30/5/20

Torna el vell huracà

Quasi al mateix temps que donava a conéixer les cançons del seu primer disc, Psicopompa (una mirada fresca i original a algunes patums filosòfiques, entre altres temes), la polifacètica Aina Monferrer Palmer veia com la Institució Alfons el Magnànim li publicava l’extracte essencial de la seua tesi doctoral sobre Estellés. El llibre es titula Vicent Andrés Estellés i la literatura a l’aula. Anàlisi de l’estil i propostes didàctiques, i és un formidable aplec de múltiples incitacions per als amants dels versos del millor poeta valencià del segle XX.

  Molt en la línia actual, per a dur a terme la seua investigació Aina Monferrer ha digitalitzat 129 llibres de poemes de l’autor, amb un total de 429.000 paraules inventariades. Sobre aquest corpus  ha fet servir un programari concret: el Word Smith Tools i el paquet d’eines de l’IVITRA (Institut Virtual de la Traducció) de la Universitat d’Alacant. Això li ha permés una cerca en detall del tipus de lèxic preferit pel poeta, amb resultats concrets com ara que Estellés utilitza, als seus versos, 276 noms propis diferents. En el capítol dels topònims, és interessant constatar que, mentre el nom del seu poble de naixement –Burjassot- hi apareix 57 vegades, València ho fa 231. No és d’estranyar això: Estellés va ser un enamorat de la capital d’aquest país, allà on va desenvolupar la seua carrera de periodista i on va viure fins la seua mort l’any 1993. La mirada encisada que projecta sobre els barris i els carrers de València en un volum com Llibre de meravelles evidencia l’especial relació que va mantindre amb la seua ciutat d’adopció. El topònim Borriana, per cert, apareix 14 vegades als versos d’Estellés, reflex sense dubte del feeling que va experimentar també –com ja va explicar Josep Palomero al número 218 del Buris-ana, de novembre del 2013- amb el nostre poble.

Amor i jo

  Fa uns anys es va realitzar un estudi informàtic sobre el lèxic dels versos d’Ausiàs March, el gran poeta del Segle d’Or. El resultat va ser que els dos termes que més hi abundaven eren “amor” i “jo”. No crec que aquest parell de vocables flamígers siguen tampoc estranys als versicles estellesians. Al capdavall, entre Estellés i March hi ha una complicitat que supera tota distància temporal, com Aina remarca molt bé al seu estudi. Buscant un predecessor digne, Estellés no podia trobar-lo en la depauperada lírica posterior al Renaixement, així que és lògic que es remuntara a la deu dels grans clàssics.
  El volum de què m’ocupe conté també una detallada “explotació didàctica” dels llibres estellesians, cosa que sense dubte resultarà de gran utilitat als centres escolars.
  Al final, la col·loquialitat d’Estellés (el que Fuster anomenava “poesia balzaquiana” o que va fer exclamar Josep Pla que el de Burjassot era “un prosista que escrivia en vers”) no ha pogut ocultar l’enorme energia lírica dels seus poemes. El poble valencià ha correspost el seu amor convertint-lo en el seu poeta nacional i per això retorna sempre, cada any, com un vell huracà.
Joan Garí
Publicat a la revista Buris-ana, núm. 231

23/5/20

El mar -i el mal- no s'acaben mai

Títol: Petó ferotge
Autor: Roberto Saviano
Anagrama
Barcelona, 2020
Trad. de Pau Vidal
419 pàgines


  El Maraja està trist perquè el Dentola ha mort el seu germà Christian. Sembla, sí, un episodi de The Sopranos, però és només un breu miratge. El Maraja té 18 anys i és un dels capos de la nova camorra napolitana. Ara el crim organitzat, al sud d’Itàlia, està en mans d’adolescents sense escrúpols que han vist El padrí, Narcos i Joc de trons, i que juguen a Call of Duty. Volen ser Al Pacino, Pablo Escobar o la Mare dels Dracs i arriben a la vida com cadells de gossos de combat abocats al mugró de sa mare. Escriu Saviano: “El criador arrenca el cadell del mugró agafant-lo pel clatell i s’acosta el morret a la galta. Però n’hi ha un –encara pràcticament cec i esdentegat, amb les genives avesades a la suavitat de la mare- que prova de mastegar. Vol conèixer el món, el vol tenir sota les dents. Aquest és el petó ferotge. Aquest gos, tant si és mascle com femella, serà criat com un combatent”.
  Petó ferotge és la continuació de La banda dels nanos, que també ens va oferir Anagrama. Roberto Saviano hi demostra un profund coneixement dels baixos fons napolitans, i la raó més concreta per la qual viu amb escorta des del 2006. El Briató, l’Elefant, el Lollipop, el Pixafluixa, el Dron, el Melindro.... tots obeeixen el Maraja, malnom de Nicolas Fiorillo, que comanda la seua barca (banda, en l’argot camorrista) amb mà de ferro. El superior del Maraja és l’Arcàngel i el seu enemic més acarnissat és el Gatarro. La novel·la es va detenint en les peripècies d’aquesta lluita pel control del territori, una contesa sanguinària on el preu a pagar sempre és la vida.
  Un dels pocs episodis d’aquesta lluita a mort que transcorre fora de Nàpols és el viatge que la banda fa a Milà per encarregar-se del Tigretó, un home del Gatarro. El contacte amb el nord pròsper i febril fa reflexionar el Maraja, però sempre a favor seu: “En Nicolas observava la gent. Ho havia de valorar tot. Quant guanyes? Quant vals? Qui estàs pagant? Tot tenia un valor que es podia calcular. Tot. Clavava els ulls damunt de la gent, de les coses, mirava com es deien les botigues, les marques dels cotxes. Quant guanya aquell empleat? Quant val la botiga on treballa? Quant els paguen al mes? Tenen hipoteca? Els fan el salt? Amb aquelles mans quina feina fan? Per a ell tot es reduïa a una classificació de diners i de poder”.
  No esperem al llarg d’aquestes pàgines, però, molts moments retòrics ni descriptius. La redacció és febrosenca, plena de diàlegs, amb una acció frenètica. D’alguna manera, ja hi està prevista la futura conversió a un llenguatge audiovisual, les celebrades sèries que adapten tots els títols de Saviano. També cal remarcar, en aquest sentit, la tasca del traductor, Pau Vidal, que s’ha esforçat per tornar versemblant en català dialectal el napolità que parlen els personatges de la novel·la.
  El Maraja només s’humanitza, a ulls del lector, quan la seua xicota, la Letizia, li anuncia que serà pare. Quan una periodista de la tele li fa una entrevista, tanmateix, no s’està de mostrar-hi el seu costat més cínic i bandoler. La reportera li pregunta si té algun escrúpol per estar a l’altre costat de la llei. El Maraja contesta: “Legal vol dir que t’ho pots permetre i il·legal vol dir que no. Ets il·legal fins que no et pots comprar la legalitat”. Sembla el vell codi de la Cosa Nostra, de la famiglia, però aquests cadells han vingut per substituir als vells capitostos, que no han sabut veure que se’ls passava l’arròs.
  Nicolas Fiorillo sap que el seu regnat serà breu, però intens. Tot com viure dins una tempesta perfecta. Quan escampe, ja no hi haurà barca, però mar sí. El mar –i el mal- no s’acaben mai...
Joan Garí
Publicat en Ara, 23-5-2019

2/5/20

Una lliçó sobre l'ànima humana

Títol: Dos amics
Autor: Ivan Turguénev
Viena
Barcelona, 2020
 Trad. de Jaume Creus
132 pàgines


  Dins l’oceà inacabable de la literatura russa del segle XIX, hi ha espècies desconegudes –almenys per a mi- que de tant en tant omplen les xarxes. Una criatura abissal que ha vingut a regalar-me el temps de lectura és el relat Dos amics d’Ivan Turguénev, el rival de Tolstoi admirat per Flaubert i Henry James.
  Els dos amics a què fa referència el títol són Boris Andréïtx Viazovnín i Piotr Vassílitx Krupitsin. El primer retorna, als vint-i-sis anys, a la seua casa pairal del centre de Rússia, abandonant una grisa ocupació en l’Administració de l’Estat. Allí coneix Krupitsin i hi fa amistat. Són dues persones molt diferents: Viazovnín ha tingut una educació exquisida, parla diverses llengües i és de totes totes un home cultivat. Krupitsin, al seu torn, és de modals poc refinats, té escassa cura de la seua vestimenta i en general és molt més rústic que el seu nou amic. Però la complicitat els ha unit i, a partir d’ací, Krupitsin s’agafa com una cosa personal trobar una dona que encamine Viazovnín per la senda d’un bon matrimoni.
  Comença llavors un peregrinatge dels dos col·legues per les cases de la regió on hi ha jovenetes que, al parer de Krupitsin, reunisquen les condicions adients al seu pla. La primera candidata serà una jove viuda, Sofia Kiríl·lovna, definida pel narrador com pertanyent “a aquella mena de dones que els galantejadors anomenen falaguerament expertes; els marits, harpies, i els vells concos, espavilades”. Viazovnín es veu ràpidament sobrepassat per l’excés de desimboltura de la viuda, així que proposa deixar-ho córrer.
  La segona visita els porta a la llar de dues germanes, filles d’un coronel retirat. Una es diu Pelagueia i l’altra Emeréntsia i no poden ser més diferents: Emeréntsia és expansiva i alegre, mentre que Pelagueia és tímida i reservada. Cap de les dues fa el pes a Boris Andréïtx, que novament es retira a la seua caserna d’hivern.
  Finalment hi ha una tercera expedició, que els fa recalar a casa de la Vérotxka Barsukova, una dona discreta i senzilla que capta l’atenció de Viazovnín. En aquest cas, però, és Krupitsin qui desaconsella la nova candidata al seu amic, a qui jutja massa cultivat per casar bé amb Vérotxka. Però la decisió de Viazovnín ja està presa i els esdeveniments posteriors portaran els dos companyons a situacions vitals extremes que no havien imaginat.
  Destre en la introspecció psicològica i posseïdor d’un estil clar i elàstic, Turguénev ens hi dona una lliçó de busseig dins l’ànima humana i les més íntimes contradiccions dels homes i les dones.
Joan Garí
Publicat en Ara, 2-5-2020

4/4/20

Sense aixopluc en la tempesta

Títol: L’Anticrist
Autor: Joseph Roth
Adesiara
Martorell, 2020

Trad. de Pilar Estelrich
190 pàgines


  La fugida interminable de Joseph Roth des de la seua Galítsia natal fins a les profunditats etíliques d’ell mateix de vegades es concretava en novel·les que ara són de culte, i de vegades ho feia en textos més inclassificables, com sense dubte és L’Anticrist. Pilar Estelrich, traductora de l’obra i especialista en Roth, explica molt bé en la introducció les contradiccions de l’autor respecte a la seua condició jueva. Tanmateix, no va renegar mai dels seus orígens i precisament L’Anticrist és una mostra ferma i contundent de la seua pregona pulsió antiracista: “Déu –hi escriu- va crear l’ésser humà a semblança seva. Per tant hom l’ofèn quan fa befa del nas corbat del jueu, els ulls oblics del mongol, la boca grossa del negre, o quan els desqualifica. Com que tots són éssers humans, en el rostre excels i insondable de Déu s’hi ha de retrobar per força cada tret característic i cada coloració específica de cadascuna de les races humanes”.
  Però l’Europa dels anys 30 (el volum que ens ocupa es publica a Amsterdam en 1934) no és precisament propícia a abrandades proclames d’amor universal. Forces inquietants s’hi abraonen i es preparen per sumir el món en una convulsió definitiva. El que Roth identifica amb la figura de l’Anticrist és una hidra que en cada país pren una configuració diferent. Si a Alemanya l’antisemitisme ho envaeix tot, a la Unió Soviètica, per exemple, el narrador comprova els efectes d’aplicar al peu de la lletra una vella consigna marxista: “La religió és l’opi del poble”. Segons ell aquesta és “una frase fal·laç i estúpida”, i la divisa connexa “La cultura és poder” no la millora.
  Però tampoc a l’altre costat de l’Atlàntic, a l’autoproclamat País de la Llibertat, les coses funcionen millor. “La llibertat –reflexiona Roth- es troba situada en forma d’estàtua davant les portes del país: l’han feta fora. I ha quedat petrificada”. El narrador troba l’alè de l’Anticrist en un lloc singularment mefistofèl·lic: Hollywood, “allà on les persones són els dobles de les seves pròpies ombres”. Proposa, doncs, reescriure l’etimologia del lloc, i l’anomena Hölle-Wut, en alemany, “la fúria de l’infern”.
  No hi ha lloc on escapar, doncs. També entre els seus –els jueus- nia l’Anticrist, que és ubic i totpoderós, ecumènic i globalitzant. On refugiar-se, doncs? Cap a les profunditats d’un mateix -és l’única via- fins tocar fons i contemplar la vida allunyant-se con un vaixell del port. I a això es dedicarà un Roth desesperançat després d’aquesta obra, amb l’alcohol com a únic excipient d’una medecina tan irrevocablement definitiva.
Joan Garí
Publicat en Ara, 4-4-2020

21/3/20

Una cultura sense Déu

Títol: Tots els camins
Autor: Joan F. Mira
Proa
Barcelona, 2020
381 pàgines


La progressiva laïcització de la societat occidental ha provocat epifenòmens clarament indesitjats. Ara qualsevol alumne de setze anys que cursa 4t d’ESO ignora àmpliament què és la Quaresma o l’Esperit Sant i molts estudiants novençans d’Història de l’Art  no entenen res al davant de quadres que exigeixen no un adoctrinament previ sinó un conjunt de referents que simplement s’han esborrat. Aquells agnòstics que estimem la cultura considerem aquesta situació un simple desastre. És així com ho viu quotidianament l’escriptor i antropòleg Joan F. Mira. Com tants col·legues de la seua generació, Mira va ingressar en un seminari però va acabar abandonat els estudis, a Roma, abans de completar la seua formació per a convertir-se en capellà. Molts anys després, quan és ja un ancià savi i escèptic, ha volgut evocar aquells anys de formació en el volum de memòries Tots els camins.
  Tots els camins arriba set anys després de la publicació d’un primer tom de caràcter memorialístic, El tramvia groc. En aquella ocasió Mira dedicava pàgines notables a les seues vivències dins la granja familiar –als afores de la ciutat de València-, en contacte directe amb una horta ubèrrima i vitalment magistral. Només la desaparició prematura del seu progenitor precipitaria la seua decisió de seguir una educació religiosa, un canvi radical de vida que el xiquet de 14 anys que l’acceptava no podia saber quines conseqüències acabaria tenint. Com vaig escriure a propòsit de El tramvia groc:  “Al capdavall, el pubis rosat d’una veïneta podia –i era!- tan sagrat com el calze que el sacerdot sostenia entre les mans suoroses. I aquesta vivència gojosa resultava tan punyent com les maçades de la vida –la ferida involuntària causada per la mare, la mort dramàtica del pare”.
  Tots els camins és, en gran part, la crònica sumària de la peripècia de l’autor pels diferents centres on els atzars celestials el van portar: primer Iecla, a Múrcia, després el monestir d’Iratxe, a Navarra i finalment la Universitat Gregoriana de Roma.
  El xaval que, als catorze anys, descobreix gràcies als seus mestres la llengua grega i un projecte personal de santedat és observat, tants anys després, amb la indulgència de la provecta persona en què s’ha convertit, “si és que un vell agnòstic, sentimental i alhora fastigosament i penosament racionalista pot comprendre aquell pobre adolescent embadalit”.
  L’adolescent embadalit, però, va atresorant vivències. A Iratxe un dels seus professors l’envisca en una confusa maniobra de seducció. És el mateix que li regala, insospitadament, la Gramàtica valenciana de Sanchis Guarner, i li obre així els ulls a la seua pròpia llengua. Entre els murs ferrenyament benedictins el jove Mira aprén el costum del treball pautat i metòdic i, dècades després, el vell Mira es pregunta si la clausura de tot aquell món “realment significa un avanç cultural, una forma de progrés social, més llibertat civil, i una vida millor, més humana i feliç”.
  A Roma, el dimoni, el món i la carn guanyen la partida. Abandona la Gregoriana per la Lateranense i acaba els estudis de Filosofia ja fora de l’orde escolàpia. Després vindrà la immersió en la realitat del seu propi país, l‘entrada en la política clandestina de l’antifranquisme i algunes experiències laborals extremes (més un primer amor deliciosament frustrat). D’entre tot això, l’autor destaca el seu interés per l’antropologia, que li ha permès una mirada vasta sobre la realitat i una altra dimensió al seu treball com a escriptor professional.
  El conjunt i l’estil de Tots els camins és un poc més desmanegat i desigual que el de El tramvia groc. La causa probablement és la nombrosa inserció d’altres textos (com ara extensos passatges reescrits de la novel·la El desig dels dies). Ça i llà, però, emergeix la poderosa prosa de Mira, que no deixa de ser un bagatge final perfectament incitant.
Joan Garí
Publicant en Ara, 21-3-2020

16/3/20

El fil de la memòria

Títol: Quadern de Ca Perla
Autor: Manel Alonso
Editorial Neopàtria
Alzira, 2020
202 pàgines

  Vaig estar en el jurat que va donar el premi de la Crítica dels Escriptors Valencians al millor llibre d'Assaig a Manel Alonso, l'any 2018, pel dietari "Les petjades de l'home invisible". Per això ara, en llegir una nova peça memorialística de l'autor -el recull d'articles Quadern de Ca Perla- m'he reafirmat en el que vaig dir i fer en aquell conciliàbul profitós: les proses d'Alonso tenen encant. L'escriptor de Puçol du a terme una recuperació de l'espai i el temps de la seua infantesa, de la vida veïnal, dels personatges singulars que poblen els seus records i els de la seua tribu.
  Dins aquesta vasta operació de recobrament d'allò esvaït Quadern de Ca Perla torna a ser una fita remarcable. El record dels seus pocs anys a la dècada dels 60, quan el món està fent ja un canvi irreversible a societats agràries com ho era la valenciana comença per la casa familiar. Enmig del pati, un pou compartit amb la casa del costat -com era costum a les cases llauradores- m'ha recordat un famós passatge de El quadern gris, de Josep Pla. La fascinació per aquesta mena de cisternes en un infant -atret pel perill, per l'insondable, per la profunditat sempre enigmàtica- només la pot entendre el qui ha viscut amb un pou a prop: és el meu cas (en una alqueria veïna a la dels meus pares) i és també el cas d'Alonso.
  Per aquesta casa i pels carrers del poble passen tota mena de personatges fascinadors i la faena del memorialista és consignar-ho. Paco l'Asqueral, Amparo la Cotorra, Filomena la Matona, Paco el Basturro... Els malnoms fan -feien?- una funció popular i l'escriptor es deleix reproduint-los. Les vivències amb aquests i altres personatges permeten convocar morigerats oasis de gaudi. En les seues paraules: "Les diferents etapes de la vida les recordem pigallades, potser en excés, de petits instants de felicitat. Les penes les guardem en un bagul polsós, situat en un racó ocult del nostre inconscient, i algunes les transformem amb els anys en anècdotes risibles. Estem programats per a sobreviure i no ho podríem aconseguir amb els mals moments nítids i frescos en la nostra memòria".
  Un escriptor que es confessa "animal solitari i enyoradís" ha de confiar en la seua memòria, però. I els records poden ser positius o nefastos. D'aquest darrer signe són alguns dels episodis que recorda de la relació amb son pare, però en la part noble situa la dignitat de la seua àvia, "monolingüe i analfabeta", que el duia amb seguretat per tota València.
  La generació del pare de Manel Alonso va viure com una tragèdia en carn pròpia la mort de John Wayne, l'any 1979. "Informe semanal -rememora l'autor-, en la primera cadena de RTVE, va emetre un programa recordant la seua trajectòria. A punt d'acabar el documental amb la darrera seqüència de la pel·lícula Centaures del desert (1965), vaig sorprendre mon pare plorant. No fou mai un home de llàgrima fàcil, com ho soc jo. Fràgil, vulnerable, es quedà mirant-me durant una estona amb els ulls plens de vidres líquids i tot seguit, amb l'emoció continguda, em va dir: "S'ha mort mon pare". Vaig restar en silenci totalment desconcertat. De vegades mire de reüll els meus fills i em pregunte si els nostres desencontres en el futur ens allunyaran tant".
  Pares, fills, néts...: la cadena familiar és la cadena vital i tot ix encadenat quan s'estira el fil de la memòria. És la lliçó de l'assagista.
Joan Garí

