5/5/18

El vals inconstant de la memòria

Títol: La noche en que los Beatles llegaron a Barcelona
Autor: Alfons Cervera
Piel de Zapa
Barcelona, 2017
173 pàgines


  No ens cansarem de glossar i de celebrar el que suposà l’aparició de The Beatles a principis de la dècada que es disposaven a simbolitzar i protagonitzar musicalment. Aquells quatre jovenassos insolents que s’havien foguejat en algun fosc antre d’Alemanya –i, pel camí, van perdre el bateria original i el van substituir per Ringo Starr- desembarcaren en un país i un món on s’acabava de rubricar un canvi d’època: les dones i els jóvens s’alliberaven, el Tercer Món es descolonitzava, la guerra de Vietnam despertava consciències, John Fitzgerald Kennedy i Nikita Serguéievitx Khrusxov feien pensar –falsament (!)- en un canvi polític a tots dos costats del Teló d’Acer...
  Aquelles primeres melodies tendrament vegetals del quartet de Liverpool –Love me do i tota la pesca- van provocar un terrabastall de dimensions inèdites. La frescor, la ingenuïtat enjogassada, la novetat harmònica ni que fora incipient van fer que el món girara a poc a poc els ulls cap a aquells quatre xicots pintorescos. Després vindria tot el que ja se sap massa bé: el triomf contundent de The Beatles, el fenomen de masses, els concerts multitudinaris arreu del món.
  ...i mentrestant, a Espanya, el canvi també es podia flairar. Com he escrit ja tantes vegades, 1962 no és només l’any de Love me do. És també el temps en què Raimon fa la primera interpretació davant el públic d’Al vent i Bob Dylan, a l’altre costat de l’Atlàntic, estrena Blowin’ in the wind, mentre el mateix agent meteorològic mou amb energia els cortinatges de la mansió de Don Fabrizio en Il gattopardo de Visconti. Es congriava la tempesta perfecta i va acabar esclatant.
  L’Espanya del Generalísimo observava tots aquest fenòmens amb la suspicàcia una mica esglaiada que feia al cas. És lògic, doncs, que quan per fi The Beatles van incloure la península en les seues gires la sensació fora ambivalent: per un costat, el règim va provar de minimitzar l’impacte dels melenuts britànics; per un altre, els qui hi van assistir no ho oblidarien mai.
  La noche en que los Beatles llegaron a Barcelona és precisament un relat original que conjumina la crònica del concert dels anglesos a la plaça de bous Monumental de Barcelona (1965) amb l’infern que pateixen dos joves que hi pretenien assistir i van fer cap a la tristament cèlebre comissaria de policia de la Via Laietana.
  En realitat, Alfons Cervera ha fet un llibre sobre la memòria, que és la seua matèria literària més dúctil. El poder, les llacunes i les malversacions de la memòria omplin els intersticis d’una crònica que torna a estar protagonitzada també pel poble mític de Los Yesares. És així, com en un corrent de consciència desbordant, que les dimensions temporals s’entremesclen als paràgrafs de la novel·la: el passat dels protagonistes a Los Yesares, el viatge en cotxe a Barcelona, la tragèdia als calabossos de la Via Laietana. Tot és una mateixa pasta temporal que va revelant el discurs prodit del franquisme, mentre de fons sona Can’t buy me love, I wanna be your man, I feel fine o Ticket to ride.
  El destí, llavors, és simplement una revolta del passat projectat en el futur, exactament l’anul·lació de tota dimensió que no siga un ara i ací literàriament cimentat. “El destino tampoco existe cuando el cuerpo inútil se retuerce como un trapo en el suelo oscuro de Via Laietana, tan lejos de Los Yesares, de las revistas de cine que leíamos mientras el pan se cocía a fuego lento en el horno de piedras refractarias, de aquel pájaro sin plumas que encontramos un día con la tripa gorda que se les pone a los pájaros cuando están a punto de morirse”.
  L’estil acumulatiu, erràtic i vagarós del narrador ens va rescatant un temps que és el nostre temps (1965, aprofitaré per dir-ho, és l’any del meu naixement...), mentre la figura d’un torturador alié a tota harmonia vital (inspirat en el policia Antonio Creix) s’aixeca com el contrapunt d’aquells ingenus músics que canviaven, sense proposar-s’ho, un planeta ja en convulsió.
  Alfons Cervera és un autor que pot enorgullir-se que a les solapes dels seus llibres es diga això: “Sus novelas gozan de una gran repercusión pública y académica en Francia, Alemania y otros países europeos, así como en EEUU”. Al capdavall, ser mirat per damunt del muscle al teu propi rodal i triomfar fora hauria de ser l’objectiu de tot escriptor una mica ambiciós, precisament perquè el vol gallinaci i la miòpia dels lectors i els mandarins autòctons palesa així la seua autèntica i sarcàstica dimensió.
  Al final, The Beatles van triomfar a Barcelona –i a Madrid. I la Via Laietana, anant bé, hauria de ser un nou museu –visitable de 9 a 5- dels horrors passats. La memòria, que era intangible i evanescent, esdevé històrica. I Cervera en té la seua part de culpa, no cal dir-ho.
Joan Garí
Publicat en Posdata, 5-5-2018

Cap comentari:

Publica un comentari