6-2021