29/2/20

El desfici d'un volcà refredat

Títol: De l’inconvenient d’haver nascut
Autor: Cioran
Empúries
Barcelona, 2019
Trad. d’Andreu Gomila
235 pàgines


  Quan s’ha llegit molt Cioran, preferentment en la joventut, u acaba vacunat contra moltes coses. El seu nihilisme elegant, al cap i a la fi, rima bé amb l’estat perpetu de malestar de la cultura occidental, sempre presa per una sensació d’estar ocupant-se d’alguna cosa diferent al que seria essencial. Descobrir ara Cioran, anant bé, hauria de ser innecessari, però redescobrir-lo és un plaer que ens proporciona Empúries traduint De l’inconvenient d’haver nascut. Els aforismes continguts en aquest llibre, publicat originàriament en 1973, proporcionen un accés més que plausible a l’obra del gran pensador romanès. Conjuminant la filosofia i l’estil literari, Cioran va demostrar que la profunditat no ha d’estar necessàriament renyida amb la bellesa. Els seus temes recurrents hi són a l’abast. La seua nostàlgia del “temps abans del temps” es resol en una teologia negativa. El problema no és encara Déu, sinó els seus ridículs seguidors: ell no es considera ni creient ni ateu, prefereix Buda a Jesucrist i de la mateixa manera que constata que “tot el que es viu en el folklore ve d’abans del cristianisme”, acaba concloent que “passa el mateix amb tot el que es viu en cadascun de nosaltres”.
  Cioran no creu en el Progrés ni en la Raó, ans exalça la superioritat de les sensacions pures (“No hi ha sensació falsa”, recorda). El seu estat ideal seria la inactivitat (“Donaria tot l’univers i tot Shakespeare per un bri d’ataràxia”) d’aquí que es postul·le, sense renuència, com “un monstre rosegat per la serenitat”. A Nietzsche (“un fals iconoclasta”) prefereix Montaigne, per la senzilla raó que “no ha inspirat cap tribu”, però en aquest punt caldria corregir-lo. No és que Montaigne siga el pare de tots els addictes a això que ara s’anomena “literatura del jo”, sinó que és l’iniciador d’una estirp molt més seriosa: la dels qui consideren que, en les seues pròpies paraules, “el més difícil és ser d’un mateix”.
  Amb aquest panorama al davant, el més temptador –ja que el suïcidi és inútil, perquè sempre esdevé massa tard- és deixar-se abraçar per la plenitud del fracàs. És probable que ell es considerara, simplement, un fracassat més. Al capdavall, sent com era un mestre de la sentència curta i fecunda era així com la definia: “L’aforisme? Foc sense flama. S’entén que ningú no vulgui escalfar-s’hi”. No tenia, per cert, millor opinió de la crítica literària: “En una obra de psiquiatria només m’interessen les frases del malalts; en un llibre de crítica, les citacions”. Doncs res més a al·legar, senyoria.
Joan Garí
Publicat en Ara, 29-2-2020

