12/9/20

Criatures perdudes de la vida

Títol: No sabràs el teu nom
Autor: Vicent Usó
Bromera
Alzira, 2020
163 pàgines


  Carmeta, del Mas de les Òlibes, està prenyada de Daniel. Ella parla de casar-s’hi, però els pares, horroritzats, la porten amb un capellà amic de la família perquè proveïsca una solució. El capellà utilitza constantment aquesta expressió, “solucionar el problema”, però no en dona més detalls. Mentrestant, va minant l’ànima de la xica: “Tant de temps d’escoltar una vegada i una altra que era el meu comportament indigne que havia dut la desgràcia a la família, i que ara l’havia de porgar per reconciliar-me amb Déu, van acabar per convéncer-me que, en efecte, jo era la culpable de tot, que si haguera sabut comportar-me com s’ha de comportar una dona honesta, una dona com cal, res d’allò no hauria passat”.
  A partir d’aquest inici, Vicent Usó basteix un relat que al·ludeix els xiquets robats durant el Franquisme (donats en adopció només nàixer d’amagat de les respectives mares) i ho fa jugant amb les veus narratives i els punts de vista. No debades Usó és l’autor de L’arquitectura de la ficció, un manual de tècniques literàries de què ja em vaig fer ressò en aquestes pàgines.
  Carmeta és internada en una casa del carrer Sedassers de València especialitzada a acollir fadrines embarassades, normalment de famílies “amb possibles”. Com no és el seu cas, la hi fan treballar. El que ve després podem imaginar-ho (però no ho desvelaré al lector amant d’un cert enjòlit). La peripècia de Carmeta, narrada en primera persona, té un aire inevitablement rodoredià. Altres veus, després, en prendran el relleu. A banda del que li van prendre a València, Carmeta ha tingut una filla, Balma. Un dia, mare i filla veuen a la tele un documental sobre xiquets robats (com a corol·lari de les singulars teories psiquiàtriques del sinistre doctor Vallejo-Nájera) i això les posa sobre la pista del que va passar tants anys enrere.
  Després, en un gir narratiu arriscat, compareix el propi autor en la narració, Vicent Usó. Pren les regnes del relat, en primera persona, i estira el fil fins el fill perdut, mentre en capítols alternats (“Les veus”) sentim el monòleg sincopat d’aquest.
  Usó du a terme, en aquesta novel·la, una recreació dels usos col·loquials de la llengua, sempre dins els límits de l’estàndard. Com el bon narrador que és, fa sentir les emocions a flor de pell dels personatges –com no podia ser altrament, donat el tema tractat-, que apareixen davant el lector com criatures perdudes de la vida, sotmeses a les arbitrarietats amargues del temps de canalles i d’infàmies que els ha tocat viure.


Joan Garí

Publicat en Ara, 12-9-2020
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada