12/12/20

L'amor és la ferida

Títol: Sempre és tard
Autora: Maria Josep Escrivà
Proa
Barcelona, 2020
109 pàgines
 

 És molt habitual, en molts llibres de versos, trobar com a epíleg llargues i prolixes pàgines dedicades a explicar els deutes amb altres poetes de cada peça concreta, de vegades la filiació d'un simple versicle. En Sempre és tard, el poemari de Maria Josep Escrivà que ha guanyat l'última convocatòria del premi Miquel de Palol, aquesta secció es titula "Reconeixements, agraïments, deutes" i ocupa les últimes deu planes del volum. 
  Sovint s'assenyala, no sé si amb un punt de malícia, que els únics lectors de poesia són els propis poetes, que s'entrellegeixen i es celebren els uns als altres, davant la indiferència del respectable. No seré jo qui hi faré broma: als dietaristes ens passa igual o pitjor! La poca gent que estima els llibres en aquest país nostre prefereix de totes totes les novel·les (i, si pot ser, les novel·les que siguen faciletes de llegir...), així que no hi ha més cera que la que crema.  
  En Sempre és tard, però, he trobar una circumstància deutora particularment emotiva:  l'autora recorda, amb paciència i constància, l'obra d'Antonio Cabrera, el poeta gaditanovalencià que va morir al juny del 2019 després d'una penosa malaltia. Vaig dedicar un record per a Antonio amb motiu del seu decés en aquesta columna del diari La Veu
   No m'estranya que Escrivà trobara inspiració en tants passatges de la curta però intensa i suggeridora obra de Cabrera. Era un poeta concentrat i substancial, i també un prosista intuïtiu i colpidor. El seu amor per l'ornitologia sura al llarg d'aquest poemari com una ala gràcil i perduradora: "Después, e incomprensiblemente,/más allá de nosotros, sin nosotros".
   Al llarg de les pàgines de Sempre és tard els ocells són importants. Són un motiu poètic i, doncs, vital, contraposat potser a aquesta fosca que la poeta evoca com una extensió del cos, quan tot s'assembla massa a un sudari de mots: "Entre al llit com qui entra en una matriu estèril". Però el cos, això és un fet, també sabrà reaccionar, perquè per a la mort sempre és enjorn: 
 
"Pletòrics, els mugrons
evoquen l'avidesa
d'uns dits inèdits.
 
Ressuscitem"
  Sempre és tard és un llibre que, més enllà de l'eco de Vinyoli (del Vinyoli d'Ara que és tard) es planteja les grans preguntes tot proposant-hi respostes d'una simplicitat complexíssima: "L'amor no redimeix de la ferida/L'amor és la ferida". I encara: "Hom comença a morir quan tem que haver estimat ha estat una exhibició de ridícula candidesa". 
  Hi ha un alè de metafísica beckettiana en aquestes pàgines dolgudes, que vénen a demostrar l'esplèndida maduresa creativa de Maria Josep Escrivà, quan ja es té l'edat de saber que el món no era cap resposta, però que s'ha d'haver après a fer-li les preguntes correctes.
  "L'únic lloc on mai no és tard és el poema". Amb aquesta sentència lapidària es clou aquest volum. A Antonio li hauria agradat. 
 
Joan Garí



Cap comentari:

Publica un comentari