26/11/20

Sabent que cal buscar-ho tot a terra

Títol: Cartes a Irina
Autor: Josep Lluís Abad
La Vilavella, 2020
Autoedició



Josep Lluís Abad és un d'aquests escriptors subterranis que, fart de l'elitisme i el corralito de les editorials, ha decidit fer via: des de fa una anys s'autoedita, en versió exclusivament digital, els seus llibres.
  El que ens convoca ací, Cartes a Irina (podeu descarregar-lo ací), és un conjunt de textos en prosa escrits per un enigmàtic habitant de l'illa de Wrangel, a 140 quilòmetres de la costa de Sibèria i a la mar dels Txuktxis. Ací, l'enigmàtic corresponsal escriu a una no menys misteriosa Irina  99 cartes des del 12 de desembre de 1968 fins al 20 de març de 1969. Sí: els Beatles eren a punt de separar-se i Irina seguia sense contestar cap missiva. Let it be...
  És Irina una dona, o només una propietat -lírica i líquida- de l'esperit? Cada lector haurà de dir-hi la seua. L'autor de les Cartes a Irina està sol enmig del silenci blanc de la vida i, com un farer, sempre és a punt d'entonar el seu soliloqui.
  Els moments de lirisme intens que brollen d'aquesta prosa epistolar són especialment intensos:

"Calcule distàncies i no és impossible atansar-te. Ets l’ombra de la veu i insistisc a acompanyar-te una volta i una altra encara més: i una rosa i un jardí m’esclaten de les entranyes cap a la glacera muda que m’agombola".
 
  El poeta ensenya a Irina les raons d'una moralitat domèstica però imprescindible i li parla de tot el diví i l'humà:
 
"L’èxit, Irina, tan sols és una rentada de cara d’un ego amb ínfules d’eternitzar-se, però que, conscient, se sap efímer físicament i lògica. I no hi ha res més".

"T’he vist a l’altra banda de l’espill: hi ha una elegància callada, secreta diria jo. Has foragitat tot tipus de murmuracions i una pau blanca escriu als ulls teus diminutes lletres".

"Camine, mossegue una poma o llig un poema. No venc llibres, ni els expose més enllà dels quatre innocents i amics. Trie de qui o què vull pintar la vida".

  Cadascun d'aquests petits fragments podria ser un dels versicles que l'Amic li dedicava a l'Amat en el clàssic de Ramon Llull, aquell opuscle que Blanquerna havia de llegir quan s'havia convertit ja en un feliç ermità. També Irina és l'alter ego del poeta i, sobre la terra impol·luta i gebrada, aquest li dedica cada feliç plantació:

"T'escric en una terra solta, oxigenada, la de la literatura. Jo l'he cavada, li he afegit adob orgànic i, encara amb l'aixada i els guants a les mans, espere sota l'ombra dels 60 anys del nyesprer que florisca de vida".

 

  Aquest darrer moment m'ha recordat un poema de Joan Margarit -Coneixement- que sempre m'ha emocionat, perquè la poesia que no emociona pot ser també vàlida, però sempre estarà coixa:

Cavar entre les pedres, els terrossos
i les arrels que mai no arrencaràs.
Però aquest és el preu del que és profund.
Cavar és religiós.
És una forma de bondat.
Cavar de nit. Després agenollar-se
i aixecar els ulls a les estrelles
sabent que cal buscar-ho tot a terra:
com construir una casa, com escriure un poema.
I fins i tot des d’on tornar a estimar
en aquest temporal de la memòria.


"Aixecar els ulls a les estrelles/ sabent que cal buscar-ho tot a terra". No se m'ocorre cap definició millor d'aquestes melangioses Cartes a Irina. Seguim cavant.

 

Cap comentari:

Publica un comentari