16/1/21

El llibre maleït de Josep Pla

Títol: Història de la Segona República Espanyola
Autor: Josep Pla
Destino
Barcelona, 2020
439 pàgines

 

  La Historia de la Segunda República Española, publicada en plena postguerra en quatre volums, és el títol maleït de Josep Pla. No es va reeditar mai, ni es va incloure en l'Obra Completa de l'escriptor (que sí que hi rescatava, convenientment traduïts al català, molts altres articles i llibres en castellà del de Palafrugell). Els motius no estan clars. Va abjurar Pla, finalment, d'aquella opus magnum del revengisme ideològic? Considerava que no estava a l'altura literària de la resta dels seus escrits? El descobriment de l'original català parcial d'aquest títol ens permetrà afinar-ne millor la interpretació.

  Es publica ara, en efecte, el manuscrit trobat entre els papers de Pla, amb un pròleg de Josepa Gallofré i amb edició de Xavier Pla. Els fragments fins ara inèdits abasten tot el primer volum de l'obra publicada en castellà als anys 40 i gran part del segon (des del 1929 fins abril del 1933). És el text que Pla va escriure a Roma durant la Guerra Civil amb una subvenció de Francesc Cambó, que n'és l'inductor. Pla hi aborda els antecedents, la proclamació de la República, (que ell va viure a Madrid i va cobrir periodísticament per al diari La veu de Catalunya) i els primers anys del nou règim, amb les iniciatives legislatives més transcendents: la nova Constitució, la Reforma Agrària, l'Estatut de Catalunya...

  Aquestes pàgines es llegeixen com una novel·la d'acció en què el narrador (omniscient) sap de sobres el destí de l'heroi (la República) i no hi estalvia pistes per al lector. Tècnicament,  el que hi du a terme Pla és un Quod erat demonstrandum. És a dir, que des de les primeres pàgines hi ha la voluntat explícita de demostrar que el nou règim no podia funcionar. El Pla més cínic, el que no s'està de recordar que "les revolucions no són més que un canvi de personal", contempla horroritzat (amb l'horror del kulak que -segons la "collonada marxista" de Fuster- no deixava de ser) com l'abandó de la monarquia propicia un devessall de desordres públics que culminaran en l'alçament de Franco. 

  No hi falten, però, els moments de clarividència, com quan escriu, a propòsit de la Carta Magna republicana:

  "Generalment una Constitució escrita si ha, sobretot, de durar, és un compromís entre les forces de conservació d'un país i les forces d'innovació i de progrés. Aquest compromís es troba a la base de la Constitució espanyola de 1876, que és la que ha durat més. La Constitució de 1931 conté elements de compromís escassíssims perquè és l'obra d'una majoria momentània que s'imposa sobre una minúscula, insignificant minoria"

  Personalment, m'ha sorprès sense dubte que aquest siga en general el to d'aquest llibre. No és un exabrupte antirepublicà, no és una pedra més en el lapidari franquista incipient: pretén més explicar que destruir. S'entén pitjor, així, que Pla renegara -sí és que ho va fer- d'aquest títol. S'hi troba a faltar, potser, el Pla més literari, més profund, més ple de matisos. Xavier Pla creu que l'autor no hi presenta "una clara voluntat estilística" però a mi em sembla que Josep Pla hi projectava, més bé, un clar esforç didàctic, potser un salconduit moral, i tot -fins i tot l'estil- s'hi supedita. En definitiva, hi exposava els motius pels quals ell i tota una classe social -la burgesia catalanista conservadora- es va passar amb armes i bagatges al bàndol insurrecte.

  L'error comés seria identificat de seguida. El propi manuscrit original de Pla -ara editat- es va haver de traduir al castellà i va ser rebaixat en el seu to "catalanista" per poder ser publicat a l'Espanya imperial (on no tenien lloc llengües regionales). Un altre tema és si Pla, en el fragor de la memòria urgent, realment creia que la República no havia fet cap aportació positiva. En un moment donat, per exemple, escriu:

  "Hom veu que la República, seguint el camí de la francesa, s'organitzà, electoralment, en els pobles, al voltant del mestre laic, considerat com a element d'oposició al rector, i això fa que els mestres es posin de moda i siguin objecte de l'admiració general".

  L'apunt, caçat al vol, no té més comentari ni continuïtat. Aquesta moda dels mestres laics, aquesta admiració que susciten, què li sembla a Pla?  Ell, que tanta incidència fa en els episodis de violència anticlerical d'aquells anys, és el mateix home que escriurà (en la reelaboració de El quadern gris):

  "He entrat a l’església. Desagradabilíssima sensació de mala olor inconcreta –d’aire respirat i tornat a respirar, esgotat, devastat, d’un aire com si n’haguessin separat l’oxigen i hagués quedat reduït a una concentració microbiana antiga i densa –d’una qualitat dolça, fada, llepissosa, desagradable–, una qualitat que fa posar pell de gallina".

  El kulak, però, no pot tolerar l'espectacle del desordre, ni la desvaloració constant de la pesseta respecte a la lliura esterlina...

    En el capítol de les anècdotes, em referiré al que anota Pla a propòsit del canvi de bandera dels republicans:

  "La bandera bicolor -escriu- fou instaurada a Espanya com a nacional per Carles III per Real Decret de 28 de maig de 1785 després d'haver fet, aquest rei, estudiar llargament la qüestió amb el criteri, diu el Real Decret, de que en la bandera que se li proposés "no entrase el color de su casa" [la casa de Borbó]. Carles III escollí, com a bandera, la que portà a Nàpols Alfons d'Aragó, el Magnànim, presa per la meitat. Era, doncs, la bandera catalanoaragonesa presa per la meitat la que a través de Nàpols havia tornat a Espanya i esdevingut bandera nacional".

  Havia sentit parlar d'aquesta teoria però desconec quina és la font que hi utilitza Josep Pla (el llibre no té bibliografia). Realment la bandera d'Espanya prové de la senyera? De ser cert això, m'imagine els desconsol íntim que embargaria alguns nacionalistes espanyols...

  Fet i fet, la lectura de La Segona República Espanyola ha sigut ben interessant. Supose que Pla, amb els anys -adonant-se progressivament que els vencedors de la Guerra Civil eren també vencedors contra la llengua i la cultura catalanes-, va anant redefinint les seues consideracions sobre l'etapa republicana. La dictadura acabaria fent bona tota etapa anterior...

Joan Garí

 

 


2 comentaris:

  1. Bona lectura ! Bona observació sobre els mestres i els rectors ! Gràcies per la lectura i el comentari ! A mi em costa de reconèixer el Pla dels anys posteriors, el de després de la guerra. Em pregunto què va passar pel cap d'aquest home després de 1939 i no tinc cap resposta clara.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Compartisc la teua perplexitat. Però Pla segueix i seguirà sent un gran escriptor, el més gran del seu temps...

      Elimina