Autor: Gustave Flaubert
Flâneur
Barcelona, 2025
130 Pàgines
Trad. de Georgina Solà
Quan et poses a llegir qualsevol narració de Gustave Flaubert, és inevitable pensar en Madame Bovary. Els motius són evidents: aquesta prodigiosa novel·la, fundadora de la literatura moderna, és el compendi de tota la saviesa de la novel·la realista -i vos assegure que és molta saviesa. Hi ha implícit, a més, tot el cinematògraf, que usaria i abusaria de les tècniques de Flaubert: el muntatge paral·lel de la conversa entre Emma i Rodolphe a la fira de l'agricultura, l'itinerari enigmàtic del fiacre per Rouen (el Rouen de Claude Monet) amb Emma i Léon a dins mentre s'hi obra de nou el misteri de la seducció (que em fa pensar, per cert, en l'escena de Titanic, de James Cameron, quan Jack i Rose s'estimen per primera vegada a dalt d'un automòbil), o la visita d'Emma al recaptador per a evitar l'embargament, observat a través del punt de vista de dues veïnes.
Tot en aquesta meravellosa novel·la, en efecte, presagiava el cine. Però si en alguna cosa Flaubert es demostra un mestre és en el ritme de la narració, amb la perfecta gestió de resums, el·lipsis i amplificacions. És curiós perquè, fa anys, Quim Monzó va introduir, com a cita preliminar d'un volum seu de contes (Guadalajara), la següent cita de l’obra mestra flaubertiana: "Van començar lentament, després van anar més de pressa" (cap. 8 de la primera part).
Segons li vaig llegir en alguna entrevista, sembla que Monzó volia burlar-se del costum de les "cites preliminars". Però el cas és que, volent-ho o no, va triar una frase (de l'escena del ball a casa del marquès d'Audervilliers) que podria entendre's com el resum de l'actitud de Flaubert respecte al fet de narrar -que no és altra cosa que saber quan resumir i quan fer durar els instants. De fet, en una ocasió en què Emma passeja amb Léon, el narrador repeteix el mateix esquema oracional: "Durant un temps va caminar ràpidament; després va afluixar el pas" (cap. 3 de la segona part). Potser Monzó volia burlar-se'n, però de segur que va entendre molt bé la impagable lliçó narrativa que implicava.
Amb tot això a les alforges, emprendre ara la lectura dels Tres contes que Georgina Solà ha traduït magníficament per a l’editorial Flâneur és retrobar-se amb l’estil immortal del també autor de L’educació sentimental. Perquè no cal buscar trames, ni confondre’s amb la genealogia dels personatges. L’autèntic protagonista de tot el que escriu Flaubert és el seu estil.
Una descripció, per exemple, de la dona de Julià, l’heroi del segon conte: “Era molt blanca, una mica orgullosa, i entenimentada. Les banyes de la toca fregaven les llindes de les portes; la cua del seu vestit de drap s’arrossegava tres passes rere seu. Casa seva es regia com l’interior d’un monestir; cada matí repartia la feina a les criades, controlava les confitures i els ungüents i filava o brodava tovalles d’altar. A força de pregar, li va venir un fill”.
“A força de pregar li va venir un fill”! Només la sagacitat d’un narrador de raça és capaç de condensar ironia, temps i sintaxi en només nou paraules. Això és Flaubert, sense cap mena de dubte.
Dels tres contes del recull, el primer és el que més s’assembla al món de Madame Bovary. És la França posterior al somni napoleònic, l’arrière-pays poblat per petitburgesos, viudes, criades i rectors. En aquest univers provincià els personatges somien, estalvien o malgasten i malden per sobreviure sense abaratir mai el seu somni. Com Emma Bovary.
Joan Garí
Publicat en Ara, 13-6-2026
