23/6/18

L'heroi inequívocament humà

Títol: Tirant lo Blanc
Autor: Joanot Martorell
Edició a càrrec de Víctor Labrado
Institució Alfons el Magnànim
València, 2018
1.384 pàgines


  Un escriptor valencià és obligat que observe un tracte ben íntim amb Tirant lo Blanc. Al capdavall, és la novel·la que ens representa al món, el relat fundacional del que va ser i podria haver sigut aquella València munífica del Segle d’Or, quan uns pocs cavallers i alguns burgesos entusiastes van arborar en poc de temps una literatura prodigiosa, un passaport extraordinari per al conjunt de les lletres occidentals.
  He llegit sencer el Tirant en un parell d’ocasions. La darrera vegada –un estiu especialment fructífer- aprofitant l’edició que en van fer els professors Albert Hauff i Vicent J. Escartí i que va publicar la Conselleria de Cultura l’any 1990. En algun lloc estaran aquells dos volums febrosament subratllats, que és la manera amb què els lectors demostrem la nostra passió per un llibre: amb traços de llapis acurats i notes al marge, en un lleument violent tatuatge amorós que busca el miracle de la perduració.
  Ara Víctor Labrado s’ha volgut pegar la gran panxada de proporcionar-nos una nova edició d’aquesta novel·la imprescindible, i és així com ens interpel·len de nou les gestes bèl·liques impossibles del cavaller bretó contra les simitarres islàmiques i també les seues pors davant unes armes incomparablement més dissuasives: les femenines.
  Labrado és un escriptor que, calladament, ha anat fent via amb un projecte literari molt personal, però on sempre ha destacat l’interés pels nostres clàssics. Si ja en El segle valencià (Bromera, 2007) s’ocupava de Martorell i altres figures àuries, més recentment en Tirant, l’heroi fràgil (Afers, 2014) venia a reblar aquesta indagació centrant-se pròpiament en els contorns sempre ambigus (per usar l’adjectiu emprat per un pioner en la matèria, Alan Yates) del protagonista del nostre relat.
  Labrado, al seu estudi introductori, es reconeix deutor de Hauff i també d’iniciatives igualment imprescindibles com la traducció a l’anglès de l’obra de Martorell que va realitzar l’any 1984 l’enyorat David Rosenthal per al mercat nordamericà. Aquell llibre, que vaig comprar uns anys després de la seua primera edició a la llibreria Gotham de Nova York, va ser la darrera lletra de batalla del nostre més estrenu cavaller, un combat a ultrança on va eixir plenament vencedor.
  Però Tirant, que no tem ningú al camp de batalla, és temorós i tímid a les alcoves de les dames. Hi resulta fràgil i ambigu, com ens passa sovint als hòmens davant el sexe fort. Les dones de la cort de Constantinoble ordeixen un autèntic complot per afavorir els amors entre Tirant i Carmesina, amors que es concreten en un coit final aconseguit de manera dramàtica. I bé, El complot de les dames era precisament el subtítol de la pel·lícula que, sobre la nostra obra, va estrenar Vicente Aranda l’any 2006 (i que se centrava, precisament, en els episodis de Constantinoble, la part més moderna de la novel·la). No veig rètol més oportú: la contalla martorelliana és una autèntica apoteosi feminista (per bé que aquest terme siga perfectament inaudit en el context medieval). No deixa de ser curiós que, en aquella València del segle XV, les dones covaren un relat d’una modernitat de gènere al·lucinant, perquè contemporània de Martorell va ser també Isabel de Villena. La filla del marqués de Villena feia llegir a les mongetes de la Trinitat la vida de Jesucrist des del punt de vista de les dones que l’envoltaren, qui sap si com a reacció més o menys visceral a la sàtira misògina del seu metge particular, el sempre excessiu Jaume Roig.
  Ara tenim, doncs, un altre Tirant per als amants de les lectures amb molta cafeïna: tornaran de nou les lluites interminables al nord d’Àfrica, els llargs parlaments de personatges atacats per una verborrea indeturable (Words, words, words, en efecte, com va observar també Vargas Llosa), la malícia de la Viuda Reposada, l’alegre promiscuïtat de Plaerdemavida, la perícia cortesana d’Hipòlit, la ingenuïtat adolescent de Carmesina i, per damunt de tot, les pors de Tirant a la vora del llit de la seua estimada...
  Albert Hauf va fer notar que Tirant lo Blanc va tindre un aparatós imitador al segle XX. Es tracta del soldat John Rambo, l’heroi estatunidenc que torna a Vietnam quan ja el seu país havia perdut (en 1975) la guerra contra el comunisme. Rambo derrota personalment tots els vietnamites que se li posen al davant. També Martorell va imaginar un cavaller que salvava Constantinoble dels seus enemics... però quan escrivia les seues gestes l’antiga capital de l’Imperi Romà d’Orient feia molts anys que havia caigut en mans dels turcs (en 1453, concretament).
  Els canvis d’època també propicien aquests miracles: després del desastre de la Història, entra en joc la Literatura. Amb la imaginació guanyem totes les batalles excepte l’essencial. Un heroi fràgil és també la manera que tenim de definir a l’ésser inequívocament humà.
Joan Garí
Publicat en Posdata, 23-6-2018

Cap comentari:

Publica un comentari