6/7/20

El nàufrag feliç

Títol: Robinson Crusoe
Autor: Daniel Defoe
Bernat Metge Universal
Barcelona, 2020
Trad. d'Esther Tallada
359 pàgines

  Rellegir els llibres que t'han impactat en la infància i l'adolescència sempre té un punt de risc agosarat. Aquell Robinson dels meus pocs anys era una edició abreujada, amb il·lustracions. La història era colpidora, excitant, extravagant i fascinadora. Per a un monyicot addicte a les novel·les d'aventures (Verne, Salgari), l'epopeia del nàufrag senyor i emperador únic de la seua illa havia de deixar necessàriament marques al fuselatge. Després van passar els anys. Un dia va arribar a casa, la nova traducció de la novel·la (minuciosa i reexida, la tasca d'Esther Tallada) a la col·lecció Bernat Metge Universal. La lectura d'aquest text m'ha deparat sorpreses agradables i m'ha reafirmat -cosa rara!- en l'emoció que em va deparar aquell primer relat infantil. Trenta o trenta-cinc anys després dels fets, el nou Robinson no m'ha decebut. I això ja és una gran victòria.
  Se sol considerar el text de Defoe (un grafòman inconsolable i un ciutadà de got i ganivet) un dels moments fundacionals de la literatura anglesa contemporània. Crusoe, ras i curt, és el Quixot dels anglesos, el seu Tirant, la seua Madame Bovary. Albert Sánchez Piñol ho explica molt bé al pròleg de l'edició. No és que l'aventura de Robinson siga modèlica en els vessants diguem-ne socials: la seua és una mirada colonitzadora, jeràrquica i esclavista. Però el que el lector hi veu, indefectiblement, és el relat d'un tipus corrent que, amb la sola ajuda de les seues mans, repta el destí a un torcebraç i n'ix indemne. Hi sura el millor de les novel·les d'aventures de tots els temps: la capacitat de fer somiar, l'excitació d'una empatia solidària, la suspensió de tota credulitat en favor d'una epopeia excitant i magnífica.
  A Sánchez Piñol li fa gràcia que el nàufrag s'escarrasse a construir-se una cadira de fusta. Una cadira en una illa on pots seure on vulgues? La capacitat de la metàfora es dispara en el que té de tendre engendre civilitzatori, de demostració d'una actitud vital. Robinson és un home i, com a tal, ha de seure en una andròmina apropiada, ni que no puga construir-la bé. L'actitud (és a dir, l'estil) és l'home, i no hi ha res més a dir.
  El que m'ha sorprés en aquesta nova lectura és el llarg pròleg i el llarg epíleg de l'odissea del naufragi estricte. Defoe s'estén en diverses peripècies abans i després de la vida en l'illa deserta: en el meu text juvenil tot això no apareixia, perquè els seues factors degueren considerar -amb bon criteri- que el que tenia força i interessaria els lectors era el naufragi i la vida en l'illa. No sé si està de moda explicar que, a la majoria de les novel·les llargues, els sobra una bona quantitat de pàgines, però ho pensava fa molts anys i ho continue pensant...
   Igonore què passava pel cap de l'autor quan va crear la seua narració. Com totes les obres mestres, segurament va ser filla de la casualitat. D'una manera o altra, però, va infantar un relat universal, intemporal i indeleble. Amb un missatge thoreaunià avant la lettre, una moralitat explícita: "Era ara que començava a veure clarament -diu el narrador- fins a quin punt la vida que portava en aquella illa era molt més feliç, a pesar de les tristes circumstàncies en què em trobava, que no pas la vida de depravació, detestable i execrable que havia portat en el passat".
  El nàufrag feliç, el solitari al seu bosc (Walden), l'últim i l'únic ésser humà a la vista... Una contalla fundacional que, tres segles després, no ha deixat -ni deixarà- d'enlluernar-nos.
Joan Garí

Cap comentari:

Publica un comentari