31/12/20

Autobiografia de Madrid

Títol: Madrid
Autor: Andrés Trapiello
Destino
Barcelona, 2020
554 pàgines
 

  Res més lògic, per a un escriptor, que fer la crònica de la ciutat on viu en forma d'autobiografia. Al cap i a la fi, la ciutat és el correlat objectiu del que ens passa a dins, com la mar o com l'oratge. Per això Andrés Trapiello ha emprès la colossal aventura de contar Madrid a partir de les seues pròpies vivències, les d'aquell monyicot que va arribar des de León amb una mà al davant i l'altra al darrere, mentre Franco pudia ja a cadàver i tot estava per fer, però tot era possible.
  El Madrid de Trapiello és un volumàs de més de cinc-centes pàgines on hi ha de tot, des de la fundació fins a la pandèmia. No esperem una postal turística. Trapiello no hi estalvia mossegades de sinceritat: "La incuestionable fealdad de Madrid es parte de su belleza". Des de l'aire li sembla "un corral de cabras" però fa molts anys que viu al mateix carrer, Conde de Xiquena (al rovell de l'ou), i, probablement, ja no sabria viure enlloc més. 
  La capital de Trapiello és la de Galdós, perquè ja no pot ser la de Cervantes. Enamorat del segle XIX (romàntic però no "decimonónico", remarca), el seu món consisteix a conjuminar la distància mental entre el Rastro i El Prado. Francisco Umbral hi va veure una disjuntiva, però el nostre autor no hi creu. Ell, que ha omplit casa amb tota mena de troballes al gran basar popular dels carrers madrilenys, es deleix refutant Umbral o Cela -els seus predecessors immediats-, però en canvi reivindica Baroja i Azorín. I, el que és més important, no s'està de dir que, al Quixot, "li sobren cinc-centes pàgines" (com a tota novel·la llarga, afegiré jo).
  Tots els mantres de Trapiello travessen aquestes pàgines, dels més nobles als més qüestionables. Quan aborda la Guerra Civil (amb un eco del seu Las armas y las letras, que va sentar càtedra),  es manifesta partidari de la Tercera Espanya (ni roja ni blava), oblidant potser que aquesta, existent realment, es va nodrir sobretot de figures republicanes. No hi ha , en efecte, terceristes al bàndol de Franco, que era monolític (amb excepcions posteriors a la contesa, com va ser el cas notable de Dionisio Ridruejo; però Ridruejo va deixar de ser feixista després que s'acabaren els tirs, mentre Chaves Nogales, per exemple, va tindre el valor de manifestar-se demòcrata tout court en plena carnisseria).
  Si he de ser sincer, a una obra monumental com aquesta només li sabria trobar un defecte greu: els comentaris d'actualitat política. No entenc molt bé com Trapiello s'atreveix a criticar la suposada ocultació de les xifres oficials de morts per part del Govern en plena pandèmia i en canvi no faça cap comentari, per exemple, sobre els ja tristament famosos protocols de la Comunitat de Madrid per no derivar els infectats de les residències d'ancians als hospitals (una actuació criminal que només espera la possible sanció penal).
  Trapiello, naturalment, té dret a tindre la ideologia que vulga. Ja va dir Gaspar Llamazares, molt abans de Vox, que a la ciutat de Madrid hi havia, pel cap baix, mig milió d'ultradretans més o menys colèrics, i supose que és difícil escapar a aquest malèvol efluvi. Però dir, com es diu a les pàgines de Madrid, que aquesta ciutat és la suma de tots els espanyols, excepte catalans i bascos (a propòsit precisament d'un text de Josep Pla, tan poc sospitós de trotskista...), em sembla  una deformació ideològica molt poc liberal. Ja se sap, però, que liberal, a Madrid, és tot l'arc ideològic comprés entre la Fundació Francisco Franco i el carrer Ferraz.
  Com a valencià, en fi, no voldria deixar passar una última afirmació del llibre que glosse: "Lo primero que hicieron algunos -escriu Trapiello-, en cuanto se proclamó el estado de las autonomías, fue entronizar campanas que hablaran catalán, valenciano, castúo o vascuence".
   Si el que vol suggerir aquest senyor és que:
A) Català i valencià són dos idiomes diferents [i ho són, clar, com el castellà i l'espanyol...]
B) El "català" i el "valencià" tenen el mateix rang i la mateixa dignitat que el castúo o dialecte extremeny
C) "Català'", "valencià" i "castuo" són llengües inventades per a enterbolir la gloriosa vida constitucional espanyola,
  hauré de concloure que és inconcebible que una personalitat d'una certa cultura es revele, en matèria lingüística, com un perfecte analfabet. 
  Dit tot això, ara m'agradaria explicar -precisament perquè jo si que sóc de veritat liberal i estic alfabetitzat mínimament- que he gaudit llegint sencer Madrid. Com a obra literària, és magnífica. Punt final.
 
Joan Garí
  
 
   



Cap comentari:

Publica un comentari