26/12/20

El viatge íntim i miniaturitzat

València. Els habitants del riu
Joan Garí 
(Fotografies: Joan Antoni Vicent)
Edicions Alfons el Magnànim
València, 2020
201 pàgines

  Emili Piera, viatger sensorial, ha escrit sobre València. Els habitants del riu, on el fotògraf Joan Antoni Vicent i jo mateix ens vam fer companyia recorrent el fantasma del Túria quan era el Túria. Ací teniu la seua crònica, escrita com si fora un passatge més del seu Diari de la plaga, que he comentat ací mateix:

 

"Viatjar és un estat d’ànim. Trobe que la meta té només el sentit de fer-nos arrancar. La Patagònia o Katmandú no són temptacions viatgeres superiors al barranc de l’Infern o el Puig Campana. I, prescindint de commocions geodèsiques, no són els solcs dels xufars d’Alboraia –pura poesia euclidiana– inferiors al pebre perfumat de Kampot.
  El llibre Valencia. Els habitants del riu pertany a un gènere de viatge molt peculiar: introspectiu. Una panoràmica sobre les persones, el patrimoni i els paisatges que ens han fet amb una mirada irònica i civil, i sense  pretensions d’inventari. L’escriptor –Joan Garí –, el fotògraf –Joan Antoni Vicent– i el prologuista de luxe, Manuel Vicent (que traça un mapa olfactiu de la seua València) semblen dir-nos que en cada visita nova als llocs familiars patim una refutació o som dolçament confirmats. El paisatge, sobre tot urbà, ens reflexa  i som traduïts, de nou, en cada  visita fins que –privilegi de l’edat– tot el passat reposa con una preciosa confitura en el pot de la memòria ple de tonalitats rosades i blaves, com el capvespre.  Com aquell Tranvía a la Malvarrosa.

Un riu fantasmagòric


  Quan el riu cau, fi com un pensament, sobre la plana al·luvial de València, el Túria ja només és un concepte blindat pels carreus, tallamars i murs dels seus ponts de pedra. No és el Moskova o el Danubi, ni tan sols el Tíber, però en temps dels romans tindria un poc més de prestància.
  Aquesta nova visita a València s’inicia al Bioparc, on un assut envasa les aigües que creuen les barquetes: “Al seu davant –escriu Garí– milers de pins, de palmeres, camps de futbol, pistes esportives, instal·lacions per als menuts i els majors...”
 En efecte, la història pròxima del llit del riu es un somni de civisme,  un argument ben cosit. I amb un final feliç.
  La visita de Garí segueix un trajecte en espiral orientada cap a l’esquerra –el sentit de l’evocació, del ensimismamiento– i per això va saltant d’una vora del riu a l’altra a partir de Ciutat Vella. Les passes del narrador s’han d’adreçar segons un plànol familiar, però –marca de la casa– l’escriptor ens sorprèn amb un adjectiu enlluernador o una descripció molt precisa de la portada del palau del Marqués de Dosaigües: “La força inexorablement tel·lúrica d’aquestes imatges entortolligades, envoltant com una marabunta assedegada la fornícula de la Merededéu del Roser”.
  Sorprèn que no hi haja al llibre ni una sola foto de persona en primer pla. Les persones pul·lulen, quasi sempre en grup, sovint d’esquena, com jubilats o compradors, com runners o gimnastes, com turistes, manobres o escolars entre magnífics volums arquitectònics i perspectives rotundes, com si els edificis més lluïts ens recordaren que van a durar molt més que els seus autors.

Emocions compartides


  No és la façana de Dosaigües –la seua pedra de mantega i lluna– l’únic moment emocionat del trajecte. Garí es deixa arrossegar per la tentacular pulsió de vida dels ficus del Parterre o del jardí de la Beneficència amb “un pati de bella insolència vegetal”. Per no parlar del vestíbul de l’estació del Nord: la meua ànima moruna mai no l’ha considerat inferior al palau de les sirenes, un palau de cristall, maragdes i aiguamarines.
  Potser la rotunditat dels volums i ombres, el classicisme de les composicions de J.A. Vicent són un bon contrapunt en imatge de l’estil feraç i un tant fàustic de l’escriptor.
  Garí i J.A. Vicent ja coincidiren en un projecte anterior –Viatge pel meu país– que, a més, era un retorn als llocs i temes d’El País Valenciano de Joan Fuster. Una cosa similar –l’actualització de les Observaciones de Cavanilles en complir-se els dos segles de la seua publicació– és el que feren Julio Lacarra i Ximo Sánchez. Encara existia Bancaixa i la seua obra social.

Viatges pel propi país


  Per a viatjar a Patraix o a Groenlàndia és imprescindible un cert estranyament, reclamar la condició d’observador encuriosit, no jutjar (massa), i agrair els dons. Hi ha un moment particularment feliç del llibre que comente en el qual Garí, amb una prudència i equanimitat que em sembla molt meritòria, ajusta els comptes amb els diversos elefants blancs que Calatrava va erigir en la llera del riu, paquiderms  que han canviat la postal predominant de la ciutat –diu– tot i que els volums espectaculars semblen “la imatgeria pròpia d’un còmic japonès”. Potser perduren com sembla que va a perdurar la Sagrada Família de Gaudí tot i que Boadella la titllà de “mona de Pasqua de dimensions vertiginoses”.

Un subgènere en expansió 


  Dins de la literatura de viatges, desplaçar-se al que ja és conegut, fins i tot familiar, en el pla físic o en l’anímic, refer un viatge clàssic com Kapuscinski seguint a Heròdot,  és un subgènere en expansió. De vegades, el viatge és una victòria post mortem, no hem d’oblidar que estem a la València del Cid. Alvaro Cunqueiro viatja per Galicia gràcies a la recopilació temàtica de César Antonio Molina. Com ho fa Julio Camba gràcies a una antologia preparada per Francisco Fuster.  A Viagem a Portugal Jose Saramago canvia la seua novel·lística, una miqueta espessa, per la guia de viatges. No res tan divertit com la València de Kenneth Tynan. Al remat jo també en vaig fer una guia (més d’una, en realitat) –Descubrir España– de la CV per a RBA, de la maneta de Josep Vicent Marqués, que ja estava molt malalt".

Emili Piera

Publicat a Posdata, 26-12-2021

Cap comentari:

Publica un comentari