13/6/20

Una primerenca obra mestra


bon dia, tristesa-francoise sagan-9788417998301

Títol: Bon dia, tristesa
Autora: Françoise Sagan
Viena
Barcelona, 2020
Trad. de J.M. Pinto
181 pàgines


 El talent és un material inaprehensible. N’hi ha que en té i n’hi ha que no en té. Françoise Quorez (1935-2004), més coneguda pel pseudònim de Françoise Sagan, en tenia i molt. Als 18 anys va infantar una novel·la lluminosa, entremaliada i espirituosa, Bonjour tristesse, que l’editorial Viena ens forneix ara, dins la col·lecció Petits plaers, en la traducció sempre impecable del proustià Josep Maria Pinto. La connexió amb l’autor de A la recerca del temps perdut hi és immediata, certament. Quorez va elegir el seu nom de ploma a partir d’un personatge de Proust, però de la Recerca només va escollir, més enllà d’això, cert esperit charmant i bombollejant, una certa alegria frívola d’estar viu, amb el seu punt correctiu d’amargor.
  La novel·la està narrada per la jove adolescent Cécile, que passa les vacances estivals amb el seu pare a la costa mediterrània. El pare és un seductor nat, un col·leccionista d’amants que no destorben Cécile, ocupada amb els seus flirtejos amb Cyril, un jove mariner que li té el cor robat. Molt aviat, però, un element pertorbador vindrà a trencar aquest fràgil equilibri: Anne, una antiga amiga de la família, es planta de sobte enmig de la seua vida regalada i fa trontollar les seues mesures dionisíaques. Anne no tardarà a substituir Elsa, l’amant actual del pare, al cor d’aquest, i això esvera Cécile. La filla no està disposada a tolerar que la possessiva i ordenada Anne trastoque el sistema de vida –hedonista i despreocupat- que ha imperat a la casa durant aquell estiu màgic. És llavors quan Cécile traça un pla maquiavèl·lic –on participaran Cyril i Elsa- per intentar separar el seu pare de les urpes harmonioses d’Anne. Però les coses no aniran com ella s’imaginava...
  Aquest relat deliciós, una autèntica obra mestra en el seu gènere, ve precedit per un poema de Paul Éluard, que el bateja. El poema fa així: “Adeu tristesa/Hola tristesa./Estàs inscrita en les línies del sostre/Estàs inscrita en els ulls que estimo/No ets ben bé la misèria/Perquè els llavis més pobres et denuncien/Amb un somriure (...)”.
  Acollida amb escàndol per la societat literària francesa de l’època (1954), per mor de la sinceritat sensual de la Sagan, Otto Preminger en va fer una versió cinematogràfica en 1958, amb Deborah Kerr en el paper d’Anne, David Niven en el del pare i l’enigmàtica i malaguanyada Jean Seberg en el de Cécile. La gràcia transgressora de la novel·la, però, es queda en la seua literalitat, un puixant i superb monument de paraules autènticament inoblidable.
Joan Garí
Publicat en Ara, 13-6-2020
 

Cap comentari:

Publica un comentari