Per què s'escriu un diari? La pregunta és insidiosa, però perfectament pertinent. Algunes persones, de ben joves, ja senten necessitat de posar per escrit les seues vivències i els seus pensaments més íntims. La majoria d'aquests diaris acaben soterrats, perduts, esvaïts. Només una part dels papers privats que la gent escriu veuen la llum, això és un fet. En el cas dels escriptors professionals, però, el dietari es converteix en un gènere o subgènere literari i, convenientment esporgat si cal d'intimitats abrusadores, acaba negre sobre blanc amb lletres d'impremta. La major part d'aquestes pàgines té un interès relatiu. Vull dir que són importants per a l'autor o l'autora però no solen interessar el lector (i ho dic jo, que n'he publicat alguns volums i n'amenace amb algun més). A un lector hipotètic (i encara a un lector "literari", aquesta espècie en extinció) només el captivaria un dietari d'un personatge públic -ostentosament públic- amb una biografia fora mida, algú de qui faria goig assaltar-ne el cofre dels tresors ocults. I tanmateix és en aquesta mena de llibres on sura millor l'esperit d'un temps, allà on es deposita la veritat crua d'un home o d'una dona, d'una generació. Per això en les literatures madures i assentades (l'anglosaxona, la francesa), és un gènere constant i popular, mentre en la nostra literatura encara és una raresa amb tiratges ridículs.
Ferran Garcia-Oliver no escriu amb La bèstia en què cavalquem el seu primer diari. És ja, diguem-ne, un dietarista professional. El títol, amprat a Sant Vicent Ferrer, fa referència al temps. És un tòpic presentar un diari literari com un àncora contra el pas del temps, però tots els tòpics contenen un àpex de veritat. El text de Garcia-Oliver recorre un espai comprés entre l'any 2018 i el 2019. L'autor té un hort, i sap que la cultura només és una derivació de l'agricultura. Totes les seues pàgines estan amerades de ruralitat i això forma part del seu encant. Precisament els millors moments de La bèstia en què cavalquem són els dedicats a l'evocació de la infància de l'autor a Beniopa, i després les ramificacions amicals de les relacions establides en aquesta infància. En realitat, aquest llibre és bàsicament un producte gregari i això pot generar algun dubte (un escriptor de raça és, en essència, un antigregari). Cadascú, però, dedica la seua literatura al que li dóna la gana, i Ferran Garcia-Oliver ha volgut celebrar en el seu diari l'amistat, la complicitat i la companyonia. Bé està.
L'escriptura de Garcia-Oliver fa la sensació d'una gran contenció emocional. De vegades l'embarga una profunda intenció notarial, de voler atresorar moments, dites i sensacions que no mereixen desaparèixer com un grapat d'arena. És un quadern dels vius però també, certament, un quadern dels morts. Els vells però també alguns companys de generació van fent mutis. La sintaxi pulcra i eficient de Garcia-Oliver ("la sintaxi -deia Valéry- és una propietat de l'ànima") va consignant tot això. Cerca la beutat allà on es trobe -en un llibre, en una ciutat, en una dona, en una simple conversa- i, quan la troba -com en una jornada particular a Santiago de Compostel·la-, escriu: "La bellesa redimeix la malenconia".
De tant en tant emergeixen a les pàgines del seu llibre notícies de les seues investigacions professionals (és catedràtic d'Història Medieval). Les veus del passat l'intriguen tant com les del present, les voldria rescatar i explicar, les vol resguardar al seu quadern, deixar-ne constància definitiva. Però el temps -la bèstia-, que tot ho destrueix, el sotja amb un rellotge d'arena a la mà, impertèrrit, esdentegat i sorrut.
Personalment, em fa la sensació, després d'acabar aquest llibre, que Ferran Garcia-Oliver és un home que estima profundament la literatura, que estima profundament la seua llengua i que estima profundament el seu país. I això, en els temps que corren, em sembla el petit luxe que només els millors -els happy few de què parlava aquell altre- es poden ja permetre.
Joan Garí
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada