Sense aixopluc en la tempesta

Títol: L’Anticrist
Autor: Joseph Roth
Adesiara
Martorell, 2020

Trad. de Pilar Estelrich
190 pàgines

  La fugida interminable de Joseph Roth des de la seua Galítsia natal fins a les profunditats etíliques d’ell mateix de vegades es concretava en novel·les que ara són de culte, i de vegades ho feia en textos més inclassificables, com sense dubte és L’Anticrist. Pilar Estelrich, traductora de l’obra i especialista en Roth, explica molt bé en la introducció les contradiccions de l’autor respecte a la seua condició jueva. Tanmateix, no va renegar mai dels seus orígens i precisament L’Anticrist és una mostra ferma i contundent de la seua pregona pulsió antiracista: “Déu –hi escriu- va crear l’ésser humà a semblança seva. Per tant hom l’ofèn quan fa befa del nas corbat del jueu, els ulls oblics del mongol, la boca grossa del negre, o quan els desqualifica. Com que tots són éssers humans, en el rostre excels i insondable de Déu s’hi ha de retrobar per força cada tret característic i cada coloració específica de cadascuna de les races humanes”.
  Però l’Europa dels anys 30 (el volum que ens ocupa es publica a Amsterdam en 1934) no és precisament propícia a abrandades proclames d’amor universal. Forces inquietants s’hi abraonen i es preparen per sumir el món en una convulsió definitiva. El que Roth identifica amb la figura de l’Anticrist és una hidra que en cada país pren una configuració diferent. Si a Alemanya l’antisemitisme ho envaeix tot, a la Unió Soviètica, per exemple, el narrador comprova els efectes d’aplicar al peu de la lletra una vella consigna marxista: “La religió és l’opi del poble”. Segons ell aquesta és “una frase fal·laç i estúpida”, i la divisa connexa “La cultura és poder” no la millora.
  Però tampoc a l’altre costat de l’Atlàntic, a l’autoproclamat País de la Llibertat, les coses funcionen millor. “La llibertat –reflexiona Roth- es troba situada en forma d’estàtua davant les portes del país: l’han feta fora. I ha quedat petrificada”. El narrador troba l’alè de l’Anticrist en un lloc singularment mefistofèl·lic: Hollywood, “allà on les persones són els dobles de les seves pròpies ombres”. Proposa, doncs, reescriure l’etimologia del lloc, i l’anomena Hölle-Wut, en alemany, “la fúria de l’infern”.
  No hi ha lloc on escapar, doncs. També entre els seus –els jueus- nia l’Anticrist, que és ubic i totpoderós, ecumènic i globalitzant. On refugiar-se, doncs? Cap a les profunditats d’un mateix -és l’única via- fins tocar fons i contemplar la vida allunyant-se con un vaixell del port. I a això es dedicarà un Roth desesperançat després d’aquesta obra, amb l’alcohol com a únic excipient d’una medecina tan irrevocablement definitiva.

Joan Garí

Publicat en Ara, 4-4-2020