2/5/20

Una lliçó sobre l'ànima humana

Títol: Dos amics
Autor: Ivan Turguénev
Viena
Barcelona, 2020
 Trad. de Jaume Creus
132 pàgines


  Dins l’oceà inacabable de la literatura russa del segle XIX, hi ha espècies desconegudes –almenys per a mi- que de tant en tant omplen les xarxes. Una criatura abissal que ha vingut a regalar-me el temps de lectura és el relat Dos amics d’Ivan Turguénev, el rival de Tolstoi admirat per Flaubert i Henry James.
  Els dos amics a què fa referència el títol són Boris Andréïtx Viazovnín i Piotr Vassílitx Krupitsin. El primer retorna, als vint-i-sis anys, a la seua casa pairal del centre de Rússia, abandonant una grisa ocupació en l’Administració de l’Estat. Allí coneix Krupitsin i hi fa amistat. Són dues persones molt diferents: Viazovnín ha tingut una educació exquisida, parla diverses llengües i és de totes totes un home cultivat. Krupitsin, al seu torn, és de modals poc refinats, té escassa cura de la seua vestimenta i en general és molt més rústic que el seu nou amic. Però la complicitat els ha unit i, a partir d’ací, Krupitsin s’agafa com una cosa personal trobar una dona que encamine Viazovnín per la senda d’un bon matrimoni.
  Comença llavors un peregrinatge dels dos col·legues per les cases de la regió on hi ha jovenetes que, al parer de Krupitsin, reunisquen les condicions adients al seu pla. La primera candidata serà una jove viuda, Sofia Kiríl·lovna, definida pel narrador com pertanyent “a aquella mena de dones que els galantejadors anomenen falaguerament expertes; els marits, harpies, i els vells concos, espavilades”. Viazovnín es veu ràpidament sobrepassat per l’excés de desimboltura de la viuda, així que proposa deixar-ho córrer.
  La segona visita els porta a la llar de dues germanes, filles d’un coronel retirat. Una es diu Pelagueia i l’altra Emeréntsia i no poden ser més diferents: Emeréntsia és expansiva i alegre, mentre que Pelagueia és tímida i reservada. Cap de les dues fa el pes a Boris Andréïtx, que novament es retira a la seua caserna d’hivern.
  Finalment hi ha una tercera expedició, que els fa recalar a casa de la Vérotxka Barsukova, una dona discreta i senzilla que capta l’atenció de Viazovnín. En aquest cas, però, és Krupitsin qui desaconsella la nova candidata al seu amic, a qui jutja massa cultivat per casar bé amb Vérotxka. Però la decisió de Viazovnín ja està presa i els esdeveniments posteriors portaran els dos companyons a situacions vitals extremes que no havien imaginat.
  Destre en la introspecció psicològica i posseïdor d’un estil clar i elàstic, Turguénev ens hi dona una lliçó de busseig dins l’ànima humana i les més íntimes contradiccions dels homes i les dones.
Joan Garí
Publicat en Ara, 2-5-2020

Cap comentari:

Publica un comentari