14/7/18

Vaques pasturant als afores del paradís

Títol: La penúltima bondat: assaig sobre la vida humana
Autor: Josep Maria Esquirol
Quaderns Crema
Barcelona, 2018
175 pàgines


  L’assaig és un territori esquiu. Per definició conté incerteses i càlculs de probabilitats que contribueixen a desdibuixar les seues fronteres. El seu creador, Montaigne, va voler que fóra així: no va infantar un gènere tancat, de regles precises, sinó que va preferir proporcionar una manera de conduir-se pels viaranys de la vida, un sistema de lectura i un patró d’escriptura que bevia directament de les fonts més recòndites del jo. Aquest subjectivisme l’acostava a la poesia, però al mateix temps servava lligams indubtables amb la filosofia com a mètode d’aconseguir la veritat (o una certa veritat).
  Modernament, les fronteres de l’assaig han seguit eixamplant-se. El periodisme, per un costat, ens proporciona sovint càpsules assagístiques, perquè és una forma acreditada de divulgar el pensament dels escriptors. La ciència, per un altre, truca també a les portes del gènere: quan els científics fan divulgació, de vegades temptegen l’assaig... i no hi ha res més extraordinari que un bon científic que siga, alhora, un bon escriptor.
  Dissortadament, la deriva contemporània ha provocat una greu malversació del gènere assagístic. Ara li posen aquesta etiqueta a tot allò que no és ni una novel·la ni un poemari ni una peça teatral. Tots els informes acadèmics que no s’atreveixen a mostrar-se al món amb el seu autèntic embolcall passen per “assajos”. L’operació, sincerament, sempre m’ha semblat una disputa entre gossos famèlics per un rosegó. L’assaig –l’assaig autèntic, el literari- és tan minoritari com la poesia. Discutir-li l’essència i el nom és llevar-li el pa de la boca a un captaire...
  Tot això ve a tomb perquè el filòsof Josep Maria Esquirol acaba de publicar un llibre que es titula La penúltima bondat i se subtitula Assaig sobre la vida humana. I crec que el subtítol fa realment justícia al contingut i la caracterització genèrica del seu text, cosa que sempre és una alegria.
  Esquirol, en efecte, ha escrit un autèntic assaig, és a dir, no ha caigut en la temptació de vendre’ns un petit manual de filosofia a l’ús (amb tots els respectes per aquesta venerable disciplina acadèmica). És clar que hi ha filosofia en La penúltima bondat, però el seu estil i el seu tractament literari és fefaentment assagístic. Hi ha un rumb que s’emprén en el principi d’aquest llibre i no saps on et portarà. La lliçó montaignenca hi és totalment pertinent. Algun barbat catedràtic universitari podria insinuar que, per entendre Esquirol, cal haver llegit abans, com a  mínim Heidegger, Nietzsche i Lévinas. No és cert. Les paraules d’Esquirol són autosuficients. Hi parteix d’una metàfora bàsica: el paradís i els seus afores. Estem tan avesats a pensar que el paradís hauria de ser el nostre objectiu (tota mena de paradisos: socials, econòmics, sexuals, territorials...) que no parem atenció a una veritat elemental: “La vida paradisíaca és inimaginable, com el noümen kantià (...) Al paradís no hi ha ni passió, ni filosofia, ni vida. Per això la vida humana es dóna als afores del paradís impossible”. I de seguida se sent un eco d’Emily Dickinson: “El Paradís no m’agrada/perquè sempre és diumenge/ i l’esbarjo no arriba mai”. En aquest perillós oasi els fruits prohibits semblen un homenatge a Josep Pla: figues i raïm (sic).
  Escriu Esquirol a la primera pàgina del seu llibre: “Al paradís impossible hi havia tota mena d’animals, llevat de vaques”. Vaques, gates i goril·les constituiran un petit zoològic interior en aquestes pàgines, però s’han de llegit completes per entendre el seu significat. On ens vol portar el seu autor, amb tantes metàfores, és a denunciar la patologització de la vida, que comença amb la psicoanàlisi i acaba amb la substitució de les paraules guaridores per tota mena de pastilles miraculoses.
  Esquirol no hi dubta: proclama la necessitat de la bondat i també de l’autoestima, entesa aquesta no com una cosa que tinga a veure amb l’egoisme, sinó com allò que “lliga essencialment amb l’amor als altres”. La generositat (cap als altres i cap a nosaltres mateixos) és el que ens salva: “Que no hi hagi amor del tot desinteressat no vol dir res. No hi ha actes purs, perquè som finits, i la finitud indica també heterogeneïtat i paradoxa. Pretendre una altra cosa és a anar cap a una mena de quimera inhumana (és pretendre estar al paradís en lloc de saber-se als afores)”.
  El mercat (la gran fàbrica social contemporània) ha degenerat en mercantilisme però la solució no és una revolució: el món canviaria només “amb un desplaçament de mig pam”. Un gest pot canviar-ho tot: un gest que continga vida.
  La lliçó d’aquest llibre, doncs, té a veure amb la propagació de la bondat. Potser Esquirol hi és excessivament optimista, però les vaques pasturant a l’altre costat del paradís (tan boniques però, sobretot, tan útils!) ens recorden sempre que la seua proposta és al nostre abast. Tot està en les mans dels hòmens: per això –com recordava el gran Stanislaw Jercy Lec- cal llavar-se-les sovint...
Joan Garí
Publicat en Posdata, 14-7-2018

Cap comentari:

Publica un comentari