30/5/20

Torna el vell huracà

Quasi al mateix temps que donava a conéixer les cançons del seu primer disc, Psicopompa (una mirada fresca i original a algunes patums filosòfiques, entre altres temes), la polifacètica Aina Monferrer Palmer veia com la Institució Alfons el Magnànim li publicava l’extracte essencial de la seua tesi doctoral sobre Estellés. El llibre es titula Vicent Andrés Estellés i la literatura a l’aula. Anàlisi de l’estil i propostes didàctiques, i és un formidable aplec de múltiples incitacions per als amants dels versos del millor poeta valencià del segle XX.

  Molt en la línia actual, per a dur a terme la seua investigació Aina Monferrer ha digitalitzat 129 llibres de poemes de l’autor, amb un total de 429.000 paraules inventariades. Sobre aquest corpus  ha fet servir un programari concret: el Word Smith Tools i el paquet d’eines de l’IVITRA (Institut Virtual de la Traducció) de la Universitat d’Alacant. Això li ha permés una cerca en detall del tipus de lèxic preferit pel poeta, amb resultats concrets com ara que Estellés utilitza, als seus versos, 276 noms propis diferents. En el capítol dels topònims, és interessant constatar que, mentre el nom del seu poble de naixement –Burjassot- hi apareix 57 vegades, València ho fa 231. No és d’estranyar això: Estellés va ser un enamorat de la capital d’aquest país, allà on va desenvolupar la seua carrera de periodista i on va viure fins la seua mort l’any 1993. La mirada encisada que projecta sobre els barris i els carrers de València en un volum com Llibre de meravelles evidencia l’especial relació que va mantindre amb la seua ciutat d’adopció. El topònim Borriana, per cert, apareix 14 vegades als versos d’Estellés, reflex sense dubte del feeling que va experimentar també –com ja va explicar Josep Palomero al número 218 del Buris-ana, de novembre del 2013- amb el nostre poble.

Amor i jo

  Fa uns anys es va realitzar un estudi informàtic sobre el lèxic dels versos d’Ausiàs March, el gran poeta del Segle d’Or. El resultat va ser que els dos termes que més hi abundaven eren “amor” i “jo”. No crec que aquest parell de vocables flamígers siguen tampoc estranys als versicles estellesians. Al capdavall, entre Estellés i March hi ha una complicitat que supera tota distància temporal, com Aina remarca molt bé al seu estudi. Buscant un predecessor digne, Estellés no podia trobar-lo en la depauperada lírica posterior al Renaixement, així que és lògic que es remuntara a la deu dels grans clàssics.
  El volum de què m’ocupe conté també una detallada “explotació didàctica” dels llibres estellesians, cosa que sense dubte resultarà de gran utilitat als centres escolars.
  Al final, la col·loquialitat d’Estellés (el que Fuster anomenava “poesia balzaquiana” o que va fer exclamar Josep Pla que el de Burjassot era “un prosista que escrivia en vers”) no ha pogut ocultar l’enorme energia lírica dels seus poemes. El poble valencià ha correspost el seu amor convertint-lo en el seu poeta nacional i per això retorna sempre, cada any, com un vell huracà.
Joan Garí
Publicat a la revista Buris-ana, núm. 231

Cap comentari:

Publica un comentari