21/12/20

A propòsit del silenci

Títol: La vida aèria
Autor: Ferran Sáez
Editorial Pòrtic
Barcelona, 2019
349 pàgines

  Heus ací l’obra d’un autor que fa gala de tocar diferents instruments antics (i hi compon), llegeix Montaigne i altres clàssics en l’endimoniat francès del segle XVI i és un professor i articulista de llengua esmolada i esmoladíssima. Qualsevol lector, en obrir el seu llibre, podria sentir-hi una certa prevenció. Petulància? Suficiència intel·lectual? No cal patir-hi gaire, en realitat: Ferran Sáez és un tipus dur, sí, però d’aquells que, després, a l’hora de la veritat, amaguen un fons una mica –només una mica, ep!- tendre.
  És una llàstima que els dietaris tinguen tan pocs lectors. La gent, òbviament, prefereix llegir novel·les, sobretot d’aquella mena de les que no fan pensar, i que s’engoleixen com les farinetes (“Apreta i engul”, ens hi deia ma mare, amb la cullera davant la boca).  Però els bons dietaris, com ocultar-ho, poden ser tan divertits, tan amens, tan variats argumentalment com un relat de ficció. La vida àeria, el nou diari públic de Ferran Sáez, n’és un, d’aquests. Són notes preses entre els anys 2016 i 2018, però sense cap referència a l’actualitat política. I de què s’hi parla? Doncs només de les coses importants: de les sensacions atresorades per un cos que es fa vell, de les idees pròpies i alienes (més enllà de les simplificacions ideològiques), d’alguns records punyents de la infància i la joventut, de les persones que vas coneixent –o desconeixent- cada dia, de la vida ondulant...
  L’anterior dietari de Sáez va ser Estranya forma de vida  (2016) i el vaig definir com “un dic sòlid contra el devessall sentimental de la civilització de l’espectacle”. La vida àeria està escrit en el mateix idioma –la ironia- i abunda en les obsessions de l’autor, però amb inflexions absolutament noves: hi emergeix, de sobte, el Sáez més íntim, el més evocatiu, el més mossegat pels efectes del pas del temps. No és un home de mitges tintes: el que li agrada, li agrada molt; el que no li agrada, no li agrada gens. 
  El món de Ferran Sáez és un món d’interiors, et pour cause. Atacat pels acúfens immisericordement, alhora va perdent oïda a poc a poc. “Un sord –escriu- envoltat per la col·lecció privada d’instruments musicals més important de Catalunya”... Potser algunes de les obsessions –la bondat, la fe- que darrerament el neguitegen són només epifenòmens del silenci impossible, o del silenci com a amenaça final.
  Aquestes marrades, aquestes petites febleses sense importància, però, no han deixat que Ferran Sáez deixe d’estar en forma com a assagista. De sobte, al fil d’una argumentació, et sorprén amb comparacions d’estirp estellesiana: el ressentiment “com una bafarada de borratxo”, el fracàs “com un oli brut de xurreria”. Té també detalls planians (d’un Pla ben digerit, cosa no tan habitual com sembla) i segueix amb la seua croada contra els tòpics i contra els imbècils. La seua prosa acerada no perdona. I després ja, si cal, ens confessa que prefereix, a Nietzsche, l’Evangeli de Sant Joan (té pebrots, el paio!).
  Estar de tornada de tantes coses, però, li permet projectar una mirada inèdita cap als seus orígens: els primers anys a la Granja d’Escarp (el Segrià), la pèrdua –o la reabsorció- del dialecte, el convenciment íntim que l’única pàtria possible és la cuina materna...
  La “vida àeria” és la vida dels falciots (que dormen mentre fan cercles i no toquen terra mai) i també la de les flautes, que són els instruments més espirituals. Una divisa lògica n’emergeix: “Intel·ligència, música, passió”. Tota la resta és soroll, és a dir, l’assassinat irreverent del Silenci.



Joan Garí



Cap comentari:

Publica un comentari