8/2/20

Notícia del Purgatori

Títol: Esperant Godot
Autor: Samuel Beckett
Proa
Barcelona, 2019
Traducció de Josep Pedrals
110 pàgines


  Segons el catolicisme, el purgatori és un estat transitori entre terra i cel ocupat per ànimes que han pecat però que encara poden aspirar a la salvació. El gran Samuel Beckett (Premi Nobel del 1969) converteix aquest inconcret “estat” en l’escenari nu d’un teatre, amb un arbre –un salze- com a tot atrezzo. Aquest espai metafísic està poblat per dos estranys personatges, Vladimir i Estrabó, que dialoguen estrafolàriament mentre esperen un misteriós Godot. A ambdós s’afegiran després Pozzo i Lucky, una parella encara més estrambòtica i enigmàtica: Pozzo sembla l’amo de Lucky, a qui força a carregar amb tot d’andròmines i sobre el qual exerceix una crual tirania.
  El clàsic de Beckett es veu ara rescatat per Proa amb una nova i excel·lent traducció de Josep Pedrals, demostrant que els anys no han alterat la capacitat suggestiva d’un text immortal.
  Mentre assistim als avatars de l’excitació dialògica d’aquesta doble parella teatral, se’ns hi van fent evidents alguns referents bíblics que, si cap, afegeixen més confusió a la representació. En el primer acte se suggereix que Vladimir i Estragó podrien ser els dos lladres cruficats amb Jesucrist al Gòlgota. En un rampell cioranesc, Vladimir mormola al seu company: “I si ens en penedim?”. A la qual cosa Estragó retruca: “D’haver nascut?”...
  Al segon i últim acte, són Pozzo i Lucky els comparats amb Caïm i Abel, però d’una manera estranyament perversa: el tirànic Pozzo seria Abel i Lucky, la víctima, seria Caïm. Per a ambdós, però, sembla ja massa tard: amb el canvi d’acte Pozzo s’ha tornat cec i Lucky és mut. Així ho explica el primer: “Un dia com un altre es va quedar mut, un dia jo em vaig quedar cec, un dia ens quedarem sords, un dia naixem, un dia morim, el mateix dia, el mateix instant, no en té prou?”.
  Un cinquè personatge, humil, tanca tant l’acte primer com l’acte segon. Es tracta d’un noi, un pastor de cabres, que ve a dir en totes dues ocasions que Godot no vindrà avui, però potser ho farà demà. Davant aquesta improbable certesa, Vladimir i Estragó pensen a penjar-se de l’estrany salze que no els fa ni ombra. Però no hi tenen una bona corda. “Ens penjarem demà, si no ve Godot”, conclou Vladimir, el més despert del duo inicial.
  ...i Godot, és clar, no hi compareix perquè és propi de la vida que les preguntes essencials no ens siguen contestades. El purgatori, de sobte, deixa de ser un procés transitori i es converteix en una residència permanent, on tot és convenientment absurd, amb l’estranya lògica que tenen les coses desenraonadament incongruents i paradoxals.
Joan Garí
Publicat en Ara, 8-2-2020

11/1/20

Després de la mort del pare

Títol: Memòria o caos
Autor: Valentí Puig
Proa, 2019
123 pàgines


 Som molts els qui sospitem que progressisme i conservadorisme, en abstracte, són dues maneres d’entendre la vida que es necessiten mútuament. Això ve al cas del sòlid assaig sobre la cosmovisió conservadora que acaba de publicar Valentí Puig, Memòria o caos. Des d’aquest punt de vista, memòria és herència, civilització i cultura, i el que s’hi oposa només pot ser disgregació i entropia. Utilitzant el seu característic estil, hereu de l’”enumeració catòtica” que  Leo Spitzer va observar com a característica de la poesia moderna, Puig identifica una llarga tirallonga d’operacions contra la memòria. Aquesta llista inclou des del turisme a la cirurgia estètica, la desaparició de la figura del pare, l’abús del victimisme o una peça de Bansky autodestruint-se. Ara que tothom és o se sent víctima d’alguna cosa, caminem cap al matriarcat com a única revolució possible i ningú vol agrair l’existència de la Seguretat Social, l’autor es veu en la necessitat de recordar que si substituïm la raó per l’imperi de les emocions ens carreguem tota una manera d’entendre el món: “Sense memòria, Pal·ladi i l’urinari de Duchamp són el mateix, sempre que ens emocionin”.
  La referència a la Seguretat Social és simptomàtica. Al cap i a la fi, Puig és un conservador de la mena d’aquell personatge interpretat pel gran Spencer Tracy en Judgment at Nuremberg: un ianqui republicà que creia que Franklin Delano Roosevelt havia sigut “un gran home”. La memòria democràtica, doncs, també inclou els aconseguiments de l’Estat del Benestar i tot allò que ha singularitzat Europa entre les nacions del món.
  Però Memòria o caos, fonamentalment, és el crit d’un apocalíptic (per usar la terminologia d’Umberto Eco) davant la societat de masses actual que ho banalitza tot i ens vol fer descobrir la sopa d’all a cada instant. “Qui sap –escriu- si haurem d’imitar els ordes religiosos que es van refugiar en els monestirs per a transcriure els escrits fonamentals del món clàssic”. L’exemple més inquietant d’aquesta decadència bàrbara és l’Educació. Abans els alumnes acudien als centres escolars, cadascú amb la seua llengua materna, a aprendre la llengua paterna. Aquesta és almenys la teoria de Massimo Recalcati i serà útil, en aquest sentit, recuperar les idees bàsiques del seu assaig L’ora di lezione. Per un’erotica dell’insegnamento. Recalcati situa als anys 60 la mort de l’Escola-Èdip, aquella que assumia una lleialtat plena cap a l’autoritat del passat. La va substituir l’Escola-Narcís, on els fills i els pares se subsumien en un tracte indiferenciat, de col·lega a col·lega. En aliar-se pares amb fills, el pacte entre docents i progenitors es va trencar. Davant aquesta realitat, que és l’actual, l’única solució seria caminar a cap a un model d’Escola-Telèmac, retornant a les funcions paternes del docent (com Ulisses va tornar amb el seu fill) adaptades a la nova realitat social.
  No crec que Puig, però, compartisca l’optimisme final de Recalcati. Telèmac no hi és, i tampoc se l’espera. És molt lògic, en aquest context, que la lectura haja entrat en una decadència imparable. L’experiència de tants –jo entre ells-, que ens va fer començar als anys adolescents amb Jules Verne i Emilio Salgari i això ens va permetre arribar a James Joyce i Thomas Mann, ara ja no té sentit. Els nous Verne i Salgari són els Iphones i els Androids...
  Potser fidel finalment a la seua ideologia, a Puig li ha faltat esmentar com un altre símptoma de barbàrie les reticències de tants davant la “memòria històrica”. Amb cent mil cadàvers impertèrrits podrint-se a les cunetes d’una dissortada pell de brau no hi ha civilitat possible, ni decència. Al pare el van afusellar, la mare plora. El món ha heretat aquesta inquietant deriva.
Joan Garí
Publicat en Ara, 11-1-2020