Després d'un temps, m'han arribat noves de Ponç Pons, el meu estimat -i admirat- corresponsal menorquí. El correu m'ha fet avinent el volum Els ullastres de Manhattan, la peculiar crònica d'un viatge a Nova York que Ponç va fer en 2007. Estrafent un conegut refrany italià, som molts els qui hi pensem com un deure ineludible: "Vedi New York e poi muori". Els meus lectors saben bé que la meua vivència estatunitenca (mot lleig, però pràctic) va tindre lloc en 1990 i està contada en Història d'Amèrica (A contravent, 2011), aquella entranyable barreja de novel·la, dietari i llibre de viatges que em va editar l'amic i ara Molt Honorable expresident de la Generalitat de Catalunya Quim Torra.
La peripècia de Ponç Pons m'ha fet rememorar l'aventura americana en el que té de viatge iniciàtic i d'immersió en el fons cultural d'on tots hem begut i bevem. Però som cosmopolites amb arrels: quan som allà, pensem en el que hem deixat ací. Paraula de Pons:
"Els viatges m'han fet veure llocs preciosos i poètics, però també m'han convertit en un illòman convençut de les bondats i valors de l'estil de vida menorquí.
Viatjar m'ha ensenyat que som un jo social, que la torre important no és la d'ivori, sinó la de Montaigne, i que els instints i les passions humanes són els mateixos pertot"
A Nova York, el menorquí aprèn a estimar realment la seua illa i Alaior, el seu poble de 8.000 habitants, s'aixeca de sobte com un tot poderós enfront dels 8 milions habitants de Manhattan, l'altra illa, i les oliveres bordes (ullastres) del país rivalitzen en magnificència amb els gratacels enlluernadors.
A les nits intranquil·les de la Ciutat, el poeta materialitza un vell projecte: fer el seu propi Canto general de Menorca, una història de la petita illa en vers, que acompanya aquest dietari i ofereix un suggerent contrapunt èpicolíric. Enmig del brogit de l'imperi, retorna la vella divisa que ara es valora com cal: "Viure tranquil, sense presses, de forma humana i natural".
L'home -el poeta- que diu (rectificant Ortega) "Jo sóc jo i la meva biblioteca", no pot evitar acarar-se, enmig de Manhattan, amb les cinquanta mil referències prèvies al viatge: Hi havia una vegada a Amèrica, de Sergio Leone, Digueu-ne son, de Henry Roth, i l'obra de tots els poetes hispànics que hi han recalat: Rubén Darío, J.R. Jiménez, García Lorca, Luis Cernuda, José Hierro... Sense oblidar-hi el viatge de Blai Bonet, tal com el rememorava jo mateix a Història d'Amèrica:
"Blai Bonet, com Kafka, no va estar mai a Amèrica. També Kant escrivia guies de viatge de ciutats que no va visitar (i aquestes ciutats, i aquestes guies, són les imprescindibles). Blai Bonet va escriure un llibre que es deia Nova York mentre seguia meditant sobre la mort. El va publicar a l’any següent de la meua tornada. Sempre es torna massa prompte –és a dir, massa tard".
Llegir Els ullastres de Manhattan és la petita delícia obra d'un poeta que, quan escriu prosa, ho fa amb gust i amb sentit de la frase i del ritme. Una divagació dietarística que acaba justificant i exemplificant aquella sentència de Sant Agustí: "El món és un llibre i qui no viatja només en llegeix una pàgina".
D'on la necessitat dels llibres, dels viatges i de les sentències.
Joan Garí
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada